dirigí Guillemet á casa del falconer, y prop de la porta descobrí ja á
Blanqueta, que, sola com de costum, se dedicava á son habitual treball.
No cal dir si li semblá al desconcertat amant mes hermosa la modesta y
asseada noya, ab la privació que ell creya sofrir; una mirada que
Blanqueta dirigí involuntariament cap á son amant, omplí de goig lo cor
de aquest, que, mostrant la cara alegre y saludantla ab la ma, cregué
trobar la correspondencia prompte á aquella espressió inocenta de son
carinyo, y véurer desvanescuda la por que'l dominava. Mes, oh desengany
cruel! Blanqueta baixá la vista al descobrir al que venia, y ab la cara
apartada en contraria direcció, continuá dissimuladament entretenintse
ab sos boixets.
Si la noya s'hagués trobat sola, de segur que, podentse enrahonar los
dos amants, s'hauria aclarat la causa de son disgust, y Guillemet anava
ja á obrir la boca, trobantse á un pas de la porta, quant vegé que En
Joan se estava al mitg de la botiga, entretenintse á tallar un tros de
pa. Cruel fou aquell contratemps, que ocasioná com un reflux en lo cor
del amant, ple y vessant en aquell moment dels sentiments mes purs y
vius. Lo pobre enamorat, no content de no alcansar una mirada de
esperansa, y tenint que contenirse y refrenarse violentament, fins se
veya obligat á fingir, y lo que es pitjor, á fingir alegria ó interés
per certas cosas, quant oprimia á son pit la tristesa, y era son únich
interés llavors la hermosa per qui ell se creya abandonat. Peró no hi
havia altre remey, y subjecte havia de estar Guillemet á la necessitat,
si no volia esposarse á pérdrerho tot de un cop. Pobre amant! Poch sabia
ell que son fingiment havia de ser prest inútil y que sa temuda
esposició se faria mes viva dintre breu temps!
--Oh! Quant m'alegro de trobarvos, digué esforsant son fingiment En
Guillemet, al descobrir al falconer.
--Qué tenim de nou? Quin vent te pórta per aquests barris, Guillemet?
Fèu aquesta pregunta'l falconer, reparant ab molta atenció la cara del
jove. Aquest, á pesar de son esfors, tal volta preocupat, no pogué
deixar de dir:
--Y qué mirau, Joan? Qué notau en mi?
--Qué miro? Es que'm sembla que estas molt groch, y'ls teus ulls
m'indican que t'en passa alguna.
--Sí... en efecte... Peró no es á mi sol á qui passa, sinó á molts, y'l
mateix á mi que á vos.
Raig de llum fou encara aquella pregunta y admiració del falconer pera
En Guillemet, pus trobá per la resposta'l medi de dissimular son
sentiment y de introduhirse en la conversa que devia donar al vigilant
de sa estimada.
--Molt fortas te las pegas, minyó. Peró, digas, digas... Vejam si jo'm
tornaré groch com tu.
--Ah Joan! contestá En Guillemet tot baixant la veu. Ja sabeu que ahir
vá arribar lo senyor Rey.
--Poch m'en cuydo, peró ho he sentit á dir... y també que'l Papa ja no
es papa, y...
--Y no us han dit res mes?
--No.
--Donchs anau á la porta de mar, y al pla de la Bocaria, y á molts
carrers de la ciutat, y sentiréu, en los arreplechs de gent que per
allí's fan, las conversas que's tenen y lo que's diu. Me temo molt que
la ballarém.
--No estich per brochs, minyó, que encara'm cou la esquena.
--Aquest home (continuá En Guillemet, baixant molt mes la veu,) ple de
orgull ara ab la amistat del Emperador, creu que podrá conseguir lo que
no conseguí quant las corts de Montblanch, y mogut per los que'l
rodejan, es á dir, per aquells de per allá, ja m'enteneu...
--Sí, sí, ja te entench.
--...pensa que es la gran ocasió de esbravarse y de fer son fet, y com
lo poble ho ha entés...
--Eb, eb! digué'l falconer, com volent fer callar per prudencia á son
amich, y agafantlo per la ma. Entrem, entrem aquí á la rebotiga, y, tot
esmorzant, m'ho contarás, perque ja sabs alló de que las parets ouhen y
las pedras parlan. Y si'm vóls acompanyar, de bona gana. Vóls formatge?
vóls...?
--Moltas gracias, viscau molts anys.
--Entra, entra donchs, que ja Blanqueta tindrá compte de la botiga
entretant.
Y dirigintse á la noya, anyadí:
--Si algú demana, noya, pégam un crit, que som aquí.
Se ha de advertir que la rebotiga era una certa pessa llarga que venia
entre la botiga y una especie de magatzem ó lloch de desembrás de la
part del derrera, que era sota del terrat, en qual lloch hi havia lo
major número de gavias y especialment las dels falcons tancats. Tenia la
botiga sa porta interior en un estrem, y desde ella seguia un passadís
fins al dit lloch de las gavias, de manera que la rebotiga quedava com
clavada entre las dos pessas, no podentse véurer res de fora, sinó per
un forat que hi havia, com una finestreta, á la paret; mentres que ningú
podia passar del devant al derrera, sens que'l vegés lo qui's trobás en
dit lloch intermedi ó rebotiga.
Al passar la dita porta En Guillemet, vehent que perdia de vista á sa
estimada, y que res li aprofitava son esfors, pus no tenia mes remey que
tornarsen ab lo mateix fingiment de sa arribada, sens lograr ni una
paraula ni una mirada tan sols, comensá á preocuparse de manera, que ni
sabia esplicarse, ni deya al falconer lo que aquest esperava que li
diria, suspenent á lo millor sa relació, repetint lo que ja havia dit, y
mostrantse tan perturbat y distret que ni en ell mateix estava.
--Al gra, al gra, digué'l falconer al cap de un rato de estar sentat á
la taula ab En Guillemet, y vehent que del preludi de aquest no hi havia
res que l'interessás.
--Sí, bè... Lo resultat es... Ja ho podeu compéndrer...
--Es que encara m'arribo á pensar mes de lo que'm póts dir, si es que ho
he de deduhir per lo conmogut que estás... Y com jo't conech y sè com
pensas... Peró, á la fi: dígasmho en dos paraulas: ¿qué es lo que se
espera de part del Rey, y qué es lo que's projecta de part del poble?
Anava aquí á respóndrer Guillemet, quant, á la porta del passadís,
aparegué de espatllas Blanqueta, fent un moviment, com si reculás sens
voler pérdrer de vista la botiga, ó com si no gosás á entrar, y al
mateix temps se sentí en la botiga lo soroll de uns peus calsats ab
botas. Era'l donzell de Puymoren, que, crehent sola en sa casa á sa
hermosa perseguida, s'havia aventurat á penetrar en ella, pera portar á
cap sa infame intenció. Los cambis de escena repentins que aquí
succehiren en un instant no's poden esplicar com tingueren lloch, per sa
promptitut. La noya, ocupada en son treball y en la desgracia, que ella
creya, de sos amors, sorpresa de prompte per son perseguidor, havia
fugit de la porta, en busca de son pare, mes recordant la proximitat del
altre amant, havia quedat com dubtosa y suspensa entre'l bo y'l dolent,
sens acabar de pronunciar lo nom de pare á qui anava á cridar en sa
ajuda; lo donzell, que entrava enardit y apassionat, y que havia arribat
á pronunciar certas espressions de carinyo, dirigidas á la noya, á la
que preguntá també si estava sola, vehent lo desconcert de Blanqueta, y
sentint lo crit de ¡pare! que aquesta doná, hagué de mudar en sech son
exterior, fingint senzillés y apelant á qualsevol escusa trivial pera
sortir del pas; y'l falconer, que estava desitjós de saber lo que
Guillemet li anava á contar, enfadantse de que'l vingués á destorbar
qualsevol parroquiá per bo que fos, mirá per la finestreta, així que
observa la novetat de la botiga, y fent senyal al mateix temps á
Guillemet pera que suspengués sa relació, cridá ab cert desenfado á la
noya, dihentli:
--Qué hi ha? Que demana algú, noya?
