oposada, en disposició de anarsen; feren lo mateix, per son ordre, los
demés concellers y comitiva, durant qual ceremonia estava lo Rey ab la
vista fixa, com si una gran admiració ó un pensament sol lo dominás, de
manera que's deixava besar la ma com maquinalment, y sens pararse en qui
li besava; mes quant vegé que tota la comitiva repetia l'acatament en
senyal de sortir del aposento, no pogué menos de dir:
--Y es cert que us en anau?
--Com la visita es inútil y'l cas es urgent... contestá'l conceller en
cap. A menos que Sa Altesa'ns vulla donar resposta.
--Resposta jo? Vosaltres sòu los que me la haveu de dar.
--Está bè, senyor: prest la donarém.
Y la comitiva, seguint al conceller en cap, avansá en direcció á la
porta.
--Com! Deteniuvos. Y perqué no me la donau ara?
--En cas tan grave, senyor, no poden resóldrer per sí sols los
concellers, y es precís que la resposta sia la delliberació de tot lo
Concell. Ja la sabréu. Dèu vos guart, senyor.
La comitiva estava ja passant la porta, quant lo Rey, alsant la veu,
preguntá:
--Conceller... conceller... Donchs no'm vóls ó no'm póts tornar
resposta?
--Nó... senyor!
--Nó? insistí'l Rey, ple de ira.
--Nó!... Nó!... contestá ab firmesa'l conceller; y repetint l'acatament,
seguí cap á fora ab tota la comitiva, deixant al Rey sumament irritat y
colérich, com se deixava véurer per sa cara y son mirar, y fins per sos
gestos, pus no feya mes que tocarse'l front, esbufegar, crehuarse de
brassos y passejarse, impacient y com obcecat, per amunt y per avall de
la cambra, sens pararse en las personas que'l rodejavan.
Alguns dels cortesans desaparegueren derrera dels concellers, y aquests,
mentres durá la situació dubtosa y ayrada del Rey, al que contemplava
tota la cort en silenci, tingueren temps de travessar la plassa, y's
dirigiren á tota pressa á la casa del Concell, arrastrant ab tal regrés
tot lo gentio que ocupava las inmediacions del palau.
Lo Rey, al passar per devant de la finestra, mirava cada volta á la
plassa, y observant que aquesta quedava enterament neta, se girá llavors
als que quedavan de la cort y'ls digué:
--Fora sòn, sí... ja sòn fora. Peró á tossut, tossut y mitj. No menjará
carn lo rey de Aragó pót ser per avuy... mes demá, jo us asseguro que
no'n menjarán ells. Qué dich demá? Avuy mateix si convé...
--Avuy, avuy, senyor! torná ab veu de tro'l donzell. Obrau avuy, que
demá ja fòra tart. Que la carn coste carn, y pus per rey vos aclamaren y
us juraren, ensenyaulos á ser carn de vassall, quant sa sanch vól bullir
com sanch de rey.
--Tens rahó, capitá, contestá'l Rey, tan animat en aquell moment, que
semblava com si res patís del cos; tens rahó! Ta veu es aquí ma medicina
y mon consol, ton consell assegura ma esperansa, y pus ets venturós en
tas empresas, empren ara quant tothom calla, que ton rey te confirma y
reitera aquí'l títol que't doná en un altre apuro. Pensa y prepara,
bombarder de Balaguer, que'l Rey es ton amich. Discorre quant convinga,
y fes que ton rey puga replicar ab honra, segons sia la resposta dels
vassalls.
Mossen Borra, que havia quedat en un estrem de la cambra sense pérdrer
de vista al Primogénit, al ohir aquestas paraulas del donzell, sospirá
ab gran forsa, exhalant un ah! que sentí tothom, rebaté sa gorra per
terra, alsá després los brassos al cel com suplicant, y portantse
després las mans als ulls, quedá en un recó ab una actitut com si
plorás.
