especialment á mossen Joan. Per aclamació general se elegeix á la
persona que ha de representar al poble. ¿Qué diuhen á aixó los senyors
concellers?
Fivaller, sens inmutarse, contestá per tots sos cólegas, dihent sols
aquestas paraulas:
--He dit ja y repetesch que'ls concellers sòn tan sols executors de las
delliberacions del Concell, y anyadesch que de son estricte compliment
responen ab son cap.
L'anciá, que no havia parlat mes desde'l principi, s'alsá llavors
enternit y conmogut, y, dirigintse al Fivaller, digué:
--De ningú millor espero que de tu, fill de la noblesa, nó per tos
timbres, que aquí no valen, sinó perque pórtas ton escut en ton cor,
peró per ningú sento mes la honra que tindrás que per tu, pus será la
honra la tomba que te espera. Ves, noble cavaller, á mostrar que sabs
ser fill del poble, ves á buscar la mort ab que ja altre volta
t'amenassá la injusticia!
Aquestas paraulas conmogueren vivament al Concell, que comensá á
adonarsen de la classe á que perteneixia l'elegit y á recordar lo perill
que Fivaller havia corregut altre volta per haver volgut ser franch
amich y nó cortesá adulador del Rey; peró convensuts tots los prohoms,
per aquesta mateixa rahó, de la altesa de cor y del patriotisme de
mossen Joan, encara que'l cregueren víctima certa, no desistiren de
repetir ab aclamació son nom, esperant que fòra'l millor y mes noble
defensor dels drets del poble.
Lo secretari del Concell, avisat per los mateixos concellers, reduhí la
proposició llavors, y digué en veu alta:
--Passá'l Concell á anomenar la persona que, en son nom, s'ha de
presentar al senyor Rey, pera sostenir los drets de la ciutat. Que digan
los senyors prohoms lo nom de la persona que ha de ser comissionada.
--Fivaller!
Aquest nom, elegit per aclamació, lo havian pronunciat cent y vint
bocas, en un mateix temps, ab un mateix to, que era'l to del
entussiasme, y ab un mateix desitj.
Tothom esperava ple de anhel la resposta que faria l'elegit, quant
vegeren que aquest, després de parlar á la orella del conceller
inmediat, s'alsava del banch y se separava dos passos, com pera deixar
vacant lo lloch.
--Qué fa mossen Joan? Accepta ó nó? digueren alguns, no atinant en la
formalitat de la ceremonia.
Peró prest se desvanesqueren tots los dubtes y s'aumentá'l goig, al
sentir al conceller tercer, que, substituhint als dos que'l precedian,
parlá com á mes antich, dihent:
--Inseguint la costum, l'elegit passa á fer lo jurament de que
cumplirá'l cárrech que accepta, com correspon.
Llavors Fivaller, llevantse'l caperó y dirigintse al Sant Cristo,
permanesqué un bell rato, com arrobat, ab la vista fixa en la sagrada
imatge. Lo conceller tercer, passant al mateix lloch ahont aquell se
trobava, presentá al elegit un missal, que de passada li entregá'l
secretari ó escribá del Concell, y allargant sa ma dreta Fivaller, sens
apartar la vista de la divina imatge, pronunciá aquestas solemnes
paraulas:
--Juro que cumpliré mon cárrech en defensa dels drets de Barcelona... y
ho juro per Dèu Nostre Senyor, per los quatre Sants Evangelis, que toco,
y per la sanch de mos passats!
Las veus de entussiasme que produhí aquest acte tan gran y desinteressat
no podrian esplicarse. Així ressonaren á un mateix temps per tots los
indrets del saló:
--Si mors, venjat serás ab la mort de quants estigan en servey del Rey.
--No temas, que si mors, ningú haurá tingut mes honrada mort que tu, ni
cap mort haurá sigut mes venjada.
--Póts morir, peró la generositat de ton ánimo deixará gran nom y fama á
la patria.
