véurer y perque havia de esperar, y bastava córrer la veu de que alló no
era acabat, pera resignarse alguns á no saber lo que hagués pogut
succehir, ab tal de presenciar ó saber, á la fi, lo resultat de aquella
inesperada transformació. Los mes inmediats y próxims á las carnicerias
eran los enterats de lo que passava y s'esperava, mes entre'ls nous
vinguts, sols se deya que la casa Reyal se negava á pagar los drets de
la ciutat, que entre'ls compradors del Rey y'ls carnicers hi havia hagut
disputas, anyadinthi alguns que'l Concell de Cent se trobava ja reunit,
que'l Rey tenia intenció de no cedir y de venjarse, y mil altres
noticias vagas, peró sense saber ningú perque durava, tant temps feya,
aquella multitut de gent allí, y si estavan encara ó no en aquell lloch
los compradors del palau, ó qué era lo que havia succehit després que'ls
carnicers se negaren á darlos la carn sense'ls drets.
Peró prest sortí tothom del estat dubtós en que se estava, al observarse
cert moviment prop del portal de la Bocaria, y al sentirse un crit baix
peró prolongat que se estengué per tot.
--Ja torna, ja torna! cridavan per un cantó.
--Ja torna... y no ve sol, que l'acompanya l'alguasir reyal! deyan
altres que estavan mes prop al camí per ahont havian de passar los que
venian.
--Ja vá per tres cops! Ja es la tercera volta que ve! feyan assaber
algunas veus aisladas en diferents estrems.
Aquest nou encrespament de aquell mar conmogut acabá de fer enténdrer á
tothom lo que verdaderament succehia. Es á dir: que'l comprador de la
casa reyal, negantse á pagar lo vectigal imposat á la carn, de que'l Rey
no estava exempt, havia tingut que tornarsen sens provisió al palau, pus
los carnicers no's contentavan ab lo preu sol; que'l Rey, irritat de lo
que creya sols rebeldia dels venedors, havia enviat de nou, no ja
demanant comprar la carn, sinó manant que se la venguessen per lo preu
sol, peró que havent insistit los carnicers en no darli, havia tingut
que tornarsen tambe'l comprador per segona vegada, de lo qual havian
donat, sens tardansa, part al Concell los venedors; y que arribant
llavors al mes alt punt l'enuig y la ira del Rey, que's creya per aixó
desobedescut y humillat, enviava aquella tercera volta un representant
de sa persona pera dir, sens dubte, lo que en las dos anteriors no havia
arribat á dir.
En efecte: per entremitj de aquell concurs, que deixava pas ample, pót
ser pera que fossen mes mirats los que passavan, venian lo comprador de
la casa reyal y á son costat dret l'alguasir major del palau, revestits
un y altre ab la llibrea de la casa del senyor Rey, portant l'últim
l'escut reyal y cenyida á son costat la espasa.
La previsió, que fou sempre'l distinctiu del antich régimen municipal de
aquesta ciutat, se vegé prest ben patent en lo que passava: anavan los
dos servidors de la casa del Rey, com plens de anhel, mirant sempre
endevant, mes á pochs passos de ells, sens que ho advertissen, caminava
ab tota pausa y seguint la mateixa direcció un conceller de la ciutat,
lo qual, enviat y enterat ja per lo Concell, havia esperat en cert punt
lo regrés dels criats reyals, y havia seguit dissimuladament son mateix
camí, dirigintse també, per conseguent, al mateix lloch ahont los altres
havian de parlar ó intentar contra la lley en nom del Rey.
Original fou, donchs, lo fet que ben prest tingué lloch en las
carnicerias de la ciutat de Barcelona. Fèu lo comprador, al arribar á
las taulas, la mateixa demanda que havia fet las dos vegadas anteriors,
á saber:
--Carn pera la casa del senyor Rey.
Lo carnicer que estava derrera de la taula, tenint en la ma dreta lo
coltell ó tallant apoyat de punta en lo piló, y com indicant, per sa
serenitat, la disposició en que estava de tornar á negarse á la
exhigencia, contestá:
--De bona n'hi ha pera'l senyor Rey, si paga'l preu y vectigal de
costum.
--Lo senyor Rey no paga vectigals ni tributs.
--Donchs no hi ha carn, contestá'l carnicer fent un cert moviment ab lo
coltell, com si jugás.
--Carnicer vassall del senyor Rey, cridá llavors l'alguasir, donau la
carn que se us demana en nom de vostre senyor, que us paga'l preu just,
y sinó...