Al sentir aquesta veu lo donzell, á fi de salvar lo compromís en que's
trobava, pronunciá algunas paraulas que sols la noya pogué enténdrer, y
que aquesta repetí en seguida, ab veu conmoguda.
--Hi ha un senyor, digué Blanqueta, que demana si tenim astors mudats.
--Sempre han de venir á trencarme las oracions.
Digué aixó pera sí En Joan, ab veu baixa, mes detenint luego ab la ma á
Guillemet, que s'anava á alsar de la cadira, anyadí ab veu alta:
--Astors mudats? Sí: dos n'hi ha de haver, y l'un de bona ploma, en las
gavias penjadas. Que entre, que entre... Tu mateixa, Blanqueta:
acompanyal al derrera.
--Jo, pare? preguntá la noya, aguaytant per la porta, ab un to que era
una mescla de naturalitat, de temor y de admiració.
--Sí, sí... que entre, que entre. Ja pót entrar, senyor, y la noya
mateixa l'acompanyará.
Faltava aquesta última comprobació de la sospita que ja havia concebut
Guillemet, pera que aquest s'acabás de desconcertar. Fins llavors cada
un havia hagut de dissimular y fingir á sa manera, la noya, lo donzell
y'l falconer, peró la proba per que anava á passar Guillemet era la mes
dura de totas. No era ja sols tenir que parlar de lo que menos se
pensava, no era ja sols la ánsia y dubte que'l devorava no sabent si
realment l'aborria sa estimada, ó si al menos li dirigiria una mirada al
sortir; lo que'l jove anava sentint com á sospita y que de repent vegé
realisat, obligantlo á contenirse, fou un esfors cruel del esperit, que
no pót compararse á cap dels que havian hagut de fer los demés. Així
que'l falconer cridá á la noya dihentli que ja podia entrar lo senyor ab
ella, així que vegé Guillemet la cara de Blanqueta, que aguaytá per la
porta del passadís, y quals hermosos ulls semblavan demanar clemencia al
pare y al amich; la fisonomia del jove revelá una forta excitació de
ánimo, peró aquesta pujá de punt, y sa vista's mostrá encesa y son cos
arribá á abalansarse, al distingir clarament la persona que li passá pel
devant. La noya, plena de temor, obehint á la veu de son pare, acabava
de traspassar per la rebotiga cap al lloch mes apartat de la casa, y
derrera de ella seguia, atrevit y orgullós, aquell mateix home que ja
per dos voltas havia fet burla del amor del jove.
No cal dir que fou mútua la sorpresa dels dos rivals quant se vegeren, y
que las miradas que's donaren un y altre tenian sa significació. Lo
donzell, sorprés fins al punt de detenir momentaneament son pas, com á
mes práctich en fingiments, se torná á refer, y sa mirada indicá en cert
modo una satisfacció sarcástica: la que li doná En Guillemet era mes bè
un despreci, un desitj de venjansa, y al mateix temps una censura del
atreviment que l'altre cometia.
Lo falconer fèu una cortesia al senyor, que correspongué ab un petit
moviment de cap, y passats que foren lo donzell y la noya, preguntá En
Joan á Guillemet ab veu baixa: --Lo coneixes?
--Si'l conech? contestá'l jove, fora de sí y mort de rabia y de gelosia.
Tant de bo que ni jo ni ningú l'haguessem conegut may á semblant...
--Calla, home, calla! No fos cas que...
Y anava En Joan á detenir á En Guillemet, temerós de que cometés alguna
imprudencia, quant aquell repará y's fixá mes de nou en la alteració de
son amich.
--Per vida de... Qué tens, Guillemet? A tu't passa alguna cosa que es
pitjor que lo que m'has dit, alguna cosa de mes interés tal volta que lo
que m'has contat. Pót ser estás compromés, y tems...
--Prou, prou! Poch sabeu vos lo que'm passa.
Guillemet, ple de impaciencia, pronunciá aquestas paraulas ab
desesperació.
--Peró ¿qué tens?
Y estava dubtant lo falconer, y com si cabilás pera donar en que podia
ser la causa de aquell trastorn, quant distragué á un y altre un crit ó
jiscle, que doná desde dins del lloch de las gavias la pobre Blanqueta.
--Ah! esclamá ab ira Guillemet, alsantse y apoyant sos punys tancats y
tremolosos sobre de la taula. Jo no puch mes, y sempre m'he cregut que
aquest canalla...
--Qué dius, jove? digué'l falconer, posantse serio y arrugant lo front.
Qué es aixó? Detente, detente...
Y obligant á Guillemet á estarse quiet y á que's tornás á sentar,
preguntá cridant desde allí á Blanqueta, y sens detenirse:
--Qué es aixó, noya?
La resposta de la noya arribá al mateix temps que ella.
--Res, res... una picada que m'ha donat un dels astors.
Y mentres deya aixó, Blanqueta anava sortint tot depressa, ab la vista
com espantada, mirant en derrera, y detenintse en la rebotiga com si no
volgués passar de allí. Emperó la mirada que doná á Guillemet, al
arribar á aquell lloch, era ja una mirada plena de dolsura, de amor, era
al mateix temps una súplica, una satisfacció que donava, un
arrepentiment de un cor pur.
Alguna cosa notá de tot aixó'l falconer, peró no ho haguera acabat de
endevinar, si, al retirarse'l donzell, que ni tan sols los saludá y
desaparegué á tota pressa, no hagués notat també la mirada de despreci
que aquell doná á Guillemet, y la furia ab que aquest se torná á alsar,
al véurer á son rival, pera embestirlo tal volta.
--Ira del cel! Qué fas, jove? digué'l falconer, detenint ab tota la
forsa de sa munyeca al encegat amant.
--Es que... Deixaume...! Grandíssim...! Oh!... Ah!...
Tal era la excitació de Guillemet al dirigir estas paraulas
respectivament al falconer y al rival, que ni casi pogué pronunciarlas,
sortint mes que paraulas espuma per sa boca, y saltantli'ls ulls de
furor.
Així que desaparegué'l donzell, y desde aquell instant, comensá una nova
desgracia en aquella casa: de las tres personas que's trobavan allí
reunidas, la que fins llavors s'havia pogut considerar com mes felís,
pus que no la martirisava cap por ni dubte, comensava á mirarse com
intimament ferida de una desgracia inevitable, y era així en efecte, per
quant havia de acabar ab sa tranquilitat y finalment ab sa vida.
Endevinant l'honrat Joan de la Murtra, lo bondadós protector de
Blanqueta, per lo que acabava de véurer, los amors secrets de sa
afillada y de Guillemet, aná recordant instantaneament mil fets
anteriors que'l podrian haver fet sospitar, sentí temors y mes temors
per lo que podria venirli de part de aquell cavaller que havia estat en
sa casa, se fixá en lo contratemps que podria resultar contra ell y lo
sèu, segons los resultats que tinguessen los desordres populars que se
esperavan, y arreplegantse tot aixó en son cervell, arribá á véurer ja
devant de sos ulls la imatge mes trista de la destrucció, de la miseria
y de la deshonra, tant pera ell com pera la persona á qui tan
generosament havia amparat.
Ni una paraula, donchs, arribá á dir tan sols En Joan, fixat y embegut
en la munió de ideas que anavan creixent en son cap; mirant en terra y
passantse la ma pel front, estigué un bon rato sens que'l gosás
interrómprer cap dels altres dos sers que sufrian á sa presencia, y així
reflexiu y com si li fos ja tot indiferent, sortí sol cap á la botiga, y
allí, arrimat un cólzer á la paret, com pera descansar, continuá per
llarch temps, mirant també en terra y sospirant, y sols alsant lo cap
alguna volta, com impulsat pel cor, per la necessitat de demanar consol
al cel.
Trist era així mateix lo que sofriren en aquell instant los dos
testimonis de aquella fatal angúnia, y mes, per quant, calmats los vius
sentimens que poch ans los dominavan, havia substituit en sos cors una
nova satisfacció, junt ab la fredor de una realitat trista, al
contemplar la cara del desventurat falconer. En efecte, l'amant, després
de sos dubtes, tornava á gosar de las tendres y carinyosas miradas de
Blanqueta; aquesta, desconfiada poch ans de son estimat, y atropellada
per lo rival (que la acabava de amenassar á ella y á son pare de
persecució, exhigintli son amor y fins atrevintse á besarli la ma,)
havia deduhit per las inculpacions del donzell, al recordar lo fet de la
nit anterior, la infamia de aquest y la inocencia de Guillemet, y un y
altre, tornantse á véurer repentinament felissos, tornavan també á témer
major contratemps que may á son amor, al véurer de la manera que aquest
s'acabava de descobrir, y'l disgust ab que demostrava rébrer tal novetat
aquell home generós que fins llavors tant los volia.
No sabian que ferse'ls dos amants mirantse callats l'un al altre; mes al
fi, Blanqueta, com interessada mes proximament en la tranquilitat de son
protector, aná sortint, seguida de Guillemet, y preguntá al trajitat é
impacient falconer:
--Pare, pare ¿qué teniu?... Qué us passa?
--Res, res... contestá l'altre, ab veu que casi no's podia percibir, y
ab to sech.
Y avansant dos passos lo falconer fins á la porta de la botiga, com pera
respirar millor, se aturá al brancal de la porta, y mirá amunt y avall
del carrer. Desde allí descobrí encara, per sa desgracia, al altiu
senyor que havia estat en sa botiga, lo qual s'havia aturat á enrahonar
ab lo menescal vehí, ab aquell que ferrava los cavalls de la casa del
senyor Rey, y que may havia corregut bè ab l'antich correu de Casp. Un
sospir profond y trist exhalá'l bon home al descobrir encara la infernal
figura del donzell, infernal sí, pus se li figurava que ell havia de ser
la font de totas sas desgracias, y tornant lo cos enrera, vacilá un
instant sobre lo que anava á fer, majorment vehent á Guillemet prop de
ell; se tapá per un moment la vista ab la ma, y observant, al mirar de
nou, que'l donzell s'havia separat ja del vehí y avansava carrer avall,
torná á entrar en la botiga, resolt á fer lo que havia retardat fins
llavors ab la idea de evitar un encontre entre aquells dos homens
enemichs que tan mal s'havian mirat en sa casa.
--Joan... li digué ab tota docilitat En Guillemet. Vos figurau tal
volta?...
Sens deixarlo acabar lo falconer, lo prengué de la ma, y avansant fins á
un recó de la botiga, girat de espatllas á la porta del carrer,
pronunciá aquestas paraulas ab lo to mes sech que ell may hagués usat:
--Jo no'm figuro res. Lo que vull, es que no tornes á aquesta casa
sinó'l dia precís que't mane ton protector... y encara que aquest dia no
hi vingas, no importa.
--Joan, ma amistat es tan pura...
--Ves te dich, jove, (digué, continuant ab lo mateix to sech,) ves, que
poch sabs tu lo que m'ha portat la teva amistat.
--Ja que no hi ha remey, esclamá llavors Guillemet, al menos deixaume
apretar vostra ma al despedirme.
Lo falconer allargá la ma, sens alsar la vista, y coneixent per lo
tremoló de Guillemet lo que aquest sofria, no podent prescindir de
recordar lo simpátich que sempre li havia sigut, hagué de mirarlo per
forsa, y fins li digué:
--Si has sigut, donchs, tan bon amich, guarda ta amistat, Guillemet, per
si may la desgracia perseguís aquesta casa.
Lo jove no pogué respóndrer; apretá la ma del falconer, doná una mirada
plena de sentiment á sa estimada, y sortí ab lo cap y la vista baixa.
Blanqueta s'hagué de deixar anar sobre de una cadira, mossegantse'ls
llavis pera aguantarse'l plor, y si bè correspongué á la mirada de son
amant, no s'atreví mes á alsar sos ulls pera no toparse ab los de son
pare ó protector.
Y l'amohinat falconer, tornant á entrar en la rebotiga, se sentá junt á
la taula, y apoyats en esta'ls cólzers y en las mans lo front, aná
cabilant y capficantse, no vehent mes en quant pensava ó recordava, que
la imatge de la indiscreció passada, y sobre tot la de sa futura é
inevitable desgracia.
--Es possible, deya entre sí, es possible que tant s'hajan enganyat mon
cor y mos ulls? Tantas voltas que'ls he trobat sols... y ahir mateix,
que'l vaig fer séurer á son costat en lo Pas del farsant... Ara
recordo'l soroll que alguna nit me semblá sentir á la porta del
terrat... Peró ¿y ell, ell que'm semblava tan bo y senzill? ¿Qué dirá
mossen Joan Fivaller quant ho sapia?... Y precisament entre un protegit
sèu y una protegida meva, una protegida que en part dech á ell lo
haverla amparada! Oh! Y ella? ¿Quí ho havia de dir de ella, tan modesta
y bona que semblava á mon costat? Així'm paga l'acte generós que ab ella
he fet?... Perque aquesta rivalitat proba que á un y altre... Nó! no ho
vull créurer de Blanqueta! Peró sí ho dech créurer, que he vist... y ara
recordo las moltas vegadas que'm admirá trobar aquest cavaller entorn de
ma casa. Jesús, Jesús! Es possible que ma ilusió se haja desvanescut,
que s'haja així desbaratat la pau tranquila y'l benestar en que jo'm
gosava? Casi mereixeria tan ingrata criatura... Peró nó, nó: que li faig
de pare, y si ha faltat, podré també fer de pare pera corregir!
Y fixantse, á poch de donar voltas á tots aquests pensaments, en la
altre part mes espantosa de sas quimeras, en lo mal que li podria
ocasionar la venjansa del senyor, continuá:
--Y quí es aquest home? Y qué busca un cavaller en la filla de un pobre
falconer? Ah! qué ha de buscar, prou se véu! Hermosa es Blanqueta, y si
es cert que per la hermosura fins los sabis se tornan boigs ¿qué tindrá
de estrany que un cavaller se torne infame y seductor? Y si, en efecte,
aquest home tè malas intencions, si es partidari del Rey, si sab que jo
no sò'l pare de la noya ¿quí'm diu que no aprofite son valiment pera
robármela, ó millor, pera ferme desaparéixer á mi de son costat? Sols de
pensarho'm sembla que'l cap se'm pert! Ah! Y si tot aixó fos un pretest,
y aquest home no fos mes que un espia, sabent lo meu modo de pensar...
Oh! No hi ha dubte! La ciutat diuhen que está avalotada, lo Rey diuhen
que tè ganas de fer escarments, aquest home ha entrat quant En Guillemet
me parlava de las novetats... Sí, sí! Molt será que una de las víctimas
pera l'escarment no sia l'antich correu Joan de la Murtra!... Oh! Dèu
meu! Y qué faria llavors la pobre orfaneta?... Tot, tot li déu haver dit
aqueix envejós menescal!... Sí, sí! No hi ha remey pera mi... ni pera
ella!... Ja'm sembla que veig la desgracia, la deshonra, la nova
orfandat de ma afillada! Horror! horror!... Mes te valia, Joan, que en
compte de assotarte en Menargues, t'haguessen mort de una vegada!
L'estat de desesperació en que's trobava'l falconer era inmens. Febre
arribava á tenir ja del foch que bullia en son cor y en son cervell;
convuls semblava estar son cos, y per mes que se esforsava en respirar,
parexiali que s'ofegava y que no hi havia prou ayre pera ell. En tal
estat, passantse continuament la ma pels cabells y obrintse'l pit de sa
gonella, s'alsá resolt de la taula, y s'en pujá al terrat de sa casa,
pensant que allí pót ser se distrauria ó's calmaria. Vana ilusió!
Pensant y tornant á pensar sempre en lo mateix, donant voltas á sas
ideas, y escalfantse encara mes de cap, per no saber véurer mes que la
imatge de sa desgracia en tot, trobá sols en lo remey la pitjor
enfermetat que'l podia atacar. Una mala corrent de ayre ferí de ple en
ple á aquell home acalorat y bullint, y poch tardá en trobarse com
postrat y cruixit, semblantli fins com que perdia'l cap. La corrent de
ayre que'l ferí era una de aquellas infestadas que de tant en tant
traspassavan la atmósfera, renovant en alguns punts un mal dolent que de
sigles patia la Europa, y que pochs anys ans havia causat gran estrago y
desolació en aquestas terras. A mes, hi ha que observar que era llavors
en lo mes de mars, y si no ment l'adagi, "Mars marsot,
mata á la ovella y al ovellot,
y á la vella á la vora del foch."
Pobre falconer! Al pujar al terrat estava sols malalt de la ánima; mes
al baixar, ho estava de la ánima y del cos!
### XXX. Lo vectigal de la carn. Los concellers devant del Rey.
Com sòn sempre'ls traydors los que mes cridan. Serian sobre las deu del
dematí, que la ciutat de Barcelona oferia un espectacle may conegut en
ella. A pesar de ser dia y hora de treball, se veyan, per tots los
carrers, menestrals que, abandonant aquell, sortian de sas botigas ó
quadras, y confabulant, ab mes familiaritat de la acostumada, ab sos
mateixos amos, y ab altres personas de diferentas classes, parlavan ab
un empenyo y un calor com si fos de un asumpto que molt los interessás,
com de un fet que tocás á sa honra ó á sa fortuna.
Allá lluny, per la part de la Rambla, se sentia de tant en tant com si
s'alsás un remor fondo, semblant al soroll del mar en la nit, y per
certs endrets de la ciutat ressonavan, també de tant en tant, unas
trompetas y timbals, que fou, en part, la primera senyal que arrancava á
la gent de sas casas. Tot era un seguit de obrir y tancar finestras per
las donas, que volian aguaytar, y eran sens número las conversas que se
sentian entre una part y altre dels carrers y de casa á casa; y apart
dels estérichs de damas sensibles y donzellas débils, que passavan
amagats dins de las habitacions, no faltavan en portas y carrers crits y
esclamacions de esposas espantadissas y de mares vigilants, que
s'admiravan de la resolució del espós ó del fill, per haverse atrevit en
un dia perillós á anar per los carrers.
Peró no hi havia remey: aquell perill semblava á tots tan comú, que
s'aconortava cada un de passarlo, mirant com menos fort lo mal quant es
de tots. La pregunta general de quants sortian al carrer era: --Ahont vá
la gent? Y perqué hi vá?-- y una vegada sabuda aquella novetat, tothom
prenia la mateixa direcció, en termes que prest s'arribá á notar la
diferencia en los barris estrems y oposats á la Rambla.
En aquest punt, donchs, que ja coneix lo lector, y en qual lloch hi
havia llavors lo major número de carnicerias, fou ahont aná afluint lo
gran gentio de la ciutat, de manera que per totas sas portas se veya
vomitar gent, dirigintse al pla anomenat de la Bocaria, desde'l qual
fins al portal dels Bergans, y en tots los espays que deixavan los
alberchs del arrabal, se dilatava com un mar inmens y agitat de tota
classe de personas.