--Exemple de esfors será la mort pera'ls que queden després de tu.
--¿Quí no voldrá morir ara per la república, sols recordant ton ilustre
nom?
--Hassanya de romans será la teva, pus será triunfant y gloriosa.
--Escrit quedará ton fet pera memoria dels veniders, y durará ta fama
mes que la pedra en que aquell se escriga.
--Animo! Ánimo, senyor!
Inmóvil estava Fivaller, mentres ressonavan aquestas enhorabonas
anticipadas de son heroisme, si bè no arribavan á penetrar en sos
ohidos, per estar son enteniment fixat en altres grans objectes. Mes
aquietantse á poch las veus, per una senyal del tercer conceller,
retirant aquest lo missal, se dirigí al concurs dels prohoms y digué:
--Pus la deliberació está presa y l'elegit pera executarla ha prestat
son jurament, sols falta ara que'l representant del Concell diga si res
se li ofereix pera portar millor á cap son encárrech.
--Sí, contestá mossen Joan Fivaller, dirigint sa veu cap á la porta del
saló, y fent senyal ab la ma á un dels dos verguers que la guardavan.
--Qué mana sa senyoria? preguntá'l verguer.
--La gramalla de dol!
--De dol? digueren molts, admirats.
--Sí, de dol! repetí Fivaller ab serenitat. Y de dol anirá també'l
verguer, y de dol la massa que empunye pera obrirme pas. Ara, digué en
seguida, que entre mon patge, que espera prop de la porta.
Plens de admiració estavan tots los circunstans de ohir la ordre que
l'elegit acabava de donar, peró mes fou encara quant ohiren la que
comunicá en seguida al servidor que entrava:
--Patge, digué, corre á dir á ma esposa y á mos fills que m'aguarden en
la estancia mes retirada de ma casa, y ans que tot, avisa á mon notari,
que, sens detenirse, pase á ma casa pera rébrer mon testament.
Y dirigintse per fi als que estavan allí presents, anyadí aquestas
paraulas com en despedida:
--Si algú tè rebuts agravis de mi, que'm perdone, y si hi ha qui'n tè
rebuts favors, que no tema, pus qui mor per la patria no mor may.
Lo conceller tercer fèu saber que quedava terminat lo concell de aquell
dia, y llavors las abrassadas, estretas de ma, manifestacions de afecte
y oferiments foren tants, que ab prou treball pogué mossen Joan Fivaller
arribar á la porta del saló ab la pressa que volia y que li convenia.
No havia passat una hora, que, en direcció al palau major reyal de
Barcelona, y entre una apinyada multitut de gent que acudia de totas
parts, se veya caminar una comitiva endolada y que guardava l'ordre
seguent. Anava primer un verguer de la ciutat, portant la massa cuberta
ab un vel negre, seguian després dotze escuders de la casa de Fivaller á
dreta y esquerra, vestits de dol, portant cada un una atxa encesa á la
ma y formant dos fileras, y al mitj, vestit ab la gramalla de dol, qual
falda portava també un escuder endolat, venia'l conceller elegit, lo
noble mossen Joan Fivaller, ab los ulls encara mullats de llágrimas y
partit lo cor de dolor, pus havent confesat, combregat y fet testament,
acabava de donar lo últim pató (com així ell creya) en sa vida á sa
amada esposa y á sos cars fills.
### XXXIII. Qui mor per la patria no mor may. Lo Rey y'l Conceller.
Entre bo y malalt, entre esperansa y desconfiansa y entre moments de ira
y moments de abatiment y concentració, alternant las medicinas ab los
consells dels que guardavan la antecambra del Rey, havia passat lo temps
don Fernando, fins que arribá la hora crítica de enviar sa resposta lo
Concell de la ciutat.
