bona fama de que disfrutau? Guardau, senyor, guardau de posar aquesta
taca en lo noble escut de Aragó, que us serveix de corassa, y en lo
gloriós de Castilla, que us serví de bressol.
--Callau, mon fill, callau! repetí'l Rey, apartantse com amohinat y
passantse la ma pel front.
--Sí, mon pare! Sia lo que's vulla lo resultat del fet de aquest dia, lo
culpable déu ser castigat y la justicia satisfeta. No fos cas que
després anasseu á Aragó, y'l descontento de aquell poble vos presentás
un espectacle com lo que us ofereix avuy la ciutat de Barcelona...
--Callau, mon fill, callau, per Dèu, vos dich!
Lo Rey, en estrem capficat, y sentintse revíurer los dolors de son mal,
se deixá cáurer en una cadira, y apoyá'l cap sobre la ma dreta.
--Mon pare, abatut vos veig, peró convé que'm doneu aqueixa carta...
Los ulls del Rey brotavan llavors nova ira. Alsant lo cap, s'esforsá en
posarlo test, y agafantse ab los dos brassos de la cadira, digué resolt:
--Donchs no teniu que cansarvos, senyor fill, que la carta no la hauréu,
fins que vostre pare sapia com queda sa honra. Aquí, bo ó malalt espero.
Quant lo Concell ó la ciutat m'haja dat sa resposta, quant se veja qui
es que m'ajuda, y sobre tot qui es que'm salva, llavors tornáumela á
demanar, peró ans, nó!
--Y me la daréu?
--Tornáumela á demanar, y llavors veurém.
--Peró si queda salva vostra honra, ¿me la daréu, senyor?
Lo Rey, ple de fastidi y mostrant un aspecte enteramente hipocóndrich,
tardá en contestar, mes á la fi digué:
--Si ma honra se salva... si'ls lleyals sòn lleyals, sí... mes si no,
nó.
--Oh! no us olvideu de aquesta paraula, rey y senyor. No us faltarán
lleyals que guardarán vostra honra, y quant nó, aquí está vostre fill y
vostre llochtinent, que desenveynará per vos, y per primera volta, la
espasa mes noble de Aragó, en defensa de aquella, ó sabrá morir á
vostres peus. De vostre costat no'm moch y á vostre costat espero, y
quant arribe la hora, no'm fèu esperar mes, mon pare, daume la carta que
us demano.
En compte de contestar lo Rey, bellugá sols lo cap en senyal afirmativa,
apretant ab sa ma dreta la de son fill: los aguts dolors que sentia
feyan que en aquell moment la qualitat de pare guanyás á la de rey.
Mirantli á la cara'l príncep y observant quant traspostadas estavan sas
faccions, sentí temors que l'espantaren, ajudanthi tal volta lo mateix
dubte que sentia, per no tenir en son poder la desitjada carta.
--Pare, pare, li digué: ¿qué teniu? Vos trobau mal?
Lo Rey contestá ab certa pena, á efecte del fort dolor que
l'atormentava.
--Lo físich... lo físich... que vinga prest mon físich.
--Juglar, cridá llavors lo príncep, aguantant la ma del Rey; corre, ves
á buscar al metge: que entre sens detenirse. Depressa, depressa.
--Allá vaig, senyor! contestá'l juglar, obrint la porta y sortint
corrent de la cambra.
--Y la medicina, digué'l Rey ab veu defallida; que'ns porten la
medicina.
--Sí, senyor, sí; la medicina pera aliviar vostre cos.
Digué aixó en veu alta'l juglar desde fora; mes pera sí, anyadí aprés:
--Y á mes de la del cos, Dèu fassa que puga trobar la que ha de servir
pera consol del esperit!
Aludia ab aixó mossen Borra á la observació que pensava fer, durant
aquell dia, dels passos que donás lo donzell, y á la esperansa de véurer
quant ans als aragonesos encargats de averiguar sobre la mort del
arcabisbe, á qual fi vá recórrer tots los hostals de la ciutat, y enviá
un correu á la de Lleyda, per si encara's trobavan en ella.
La medicina que prengué'l Rey sols li fèu l'efecte de altres vegadas:
entretenirli'l mal que no's pitjorás, y deixar alguns espays al esperit,
enganyant la esperansa.
