conservaria lo patrimoni y estat reyal. Pera guardar aquest jurament se
ha de trencar l'altre ¿quin val mes? Poch val de conseguent l'exemple de
mos antepassats, quant per culpa de ells he vingut en esta fatiga. No
fa'l rey lo nom, sinó las bonas hasanyas, y tanta hasanya es guardar la
cosa digna, com corregirla. No vull, donchs, son exemple, sinó la rahó.
Ells han feta y composta la nau á son plaer y arbitre, y pus jo ara
tinch la clau y timó de aquella, jo la regiré y la gobernaré com vulla.
Cruas y aspres foren las últimas paraulas del Rey, y son estat
verdaderament furiós contribuhí á que passás un bon rato en que ningú
parlás, mes á poch, adonantse'l mateix don Fernando de son estat, y
observant la afectació que regnava en tots los semblants, digué resolt y
donant á conéixer com que volia acabar prestament la disputa:
--Conceller, entrau, entrau dins de aquell apartament.
Y senyalá sa cambra.
Perdé aquí'l color de sa cara Joan Fivaller, cosa que notá'l Rey y los
circunstants, peró per mes que esperimentás son cos aquell efecte
natural, ab esperit esforsat avansá fins á la cambra, detenintse un breu
moment á la porta, y allargant son cap interiorment com pera véurer lo
que dins hi havia.
--Qué miras? digué'l Rey.
--Miro, contestá'l conceller ab enteresa de mártir y héroe, si hi ha
preparat per aquí algun dogal, si m'aguarda aquí alguna arma ó altre
instrument pera darme la mort, ó si hi ha sols una finestra per ahont
hajan de despenyarme.
Y manifestant la major resolució y resignació, penetrá dins de la
cambra, qual porta quedá tancada en seguida derrera de ell.
Poch esperava en aquell instant don Fernando la escena que presenciá, y
que'l deixá con se sól dir ab la paraula á la boca. Lo gobernador En
Guerau de Cervelló, En Guillem Ramon de Moncada, En Bernat de Cabrera y
altres principals cavallers catalans, agenollats y llansats en sech als
peus del monarca, suplicavan ab viva instancia, y cada un á sa manera ab
llágrimas y esclamacions, contrariant ó calmant de conseguent la ira de
don Fernando, que no podia enténdrer de prompte tal novetat. Los prechs
de aquells bons patricis no eran mes que'l desitj de pau y de restablir
la bona armonia entre lo Rey y'l poble.
--Guardau respecte á Fivaller, senyor, que es un de vostres millors
vassalls y un digne patrici.
--Evitau la sanch, si no voleu que corre á mars per Barcelona.
--No es aixó lo que us sembla, senyor. Vos no coneixeu lo carácter de
aquest poble, tan zelós de sas llibertats, com generós quant convé.
--Satisfeu avuy al poble, y demá será vostre millor fill.
--Llástima, senyor, que desde'l primer dia de vostre regnat no hajau
conegut á aquest poble, pus no us succehiria lo que us succeheix.
--Plor de anyoransa es sols lo de aquest poble, que tè massa present la
senzillés y franquesa dels passats reys.
--Tot lo mal de aixó es haver tingut que estar en guerras, lo haver
tingut que fer cort del camp.
--Prou sabeu, senyor, que Barcelona ha donat sempre sos tresors y la
sanch de sos fills, quant un rey los ha volgut conduhir á la gloria.
--Daunos facultat, senyor, donau llicencia als que mes vos volen pera
transigir, que no será deshonra vostra accedir á una lley ó costum, per
injusta que sia.
--Accediu, senyor, accediu, y carregau en nosaltres, si voleu, la culpa
de tot.
Aquella abundancia de rahons, súplicas y recorts que de tots cantons
sentia venir lo Rey, lo deixaren positivament en un estat de dubte,
que's feya mes gros, quant mes considerava la violencia de son
llenguatje anterior y la situació en que havia posat al conceller,
tancat en la estancia inmediata.