En va, durant aquest temps, instá novament l'infant don Alfons á son
pare, pera que li deixás llegir la carta del rey de Castilla, pus sempre
alcansá per resposta que res sabria fins á tenir la que li donás lo
Concell de Cent, y fins á véurer certament qui serian los amichs que li
donassen ajuda. En los primers moments de sa ira, després de haver
marxat lo Concell, y de haverse ofert á tot lo descarat majordom del
palau, res tindria de estrany la terquedat del Rey, peró proba que era
filla bè de son carácter, que la conservá ádhuc després de temps, y
quant fins li sobravan motius pera desconfiar de las ofertas del
atrevit, pus si bè al principi'l majordom no feya mes que entrar y
sortir del palau, enviar recados y desplegar, segons semblava, gran
activitat, feya molt rato ja que no se'l veya, y sa falta y ausencia se
notava mes en tant que era ja nit fosca, que l'avalot de la ciutat y'l
perill creixia, y que s'acostava probablement la hora de repetirse de
nou la pugna entre'l Concell y'l Rey.
--Ja ho veheu, (li deya'l príncep en los últims moments y coneixent la
impaciencia de son pare, per lo molt que'l veya mirar en totas
direccions;) fiauvos una altre volta de gent misteriosa. ¿Ahont es
aquell bras y aquella espasa oferts en vostra ajuda, si ni sa sombra's
deixa véurer en lo moment del perill? ¿S'apareixerá tal volta com
fantasma de antich castell, pera qui no sòn obstacle las hosts que
rodejan los murs?
--Y es cert! contestá'l Rey, admirat y pensatiu. Quí sab si... Com es
posible que...
--Si hagués sigut verdader cavaller y lleyal, hauria promés menos y
cumplert mes. De segur, que'l mes ínfim de vostres criats hauria tingut
mes paraula que ell.
Las últimas paraulas del infant semblá com que fixavan la atenció del
Rey.
--A propósit, digué; ¿y mossen Borra qué s'ha fet?
--Deixaulo estar al fiel juglar, que ell déu saber lo que's fa. Mossen
Borra no pót deixar de ser mossen Borra, així com l'altre no se sab lo
que pót ser.
Lo Rey, que, en sa impaciencia, no feya mes que entrar y sortir de sa
cambra, pera fer preguntas als cavallers que s'estavan en la antecambra,
y dels que moltas voltas no esperava ó no ohia la resposta, desde la
vora de la porta, digué al gobernador:
--Y no l'haveu vist al majordom del palau?
Lo noble Cervelló, fent mitj somrís, contestá al Rey:
--En los primers moments, quant Sa Altesa s'ha tancat en sa cambra, ha
tornat moltas vegadas, y molt ha ponderat, peró fa molt temps ara que no
s'ha vist... Descuydau, senyor, que prop de vostra porta hi ha brassos y
espasas que la guardan, mes forts pót ser que'l bras y espasa del
majordom.
Y s'en tornava á dins, fregant una ma ab la altre, y sentint créixer
major dubte al pensar que semblava ser una mateixa la opinió del príncep
y la del gobernador respecte del majordom, quant lo vingué á distráurer
una veu general que pujava ja dels baixos del palau y's repetia en sa
antecambra.
--Ara!... Ara!... Aquí sòn!... Ja tornan!...
--Qué!... Quí? digué'l Rey, retirantse en dins de la cambra y girant lo
cap en totas direccions.
Lo gobernador tragué'l cap á la finestra, y descubrint clarament la
comitiva, tancá en seguida la vidriera, com pera evitar que'l Rey pogués
mirar, peró'l Rey, lluny de provarho, se quedá com enfonzat en la
cambra, fins que á poch, sentint lo remor del gentiu, fèu un esfors de
esperit, regoneixent que s'acostava'l moment supremo, y tal fou
l'esfors, que arribá á recobrar lo mateix estat de ira en que s'havia
trobat quant la primera visita del Concell. Avansant llavors de nou fins
á la porta, descobrí lo gran resplandor que despedian las atxas ó
antorchas per la escala del palau, y no donant en que alló podia ser,
fins vingué á témer per un moment, com que arribá á cridar:
--Jesús! Qué es aixó?... Y qué es aquest foch...?
