sostenir son dret, y arribant la ferma disposició del Concili pera que
s'apartassen los regnes de Espanya de la obediencia al renitent, se
prengué decidida resolució ja sens cap mirament, y fins encarregá'l Rey
á son primogénit pera que fes los enantaments deguts, tant prompte com
fos publicada la sustracció, contra'l mateix papa y sos arrimats.
Tractava familiarment aquest negoci Fernando ab son primogénit, y en
ocasió que estava á sa presencia lo juglar mossen Borra, y al pas que'l
Rey donava la ordre decisiva, se veya ben clar que, al dictarla, no ho
feya ab tota sa voluntat, y que aquell acte acabava de agravar mes y mes
lo mal en son esperit, pus á cada providencia que dictava Fernando, y
que exteriorment tal volta podia semblar filla de un caracter enérgich,
exhalava un ay! l'espantat y malalt monarca, que indicava ben clar ó sos
dolors ó sos escrúpols.
En cambi, lo príncep don Alfons, mogut del millor desitj, y obrant
sempre per l'impuls natural que de molt temps l'induhia á buscar
ocasions de fer soroll, á la primera indicació de son pare, s'oferí ab
lo major gust, y ensenyantli la misteriosa espasa que cenyia en son cos,
li digué decidit:
--No's perdrá per mi, senyor. Fam tinch de desenveynar aquesta espasa
per qualsevol motiu, y jo us prometo que no tardará sa punta en ensenyar
al cismátich Benet lo camí de un altre lloch elevat, de ahont podrá
véurerlo bè tot lo poble que ell excomunique.
Peró'l juglar, que preveya mes que tots, y que coneixia la por del Rey y
la sinceritat del príncep, posantse mitj á ríurer, fèu mudar ben prompte
de propósit á sos senyors.
--¿Sabeu, príncep, digué mossen Borra, que la mala fusta es la que osca
la serra? Bo es que publiquen la sustracció de la obediencia al papa
Benet, bo es que'l rey de Aragó y tots los de Espanya seguescan al
concili de Constansa, peró no vullau fer servir vostra gloriosa espasa,
que está reservada, sens dubte, á majors glorias, pera una de tan petita
y passatjera.
--Que vóls dir, juglar? preguntá'l príncep.
Y'l Rey, que, en altres ocasions de menos abatiment é indiferencia, no
hauria deixat passar aquellas paraulas del juglar, sens averiguar lo que
significava alló de majors glorias, ni tan sols respongué, esperant tal
volta que de la discreció del juglar sortiria un bon pensament, per lo
qual se evitás la vergonya propia y la del abandonat amich.
--Qué vull dir? contestá mossen Borra. Que per dolenta que sia una olla
sempre es bona pera un paller, pus ab ella se logra, quant menos,
espantar als pardals que farian malver la palla,... y vos sabeu (anyadí
després ab pausa, y mirant de certa manera al príncep, pera que'l
entengués,) que pót ser hi haja algun dia ocasió de fer una bona
casseria contra molts pardals que voldrian esbarriar vostre paller. No
es veritat, príncep?
--Te entench, contestá don Alfons, peró no entench prou lo de la olla.
--No podeu compéndrer, senyor, que l'anti-papa Benet podria servir en
certas ocasions de olla pera espantar als pardals? Perqué us pensau que
aquestos fugen del paller? perque creuhen que la olla es un home, pus á
conéixer que la olla era olla, de segur que hi anirian. Deixau, donchs,
que vaja y vinga per los estats de Aragó Benet, deixau que's gose
crehent que Penyíscola es la sèva Roma, deixaulo que porte una tiara,
encara que sia de paper, pus temps pót venir en que'ls pardals coronats
de altres nacions respecten mes á Aragó sols per lo dubte de si'l papa
intrús pót tornar á ser verdader, de si la olla es olla ó es un home que
trau lo cap per entre la palla.
Lo príncep se quedá meditant de prompte, somrigué, y dant ab la ma sobre
las espatllas del juglar, li digué:
--Tens rahó: te comprench, juglar, perque quí sab lo que pót succehir en
lo mòn.
Llavors lo Rey, mirant incertament als dos que li parlavan, arrupí sas
espatllas, y digué:
--No us comprench prou, ni mon cap está pera pensar, en l'abatiment que
sento. Peró, príncep ¿deixaréu tal volta de cumplir lo que mana'l
Concili, y tornaréu á desfer tot lo que está ja resolt?