L'infant don Alfons, que vegé tot alló y entenia'l significat dels
gestos del juglar, avansant llavors fins al costat del Rey, moderá
l'efecte que havian produhit las paraulas de aquest y del donzell,
dihent:
--Quant se tracta de la honra de mon pare y de mon rey, lo fill y'l
llochtinent general de Catalunya ha de ser lo primer conseller que á vos
s'acoste. Disposau quant vos semble, pare y senyor, mes pera obrar,
escoltau ans mon consell.
--Tal de tu esperava, mon fill, contestá'l Rey, apretant la ma al
príncep. Mes, entretant, res se pert en prevenirse... Ves, digué al
donzell, ves, capitá y amich, discorre'l millor plan de esta campanya,
pus no convé dormir quant l'enemich está despert.
--Fiau en mi, senyor! digué'l donzell, sortint com un llamp de la
cambra. Y tot marxant, anyadí pera sí aquestas paraulas: --Avuy es ton
dia, donzell de Puymoren! Avuy te recobrarás tot lo perdut. Avuy será
teu lo poder, y ab poder destruirás los obstacles que t'impedian... y
entre ells, los obstacles del amor.
Lo goig diabólich que llavors esperimentava'l donzell era, sens dubte,
fill de la idea que'l dominava de fer víctimas á dos homens, y de ferlos
víctimas pera que víctima fos després, per necessitat, una dona.
Al moment de sortir lo majordom, y quant l'infant inclinava en certa
manera á son pare, pera que entrás en una cambra inmediata, los
cortesans, indecisos, no's movian de son lloch, mes sonant en aquell
moment un gran cop del seny ó campana major de la Seu, un pasme general
se difundí entre totas quantas personas se trobavan en aquell lloch,
desde'l mateix Rey, fins al últim porter.
--Qué es aixó? cridá'l Rey, agafantse ab son fill, y semblant com que'l
mal de son cos tornava á revíurer.
A la primera batallada ningú respongué; mes á poch, lo seny ne doná un
altre y seguí tocant ja ab tota forsa, y llavors los cortesans
comensaren á mirarse'ls uns als altres sense saber qué fer.
--Una altre batallada? torná á dir lo Rey. Una altre?... y una altre?...
Qué es aixó? Qué significa aquesta campana? Diheu, mon fill, mon
conseller ¿qué es aixó?
--Calmauvos, pare y senyor. Aixó es l'avís de la resposta que us han de
dar. A la veu de aquest bronzo vá á reunirse'l Concell de la ciutat pera
enviarvos sa contestació, y pus previngut voleu estar quant vos la done,
veniu á sentir ans mon consell, si us acomoda.
Refet lo Rey, ab las paraulas de son fill, del susto instantáneo que
acabava de rébrer, seguí l'impuls del príncep, que'l conduhí á una
cambra inmediata, dihent tot marxant ab alegria, y olvidantse de
despedir á la cort:
--Ah! si no es mes que aixó... Anem, anem, que si no es mes que aixó,
temps me queda pera prevenirme... temps me queda pera reforsar encara
mes ma paraula reyal.
A una senyal del príncep, lo juglar mossen Borra passá al derrera de
ell, colocantse inmediat á la porta per ahont havia de entrar lo Rey, y
á poch desaparegueren los tres, girant la clau lo juglar, de part de
dins, tan prompte com s'hagué introduhit.
Alguns dels áulichs del Rey anaren desfilant per diferents cantons, y
altres bons patricis y cavallers, indecisos per véurer la estranya
despedida de aquell, no feren mes que preguntarse mutuament: --Qué
farém? Qué farém?
--Qué farém? contestá Guerau Alemany de Cervelló, gobernador general de
Catalunya. Quant lo Rey no'ns ha despedit, quant amenassa un perill á la
patria, y quant es possible que la forsa haja de judicar la rahó, deber
es dels bons quedarse aquí á guardar la antesala de son Rey. Aquí
vetllará ab sa espasa lo gobernador de Catalunya, fins á saber que ha
passat la tempestat.
--Y jo també, senyor... Y jo també... Y jo també...