--No es foch, contestá'l gobernador. Es la claror dels llums que
acompanyan al enviat del Concell. No tingau por, senyor, no tingau por,
pus sembla que ve de pau.
Aquestas paraulas feren que la por del Rey fos verdaderament tranzitoria
ó momentánea, així que, refentse en sa ira, digué:
--Un sol y ve de pau? Donchs sol l'espero pera sostenir la guerra.
Y cridant, desde la porta de la cambra, als porters de la antecambra,
devant de qual porta no era costum de detenir á cap corporació, anyadí:
--Mos porters! que ningú entre en aqueixa sala, sens que jo sapia primer
qui es. Qui's vulla que sia, deteniulo, preguntauli son nom, y veniumho
á dir, que en ma cambra espero.
Y'l Rey torná á introduhirse, desapareixent de la vista dels
circunstants, y privantse ell mateix de véurer al que venia.
Sepulcral fou lo silenci que llavors se esperimentá en totas las salas
del palau y especialment en la antecambra del senyor Rey, sobre tot
quant los que allí estavan regonegueren á la persona del enviat del
Concell, que's detenia ja á la intimació del porter, dirigida al verguer
que'l precedia.
--Quí sòu? digué'l porter.
--Barcelona! contestá Fivaller.
Desaparegué'l porter pera anar á donar la resposta al Rey, mes tornant á
sortir de seguida de la cambra, s'acostá novament á la porta de la
antecambra, y repetí la pregunta de aquesta manera:
--Me mana Sa Altesa que digau vostre nom, sinó no's pót entrar. Quí sòu?
--Barcelona!
Pronunciá Fivaller aquesta segona vegada sa resposta ab un to que donava
á conéixer sa resolució de no ferla de altre manera.
Baixant lo cap lo porter, com tement repulsa de son senyor, y sens
esperit pera fer saber al entrant lo mal efecte que alló produhiria al
Rey, torná novament á entrar en la cambra, y poch tardá també en tornar
á sortir, fent lo mateix que la primera vegada, y dihent llavors:
--No hi ha mes remey que dir vostre nom, sinó no entrau. Decididament me
mana Sa Altesa que'm digau quí sòu?
Dubtá momentaneament Fivaller, tal volta per pensar que un petit
incident podria trastornar son plan, mes á poch contestá al porter:
--Barcelona... ó un conceller de Barcelona! Ni li basta aixó á Sa
Altesa? Perqué necessita la persona, si no es ella qui'l demana y sí lo
que representa?
--Es á dir, que insistiu en lo mateix? Diré donchs...
--Sí, sí: Barcelona! repetí Fivaller resoltament.
No tenia temps lo porter de haver donat lo recado á son senyor, quant se
sentí prop de la porta de la cambra la veu del Rey.
--Sí, no'n dubto, deya; tanta pertinacia m'indica que no pót ser altre
que Fivaller. Prou será ell! Déixal entrar, porter.
Y en seguida anyadí pera sí, tot acostantse á la porta:
--Bè mostran sas paraulas quant mal se ha de regir ab mí!
En aquell moment, donada la contestació per lo porter, lo verguer del
Concell baixá la massa, segons costum, y arribat ja á la porta de la
cambra'l Rey, mentres Fivaller avansava ab pausa y gravedat, se trobaren
y s'descobriren cara á cara lo monarca de Aragó y'l representant y
conceller segon del Concell de Cent de Barcelona.
Avansá'l Rey un pas enfora, y quedant nó de frente, sinó un tant
inclinat á un dels costats de la antecambra, girá sols un poch lo cap en
direcció á la part per ahont venia'l conceller. Arrugat era son front,
sas cellas avansavan mitj tapant sos ulls, y'l tot de sa cara revelava
ben clarament la hipocondria ó frenesí que'l dominava.
