ressoná per tot, la viola tragué sons verdaderament armoniosos, y la
parella, agafada, aná seguint lo compás y ballant entorn del mòn,
apoyantse, per fi, sobre de ell, y dihent ab orgull:
--Ja som senyors del llum y de la ditxa, ja som senyors del mòn.
--No encara! cridá'l músich:
::: hanging-indent
no hi ha cap dia sense la nit...
lo net tè'l brut, lo gros tè'l prim,
la llum la fosca, la lley lo crim.
:::
...Lo pecat y l'orgull vos ha perdut: vos falta, donchs, la llum, y ja
no sòu senyors del mòn.
Y al dir aixó, pegant rapidament una estirada á la corda que aguantava
al mòn, fent pujar la bola amunt, perderen l'equilibri Adam y Eva, y
cayguts en terra un y altre, torná á baixar la bola demunt de ells, y
quedá'l mòn com victoriós sobre de aquells cossos. Llavors lo músich,
tornant á tocar armoniosament, cridá:
::: hanging-indent
--Armonia, armonia, armonia...
Lo net tè'l brut, lo gros tè'l prim,
la llum la fosca...
Y á las foscas haveu quedat, pus
tan sols hi ha sota del sol
un que tot sol trobarse sól,
un que ab un altre may se confon,
que no's belluga: tal es lo mòn.
:::
Sortint llavors de quatre grapas Adam y Eva de sota del mòn, que'ls
pesava demunt, prengueren sa direcció respectiva cap á derrera de las
cortinas, y continuant lo músich ab ayre de triunfo, arrancant bons tons
de sa viola, y pegant bufadas, se doná com terminada aquella primera
part, ab gran aplauso de tots los concurrents al magatzem de las bigas.
Durant aquestas expansions generals, en que la monstruositat del ingeni
absorvia la atenció de tots los concurrents, entre'ls quals era dels mes
entussiasmats En Joan de la Murtra, aprofitava la ocasió En Guillemet
pera dir á sa estimada nó ja sols gratas amoretas de jove, sinó paraulas
fillas del desitj mes pur, esplicantli sos plans y sas esperansas, y
pintantli la felicitat que á tots dos esperava, si ella sabia tenir
constancia, com que aquella ocasió fou, en veritat, lo camí de
familiarisarse mes ab son amant la modesta donzella, y en que son cor
vegé ja ab ulls de dona aquella mateixa felicitat futura que En
Guillemet li pintava, y mes quant sentia de boca del amant protestas de
sinceritat y recta intenció, y veya sa prudencia, y esperimentava sa
ferma resolució en no exhigir res de sa estimada, que no fos regular y
honest, pera cumplir la promesa que havia fet á la verge de Montserrat,
de la qual promesa estava ben enterada Blanqueta, en termes que, pera
correspóndrer á son amant, fins havia promés, junt ab ell, que no
gosarian las delicias de amor, si ans no anavan á visitar á la mateixa
Verge en sa montanya. Ab tot y aixó, procurava ab gran cuydado En
Guillemet, tan prompte com mudava la atenció del públich, dissimular de
la millor manera que sabia son rendiment, y així era que entremitj, ó al
acabar de dir un carinyo á Blanqueta, reya y cridava també com los
altres, y picava de mans, moventse algun diálogo, á voltas, de banch á
banch, entre ell y'l falconer, que no deixava de encarregarli
continuament la vigilancia de las ovellas.
No cal dir que, al véurer aixó, y tan de prop, lo mal intencionat
donzell, patia y's desesperava, essent cada mirada que dava Blanqueta á
Guillemet un nou verí que penetrava en sas entranyas. Podria compararse
sa situació á la del lleó famolench que está en la gavia, y véu á dos
dits de sa boca, y á la part de fora de la retxa, un bocí de carn fresca
y agradable, que fins la olora, peró que no la pót tocar; sa gelosia y
sa rabia anava creixent, y tants mals pensamentots li rodavan pel cap,
que de segur hauria fet, si pogués, lo que fa'l lladre que surt sols
pera robar, peró que, trobant resistencia ú obstacle, mata y assessina.
Peró no hi havia altre remey que aguantar y cremarse las sanchs, prenent
com á únich consol malehir sa sort y á la geperuda que l'havia tentat.
Si en aquell primer intermedi de la gran funció hagués arribat á alsarse
la gent, pót ser lo desesperat llop hauria abandonat la ovella y
s'hauria escapat de aquell lloch, peró no pogué ser, pus á poch doná ja
nova senyal lo músich de que anava á prosseguir la farsa.
