á son amo; Guillemet, cego de rabia, y girantse continuament com per un
impuls natural cap á la casa del falconer, se dirigí trist y admirat cap
á la plassa de Santa Ana; y l'infame donzell, arrimantse á la finestra
de la casa del menescal, tossí ab forsa, pera que la geperuda, que ja
havia aguaytat ans, la tornás á obrir.
--Com es que fèu aquestas cosas? digué la geperuda ab veu baixa.
--Qué cosas ni cosas. Pót donar gracias á Dèu lo papiol escribá de que
tu m'has vist, sinó, á las horas de ara, mon gos li hauria posat en
millor lloch sa llengua.
--Jesús Maria! No es per aixó que jo us vaig dir que vinguesseu, y us
asseguro que si obrau així... Quant m'en alegro de haver obert la
finestra á temps.
Fins aquella dolenta esguerrada s'alegrava en aquell moment de haver
evitat un crim, cosa que no es de estranyar, quant se diu que fins Judas
fèu obras bonas, y que, per alguna de ellas, lo deixa respirar lo
diable, cada dissapte, per lo pou de San Patrici.
--Y avuy, sobre tot avuy, continuá la geperuda, m'en alegro mes que may
de que hajau evitat de fervos odiós á Blanqueta, perque...
--Perqué? preguntá picat de curiositat lo donzell.
--Perque hi ha esperansa.
--Com?... De quina manera?... Esplícat.
--Sí, sí: penso haver trobat una ocasió en que no dubto fins podréu
estar sentat al costat de ella, ó al menos prop... y quí sab.
--Y ahont?
--Vos ho diré. En la funció del gran pas del farsant llemosí que ha
arribat avuy, y á la que sè que anirán totas las noyas del carrer, y
entre ellas la vehina... ja m'enteneu.
--Sí... peró... Y ahont se fa'l pas.
--En lo magatzem de las bigas del costat de la casa del especier.
--Y vóls dir...
Semblava que la esperansa de la geperuda no'l satisfeya al donzell tant
com ell volia; peró era tal sa passió, que resolt una vegada, no volia
tornar enrera.
--Dubtau? Donchs si ho fèu així, no cal que busqueu ocasions. Vos pensau
que tant al devant vos ha de ballar l'ou?
--Sí... ja. Bè, bè: no faltaré.
--Y sí, home: ánimo. A aquesta mateixa hora fèu cap al magatzem... Y
bona nit, bona nit, que per dins me cridan.
La geperuda tancá en sech llavors la finestra, y avansant lo donzell
carrer avall, passá á reunirse ab son gos, y un y altre s'naren allá
ahont Dèu y també lo diable sabian.
### XXVIII. Lo gran pas del farsant llemosí.
Molt rimbombori havia mogut en los barris del portal del Ángel la
arribada del célebre farsant que venia del Llemosí. Se parlava per tot
de sas habilitats, del objecte de sa vinguda, suposant que era per
celebrar la tornada del senyor Rey de Perpinyá, ahont havia estat aquell
durant la entrevista, sens dubte pera tráurer los diners dels que
acompanyavan als reys y Emperador; peró principalment lo que de ell se
deya, (al menos així'n dava fe lo taverner de prop del portal, com á
president de reunions mes concorregudas,) era que'l farsant havia de
haver corregut molt mòn y de haver agradat molt, pus ensenyava y tenia
diners que aquí no passavan, molts diferents uns de altres, com eran
escuts nous de Tolosa ó Montpeller, escuts de Tornay, franchs de peu y
de cavall, blanquillas moriscas, florins de Foix (apart dels molts
timbres de Perpinyá, que aquests ja'ls prenia'l taverner,) anyadint fins
alguns en corroboració de aixó, si la primera visita que havia rebut al
arribar, havia sigut de uns trespassers ó cambiadors juheus que eran
molt entesos en conéixer y estimar la moneda.
Fins lo mateix falconer, mogut de la novetat é interés que movia aquell
estranger á qui creyan tan sabut, havia arribat á fer rotllo ab sos
vehins, prescindint, pót ser per primera volta, de parlar ab indirectas
y xanxas al catxassut especier; y entrant en la conversa Guillemet, que
s'havia topat, com involuntariament, ab aquells comentadors de barri,
uns y altres s'havian anat escalfant en desitj y curiositat; y mogut
sols per la idea de poder proporcionar una alegria ó distracció á la
afillada, lo mateix Joan acabá per armarlos á tots, fins instant sobre
manera á Guillemet que'ls acompanyás, á lo que contestá'l jove
aparentant dubte y pretestant feyna, sols pera poder dissimular mes als
ulls de son semi-sogre lo motiu de aquella passada, que ell deya casual,
per barris tan apartats del lloch de sas obligacions.
Peró accedint, á la fi,'l jove, quedaren en que aquest acompanyaria á
las noyas, y que al derrera estarian los pares que's trobavan allí
reunits.
Aquesta resolució tan grata pera Guillemet, encara que mal portada á
oidos de la amiga del donzell, pus sols se digueren las noyas ellas ab
ellas, y de finestra á finestra, que anirian á la funció, peró sense dir
com, fou lo motiu de esperansa que la geperuda indiscreta doná al mal
home, constant perseguidor de Blanqueta.
Tot lo dia, donchs, s'havia sentit inmens soroll en lo magatzem de las
bigas, que era al costat de la casa del especier, removentse fustas y
taulons, y observantse grans cops de martell (que per cert arrancaren
algunas malediccions al especier quant s'en aná á fer la mitjdiada,) y
continuament se veya á dos xicots, fills del farsant, y ab los quals
constituhia ell lo tot de la companyia artística ambulant, entrar y
sortir, en busca de claus, de fils, de ayguacuyt y altres demés
andróminas necessarias pera la gran funció, sent cosa de ríurer véurer
com en algunas de las casas ahont anavan á comprar pel vehinat s'en
reyan de la manera de parlar estrany que tenian, y que si bè se
endevinava per semblarse al catalá, peró nó era'l mateix.
Per fi arribá la hora, y'l devant de la porta del magatzem de las bigas
s'aná omplint de tota manera de gent, vehins y no vehins, que acudian á
donar son óbol pera contemplar las maravellas de aquell ingeni
universal, (que universal se podria créurer, com los de nostres moderns
comediants, en lo mer fet de saber tráurer diners de totas parts del
mòn,) y pera donar son vot sobre'l mérit de aquell espectacle que, com
altres naixents de sa especie, venian á ser una de las primeras plomas
renascudas del fenix cremat ab la ruina de Grecia y de Roma.
Consistia l'improvisat Colisseo del carrer del Portal en un lloch
espayós de aquells que, en casos de necessitat, poden servir á tots los
usos, de manera que'l magatzem de las bigas així podia transformarse en
un hospital, si la peste ho exigís, com en sala de ball en qualsevol
festa, y fins en senat de prohoms y gents de confraria en temps de
eleccions: per fi, tenia la principal calitat que poden tenir los llochs
de sa classe, á saber, ser grans y res mes, pus la humitat, que no n'hi
faltava, y la falta de llum y ventilació solen ser consideradas sempre
com circunstancias secundarias en los sempre apurats casos que
s'indican. Estava dividit tan útil lloch per unas amplas arcadas en
número de cinch, partint, nó de las parets laterals, sinó obrintse en
altres transversals, de manera que, desde cada arch al recó de cada una
de aquestas, se perdia un tros, inútil en una funció de espectacle, pus
malament podria descubrir lo que se executava al fondo de la última
arcada l'espectador á qui tocás estar sentat un poch endins del espay
que quedava á dreta y esquerra, especialment dels últims archs, y en la
part oposada al escenari, capella ó alcova (que de tot tenia) ahont
s'havia de representar lo gran pas. No obstant, per lo que podia ser, y
prescindint de las dificultats y disputas á que podia donar lloch la
ocupació de aquells espays, de ahont l'espectador que hagués pagat no
podia véurer la funció, y mogut sols per lo desitj de proporcionar
alegria y comoditat als que acudissen, havia tingut lo farsant la
previsió de no pérdrer ni un pam de lloch del magatzem en cap de sos
recons laterals, sinó solament en l'estret passadís que havia deixat al
mitj, pera que pogués introduhirse la gent, y sobre tot las donas no
tinguessen necessitat de alsar las camas, com hauria succehit á
colocarse'ls banchs de cap á cap.
Eran aquests formats de la mateixa manera que s'havia format lo lloch
principal de la funció. Las bigas y taulons, de que'l magatzem era
depósit, s'anaren repartint á dreta y esquerra, clavadas de la millor
manera que se sabia, ab tal que fessen ofici de banchs, y desde la
última arcada fins al fondo, que era lo que ara'n dirian escenari, una
gran pila de bigas presentava com si fos un trespol mes elevat, á fi de
que'l pas que s'havia de executar allí demunt pogués ésser vist
descubertament per tothom.
La porta de entrada estava la meytat ajustada, tapant la vista interior
una cortina vella de flámoras, que era sostinguda per una corda clavada
per los estrems á dreta y esquerra, y sobrantne alguns pams desde la
útil antigalla á las parets. En la mateixa porta hi havia un taulell
vell, que algun vehí havia deixat ó llogat, y posat de manera, en lo
interior de la part tancada, que desde'l bossí de porta oberta no
quedava mes que'l pas precís de una persona, á fi de que ningú pogués
passar sense pagar. Derrera del taulell hi havia una vella, que tenia
cara de home y mitj calva, dona capás de ferse á trompadas ab lo primer
que abusás de sa posició y de la debilitat que s'atribueix al sexo
femení, sobre tot en un lloch tan crítich; y tenia en la ma dreta un
tros de fusta ó barra, que apuntava ella en lo taulell, apoyant l'altre
estrem en la porta de devant, á fi de evitar que ningú se introduhís de
frau, y tal embrás no l'alsava aquell Ca cerver, fins que'l detingut per
la fusta afluixava'l diner, que la dona arreplegava ab la ma esquerra,
fent de manera que caygués á la part de dins en un calaix, tenint
cuydado de mirar la moneda un noy que estava á son costat y que, mes
tart, havia de passar á ser uns dels protagonistas de la festa. Així
anavan passant los assistens al gran pas, com si fossen moltons de
primera entrada que han de pagar lo carnalatge.
Lo lloch preferit de la funció tenia, á poca diferencia, la mateixa
decoració y arquitectura que'l gorniment de la porta: dos cortinas
tiradas, de roba de llana descolorida, tapavan la arcada de ample á
ample, quals cortinas, per medi de uns fils de palomar, ingeniosament
colocats, se corrian á dreta y esquerra, descubrint l'interior, que
constava de altres dos cortinas ó draps blanchs, figurant las parets
laterals del prosceni, y aquestas y la paret del mitj ó fondo gornidas
de estrellas de papers de diferents colors, pera donar á enténdrer que
simbolisava alló lo cel, que sempre's véu de totas las parts del mòn.
Tota la il·luminació del magatzem consistia en una candela de seu que
tenia la cobradora de la porta, y qual llum, per la cortina-obstacle, no
arribava allí ahont hi havia los que ja havian pagat, y en quatre
gresols posats demunt de la fila de bigas que servia de taulas, y ben
apartats, ab previsió, de las cortinas divisibles, pera que no fos cas
que's transformás lo cel en infern.
Ans que anás cahent peix al bartrol, es á dir, ans que entrassen los
pagans del barri á la funció, tingué bon compte'l donzell de
introduhirse. Si hagués concorregut sa persona oficial, ab son tabar y
ensenyant sos caragolats cabells, de segur que hauria sigut un bon
auguri pera la empresa esplotadora del bon gust que regnava en lo barri
del Portal del Ángel, y al véurerlo la guardadora de la porta hauria
donat un tint mes femení á sa fisonomia mascle, per la alegria que tal
concurrent podia infundir y fer esperar en son cor y en sa butxaca; peró
com lo guiavan malas intencions, y no acabava de tenir tota la confiansa
necessaria en las seguritats de la geperuda tentadora, procurá mitj
disfrassarse, de manera que no pugués ésser conegut, evitant així que's
digués, si no pintava la cosa, que'l cavaller del gos havia acudit á un
lloch tan impropi de sa alcurnia. En lloch del tabar, donchs, se cubrí
aquell dia ab una capa fosca, y enfonzá son cap dins de un capell de
cuyro y pel, de manera que son cabell y sas orellas quedaren tapats, y
ab la ajuda del embós y de un mocador que sostenia devant de la boca, se
mudá sa fisonomia, ó, quant menos, quedá confosa als ulls dels altres
que s'havian de fixar principalment en lo enlluhernador objecte que
allí'ls atreya. Si la ocasió s'hagués presentat favorable, poch li
hauria costat al seductor descubrir son estudiat cap y fer gala de la
llustrosa vestidura que tapava ab sa capa.
Una vegada entrat lo donzell, se quedá al aguayt derrera la cortina,
observant qui entrava, y poch hagué de esperarse, pus luego las frescas
riallas del especier y'ls crits entussiastas del falconer li indicaren
que passava'l vol ahont anava la paloma que ell perseguia. En afecte,
pegá una mirada'l donzell y descubrí tres alegres noyas que passavan per
devant del taulell de la porta: la segona de aquellas era Blanqueta, y
al observarla tan hermosa y tan plena de senzillés y gracia, y al ohir
sa tan agradable veu, encegat momentaneament, casi arribá á donar un pas
avansant, peró tingué que recular y amagarse, malehint sa sort, quant
vegé que junt ab las noyas anavan los pares, y ab ells lo jove escribá y
rival sèu, Guillemet. Cosa nova fou pera'l donzell aquesta confiansa é
intimitat que observava entre'l amant ocult de Blanqueta y'l falconer, y
mes quant ohí de aquest las seguents paraulas:
--Cuydado, noyas, cuydado, pus segons sembla, lo senyor farsant déu
venir de terra de cegos, que tan poch cas fa del llum. Guillemet, cuyda
tu de las noyas, fes de rebadá per aquesta gola de llop, que ja anam al
derrera'ls pastors.
Doná aquí un cop de peu en terra'l donzell, y entre dents, de rabia,
malehí á la geperuda que tan inutilment l'havia tentat; peró no haventhi
altre remey, aná seguint ab la vista als entrants, y observant que
s'aturavan en un banch que venia á la part interior de una arcada, passá
depressa per un estrem, y's colocá en un de aquells espays inútils, ans
descrits, peró inmediat, encara que al derrera, de la arcada devant de
la qual s'acabavan de sentar Blanqueta y sas amigas; de manera, que
l'esparver podia observar bè desde aquell recó á la paloma, sens que
aquesta ni'ls que la acompanyavan s'en adonassen de ell. Feya Guillemet,
ab tot dissimulo, lo obsequiós, senyalant lo lloch que devian ocupar las
noyas, y cridant, com qui may res, al falconer, pera donarli á enténdrer
que s'allunyava massa, pus, ab sa entussiasmada conversa sobre lo que
seria'l pas, havia seguit introduhintse fins á prop dels gresols; peró
contestáli aquest que ell ho volia véurer de mes prop, encara que
tingués de estar dret, y així, que's quedás de guardiá de las noyas, pus
ell ja donaria una llambregada de tant en tant.
Ni pintat li podia venir millor á Guillemet l'entussiasme de En Joan de
la Murtra, pus per ell quedava en una llibertat que no podia esperar:
passá, donchs, á la part de dins del banch, y se sentá á la dreta de sa
estimada, que era la última de las tres per la part dreta, y entrant en
aquell instant molta altre gent, quedaren omplerts los banchs inmediats
del derrera, y'l donzell impedit de poderse móurer de son lloch. Lo Joan
y l'especier, entretant, havian pogut arreplegar uns caps de bigas de un
estrem, inmediat al escenari, y de allí, comentant lo que encara havian
de véurer, allargavan de tant en tant un crit de advertencia, acompanyat
de un moviment de bras, á las noyas, que estarian distants de ells com
cosa de tres passos.
Prest s'aná omplint tot aquell ámbit, de manera que fins hi havia gent
dreta en lo passadís y á la vora de la porta, per qual abundancia tingué
la bona idea la cobradora de fer cáurer la cortina que ans hi havia prop
de aquella, y de tancar ab clau per la part de dins. Y lo millor de tota
aquella pescada era que cap dels concurrents havia entrat sens deixar
son tantum á la porta, á escepció de un sol, l'especier, ab qui usá de
certa galanteria l'Árgos femení de la porta, pus així que'l vegé, alsá'l
bastó ab que detenia als entrants, y digué molt amablement:
--A noblesa, noblesa y mitja: nó, no paga la entrada qui tan
generosament ha deixat la cortina. Tota ma vida'm recordaré de vos...
Passau, passau, senyor especier.
A lo que contestá'l favorit ab una rialla de complascencia, que glosá ab
una altre rialla burlesca'l falconer, dihent á son amich y vehí:
--Si jaus ho dich sempre, que us van tallar en bona lluna... Ara sí que
dich que sempre plou sobre mullat.
Ple, donchs, lo magatzem de gom á gom, se tardá pochs minuts á comensar
la funció, y anavan ja creixent los crits, la gresca, alguns ays ú oys
que surtian de tant en tant, á efecte de esquinsarse alguna falda ó de
trapitjarse algun ull de poll, y altres parauletas y sorolls mes ó menos
espressius, (ab qual descripció, sens dubte, podria ferse un bon quadro
de Caillot,) quant imposá un general silenci lo pizzicato de una viola,
tocat al derrera de la divisible cortina. Fixá tothom la vista y allargá
lo coll al sentir aquell ex abrupto de sinfonia, mes vehent que no
continuava, y que tot alló era ó estratégia del farsant pera imposar
silenci, ó, á lo mes, trempament de cordas, torná'l públich á cridar y á
usar de son dret; y llavors aquell esperat Messias de las farsas doná
realment una bona fregada de arch á sa viola, tocant un ayre espontáneo,
ab que totas las orellas se posaren tessas, los ulls se inflamaren de
alegria y las llenguas se quedaren mudas, per conéixer ja tothom que'l
comensament de la funció estava, en efecte, leri leri.
Se corregueren llavors los ingeniosos fils de palomar que dividian las
cortinas, y als ulls del públich aparegué lo cel de llansols y paper
retallat, abans descrit, penjant al mitj del espay, ahont s'havia de
funcionar, una gran bola de paper ó tela, sostinguda per una corda que,
desde la part interior de las cortinas laterals, se escursava ó
allargava segons convenia, y en dita bola, que figurava'l mòn, hi havia
dibuixat, ab mangre y tinta, certs continents, y fins algunas figuras,
que simbolisavan, com se feya en aquell temps, cada una de las tres
parts en que's dividia'l mòn, per exemple, los tres reys magos en la
part de la Ásia, un tigre ó lleó en la de la África, y un frare ó
cavaller en la de Europa.
Així que'l mòn baixá á plom fins al mitj del escenari, aparegué de un
dels costats, empunyant la viola ab la ma esquerra y l'arch ab la dreta,
lo misteriós farsant, que verdaderament misteriós y fantástich se
presentava ab la roba que vestia, y ab lo tot de sa figura. Era sa cara
vermellenca, curt de front y de llavis prims, qual fisonomia pót
regonéixer lo lector recordant als esmolets que vènen del mitjdia de
Fransa; portava una túnica curta, vermella, y en ella cosidas certas
figuras de altre roba fosca, com eran caras humanas en actitut de
inflar, alas de aucells, panells de campanar, manxas, molins de vent,
per fi, tot quant podia simbolisar lo vent ó sa bufada, y á tal objecte,
pera semblarho mes, portava sa cabellera enterament desgrenyada y tessos
los cabells, que pareixia un dimoni desencadenat. Lo resto de son vestit
consistia unicament ab unas calsas negras ab solas, tan mal sorgidas,
que en alguns punts arribavan los forats á semblar estrellas que ell á
postas s'hi hagués brodat.
La cortesia que féu al sortir y sa primera fregada de viola foren cosas
que mogueren ja la simpatia de tot lo públich, peró aquest quedá encara
molt mes embadalit, quant li sentí rómprer los llavis, ab son accent y
pronúncia llemosina, la seguent cansó, relació ó discurs, que deya:
::: hanging-indent
--Tan sols hi ha sota del sol
un que tot sol trobarse sól,
un que ab un altre may se confon,
que no's belluga: tal es lo mòn.
Tot lo demés que volta y gira,
que creix en ell ó que respira,
gros ó petit, lleig ó hermós,
no es un tot sol, pus sempre es dos.
No hi ha cap gran sense petit,
no hi ha cap dia sense la nit,
no ha senyor sense vassall,
no hi ha montanya sense la vall;
la virtut fòra bè per demés
si may lo vici no's conegués;
lo net tè'l brut, lo gros tè'l prim,
la llum la fosca, la lley lo crím.
Homens y donas, ríurer y plor,
pobres y richs, fret y calor,
tot fent parella van donant vol
pel mòn, que es l'únich que's troba sol.
Tot volta y gira á impuls del vent,
si es que la calma bufar consent,
pus es la calma la que'm consola
si fatigada está la viola,
quals sons alegres mon buf envia
al qui fa falta llum y armonia.
:::
Y després de donar altre fregada de arch, enérgica y contundent, pus los
anteriors versos los acompanyá ab un to suau y melodiós, continuá de
nou:
::: hanging-indent
--Visca la llum, de Dèu proesa;
llum es la ditxa, llum la bellesa,
llum es la forsa, llum la riquesa,
llum es salut.
Tot lo que es dos tè en sa meytat
de la gran llum la claredat,
quant l'altre mitj llum ha alcansat:
llavors acut
la armonia
que'l cel envia
á aquell que fia
en que sens nit no hi ha may dia.
:::
Donava aquí'l farsant al bordó ó corda grossa de sa viola certs cops
aislats, per fer enténdrer que aquesta deya la mateixa paraula que ell
pronunciava.