Aquestas foren las veus que, en contestació al gobernador, sortiren de
tots endrets de la cambra, y que anaren seguint, perpetuantse y
repetintse.
### XXXI. Las cartas. Per fondo que's fassa'l foch sempre respira.
Llarga fou la pugna que tingué lloch en la cambra secreta del Rey,
mentres la cort esperava y'l Concell de Cent resolvia. Ni'l desitj
conciliador del Primogénit, que feya véurer á son pare quin era'l
verdader carácter dels catalans, y li recordava la diferencia que
existia entre sas lleys y costums y las de altres terras y nacions, ni'l
oferiment que li feya'l bon príncep de constituirse ell en mijancer pera
evitar un rompiment, ni las llagrimas y laments del lleyal juglar mossen
Borra, que així volia gloria pera son poble com pera son Rey, ni las
súplicas de un y altre amich, que demanavan s'escoltás lo parer de
personas distingidas de la ciutat y de la cort, pogueren ablanir y
convéncer en lo mes mínim al tossut y orgullós Don Fernando. Lo nou rey
acabá pera dir á son fill, que com á fill no s'oposás á la voluntat de
son pare, y al juglar, que no faltás á son ofici, pus mal gloriós era'l
que plorava en compte de ríurer.
--Jo sè qué he de fer, y pus no'm donau lo consell que esperava, forsa
tinch encara pera esperar fins á saber aqueixa fatal resposta que m'han
de donar los que administran la ciutat. Quant la conciencia no m'acusa
de falta, quant fins servidors ínfims me ofereixen son bras y sa espasa,
res he de témer... que no tinch cap falta, nó, senyor fill.
Digué aquestas últimas paraulas ab cert to de autoritat y de reprensió
lo Rey, com volent dir que s'admirava de que precisament son fill se
separás de son sentir en aquella qüestió; mes, rebifantse al ohirlas
l'infant don Alfons, á qui no faltava la part de enteresa y noble orgull
de que havia de donar probas mes endevant, sens faltar per aixó al
respecte que mereixia son pare y rey, contestá:
--Cap falta teniu pera'l fill, senyor pare, mes aquí'l fill es també
vostre llochtinent, y com á tal, dech demanarvos compte de una y grossa
que acabau de cométrer...
--Qué es aixó? Qué vóls dir? Serás tal volta la eura, que destruheix la
paret que la aguanta?
--Parla aquí'l llochtinent, senyor: no parla'l fill.
--Donchs digas: ¿quina es eixa falta que ponderas?
--Quina, senyor rey? La confiansa il·limitada que acabau de donar á un
home que no coneixeu, que no sabeu qui es, y que vos pót ser traydor
demá, com ahir ho fou de sa terra y de son senyor.
--Y quí es son senyor, si jo sò son rey?
--Llegiu aquesta carta que he rebut en Gerona y ho veuréu.
Y deixant en mans del Rey la carta á que's referia, eix se la posá á
llegir, quedant un tant admirat, peró com si fes esforsos en no volerse
convéncer, sens dubte per recordar que del bon pensament que concebís en
aquells apuros lo donzell, com havia promés, dependiria en gran part lo
quedar ab honra en la qüestió promoguda.
Així deya la carta:
"Nostre car nebot. Nos havia pregat, fa algun temps, lo rey de Fransa, á
instancia del Rey vostre pare, que manassem predicar en nostra terra en
favor del papa Benet. Ni á ell ni al rey de Aragó haviam tornat
resposta, mes ara que aquest acaba de donar lo bon exemple de negar la
obediencia á aquell intrús, devem darli mostra de la pau que desitjam,
avisantlo, pera evitarli nous enganys de traydors. Pláciaus, donchs,
ilustre príncep, enterarnos de si es cert que en la cort de Barcelona,
com nos han assegurat, s'hi troba un home anomenat March Tullat, vassall
nostre, lo qual fou culpat de sacrílego, violador é inhumá, y s'ha
escapat dos voltas de nostre poder, guarintse y amparantse dins las
fronteras de vostra terra y en los llochs inmediats al castell de
Puymoren. Si'l reteniu, y vostre pare desitja renovar la pau y tregua
entre abdos, dignauvos escríurernosho, segurs de que ab lo primer faréu
un servey á Dèu, y ab lo segon contribuiréu á la pau que tothom desitja.