En efecte: després de algunas variacions de viola, y de repetir lo
músich la coneguda tornada de ¡llum, llum, llum!... ¡armonia, armonia,
armonia!... lo mateix Adam que ans havia sortit despullat aparegué de
nou, peró vestit ab túnica y xia de juheu, sens descuydarse en aquesta
la aspa ó creu de San Andreu, que era un distinctiu grog y vermell
que'ls obligavan á dur, als homens sobre'l pit y á las donas sobre'l
front. Portava en una ma una bossa plena de diners y á la altre una
ampolla buyda; sos ulls se bellugavan de dreta á esquerra com buscant
alguna cosa ó indicant por y espant; y si bè abalansava'l cos alguna
vegada, caminava pesat y li costava alsar los peus.
--Tot ho tinch y no tinch res! esclamá'l juheu, ensenyant
alternativament la bossa y la empolla.
--Tot y res, res y tot, contestá'l farsant.
Armonia, armonia, armonia...
::: hanging-indent
...Aixó proba que tot quant hi ha en lo mòn,
gros ó petit, lleig ó hermós,
no es un tot sol, pus sempre es dos.
:::
--Tot ho tinch! replicá'l juheu, posantse alegre y fent sonar las
monedas de la bossa.
A aquest so, lo pizzicato de la viola marcá lo
pum, pum, pum... llum, llum, llum...
peró olorant l'hebreu la ampolla, y tornant á posar mala cara, prest se
deixá sentir lo esgarrifador
rich, rich, rach!.
En aquell moment sortia per la altre part del mòn la anterior Eva,
vestida de pobre, tot esquinsat, ab una bossa buyda en una ma y en la
altre una ampolla de vi.
La escena del pobre fou al revés de la del rich juheu: mirá primer ab
alegria y alsá en alt la ampolla, y al mirar després sa bossa buyda, se
posá trist.
Aquí comensá una enfilada de esclamacions de un y altre, que anavan
dihent alternativament, y que acompanyava'l farsant ab diversos tons.
--Tinch diners, peró no tinch medicina pera mon mal.
--Tinch salut y la medicina de tots mos mals, peró no tinch diners.
--Ab diners tot se pót.
--Sense pobres no hi ha richs.
--Ay de mos mals!
--Ay de ma miseria!
--Socorreume en mos mals, sinó'm móro.
--Socorreume en ma miseria, sinó no'm moch.
--Ay, ay, ay!
--Ay, ay, ay!
Topávanse aquí cara á cara lo rich malalt y'l pobre sa; tornávanse á
separar com fugint de prompte l'un del altre, mes al crit de
Armonia, armonia, armonia,
lo rich donava part de sos diners al pobre, y'l pobre li entregava lo
símbol de sa alegria y tranquilitat, la ampolla del vi; y agafats tots
dos, acabavan aquella part com la havian acabat Adam y Eva, ballant y
donant toms entorn del mòn, fins que la parella, cansada de tombar,
queya rendida baix lo pes de la bola del mòn, que'ls apretava.
Las glosas del públich á aquesta parella no foren menos graciosas que
las anteriors.
--Escapat de Tortosa déu ser aquest: si t'arreplega En Jehosuah de
Lorca...
--Mal regalo't fa'l pobre, que no póts béurer ví ni menjar porch.
--Desagrahit es lo farsant, que ha fet sortir aquí al que li ha cambiat
las monedas.
Y l'agut falconer, que sempre posava la última ma á totas las bromas,
pegant un cop á la espatlla de son vehí, quant lo juheu ensenyava la
ampolla buyda, digué:
--Quina llástima, especier, que la medicina sia de burlas! Llavors si
que us hauria valgut la amistat del farsant mes que la cortina que li
haveu deixat, y que Dèu fassa no us torne pintada de altres medicinas.
Llarch fòra si s'hagués de esplicar la diversitat de quadros com los
anteriors y la continuació de bromas que s'anaren repetint; á la veu del
farsant, á la bufada del infernal Vent, anaren acudint á donar voltas
pel mòn, (espressant sempre la idea principal del pas,) tots los
objectes y molts altres mes encara dels que havia anomenat en son
discurs lo farsant.
Peró, no pót prescindirse de citarse aquí los dos últims quadros del
gran Pas, tant per l'interés que en ells prengué'l públich, com per lo
desordre que especialment l'últim produhí.
Eran tals quadros, segons esplicá'l farsant, diferents en cert modo dels
anteriors, pus així com en aquests la idea era manifestar que tot es
relatiu en lo mòn y repartible, en los últims se pretenia donar á
enténdrer que un bè absolut y propi de un tot sol no'l poden tenir dos,
y de conseguent, quant dos se'l disputan, l'un ha de ser víctima del
mòn, y tal bè era sols lo domini del mòn mateix.
Comensá, donchs, la representació del penúltim quadro, excitant grans
riallas, per haver conegut ja'l públich, desde que aparegueren los
personatges, la alusió que's feya á certs fets polítichs de la época,
pus representavan aquells no menos que un emperador y un papa, es á dir,
Sagimon de Alemania y Benet tretze. L'emperador portava una gran corona
de paper daurat, una hopa, forrada de pell de conill, una espasa á la ma
dreta, que empunyava ab una especie de mocador ó tovallola, y era tot
son intent, allargant la ma esquerra, colocarse'l mòn sobre de ella. Lo
papa vestia una gran túnica ó sobrevesta, que mes que tela de vestit,
semblava roba dels sachs de Montmaneu, portant al cap una ample tiara
(que era ample per lo que després se dirá,) ab tres coronas, y á la ma
esquerra unas claus sense dents; y tot son afany era posar la ma sobre
del mòn pera dominarlo. Així que, cada volta que l'emperador posava la
ma sota del mòn pera sostenirlo, lo papa, apretant, li xafava, y quant
aquest la posava al demunt pera dominarlo, l'emperador, sacudint per
sota, feya saltar al ayre y danyava la ma del sèu rival.
--Lo mòn es meu! Lo mòn es meu! cridavan un y altre.
--Jo tinch la forsa! deya l'emperador, amenassant al papa ab la espasa.
--Jo tinch l'anatema! responia l'altre. Jo tinch las claus.
--Claus sense dents.
--Ab dents ó sens dents, mentre las tinga, ta espasa no talla.
Durant aquest diálogo, lo farsant no feya altre armonia que'l rich,
rich, rach, acompanyantho sols de grans bufadas, que tan prompte servian
para fer córrer al emperador com al papa.
Durá la baralla un bon rato, detenint tan prompte la espasa al anatema,
com l'anatema á la espasa, y per mes que la espasa semblava avansar, pus
lo papa caminava ja enderrera, no cessava aquest de fer dragar al
emperador lo número ab que era conegut en lo mòn.
--Tossut ets: la pagarás si may te giras.
--Tretze sòn tretze, responia l'altre; sò Benet tretze: tretze sòn
tretze.
Lo papa anava caminant ja ab dubte, girant lo cap á dreta y esquerra, y
al observarho'l farsant, comensá á cantar:
::: hanging-indent
--Visca la llum, de Deu proesa:
llum es la forsa, llum la riquesa:
llum es salut...
:::
Al dir llum es la forsa, lo papa, espantat, girá lo cap de la part
oposada al que'l perseguia, y donant llavors un salt endevant
l'emperador, alsant la ma al ayre, torná á deixarla cáurer ab forsa
damunt de Benet, y li enfonzá la tiara fins á rans del coll.
--Ay, ay, ay! cridá'l papa. Ay que he perdut l'esma! ¡Ay que estich á
las foscas!
--Jo sò la llum! cridá llavors ab orgull l'emperador, y colocá sa ma
esquerra sota del mòn, com aguantantlo.
Lo triumfo del emperador fou celebrat per una gran fregada de vida, que
doná'l músich, cantant al mateix temps:
--Armonia, armonia, armonia...
Lo papa seguia á paupentas, sense saber per ahont sortir, peró sens
deixar per aixó de dir sempre:
--Tretze sòn tretze... tretze sòn tretze...
Mes á la fi desaparegué, y tras ell hagué de seguir també l'emperador,
per una gran bufada que li doná'l Vent, dihentli:
--Senyor del mòn, no ho serás sempre. Deixa al mòn sol, que sol ha de
estar.
Sens mes detenció que la acostumada entre un y altre quadro, comensá
llavors l'últim, que fou mes curt que tots, á fi de no donar temps á
que'l públich maliciás de la intenció del farsant.
Los dos personatges que representavan, y que aparegueren entorn del mòn,
eran una especie de ángel ó geni, portant los cabells la meytat blanchs
y la meytat negres, ab una gran atxa encesa á la ma, y una altre figura
enterament tapada ab una capa fins als ulls.
Un y altre comensaren á cridar, al sortir:
--Lo mòn es meu! Lo mòn es meu!
Al trobarse cara á cara, se mostraren tots dos orgullosos, sens que per
aixó descubrís la cara lo de la capa, y en tal actitut, com dos gossos
que grunyen, peró que no's gosan á mossegar, comensaren á disputarse son
dret.
--Jo sò la llum! deya'l de la atxa.
--Jo sò la fosca! contestava l'altre.
--Podrás ferirme, perque ets traydor, peró no'm matarás.
--Te feriré y't mataré, que massa temps has gobernat.
--Jo sò ans y ara, jo sò ahir y avuy...
--Jo sò ara y després, jo sò demá y sempre...
--Jo sò la llum que es tot, y llum es ma cara y es llum mon vestit.
--Jo sò la fosca, que es lo tot dels meus, y vaig vestit de ferro y de
sedas y de or.
--Jo'm dich Licurch, me dich Soló, me dich Cícero, me dich Horaci,
Píndaro, Tito-Livi, Boeci, Agustí, Bernat...
--Jo no tinch nom fixo: uns me diuhen Por, altres Egoisme, altres
Crueltat, peró, ab nom ó sense, ma forsa creix.
--No guanyarás, que'l mòn es meu.
--Sí guanyaré: rendeixte boig.
Anavan creixent los crits de un y altre, mentres corrian entorn del mòn:
lo de la atxa confiat y alegre, y'l de la capa, sens deixar véurer res
de son vestit y de sa cara, y de lo que portava á la ma, que era un gros
apaga llums com los que s'usan en las iglesias.
Se ha de advertir aquí, pera'l bon afecte que després se esperava, que'l
de la capa, al dar las embestidas, havia tingut bon cuydado de apagar ab
l'estrem de aquella los quatre gresols del prosceni, cosa que no
notava'l públich, quant la claror era molt major desde que havia
aparegut la atxa encesa, y al mateix temps, en l'interior de las
cortinas, fins havia apagat la vella (práctica y directora en tals
exercicis,) l'únich cul de candela que servia en lo tocador y guardaroba
de aquells artistas casolans, de manera que la única llum existent en
aquell enmagatzemat depósit de carn humana, era tan sols la atxa del
personatge que corria, y qual flam sacudia aquest continuament pera
que's mantingués sempre viu y fos major.
--Mon regnat s'acosta! cridava'l de la capa.
--Impossible, que'l mòn m'ajudará! respongué l'altre, volentse apoyar en
lo mòn.
--Ara ho veurás, quant ja no hi vejas! respongué'l perseguidor.
Y alsant en alt son bras ab l'apaga-llums, encertá tan al mitj la atxa
del que corria, que de un sol cop se quedá tot á las foscas, així'l
teatro com lo resto del magatzem.
Situació infernal com aquella no's pót descríurer. Los dos personatges
cridavan desaforadament, l'un dihent --Mòn, ahont ets?-- y l'altre
--Visca la fosca mentres puga!--; la viola no feya mes que'l
desconjuntador rich, rich, rach; lo farsant bufava y saltava sobre de
unas bigas, dihent que alló era un terratrémol del mòn, que estava en
pena; y en la part del públich uns cridavan, altres jisclavan, las
criaturas ploravan, y barrejat tothom pera anar en direcció á la porta,
tot eran cops de camas, banchs que queyan, trepitjadas á ulls de polls,
y ays y oys, y sobre tot malediccions contra'l farsant y sa generació.
En lo primer instant de tal transformació y apuro sols una persona del
públich fou la que s'alegrá del desordre. Lo malehit donzell, que durant
tota la farsa no havia deixat de ull á Blanqueta, y que's cremava y
consumia en sa privació, calculant medis pera poder arribar á ella; així
que observá la fosca, sentint lo crit general de las donas, que's
posaren tot seguit dretas, com á verdader esparver que ha estat
aguaytant la presa per molt temps, y tè amidada y coneguda la distancia
que ha de córrer quant arribe'l moment de deixarse cáurer, saltá ab
furia del lloch ahont era al espay que deixavan los dos taulons
inmediats á la arcada, es á dir, aquell en que seya Blanqueta y'l
seguent, y arribat verdaderament al punt ahont hi havia la casta paloma,
cometé l'acte mes ignoble que podria cométrer may l'home menos cavaller.
Blanqueta, mentres espantada no feya mes que cridar á son pare, y son
amant s'esforsava pera que'l Joan y sa afillada se poguessen trobar, se
sentí besada en son front, en sa boca y en son pit per una boca ardent y
apassionada, y no ho fou mes, perque en aquell instant la veu del
falconer soná prop de ella, dihent: --Blanqueta, filla, gracias á Dèu
que't trobo.
La noya, que acabava de sentir de boca de son amant las protestas mes
sínceras y la espressió del mes ardent carinyo, sabent que no tenia cap
home prop de ella, y amohinada pel desordre que passava, resistí
preocupada aquella profanació á sa honestitat, sens temps de poder
conéixer si l'home que la besava era altre que son amant; mes reposada,
al apretar la ma de son pare, y sentint en efecte á Guillemet prop de
ella, se fixá en l'acte que acabava de succehir, y quant mes hi pensá,
mes s'aná convencent de que sols podia ser Guillemet l'atrevit que havia
posat sos llavis sobre de ella, y no ho pogué dubtar ja, quant, al crit
general de ¡Llum, llum! que doná tothom, se obrí la porta del magatzem,
y per aquesta aparagué de nou lo mateix personatge del últim quadro ab
la atxa novament encesa pera illuminar á la gent, y vegé Blanqueta que
no tenia prop de ella mes que'l falconer y En Guillemet.
En tal situació, la desgraciada noya no pogué menos de recordarse que
era òrfana en lo mòn, mirá com á únich y verdader l'amor de pare, de que
estaba privada, li semblá com impossible que pogués cábrer tanta infamia
en lo cor de qui estima y es estimat, y desforada y trista, esclamá:
--Ah! Sols aquest desengany me faltava! Qué he fet jo, Senyor, perque
tanta desgracia haja de pesar sobre de mi? Será que estich condempnada á
tenir que víurer sempre abandonada en lo mòn?
Lo falconer, agafat de la ma de sa filla, cridava y s'anava obrint pas,
y agafadas ab las faldillas de aquesta seguian la Marieta y demés
amigas, (pus lo catxassut especier, calculant que no era tan lluny sa
casa, y que la sèva noya anava ben acompanyada, preferí no móurerse de
assentat, pera no rèbrer cap cop, esperant que tot lo mòn sortís.)
Guillemet anava á la vora de unas y altres, satisfet de la bella ocasió
que havia tingut y del bon rato que havia passat ab sa estimada, á la
que dirigia ab preferencia la paraula, y temerós de que seguint
Blanqueta agafada ab son pare pel carrer no li podria dirigir las
últimas preguntas, ni ferli'ls encárrechs que sempre solen tenir de
sobras los amants en sas despedidas, acostáseli á la orella, en un
moment de distracció del falconer, y li dirigí ab veu baixa y depressa
algunas carinyosas espressions. Ni una resposta, ni una mirada alcansá
de Blanqueta En Guillemet, que sols pogué atribuir aquella novetat á por
de son pare; repetí la pregunta, la torná á repetir, y pasmat quedá,
quant, vehent que havia pogut tenir alguna ocasió de respóndrer, no ho
feya. Admirat llavors, en lo moment de sortir la porta, y en que s'havia
adelantat un pas lo falconer pera respirar quant ans l'ayre del carrer,
digué En Guillemet fora de sí á sa amada, que tenia la vista baixa y
apartava la cara:
--Peró Blanqueta... Qué tens? qué't passa? Respon á lo que't dich...
--Llop ab pell de ovella, contestá la noya: á fe que es ben diferent ton
cor de ta boca, ben diferentas sòn tas paraulas de tas obras...!
Y precipitantse també al carrer la noya, torná á alcansar al falconer, y
agafada ab son bras, no'l deixá ja mes fins que arribá á sa casa.
Calcule aquí'l lector quina seria la desesperació del amant, quant ni
temps tingué de respóndrer, quant se vegé privat de las paraulas y de
las miradas de Blanqueta, y quant (y aixó era lo pitjor,) fins, pera
disimular, tingué que fingir alegria ab lo falconer, pera que aquest no
recelás res de lo que passava.
Al arribar á la porta de la botiga, doná la bona nit Guillemet: entre
las veus que li contestaren, la sempre alegre del falconer se sentí
sobre totas... mes la dolsa y carinyosa de Blanqueta no la sentí...!
### XXIX. La picada del astor. Vent de mars
Com quant se fa una cremada en un tros de bosch, del que quedan
esfarehits los aucells que'l freqüentan, així quedaren los dos amants de
Blanqueta després de lo que havia occorregut en la funció del gran Pas:
la diferencia estava sols en que Guillemet plorava com la tórtola á qui
han pres lo jas y la companyia, y'l donzell, que s'havia pogut convéncer
bè de sa poca esperansa al contemplar lo carinyo dels dos amants,
imprecava y malehia de rabia y desesperació, com corp que cluqueja
vehent destruits sos amagatalls y desbaratat son aguayt.
--Per tot arreu veig tapat lo camí! esclamava l'enrabiat donzell, peró
juro que de una manera ó altre he de lograr lo que vull. Ja se ha acabat
la cortesia y'l mirament: ara entrará la venjansa. Sols un moment que la
veja sola bastará pera donarli ma última intimació.
Ben al revés pensava l'honrat Guillemet en son desconsol.
--Qué es lo que'm passa! deya. En tant pochs moments trobar variat son
carinyo y fins la dolsura de son geni! No ho entench. No ho sè
enténdrer. Prou me fèu conéixer mon mestre la falsedat de lo que'l mòn
ne diu nigromancia, bruixeria y mágia, peró... en aquest fet casi
m'inclinaria á créurer que lo succehit sols pót ser per art del diable.
¿Tu culparme á mi de fals, Blanqueta meva, si desde que m'has parlat
altiva, me sembla que no visch y que fa cent anys que no t'he vist? Oh!
Torna, torna, amada meva, hermosa meva, torna, pus sense la vida de tos
ulls, mon cor se mor!
Y entristit y desconsolat, sols somniá tota aquella nit En Guillemet á
sa amada, y delirós é impacient estigué esperant una hora que pogués
aprofitar pera presentarse á Blanqueta, averiguar lo motiu de queixa que
de ell tingués, y llansarse á sos peus pera demanarli son amor.
Es á dir, que un y altre rival dirigian son desitj á un mateix punt, ab
la sola diferencia de que era en l'un tot puresa lo que en l'altre era
sols passió desenfrenada.
Y un y altre dirigiren sos passos á la casa de la hermosa y desconsolada
Blanqueta, sent lo primer que hi arribá lo sincero y honrat amant.
Bon pretest trobá aquell dia, al sortir de casa, Guillemet pera
introduhirse en la botiga del falconer. Vehent pel carrer á alguns
amichs y coneguts que enrahonavan com acalorats y ab cert secret, entre
ells á un porter de la Diputació (que sempre sòn los porters y alguasirs
los que en confiansa descubreixen los secrets de sos amos,) mogut de
curiositat, preguntá qué ocorria, y li digueren mes ó menos
ponderadament que amenassava un gran trastorn á la ciutat desde la
tornada del Rey, que havia sigut la nit anterior. Deyan en efecte, que,
segons veus ja corregudas en Perpinyá, lo Rey, pretestant sa malaltia,
volia mudar de ayres y anarsen á Castilla, pera buscar ajuda en aquellas
terras forasteras; que, volent desempenyar son patrimoni, anava á
exhigir un medi forsós; que seguia fent poch cas dels consellers que
eran de la terra, y en cambi no escoltava mes que'ls consells dels
áulichs forasters; que pera dissimular sas intencions suposaria una gran
empresa, qual era la guerra de Granada, sent així que ell se trobava
débil, y que aquesta gloria fòra de poch profit pera Aragó, suposat que
aquella conquista tocava per conveni á Castilla; y per fi, que, alentat
per la ajuda del Emperador, venia sols ab intenció de tentar los ánimos
dels Barcelonesos, oferintlos obstacles petits, pera deduhir així tal
volta la facilitat ab que després podrian tolerar los grossos.
Contribuhia á ponderar tot aixó l'esperit de partit, pus tots los
antichs favorables al Comte de Urgell recordavan als altres lo disbarat
y la injusticia que havian comés aclamant un rey que no tenia dret de
serho; y mes que tots, ajudavan á propagar y á fer créurer eixas
ficcions, que no deixavan de tenir part de veritat, mes que la gent del
poble, sempre zelosa de sas llibertats, personas que pocas vegadas
havian influit en las conversas del públich, tals eran alts personatges
del clero y de la noblesa, los quals no sabian com avenirse y
desfogarse, per la sustracció de la obediencia al papa Benet, de qui
eran partidaris, y que molts ho havian sigut pera seguir al mateix Rey,
que ho fou fins llavors.
No podia venir millor tal novetat á Guillemet, precisament pera parlar
ab qui tan contrari era del nou gobern, pera halagar, si així's pót dir,
á qui no tenia cap medi de venjarse dels que li deixaren la esquena
senyalada quant lo compromís de Casp.