--Sinó... qué? interrompé'l venedor, posantse'l coltell sota la aixella
esquerra, y creuhantse, ab tota calma, las mans per sota del devantal.
--Sinó... vos faré saber lo mandato del senyor Rey.
--Vassall sò de mon Rey, y m'agrada ohir sos mandatos si sòn justs.
Diheu, senyor alguasir, diheu.
--Carnicer, repetí llavors l'alguasir ¿consentiu en véndrer la carn pera
la casa del senyor Rey, sens contar lo vectigal?
--No consento!
Y al nó del carnicer, seguí un altre crit general de ¡nó! que donaren
los demés venedors y alguns del poble.
--Donchs condempnat á mort queda desde ara, de part del senyor Rey, lo
que així's nega á servirlo y'l tracta de vassall.
Y girantse als demés venedors que per allí hi havia, anyadí en seguida:
--Entés ho teniu, carnicers y venedors de la ciutat de Barcelona: qui's
negue á servir al senyor Rey, condempnat queda á mort. ¿Hi ha, donchs,
entre vosaltres qui estiga disposat á servirlo?
Ningú contestá; y al girar la cara en altre direcció l'alguasir pera
repetir la pregunta, descobrí devant de ell, topantse cara á cara, al
conceller quart de la ciutat, Galcerán Carbó, vestit ab la gramalla de
son ofici.
Lo conceller permanesqué un rato serio, esperant l'efecte que produhiria
sa vista al oficial de la reyal casa, y crehent que si bè s'havia
sorprés, semblava no obstant que anava á repetir la pregunta, avansant
un pas y posantse entre ell y la taula del venedor, (encara que pót ser
ab menos prudencia ó ab mes excés de zel del que requeria'l cas, pus may
faltan en las corporacions populars qui las comprometa,) digué ab veu
clara y ab to que deixava bé enténdrer lo doble significat de sas
paraulas:
--Carnicers, veneu la carn de la manera que la lley vos mana, exhigint
preu y vectigal á tothom que no sia exempt, y al que no sentne vulla la
carn per lo preu sol, dauli bonas coltelladas.
Una rialla de aprobació fou la resposta dels carnicers, que penetraren
lo significat de la última paraula. Lo pobre alguasir, quedantse
esgrogahit, girá lo cap en totas direccions, com panell de campanar,
crehent véurer blandir ja sobre de son cap los coltells y tallants dels
carnicers.
--Coltelladas...! Qué voleu dir ab aixó, conceller? Mirau que jo no faig
mes que...
Y al arribar aquí se perderen sas paraulas, per un crit que s'alsá al
ohirse, prop del portal y á poca distancia de ahont passava aquest fet,
lo soroll de las trompetas y del timbaler de la ciutat.
--No tinga por l'alguasir, (digué llavors lo conceller, alsant la ma
dreta entre'ls dos enviats del palau,) pus está aquí ma persona pera
guardarlo; y pus son deber es tornar oficialment resposta al senyor Rey,
avanse un poch, que jo vaig á sas espatllas, y escolte la resposta que
la ciutat li dona.
Fèu un senyal lo conceller pera que la multitut obrís pas; avansaren los
dos enviats y avansá també cap á ells lo pregoner de la ciutat, y al
toparse uns y altre, romperen quatre trompetas, redoblá'l timbaler, y'l
pregoner del Concell, Bernat Cadireta, vestit ab la sobrevesta de la
casa del Concell, y sens descabalgar de sa mula, se tragué'l capiró del
cap, y així descobert, llegí, ab veu alta, lo seguent ban ó pregó que
portava escrit en un paper:
--"Ara ojats. Que's fa saber á tothom generalment, de ordre del senyor
veguer. Ordenaren los senyors concellers y sabi Concell de Cent de la
ciutat de Barcelona, castigar ab pena de mort á qualsevol que's
resistirá ó no voldrá pagar lo vectigal que hi ha imposat sobre'l preu
en la carn y altras viandas del mercat, entenentse que no vá aquesta
conminació pera aquells que sòn exempts per la lley."
--Endevant! digué llavors lo conceller.
Y girant lo pregoner y sa comitiva cap al mateix camí per ahont havia
vingut, se interná en la ciutat, seguint derrera lo comprador y
l'alguasir y á dos passos de ells lo conceller. Tota la gent que ocupava
l'espay de la Rambla, moguda de curiositat, se aglomerá en aquell endret
pera anar al derrera del representant del poble, mes corrent la veu de
que devian anar á la plassa del Rey, se repartí'l concurs en varias
direccions, á fi de entrar per altres portals, y fer dressera, ab ánimo
de trobarse en dita plassa, quant la comitiva oficial hi arribás. La
Rambla quedá, donchs, neta, y mes al cap de pocas horas, en que, per
nous motius que hi hagué, fins maná lo Concell tancar totas las portas
de la ciutat.
Poch se podian figurar lo que succehia y havia de succehir tots quants
se trobavan en lo palau reyal, entorn del rey Fernando de Aragó.
Frenétich y ple de ira lo coronat en Casp, tant per la enfermetat que
sufria, com per lo dubte que li infundia lo mal resultat de sa
indiscreta probatura, no volia escoltar los parers y consells amistosos
que li donavan lo Gobernador de Catalunya, lo Comte de Cardona y altres
bons patricis de la cort, amants de son Rey y desitjosos de pau entre
aquest y'l poble. No parlava á ningú'l Rey Fernando, reduhintse totas
sas paraulas á donar rahó, quant algú dels áulichs, (que no eran de la
terra, ni coneixian sas lleys, sos usos y son carácter,) li recordavan
en mal hora sa poca previsió en haver fet sortir dels regnes de la
Corona de Aragó las forsas que l'havian ajudat en Casp y li havian donat
la victoria en Balaguer, ó l'incitavan á desferse dels que cregués
culpables, qualsevol que fos sa categoria, per medi de un escarment
exemplar, citantli fins algú varios fets de altres reys passats. Estava,
per permétrerli son ofici, en la mateixa cambra del Rey, que era una
desde la qual se descobria tota la plassa, lo majordom del palau, aquell
donzell de Puymoren, que, introduhintse de una manera estranya ó casual
en la gracia de Fernando, havia hagut de aturarse, no obstant, en la
carrera de sa ambició, per lo mal crédit de que disfrutava en la cort.
Callat permaneixia'l donzell, escoltant los parers de uns y altres, y
observant lo silenci de altres capitans y personatges, no menos que al
Rey, lo qual, embolicat ab sa lloba y ficat son barretó fins á las
orellas, ab lo front arrugat y mossegantse'ls llavis, se passejava per
devant de la finestra, per ahont havia de véurer tornar á sos enviats.
--Perque'us veuhen malalt, senyor, deya un dels áulichs, se creuhen que
sòu un poder sense forsa. Mentres l'esperit sia viu, mentres tingau boca
pera dictar ordres, la forsa no falta, pus bastaria que vostre bras se
deixás véurer empunyant vostra espasa, pera que obehissen vostra veu los
mateixos que us seguiren en Balaguer y que us han guardat en Perpinyá.
En aquest fet no hi ha partits: lo Rey es lo rey, y en vostra ajuda
correrán mes dels que us pensau, quant vejan que de tan baix lloch
s'atreveix á pujar fins á vostre trono lo fum de la rebelió.
--Mes de una volta he sentit contar, senyor, lo celebrat fet de Pere'l
gran, quant, bullint aquesta ciutat en desacatos contra la reyal
persona, bastá la sola presencia del rey pera que tothom se rendís.
Lligau á la cua de vostre cavall al cap de motí, com fèu aquell rey ab
Berenguer Oller, y quant la ciutat lo veja arrastrat per sos carrers,
tindrán sos habitants mes mirament en sos actes.
Al ohir aquest imprudent consell de un orgullós cortesá, lo vell capitá
Benet de Báges (que ja coneix lo lector desde'l siti de Balaguer,) no
pogué menos de donar un cop de peu en terra, y de estirarse ab ira sos
blanchs mostatxos, posantse en seguida de brassos á una finestra, pera
no ohir mes tantas imprudencias, que sols conduhian á desunir mes lo Rey
y'l poble.
--Ara es la ocasió! digué pera sí'l donzell, que fins llavors havia
estat callat. Y luego, com dirigint la paraula, nó al Rey, sinó al últim
que havia parlat, anyadí en veu alta: --Gran nom ha sigut lo que han
deixat tots los Peres en aquesta part, y sinó, basta mirar en Poblet al
avi de nostre rey, com alsa encara victoriós lo punyal ab sa ma de
pedra, pera memoria eterna de son saber y sa energia...