La Santa Trinitat vos tinga á vos y á vostre pare en sa guarda. Dada en
Foix, á quinze de mars de 1416. Joan, Comte de Foix."
Divers efecte fou lo que produhí la lectura de aquella carta, del que
esperava'l príncep, per mes que interiorment lo Rey sentís una punxa que
li clavava'l cor, pus quedant sols un breu rato com pensatiu, digué al
fi aparentant indiferencia:
--Y bè ¿qué? Precisament qui parla de traydors y de voler pau, lo gos de
tots los amos que'l pagan y l'enemich mes traydor y constant de la casa
de Aragó. Sols lo pót fer móurer la enveja de véurer que me'he posat en
bon lloch. Y á mes, que no sè qui pót ser aqueix traidor que per dos
voltas ha deixat escapar de sas mans...
--Senyor rey ¿no trobau cap semblansa entre'l nom del castell que
menciona lo de Foix y'l nom de un dels oficials de vostre palau, á qui
acabau de donar confiansa il·limitada?
--Lo majordom vóls dir?
--Lo majordom. Recordau com li deyan ans de tenir tal ofici, y com li
diuhen encara molta gent.
Lo Rey torná á mirar la carta y digué:
--En efecte: Puymoren es lo nom del majordom. Peró ¿qué tè de particular
aixó? Si'l traydor s'acullí en un castell del majordom...
--Aquí está'l cas: que'l castell y son territori no sòn del tal donzell,
sinó feus de la corona, que posseheix un cavaller rossellonés, com vos
ho fará véurer lo veguer de aquella part del Rosselló, y á mes, cap
títol de tal nom se troba may en cap llista de convocació de corts, ni
en lo llibre del bras militar de la Diputació, y fins vos dirá vostre
arxiver, que no's troba en lo reyal arxiu cap títol de donzell junt ab
lo del castell de que's parla.
--Y ahont cau aquest castell?
--Es lo primer que's troba al entrar en lo comtat de Rosselló, passats
los mollons ó fronteras del de Foix. Mossen Borra, que coneix la carta
de la terra, y especialment la que's guarda en la llibreria del últim
rey, vos podrá dir ahont se troba lo lloch de ahont ha robat lo nom
aqueix defensor de vostra honra y robador de la dels altres.
--Cert, senyor, no'n dubteu, contestá mossen Borra, y estau segur que
aquest home, á qui de molt temps seguesch los passos, es una mala serp
que deixa marcat son rastre per tot allá ahont passa.
Lo Rey, suspens un moment, y marcant en la cara certa espressió de
ironia, mirá á un y altre un bell rato, y digué aprés:
--Dèu vos fassa bons. M'admira de la manera que fèu cas de aquest mal
vehí perque se li ha escapat de las mans un que tal volta no volia ser
esclau de sas manyas, sens volervos recordar de las vegadas que ha
deixat escapar á sos soldats, pera venir á fer mal en nostres dominis.
¿No us recordau de qui eran los defensors de las murallas de Balaguer?
De qui eran los que sembraren de espant y terror las comarcas de Urgell?
--Prou, senyor, prou! contestá, sospirant ab gran forsa,'l juglar.
--Donchs si ho coneixeu, podeu conéixer també que'l nom de gascó es un
nom ab qui jo estich renyit.
Mossen Borra, tornant á sospirar y aparentant temor ó respecte, no
contestá de prompte, mes á poch, sens alsar los ulls, y detenintse de
tant en tant en sas paraulas, digué:
--Recordo, senyor, qui sòn los gascons, recordo'l mal que feren en
Urgell... peró també recordo los assessinats que alguns de aquella gent
arreplegadissa feren en territori del antich regne de Aragó, assessinats
que vos no haveu pogut venjar encara, y que, á conseguirho, senyor,
anyadiriau un altre floró á vostra corona, y calmariau tal volta'l
descontento de aquest poble avalotat.