Al revés se mostrava'l conceller: plena de serenitat sa cara, sos ulls
brillavan nó ab lo foch de cap passió mesquina, sinó ab la llum de un
esperit tranquil que ni tem ni espera. Portava'l cap dret, mes sens
orgull, era natural son caminar, y no's veya ni superbia en sa dignitat,
ni baixesa en sa cortesia.
Així que vegé al monarca, detingué son pas, y's descobrí ab respecte,
guardant lo tornarse á cobrir, per no abdicar de sa prerogativa, fins
després que hagués besat la ma á son senyor. Incliná llavors lo genoll,
y agafant ab sas mans y ab tota delicadesa las del Rey, que's deixaren
portar com involuntariament, se las posá á la boca, fent un acatament
respectuós, y esperant que l'altre, segons costum, lo manás alsar.
Peró no cumplí de prompte aquesta costum lo rey Fernando, ans, mirant al
conceller ab cert desdeny y fent un mitj somrís irónich, deixant estar á
Fivaller inclinat á sos peus, després de un bell rato de silenci, rompé
á la fi, dihent de esta manera:
--Tu á mos peus? Perqué fas tanta sumissió de besarme las mans, quant de
altre manera no'm tractas com á rey, sinó com á súbdit dels que te
envian?
Fivaller alsá'l cap ab dignitat, fent cert moviment com per indicar que
ó admirava la poca condescendencia del Rey en no ferlo alsar, ó que no
podia respóndrer estant en aquella actitut. Mes, feta llavors la senyal,
se posá en peu lo conceller, se torná á cobrir, y baixá la vista, com
esperant nova pregunta, que realment li torná á fer enseguida don
Fernando.
--Digas, donchs? á que ve tanta sumissió si no'm teniu per rey?
--Per son rey vos tè Barcelona, que may lo contrari s'ha dit, y en molt
s'hónra de besar á son senyor las mans.
--Com seré senyor y rey, si vosaltres, súbdits, me compel·liu á pagar un
vectigal? y com aquest no's paga sinó per aquell á qui's pót forsar,
clar está que'm exigiu servitut, que voleu tenir á un rey per tributari,
y que l'imperi y jurisdicció del rey sia subjecte á vostre ofici. Oh,
afront y vergonya!
Lo conceller no replicá, coneixent que'l Rey estava disposat á parlar
mes, com que creixia sa ira, y tement que sa interrupció no'l disposás
mes malament, preferí deixarlo desahogar y que donás tal volta totas las
rahons que tenia preparadas.
En efecte, mostrant major ira'l Rey així en sa veu com en son mirar y en
sos moviments, com si volgués fer participants de sa rahó als cavallers
y cortesans que per allí hi havia, mirá á una y altre part, esclamant á
poch:
--Cosa es, per cert, monstruosa y prodigiosa lo rey ser tributari de sos
súbdits! Lo bisbe, los abats, los priors y tots los altres del ordre de
la clerecia gosan de aquesta inmunitat; los nobles ne gosavan antigament
y fins ara ho pledejan... ¿Serém, donchs, nosaltres, los reys, menos
que'ls nobles, menos que'ls mínims capellans? Exemples podria portarvos
del regne de mon pare y de altres de mon temps... peró, nó: mes lluny
vull anar. Dos reys tenian los Lacedemonis, ó cónsols, que eran llavors
mes perpétuos que'ls reys; tant quant mes podian aquells en la guerra,
podian poch en la ciutat, y no obstant aixó, inmunes volian que fossen
de aquesta injuria, inmunes com ho foren fins los reys gentils y'ls reys
hebreus. Jo no demano franquesa dels diners, encara que tindria dret á
demanarho, pus no val la pena tal poquedat é interés, y major afront vos
fariau si sols per ell vos feyau contraris de vostre rey; jo'm queixo,
sí, per lo que toca á ma honra, á la del trono y á la dignitat en que
estich constituhit... y també per no tenir semblant renom entre las
gents de altres nacions. Gloriauvos, gloriauvos de vostre acte entre
aquestas mateixas nacions, á véurer com podréu fer gala de ser fiels y
lleyals á vostre rey, si precisament vos mostrau desitjosos de ma
vergonya, de mon afront é infamia, y teniu á galania y honra afrontar á
vostre senyor; peró honra es aquesta que no us hónra, sols sí proba de
que no us enteneu entre vosaltres, y que lluny de ésser rahó, es
unicament porfia y contumacia.
Lo Rey aquí, baixant un tant la veu, parlant ab mes calma y mostrantse
com mes pensatiu que irritat, després de admirar un rato la
circunspecció del conceller, continuá:
--Quant altre consideració no vos hagués bastat pera evitar tal afront á
mi y á vosaltres, bastaria recordar los beneficis que se'm deuhen: jo he
tret lo cisme de Espanya, jo he conservat y aumentat lo regne del fill
de mon germá, jo he sostengut mon dret... ¿y ara voleu que m'olvide de
mi mateix? Voleu que la magestat del rey quede indefensa en estas
miserias, sols pera no tenir que compelirvos mes per la forsa que per la
rahó? Peró ja sè lo que m'haveu de respóndrer: parlau, parlau, sí, que
vostra resposta es la que espero, y ans vos havia de deixar parlar,
perque així mes facilment se podrá reprobar després y refutar. Parla,
conceller, que facultat te dono á tu y á tos cólegas para respóndrer á
ton rey.
En aquell moment se mostrá la fisonomia de don Fernando ab certa
espressió que així semblá humiltat ó generositat, com abatiment ó
conformitat; tancá y obrí los ulls seguidament per dos vegadas, sospirá
fort, y mirá aprés fit á fit al conceller, esperant sa resposta.
No la fèu esperar Fivaller, inmutable en son dir y en sa serenitat. Així
li contestá:
--Bè fa Vostra Altesa en dir, que ja sab ó presum lo que he de
respóndrer, pus prou ho pót saber, coneixent que es cosa de importancia.
No sòn grans, senyor, las rahons que he de donar, y pus breu per lo
mateix he de ser, perque es prou important la cosa en sí, reduhiré
aquesta cosa á fervos solament una pregunta. ¿Ignora Vostra Altesa haver
promés, ab solemne jurament, á Dèu y á sos Evangelis Sants, observar y
guardar nostres privilegis y fins de treballar en no trencarne cap?
--No ho ignoro.
--Donchs, rey Fernando, recordau que tots los reys, vostres passats,
també ho juraren, y així com ho prometeren, així ho guardaren. Jo no
dech dir res mes, que no es lloch de qüestionar lo dret, sinó de
sostenir la rahó, y aquesta's mostra sols ab lo que acabau de confesar,
que del demés jo'n prescindesch. Vostra Altesa no vól seguir ni imitar á
sos passats, ans bè'ls vól contradir y repéndrer: l'actual rey de Aragó
vól trencar son jurament, vól venir á menys de sa paraula! Basta pensar
sols en aixó, senyor, pera que'ns maravellem y pera que'ns pese tal
injuria, sí, injuria que sobre de nosaltres cau.
--Y mon afront? interrompé'l Rey ab forsa.
--Afront? No'l sè véurer. Teniu per afront lo ser nosaltres constants en
la observancia, y la facilitat en mostrarla á nostre Príncep, pregantlo
al mateix temps? De la República sòn y han sigut sempre las imposicions,
senyor, present vos feren aquesta condició al jurar, y dihent que la
cumpliriau, vos acceptaren per rey. Si perque exigim lo cumpliment vos
creheu perjudicat en la honra, no sòu vos lo jutge propi que haveu de
judicar de vos mateix; mes pensau com vullau, que, per part nostra, sens
faltarvos al respecte, convé dirvos quina es nostra resolució.
--Quina? parla. Aixó espero.
--Es, senyor, si vos insistiu en preténdrer tal inmunitat, que no deveu
tenir, ans pérdrer las vidas que la llibertat.
--Bè, bè, digué'l Rey, ab to encara mes irónich. ¿Donchs preferiu ans
pérdrer las vidas?
A aquestas paraulas Fivaller sortí de sa circunspecció, y avansá
involuntariament un peu endevant. Sos ulls y sos moviments semblavan
desde aquell instant com guiats per un impuls que fins llavors tal volta
havia dormit: lo tribuno's trobava en sa verdadera situació.
--Sí, rey de Aragó, digué ab arrogancia, sí! Preferim ans pérdrer la
vida y mil vidas que tingam, que no es la mort la que'ns espanta. ¿Qué
mort mes ditxosa ni mes gloriosa que la mort per la llibertat, que morir
pera ornament y renom de la República? Vinga la mort, sí, pus morts
nosaltres nos celebrarán y honrarán nostres ciutadans mes que no
celebraren los athenenses y romans á aquells dels sèus que havian mort
també per la República. Vinga la mort, que mes encara alcansarém ab
ella, mes sí, pus alcansarém premi de Dèu, així com lo alcansaren los
mártirs, que mártir es qui, morint per la República, mor per la veritat
y la justicia. No deuria amonestarvos, Rey, peró sò cristiá y sento un
deber en ferho pera vostra salvació: la víctima es inocenta. Guardauvos,
donchs, de faltar á son respecte, pus si morim, senyor, per cert tingau
que no morirém sens venjansa.
Lluny de conmóurer aixó al Rey, tocat aquest en lo mes viu de son
orgull, girá de nou la cara envers los que'l rodejavan y digué:
--Quanta ximplesa cáp en los homens! Impossible sembla que's puga
confóndrer la justicia ab la avaricia y la vanitat, y que cregan morir
ab gloria quant moren sols vana y temerariament! Y encara's comparan als
athenenses y als romans y als mártirs y... Oh orgull! Lo que voldrian
verdaderament es que's matassen á homens sens culpa, que's saquejassen
los tresors, y á no ser així, si es que sols defensan son dret ¿á que vè
tan avalot y tumult com en la ciutat se nota? Orgull, orgull y res mes!
--Rey, rey, cridá'l Fivaller, ni'l cel, ni'l mòn vos dòna permís pera
parlar així!
Don Fernando mirá ab despreci al conceller, y després de estar un rato
com dubtant si li respondria, digué al fi:
--Arrogancia de Llucifer, pus com ell podeu dir *Ponam sedem meam ad
Aquilonem: ero similis Altissimo*, posaré la meva cadira prop de Aquilo
y seré semblant á Dèu. Ja l'hi haveu posada, sí! Prop de Aquilo teniu
vostra cadira, y mes que semblants á mi, majors ja sòu, pus diheu que sò
forsat á fer lo que he jurat y promés, quant sòu vosaltres qui m'haveu
forsat! Diheu sinó ¿estava en la mia ma jurar ma degradació? Indicareu
al jurar que rey no seria si aixó no prometia? Es válit lo jurament del
que jura y no es segons son ánimo? Donchs aquí ho teniu: si á aixó
vosaltres m'haveu obligat, clar está que sòu vosaltres que'm fereu jurar
pera ser perjur. Vostra es la culpa y no mia, que si he promés, s'ha de
enténdrer sols lo que just sia, de altre manera lo jurament no es lícit.
La veu del Rey aná pujant aquí de grau, y ensuperbit en estrem, com
sortintse de sa gravedat y situació, passejantse, com solia altres
vegadas, á gran passos per devant del conceller, y sens mirar si li
donava la esquena, continuá, espressant ab la ma dreta, qual puny
portava clos, de esta manera: