memoria de la desconsolada donzella. Quant dubta'l mortal sobre la mala
sort que li espera, y perdent la esperansa compara temps y situacions,
no sòn sols los mals recorts los que fa revíurer la tristesa y la
desconfiansa; ans bè, pera sentir mes pena, pórta la memoria á la
imaginació los recorts bells y grats, pera que, comparantlos, ressalte
encara ab mes negres colors la situació en que's troba'l que péna. Així
mirant espantada la pobre orfaneta, en aquell moment, á la imatge de la
desgracia, que li semblava se li apareixia pera acompanyarla y no
deixarla may mes durant lo resto de sa vida, contemplava aquella figura
creixent en horror quant mes comparava ab son estat lo de sa ditxosa
infancia, y recordava las caricias de la mare al despertarse, las festas
de son pare á l'hora de dinar, las passejadas que feya ab tots dos als
diumenges, lo temps alegre de la cullita y del bátrer, en que seguia'l
trill per la era de son poble, los falconers del senyor de Camporrells,
que li donavan aucells y flors, la amistat de infinitas amiguetas, ab
las quals anava á cullir moras dels esbarzers ó á apresonar cigalas del
un arbre al altre, per fi, la ditxosa nit de San Joan ó de Nadal, lo dia
de la festa Major, los camps de Menargues, la fisonomia de son poble, y
fins la claror y'l sol que il·luminava la estimada terra ahont havia
nascut. Oh! trist ben trist s'anava posant ab tals memorias lo sensible
cor de la orfaneta, y així pensant, se considerava llavors mes órfana
que may, y tan fosch veya son temps esdevenidor, que no hi havia sol
imaginable pera poderlo il·luminar, semblant sos suspirs un sospir
seguit y sos ulls una font continua de llágrimas. Pera mes aumentar sa
tristesa no li faltava en sa soledat mes que una cosa, que prest
succehí, pus sempre al fixarse en las penas, per una fatalitat
indefinible, es quant mes de novas n'acuden: las dos estimadas tórtolas
de Blanqueta se posaren á murmurar en aquell moment, y la trista noya
hagué de sofrir aquell cant trist, per no tenir cor de fer callar á
aquells dos animalets á qui tan estimava.
--Cantau ó plorau, tortoletas mevas, que no sè lo que fèu, quant tant me
coneixeu y quant sòu las companyonas de ma sort! Cantau ó plorau, que lo
mateix es, quant una y altre cosa es en vosaltres per excés de amor y
gelosía, temerosas de pérdrer la companyia en que viviu! Jo us escolto,
plorant sols, pus sola y aislada'm trobo, y si temo, es de que no
tornará ja may pera mi la felicitat que'm fuig, estraviant pót ser
l'únich amor que'm queda, y destruhint ma esperansa! Plorau ó cantau,
tortoletas mevas, plorau ó cantau!
Durant tan trist estat, y quant Blanqueta, impacient, s'acostava á la
porta y treya'l cap pera véurer si tornava'l baylet, observá la
misteriosa actitut de alguns dels vehins, que, parlantse en veu baixa y
mirant á la casa del falconer, evitavan al mateix temps de que sos ulls
se fessen encontradissos ab los de la noya, y tan prest com la veyan,
giravan dissimuladament y's ficavan dins de sas casas. Misteri ben
significatiu era aquell pera la desgraciada órfana, peró mes ho era
encara la única escepció de tanta ingratitut: sa fiel y constant amiga
Marieta, la filla del egoista Ambrós, posada á la finestra de sa casa, y
mostrant la cara mes trista que pót mostrar una donzella sensible de
bons ulls, no perdia de vista la botiga de son desgraciat vehí, y cada
volta que podia atisbar á Blanqueta, com volentli revelar l'interés que
li movia sa desgracia, mossegantse'ls llavis, bellugava'l cap á dreta y
esquerra, y alsava sos ulls de Dolorosa al cel, ab ayre suplicatiu. Peró
Marieta, la amable amiga y, si's pót dir, consultora de Blanqueta, no
parlava, y quant coneixia que aquesta li anava á dir alguna cosa,
desapareixia en sech de la finestra, tornanthi luego, pera fer los
mateixos senyals y pera tornar á fugir quant sa mes estimada amiga
intentá parlarli. Ben clar se veya: la pobre vehina pugnava entre'l mes
bon desitj de socórrer y ajudar en sa desgracia á sa amiga y la ordre
severa, imposada per son pare, de evitar tota relació, durant aquell
dia, ab la casa del vehí malalt!
Tot aixó contribuhia á fer mes amarga la situació de Blanqueta, y mes
quant veya la inseguritat de trobar, en dia de tanta confusió, cap metge
á casa, pus dos vegadas havia vingut ja'l baylet y cap de ellas ab
metge: lo de las monjas havia anat á visitar al monastir de san Pau, y
al tancarse'ls portals, l'havian tancat defora; altre metge, indicat al
noy per la familia del de las monjas, era prohom del Concell de Cent,
y's trobava en aquella ocasió en la casa de la ciutat; de altre sabian
lo nom, peró no'l carrer en que vivia... y'l pobre baylet corria y anava
y tornava, y al arribar devant de Blanqueta, ni aquell sabia esplicarse
volentse disculpar, ni aquesta podia contestarli mes que ab esclafits de
plors y ab nou y major desespero cada vegada. Fatal contratemps!
Llargas, ben llargas li semblavan las horas á Blanqueta cada volta que
havia de esperar de nou, y llargas las anadas y tornadas del baylet; mes
¡quí ho diria! al pas que las horas de esperar li semblavan llargas, lo
dia li passava rápido y corrents en sa exaltada imaginació: veya que
s'acabava la tarde, y cada instant creya véurer com disminuhia'l sol
grau per grau en sa carrera, y no dubtava ja de trobarse quant ans en la
nit, ab son protector malalt, sense un metge pera curarlo, sense un
amich que la ajudás y consolás! Per segona volta s'havia de véurer la
desgraciada Blanqueta en una nit semblant, por son aislament y
desconsol, á la que havia passat en Menargues, quant las infernals
bombardas de Balaguer se li emportaren á sos estimats pares! Per segona
volta la poncella del camp havia de aguaytar sola, esposantse á que un
mal vent la arrebassás, y fes desaparéixer sa hermosura y sa forsa!
Lo trist pressagi se cumplí: la nit arribá ab tota sa fosca, y ni
resolució tingué la espantada donzella de encéndrer llum, temerosa de
que son espant fòra major vehentse á sí mateixa sola. Arrimada á la vora
de la porta, escoltava impacienta si sentia pel carrer trepitjadas lluny
ó la veu aguda del baylet, peró passava'l temps, y lo únich que
ressonava en los ohidos de Blanqueta, en lo silenci de la nit, eran los
esbufechs del pobre falconer á qui ni podia ni sabia com socórrer!
Unas sombras giraren per l'estrem del carrer durant tal impaciencia,
peró Blanqueta no las arribá á véurer, ni ellas á la noya... y mes
valgué que fos així.
Per fi, al cap de bon rato sentí Blanqueta la veu del baylet, que venia
esplicant l'estat en que's trobava son amo, y deduhint per aixó que
venia'l metge, se ficá resolta á dins, corregué á la cuyna á buscar un
lluquet, y encengué llum ab la major promptitut. Y en efecte, justa
prengué la mida, pus al sortir á la botiga, ab la ma devant del llum
pera que no s'apagás, posava'l peu en lo llindar de la porta lo
renombrat doctor Guerau, qual semblant no era'l mes afable, sobre tot
desde las derreras noticias que li havia revelat lo baylet que
l'acompanyava, pus, á saberlas ans, hauria pres sens dubte certas
providencias, que llavors havia de executar precisament al sortir de la
casa del malalt.
Encara que familiarisat ab desgracias lo doctor Guerau, s'hagué de
conmóurer ó interessarse algun tant, vehent al costat de la desgracia la
hermosura, cosa que contribueix á divinisarla en cert modo, y sembla que
fa atráurer mes facilment la compassió. Procurá ans de tot calmar ab
bonas peró breus paraulas lo desespero de la noya, pera evitar que fos
confusa la relació que li feya de tot quant havia passat, y arribat ja á
la cambra, se dirigí al capsal del llit, portant á son costat á
Blanqueta ab lo llum, de manera que no podia véurer bè de prompte la
cara del malalt.
Gran fou la sorpresa del doctor així que la noya separá la ma del llum.
La cara y'ls ulls del falconer estavan en lo mateix estat que ans, peró
la boca, que estava oberta, per estar lo cap molt caygut, deixava véurer
una negror lo mateix que de tinta. Acostant llavors lo llum á la boca, y
baixantse un poch lo doctor Guerau, digué, sens alsar la veu, algunas
paraulas que no deixá de enténdrer la desconfiada Blanqueta.
--Sí, sí: llengua y paladar y tot, tot está negre. Avansada está la
cosa, peró no ha anat ab la pressa que en molts altres.
--Y qué será, senyor doctor? esclamava Blanqueta. Verge Santissima dels
ángels, teniu pietat de mi!
Lo doctor prengué lleugerament lo pòls al malalt, y separantli després,
ab la punta del bastó, la camisa del pit, anyadí:
--Estrany es. Sembla que pel cos no hi ha encara tacas, y podria ser que
sostenintse fins demá... Quí sab. Peró de tots modos, si no las tè avuy,
las tindrá demá, y ab perill tan compromés, es precís...
--Qué?
--Jo sento, noya, tenir que dirtho, peró ab las prevencions que hi ha
per part del gobern de la ciutat y ab los mals recorts y escarments que
ha deixat un mal tan cruel, no pót menos un, y es deber de tot físich,
de postposarho tot al bè y á la salut pública.
Al sentir aquestas espressions, los ulls de la donzella brillaren com á
foch, descobrint tot lo horror que sa ánima preveya, y sa cara grogejá.
--Peró bè, doctor? qué es lo que tè'l Joan?... Quin es aqueix mal tan
cruel de que parlau?
--Lo que tè (contestá'l doctor, fent una suspensió y mirant á terra,)
es... es la glánola.
--La glánola...! La peste...! Verge santa dels desamparats! Ja ho veig,
doctor, ja ho veig, que estich condempnada á quedar novament órfana y
sens amparo en aquest mòn!
Y posantse'l devantal als ulls, tan íntima aflixió demostrá Blanqueta,
que fins al doctor Guerau, á pesar de sa esperiencia, li fèu venir ganas
de plorar, per conéixer que verdaderament aquella desgraciada hermosura
se trobava sola en lo mòn, com ho probava lo véurer que, en un cas tan
crítich de estar malalt lo cap de la casa, no rodejava son llit mes
companyia que la de la noya. Peró'l deber era ans que tot.
Després de un curt silenci, preguntá ab tota senzillés Blanqueta al
metge:
--¿Donchs, qué farém, senyor doctor?
--Res, noya: allúnyat del malalt, pus, com ja te he indicat, prest
vindrán per ell.
--Com! Qué diheu?... Vindrán per ell?... Y quí?
--La cerca de la ciutat, á la que vaig á avisar enseguida.
Al dir aixó, lo doctor girá en direcció á la escala, com indicant que ja
no tenia res que fer y no's devia pérdrer temps.
--Nó, doctor, nó! esclamá la noya, detenintlo. Jo desamparar á mon pare
y protector, al que ha salvat ma vida y ha vigilat ma honra, al que ha
sigut mon consol y ma alegria, jo desampararlo perque's pert ell y's
pert també ma esperansa...? Aixó sí que no ho faré. En bona hora que ma
esperansa fuge, peró mentres ell respire, á mi'm toca cuydarlo, y no'm
fa res de acompanyarlo en la mort, ja que he sigut sa companyona en
vida. Diheu, doctor, diheu: qué he de fer?
--Infelissa! Ta lleyaltat y amor no tè exemple en quant he vist, tocant
á aquest mal que tant espanta, peró ab ton bon desitj no farias mes,
donzella, que agravarlo. ¿Qué farias ab ta inesperiencia, ab ta
perturbació, ab ton aislament? ¿Qué farias, si l'enmetzinat alé del
malalt te feria á tu mentres creyas consolarlo, y cahent á sos peus
malalta com ell, haviau de ser un y altre víctimas y testimonis mútuos
de una desgracia inevitable, vehent ell ta agonia y tu la sèva? No val
mes que de dos s'en salve un, que se evite la propagació del mal en la
ciutat, y, sobre tot, que's medique y's cuyde al malalt ab tot ordre,
calma y seguretat per qui tè coneixement y esperiencia de tal mal y per
aquell á qui no perturba cap afecte ni interés? Deixa, deixa, noya, que
se'l emporten á la Santa Casa, y prega tu á Dèu entretant que us ajude á
tu y á ell.
La pobre noya no tenia rahons pera contestar al metge, y aquest havia
enfilat ja la escala, quant un truch á la porta de la botiga cridá la
atenció de Blanqueta, la qual s'en adoná, y deduhí per alló que'l baylet
no era á la casa.
--Quí será? Quí podrá trucar, estant la porta oberta y haventhi allí'l
baylet? Peró nó: ah! Ja ho conech! esclamá Blanqueta ab lo to mes
desesperat. Ja ho veheu, senyor doctor, ja ho veheu... fins lo baylet
m'ha desamparat!
Y havent cridat per dos vegadas, tot baixant, al baylet, aquest no
contestá, repetintse solament en cambi lo truch de la porta. Al arribar
á la botiga la noya y'l metge, una y altre quedaren sorpresos, de véurer
quí era'l que demanava y l'objecte ab qué venia.
--Ay ay? digué'l doctor. Quin miracle es aquest? Ans que'l metge haja
dat l'avís, vos trobau ja á la casa del malalt? Esquisida es, á fe,
vostra vigilancia.
--Dèu meu! cridá la noya, al sentir las rahons del metge, y vehent que
al derrera del que demanava seguian altres dos homens portant una
llitera tapada. Y sòn los de la cerca! Com es possible aixó, senyor
doctor?
--Filla, jo mateix m'en admiro...
--Es tal nostra vigilancia, (contestá l'home ab una fredor que li era
habitual,) que, pera evitar lo mal públich, no perdonam res, y moltas
vegadas sabem ans que'l metge ahont jauhen los malalts.
--Sempre hi ha vehins temerosos, digué'l doctor, que, á las primeras
sospitas, corren...
--Es ben cert, senyor doctor! esclamá abatuda de dolor Blanqueta. Ni un
vehí per anar á buscar á un metge, y pót ser mes de un pera avisar ans
de temps á la cerca!
L'home de la cerca contestá ab una mitja rialla, confirmant la
conjectura de la noya, y en seguida digué:
--Donchs, vos apar, doctor Guerau, que sens dificultat...?
--Sí sí: enllestiu, que jo tinch altres cosas que fer.
--Es cert, es cert, doctor? esclamava Blanqueta, girant com á boja per
la botiga, y sense saber lo que li passava. Es possible lo que van á
presenciar mos ulls?... Misericordia divina!... Quanta desgracia en un
sol dia! Y que hé fet jo, pobreta de mi, pera que així'm castigue'l
cel?... Nó, nó! mos ulls no ho veurán, mos ohidos no ho sentirán...
Jesús! Jesús! Anau, anau... que jo m'en vaig á amagarme en'l estrem mes
recóndit de esta casa.
Deya aixó Blanqueta, mentres lo doctor Guerau corria ja carrer avall,
fugint dels miasmas, y mentres l'encargat de la cerca, ab son fanal á la
ma y seguit per la llitera, pujava la escala en busca del malalt, que en
pochs minuts tingueren trasladat, emportantsel, sens detenirse, al
apartament dels empestats del Sant Hospital.
Al fugir la noya, pera no presenciar tan trist espectacle, s'introduhí
en la rebotiga, penjá'l llum de qualsevol manera, y sentantse en una
cadira, verdaderament arreconada, tancá'ls ulls, se tapá ab los dits las
orellas, y plorant, esbufegant, resant y esclamant, esperá que passás
aquell fatal moment ó'l temps en que calculá que l'acte havia tingut
efecte. Al ressonar en sos ohidos lo trepitj pesat dels homens que se'n
portavan la llitera, Blanqueta doná un jiscle, y del tot abatuda y
desesperada, arribá á posar son front sobre de sos genolls, y en tal
actitut permanesqué per un rato, darramant llágrimas y mes llágrimas, y
no sabent con ferho pera detenirse'l plor y calmar la viva agitació que
li partia del cor.
Peró ans de esplicar lo que succehí á Blanqueta, al esforsarse pera
sortir de sa postració, convé disculpar en cert modo la part de egoisme
é inhumanitat (que tal haurá semblat al lector,) dels vehins y demés
coneguts del pobre falconer, sabedors del mal que á aquest afligia, fent
una breu pintura, á tal objecte, de lo que era la cruel y horrorosa
peste de la glánola.
Després de la dansa de S. Guy, que invadí la Alemania, y en qual
enfermetat no hi havia mes remey que exorcisar als malalts, possehits
del diable, recitant versos de la Biblia; vingué al mòn la glánola, dita
així, segons creuhen alguns, per sortir unas glándulas ó tumors en
certas juncturas del cos, y ab tal nom ó ab lo de landre era coneguda y
anomenada la enfermetat en molts paissos y en diferents idiomas.
Lo terror que la glánola produhí no tè comparació ab lo de cap altre
enfermetat, de quantas, com ella, nos havian vingut de Llevant, com que
era un dels presents fets á la Europa per las crehuadas.
La Fransa, la Italia, la Espanya y després la Inglaterra, la Alemania y
la Holanda foren, successivament y en continuas renovacions, víctimas de
ella.
Peró de totas quantas escursions fèu lo mal, cap fou mes cruel, ni en
cap se presentá ab un carácter mes devastador y espantós com en 1348.
Desde llavors la glánola fou sempre símbol de terror, de espant y
miseria; son recort y son nom eran lo fantasma perseguidor del cor y de
las conciencias, y ¡cosa estranya! al pas que era'l medi de moralisar
als incréduls, per lo temor de la mort, apagava los bons instints y
sentiments, per lo terror de la enfermetat. L'home, aterrat, contemplant
sa efímera existencia, alsava rendit las mans á Dèu, demanantli
misericordia, peró no las estenia al próxim, quant veya que son semblant
queya ferit del mal á son costat. Aberracions humanas, que en va cap
filosofia es capás de fer enténdrer!
Fins ab los preludis que avisaren sa vinguda, fou aquella vegada
terrorífica la aparició del mal, pus després de sentirse continuos
terremotos per molt temps, comensá á plóurer, y de tal manera, que durá
la pluja, sens interrupció, per espay de sis mesos. Llavors comensá la
verdadera devastació de la glánola, cahent á sa bufada poblacions
enteras, que quedaren sens un habitant, y barrejantse en la desbocada
corrent de aqueixas miserias que tot ho arrebassava, junt ab la manta
del pobre, los mantos dels emperadors, las coronas dels reys y las
mitras dels bisbes. Entre las víctimas ilustres, ho fou, en nostra
Espanya, lo rey Alfonso XI de Castilla.
Pera tráurer la proporció dels efectes de la peste, que'ns pinta lo
Petrarca, en aquella temporada de trist recort, basta saber que, sols en
la ciutat de Venecia, moriren aquella vegada deu mil personas. Així es
com los historiadors, transmitint la veu del poble, arriban á dir que
"desde Noé, may l'ángel esterminador havia mort tanta gent com llavors."
Molts dels malalts se pót dir que ni arribavan á estarho, pus morian al
primer dia, de repent y fins pel carrer.
Comensava'l mal per una febre violenta, y seguia després un deliri,
estupor é insensibilitat, no guardant sempre'l mateix ordre en aquestas
senyals; la llengua y'l paladar se tornavan negres y com á cremats, y
l'alé despedia un fetor insoportable. Molts dels malalts tenian una
peripneumonia violenta (inflamació del pulmó y de la pleura,)
acompanyada de hemorrágias promptes y mortals, y ordinariament se
manifestava la gangrena per unas tacas negras que sortian per tot lo
cos.
No hi ha que parlar de remeys, perque eran ineficassos tots los
ordinaris, y dependia la cura de una casualitat, difícil de endevinar, ó
del giro que prenia'l mal per sí mateix, com quant sobrevenian postemas
exteriors, en qual cas la vida no corria ja cap perill.
A tal estrem arribá la por del contagi, que no's trobavan ni metges pera
curar, ni servidors pera cuydar als malalts, ni capellans pera
assistirlos en los últims moments, de manera que, pera remediarho,
tingué'l Papa que concedir indulgencia á quantas personas se
consagrassen als atacats del mal, y s'absolgué plenariament als malalts,
encargant als sacerdots que'ls ho fessen saber.
Las prometensas, rogativas, penitencias y fundacions menudejavan encara
no hi havia los primers síntomas de una nova visita del mal, y'l poble
menut y pobre, pera aplacar la ira del cel, presentava á voltas, per las
ciutats y pobles, espectacles tristos y repugnants, encara que piadosos,
pus se veyan passejar pels carrers arreplechs de homens mitj núus que
s'assotavan á sí mateixos ó uns als altres.
La estadística que ofereix la ciutat de Barcelona, segons se troba en
los dietaris del Concell de Cent y de la Diputació, proba en primer
lloch la aparició continua de la glánola, desde la data citada fins al
sigle XVII y aprés la mortandat esperimentada en ella, que no es poca
si's comparan los temps y la gran diferencia del número de habitants de
ans ab los del temps actual. En l'any 1333, que es una de las
apuntacions mes antigas, consta que en poch temps moriren deu mil
personas; de aquesta data fins al temps del rey Fernando se repetí la
peste en Barcelona al menos deu vegadas, y de llavors en endevant fou
tan continua y horrorosa, que s'hagueren de publicar jubileus pera'ls
que morian, facultar als capellans péra que diguessen dos missas, fer
bandos contra'ls metges y cirurgians que fugian, y fins arribá una
ocasió en que no hi havia qui pogués tocar las campanas de la Catedral.
Dèu nos guart de semblants tristesas!
### XXXVI. Com lo malvat donzell s'en portá á la orfaneta al jas de En Simon.
Probará, donchs, tot lo referit, quant menos, que no deurá estranyar lo
lector la indiferencia ó por dels vehins respecte del pobre falconer,
sent com era ell, en son trist estat, lo primer senyal de la renovació
de un mal, que tan cruels recorts havia deixat pochs anys ans, com si
diguessem lo preludi de la vinguda del ángel esterminador, de aquell
ángel que, quant venia, no anava acompanyat sols de la peste, sinó de
fam, miseria y guerra, com ho feya créurer ja mes aquell dia ab l'estat
efervescent de Barcelona.
Peró tot aquest horror, així lo de la peste que s'acaba de descríurer
com lo que oferia per sí sol lo desconsolador quadro de la casa del
falconer, en lo moment de separarse aquest de sa afillada, no era res,
absolutament res en comparació del que esperimentá la pobre Blanqueta al
alsar lo cap dels genolls, ferits sos ohidos per una veu coneguda, de
fatal recort y que no esperava sentir en aquella ocasió.
No bè la llitera habia girat la cantonada del carrer, dos homes s'havian
adelantat apressuradament cap á la casa del falconer; trobant la porta
descuydada havian penetrat en la entrada, y l'un de ells, atret per la
claror del llum de la rebotiga, s'havia introduhit fins á la presencia
mateixa de la abatuda víctima, que ni esperit tenia de tornar á obrir
los ulls pera no contemplar ab ells lo horrorós quadro que de sobras
veya ab los ulls del esperit.
--Aquí está! esclamá l'home ab alegria infernal, al véurer á la
donzella. La hora ha arribat, Blanqueta: jo vinch pera salvarte, y...
--Oh! cridá la noya, horrorisada, posantse dreta, y corrent á un recó,
fent seguir arrastrant la cadira, y colocántsela devant de ella, com
volentse parapetar. Verge Santíssima! Fuig, fuig, mal esperit, Llucifer
perseguidor; aparta, mal cavaller... Horror! horror! No'n tinch prou
encara ab una gran desgracia, que m'en portas una de pitjor? Fuig, fuig!
Arrera cor de roure, infame, vil...!
Apretava ab una ma Blanqueta la cadira contra sí y ab l'altre recullia
vagament la roba que tapava son pit, com posant també en guarda sa
honestitat y sa honra. Son cos inclinat y son cap test al mateix temps
podria dirse que simbolisavan la por y la vigilancia, y sos ulls, vius y
bellugants, se podrian péndrer bè per las únicas armas de la ánima, que
probavan de espantar al enemich, quant no's confia en la defensa de las
del cos, en las mans.
--Tant te espanto? li digué'l perseguidor, afectant un to suau y amable.
Mira que vinch á salvarte, vinch de pau, com sempre, vinch á rendirte
mon desesperat amor, vinch á oferirte ton ben estar, pus serás desde
avuy ma esposa, avuy, que tinch major poder que may, pera transformarte,
sens dubte, de una órfana miserable en la esposa de un cavaller
distingit!
--Nó, may! may! Tornáuvosen per ahont haveu vingut, deixaume en ma
miseria y orfandat, pus jo no sò vostra, ni ho puch ser, ni ho vull ser.
Vergonya, vergonya vos en haviau de donar, que tot un majordom del palau
del senyor Rey vinga á perseguir á una honrada y desgraciada donzella.
No us atanseu á mi, mal cavaller, y respectau quant menos la casa de un
moribund!
--Insisteixes? digué'l donzell, en actitut de avansar cap á Blanqueta, y
respirant sos ulls la passió mes liviana y'ls mes desenfrenats
sentiments. No vóls pensar, noya, en qui ets y en qui sò?
--Nó, nó! May!
--Nó? Donchs pensa que demá tornarás á ser lo que eras la primera volta
que entrares en esta casa, demá estarás sense menjar, sens protector ni
amparo, sense amor ni companyia: demá ton amant estará baix mon arbitre
y en poder de la justicia, que'l fará servir de exemple y escarment als
revoltosos de aquesta ciutat; y demá... demá nó, avuy mateix... sí, tu
serás esclava forsada de ma passió, si ara, de seguida, no't resols á
ser volenterosa amiga de qui no pót víurer sense tu.
--May, may! contestá Blanqueta ab resolució heróyca.
Y com en aquell moment se sentís prop de la porta del carrer la veu de
una persona, que semblava com temorosa ó espantada, lo donzell,
advertint per alló lo perill que corria, prengué una actitut resolta y
atropelladora, al pas que la noya, confiant de ajuda, se ostentá ab
aquell ayre tan súblime de que sols pót tenir idea qui haja contemplat
en situacions semblants á alguna de las artistas trágicas que tenen fama
en nostres dias.
--S'ha acabat la compassió! cridá'l donzell, mirant alternativament á la
víctima y á la porta. Órfana orgullosa, cedeixes ó no?
--Primer la fam y la miseria, primer lo llit de la peste, ahont jau mon
protector, ans que'l llit conjugal de un lladre de honras. May, may seré
teva!
--Donchs llavors, á la forsa...