--Es possible! digué tot admirat. Donchs, segons vosaltres, sens tenir
jo la culpa, de mi prové la causa? Segons vosaltres, lo que jo crech
culpable es inocent, y tota la falta está en que jo no'l conech á ell ni
ell á mi? Segons vosaltres, aquest poble que crida y amenassa tan sols
plora per no haver tingut temps de conéixer ma benevolencia, y per no
trobar la voluntad, amor y afabilitat á que l'acostumaren, desde'l
primer dia de sos regnats, los altres reys?
--Oh! sí, sí, no ho dubteu! contestá un dels suplicants. Torrent es sols
aquest poble en sa furia, procurau, senyor, calmarla, y'l veuréu després
com una corrent tranquila y mansa, que sols fecunda, peró no arrebata.
Donau facultat á vostre Consell reyal, senyor, y res sofrirá per aixó
vostra bona fama!
Buscá'l Rey en aquell moment supremo, entorn de ell, la vista de altres
personas que li pogués servir de fanal en aquella tempestat; peró'ls
áulichs forasters havian la major part desaparegut, y si algun ne
quedava, tenia baixa sa vista, y coadjuvava als prechs dels demés, sia
per por, sia per cortesania: l'únich tan sols que restava en peus,
inmóvil é indiferent en la apariencia, y que, al divisarlo'l Rey sentí
remoguts mil encontrats afectes en son esperit, era l'ilustre
Primogénit, lo qual no s'havia separat del derrera de son pare, en lo
perill que passava, ni dins ni fora de la cambra reyal.
--Diheu que no sufrirá ma bona fama, (esclamá lo Rey, crehuantse de
mans,) peró ma honra, que ningú com jo coneix, sempre la sentiré
llagada. No hi ha remey! Ja veig lo que aixó significa: ja veig lo que
tinch que fer! Vosaltres ho voleu, vosaltres ho exigiu,... sia! A tots
vos ho dich, á tots, sí, fins á vos, Primogénit, que veig permaneixeu
mut á mon costat!
--Vostre fill y vostre primer vassall, contestá don Alfons, ni suplica
ni aconsella, sols espera.
--Peró aixó no vól dir res, fill, si no parlau mes clar, com deveu.
--Diré, donchs, solament, que si'ls que suplican sòn los millors
patricis, com veheu, algun motiu hi haurá en sa súplica, pera créurer
que la honra del Rey queda il·lesa.
--Sent així, vaig á fer, donchs, lo que may podia haver pensat en fer,
per mes que ma voluntat may, may quedará satisfeta ni tranquila.
Y separant suaument, ab sas propias mans, á un costat y altre als
cavallers que'l suplicavan, fèu senyal á un dels patges que per allí hi
havia, dihent:
--Obriu, obriu la porta de ma cambra.
Al obrirse la porta se vegé dreta en mitj de ella la noble figura de
Joan Fivaller, enterament traspostada y abatuda, de manera que ningú
l'hauria conegut, á no ser per son distinctiu. Tant mortifica y
descompon al home de nobles sentiments la idea de una mort inevitable,
quant, com á preludi de ella, se li deixa espay y se'l posa en soledat,
pera que'l pensament, la memoria y'l cor surtian com á valents rivals de
la mateixa mort á batallar ab ella, trahent tots los brios y forsas de
sa vida!
Se maravillá'l Rey al véurer lo demudat semblant de Fivaller, y pensant
que aquest estava segur de caminar á la mort, li digué, després de
contemplarlo un bell rato:
--Qué es aixó? Com tens temor á la mort tu que tenias per ditxosa y
gloriosa la mort contra ton rey? Peró no temas, nó: avansa y vina.