--Qué he de deixar de fer! Una cosa será ser escarceller del anti-papa y
altre ser son defensor. Estau descansat, senyor, que sent jo
l'encarregat, tan prompte com torne á Perpinyá Benet, segons se espera,
se li dirá clarament la resolució, y la sustracció de sa obediencia se
publicará en vostre nom per tots los regnes.
--No tornará Benet, contestá mossen Borra.
--No?... Y perqué? diguéren alternativament lo Rey y'l príncep.
--No tornará, perque desde ahir que está ja aquí, y en proba, que si no
us donau pressa, pót ser que ans de vostra pracmática de sustracció,
vejau publicada en son nom la convocació de un concili, pera oposarse á
totas las disposicions del de Constansa.
A aquesta noticia, los ulls del Rey se bellugaren esparverats, y fent un
esfors pera alsarse de la cadira, cridá:
--Es aquí Benet? Donchs, prest, prest, infant: no perdeu temps. De
seguida, cridau á mestre Vicens: que vinga mestre Vicens, y un y altre,
prompte, prompte, traheume quant ans, per amor de Dèu, de aquest embull!
--Fiau de mi, senyor y pare!
Tanta pressa se doná'l príncep, que aquell mateix dia, estant en sa casa
lo papa Benet, y poch ans que's reunissen ab ell los cardenals de son
séquit, trucá en la habitació del anti-papa un home, que no era dels
avisats pera la reunió, un que en altre temps havia sigut la principal
confiansa y l'áulich mes íntim del papa de Avinyó, l'antich confessor y
mestre del sacre palau del papa Benet, y á qui, á pesar de aixó, no
esperava aquest en aquella ocasió: fra Vicens Ferrer.
Així que's vegeren cara á cara l'anti-papa y son antich secretari,
quedaren per un moment sense dirse una paraula, mes á la fi, endevinant
lo primer l'objecte de la visita, digué senzillament:
--Qué buscas aquí, mestre? Vèns á suplicarme ó á exhigirme?
--Busco, senyor, la pau de la Iglesia, y, per conseguent, del mòn; y
vinch á suplicar y á exhigir al mateix temps.
--Qui exhigeix no suplica.
--Es que suplico en nom propi, y exhigesch de part de Dèu y de mon rey.
--Benet me dich aquí, com m'ho digueren y com m'anomenares tu en Avinyó,
y no he de tornar á dirme Luna, perque Dèu no ho vól, y Dèu es ans que
tots los reys.
--Dèu ho vól, en bè dels reys y en bè de la vostra ánima. Creheume,
senyor.
--No't dech créurer á tu, ovella, quant Dèu ha parlat clarament al
pastor. Parla, donchs, sols en nom del rey, y acaba: dígasme qué vól lo
que te envia.
Se detingué un breu espay llavors fra Vicens, y parlant després ab tota
dolsura, digué sols estas paraulas:
--Está resolt, senyor: la cort de Aragó y son rey acatan la disposició
del concili de Constansa, y lo dia sis de janer se declara en estos
regnes la sustracció á vostra obediencia. Ara, sí, vos suplico com
amich...
--Prou, prou: que jo no he de contestar al amich que'm suplica, sinó al
rey que'm exhigeix.
--Donchs, responeu! digué llavors ab resolució prudenta fra Vicens.
Y obrint los brassos, sens alsarlos, l'anti-papa Benet, al ohir aquesta
exhigencia, arrugá son front, com li succeheix al que li sobrevé un
pesar, y digué ab tota forsa y ab to de esclamació:
--"*Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me dereliquisti in
deserto*!" es á dir, jo t'havia fet á tu de res que eras, y ara, en
pago, m'abandonas sol en lo desert!
--Qué diheu, senyor? digué admirat fra Vicens. A quí contestau ab
aquesta resposta, á mi ó al Rey?
--A un y altre: al Rey y á tu.
--Peró aquesta no es resposta pera dar al Rey: dáumela per escrit, que
així no podrá dubtarse de ella.
--Sí? Tens rahó. Espera, donchs.
Y agafant l'anti-papa una ploma de son tinter, escrigué en un full la
mateixa resposta, anyadinthi en seguida altres diferents paraulas; plegá
després lo full, y l'entregá á mestre Vicens, lo qual, fent un
respectuós saludo, sortí del aposento, ahont se quedá Benet ab lo cap
ficat entre las mans, com qui medita ó com qui plora.