--Parlas per l'assessinat del arcabisbe de Saragossa?
--Per ell parlo.
--Y á que tè cas citar aqueix fet, impossible de averiguar? Fins tu,
juglar, voldrás tal volta culpar á ton rey de omís? Qué significa ton
parlar y'l to lamentós que usas? Arribaré á créurer, com rey que sò, que
tots vos conjurau pera matarme á penas y á dubtes! Ya sè, ja, y'm consta
bè, que un de aquells assessins era gascó, peró quant s'ha fet pera
averiguar qui era ha sigut inútil.
Al dir lo Rey aquestas paraulas, lo Primogénit y'l juglar se donaren
mutuament una mirada, que venia á ser com un raig de esperansa,
penetrat, en aquell moment, en lo cor de cada un.
--Perdó, digué'l juglar, perdó, senyor rey, que no preten vostre mes
ínfim peró mes lleyal servidor excitar may vostra ira.
--Parla, donchs.
Lo juglar tragué llavors de son esquer dos cartas, y ab to un tant
misteriós digué:
--Malehit dia primer de juny del any onze, pus se cometé en lo camí que
vá de Almunia á Almonazir un sacrilegi que horrorisá fins als contraris
de las víctimas: un potentat y un sacerdot disputavan sobre un dret,
acudiren llavors sectaris de un y altre, y la disputa se transformá en
guerra: á poch ensangrentava aquell lloch lo sagrat cos de un arcabisbe,
que traspassá ab una llansa un indiscret é inhumá servent, lo qual
destruhí ab aquest acte la vida del sacerdot y la honra y bon nom que
pogués tenir l'amo á qui servia. Malehit, sí, malehit sia lo dia primer
de juny del any onze!
Lo Rey escoltava ab atenció, donant mostras de sentirse conmogut. Lo
juglar continuá.
--Malehit sí, malehit sia aquell dia, peró benehit sia'l dia tres de
juny, en que'ls indiscrets assessins donaren un pas, per lo qual tal
volta ab lo temps se'ls descobresca la cara. En lo monastir de Poblet
demanaren aculliment, aquell dia, dos pelegrins, los quals donaren á
enténdrer que s'havian perdut. Lo frare que'ls rebé notá en son parlar
que no era ben catalá, y al dirigirlos algunas preguntas l'abat,
pretestant humilitat y vergonya, evitaren tot lo possible de respóndrer,
sens dubte perque no's notás son accent gascó. Albergats quedaren
aquella nit los dos romers, mes á la matinada seguent desaparegueren, y
no podent robar altre cosa, se contentaren amportantsen dos cadellets
mastins que per allí rodavan. Pocas horas després, y quant los frares
trobaren á faltar los gossos, arribavan al monastir los saigs del veguer
de Montblanch, ab una companyia de empavessats, en busca dels assessins
del arcabisbe de Saragossa, que se sabia de cert havian dormit allí
aquella nit. Peró era ja tart, y may mes se ha sabut de ells, fins que
la Providencia ha senyalat lo camí de descubrirlos. Sabut es, senyor,
que per fondo que's fassa'l foch sempre respira, y que basta sols una
guspira pera cremarse un gran bosch.
--Peró ¿qué vóls dir ab tot aixó, juglar? Explícat?
--Me esplicaré, digué primer ab tota calma y després ab energia'l
juglar; un religiós de Poblet fa poch que regonegué á un de aquells dos
petits gossos mastins que robaren los romers, á aquell cadellet que es
ja ara gos fet y famós, peró son cor virtuós l'apartá de fer mals
pensaments, escapántseli sols, é involuntariament, que aquell robo
s'havia comés en lo dia mateix ó inmediat al de un sacrilegi. Aixó fou
la guspira, senyor, que haurá de produhir lo foch: bastá aquesta
sospita, pera que vostre mes lleyal servidor escrigués á dos altres
monjos, preguntantlos de aquest fet, mes sens dirlos l'objecte. Aquí
están las respostas: llegiulas, senyor.