### XXXII. Lo Concell de Cent.
¿Quí li havia de dir á Barcelona lo que estava passant? La primera
ciutat que, á la mort del últim rey, s'havia reunit en parlament pera
declarar succesor á la corona, pera que la institució de la monarquia no
sofrís detriment, la verdadera esposa política del soberá de Aragó, pus
que no existia exemple de que may, ni en sos triunfos, ni en sos
contratemps, hagués deixat de obrar lo Rey sens companyia y ajuda de sa
amada Barcelona: la sostenedora del brill é independencia del trono
contra la arbitrarietat de la aristocracia feudal, la conciutadana dels
Comtes-Reys y constant testimoni de sa cort y de sas costums; aquella
prepotent ciutat, que, apoyada en son amor á la pau y admirant sols las
qualitats de un bon rey, habia arribat á apartar los ulls de la
Justicia, prescindint de inclinar ab sa prepotencia la balansa de
aquesta matrona, y havia aclamat y acullit ab goig la elecció del
Fernando per rey de Aragó, olvidant en sas penas y en sa mala fama al
desgraciat Comte de Urgell; aquella mateixa Barcelona, se trobava
llavors irritada y enorgullida contra son propi rey: l'indisoluble
matrimoni de rey y poble, que per sigles havia servit de base á la
constitució política de la terra, amenassava per primera volta un
divorsi, y mirantse cara á cara los dos elements constitutius del poder,
se erigia en jutge'l poble pera judicar á un reo nou, no menos que al
mateix rey á qui havia coronat, al representant de la jurisdicció
suprema! Peró aixó, que, en la depravació de creencias modernas, sols se
veurá com un gran quadro de rebelió y desobediencia, no espressava en
aquell temps mes que la forsa de la costum y del carácter, quant per
costum se pren, com llavors succehia, l'hábit de no faltar may á la
lley, y per carácter se enten la íntima convicció de la dignitat del
home, heredada y perpetuada per molts sigles, y may doblegada per la
forsa ni pel poder.
Basta, donchs, indicar aquest trist cas pera deduhir quin seria l'estat
de Barcelona, quant, posats sos fills en alarma, se esperava per tot lo
resultat que donás la congregació de son Concell municipal, que havia de
delliberar sobre una infracció de sas prerogativas. Se sentia per sos
carrers, en aquell dia, un soroll nou que ni en res se semblava al
alegre murmuri del diumenge, ni al variat y aixordador atronament que en
los dias feyners presenta una ciutat comercial y artesana: lo soroll de
aquell dia tenia part de la calma que precedeix á la tempestat y del tro
que brama lluny. Lo martell que bat, la fusta ó'l ferro que's puleix, lo
teler que's mou, la mercaderia que's descarga, lo carro que travessa,
l'embrassat macip que demana lloch á son pas, res de aixó s'observava
aquell dia en la ciutat de las arts y dels oficis: tots los homens
estavan transformats en soldats; son trepitj, son parlar y'l cruixir de
sas armas era'l verdader y únich soroll que se sentia, mentres las
portas y botigas permaneixian tancadas, y se sentia, sí, com la calma de
la tempestat, quant lo poble esperava, com lo tro lluny, quant lo poble
se removia per alguna nova noticia que arribás á sos ohidos!
Tancat lo Concell de Cent en son antich saló, tothom esperava impacient
que's tornassen á obrir sas portas, com antichs creyents que rodejavan
lo temple de un dèu favorit pera sentir la veu del oracle. Lo que allí
dins passá y lo que de allí resultá, la historia catalana no ho olvidará
may.
Inseguint las reglas establertas para ordre y conservació del senat
Barcelonés, en atenció al cas que s'havia de tractar, no s'havia
considerat suficient pera delliberar la Trentassisena, ó concell de
trenta sis, que era la tercera part del concell general, encargada de
resóldrer certs asumptos durant la tercera part del any, com, baix igual
nom, ho feyan també los demés individuos, alternant de aquesta manera en
la administració y resolució dels negocis pertanyents á la
municipalitat. Per igual motiu devian així mateix abstenirse los
concellers de tractar per sí sols un asumpto que tant tocava á la honra
de tots. La congregació de aquell dia havia de ser de tot lo concell
general, es á dir, dels cent y vint prohomens (que tal número era'l de
llavors, encara que ans sols era de cent), elegits anualment de totas
las clases de la república, desde la de ciutadans, (baix qual nom se
subjectaren antichs nobles, despullantse voluntariament dels furs y
titol de sa noblesa, pera poder participar del honrós cárrech
municipal), fins al artesá de ofici mes insignificant, ab tal de ser
mestre en ell, de manera que, repartits dits cárrechs ú oficis entre tot
lo poble, participavan de ells baix lo primer nom citat també los
doctors en Dret y en Medicina, baix lo de negociants los comerciants,
mercaders y capitans de galeras, baix lo de artistas los de esta clase,
inclusos los escribans, y baix lo de artesans l'ordre enter dels
menestrals de la ciutat, en lo que arribavan á tenirhi representació,
per un ó mes individuos, fins lo pobre texidor de lli y'l barquer.