En aquell moment entrava en la sala lo Primogénit, que havia arribat
aquella matinada de Gerona, seguit de son amich, lo juglar mossen Borra,
y al ohir que'l donzell anomenava á Poblet, se donaren mutuament una
mirada, com regoneixent una casualitat que semblava cosa providencial.
--Y qué... qué significa aquell punyal? preguntá'l Rey, ple de
curiositat, al donzell.
--Qué significa? Que ab ell destruhí la condempnada unió de Aragó y de
Valencia, y humillá als revoltosos que s'havian atrevit á fer burla de
la dignitat reyal.
--Sí... peró mon avi devia disposar de mes forsas de las que jo tinch...
--Qué forsas? la rahó y'l valor personal. Ben al revés se trobava de
vos, pus tan degradat estava, que fins se vegé obligat á ballar en una
plassa pública, com Vostra Altesa haurá sentit contar, y á mes tenia que
combátrer, nó ab lo poble mesquí, sinó ab grans senyors orgullosos, que
disposavan de las principals forsas; peró sa previsió y sa energia
venceren de tot. Comparau vostra situació ab la sèva, y per la
comparació podréu deduhir si podeu evitar que prenga increment aquest
mal esperit que ja degradá á vostre avi...
--Ja tens rahó, majordom! contestá'l Rey. Felís has sigut mes de una
volta en tos consells, y en lo que'm donas, crech que no vas errat.
Los áulichs aprobaren lo bon pensament del donzell, y'l Rey, com
refentse de sos dubtes, continuá com mes animat y ab certa confiansa y
satisfacció.
--Sí, sí... perque, qui no adoba la gotera, ha de adobar la casa
entera... y segons quin giro prenga aquest negoci... Si arriba'l cas y
convingués...
Donava mostra de la energia que anava recobrant lo Rey, així en lo to de
son parlar, com en sos moviments, quant un crit de admiració general
deixá al monarca, com se sól dir, ab la paraula en la boca.
En aquell instant, entrant tot un torrent de gent en la plassa del Rey,
romperen las trompetas que acompanyavan al pregoner de la ciutat, y
alsantse á las finestras la major part dels que's trobavan en lo palau,
pogueren estos ohir clara y distinctament lo que aquell deya.
Gran fou la admiració del Rey á tal novetat, y mes al dirli que'l
comprador y l'alguasir pujavan ja las escalas del palau, y derrera de
ells seguian los concellers de la ciutat, acompanyats de dotze prohomens
y de sos assessors ó jurisconsults. Sens dubte que en aquell moment
acudiren á sa memoria aquellas paraulas de Benet XIII en Perpinyá, peró
refentse sa dignitat, contant que'l mal era ja inevitable, com pugnador
desesperat que no pót sortir sens la mort de una batalla, alsá lo cap, y
manifestá una serenitat que ni li permitian, de segur, los dolors que
patia.
--Y qué es aixó? Quí mana fer aquest pregó? digué al primer moment lo
Rey, dirigint la vista al veguer? Un oficial reyal, en tan crítica
situació, consent...
--Executor sò, senyor, de las deliberacions del Concell, quant no se
separan de la lley. Jo prescindesch del objecte, y ja veheu que á vostre
costat me trobo.
--Es á dir... es á dir... que la lley es aquí un llas que fins subjecta
als servidors del trono? ¿Y pera'l Rey no hi haurá lley?
Anava dihent aixó'l Rey, mentras lo pregoner llegia, y al arribar á sos
ohidos la clara veu de En Cadireta, que llavors la esforsá mes que may,
publicant que'l Concell castigava ab pena de mort al que's resistís ó no
volgués pagar lo vectigal, la serenitat del monarca se convertí en ira,
y en cambi regná un gran silenci entre'ls que'l rodejavan, callant los
áulichs pót ser de por y'ls demés patricis de abatiment, per véurer tan
compromesa la pau entre'l Rey y son poble, als quals indistinctament
volian.
L'únich que parlá, aprofitant aquella ocasió, fou lo donzell, que,
descorrent bè una cortina, pera que'l Rey no pogués evitar la
contemplació de lo que passava en la plassa, digué:
--Ja ho veheu, senyor! Ja veheu si tenia rahó al parlarvos poch ha, que
poble tant ingrat y desconegut no mereix de son rey sinó cástich
rigorós! Exhigiu clara y distinctament dels magnats que us rodejan la
ajuda que estan obligats á darvos, sacudiu tot dubte, y jurada sa
promesa, empunyen los cavallers sas llansas, y basta ab la companyia de
arquers que us guarda, pera dispersar aquestas turbas, y jo, com vostre
majordhom, los diré ahont han de dirigir sos trets. Guanyau lo primer
pas, senyor, y ho guanyaréu després tot, que brillant vostre poder,
enlluernats han de quedar vostres enemichs quant lo miren. Ánimo,
senyor! Aquí está ma espasa y mon pit en vostre servey! Ánimo, que per
mes que digan y per mes que us troben malalt, anys han de passar ans la
campana de Velilla no anuncie vostra mort.
--La campana de Velilla? digué'l Rey, mirant tot admirat al donzell, y
com si aquell recort li hagués portat una mala idea en la imaginació.
¿Es cert que la campana de Velilla anuncia la mort dels reys de Aragó?
--Així ho créu lo ignorant poble, sense saber perque, peró encara que
sia, no ho dubteu, senyor, no ha de tocar per vos encara. Ánimo, ánimo,
rey de Aragó, y trapitjau ab vostra planta aquest poble revoltós, y
doblegau lo cap de la serpent que l'enmetzina!
--Peró la campana de Velilla?... torná'l Rey, com fixat en un pensament.
--Deixaula córrer. Altre ha de tocar per vos.
--Y quina?
--Quina? La de la catedral de Santa Creu, avisant que'l Rey surt á
cavall y crida á son costat á tots los bons pera destrohir als
traydors...
Si aquell pensament no hagués sortit de un home misteriós y mal mirat en
la cort, tal volta hauria arribat á inclinar los ánimos de alguns molt
amants del Rey, y mes ab lo to y energia ab que l'espressá'l donzell,
peró dubtosos sempre dels actes de aquest, los cortesans continuaren
muts, inclús lo senyor Primogénit.
--Qué dius á aixó, príncep? preguntá á aquest son pare.
--No puch dir mes, senyor, sinó que sento lo disgust que estau passant,
y en lo qual tots tenim culpa.
--Ho créus així?
--No puch menos de créurer aixó, quant sè que la ciutat vos pórta tant
amor, com estremat es son zel per sas llibertats. No fa molts dias, que
haventse castigat á un delinqüent, sens inseguir las constitucions, mas
orellas han sentit de boca dels diputats la crua advertencia de "que
encara no era seca la tinta ab que's firmá lo compromís de Casp, y ja's
trencavan las lleys," y una vegada esmenada la infracció, dech dirvos,
pare y senyor, que res he esperimentat contrari á la lleyaltat y bon
afecte que tots los catalans me portan. Fèu examinar, ab tota fredor,
l'orígen de aquesta disputa, y tal volta'l remey se trobará sens
necessitat de escándol.
--Y com se evita, quant véus que casi assaltan ja mon palau?
--Senyor, digué lo Primogénit ab tot respecte, participo de vostre
sentiment, y sols desitjo que si cástichs hi ha de haver, se castiguen
com mereixen tots los que sòn culpables.
Lo Rey, no entenent prou lo significat de las paraulas del infant, lo
mirá ab cert dubte, y girant la espatlla, anava á donar de nou quatre
passos per la cambra, quant la general atenció se fixá en la comitiva
que esperava á la porta. Així que el monarca distingí als concellers, y
que'l gobernador y altres bons patricis detenian en la antesala al
alguasir y al comprador, pera evitar que sa resposta irritás mes en
aquell moment al que la esperava, digué ab frenesí:
--Fèu bè de evitar que'm donen la resposta, quant los altres que esperan
me la portan. Peró no'ls vull véurer, no'ls vull escoltar...
--Senyor, senyor! digué'l gobernador mitj inclinantse; que no's puga dir
que s'ha perdut per vos la concordia que de aquí pót resultar.
--Resoleu! anyadí á altres paraulas semblants á las del gobernador, lo
Cardona.
--Sí, resoleu! digué també'l Primogénit.
Y'l donzell, usant un to sarcástich, repetí aquella súplica per tercera
vegada, dihent:
--Sí, sí: resoleu, que pera fer cumplir vostra resolució disposats estan
y esperan los bons, é impacients estan los brassos y las espasas.
Y doná un cop en terra ab la guaspa de la sèva.
