polls que van creixent prop de la lloca, se veyan, á la part del nort,
la iglesia de Santa Eularia del Camp, lo creixent barri de Jesús, lo
monastir de Valldonzella, mes cap á ponent, y entre ponent y mitjorn, á
la altre part de la Rambla, arreplechs de casas que anavan donant forma
á alguns carrers y carrerons del arrabal, fins al estrem del monastir de
Sant Pau. Al un cap de la Rambla ostentava sas ayrosas torres lo sols
comensat edifici conegut per lo nom de Canaletas, (que se está destruint
en aquest moment,) y que's créu maná alsar allí lo rey Pere del
Punyalet, ab la idea de construir un gran palau; y al altre cap, en lo
mateix lloch ahont es ara, peró ab diferenta forma y objecte, se estenia
la gran Dressana, ahont podian guardarse fins á trenta galeras, ab tots
sos arreus, y ahont se podian construir quantas volguessen, cenyint
aquell gran espay de fabricació, per la part de Monjuich, un alt mur ab
son vall. Desde la Dressana fins al altre estrem de la ciutat, servint
de moll la mateixa platja, y formant lo clos del port la Tasca ó barra
de arena, que tota la gent de mar coneix, encara que tenint aquell major
profunditat que ara, mostrávanse afileradas naus de totas las parts del
mòn, fins de Siria y Alexandria, y de totas las maneras que en aquell
temps se coneixian, com eran fustas, caravelas, diferents barcos de
creu, galeras de una ó dos cubertas, úixers, barcas de panescal, de
ribera, planas, y de molts altres noms, per los quals lo lector ara no
sabria endevinar, á ben segur, son objecte.
Podia deduhirse, donchs, per las dos lineas descritas y per l'arreplech
de nous barris y arrabals que creixian després de la segona, com si
diguessem, las diferentas edats que comprenia la historia de la ciutat,
y la nova edat en que's trobava, ó millor, lo preludi de son futur
engrandiment.
Peró las páginas que comprenian la historia de la segona edat eran mes
eloqüents que las de la primera, y al contemplarlas se engrandia
l'ánimo, considerant la influencia de novas y millors costums, fillas de
principis mes sans y duraders. La mateixa montanya del Táber, que se
elevava com á centre dominant, no ja sols de la *Barkino pia* dels
romans, sinó de la Barcelona cristiana dels catalans, donava bona proba
de aixó: senyorejava desde aquell cim, com ara, la magestat, atreviment
y bellesa de la gótica catedral, ab sos dos elevats campanars, un de
ells, com á maravella del art, apoyat sobre del arch de una de sas
portas, y presentant lo conjunt de tot l'edifici un verdader encant
pera'l que sab ferse capás del significat que tenen, en las atribucions
del art, en lo camp del sentiment y en lo libre vol de la poesia, totas
aquellas parts, delicadas y capritxosas al mateix temps, que se
observan, especialment en lo temple gótich, formant lo exterior de la
casa de Dèu, es á dir, lo que s'aparta del objecte que ha guiat en la
obra de dins, y se enllassa en cert modo ab lo sigle, ab l'home, com
sòn, per exemple, los adornos dels mateixos campanars, los baixos
relleus (perteneixents ja á la catedral primitiva,) de una de las portas
laterals, la ayrosa escaleta de caragol, junta á un dels campanars, y á
la que serveix de cimbori, ben significatiu, un verdader caragol ab sas
banyas de ferro, la maravillosa y simétrica distribució de las vertents
de las ayguas, que, com si fossen las camas de una aranya, se dirigeixen
en fora en totas direccions, venint á formar una verdadera estrella en
la part del ábside del temple, los pinacles que se elevan entorn de
aquell sobre de las capellas que'l rodejan, y per fi, los treballats y
fantástichs canalons ó górgolas, que, formant també simetria, aguaytan,
per entre mitj de las altres parts referidas, baix la figura de animals
misteriosos ó fabulosos, volant enfora del edifici y obrint sa
monstruosa boca.
La grandesa de aquell poderós símbol cristiá feya deduhir que en aquells
camps havia de ser molt lo fruyt que havia produhit la llavor de la Fe,
y que en lo domini de ella es com los homens, y per conseguent las
ciutats, s'havian perfeccionat baix tots aspectes. Així's veya abundar
en Barcelona lo número tant de recomendables edificis religiosos, com de
civils. Sens contar las quatre grans iglesias, tambe góticas y á qual
mes plenas de bellesas de art, á saber, Santa Maria del Mar, Santa Maria
dels Reys ó del Pi, Santa Catarina, ó'ls Predicadors, com ne deyan en
aquell temps, y la de San Francesch ó Fra-menors, colocadas en
diferentas direccions y estrems de la ciutat, que deixavan véurer sos
ayrosos campanars com guardas vigilants entre'ls demés edificis; y sens
contar encara moltas altres iglesias de segon ordre que també aguaytavan
á cada pas en l'interior de la població; allá lluny, en los barris nous
del arrabal, (no obstant de haverhi entre mitj dos cosas repugnants, com
era en lo pla de la Boqueria las forcas, y mes amunt la carniceria que's
deya del senyor Rey,) se distingian, dominant ab tot son punt de vista
los arreplechs de casas, com si fossen guias posats allí pera atráurer
nova població, l'Hospital de Santa Creu, infinits convents de monjas, y
en l'estrem de aquells naixents barris, ostentant tota la senzillés ó
rusticitat de sas formas, lo monastir bisantí de San Pau del Camp, qual
portalada es, sens dubte, una espressiva página ahont se poden llegir
recorts que així tocan á romans com als sectaris de Mahoma.
No eran menos notables, encara que en molt mes reduhit número, los
edificis civils que eran de corporacions públicas. En lo lloch ahont se
troba ara la plassa de Sant Jaume s'alsava un monument, de que'n quedan
pochs restos per desgracia, compost al mateix temps de un temple y de un
palau: tal era la casa del Concell, ab sas preciosas finestras ogivals
de doble columna, sa vistosa barana foradada, y dividida á espays per
lleugeras agullas, ab que rematava l'edifici, y la graciosa iglesia de
San Jaume, que formava part de aquest.
A poca distancia del Concell, senyorejava també ab tota sa magestat la
primitiva casa de la Diputació ó General de Catalunya, podent deduhir lo
que ella seria, qui, després de contemplar ara la atrevida obra de son
pati, puje á encantarse devant de la hermosa galeria que rodeja lo jardí
del primer pis, y al peu de la qual se desprenen també capritxosas y
simbólicas górgolas, no menos fillas del art que de la imaginació.
¿Y qué dirém de la gravetat que oferiria l'antich Palau major, que
ocupava desde la plassa del Rey fins á la baixada de la Canonja? Basta
dir que era una obra del sigle dotze, reformada y enriquida en sigles
posteriors, y en tant que anava creixent la importancia de la
nacionalitat catalana y dels reys de Aragó, que tenian allí establerta
sa cort. Se enllassava llavors lo Palau dels Reys, per una llarga
galeria, ab la mateixa catedral, segons se pót véurer per una porta
que's conserva en la fatxada que ve devant de Santa Clara; y la plassa
del Rey, desembrassada del edifici que serveix ara de arxiu, servia com
de antesala de la casa Reyal, quieta, y tranquila, pus per disposició
dels mateixos monarcas no hi podia habitar ningú que fes soroll (ben
diferent, per cert, de ara, en que tothom hi pica y alborota, servint de
oficina á picapedrers y manyans).
Per fi, acabaré citant ó recordant qual fòra la arrogancia de un altre
monument que adornava la ciutat en la part de mar. Qui conega per la
historia la opulencia y generositat de la célebre familia dels Moncadas,
que foren los que protegiren la obra, qui's fassa cárrech de la
importancia que mereixia en aquells sigles lo Consulat de mar de la
ciutat mes comercial y conquistadora que dominava llavors lo
Mediterráneo, qui sapia deduhir per la única part que's conserva del
antich monument, lo actual saló de la Llotja, lo que seria'l resto de la
obra que l'acompanyava, podrá formarse una clara idea, quant menos, de
la grandesa que oferiria l'edifici que primer distingian y saludavan,
desde alta mar, las naus de totas las parts del mòn ó'ls viatgers que en
ellas venian á la ciutat de Barcelona, á la mestre marítima de aquells
temps, pera apéndrer costums y lleys, pera endevinar lo medi de
procurarse riquesa ó gloria.
Ab la ilusió produhida per tot lo conjunt descrit, ab l'entussiasme
ocasionat per la consideració de cada un dels objectes que representavan
ó simbolisavan los edificis y monuments que anava recorrent ab la vista
ó ab la imaginació mestre Nicolau, y halagada aquesta per la situació
poética en que's trobava'l contemplador, casi hauria bastat pera que
qualsevol altre home desistís de son propósit de abandonar la ciutat mes
hermosa, peró com era mes hermosa encara la esperansa que ell concebia,
se contentá sols, en sa despedida, ab la pura espressió del amor que
tota sa vida havia portat á Barcelona, que realment arribava á véurer,
en aquell instant, y devant sos ulls, com una noble matrona adornada de
galas y rodejada de atributs.
En tal situació, mestre Nicolau ni's bellugava en lo mes mínim, com si
temés distráurer sa contemplació: tot son moviment estava reduhit y
concentrat en un sol punt, en sos ulls, que, ardents y delirosos, anavan
recorrent l'aspecte de la ideal matrona, anavan passant de un punt á
altre, seguint y reseguint llargas distancias y com medint rapidament y
en totas direccions lo camp inmens que devant de ells se desplegava,
il·luminat per una clara lluna.
--Jo't veig, sí, jo't veig, digué mestre Nicolau, ciutat de las arts, de
las costums, de la riquesa y de la gloria, ab tots los monuments que't
simbolisan, jo't veig, matrona augusta, ab tota la bellesa que't
distingeix, ab las virtuts que representas y ab la vestidura que
t'adorna.
Y després de una breu meditació, pera fixarse en lo que representava
cada un dels edificis que veya ó lo que en ells se contenia, y de
allargar la vista consecutivament desde'l primer cíngul de fortificació
al estrem del arrabal, continuá:
--Sí, jo't veig, matrona, en ta infancia, en ta joventut y en la edat
forta en que't trobas, sempre creixent. Matrona ets, pus cada objecte
que se'm presenta á la vista me ofereix una part de ta completa figura.
En eix palau Reyal, que fou bressol de sos reys, que doná alberch y
trono en sas mateixas salas al gloriós senat per qui's formá y s'aplicá
la lley, y que guarda lo famós arxiu de ta historia, veig jo primerament
ta ánima, y apres ta intel·ligencia y ta memoria. En la santa catedral,
que tens en ton centro, veig jo lo cor cristiá que t'alenta, y del qual
se espargeixen als demés membres los efectes de tos bons sentiments.
Veig en la casa del General ó Diputació la dignitat de ton carácter, ta
valentia y noblesa; en la casa del Concell veig ta verdadera fisonomia;
en l'Hospital ta caritat; en la Llotja del mar ta riquesa y escut, al
pas que en la Dressana y en l'ample espay del Born veig ta llansa, de
guerra ó de cortesia, peró sempre poderosa; en los merlets de tas torres
y en los campanars de tas iglesias veig lo mantell que't cubreix,
sembrat tot de escuts de barras y de esplendorosas creus, y en lo port
que's dilata á ton peu y ab las onas que rebullen tot besant ta planta,
veig, sí, lo núvol de gloria que't sostenta, y'l messatger que s'emporta
ta dominant paraula cap á llunyas regions.
Y tornant á mirar altra volta cap al palau, y després cap á la casa del
Concell, anyadí:
--Paraula dominant ha sigut la teva per espay de molts sigles, mes
dominant, perque'l cap regia á la llengua y perque may s'havia turbat ta
fisonomia. Dèu fassa, oh matrona, que'l nou esperit que ara t'han donat
pera referte de tas amarguras, se semble al antich que t'alentava... Mes
ay! No vull pensarhi, nó, sinó ton recort me seria menos grat, que
despedintme ara de tu, sens fixarme en tal motiu de por. Perque, ay de
tu si ton cap es diferent, si per ell arribas á pérdrer ta fisonomia,
pus llavors sols te faltará pérdrer ta llengua, y ta paraula deixará de
ser dominant y poderosa! A Dèu, matrona augusta! A Dèu, ciutat estimada!
A Dèu, pera sempre, á Dèu!
En aquell instant, mestre Nicolau, mes patrici que pare, vensuda
momentaneament sa tristesa per l'entusiasme que li infundia l'aspecte de
sa estimada ciutat, cometé la falta ó pecat pera ell mes gros, que may
havia comés desde sa desgracia: arribá á olvidarse de sos fills. Peró
adonantsen al instant, alsá los ulls al cel, y deixant escapar una
llágrima, cridá enternit: --Perdó, fills meus, perdó!
Y tancant los ulls, y dirigintse en sech á la fosca escala del campanar,
baixá tot suspirant, fins á cáurer en los brassos de son amich, lo
capellá Soler, que l'esperava ja á la porta de sa habitació.
La matinada seguent, al apuntar lo sol, se veya a aquestos dos amichs
mateixos, que sortian per lo portal de Santa Ana. Al arribar fora del
mur, obriren sos brassos los dos amichs pera ferse una estreta y
afectuosa abrassada, durant la qual foren pocas las paraulas que un y
altre's digueren.
Las de mestre Nicolau foren:
--Sobre tot, no olvideu mon testament, que lo mateix he dit á mossen
Joan Fivaller; y si arriba la ocasió...
--Quant arribe, jo sè qué he de fer. Anau ab la pau de Dèu, y ell vos
torne la tranquilitat que haveu perdut!
Digué aixó'l capellá, quant l'altre estava ja girat de espatllas per
anarsen, y á sas paraulas anyadí una benedicció, que fèu ple de zel y
caritat.
S'en torná després lo capellá á dintre de la ciutat, y mestre Nicolau,
tapat ab sa capa, y apoyantse en un bastonet, seguí plorant son camí cap
á fora, y en direcció cap á la part de ponent.
### XXVII. Lo majordhom del palau y la mala amiga.
Malas novas havian vingut de Perpinyá al palau del Senyor Rey y á la
ciutat de Barcelona.
--Peró á mi qué m'importa? deya'l majordom del palau, que s'hauria hagut
de interessar per aquellas, com tots los demés oficials reyals, á tenir
mes honra que ambició. Si'l Rey está malalt, millor: pót ser així
lograré lo que estant bo may m'hauria donat. Y entretant que no torna,
si'l mòn se embulla ¿quí millor que jo? Ni hi ha'l Rey, ni hi ha'l
llochtinent, ni hi ha per aquí cap dels cavallers y cortesans que
sempre'm feyan pérdrer horas, ni tan sols s'apareix en los recons de las
salas aquest malehit juglar que sembla que'm segueix los passos: jo sò'l
Rey entretant, ó al menos un petit rey. Sols me faltaria, pera acabarho
de ser del tot, que aqueixa ingrata falconera, que he fet propósit de no
véurer, peró que no'm deixa dormir y que no'm puch tráurer de la
imaginació, hagués sigut un poch mes dócil pera curarme del mal que'm fa
patir.
Així rahonava lo misteriós personatge, y així encara sospirava lo viciós
donzell, després de dos mesos de la festa de Santa Llucia, en que
s'havia desenganyat del amor que ambicionava, de la traydora que l'havia
fet créurer en ilusions y esperansas, y del poch valiment de sí mateix y
de sa vanitosa figura.
Peró com diuhen que'l diable no dorm, y que en las cosas malas sól
sortir sempre com lo llop en la fábula, hagué de succehir, que tot fent
aquestos pensaments lo donzell, un dia en que la ociositat y'l calor de
sos vicis li feyan dirigir sos passos en incerta direcció, pus que per
tot se cansava y se cremava, trobá, al girar una cantonada dels carrers
de Barcelona, á la enrahonadora geperuda, que en mala hora li havia fet
créurer, en altre temps, en lo possible amor de la preciosa Blanqueta.
--Oh! tu per aquí? li digué'l donzell. Quant temps ha que no t'havia
vist.
--Tant temps com sa senyoria no s'acosta per lo carrer del Portal. De
manera que'l pare diu, que desde que sa senyoria no ve, ni vènen tampoch
á ferrarse á casa los cavalls del palau.
--Prou sabs tu, minyona, perque he deixat aquell passetj! digué
sospirant de malicia lo donzell. Y á propósit: si'ls pensaments fessen
olor, diria que tu has olorat los meus.
--Y perqué?
--Perque no fa un minut que estava pensant en aquell barri, y en ta
casa, y en tu, y...
--Diheuho tot de una vegada: diheu que pensau en aquella noya, en la
falconera.
--Hi pensava, sí, es veritat: peró val mes no pensarhi. Ja sabs tu lo
que'm succehí.
--Arrepentit ó cobart es sa senyoria, y ab bona fe que ara menos que may
dauria serho.
Lo donzell doná una mirada maliciosa, acompanyada de una mitja rialla, á
la tentadora geperuda.
--No sè si parlas per mi ó per los cavalls del palau. No't recordas,
minyona, de lo que'm succehí en la capella?
A aquestas paraulas la geperuda comensá tota á bellugarse, volent donar
la major animació possible á las satisfaccions que volia donar al
senyor.
--Qué mal pensat es sa senyoria, digué, pus per tan poca cosa pót
créurer que trobe á faltar sa visita. Que ho digués lo pare... peró jo?
Crega, senyor, que no es mes, sinó per trobar á faltar los bons ratos
que passava ab mi, pus ja sab la confiansa ab que era rebut á casa... y
á mes, --y aixó es lo principal-- pera volerli manifestar que trobaria
una gran diferencia de ara á abans en la cara de Blanqueta, y que si ans
volia fer sa senyoria un sacrifici per ella, ara, al véurerla, ne faria
deu mil, pus no pót figurarse de la manera que s'ha anat posant aquella
minyona, y com s'ha tornat tan robusta, y tan galana y tan... Llástima
sols que sia tan esquerpa ¿no es veritat, senyor majordom?
Així com ans la malicia de la geperuda havia posat en un compromís al
donzell, sa senzillés llavors havia sigut una nova flama pera fer
revíurer lo foch esmortuit que guardava aquell en son cor. Quedá un
moment en que no feya mes que passarse la ma per la barba, distret de
tot lo demés que ocorria prop de ell, y fins de las mateixas paraulas de
sa amiga: sa passió se tornava á encéndrer en aquell moment, y per ella
encegats sos ulls, sols veya ab los de la ánima la preciositat ponderada
que ja ans l'havia enardit, y que desde llavors casi estava resolt á
perseguir de nou, encara que fos atropellant per tot.
--Qué'm dius, minyona! esclamá'l perseguidor de ofici. Peró, conta,
conta, y com...
--Es una cosa que s'en fará creus. Pót ser que si sa senyoria hagués
sigut mes constant, que no hagués deixat de fer passadas y de buscarla
en totas ocasions, tal volta'l jove escribá no hauria arribat á tenirla
tan al puny com la tè, y...
--Es á dir, esclamá ab ira'l donzell, que aquell mateix del clavell
segueix encara rondantla?
--Y tal rondar y tal cosa, com que no bastan las passadas de dia, que
fins á la nit, quant ja'l falconer dorm en la part del devant, ella surt
ab quietut á aquell mateix terrat de las flors, y si no s'enrahonan, al
menos se entenen; y tan bè ho fan, que estich segura ni n'ha hagut
encara esment lo confiat conco del falconer. Y lo cas es que ningú,
ningú sinó'l Guillemet s'en porta miradas de ella.
--Donchs si á ningú mira, com vóls...?
--De mica en mica s'ompla la pica. Si'l que no es mirat, per no serho,
desisteix, ja's véu, peró si's tè constancia, pót ser un dia trobarse
una noya en una situació indiferent respecte de son amant, y á voltas...
Per fí, tot es comensar.
--Vóls dir, minyona? digué já ple de impaciencia'l donzell. Si al menos
m'avisasses tu algun dia en que sabesses hi hagués alguna ocasió
favorable... aixó sí, que no fos com la de la capella, en que un se
esposa á escandalisar...
--Quí sab. Molt será. Pót ser que sí. Done sa senyoria alguna passada
per allí, y veurém...
--Sí?
--Sí.
--Donchs jo't prometo que passaré. Ja ho crech si hi passaré.
--Sí, vinga, vinga.
Y'l donzell, mossegantse'l llavi de baix y tot bellugant lo cap
afirmativament, anyadí:
--Sí, sí: tornarém de nou á la palestra... y Dèu fassa, que si massa'm
destorba eix jove escribá, no l'envie á donar fe de cosas que ell no
podrá escríurer.
--Qué voleu dir? Deixaulo á ell, y...
--Res, res, digué'l donzell encaixant ab la geperuda. Vaja, vaja donchs.
A la vista. Avuy mateix passaré.
--A la vista, donchs. Molt m'en alegro de haverlo trobat. Que Dèu lo
guart.
--A Dèu, á Dèu.
Y descompartintse lo donzell y la geperuda, aná cada un seguint son
camí, si bè, á pochs passos, torná aquell á girarse y anyadí:
--Ah! m'olvidava, minyona... y digas á ton pare, que desde avuy los
cavalls del palau del senyor Rey tornarán á ferrarse en sa casa.
Aquella nit mateixa, quant l'enamorat Guillemet passava á rans de la
casa del falconer, per lo carreró ahont donava'l terrat de las flors, y
en ocasió en que Blanqueta s'inclinava sobre la barana pera ohir alguna
paraula, que ab veu molt baixa y tot posat de puntetas li dirigia son
amant desde baix, succehí un fet, que sols de pensarlo horrorisará al
lector, per lo perill en que's vegé l'inocent amant, y per los esforsos
que aquest tingué que fer pera contenir los impulsos de son cor ardent y
pundhonorós.
En lo moment precís de pronunciar la primera paraula Guillemet, exhalant
pót ser ab aquella espressió tot lo sentiment de amor que'l dominava al
parlar ab sa estimada Blanqueta, hagué de detenirse l'enamorat jove per
un soroll estrany que sentí prop de ell, soroll que en altre ocasió
menos perillosa hauria bastat pera fer donar un jiscle á la noya, y que
llavors la obligá sols á fugir espantada, comprimintse'l pit y
mossegantse la llengua, pera evitar que's despertás son pare, y fins
plorant de horror al pensar en lo perill en que quedava son amant.
Guillemet acabava de sentir com que passás frech á frech de sas camas, y
entre ell y la paret de la casa, un ser monstruós, que's detingué
precisament en aquell punt, y que, apretant contra de ell ab forsa,
pareixia manarli en cert modo que s'apartás de allí, ó'l castigaria
prest ab sa furia.
Baixá la vista sorprés y espantat Guillemet al experimentar aquella
novetat, al mateix temps que vegé desaparéixer de sobre de ell la sombra
de sa estimada, y plé de horror, al punt regonegué que tenia devant un
robust gos mastí, qual ronch y forta respiració li indicavan en cert
modo que'l animal estava disposat á destrossarlo tal volta, així que li
fes una senyal lo que'l conduhia. Bellugava la cua'l gos, y ab la boca
oberta y trahent un pam de llengua, mirava alternativament ja al que
havia de devorar, ya al cantó de ahont segurament li havian de fer la
senyal.
--Dèu meu! esclamá'l pobre Guillemet en tal apuro.
Y recordant en seguida que aquell era'l gos del infame y poderós rival,
y que en aquell lloch precisament era ahont aquest li havia fet burla en
altre ocasió, desde la finestra de la casa del menescal, (que vegé
llavors obrir y tancar momentaneament,) no tingué mes remey que fer
sacrifici de sa dignitat de home y comprimir sa ira, ja que ni una mala
daga portava á son cinyell pera defensarse. Retirá dos passos
l'amenassat jove, mirant á dreta y esquerra, si bè era en va, pus la
fosca no li deixava véurer al verdader enemich; mes lo gos aná seguintlo
cara á cara, sostenint son ronch y trahent la llengua, com si
imperiosament li manás que fugís de allí. Infinits sentiments se
rebulliren en aquell instant en lo cor del honrat jove, sentiments de
venjansa, de esperansa, de humillació, de desconsol y sobre tot de
gelosía, pensant que si allí anava á ser víctima, passaria sa estimada á
serho també de la llicenciosa passió de son rival; y així, transigint en
humillarse, per la esperansa de poder algun dia refer sa humillació, aná
retirant lentament, si bè mes depressa de lo que volia alguna volta
que's paraba, per los cops de cap y fregadas que li dava'l gos,
intimantli la retirada, fins que lográ arribar á la cantonada de la
casa, per ahont passava'l carreró sense sortida que venia del carrer del
Portal.
Al arribar allí, topá Guillemet ab la sombra del que ell pensava: lo
donzell de Puymoren, embolicat ab son tabar, y bufant de rabia, se
estava arrimat al cantó de la casa, espiant al ditxós estimat de la que
no'l volia estimar á ell, é indecís en cert modo de portar á cap un plan
de venjansa, que sols podia contenir en aquell moment lo temor de un
escándol, que fins tal volta podia influir pera desprestigiarlo en la
ciutat y sobre tot en lo palau ahont servia.
--No me he equivocat, digué Guillemet al véurerlo y passant á la part
oposada del carrer; peró juro...
--Calla! li digué'l donzell, donantli un cop ab lo cólzer; calla! No
obres la boca, sinó... aquí mateix vas á ser destrossat. Y guárdat...
perque lo que no ha succehit avuy, pót succehir un altre dia.
Desesperat de ira y de vergonya, hagué de subjectarse Guillemet, seguint
carrer avall, y sentintse á cada pas lo ronch del gos, que'l trapitjava,
y certas senyals que feya ab los llavis lo donzell, pera indicar al gos
que anás seguint ab sa tarea.