Cinch eran en tal temps los concellers, entre'ls quals estava repartida
y alternada la representació de las classes anteditas, y així aquells
com los prohoms de qui havian sortit, no descuydaren de presentarse ab
assiduitat y promtitut al saló del Concell, tan prest com la campana
avisadora los recordava que tot se déu deixar, així la feyna com la
familia, quant la patria crida.
L'aspecte del saló era molt diferent del que ara ofereix, y mes desde
las transformacions que ha sofert en aquests temps, pus tè anyadit
l'espay que vá desde la última arcada á la paret del dosser, y se li ha
mudat la porta, posanthi una treballada en l'any 1580, que podrá ser mes
bonica, sobre tot en sa part interior, peró que may es la porta
histórica, per ahont han fregat las gramallas dels antichs concellers, y
que ha sigut testimoni de tants actes heróychs. Desde la mateixa porta
se estenia per una part y altre, y junt á las parets, una graderia ó
doble ordre de banchs, uns mes alts que'ls altres, tenint dos fileras de
assientos, son corresponent respaller, que en la filera superior se
elevava un bell tros en la paret, formant decoració, y sa tarima, també
de fusta, que en dita filera constituhia lo mateix passadís, per ahont
desembrassadament se poguessen dirigir los prohoms á son respectiu
lloch, encara que'ls altres estiguessen sentats. Un gran dosser
s'elevava en lo centre, que venia frente de la porta, y en ell se veya
penjat, nó'l retrato del rey, com se sól fer en la costum moderna,
sinó'l del Rey de reys, un gran crucifix ó imatge de Jesucrist. Als peus
del divino Senyor, un poch mes cap al centre del saló, s'alsava de terra
un altre banch aislat, suficient pera poderhi séurer cinch ó sis
personas, peró banch adosselat, es á dir, cubert de dosselets, los
quals, així com sa cresteria y demés decoració, eran del género gótich y
per l'estil que's pót notar en las cadiras del cor de nostra catedral.
Conservats estavan encara tals adornos en temps de la malehida guerra de
successió, fins que'l representant del vencedor passá á arrancar y fer
desaparéixer aquella part teatral del saló, (que era la espressió usada
en la ordre que's doná,) deixantlo desembrassat pera que, mes endevant,
hi anás allí á ballar la nostra noblesa, que, mitj de grat y mitj per
forsa, s'havia hagut de fer botiflera. Los demés adornos del saló los
constituhian alguns retaules ó quadros, peró especialment, segons
consta, los que representavan á la Verge de la Mercé, á San Sever y á
Sant Andreu, es á dir, la protectora de la ciutat, son patró y
l'advocat, en la festa del qual se feyan llavors las eleccions, pus no
estava encara introduhida la costum de la insaculació, ni s'havia pintat
encara l'hermós quadro de Lluis Dalmau, que's guarda en la iglesia de
Sant Miquel, y que mes avant adorná també las parets del imponent saló
del Concell.
Poch temps feya, donchs, que havia comensat á sonar la campana
convocadora, quant comensaren á entrar en lo saló prohomens
perteneixents á totas classes, ciutadans, mercaders y tenders de panyos,
juristes, metges, cambiadors de moneda, especiers, parayres, fusters,
freners, cotoners, blanquers, corassers, ballesters y tots los demes
oficis que tenian llavors dret de prohomenia. Introduhits que foren, un
dels verguers que estavan á la porta doná'l crit de "Los magnífichs
senyors concellers", y posantse de peus tots los prohomens, entraren los
concellers ab sas gramallas, y després de llevarse'l caperó y de fer
acatament al Sant Cristo, se tornaren á cubrir y se sentaren en son
banch. Peró hi ha que advertir, y no deixá de causar aixó sorpresa als
prohomens, que aquella volta y en un cas tan crítich é interesant, en
que ningú habia deixat de concórrer, en lloch dels cinch concellers
n'entrassen solament quatre. Mossen Joan Fivaller, Arnau Destorrents,
Galceran Carbó y Joan Bussot, que eran concellers segon, ters, quart y
quint, ocupavan, cada un per son ordre, son lloch respectiu, y En March
Turell, que era'l primer de tots, lo primer president y cap de tota
aquella congregació, era precisament l'únich que faltava... y faltar en
un concell general lo conceller en cap sols podia ser ó per una gran
causa ó per una gran culpa!
Sentats que foren prohoms y concellers, un de aquests relatá en breus
paraulas, y en nom de tots, lo que havia succehit aquell dia en las
carnicerias, la determinació que havia pres la Trentassisena y lo
ocorregut ab lo senyor Rey en son palau, acabant, per fi, ab aquestas ó
semblants rahons: --Que'l dret existeix, que la rahó es nostra no pót
dubtarse, mes com hi ha vassalls del mateix Rey que sòn inmunes, y
aquest pretest basta pera turbar la pau que tots devem desitjar, los
concellers han considerat necessari convocar tot lo concell general,
pera que resolga y dellibere lo que deurá fer y sia mes convenient en
aquest cas. Los concellers, inseguint la lley y la costum, se contentan,
donchs, ab fer la proposició: al Concell es á qui toca delliberar.
Pensauhi bè, prohoms, delliberau, que'l cas es grave, y de vostra
delliberació promptes estan los concellers á ser executors.
Si aquella reunió hagués sigut composta de mes reduhit número de
concurrents, tal volta hauria durat mes lo silenci que, com á preludi de
dificil meditació, devia infundir lo llenguatje dels proposants, mes
ahont estavan congregadas tantas opinions políticas, tants diferents
carácters y tantas maneras de educacions, poch tardá en ser interromput
per una veu, que era, pót ser, del que menos es esperava que parlás. Un
prohom perteneixent á una de las classes menestralas, y qual tranquila
fisonomia donava bè á conéixer l'indiferentisme de son geni, usant una
naturalitat com si enrahonás ab un vehí de sa botiga, contestá de
seguida ab la major frescura á la proposició dels concellers, dihent:
--Poca feyna'm sembla que li queda al Concell, atés lo que'ls senyors
concellers acaban de dir. Si'l dret hi es, si la rahó es nostra... ja
está acabat: no hi ha mes que sostenir lo dret y que fer entrar en la
rahó al que no la tinga.
Just! contestaren alguns.
Peró molts feren una mitja rialla, ó bellugaren lo cap, com censurant la
senzillés del prohom.
--No vá tan lluny de la rahó com vos pensau, digué als de prop sèu un
juriste.
--No us figureu, que també m'ho sembla, contestá á aquest un de aquells
que giran de parer segons qui es l'últim que parla.
Y al mateix temps un altre dels que sentian aquesta conversa, dirigintse
al juriste, digué:
--Avant, micer Pere... guanyau la ma, doctor Pere, que á vos vos toca en
aquests casos. Parlau vos, ans que altres ho embrollen.
Llavors lo juriste, per bona voluntat ó per impuls dels altres, parlá en
efecte, dihent:
--Regonegut es lo contracte en totas las llegislacions del mòn, y no tè
lloch aquell ni pót existir quant no mes tè una part; mes ni en nostras
lleys ni en cap dels antichs códichs se troba que'l contracte dega
anularse per consideració á la categoria ó dignitat de un dels
contractants. Lo contracte es una promesa mútua, y pera'l cumpliment de
la promesa la justicia aten á aquesta y prescindeix de las personas; la
imposició del vectigal es promesa contractada y jurada entre dos;
faltant, donchs, un de aquests dos contractants á la promesa, tè dret
l'altre de exigirli'l cumpliment, y fins, si convé, de recordarli'l
perjuri. Jo prescindesch aquí del nom de las parts, de las personas que
contractan.
--Així parlan las lleys, contestá, ab tota pausa, un prohom anciá que
tenia tot lo cap blanch; mes si ab lo sentit estricte de las lleys nos
haguessem de regir, molts serian los plets que foran interminables. La
prudencia, filla molt sovint de la esperiencia, supleix á menut lo que
las lleys no prevenen, y encara que com á juriste parlau bè, micer Pere,
podeu conéixer que aquest es un dels casos especials en que la lley no
es prou clara.
