aquesta, que en va havia esperat ajuda, alsant la veu en sas últimas
paraulas, vegé enterament desvanescuda sa esperansa, y arribada la hora
de sa desgracia, invocá al cel la trista víctima, estengué sos brassos,
sacudí son cap, probá de cridar, peró aterrada com á paloma que véu ja
sobre son coll la garra oberta del esparver, sentí en sech pérdrer las
forsas, y debilitat son cor, y quedántseli sa veu en la garganta, perdut
lo color de sa cara y emboyrats sos ulls, caygué, ab tot lo pes de son
cos, llarga en terra.
--No perdam temps! digué llavors enrabiat y confús lo donzell, fent
senyal al home de fora que s'acostás. Ja que no hi ha altre remey, al
coll y afora.
Y agafant un y altre sens compassió á la hermosa y desgraciada
Blanqueta, la alsaren de terra fins á arribar á sentarla en la cadira;
posada així, l'home la prengué, tot baixantse, per las camas, lo donzell
la sostingué per sota dels brassos, y deixantla anar luego sobre de la
espatlla del home, de la manera que sól carregarse una saca de blat,
s'alsá lo manat servidor ab tan noble carga, y junt ab lo tiránich
senyor que'l manava treballar, fugiren un y altre cap á la porta, y
desaparegueren carrer avall, cuberts per la sombra de la nit.
Lo cap hermós de Blanqueta penjava á la espatlla del sayó, com una flor
hermosa á la que han xafat lo mánech poch temps ans, y guarda encara la
bellesa de la vida. La ma atrevida del luxuriós donzell la aguantava y
cariciava de tant en tant, mogut sols per una compassió egoista.
De la boca de la atropellada víctima sortia un sospir continuo y cansat,
de manera que arribava á ser també un Ah! seguit, per lo qual fins pót
ser la haguera conegut, en aquell silenci, qualsevol que intimament la
hagués tractada: era alló la aroma de la flor xafada, que avisa, encara
que ab poca forsa, al solitari que per prop de ella passa.
Al sortir la porta, se sentiren dos veus que espressavan, á qual mes, la
sorpresa de lo que estava succehint.
La una era aguda, y al mateix temps tendre y espantada, que deya:
--Ay, pobre Blanqueta!... Y se la emportan! Verge Maria!
Era la veu del fiel baylet, que acabava de arribar fatigat, en aquell
moment, de cumplir un encárrech que li havia fet la vehina y bona amiga
de Blanqueta.
Una puntada de peu, donada ab violencia, y tot passant, pel inhumá
donzell, arramblá á la paret de la entrada al compassiu noy y lleal
companyó de la desgraciada orfaneta.
La altre veu fou un Ay! de horror, jiscle donat per una veu dolsa, en la
finestra de la casa del especier, ahont se sentí cáurer al mateix temps
un cos de una persona, tal volta desmayada.
Era alló una senyal de desesperació repentina, donat per la bona amiga
Marieta, la qual, ignorant primer l'objecte dels dos homens que havian
entrat en la botiga, acabava de deduhir en aquell moment, per la
esclamació del baylet y pels ronchs del gos mastí que seguia als
raptors, la afrentosa y nova desgracia de sa amiga, y qui era l'infame
que la ocasionava.
Al arribar los dos que fugian á la cantonada de un carreró llarch y
estret que conduhia, per prop de Santa Ana, á un estrem de la muralla,
l'home que portava la carga preguntá al altre:
--Per ahont pego?
--Tot dret... Al jas de En Simon.
Al sentir tal ordre l'home's detingué com admirat.
--Qué diheu?
--No't detingas: endevant.
--Peró al jas ó al hostal?
--Al hostal: lo mateix tè.
### XXXVII. Entre amor y amor patri ¿quin vèns?
S'acostava la hora acostumada en que'l constant y enamorat Guillemet
solia cumplir de amagat la cita de amor ab sa hermosa y senzilla
falconera.
Desde que'l pare ó protector de sa estimada, descobrint los amors de
esta, havia donat ordre al jove preferit que no s'acostás á sa casa, lo
cap de aquest no reposá, calculant lo mal que havia ocasionat, y sobre
tot la privació en que's veuria. Si ans era sols lo cor, per excés de
amor, lo que'l feya patir ¿qué tal havia de ser llavors, si eran lo cor
y'l cap los que'l mortificavan, vehent cada volta mes confusa sa
esperansa?
Peró com may créu pérdrerla qui sent una passió que'l guia, no volgué, á
pesar de tot, l'enamorat jove, prescindir de sa costum, y arribava á
tentejar un pas, que si bè era imprudent, lo considerava obligat, sobre
tot quant las últimas miradas de sa estimada, al despedirse, li havian
fet recobrar la seguritat, que pocas horas ans li havia parescut
dubtosa. L'amant, aborrit de sa sort, s'havia arribat á resóldrer, tan
prompte com vingué la nit, de anar á rondar, mes ó menos amagat, la casa
de sa estimada, per mes que no hagués de véurerla, per mes que del
terrat que cuydava la hermosa Blanqueta no hagués de sentir cáurer, com
altres vespradas, sobre de sas mans, ni una flor, ni una branca de
olorosa herba.
Pobre Guillemet si hi hagués arribat! Sols un contratemps, permés pel
cel en profit dels bons, lo podia distráurer de son intent, salvantli
tal volta fins la vida, pus á la mateixa hora, son infame rival, lo
majordom del palau, alentat per la confiansa que havia cregut meréixer
aquell dia de son rey, tenia en aguayt homens que vigilassen los
encontorns de la casa del falconer, disposantse á agafar á aquest y á
Guillemet com á conspiradors y contraris á la Magestat Reyal, y pót ser
fins á matarlos, pretestant sa resistencia.
Pensatiu y capficat atravessava, donchs, Guillemet un carrer próxim á la
iglesia de Sant Jaume, que era llavors junta á la casa de la ciutat, en
direcció á la casa de sa estimada, y podria dirse que res l'hauria tret
de sa fixació y tristesa, com que ni's parava en los que passavan prop
de ell, á no haver sigut una gran causa, un altre objecte que fos tan
grat á son cor com la passió que en ell bullia. Sols un amor podia
distráurerlo, en tal moment, de son amor, l'amor patri, que no deixava
de ocupar gran lloch en son esperit.
Un crit general de --Ara surt! Ara surt! Es mossen Joan Fivaller!--
atragué naturalment la atenció del desconsolat jove, que, ocupat
principalment aquell dia en son desgraciat amor, no estava prou enterat
de tot lo que passava per Barcelona, y fins ignorava la reunió y última
delliberació del Concell de Cent, quant los actes de aquesta corporació,
una volta sabuts per los mes inmediats curiosos ó interessats, passavan
rapidament de boca en boca y's transmitian en un instant desde la plassa
de Sant Jaume als estrems mes apartats de la ciutat.
Al sentir En Guillemet lo nom de son protector, conegué interiorment que
no devia prescindir de averiguar lo significat de aquella alegria
general que's notava en tots los semblants de la gent del poble, al
pronunciar y repetir un nom tan il·lustre; sabent qui era mossen Joan
Fivaller, recordant sa dignitat, son amor patri, son noble orgull, y que
era la primera persona de qui sentiren veritats, en altre ocasió, los
cortesans y áulichs del rey Fernando, deduhí facilment, que, en lo nou
altercat de aquell dia, estaria sens dubte destinat á ser héroe ó
víctima, y suspenent son ánimo per un instant, procurá enterarse per los
que passavan de qué era l'entussiasme del poble en tal conflicte. No li
faltaren esplicacions promptes y entussiastas de totas parts, y pensant
que efectivament héroe ó víctima anava á ser la persona per qui sentia
ell mes respecte y gratitut, al observar que inmensas bandadas de poble
corrian depressa á diferents punts de la ciutat pera armarse ó
prevenirse mentres se esperava lo resultat de la entrevista ab lo Rey,
no pogué menos de sentir també bullir en sas venas sa sanch jove y
honrada, y de anar experimentant la mes ó menos gradual excitació que'ls
nervis desplegan en casos semblants, infundint la major energia de la
vida á tots los sentits. ¿Y com no havia de experimentar y sentir tot
aixó En Guillemet, y en molt major grau que'ls altres, sent com era
admirador dels actes de Fivaller, deixeble (en lo tocant á la opinió
política) del experimentat mestre Nicolau, y amich del franch y honrat
falconer Joan de la Murtra, víctima en Casp dels partidaris del nou rey?
¿Com no havia de excitarse é inflamarse en foch patri mes que ningú, y
fins tal volta sentirse inclinat á la venjansa, quant ohint presentar
com á causa de tals trastorns é infraccions de la lley als áulichs del
Rey, s'apareixia devant sos ulls l'infame majordom, que tant disgust
havia sembrat aquell dia en la casa de sa estimada, y junt á ell, com á
víctima ensangrentada, la figura de son protector, del home mes noble,
mes generós, mes just y mes digne de ser estimat de la ciutat de
Barcelona?
--Oh! esclamá, passant del aburriment y la postració á la resolució y á
la energia, després de un breu moment de quedar suspens. Perdónam, ma
estimada! Perdónam, angel que vigilas mon pur amor! Perdonaume un y
altre, si'l deber me distrau desde ara del objecte que constantment ha
ocupat avuy mon cap, pus així com així tampoch podria gosar aquesta nit,
com las passadas, de véurer ú ohir á la reyna de mos pensaments. Fuig,
fuig per avuy, dòls amor de la bellesa, y vina á reemplassarlo, oh
energich amor de la patria! L'enamorat es ciutadá!
Y fent com fa'l soldat que pensa en sos fills al comensarse la batalla,
quant arriba'l moment crítich de la barreja, olvidá també Guillemet en
sech fins la grata figura de sa estimada, que tan impresa portava sempre
en lo cor y en la memoria, y llansantse ardent y entussiasmat entremitj
de una de las turbas que passavan, ab ella seguí, participant en seguida
de tots los desitjs que manifestavan los que la componian, com corrent
aislada que, al desembocar sas ayguas en lo riu, pren la forsa é impuls
de aquest, tan prompte com unas y altres ayguas se confonen.
Anava aquella bandada, com altres que's dirigian á diferents cantons de
la ciutat, á armarse y prevenirse, y tenia senyalat per lloch de son
aguayt y vigilancia la plassa de Jonqueras, ab motiu de haverhi
depositat en un magatzem vehí, y desde'l moment en que's manaren tancar
los portals, totas las ballestas que's guardavan en l'espay extramurs y
junt al mateix portal de Jonqueras, anomenat Joch de la ballesta, que
era'l punt ahont solian anar los barcelonins á exercitarse en lo tir de
aquesta arma, donantse en cert temps del any una funció pública, en la
cual la ciutat pagava una gran cantitat pera compra de joyas y premis
als millors tiradors.
Quant la bandada arribá al punt destinat, Guillemet havia conseguit ja
captarse la simpatia de tots, com que son bon parlar, sa energia y
entussiasme y la circunstancia de sas relacions ab la casa de Fivaller
movian á quants l'escoltavan, y bastava pera que li cedissen lloch de
preferencia y'l deixassen, com qui diu, manar y dirigir.
Apinyada estava la multitut en un estrem de la plassa, fentse la
repartició de las ballestas, que se entregavan proporcionalment als
clavaris ó prohoms mes vells de alguns gremis, pera que ells las
repartissen en personas de sa confiansa, de lo que'n prenia nota un
oficial del Concell, y á mes anavan compareixent tot sovint particulars
armats, qui de llansa, qui de espasa, los quals s'havian separat ans de
la comitiva sols pera armarse, y acudian llavors al lloch designat.
Unas fallas ó teyas encesas il·luminavan aquell acte de impaciencia y de
dubte, y cada un que venia de nou armat, cada nova espasa ó pica que's
veya blandir al ayre era un nou triumfo, un grau mes de seguritat
pera'ls que's disposavan á resistir, si convingués, tota la forsa que
pogués llansar lo senyor Rey contra son poble. Dalt de una gran caixa,
ab la que s'havia transportat allí un gros número de passadors y
fletxas, estava en peu Guillemet, si no donant ordres, guiant pera'l bon
ordre en la distribució, y comunicant lo projecte combinat allí per los
principals de la bandada, de una manera que no ho haguera fet millor en
campanya lo mes estratégich cinquantener de aquell temps. Sa veu de tant
en tant entonava ó equilibrava la desordenada turba, que, sens instint
militar y moguda sols per lo desitj de no deixar trepitjar sas
llibertats, ab los desahogos de certas imprecacions y ab la sort de
tenir algunas armas, creya bastarli pera atemorisar als enemichs y
desbaratarlos quant se trobassen cara á cara; així que, parlant En
Guillemet, ó'l jove escribá, com li deyan la major part, tothom callava
y tothom aprobava sos dits.
--Ánimo, cridava, ánimo, ciutadans de Barcelona, que avuy será'l dia.
Temps ha que convenia una llissó forta contra'ls enemichs del Lon nom de
la ciutat, contra'ls deshonradors de la dignitat reyal. Sempre havian
anat ab armonia los reys y'l poble; á aquesta armonia, mare fecunda de
esforsos, déu la patria sas glorias, son engrandiment, son poder en
totas las parts del mòn, y pus ara als mals consells de gent estranya
que rodeja lo mes espléndit dels tronos se déu la destrucció de aquesta
armonia, privemlos ab temps de avansar, perque trencada la armonia,
quedan trencadas nostres llibertats, trencada la memoria de las
grandesas passadas y trencada la seguritat del poble y la esperansa de
recobrarla. La amenassa existeix, lo perill corre, la víctima ha posat
ja'l peu en lo primer grahó del catafalch: vigilancia, donchs, y estem á
punt pera que no acabe de pujar. Mes, si aixó arriba á succehir, si'l
ferro de la injusticia fereix son cap, llavors, ¡ah! llavors, no la
deixem morir sola, que es á nosaltres á qui representa, y com ella havem
de passar per la sort que se li senyale. Correm á morir, y encatife
nostre sanch lo lloch ahont cayga'l mártir: així'l fum de nostra sanch
será'l núvol de gloria, sobre del qual pujará majestuosament sentada al
cel la ánima del heróych patrici. Ánimo, ciutadans de Barcelona!
Preveniuvos per si la llissó ha de passar á ser escarment, per si sona
la hora de la venjansa, y en aquest cas, olvidau, ciutadans, vostre
treball y vostra hisienda, olvidau á vostres fills, esposas y pares,
recordauvos sols de la patria que us crida y que es vostra mare, é
impávits é inflexibles correm á buscar la mort cara á cara, la mort ó'l
triumfo, que de totas maneras triumfarém encara que degam morir. Lo
primer vull ser jo si'l cas arriba, lo primer, no pera serho en
dignitat, sinó pera poder dar lo primer cop, y...
Delirant semblava estar de entussiasme lo fogós jove que parlava á la
multitut, y per graus creixia son enardiment, quant al millor punt y
tenint suspensa de sa veu la atenció general, se'l vegé interromput y
trasmudat en sech, sens poder acabar de emitir la idea que iniciava, y
ni poder pronunciar tan sols la paraula que seguia. Sos ulls, que fins
llavors havian brillat ab tot lo foch del entussiasme patri, se
contragueren de manera, que indicavan realment una inesperada admiració,
sacudí'l cap á dreta y esquerra, entre avergonyit é impacient, y
passantse com desesperat la ma per demunt dels ulls y del front fins á
estufarse'ls cabells ab los dits, doná un salt de demunt de la caixa
ahont estava, y ficantse atropelladament per entremitj de la multitut,
que no deixava de ferli lloch per cert respecte y per ignorar la causa
de tan repentina transformació, arribá al estrem de aquell mar de gent,
y emprenent ab tota forsa una correguda per lo carrer mes inmediat,
desaparegué enterament, deixant á tothom confús y admirat.
¿Qué podia ser alló, en qui per primera volta de sa vida havia donat
preferencia absoluta al amor patri sobre l'amor de la bellesa, en qui'ls
debers de ciutadá y'ls de la amistat y la gratitut havian posat tan
forts arrels, y en qui la forsa de sa imaginació y son talent anavan
infundint en aquell mateix instant dots creixents de eloqüencia
tribunícia y popular? ¿Seria que l'amor de la bellesa tornava á véncer
l'amor de la patria? Quí sab!
La transformació y resolució repentina de Guillemet se devia sols á una
advertencia que, mentres enrahonava, li doná al ohido un particular dels
que havian acudit també ab la bandada reunida en la plassa de Jonqueras,
un dels mateixos que aplaudian y secundavan las paraulas del acalorat
jove escribá, y que poch podia pensar al parlarli l'efecte que l'avís
podia produhir.
La verdadera amistat, que no falta may en los contratemps ni
s'acobardeix en los obstacles, era la única y especial causa de tot
alló. Marieta, la sensible filla del especier, la amiga fiel de
Blanqueta, que, apesar de las prohibicions de son pare, havia seguit
sempre vigilant en la finestra de sa casa, desde'l moment en que se sabé
lo perill del falconer, havent cridat al baylet ab tot sigilo quant
regresava ab lo doctor Guerau, li havia encargat que ab la major
llestesa anás á avisar á Guillemet, fentli saber lo perill en que's
trobava'l protector de sa estimada. La sort havia fet que venint lo
baylet ab lo doctor dels barris de Sant Pere, vegessen un y altre la
turba dels amotinats, á qual frente anava'l jove escribá, y ab la
seguritat de trobarlo prest, no dubtá de pegar una embestida aquell fiel
servidor, tan pera donar gust á la afillada de son amo, com á la bona
amiga que per ella se interessaba.
Peró'l baylet volia estar de regrés á casa ans que's retirás lo doctor,
volia evitar que Blanqueta se trobás sola y amohinada en tal apuro, y si
bè doná tota la lleugeresa possible á sas camas, pera arribar, com se
sòl dir, en un salt á la plassa de Jonqueras, al arribar aquí se
convencé de que era impossible parlar ab Guillemet, tant per lo gran
gentio que obstruhia'l pas, com per estar l'amich á qui buscava en la
part mes céntrica de la multitut, mes ocupat que tots en dirigir y en
parlar, y mes compromés que ningú en no marxar de aquell lloch, segons
deduhia'l baylet per las mateixas paraulas que ohí. Així que, aborrit de
véurer tant de obstacle é impacient al mateix temps pera retornar á
casa, se ficá las mans á las butxacas de las calsas, y mitj bellugant lo
cap, anava ja á girar sens cumplir l'encárrech, quant li ocorregué un
medi, tal volta incert, peró que, á sortir bè, podia produhir lo mateix
resultat que tant ell com la vehina desitjavan: s'acostá á un home que
venia carregat ab un feix de llansas, y á qui tothom feya pas, en
direcció al punt ahont se distribuhian las armas, y després de dirli ab
molta eficacia algunas paraulas, encargantli las trasmetés al jove
escribá, torná á empéndrer corrents lo camí de sa casa, ahont arribá
sens dubte molt ans que l'home carregat tingués temps de parlar al
entussiasmat jove que alentava á la multitut.
Las paraulas, donchs, que l'home trasmeté á Guillemet, quant aquest
estava en lo mes fort y calorós de son discurs, eran las seguents:
--Lo baylet del falconer del Portal del Ángel acaba de venir, ab recado
de sa filla, fentvos saber que son pare está morintse de la peste, y
ella's troba tota sola.
### XXXVIII. Los plors del baylet. Com l'amor y l'honor sòn las millors
armas pera véncer.
Trasladats molts vehins de Barcelona als punts que'l Concell havia
designat, y aglomerats los restants per las inmediacions de la casa del
Concell y del Palau reyal, barris enters hi havia que estavan del tot
deserts, y en que no's veya móurer ni una ánima.
Un de ells era'l del Portal del Ángel, mes encara que'l tránzit de cap
persona interrompés lo silenci de aquell estrem, se sentia, ab tot, un
soroll que contribuhia á fer mes tétrica la fosca soledat que'l
dominava: tal era lo plor baix y seguit de un noy que estava sentat junt
al brancal de la porta de la botiga de la Óliva.
A poch de plorar lo pobre baylet, tot suavisantse ab la ma la inflor del
cop que li havia donat l'inhumá donzell, sentí un trepitj fort y seguit
com de un home que corria; girá'l cap lo contristat noy, y en efecte
distingí prest lo bulto de una persona que, corrent ab tota furia, se
dirigia cap á ell, y que's quedá en sech parada y com estática devant de
la porta.
--Ah! digué Guillemet, (que era'l que corria,) respirant ab forsa.
Gracias á Dèu!
Lo pobre baylet seguia plorant.
--Peró, baylet ¿qué tens? M'han dit que has vingut á avisarme, y...
--Sí!
--Y qué? Digas, noy ¿qué passa? Veig que ploras, y temo trobar mes mal
del que creya.
--Prou, prou!
Y l'baylet seguia plorant y tot aixugantse'ls ulls.
--Que pót ser es ja mort lo Joan? Verge del cel!
--No ho sè.
--Donchs de qué ploras?
--D'un cop que m'ha donat aquell senyorot del tabar vermell, quant se la
ha emportada.
--Qué dius? Qué dius? A qui s'ha emportat, al Joan?
Al preguntar aixó Guillemet, preocupat, després de lo que acabava de dir
lo noy, y prevehent un gran trastorn, sa pell se torná com de gallina
y'l cabell se li erissá.
--Al Joan, contestá'l baylet, no sè si'l han deixat dalt ó que n'han
fet, peró jo no he vist que se l'emportassen.
--Donchs á qui? Tu has dit, noy, que s'en han emportat á algú. Ira del
cel! Parla, minyó, parla: digas á qui s'en han emportat... Ahont está
Blanqueta?
La resposta del baylet fou esclafir en un nou plor, que fins lo feya
sanglotar.
--Ah! esclamá llavors Guillemet, desesperat. ¿Seria possible? Jo no sè
si mos sentits me enganyan ó si me enganyas tu, noy. Si'l temor que jo
sento fos una realitat?... Digas, noy, digas clarament: ¿es á Blanqueta
á qui s'en han emportat, y era'l que se la enduya aquest senyor que t'ha
donat lo cop?
--Sí! sí!
--Verge pura! Y ella'l seguia, ó li donava'l bras, ó la estirava ell tal
volta, ó qué...? Parla, per amor de Dèu, sinó'm fonch!
--Qué voleu que us diga, si ella la pobre no parlava, ni podia fer
res... Mes, que ni sè si era viva ó morta: com que la portavan al coll á
manera de sach.
La tremoló de rabia que agafá aquí á Guillemet fou inmensa. Li semblava
un somni lo que sentia, y en son cor fermentava un desitj de venjansa,
peró de aquella venjansa que es mes terrible per no véurer prop
l'objecte sobre'l qual ha de descargar. Lo foch del cor bregava ab la
inacció de la ma, que en va buscava una arma pera empunyarla, quant poch
ans tantas n'havia tingut á sa disposició.
--No hi ha remey! digué'l desesperat jove, fent esclafir en son front lo
palmell de la ma dreta. Sia allá ahont sia, jo l'he de trobar, y avuy ó
un altre dia l'he de esquinsar ab las mevas mans, que sòn prou arma
quant sobra la rahó! Digas: cap ahont han pegat?
--Per allí, contestá'l noy, senyalant al carreró inmediat de la altre
part del carrer.
--Y fa molt temps?
--Contau quant fa que vos han avisat, y pensau que jo'ls he trobat á la
porta al tornar de la plassa de Jonqueras.
--A Dèu, donchs!
Y posantse á córrer Guillemet, emprengué pel carreró, deixant en son
plor y soledat al desconsolat baylet.
La sorpresa que acabava de tenir l'apassionat jove no era res pera las
que llavors encara se li preparavan.
Havia corregut ja casi tot lo carreró y rastre de ningú havia trobat, ni
ánima viventa, com que sent ja prop del estrem, hagué de escursar
naturalment son precipitat pas y tornar al dubte, á la admiració y á la
desesperació, ja que cap indici ni esperansa tenia. Mirava á dreta y
esquerra sense descubrir res, sacudia son cap, y, oprimit son cor, casi
s'en hauria tornat, á no sentir com un soroll per terra prop de la
última casa, que no pensá de prompte en quina casa era. S'avansa llavors
lo jove impacient y ¡oh sorpresa! véu ajagut prop de la porta lo gos
mastí del sèu rival, aquell animal fiero que tant susto li havia donat
en altre ocasió, destorbant la tranquila y amorosa conversa que tenia ab
sa estimada y obligantlo á separarse ridiculament, en presencia del
malehit donzell del tabar.
--Ah! esclamá llavors ple de sorpresa, recordant las malas manyas dels
servidors de aquella casta. Y es cert! Peró ahont estará? Aixó proba que
l'amo ha pujat á la casa mes próxima, que déu haver entrat per aquesta
porta...
Y anava á empényer la porta, que trobá oberta, quant, alsant lo cap, y
descobrint, ab la celístia que feya, un objecte que's distingia sobre de
una altre porta mes apartada del edifici, doná un crit de horror, com si
aquell objecte hagués imprés en sa ánima los sentiments mes vius, y
hagués presentat á sa imaginació las imatges mes repugnants.
L'honrat jove, reconeixent lo lloch ahont era, acabava de descobrir lo
cap del bordell, es á dir, aquella cara monstruosa y agegantada,
generalment representant la de Medusa ó de Baco, que era costum, en
aquells sigles, colocar á la porta de las casas de prostitució, y de
quals antigallas s'en conservan encara dos ó tres mostras en diferents
carrers de Barcelona.
Lo jas de En Simon, que així l'anomenava'l poble, tenia donchs
l'afrentós distinctiu de que's parla, y'l tenia en la porta inmediata,
que era en la cantonada dins de un carreró, perque sent son amo arlot y
hostaler á un mateix temps, evitava de aquesta manera que l'hostal se
confundís ab lo bordell, y que l'especulador de un y altre hagués de
pagar certs bans y multas que la lley marcava.