--Pum, pum, pum... Llum, llum, llum...
Y luego fregant á espays y seguidament la corda prima, repetia, ab la
mateixa idea, altre paraula que, segons ell, també pronunciava la viola:
--Ninia, ninia, ninia... Armonia, armonia, armonia...
Y seguia cantant:
::: hanging-indent
--La armonia es llum,
lo llum es la armonía,
quals sons alegres mon buf envia.
:::
Y posantse inflat de galtas, mentres la viola donava sons que ab prou
feynas se percibian, esperava un moment de atenció, y llavors, pegant
una bufada forta, treya també un so fort del instrument, donant així á
enténdrer, que era per sa virtut com la armonia se sentia mes y arribava
á tot arreu.
Cessá aquí per un moment lo músich, deixant son habitual llenguatge en
vers, pera advertir en prosa, que llavors anavan á mostrarse los
justificatius de las veritats que ell havia dit, y pus era del mòn de
qui's tractava y era al mòn á qui ell ensenyava y á qui volia donar
gust, comensaria la proba per lo mateix comensament del mòn. Figurá en
seguida com que estossegava, y á tal senyal, de derrera de una de las
cortinas laterals, sortí aquell mateix xicot que havia estat ab la
cobradora á la porta, ab las camas nuas, una especie de jupa de color de
carn ajustada al cos y apretada al coll, pera figurar que també era nua
aquella part, una faixa ó braga verda, que li tapava la part baixa del
ventre, y una certa barba feta de estopa pintada, que s'aguantava ab uns
fils en las orellas. Sortí'l personatge ab los brassos crehuats, com
volent dir que no tenia res que fer, y semblava que fes esforsos com per
aparentar melancolia, y al adonarsen del mòn, alsá la vista al cel per
un moment, y després aná mirant per tot arreu, donant voltas entorn de
la bola y com que buscás alguna cosa.
Los comentaris del públich, impressionat per aquella nova y estranya
figura, valian tant com la funció.
--Ay quin angelet! deya una criatura inocenta.
--Sembla que ha fugit dels peus de San Miquel, cridava una dona
llenguda.
--Sols li falta una corda al coll.
--Bona vestidura pera ser estovat á cavall de un ruch.
--Sols faltaria que's clavás unas quantas fletxas pera semblar un San
Sebastiá.
Lo que sembla, (contestá ab cert to dogmátich lo falconer,) es als
salvatges que van ab la barra derrera de la professó de Corpus, pera
detenir la gent.
--Cert, cert... Tè rahó'l falconer... Just...
La multitut de veus que sortiren aprobant la veritat que acabava de dir
lo Joan, acreditavan bè que l'home havia posat lo dit á la llaga, y la
manera ab que ell doná á enténdrer la satisfacció que li causava aquella
especie de sufragi universal, casi podia dirse académica, parlant en
termes moderns.
Després de haver donat lo xicot protagonista una volta entera per tot lo
mòn, li preguntá'l músich:
--Quí ets tu?
--Jo sò Adam, sò l'home, l'amo del mòn.
Y allargá la ma demunt de la bola, com dominantla. Lo músich tragué
llavors un so suau de son instrument y repetí los primers versos de sa
relació:
::: hanging-indent
--Tan sols hi ha sota del sol
un que tot sol trobarse sól.
:::
--Jo sò tot sol, respongué l'altre.
--Donchs si sol ets, te falta la armonia.
Y fregant lo músich l'arch per la fusta de la viola, nó per las cordas,
tragué un so aspre que sols feya rich, rich, rach.
--Cert es que'm falta una cosa, digué Adam, mes no sè qué.
--Te falta llum:
::: hanging-indent
llum es la ditxa, llum la bellesa,
llum companyia, llum la riquesa...
rich, rich, rach.
Fins que la llum sia
no hi ha armonia.
:::
--Donchs, ahont es aquesta llum? cridá l'home salvatge.
--Búscala bè y la trobarás.
Al anar Adam á donar una altre volta pel mòn, sortí de la cortina de la
part oposada un altre xicot, vestit, si fa no fa, com lo primer, ab la
sola diferencia de portar uns certs bultos en la part del pit, sense
barba y ab una llarga cabellera, partida pel mitj, que li cobria las
espatllas.
Mentres las dos figuras anaren avansant, lo músich seguia sos passos ab
lo sèu pizzicato.
--Pum, pum, pum... llum, llum, llum...