--Clara la veig, insistí'l juriste, pus clar es lo contracte y
distinctas las parts.
--Parts distinctas, peró que no forman mes que un sol cos, la nació. Ay
de aquesta, lo dia en que aquest cos forme separadament dos parts!
--Y ay de aquesta, replicá'l juriste ab ayre de triunfo, quant la una de
las parts, que jo veig distinctas, vulla absorbir tot lo poder de la
altre, quant ab son poder la intente posar sota sos peus!
--Ben dit! Tè rahó micer Pere! contestaren diferentas veus que sortiren
de tots los estrems del saló.
--No hi ha que dubtar de mon zel, digué l'anciá, esforsant sa veu, que
tremolava com son cap; ningú dels presents s'ha sentat mes voltas en
aquests banchs que jo, y ningú, per conseguent, es mes zelós que jo de
la honra del Concell y dels drets del poble que representam. La
esperiencia, donchs, me fa prevéurer que si no s'evita la pugna que
amenassa... la sanch pót córrer, y las gotas de sanch sempre solen
convertirse en llágrimas, en llágrimas, sí, que derramarém nosaltres y
nostres fills y successors! Y á mes (digué al fi, després de una breu
pausa y ab cert desenfado), que no es lo Rey lo culpable, y aixó tots bè
ho sabem.
--Bon anciá, torná á replicar lo juriste, ningú dubta de vostre bon zel
y de vostra esperiencia, peró, sense voler, acabau de indicar ab vostras
últimas paraulas un remey al mal, mil voltas pitjor que'l mal mateix. Es
á dir, que la dificultad está sols en no ser ben distinctas las parts? Y
diheu que contra qualsevol altre que no fos lo Rey tendria la lley
aplicació? Donchs bè: vos clamau així, anciá, sols per l'horror que us
causa lo derramament de sanch; y al mateix temps fèu patent, que no es
lo Rey la part ó'l culpable de qui'l poble's queixa, sinó altres que ja
sab lo Concell. Aixó, lluny de evitar la pugna, la ensangrenta mes, pus
es preferible que frente á frente pugnen los poders, que'l Rey y'l
Concell sostingan ab dignitat sos drets, que no que'l poble, embravit ab
l'agravi, buscant aquests reos ó culpables que vos no anomenau, peró que
recordau, ensangrente las salas del palau dels reys.
L'anciá no contestá, y tal volta convensut, sentint viu dolor en aquell
moment, no fèu mes que taparse'ls ulls ab los palmells de las mans.
Una nova veu, que fins llavors no s'havia sentit, ressoná en lo saló,
dihent:
--Si vingués may aquest cas, respectats serian sempre lo senyor Rey, la
senyora Reyna, lo senyor Primogénit y'ls demés de la reyal familia,
contra qui may se déu atemptar...
--May! contestaren á la volta una multitut de veus.
L'últim que havia parlat continuá, dihent:
--Peró'ls demés...
Era massa compromesa y grave la contestació que podia donarse á aquesta
indicació no acabada, sobre tot en tal lloch, així que, lluny de
respóndrer ningú, regná un moment de silenci.
--Qué fem? preguntá llavors un altre prohom. Res s'hi pert de obrar ab
dignitat y de evitar l'escándol, peró convé recordar també al Concell,
que may sas llibertats han sigut trepitjadas, y si una volta's tolerá en
temps del Rey En Pere, que volgué mudar la forma de la elecció, sols ho
consentí'l Concell en consideració á que'l monarca estava malalt ó
moribund, y aprés fèu derogar l'abús pel successor.
--A aixó vaig, torná á replicar aquí'l juriste. L'exemple que s'ha citat
del rey En Pere, may mes déu tenir lloch, pus las lleys s'han fet pera
sans y malalts y may deuhen ser trencadas. Convé, donchs, buscar un medi
que sia digne, y per lo qual, sens donar lloch al escándol, se
conseguesca lo triunfo del dret, se salve la rahó y queden ab decoro y
armonia lo Rey y'l poble. Lo Concell no cedeix de son dret, y pus
aquesta es sa resolució, vaja un nou comissionat de part del Concell á
manifestarho al Rey, y vejam que'n resulta, que mes val sempre, si algun
escándol hi ha, que no sia per culpa nostra.
Al ohir aquestas rahons, l'anciá, que havia permanescut callat y ab las
mans devant dels ulls, allargá la ma dreta y apretá, ab efusió, la del
juriste, que seya prop de ell. Al mateix temps diferentas veus
ressonaren pel saló, contestant á la proposició del juriste, y dihent
una mateixa y sola paraula:
--Inútil!... Inútil!... Inútil!
--Y perqué?
Un prohom de la classe dels corredors (que, com se sab, per son ofici,
solen sempre estar mes enterats que'ls altres dels aconteixements
públichs,) doná esplicació per tots al senyor juriste.
--Es inútil, digué, perque consta que'l Rey está plé de ira, de manera
que ha donat facultat á alguns oficials de son palau pera prevenirse
contra'l poble, en cas que aquest invadís ó cometés desacato á la
Magestat reyal; consta així mateix que'l Rey no fa diferencia entre'l
poble menut y'l Concell, y que'ls considera á tots dos com á cómplices y
aunats contra sa persona; y finalment, que lluny de conseguir res lo
comissionat que se li envie, no fará mes que pagar la pena per tots.
--Y qué hi fa aixó? esclamá'l juriste obrint los brassos, pera espressar
son entussiasme. Que hi ha de haver una víctima? Donchs bè, enviemlhi, y
si contra ella arriba á atentar la ceguera soberana, so que Dèu no
vulla, llavors pretest tindrán los prudents pera obrar de la manera
que'ls semble, de una manera que ara devem evitar. Morim guardant
respecte al Rey, que així'ns ho manan nostras lleys, morim prudents y
altius al mateix temps, y ni fugim de la mort, ni provoquem separantnos
de la lley!
--Aprobat, aprobat! contestaren diferents veus.
--Tota la dificultat está, digué'l prohom corredor, en saber qui será'l
comissionat en un cas tan crítich, qui será eixa víctima voluntaria,
perque precisament ha de ser persona de gran representació y carácter
pera pugnar ab lo Rey... y havent de ser de tals qualitats, difícil será
trobarla y després mes sensible'l pérdrerla.
--Tots som aquí iguals, cridá un prohom de classe ínfima, y tan valen
las llágrimas del pobre com las del rich.
--Si tals qualitats s'han de aténdrer, replicá'l juriste, crech que
ningú mes propi que un dels mateixos concellers, pus han tingut ja una
entrevista ab lo senyor Rey, y ja que la major dignitat se busca pera
representar bè al Concell, ningú mes propi, á mon enténdrer, que'l
mateix conceller en cap...
Suspengué son discurs en sech lo juriste, observant ó recordant en
aquell moment que era tot just lo conceller en cap l'únich que faltava.
Al fixarshi'ls demés prohoms, s'alsá com un cert murmuri, produhit de
las preguntas y respostas que aquells se feyan tractant de la falta del
principal representant del Concell. A tot aixó los concellers estavan
quiets, sens dir un mot.
--Que donen son parer los senyors concellers, digué una altre veu nova,
y que designen qui de entre ells hi déu anar.
--Los concellers (contestá mossen Joan Fivaller, que ocupava la segona
cadira, al costat de la del conceller en cap, que estava buyda,) sols
deuhen ser executors de lo que'l Concell dellibere, y á ell toca
senyalar la persona.
--Es que la persona á qui tocaria, digué'l juriste, es la que
precisament falta. Lo Concell ignora y s'admira perque'l conceller en
cap no's troba en son lloch corresponent.
--Por! digueren alguns en veu baixa.
--Lo conceller en cap falta, respongué'l Fivaller, perque está malalt.
Tal resposta, motivant y disculpant al conceller en cap, fou la primera
proba de noblesa y patriotisme que doná mossen Joan Fivaller.
--Donchs llavors...? preguntá'l corredor.
--Llavors, (digué'l juriste ab forsa, y com mostrant certa alegria,)
faltant lo primer, fa de primer lo segon, y ja que'l noble mossen
Fivaller se troba en aquest lloch, y es persona tan autorisada y
coneguda del Rey, á ell dono mon vot pera que represente'l Concell y la
gran ciutat de Barcelona. Li sembla bè al Concell?
Un crit general de tots los prohoms serví de resposta á lo que
proposava'l juriste.
--Sí, sí!... Mossen Joan, mossen Joan...! Que sia'l noble mossen
Fivaller qui'ns represente á tots...!
A tot aixó los concellers no contestaren.