Quant fra Vicens entregá la resposta al Rey en presencia del primogénit
y de altres personatges, obrí Fernando lo plech ab gran interés, mes á
penas comensá á llegir, observárenli tots los circunstants una gran
turbació, tot son cos se posá á tremolar, sos ulls y sa fisonomia en
general se mostraren com plens de amargura y de por, y no bè acabá de
llegir Fernando la última ralla, quant, amagantse entre sa roba'l paper,
y no responent á cap de las preguntas que li dirigian, comensá á cridar:
--Ja está fet! ja está fet! Y pus he cumplert y s'ha acabat mon cárrech,
fugim de aquest lloch, ahont no'm correspon estar, y tornemsen á
Barcelona, pera véurer si recobro las forsas y la serenitat de altres
dias. Depressa, depressa, mos infants, mos amichs, mos servidors: anem á
Barcelona, y traheume sens tardansa de aquesta vila que'm entristeix, de
aquesta atmósfera que'm mata!
Lo que deya'l paper entregat per fra Vicens, comensant per la primera
resposta que havia fet Benet y ab las demés paraulas que hi anyadí, era
lo seguent:
"*Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me dereliquisti in
deserto: dies tui erunt pauci et vita tua abreviabitur, illegitimaque
tua progenies, in nefario incestu concepta, non regnabit usque ad
quartam generationem*."
Que vól dir en catalá:
"Jo t'havia fet á tu de res que eras, y ara, en pago, m'abandonas sol en
lo desert! Pochs serán los teus dies y breu ta vida, y ta progenie,
illegitima per ser concebuda en nefando incest, no arribará á regnar
fins á la quarta generació."
### XXVI. Com mestre Nicolau, després de haverse despedit de son deixeble,
se despedí de sa estimada ciutat de Barcelona, pujant al campanar de la
capella reyal.
Ans de tornar al lector á Barcelona, convé recordar de nou á un
interessant personatge, que, mentres succehian tants trastorns en lo
mòn, s'en aná de aquella ciutat, ahont havia viscut molts anys, pera no
tornarhi may mes.
Després de la anterior entrevista de Guillemet ab mestre Nicolau, lo
protector de aquell, mossen Joan Fivaller, havia donat una alegria al
jove, manifestantli que dins breu temps podria posar ja son signe de
notari al peu dels documents que fins llavors havia firmat sols ab la
firma de ajudant substitut del escrivá major de la Diputació, pus
quedava una plassa vacant, que, per renuncia del que exercia y per
concessió del senyor de certa notaria, passaria á sa propietat.
Boig estava, donchs, de goig l'enamorat Guillemet, quant, mes que en sa
sort, pensava en lo fácil que se li anava posant lo camí pera compartir
algun dia sa ventura y felicitat ab sa estimada Blanqueta.
Mogut sols per un inmens agrahiment, com sól sentir tothom que tè honra
y bondat, sens fixarse en la causa de ahont podria venirli'l bè, no feya
mes que besar la ma á mossen Joan, y ni donava tan sols en qui seria la
persona á qui ell havia de succehir en un dret y un cárrech tan nobles,
fins que son protector li doná á enténdrer ab breus paraules, dihentli:
--Ves, ves; que al menos no passes com amich ingrat, ja que pót ser has
sigut olvidadís deixeble; ves, ans que no'l deixes tal volta de véurer
pera sempre, á ton bon mestre y amich... al antich escrivá de manament y
notari de Barcelona, mestre Nicolau Gili. Me entens, Guillemet?
Aquestas paraules foren al punt compresas per l'ardent jove, que,
realment, entre sos amors, sa personal obligació y l'interés que prenia
en lo gran número de conversas políticas que llavors se promovian per
tot arreu, no havia tornat á véurer de molt temps á son bon mestre,
desde que havian cessat las llissons que, ans, ab tant carinyo li
donava. Aquella última proba de generositat y afecte que acabava de
rébrer en aquell moment del desgraciat y bondadós amich, á qui ans havia
fet tanta companyia, avergonyiren en cert modo al pundhonorós jove, y
sens insistir, corregué plé de agrahiment y de major carinyo á besar la
ma del home que tant havia contribuit á que ell ne fos.
La escena sensible que havia tingut lloch algun temps ans, y de que ja
tè noticia'l lector, se repetí ara novament, y fou mes dolorosa, quant,
per mes preguntas que dirigí Guillemet á son mestre, no li pogué fer dir
ahont aniria al marxar de Barcelona, ni quin era'l projecte que portava
aquell entristit home al despedirse pera sempre de la gran y populosa
ciutat. Abrassos, llágrimas y benediccions tancaren aquella última
conversa entre mestre y deixeble, y ja desaparegut aquest, no tingué ja
mes idea mestre Nicolau, que dirigir son cor á Dèu, pera que li donás
acert y consol en la nova vida que anava á empéndrer, y despedirse també
de sa estimada y gran ciutat de Barcelona, ahont havia gosat en altre
temps de tanta satisfacció y honra.
A tal fi, després de haver demanat á son amich, lo prebere Bernat Soler,
(antich rector y arxiprebere de la capella Reyal, y que llavors se
tornava á cuydar de ella, desde que'ls Celestins havian perdut sa
importancia ab la mort del rey don Martí,) que aquella nit li dispensás
l'últim favor que de ell podia meréixer, á lo que accedí lo bon capella,
sens imaginar lo que l'altre li demanaria; entrá mestre Nicolau á la
casa de son confesor, amich y vehí, que era prop de la dita capella, y
apretantli la ma ab efusió, manifestáli clarament l'objecte de sa
exhigencia.
Dos cosas demanava l'entristit mestre al depositari de sos secrets: la
una era que, atés que la capella reyal may podia estar desamparada de
nit ni de dia, pus estava sempre en vigilancia en ella, segons estatuts,
un de sos preberes, li permetés entrar en lo temple, pera dirigir en la
soledat son esperit á Dèu, y demanarli fortalesa y constancia en la nova
vida que anava á empéndrer; y la altre, que li facilitás, al sortir de
la iglesia, la clau del cloquer ó campanar, pera poder donar desde allí
son últim á Dèu! á sa estimada ciutat.
Si bè regoneixia'l primer objecte'l bon capellá, no sabia ferse cárrech
del segon, avesat com estava'l rector á sa vida tranquila y rutinaria, y
sentli enterament estranyas aquellas exaltacions de la imaginació que
tant fan gosar al home de cor, sobre tot quant l'home es instruit y
sensible al mateix temps, quant l'home trau aquella part de poeta ab que
la Providencia l'ha dotat, pera que disfrute fins en los sofriments.
La confiansa que tenia'l capellá en son vehí fèu que no negás á mestre
Nicolau lo favor que li demanava, y obrint la porta del terradet de sa
casa per ahont s'anava á la escala que conduhia al presbiteri, diguéli
que ell mateix l'acompanyaria, y que al retirar de la iglesia, seguint
la mateixa escala amunt, arribaria al cim del campanar, ahont lo
deixaria anar sol, pus ell no s'hi atrevia á pujar per temor dels ayres
que corrian.
Baixá, donchs, mestre Nicolau á la capella, que, per no ser dia de cap
festivitat senyalada, tenia sols los adornos dels draps blaus ab
historias de las parets, nó de altre color, cremant dos grossas llantias
devant del hermós retaule de la adoració dels Reys, que era en l'altar
major, y altres cinch llantias devant dels altres cinch altars que hi
havia repartits en lo demés de la iglesia.
De las numerosas reliquias que la capella contenia, sols una part n'hi
havia esposada com de costum, peró era tal la veneració y devoció que á
ellas tenia de sempre mestre Nicolau, que, postrantse allí sumís devant
del Rey dels reys, imaginant com que contemplava aquellas sagradas
memorias, aná recordantlas una per una, y á cada una invocá, demanant
consol y fortalesa en sa nova vida. La camisa inconsutil de Nostre
Senyor, las tres espinas de sa corona, la esponja y'l clau de sa passió,
la gota de sanch així tornada en lo cálzer de un sacerdot que dubtava,
lo lignum Crucis, lo tros de la túnica de la Cananea, los cabells, la
llet y la verónica de la Verge Maria, lo bras de Sant Lluch, lo bras de
Sant Jordi, lo cos del inocent, lo cos de Santa Marina, lo manto de Sant
Martí, l'os de Santa Agueda y la pedra, encara ensangrentada, en que
foren colocats sos pits, y altre sens fi de objectes sagrats iguals á
aquestos anaren passant ordenadament per la memoria del afligit devot, y
en cada un aná invocant, y per cada un suplicá á Nostre Senyor que li
concedís lo que li demanava.
Acabada sa oració, besá contrit á terra mestre Nicolau, y fent una
senyal ab lo cap á son amich, lo capellá, que'l correspongué ab altre
senyal, volent dir que ja podia anar amunt, pus ell devia quedarse, se
dirigí de nou á la escala per ahont havia baixat, aná seguint amunt
amunt, ab la ajuda de una candela que encengué en una de las llantias
baixas, y no pará fins que's vegé en lo pis mes elevat de la ayrosa
torre, ó sia demunt del arch que aguantava las campanas, qual arch
sostenia unas posts, desde las quals se podia acostar ab facilitat als
grans finestrals de ogiva, partits cada un per un llauger pilar, y
colocats demunt de unas altres ogivas interiors que aguaytan per derrera
de ditas pilastras, justificant així unas y altres oberturas que, á mes
de servir pera la llum, sòn los finestrals com verdader adorno de la
obra, y pera rematar poeticament lo cim ahont s'assenta simbolisada la
corona del marqués, propia dels antichs Comtes de Barcelona.
Nit serena, rasa y tranquila era la de aquell dia, y una hermosa y clara
lluna il·luminava tots los ámbits fins ahont podia arribar la vista. Al
observarla aquell home sensible, en qual cor se podia dir que encara
quedava caliu del foch cristiá ab que acabava de resar, sens haver
sofert cap distracció fins en aquell moment, se detingué ja al primer
pas, y com clavat y estátich en lo primer lloch ahont afiansá sa planta,
alsats sos ulls al cel y crehuat de brassos, continuá per llarch espay,
contemplant, com embadalit, al astre que es, sens dubte, lo mes amich
del cor.
--Benehit sias, Dèu, digué, pus que per tot te trobo gran! Gran t'ha
concebut ma ment al fixarme en tu, quant, tancant mos ulls devant del
mòn y de la llum, he prosternat mon cap, fa poch, pera implorar ta
misericordia, y gran te concebesch ara, quant, passejant ma vista per lo
mòn, per las obras que tu has creat, y rodejat de la dolsa llum que en
ellas espargeix ta ma, elevo mon esperit, y'm recomplasch en la
esperansa de que m'has sentit y de que'm donarás lo consol que
necessito. Sí! pus posat aquí, entre lo cel y la terra, y á vista de la
melancólica consoladora dels mortals, me sembla com si estigués ja fora
del bullici del mòn, y com si m'anás acostumant ja á mirar á aquell
perdut á mos peus, y á familiarisarme ab la única companyona,
melancólica com jo, que ha de ajudar á ferme menos áspres y mes
passatjeras las amarguras de mon cor. Oh! qué hermosa es aquesta
elevació en que'm trobo, separantme del soroll del mòn! Oh! qué hermosa
es la quietut y la soledat pera acompanyar al cor cansat y trist! Oh!
qué hermosa es la lluna, que il·lumina, sense danyar als ulls, que
imposa quietut al mòn, absorvint sa contemplació, y que alegra ab sa
tristesa! Sí! Benehit sia Dèu, benehit sia Dèu, pus així en la
obscuritat com en la llum se mostra sempre gran als ulls de la ánima, y
sab donar consol al que l'invoca!
Després de aquella recreació del esperit, contemplant los ulls al cel,
sospirá y torná á sospirar de goig mestre Nicolau, y baixant aquells
envers la terra, descubrí'l quadro preciós y variat que presentava en
aquell temps la ciutat de Barcelona, quadro que anava recorrent lo
contemplador ab la vista, ó ab la imaginació, pera endevinar ó fixarse,
en certs punts, en lo que la distancia no li deixava véurer ó en los
restos de antichs monuments que'ls edificis posteriors havian tapat ó
transformat.
En la prominencia del mont Táber, (que qual Tabor de Palestina reuní en
los sigles cristians gran copia de maravellas, segons conta la
Historia,) se descubria encara la trassa de la antiga acrópolis romana,
la sombra flaca, y mes que flaca, ferida y vensuda de la ciutat pagana.
En son verdader cim aguaytavan, per sobre las casas construidas en lo
lloch que ara's diu carrer del Paradís, alguns dels grans y negres
capitells del antich temple de Hércules, que encara's conservan ara, si
bè baix lo cubert de senzillas teuladas. Allí havia rendit cult la
ciutat gentílica á aquell fill de Osiris, acariciat de egipcis y
fenicis, al que havia sostentat lo cel sobre sas espatllas, al gran
vencedor de Achelos y matador del tirá Busiris. Per entre aquellas
columnas, de las que sempre apartá las donas la veu del sacerdot august,
pujá en altre temps lo fum del incens mascle que servia de holocauste y
divinitat al mateix temps, com ho era lo foch sagrat, may apagat, de son
interior, que cuydavan, y devant del qual se postravan, los sacerdots
que's deyan mes purs de la antigua idolatria, aquells que, cuberts ab
blanch mantell y toca de egipcis, portavan rapat tot lo pel de son cos,
pera significar puresa, vestintse sols la ampla túnica de flors
vermellas, quant sas mans s'havian de ocupar en un sacrifici, quant
s'havian de acostar á aquella ara que encara's conserva ara, enterrada,
pera oprobi de son objecte y bona memoria del edifici, en la pasticeria
del actual forn de San Jaume.
Si no podia distingirse ja, ni al mitj del dia, lo cíngul ó mur de
pedras romanas que rodejavan al Táber en altre temps, y que havian
tornat á alsar los antichs Comtes soberans, restos hi havia, no obstant,
que'l marcavan en certs endrets, com las torres del Palau menor, las del
Regomir y las de la Plassa nova, (únicas aquestas que's conservan ara,
així com diferents trossos de paret ó fonament en algunas de las
baixadas,) peró principalment, y com dominant á tots aquestos
desfigurats monuments, s'alsavan, en la plassa del Blat, (que ara's diu
del Ángel,) lo monstruós castell vell *Castrum vetus*, que serví després
de castell vescomtal, y prop de la Ensenyansa, en lo lloch ahont passa
l'actual carrer de Fernando, lo molt elevat castell nou *Castrum novum*,
célebre, fins en la edat mitjana, per sa historia, y per haverse guardat
pres en ell lo príncep fill del rey Cárlos de Nápols, á qui apresoná lo
célebre Roger de Lauria.
Tal era la sombrejada idea que podian donar á la imaginació los restos
de la ciutat gentílica.
La ciutat cristiana y militar de aquells sigles, com desarrollada per
causas mes poderosas, no s'havia contentat ab l'estret ámbit de la
primera. Estenentse per la part de llevant encara molt mes que ara, en
igual proporció que la actual per la part del nort, y per la part de
ponent y mitjorn fins á la Rambla, ostentava ja alsat entorn de aquest
espay un altre cíngul de fortificació ab sas portas y torres. Eran
infinits, com ja s'ha contat, los portals que donavan á la Rambla, á
saber, lo de Sant Sever ó de Santa Ana, que'l poble'n deya dels Bergans
bracers, la porta Ferrissa, la de Cardona ó de Sant Antoni, que era tal
volta la dita també de la Boqueria, y en temps posterior de Santa
Eularia, lo de Sant Pau, lo de Santa Madrona ó Trenta Claus, y finalment
lo de la Dressana. Se lligava ab aquest mur l'esperó de mar, tenint á
son estrem la torre de las Pussas, y seguia la muralla per la vora de la
aygua, ó sia junt á la ribera de garbí y carrer de las Polleras fins á
la Torre Nova, que es ahont hi ha ara lo baluart que domina al moll, y
prop del qual hi havia llavors lo molt conegut lloch del poble, que'n
deyan la plassa del Vi, ahont donava lo portal de Mar, que venia devant
de la creu de ferro, límit ó molló, per la part de mar, fins ahont
s'atansavan los concellers de la ciutat quant havian de sortir á rébrer
algun alt personatge.
Se estava acabant de fortificar en aquell temps altre tros de mur que
seguia desde la porta de Mar, y que'n deyan de la ribera, cap á la mar
bella, circuhint lo lloch conegut per pla den Lluy fins á una gran
distancia, qual tros era conegut per lo nom de Miralmar, tenint á un
estrem la torre de Sant Joan (devant de uns molins de vent); y doblant
de llevant cap al nort, ostentava en son llens lo portal de San Daniel,
conegut per portal vell del Carnalatge, lo portal Nou, (junt al que hi
havia, en una celda impenetrable, tancada una devota, com la Gúdula de
París), y á major distancia, fins á tornarse á unir lo mur ab lo de la
Rambla, eran coneguts també lo portalet de Jonqueras y'l del Ángel, del
que ja tè prou noticia lo lector. Gran part, donchs, del espay descrit,
que ja existia en lo temps de mestre Nicolau, en va poden buscarla'ls
ulls, pus toparán ab l'horrorós monument que alsá Felip V, pera
acreditar sa poca compassió y son despotisme, ab la ciutadela, pera la
fabricació de la qual, maná destruir no menos que trenta carrers,
enderrocantse las casas que allí hi havia de doscentas en doscentas.