--Y qué hi ha en ellas?
--Qué hi ha? contestá mossen Borra, deixant sobre de la taula las
cartas, inmediatas al Rey, que las mirava y semblava com si no las gosás
á tocar. En la una veuréu las senyas de un dels pelegrins, en la altre
las senyas del cadell. Comprobaulas, senyor, y veheu si en lo pelegrí
veuréu la cara del gascó que's diu donzell de Puymoren, y si en las del
cadell trobau alguna semblansa ab lo gos que l'acompanya.
--Ira del cel! esclamá'l Rey. Y precisament en quin punt arriba aquesta
sospita! Si aixó fos cert. Quí sab si descubrintse'l criminal y
dantseli'l cástich merescut, podria en tal ocasió...
Lo Rey quedá pensatiu: lo que'l feya estar suspens era una alusió que
s'anava transformant en un dubte. Així calculava'l Rey:
--Peró ¿bastará un acte de justicia pera distráurer als que's manifestan
tan zelosos de sa lley? Y á mes, que no hi ha temps... y fòra inutilisar
tot lo que aqueix home hagués preparat en mon favor... Mes ay! ¿Y si
aqueix home fos realment un traydor, y vehent perduda ma causa fos lo
primer de ferme traició?
--Qué pensau, senyor? preguntá'l príncep, vehent á son pare indecís.
En aquell moment lo dubte's desvaneixia, y'l Rey tornava á ostentar en
sa cara la marca de son carácter resolut.
--Penso... penso que aixó no pót ser, que tot no passa de sospitas
infundadas.
--Es possible que cregau tal cosa?
--Com no ho he de créurer? Lo traydor de ofici en una cosa ó altre ho
demostra, y'ls serveys del donzell de Puymoren no proban mes que una
constant lleyaltat. ¿Quí's presentá en lo perill á donarme'l millor
consell quant lo siti de Balaguer? Quí deixá escapar als gascons en la
nit anterior al triunfo? Quí dirigí ab acert las bombardas contra'ls
apinyats arreplechs del somatent? Quí sinó ell, lo després y generós
donzell, que, en mos oferiments, se limitá á demanarme sols en
recompensa lo títol de amich? Y després, ¿no s'ha contentat ab un simple
ofici de mon palau, servint per tant temps ab lleyaltat?
Lo príncep no sabia que contestar: sols mossen Borra digué:
--Sabeu, senyor, que es propi de astuts buscar las ocasions, y que es la
humiltat y la generositat moltas voltas lo recurs dels ambiciosos y dels
usurpadors. A mes, que sobre quant haveu dit bastará sols fer una
reflexió. ¿Creheu, senyor rey, que cap catalá, aragonés ó castellá
hauria deixat passar y escapar als gascons, sinó hagués sigut gascó lo
que guardava la palissada en lo punt per ahont aquells fugiren?...
--Ba, ba! contestá Fernando, resolt é interrompent al juglar. Fora
cabilositats. Deixau que cumpla'l majordom mon encárrech, y en quant á
lo del assessinat, quant los encargats de Aragó no han pogut fer res ab
la última é interessant nota que'ls vaig enviar, res s'averiguará.
--Y quina es aquesta nota? preguntá'l príncep. No's pót saber?
--Sí, es l'estracte de la carta que m'enviá mon nebot, lo rey Joan de
Castilla.
--Una carta del rey de Castilla! digueren á la volta y com admirats lo
príncep y'l juglar.
--Una carta, qual contingut jo mateix no recordo, perque la vaig rébrer
fa poch á Perpinyá, quant estava amohinat ab la vista del Papa y
l'Emperador, y quant mon malalt cap ni tranquil podia estar sobre del
coixí. La vaig donar á mon escribá perque'n fes l'estracte,
encargantli'l secret, y després que l'hagué enviat als aragonesos, me la
retorná, y en mon cofret la guardo encara.
--Peró, diheu, diheu, pare y senyor, esclamá'l príncep; diheu, per amor
de Dèu, lo que us contava'l rey de Castilla, pus me diu lo cor que tal
carta ha de ser ajuda pera reforsarse vostra honra.
--Poch deya en sa carta'l Rey, pus consistia en enviarne una altre, que,
al morir, li fèu entregar un antich patge de la casa reyal, que havia
servit ab las tropas castellanas en Catalunya, demanantli que tingués la
bondat de enviármela á mi.
--Y de quí era la carta inclusa? preguntá ab impaciencia'l príncep.
Diheumho, diheumho, senyor!
--Era escrita per don Antoni de Luna al comte de Urgell, esplicantli'l
fet de la mort del arcabisbe, de que ell se disculpa, com ja sabeu que
probá de ferho, y descubrintli'l nom del verdader culpable, qual carta
de cap profit ha sigut, perqué, á pesar de ser auténtica del Luna, se
véu que es suposat lo nom del criminal, pus de ell no s'ha tingut cap
noticia y res per ell s'ha pogut averiguar.
--Oh, llum del cel, llum de la veritat y de la justicia! esclamá alsant
los brassos lo juglar, com ple de confiansa ab aquella noticia, y
exhaltat per sa viva imaginació.
--Oh fortuna! digué'l príncep, al mateix temps que esclamava'l juglar.
Peró acabau de dir, mon pare, que en la carta consta'l nom del
culpable...
--Sí, en la carta'l diu ó'l suposa don Antoni de Luna, que es lo mes
probable.
--Y quin es aqueix nom? Diheulo, senyor.
--No'l recordo... ó millor, no'l sè, que poch m'importava'l nom, ab tal
que'ls aragonesos n'haguessen tret profit. Peró ¿qué han de tráurer? En
Lleyda s'han estacat, fent desde allí diligencias, y tot inútil, segons
escriuhen. Jo estranyo que, sabent ma vinguda, no hajan vingut ja ells á
tornarme la nota y á queixarse de nou.
--Qué diheu, senyor? Y com no m'haveu fet també á mi aquest encárrech?
--Ara pensava ferho, peró de prompte valia mes que comensassen ells, que
tenian mes fácil medi. Com que entre ells hi ha un dels testimonis del
fet, lo qual se salvá ab aquell Joan Bonet, rector de San Martí, que era
un dels que acompanyavan al arcabisbe, junt ab lo sagristá major de
Saragossa...
--Juglar, juglar! digué llavors lo príncep, espressant ab sos ulls la
alegria de sa esperansa. ¿No sens lo que conta mon pare?
--Ho sento, y tan bè ho sento, contestá'l juglar, que fins ho veig. Dèu
nos escolte á tots.
--Ara sols falta, continuá'l príncep, agafant ab carinyo las mans de son
pare, que'ns deixeu véurer aquesta famosa carta, aquest nom que vos no
recordau, y que tant nos podrá servir pera seguir lo fil de aquest
embolicat ram. Ahont la teniu, senyor, ahont la guardau? Donáumela quant
mes prest millor; vinga eixa carta, vinga eixa carta, mon pare...
--Ahir te la hauria dada! contestá'l pare, interrompent al fill.
--Y avuy nó? Qué es lo que diheu, senyor?
--Ahir no tenia ni dubtes ni confiansas... mes avuy no sè lo que
m'espera, y no'm convé mostrar recel de un dels homens en qui fio. Póts
pensar que, fos qui fos lo donzell, si tenia la sort de ajudarme ab
algun de sos felissos pensaments, com espero...
--Qué?... Qué fariau?
--No sè lo que faria, peró estaria en mon deber no olvidar son servey, y
may, may...
--Qué?... Deixariau de castigar al assessí del arcabisbe?
--Callau, mon fill! digué'l Rey, arrugant lo front y com sentintse ferit
en sa honra.
L'infant continuá ab energia: