desapareix. Ja podeu retirarvos, consellers, oficials, cavallers y
amichs, pus la salut del senyor Rey exigeix descans y quietut, y vól
que'ls que no l'han desamparat descansen y's reforsen també pera quant
convinga. Demá será un altre dia. Y vos... majordom, anau, anau també á
descansar, y no penseu en vostres perills, que demá será'l dia en que la
magestat del senyor Rey donará á cada un lo que mereix, premi pera'ls
bons y cástich pera'ls dolents.
No's pararen los verdaderament bons en lo significat de aquestas
paraulas, y ningú las entengué menos que'l majordom. Los primers
saludaren al príncep, y després de oferir sas personas, s'en anaren:
l'altre, vehent en gran part desbaratada ó inútil sa esperansa, pensá
solament en la necessitat que tenia de anar á desfer precipitadament lo
diabólich projecte que havia ideat, y saludant també, s'interná per
altres habitacions del palau, dihent entre sí en son nou contratemps:
--Ja está vist! De nou s'ha tornat vent ma esperansa. Malehida terra y
malehida ma ambició! Malehida terra, pus no'm puch arrelar en ella y
sembla que'm sacut de sí!
Y després de detenirse un moment al mitj de un dels corredors del palau,
com que'l fixás una nova y repentina idea, anyadí, tot dirigintse á la
estancia ahont hi havia la llibreria del rey don Martí:
--No ho perdam tot. Jo aniré á desfer lo fet, y encara que's pert ma
esperansa, molt será que demá no trega algun profit de mon esfors, pus
m'ha vist ja'l príncep ab lo front ensangrentat... Peró, entretant, no
deixem enderrera al que es causa de ma desgracia, no olvidem la
venjansa. Jo't jur, malehit juheu, que me l'has de pagar!
Y prenent un llum del demunt de una taula, s'introduhí resolt dins de la
llibreria.
Així que havia desaparegut de la presencia del príncep, y quant aquest
anava á tancarse interiorment en la cambra, detenintli'l bras mossen
Borra, li digué:
--Deixaume sortir, senyor; deixaume sortir. Ja tornaré després.
--Y ahont vóls anar?
--A seguirli'ls passos, contestá'l juglar. Ja l'he seguit ans fins al
campanar de la catedral, fins á la cort del veguer, ahont ha donat ordre
de part del Rey que se soltassen los presos al sentir tocar la campana,
y després l'he perdut... No vull que se'm perda ara. Deixaume sortir,
deixaume sortir, y ja veuréu com será de profit mon aguayt.
Als primers passos que doná mossen Borra, y vehent desde un cantó de un
corredor com lo majordom se ficava en la llibreria, se senyá admirat lo
juglar, y no pogué menos de dir:
--Com hi ha mòn, ara sí que no t'entench, Bantayrol: á tal hora de nit,
cansat y ensangrentat, ficarse entre llibres. No pót ser sinó que busque
las profecias del sabi Merlí, pera véurer si volará quant estiga á punt
de cáurer al llas. Peró ja estás fresch, que la ferida de demá será mes
fonda que la de avuy, y cap metge te la curará, encara que tornás mestre
Arnau ab lo sèu *Flos florum*. Tu sabs perque has entrat... tu sortirás.
### XXXV. Lo baylet. La peste de la glánola.
Nova orfandat de Blanqueta. Solen dir que'ls mals de casa fan olvidar
los del mòn.
Pera conéixer la forsa de aquesta veritat no hi ha mes que transportarse
de nou á la casa del desgraciat falconer Joan de la Murtra, de la que fa
ja temps que'ns havem separat, distrets en lo que'l mòn oferia per los
carrers y plassas de Barcelona.
Ple de soledat y desconsol era'l quadro que la casa del falconer
presentava, desde que aquest baixá rendit y abatut del terrat, pera
deixarse anar ab prou feynas demunt de son llit.
Lo natural cuydado de Blanqueta, lo carinyo y respecte que professava á
son protector, y en part la vergonya de sa culpa, havian posat en una
situació tan trista á la tímida noya, que no sabia qué ferse, y tan
prompte s'alsava ó avansava un pas pera averiguar clarament la causa de
lo que feya patir á son pare, com se detenia dubtosa y avergonyida, no
tenint esperit tan sols ni pera obrir la boca.
Sa congoixa cresqué mes y mes, vehent que passava'l temps, que'l
falconer no's movia del llit, y que, escoltant ab atenció, sentia com
que son pare respirás ab gran pena y molt esfors.
Lo carinyo ho vencé tot. Mirant ja com á nova culpa lo permanéixer
indiferent, se resolgué á acostarse á la vora del llit, y ab tot amor,
preguntá al falconer:
--Pare, pare. ¿Que no us trobau bo? Qué teniu? Voleu alguna cosa?
Dos ó tres voltas se repetiren aquestas preguntas, sens poder véurer, al
ferlas, l'estat que presentava la cara del pobre falconer, per estar
aquest girat de espatllas, mes cada volta s'emportava la noya la mateixa
resposta, que la obligava á tornarsen mes trista y mes dubtosa.
--Res, res,... no vull res. Tórnaten á la botiga á tenir compte... Ja
t'avisaré si per cas.
Es de advertir aquí que, pera portar certs recados, comprar alguna
minestra, anar á buscar aygua y també pera ajudar á tenir las telas, los
reclams y las buscas quant anavan á parar, tenia pres ja de molt temps
lo falconer á un xicotet, fill de un hortolá de fora del Portal nou, que
havia servit de baylet á algun altre hortolá, y ab lo nom de baylet
s'havia quedat y de baylet verdaderament feya en casa de Joan de la
Murtra, sent en cert modo lo companyó de Blanqueta, y companyó sens
gelosia, sobre tot desde que la noya s'havia tornat tan dona y guapa,
deixant al baylet petit y magristó com sempre, de manera que'l minyonet
tenia ab ella la franquesa de germá y al mateix temps lo respecte de
mestresa.
Aquell dia, per desgracia, entretingut y embadalit lo minyó ab tot lo
que veya pels carrers, y ab lo moviment de gremis y gent armada que's
notava, tardá mes que may á tornar á la casa, y aixó contribuhí mes á
que Blanqueta s'impacientás no vehent la hora de poder saber en clar lo
que'l falconer tenia.
--Si al menos tornás lo baylet, deya, no'm veuria tan sola y
perturbada... y á mes, que com es tan esparvillat, pót ser faria dir al
pobre pare lo que ara tal volta no'm vol dir á mi... Ay Dèu meu! Y quina
mala sort es la meva, y quina desgracia ha sigut la de acostarse per
aquí aquell mal home! ¿Quí sab ara lo que será de mi de aquí endevant?
Animeta de la meva mare, prega á Dèu, per amor de Dèu, que'm trega de
aquests perills! Ay mare meva, si visquesses, quina altre fòra la sort
de ta desgraciada filla!
En aquell moment entrá de un salt en la botiga lo desitjat baylet,
aixerit y saltador com sempre, portant á la ma un mocador ple de
petxinas, que'l falconer li havia fet comprar.
--Gracias á Dèu, gracias á Dèu! digué Blanqueta així que'l vegé. Sembla
com que un ángel t'ho haja dit. M'en alegro de que no m'hajas fet
pérdrer mes temps la paciencia.
--Que tenias gana? contestáli ab tota naturalitat y gracia'l minyó.
Temps falta de aquí á dinar, y si encara las has de cóurer.
--Sí, per gana estich y per petxinas: ja t'asseguro...
--Es que m'ha costat trobarlas, peró he dit han de ser petxinas... y ho
han sigut.
--Calla, home, calla, que poch sabs tu lo que passa.
--Qué? preguntá tot admirat lo baylet.
Blanqueta sospirá ab gran pena.
--Qué't passa, minyona? Sembla que estás tota mística, y com si
haguesses anat á confessar.
--Ah! Pobre baylet y pobre de mi! Poch sabs tu la nuvolada de casa.
Lo baylet se posá á ríurer com un boig.
--Calla, plaga, calla! Psit! No crides...! Per amor de Dèu!
--Peró bè. ¿Qué tens?
--Qué tinch? que'l pare está malalt... y lo pitjor es que no'm vól dir
lo que tè.
--Lo Joan? Bo y sa l'he deixat aqueix matí.
--Donchs ara no ho está. Si tu hi entrasses poch á poquet, (anyadí ab
veu baixa Blanqueta,) pót ser te diria alguna cosa...
--Qué estrany! deya entre sí y tot admirat lo baylet. No voler entrarhi
ella, y créurer que á mi'm dirá lo que á ella no li ha volgut dir.
--Creume, baylet! Éntrahi tu, y pót ser...
--Bè, bè. Allá vaig... Com que'm sembla que no déu ser tant com dius.
Y posantse de puntetas, seguintli al derrera Blanqueta, que no s'atreví
á passar de la escala, aná acostantse al quarto y á la alcova'l baylet,
tot arrasserantse per las parets, fins que arribá á véurer bè la cara
del malalt. Pochs moments ans, sentintse ab major agitació'l Joan,
s'havia girat pit per amunt, y penjava son cap á un costat en direcció á
la porta.
Ans que l'arribás á véurer lo baylet, ab tota la inocencia de sa edat y
senzillés de son geni, no sabent com iniciarse en cas tan compromés,
cregué lo mes propi donarli compte dels encárrechs, y així, ja tot
entrant, li digué fent mitj l'alegre:
--Ayre, Joan, que ja vos porto las petxinas. ¿Que no estau bó?
Y tot dihentli aixó, arribá á acostarse'l baylet fins á un punt en que's
veya bè la cara del malalt.
Mes, oh sorpresa! L'inocent servidor reculá espantat, sens esperit pera
fer cap altre pregunta, al véurer que'l Joan tenia la cara com inflada,
y que'ls ulls estaban mitj tancats, obrintse sols ab molta pena, pera
clavarse en la persona que'l mirava, y ab espressió suplicativa.
Anava ja á girar lo pobre minyó, tremolós y espantat, quant torná á
detenirse, al sentir uns forts esbufechs del malalt, que sens dubte
volia espressar alguna cosa y no podia.
--Uf!... Uf!... Eh!... Eh!...
Tals eran las únicas articulacions, si aquéix nom mereixen, que sortian
de la boca del desgraciat falconer.
Encara que pasmat lo minyó, vehent lo trist estat de son amo, no pogué
menos, pus així com així ja hi era, de fer un esfors, tant pera parlar,
com pera inspeccionar detingudament la confusa cara de son amo, y á tal
fi, se posá al mateix costat del llit, y li repetí de nou:
--Joan, ¿que no us trobau bo? Voleu alguna cosa? Voleu que entre
Blanqueta?
L'esfors del malalt fou aquí major que poch ans, peró ni temps tingué de
observarho'l baylet, pus, com sorprés de fástich al tocar al llit de son
amo, retrocedí en seguida, tapantse'l nas ab los dits, y fent ab la
boca, mentres s'en tornava, com quant se está en perill de provocar.
No li calgué parlar al baylet quant arribá á fora, pus trobá ja á
Blanqueta, que s'havia estat prop de la porta, desfeta y plorant com una
Magdalena.
--Ay Blanqueta! li digué'l baylet així que la vegé. Jesús, Maria,
Joseph! Y qué es lo que li han dat al pobre Joan, que de tal manera
empesta?
--Qué! Parla, digas.
--Ay mare meva! Li surt un fetor, un baf de la boca, que sols de
pensarhi se'm regiran las tripas.
--Vóls dir?
--No vull dir... Éntrahi y ho veurás.
--Pót ser ha vomitat, y...
--Nó, nó: prou ho hauria vist. No es res de vómit. Es una pudor tan
gran, que no sè á qué compararla. Y després... si li vegesses la cara,
Blanqueta... ¡quina cara y quins ulls! Si no sabés que es ell, no
l'hauria conegut.
--Trista de mi! trista de mi!
--Peró éntrahi, dona, y déixat de plorar, que no'n treurás res.
La desgraciada Blanqueta no sabia qué ferse, y's trobava, com se sól
dir, ab las mans lligadas. Anava de dreta á esquerra sense consol,
escabellantse y plorant, y l'inocent baylet, admirat de aquella
indecisió ó respecte, comensava á créurer que tot alló era mes serio de
lo que semblava, y no feya mes que seguir ab los ulls á la noya. Un y
altre's miraren per llarch rato, com volentse preguntar y sense saber de
qué, mes á la fi Blanqueta digué, plena de ternura y sentiment:
--Baylet, no'm deixes!
--Ahont vóls que vaja?
--No, no'm deixes! Per amor de Dèu t'ho demano!
--No tingas por, dona. Com vóls que't deixe. Demá pót posarse bo'l Joan,
y llavors...
--Demá dius?
--Demá ó un altre dia.
--Tan de bo que així fós! Si Dèu ho fes!
Y torná á seguir un altre rato de silenci, y's tornaren á mirar un y
altre, y fou també Blanqueta la primera que torná á parlar, dihent ab la
mateixa ternura á son companyó:
--Qué farem, baylet?
--A mi m'ho dius? Qué farém, Blanqueta?
Y vehent lo minyó que sa amiga estava tant indecisa, digué resolt per
fi:
--Ba, ba. Jo no sè perque gastas tantas posturas. Éntrahi de una vegada,
sinó no'n sortirém. Perque, si vóls que't diga la veritat, me fa ríurer
un poch que tingas tans miraments y tanta por, quant pót ser no es res
lo mal que tè... Alguna enrabiada que tal volta haurá pres...
--Y tal enrabiada y tal cosa! esclamá Blanqueta, aumentant son plor.
Donchs vaig á entrarhi, y mentrestant, baylet, podrias anar á dirho al
Ambrós, al vehí...
--Tens rahó, que es especier, y quí sab si alguna beguda, ell que sab
tant, nos treurá de apuros.
Y efectivament, sortint de un salt lo baylet á complir l'encárrech, se
decidí Blanqueta á acostarse al llit de son estimat protector.
Lo que allí passá entre aquellas dos personas tenia la eloqüencia de la
nit, es á dir, la espressió de aquellas nits qual espectacle es eloqüent
y parla á la ánima, sols perque es fosch y mut.
Blanqueta percibí realment, al acostarse al llit, lo fetor de que li
havia parlat lo baylet, peró poch era alló pera qui, pensant en l'agravi
que havia fet á son pare, y vehent en tan gran postració al que fou son
únich amparo, sols hauria volgut en aquell moment, y hauria dat tota sa
sanch pera conseguirho, recurs y medi pera tornar la salut á son estimat
protector, y pera borrar lo ressentiment que de ella pogués tenir.
Plena de carinyo, acostá sa cara Blanqueta á la de son pare, que veya
del tot desfigurada, y fins posantli la ma sobre de la sèva, que sentí
cremar, li preguntá ab suavitat y dolsura qué era lo que tenia y si
volia alguna cosa. Peró era per demés: l'ensopiment del malalt era cada
volta mes fort, y sols de tant en tant tenia alguna intermitencia, en la
que semblava regonéixer entorn de ell y sentir. Mirava Blanqueta,
plorant á llágrima viva, la desconeguda cara de aquella persona á qui
tant estimava y respectava, y en va la forsa de son carinyo y l'anhel de
sos ulls pogueren lograr que s'obrissen los del pobre malalt, lo qual
seguia ab un entorpiment que semblava germá de la mort. A la fi, després
de molt esperar y de molt parlar á la orella y de apretar la ma al
malalt, lo pobre falconer obrí sos inflats ulls. Oh alegria y consol!
L'home que, mitj malalt, sols s'havia fixat en la persona per qui anavan
á cáurer tants mals sobre de ell y de sa casa, sentintse en la postració
de la febre, hagué de arrepentirse en un recó de sa ánima de sa
indiferencia ab aquella mateixa persona, pus al fi y al cap, de ella era
de qui podia rébrer consol en aquells moments, y desesperat ja de
trobarlo en son ensopiment, acabava de esperimentarlo gran y excessiu
sols de sentir ressonant á sa orella la grata veu de sa cara afillada, y
mes encara de véurer devant de ell la hermosa figura de Blanqueta, que
l'acariciava y consolava. No pót presentarse ab mes oportunitat y
bellesa, en la imaginació de un mortal, la idea y figura de un ángel que
pórta consol al esperit, com se presentá en aquella ocasió la figura de
la hermosa orfaneta, al capsal del llit del desgraciat falconer!
Així que'l malalt regonegué á la persona que l'aconsolava, son cos fèu
com un esgarrifament, y fins la cara's contragué á impuls, sens dubte,
de un íntim sentiment de gratitut, que fins pogué llegirse en sa
desconeguda fisonomia, y sobre tot, los ulls del malalt se fixaren ab
tal esfors en los de Blanqueta, que aquesta arribá á créurer que
endevinava quant lo malalt li podia ó volia dir.
--Ánimo, ánimo, li digué llavors. No us espanteu, Joan, que mentres me
tingau aquí...
Blanqueta, sensible y no podent continuar, esclafí en un plor: lo malalt
adonantse de las llágrimas de la noya, torná á esgarrifarse, fèu un
esfors de obrir los ulls, y de ells, que estavan fixos y com clavats,
rodolá una llágrima, sola y seca, que's perdé cara avall del infelís
malalt. Era alló'l llenguatge de la ánima, que sols parlava y respirava
pels ulls del cos mort, era la eloqüencia de la nit, que parla al mortal
per lo mateix que es fosca y muda!
Passat aquest moment, los ulls del malalt se tornaren á aclucar, y per
demés foren las paraulas y'ls esforsos de Blanqueta: la pobre orfaneta
no pogué rébrer ja cap mes mirada de son generós y desgraciat protector!
En mitj de son desconsol, en mitj de sas llágrimas, que derramava en
abundancia, olvidada de son amor y fins de las causas que havian portat
al falconer á tal punt, pus sols pensava en la sort de aquella persona
que la havia favorida y amparada en sa desgracia, ni sabia Blanqueta qué
ferse, ni tenia per de prompte mes esperansa que la tornada del baylet,
quant sentí ressonar en la botiga la ronca veu del especier, al que
baixá á rébrer en seguida.
--A véurer, á véurer, deya'l catxassut Ambrós, tot enrahonant ab lo
baylet. Vejam, donchs, que tè'l bon Joan, si es que pót ser l'han mal
mirat ó es que s'ha menjat alguna perdiu pudenta, ell que se envaneix de
menjarlas baratas.
Y tot dihent aixó, aguantantse la panxa com solia, posá'l peu en lo
primer grahó, disposantse á pujar la escala, perque es de advertir que
era tanta sa catxassa, que cada escaló li servia de replá sempre que
tenia que pujar. En tal punt se topá ab Blanqueta, que baixava
desaforada y plorant, y al véurerla així, ab sa acostumada frescura, y
sens fer cas de las senyals que la noya li feya pera que baixás la veu,
li digué tot rihent:
--Qué tens, minyona? Semblas als infants que van derrera de San
Sebastiá, quant li fan pregarias. Vaja, vaja, que no hi déu haver pera
tant... Pobre minyona! Está acostumada á que sempre li balle la aygua al
devant, y ara per res li sembla que s'ha de acabar lo mòn.
--Ah! poch sabeu lo que passa. Pujau, pujau Ambrós, y'l veuréu tan
ensopit, que sembla mort. De vos confio, sinó, no sè lo que'm faig.
--Anem anem. Peró no tingas por, plaga, que aixó no será res. Ja ho deya
ara al baylet ¿que pót ser vareu menjar alguna perdiuota.?...
Y ja tenia la cama alsada á punt de apoyarse en lo segon escaló, quant
una indiscreta resposta del senzill baylet detingué en sech al catxassut
Ambrós, y fins li fèu agafar un ayre de llestesa que no solia tenir.
--Ja podria ser lo que diheu de la perdiu, encara que ni l'he vista
cóurer ni n'he tastat, digué'l baylet; y ara m'en recordo, que no us ho
havia pensat á dir, pus li surt de la boca un fetor tan gran, que sembla
com si prop de ell hi hagués una rossa.
--San Roch gloriós! Tan gran fetor li surt de la boca? digué l'Ambrós,
retirant lo peu, y fins baixant del primer escaló.
--Sí, sí, respongué Blanqueta, que havia girat per amunt, crehent que'l
bon vehí l'aniria seguint. Es una cosa que no's pót aguantar ni á deu
passos...
--Aixó son figas de altre paner, anyadí pera sí y tot tapantse
dissimuladament lo nas y la boca l'especier. Sembla una maledicció, que
de soca y de arrel may se pugan tráurer aquestas bravadas de la nostra
terra. No voldria que tornassen, ab bona fe, ni per totas las ganancias
que'm deixan!
--Que no pujau? preguntá Blanqueta desde'l cap de la escala. Peró,
Ambrós, ¿qué fèu?
--Nó, nó: baixa tu, contestá l'especier, fent senyal ab la ma á
Blanqueta pera que baixás, y tot dirigintse á la botiga. Val mes, noya,
que'l deixes descansar, que mentres reposa...
--Peró com podeu saber lo que tè, si no l'haveu vist? En veritat vos en
tornau?...
Blanqueta al dir aixó ja era abaix en la botiga, y detenia per la mánega
al especier á fi de que no s'en anás.
--Ab lo que m'haveu dit, noya, ne tinch prou, que basta á voltas un cap
de fil pera saber si es de estam la madeixa. Si'ns acostavam al malalt,
pót ser li fariam mes mal que bè.
--Donchs bè ¿qué farém? insistia Blanqueta, observant que'l vehí s'anava
dirigint al carrer.
--Res... Creume, noya. Qui assegura, dúra. No hi cap necessitat, peró
per lo que pót ser, val mes que crideu al metge, y mes fará ell ab una
ullada que jo ab tots mos emplastres.
--Voleu dir, Ambrós?
--Sí, sí... y si m'has de créurer, noya, deixal estar, y no li trenques
lo son, que podria ser mal. No t'hi acostes... y espera que vinga'l
metge.
Entremitj de son egoisme, lo bon Ambrós, esperant mal de son pobre vehí,
sentia cert interés per la desgraciada amiga de sa filla, pensant que al
menos se salvás del perill ella, ja que pera son protector hi havia tan
poch que confiar. Així es lo mòn: al costat de las accions dolentas s'en
véu á voltas una de bona, y entremitj de las bonas una de dolenta.
--Y quin metge enviarém á buscar si no'n coneixem cap? Mare de Dèu y
quinas penas sòn las mevas!
--No te espantes per aixó, minyona... Qualsevol es bo. Aquí al girant
víu lo de las monjas de San Pere, ó sinó...
--Ja'l conech, ja'l conech, interrompé'l baylet. Sabs, Blanqueta, allí
ahont sempre hi vehem entrar matons ab flors?
--Donchs, per amor de Dèu! Veshi, veshi: corre, baylet, no't detingas!
--Y sinó, continuá l'especier, que vaja al doctor Guerau, que tè mes cop
de ull... y mes diners. Lo fosser del Pi t'en donará rahó, pus víu al
costat mateix del fossar. Sí, sí: en aquests casos val mes no pecar per
curt...
--Es á dir, Ambrós, que'l Joan déu estar molt mal segons diheu?
La pobre Blanqueta fèu aquesta pregunta mes afligida que may, per
deduhir de la previsió del vehí un perill inminent, peró ab facilitat la
calmá aquell, sens pérdrer res de sa felís catxassa.
--De qué te espantas? Com vóls que jo crega aixó del malalt, si no l'he
vist? Ba, ba: corre, corre, baylet, y que'n vinga un ó altre... y jo
entretant m'en aniré á casa, que tinch feyna molt precisa.
Y saltant al carrer l'Ambrós, l'atravessá ab passos mes llarchs de lo
que permetia sa tripa, mesclant saludos, disculpas y consells dirigits á
la desconsolada Blanqueta, que, sentintse brotar mes llágrimas en sos
ulls, no gosava á acostarse prop de la porta pera que no la vegessen los
vehins.
Entretant lo baylet corria carrer avall, en busca del metge de las
monjas, que era'l que vivia mes prop.
Al véurer Blanqueta, desde'l fondo de la botiga, com l'especier la
desamparava, donantli no mes que vanas paraulas per consol, no pogué
menos de sentir interiorment certa ira contra aquell home, y ab ira
digué entre sí, olvidada per un moment de sa tristor y desgracia:
--Y quin cor de home! Ja tenia rahó'l pobre Joan, quant deya que l'únich
sentit que tenia era'l de la gola!
La soledat que desde aquell moment esperimentá la desconsolada Blanqueta
fou major que totas quantas n'havia esperimentat, major que aquella en
que's trobá, sent nina encara, quant la mala sort arrancá de son costat
á sos bondadosos pares, major sí, pus en sa primera desgracia, la
desgracia era una y la rahó de la nina poch ferma per sa inocencia, y
ara eran dos las desgracias, es á dir, la actual y'l recort de la
passada, mentres que la rahó de la víctima era ja formada y ab tota la
forsa del judici y de la imaginació. En tant trist estat passava, com un
panorama, pel cap de la infelís Blanqueta tot lo que li havia succehit
durant sa vida y tot lo que son exaltat magí li presentava de incert,
confús y horrorós en sa vida futura, en lo temps que li quedava de
víurer. Veya devant sos ulls aquell fatal matí en que's despertá per
primera volta sense sentir los patons de sa mare, en que no vegé ni sa
sombra prop de ella; veya los camps desolats de Menargues, per ahont
vagá abandonada, famolenca y plena de fret y de miseria; veya aquella
primera y horrorosa nit en que, plena de por y sens cap esperansa de
consol, havia hagut de deixarse anar, per pura necesitat, y pera poder
dormir recullida, derrera la porta de sa anyorada casa; veya'l llarch y
aspre camí que sos peus núus, y entremitj de gent miserable y
desconeguda, havian hagut de fer, seguint al caritatiu frare que la
recullí, quant per primera volta la portá la sort á la ciutat de
Barcelona, pera trobar allí un nou pare y protector; y, després de tot
aixó, y donant un salt al temps ditxós que havia passat fins llavors al
costat del bó y generós falconer, veya, sí, una altre vida tan dolenta
com la que recordava, veya la espantosa imatge de la miseria, del
aislament ó abandono y fins la de la deshonra, ya que considerava
poderós al rival de son amant y'l creya capás de destruir á aquest y á
ella, á aquest per la gelosía y rabia ab que'l mirava, y á ella per la
intenció infame ab que sempre tan mal home la perseguia.