Accedí per fi'l Rey, y quant ja casi'l Concell estava á punt de
tornarsen, cansat de esperar, á una senyal del monarca, baixaren las
massas los massers que precedian, y llevantse la xia'ls concellers,
entraren respectuosament, besaren la ma al monarca, y demanat permís
pera parlar, ho feren alternativament cada un de ells, comensant per lo
conceller en cap, y manifestaren al Rey, en suma, las seguents rahons:
que anavan á suplicar, tant pera dar proba de lleyals vassalls, com pera
usar de un dret que la lley concedia, en qualsevol cas que fos; que no
eran ells ni'l poble los que havian promogut aquell disgust ab la
Magestat reyal, y que una vegada apercebuda de aquell cas la lley, no's
podia permétrer que aquesta fos trencada en lo mes mínim; que en pagar
lo vectigal los reys passats estava son profit, pus mal se podian
defraudar los drets de que ells participavan, quant ajudavan ells
mateixos á aumentarlos, de manera que aquest consentiment dels reys era
la mateixa garantia de sa riquesa; que era cosa inusitada mudar may cap
lley de la terra, sens que las corts, junt ab lo Rey, ho acordassen; que
la condició de contribuir la casa reyal al pago de la imposició era una
lley jurada, com totas las demés, per lo Rey, quant aquest jurá per tres
vegadas sa conservació, al regonéixerlo per Comte de Barcelona los
catalans; y que encara que fos viciosa dita lley, era lley y vigent, y
bastava aixó pera no deixarla infringir; anyadint per últim, que no per
tal empenyo havia de minvar la generositat de Barcelona envers sos reys,
sempre que convingués.
En seguida, un dels assessors que acompanyavan al Concell enumerá la
diversitat de objectes sobre'ls quals cobrava dret, censals, cens ó
imposició'l Rey, com eran, entre moltíssims altres, la lleuda reyal, la
de Mediona y la de Tortosa, lo quintar ó pes reyal, los cops, ó dret de
la quartera, lo roldor, la mostassafia, los panyos de ras de la Llotja,
lo martinet de claus de la Dressana, las naus que partian á parts
prohibidas, lo producte de la venta dels molins, qual aygua havia
regalat en altre temps la ciutat de Barcelona á son senyor, las
escribanias, los oficis de vegueria, la obra cuyta, la pescateria, la
pesca, y per últim fins la mateixa carniceria, de tot lo que venia á
resultar, manifestat per un dels concellers, que si'l Rey se negava á
pagar la imposició, que era de la República, demá per igual rahó la
República podia negar la part de preu que era arbitre del Rey, y aquest
se quedaria sense rentas pera mantenir sa persona y cubrir sas
necessitats.
Per vensut havia de darse'l Rey ab tals rahons, y convensuda mostrava
quedar la cort, mes que mes quant, en la part de acatament y ceremonial,
manifestavan los concellers, al mateix temps que sostenian ab energia
son dret, que no faltavan en res, ans indicavan tenir sentiment del
altercat, y reverenciavan en sa persona y en son poder al monarca; peró
ferit aquest en son orgull, y fet públich l'empenyo de sa resistencia,
parexiali á don Fernando doble humillació la de accedir llavors á las
rahons de sos vassalls, y fixantse sols en la idea de sa superioritat
com á rey aclamat, y vencedor en Castilla y Aragó, passá un bell rato de
pugna interior, en que ni parava atenció en lo que li deyan, ni
recordava la situació en que debia trobarse com á rey: sols era llavors
l'home y res mes que home, peró l'home favorit per la sort en los
obstácles y en las ilusions de sa vida, l'orgull acariciat per la
fortuna que topava llavors y per primera volta ab la adversitat, la qual
se presentava á sos ulls com una imatge cuberta ab lo mantell de la
justicia. Mes com no es aquesta sempre la amiga del home orgullós, y'l
que havia de ser símbol de la justicia res tenia allí de rey, com á home
havia de acabar y de resóldrer don Fernando, mes que mes quant l'actitut
y las miradas dels sèus áulichs preferits afalagavan son orgull en
aquell instant.
Cansats, donchs, de esperar los concellers, y considerant com
despreciada y abatuda sa dignitat per primera volta, cosa may succehida
en temps dels reys passats, se miraren uns á altres, y prenent la
paraula'l conceller en cap, digué resolt y enérgich, peró sens faltar al
respecte:
--Ja que es ineficás la súplica, ja que la rahó es inútil, ja que la
paraula no basta y que la confiansa's pert, Rey de Aragó, permeteu
que'ls concellers de la sempre lleyal ciutat de Barcelona se retiren de
vostra presencia.