Fivaller avansá llavors, y'l Rey continuá:
--No tingas temor á la mort: víu, víu, conceller, pera que pugas tornar
resposta á tos cólegas, companyons y conciutadans. Víu, pera dirlos que
la disputa queda resolta en son favor, que la imposició queda tal com
ells volen. Dígals que desde avuy mes queda de ells la victoria, la
victoria, sí... peró nó'l triunfo.
La contestació de Fivaller no fou altre que fer un respectuós acatament
al monarca, besarli novament las mans, y tornar á empéndrer lo mateix
camí per ahont havia vingut. Prop del conceller seguiren, com
acompanyantlo, alguns dels principals nobles que havian suplicat, entre
ells lo gobernador Cervelló y'l vicecanciller del Rey, Bernat de
Gualbes, lo qual, en nom del Consell reyal, passá á pagar al receptor
dels drets de la ciutat l'equivalent de la imposició que'ls compradors
del palau del Rey havian deixat de satisfer.
Al sortir de aquest edifici lo conceller de Barcelona ab sa comitiva,
ressoná per tota la ciutat un crit general y unánim de --Visca Joan
Fivaller, salvador de la patria!
--Al ohirlo'l Rey desde son palau, se deixá cáurer conmogut en los
brassos de son fill, y units així los dos, entraren de nou en la cambra,
ahont tingueren lloch, mentres alguns dels cortesans seguian esperant en
la antecambra, novas escenas, tan misteriosas com interessants é
inesperadas.
### XXXIV. Ó Castilla ó la mortalla. Com lo donzell de Puymoren se presentá
tot ensangrentat devant la cort.
Lo Rey havia tornat á entrar en sa cambra, sense dir ni una paraula, y
després de sentat en sa cadira, havia seguit també, per molt temps, mut
y pensatiu. La tempestat per que acabava de passar, los grans motius que
absorvian son pensament, feyan que de nou revisquéssen ab tota sa forsa
y juntament los dolors de la ánima y del cos.
No ho deixava de conéixer lo príncep don Alfons, que tenia la vista fixa
en son pare, y esperava que fos ell qui primer parlás, mes cansat de
esperar, é impacient, per observar que la postració del malalt creixia,
no pogué menos de esforsarse al últim, dirigintli paraulas de consol.
--Ánimo, pare y senyor, ánimo, que pót ser desde avuy reapareixerá una
nova aurora de benestar y felicitat, pus no sempre lo camí de la vida ha
de estar sembrat de punxas. Recordauvos de altres apuros en que vos
haveu trobat, y dels que sempre haveu sortit victoriós y ab honra.
--Ab honra! esclamá don Fernando, sospirant ab pena y clavant sa malalta
vista en son fill. Las flors de la vida sòn com las del camp, que tè
cada una son clima... peró la flor de la honra es de tots los climas!
--Y qué voleu dir?
--Vull dir que si la honra está malalta, lo mateix ho está en un clima
que en altre. Peró no importa, (digué en seguida ab to mes resolt,) jo
vull tráurer la planta de aquest clima enmetzinat, jo vull salvar la
planta al menos, encara que la flor quede malalta.
--Qué intentau, mon pare? preguntá admirat l'infant, que coneixia ja de
molt temps la idea dominant del Rey, sempre que's trobava en apuros.
Vostra honra no está malalta, mentras visca vostre fill que la ha de
heretar, y pót ser millorar algun dia. No us espante'l clima pera la
flor, quant en tantas ocasions ha contribuit á que la planta s'arrelás y
á que donás aromas que may se estingirán. De Aragó sòu rey, y rey de
Aragó ha de ser també lo que després de vos vinga. Olvidau, donchs,
senyor, olvidau aquells climas, quals ayres no sòn los que déu buscar
ara la planta pera víurer!
--Ah! Ja fèu bè, mon fill, en recordarme que sòu vos qui haveu de
heredar ma honra y ser rey després de mí: tan bè fèu, com que ja sòu ara
l'amo de la herencia y'l verdader rey... Jo no puch mes! Jo no visch en
esta atmósfera!... Oh, ayres de Castilla, ahont sòu!
--Serenauvos, senyor, digué'l fill, abrassant al pare. Per Dèu no tingau
tal pensament! No vullau donar, per Dèu, aquest pas que fòra fatal á
vostra honra!
--Nó, nó, mon fill. A Castilla, á Castilla! No espero, no vull esperar.
Demá, sens mes tardar, m'en vaig. Deixaume anar, mon fill, ab ma honra,
ja que, segons vos, se guarda il·lesa!
Un moment de silenci y de viu sentiment regná aquí entre pare y fill,
mes reavivantse en lo príncep la idea y esperansa constant que tenia
desde que havia sabut la existencia de una carta de interés en poder de
son pare, aprofitá ab oportunitat la ocasió, així que observá major
calma en lo Rey, pera dirli.
--Pus no hi ha dubte, pare y senyor, que il·lesa queda vostra honra, y
ja que'm designau ans de temps com amo de vostra herencia, no'm dilateu
mes, senyor, lo cumpliment de una promesa que m'haveu fet, y que tant
importa á aquella.
Lo Rey se quedá mirant á son fill, no recordant tal volta quina era la
promesa. Lo fill continuá:
--Sí: fa poch que parlarem de un home sospitós, y...
--Ah!... Sí... contestá'l Rey, esclamant.
Peró sa esclamació no era, en veritat, la que degués satisfer al
príncep. Ab ella no volia indicar lo Rey que recordava la promesa: son
sospir era sols lo regoneixement de un pronóstich fet ans per son fill,
era fins á cert punt la confirmació de un dubte, de que s'havia distret
per poch temps.
--Y es veritat! continuá'l Rey, parlant ab veu mes baixa. Estranya es, á
fé, la desaparició del majordom... ¿Y no l'haveu vist mes, infant, y no
s'ha aparegut durant tot lo que acaba de succehir?
--Podeu pensar que, á serhi, no hauria amagat son cos, pera fer mérit.
Peró deixaulo córrer, pare, que ell sabrá ahont se troba: lo que convé
ara es que'm cumplau la promesa. Me diguereu que teniau en vostre poder
una carta, y...
--Sí, sí, es veritat: allí la trobarás, infant, en la segona divisió de
mon cofret.
Y donant lo Rey una clau petita al Primogénit, senyaláli'l cofret, que
estava sobre de una taula de noguera, devant de una arca quadrada ab
motlluras de llautons y mare perla.
Executá l'infant la operació de obrir y buscar la carta ab tal
impaciencia y pressa, que li arribavan á tremolar los dits, y no es de
estranyar, pus tals senyals, que solen ser moltas vegadas preludi de una
sorpresa ó de una esperansa, arriban á fer créurer que en semblants
casos hi véu primer lo cor que'ls ulls.
Véurer la carta don Alfons y posársela á llegir fou tot un. Peró quin no
fou l'aturdiment del Rey, al contemplar la espressió que's notava en los
ulls del infant mentres anava llegint, y sobre tot al sentir lo crit de
sorpresa que doná aquest al arribar á cert punt, desde'l qual, ple de
alegria y com si no li importás tant lo demés, apretá la carta entre sas
mans, alsantlas en l'ayre com en actitut de donar gracias al cel.
--Ah! Qué veig! Sí! ell es, ell, lo infame y'l traidor que, baix nom
suposat, fins s'atreví á trepitjar ab sa inmunda planta lo palau dels
reys!
--Qué diheu!... Silenci, mon fill, silenci!
En sa sorpresa, havia intimat callament lo Rey, per haver sentit prop de
sa porta algú que entrava. L'infant se contingué. Peró poch hagué de
durar la suspensió, quant vegeren que'l que entrava era l'únich que
tenia dret de introduhirse en totas las habitacions del palau, per
llicencia del Rey. Era mossen Borra, qual cara afable revelá prompte al
príncep alguna grata nova que tal volta venia á darli.
--Fortuna, fortuna! digué mossen Borra tot entrant.
--Qué fortuna? contestá'l príncep. Calla, juglar, que la nostra es major
que la teva.
--Es que...
--Calla, calla! Ja parlarás després, juglar, que la nova que revela
aquesta carta es fortuna que val per totas. Escolta, escolta!
Lo juglar, alsant també las mans al cel en actitut de gracias, las torná
á juntar, fent sonar ab un cop los dos palmells, y juntant despres los
llavis entre'ls dos primers dits de la ma dreta, pera manifestar que
guardaria silenci, posá la orella ab atenció pera no pérdrer un mot de
la carta. Mentres l'infant llegia, los ulls del juglar se bellugavan
plens de alegria á dreta y esquerra, y sa ma esquerra sobre del cor
semblava com que contingués los glapits que aquest li dava.
Així deya la carta, que aná llegint lo príncep junt á la orella mateixa
de son pare:
--"Sereníssim senyor. Justas sòn vostras queixas y esclamacions respecte
á la mort del arcabisbe de Saragossa, no dubtant que la mala veu que
s'ha espargit de que jo havia sigut lo fautor de aquella mort fará mal á
vostra causa y donará molts partidaris al infant de Castilla. Peró bè
sabeu vos que en molts casos la voluntat no basta, y que no podent obrar
ab absolut poder, solen los petits é imprudents comprométrer als grossos
que voldrian contenirlos. Lo lloch era dolent, lo parlar dels contraris
provocatiu, los acompanyants en mes número del que devia ser, y ab mon
geni viu (com Vostra Altesa coneix ja), bastá pera que un dels servents,
ohint mos crits, cregués ferme un favor, precipitantse en la imprudencia
que cometé. Creheu mon descárrech, senyor, com penso donarlo al
parlament de Catalunya, y que sols se déu esta desgracia á un traydor
(que tal es, segons després he sabut), lo qual fugí de mon poder á poch
de comés lo crim. Es un malehit y través gascó que's diu March Tullat,
conegut en sa terra ab lo renom de Bantayrol, y que ja havia mudat son
nom, seguint als catalans de Aragó, al fugir de vostra ciutat y palau de
Balaguer, per certs atreviments que tingué fins ab las damas é infantas
de vostra reyal familia, com ja vos sabeu. Procurau, donchs, senyor, com
jo procuro, desmentir aquella mala veu, y no desconfieu per aixó de
vostra causa, que es la de la justicia. Dada en Burdeus, als 15 de
setembre del any 1413. Vostre humil y devot vasall y amich, que's
recomana á vostra gracia, tot prest. Antoni de Luna."
--Bantayrol, lo Bantayrol! repetí ab tota calma y rihent mossen Borra.
Encara que no tingués altres senyas, bastaria aqueix renom pera conéixer
que es ell. Y qué ben aplicat li está!
--Y qué vol dir Bantayrol? preguntá l'infant.
--Vol dir en gascó lo mateix que vanitós ó fanfarró. Peró deixau que us
parle de ma fortuna, continuá'l juglar, mudant de to, y ple de
entussiasme.
--Es també alguna cosa del gascó?
--De aquest sols sè desgracias que ja us diré. Lo que hi ha, y que desde
la lectura de aquesta carta tè major interés, es, que al comunicar al
correu l'encárrech pera'ls aragonesos de Lleyda, aquest m'ha indicat si
podian ser uns que han arribat avuy mateix al hostal de la Bella-Dona.
--Y qué? interrompé ab impaciencia l'infant.
--Qué? Podeu pensarho. He donat al correu lo florí de la mateixa manera
que si hagués anat á Lleyda, pera que trincás á la salut del Rey. Los
forasters del hostal eran precisament los que buscava, y havent parlat
ja ab ells, allí se estan esperant que passe la tempestat, y que Sa
Altesa'ls demane. Un n'hi ha, senyor, mes dur en son parlar que un
roure, y com veja al Bantayrol, de segur que no l'erra.
--Convé, donchs, ara que'ns previngam, digué l'infant en veu baixa, y
que per res se puga traslluhir aquesta important nova. Demá, reunida la
cort, pót donarse aquest cop sorprenent, aquesta satisfacció als regnes,
que será, pare y senyor, una verdadera medicina pera'l mal de esperit
que vostra honra vos ocasiona. Ánimo, pare, ánimo: ja veheu com la
Providencia tot ho pórta á bon punt. Tornau á recobrar la forsa: vostre
fill preparará'l negoci, y demá...
--Ni demá ni may mes, mon fill! contestá ab resolució'l pare. Demá ja es
tart.
--Qué voleu dir ab aixó?
--Vull dir que ara mateix, si pót ser, ara mateix m'en vaig de
Barcelona.
--Es posible, senyor, que tingau aquesta tenacitat, quant vostre fill
vos suplica, quant de segur lo sol de demá brillará pera vos de una
manera ben diferent que'l de avuy?
--Vostre pare no tè mes que dos camins, mon fill. O Castilla ó la
mortalla! Esculliu. Lo sol de Castilla es l'únich que pót refer la
planta.
--Al menos esperau un poch. Donau temps á castigar al traydor.
--Vos dich que nó. Amo de ma herencia sòu, fèu en mon nom lo que vullau,
y deixaume partir.
--Demá?
--Demá, y no espero mes!
--Donchs ja que no hi ha altre remey, al menos ohiu mon prech. Per amor
de Dèu, senyor, per amor de Dèu vos ho suplico. Vos partiréu y jo
executaré l'acte en vostre nom, peró entretant, guardau y guardem tots
aquest secret. Anáuvosen á descansar, senyor, que prou necessitat ne
teniu, y evitem així la sospita de cortesans y sobre tot del mateix
traydor.
Lo pare no contestá á la súplica de prompte, y's quedá mirant fit á fit
á son fill.
Mentres durava aquesta conversa entre l'infant y'l Rey, mossen Borra no
feya mes que passejarse separat de ells y repetint alegre:
--Bantayrol!... Lo Bantayrol! Quin nom mes propi! Ni Alexandre Magno'l
doná millor á son cavall!
Mes aquí un nou aconteixement inesperat vingué á desviar de son goig al
juglar y á detenir al Rey, que, accedint al prech de son fill, se
esforsava pera alsarse de la cadira, apoyat en lo bras de qui mes
estimava. Una veu descompassada y atrevida cridava en la antecambra com
may se havia ohit en aquell lloch:
--Pas, pas! Teniu pietat á la última víctima del zel y de la lleyaltat,
senyors y cavallers. Deixaume arribar fins als peus de mon amat Rey,
brotant la sanch encara de mas feridas, pera que's convence de quant
necessari es lo rigor contra'ls infames!
Prompte conegueren que tal veu era la del majordom del palau. En efecte,
sorprés en estrem mossen Borra, saltá á la porta, y quedá mes sorprés
encara al véurer lo que passava en la antecambra. Lo majordom, tot ell
ensangrentat, y ostentant en son front una llarga ferida, que li prenia
la meytat de aquest desde'l pòls esquerre, desfigurat enterament y ab la
cara inflada, portant sa capa rotllada sota'l bras y son barretó á la
ma, com olvidat enterament de la etiqueta palatina y de la dignitat de
son cárrech, per la desesperació que aparentment respirava, desohia las
veus dels cavallers y dels porters, y se empenyava, contra las ordres
donadas per Sa Altesa, en penetrar fins en l'interior de la cambra.
--Qué es aixó! Qué es lo que veig! esclamá mossen Borra. Sí! Es ell!...
Lo majordom!... y tot ensangrentat!
Al ohir l'infant la noticia que li donava mossen Borra, confirmant la
sospita que ja havia tingut de que era aquella veu la del majordom,
avansá també fins á la porta, y detenintse en ella, com pera impedir la
entrada, esperá á véurer quin objecte tenia aquella estranya novetat que
l'acabava de sorpéndrer. Al descubrirlo'l majordom, que no havia cessat
de cridar pas! pas!, continuá esclamantse, encara ab mes desespero, de
esta manera:
--Oh! Gracias á Dèu! Ja que al menos vos descubresch á vos, senyor
Primogénit, columna principal y poderosa de la magestat y del poder
reyal; deixaume pas fins als peus de vostre pare august, pera que
contemple'l triunfo de mon esfors, y per mon triunfo confie ara mes que
may en lo triunfo de tot. Atacat, senyor, per tots costats y per
infinitas turbas armadas de punyals y espasas, al dirigirme aquí per la
Plassa Nova, y sentint entorn meu horrorosos crits contra la magestat
del Rey y sa reyal familia, no he tingut altre recurs que invocar los
sagrats noms que ells malehian, y obrirme pas ab ma espasa, sacudint á
dreta y esquerra, y desfent ab la forsa de mon bras aquell remat de
cobarts y assessins. Alguns pochs, han sortit en ma ajuda, no sè de
ahont, y tan mesquins y débils han sigut los altres, que al véurer
córrer la primera sanch, espantats y sens ordre, han fugit com á bandas
de palomas que veuhen lo milá. Ja ho veheu, donchs, senyor. Lo temps
corre y no's déu pérdrer. Súrtian prest los cavallers lleyals en defensa
del Rey; jo realisaré'l plan que he promés idear, y, no ho dupteu,
demá'l poder reyal veurá sota sa planta aqueix altre poder despótich y
popular que es l'embrás y la sombra constant del trono dels reys.
Al ohir mossen Borra desde l'interior de la cambra aquestas paraulas, no
pogué menos de esclamar desesperat:
--Mentida! Falsedat! Jo acabo de passar per la Plassa Nova y res he
vist, ni's troba ningú del poble per aquell cantó.
Encara que l'infant no ohí clarament lo que deya en veu baixa'l juglar,
peró conegué que se esclamava y que se escruixia de la ponderació del
majordom. Peró llavors mes que may convenia guardar prudencia pera no
espantar á la llebra; així que, manifestant lo Primogénit gran
sentiment, ab veu molt suau contestá sols al majordom, no podent pensar
que est ignorás lo que acabava de succehir allí.
--De lamentar sòn los contratemps y de agrahir sòn las ofertas dels
lleyals, peró després de la tranzacció que acaba de tenir lloch entre'l
Rey y'l poble, sols devem esforsarnos en solidar la pau, ans que
promóurer nova guerra.
Al ohir lo majordom la paraula tranzacció, quedá més que sorprés,
pasmat, y en sech doná mostra de que era una farsa y mentida quant deya,
pus ni sabé qué dir ni pogué conservar exteriorment la apariencia de
furia ab que s'havia presentat.
--Tranzacció?... Tranzacció entre'l Rey y'l poble! Es possible?
Un dels concorrents, acostántseli á la orella, li digué en breus
paraulas lo que acabava de succehir. La ignorancia del majordom era
perque, venint de altres estrems de la ciutat, que estavan casi deserts,
pera que ningú s'admirás de sa sanch y sa ferida, havia procurat entrar
en lo palau, evitant enrahonar ab tothom fins á arribar á la antecambra,
que ell havia escullit com á lloch pera representar sa farsa. Fins allí
no s'havia desembrassat de sa capa y descubert son front ensangrentat, y
fins allí no havia comensat á donar los imprudents crits ab que volia
atráurer la atenció y l'interés de tothom.
Lo príncep continuá: