adonarsen la amiga Marieta, ho advertiren igualment alguns dels devots
no cegos que hi havia en aquell indret. Així que, fou també obra de
moment lo agafarse Blanqueta esparverada ab lo bras de sa bona amiga, la
admiració de aquesta en vista de lo que observava y la violencia que
tingué que fer lo donzell pera dissimular, fingint com que res hagués
fet.
En tal situació no vegé mes Blanqueta que'l perill que la amenassava
quant sortís de la iglesia y lo que podia resultar en mal de ella; així
que, tremolant y no vehent allí altre amparo que'l de sa amiga Marieta,
instála en seguida y decididament pera que de una manera ó altre
sortissen de la iglesia y s'en tornassen á casa.
--Peró ¿qué tens, Blanqueta? ¿qué't passa? ¿y quí es aqueix home que
així t'espanta? ¿Qué tens, qué tens?
--Ay, amiga mèva! contestá Blanqueta tremolant. Aquest home es lo gentil
de la rondalla: se'm figura que no ha de parar fins á ferme pérdrer la
vida! Anemsen, Marieta, anemsen, y la beneyta santa Llucia'ns salvará!
--Peró, mira, que encara es aquí... y que'm sembla está enrahonant ab la
geperuda del menescal.
--Sí, sí! ab ella: ella es la traydora, que es causa de ma desgracia.
Peró anemsen, anemsen! Jo no espero mes: anemsen!
Prudenta la amiga, no gosá dir á Blanqueta lo temor que sentia de que
aquell mal home las perseguís també pel carrer, y accedint gustosa, sens
deixar de la ma á la espantada companyona, y obrintse pas com pogueren,
atravessaren fins á la porta, y's prepararen per empéndrer una correguda
així que posassen lo peu al carrer.
Tal com temé la amiga succehí'l contratemps: mentres ellas avansaren per
un cantó, atropellá'l donzell per un altre, sens fer cas de las
estiradas que li dava á la capa, seguintli al derrera, la geperuda pera
detenirlo, ni de las malediccions que tiravan los cegos á aquell
atropellador, que encepegava ab ells y ab sos gossos.
--Deteniuvos, deteniuvos, deya la geperuda; mirau que tothom vos véu...
deixaula córrer ja que no pót ser, sinó quí sab lo que de aixó'n
resultará... Mirau que si se sab...
--Malehida aranya! respongué'l donzell, arreplegantse la capa y
apartantse de sí ab una empenta á la arrepentida traydora; ¿després que
m'has portat al ball, me vóls trencar las camas? Vesten al dimoni, que
ja no hi ha aquí qui'm detinga.
Y passant de un salt los tres graons de la porta de la capella, de ahont
s'allunyavan ja las noyas fugitivas, corrent desesperadas en direcció á
sa casa, apretá'l donzell també lo pas, mes cego, per sa ira y sa
luxuria, que'ls cegos á qui atropellava, y cridant: --Deteniuvos,
deteniuvos... Una paraula y fora... ó sinó...
Y aquí, tal volta, haguera emprés mes decididament sa correguda, ó
hauria sortit de sa boca una amenassa cruel, á no topar en aquell moment
en un obstacle que'l detingué, á no haver aparegut, com si diguessem, un
ángel salvador de las pobres donzellas que fugian espantadas. Lo donzell
de Puymoren, en mitj de sa ceguera y son furor, havia hagut de detenir
son pas y de dissimular com pogué, al sonar en sos oidos una rialla que
no li era desconeguda, rialla plena de sarcasme y burla, y que's podria
péndrer també com una reprensió, feta per un home que estava crehuat de
brassos y colocat en una cantonada de la altre banda del carrer.
--Ah! ah! ah! Devot es, ab bona fe, lo senyor majordom del palau del
senyor Rey, que tan dematí surt de missa.
--Ay!... sí... ¿Vos per aquí, mossen Borra? respongué fingint un mitj
somrís lo donzell, y bramant interiorment de ira y de vergonya. Pensava
que ja haviau marxat á Perpinyá.
--Ah! ah! ah! Dèu ha fet que's retardás ma partida, sens dubte pera que
pogués presenciar vostra devoció. Ah! ah! ah! Y quant m'ha agradat
trobarvos tan devot en aquest punt.
--Y perqué nó?... Y de qué riheu?
--De qué voleu que riga? Se'm figura que haveu anat á pregar á la
patrona dels ulls, y que algú vos ha fet fugir del temple ab malas
miradas.
--Nó... Tot podria ser... Es que...
Lo donzell, sufocat, no sabia que dirse, y lo pitjor era que, durant
aquest entreteniment, las donzellas s'havian perdut ja de vista, y era
en va l'esfors que'l perseguidor pogués fer pera atraparlas. Mossen
Borra, ab tota calma, y prosseguint sa rialla, anava seguint en direcció
á la capella.
--Ah! ah! No us done pena, digué'l juglar com despedintse; seguiu,
seguiu ab vostra direcció; no us detingau, que jo tinch ja la mula y las
auforjas previngudas, encara que'l majordom del palau no ho sapia, pus
ja sabeu que jo tinch també certa majordomia en la casa reyal... y si
alguna carta'm voleu donar, encara tindré temps de emportármela.
Lo donzell quedá sense respóndrer, sortintli foch pels ulls, de rabia.
--Ah! ah! ah! A Dèu siau, senyor majordom del palau del senyor Rey!
torná á dir ab to sarcástich mossen Borra, arribant ja á las escalas de
la capella, y tot llevantse son caperó. A Dèu siau!
--Per vida de!... digué llavors lo donzell, no podent aguantar mes.
Cúydat de tu, juglar, y no't fiques en qui no't demana.
--Ah! ah! ah! respongué girantse mossen Borra, y mirant ab certa
compassió al donzell. Juglar! juglar!... Tens rahó, senyor majordom del
palau del senyor Rey. Lo juglar del palau s'en vá á demanar á Santa
Llucia que li conserve la vista, pera que puga véurer moltas cosas que
han de succehir... y si succeheixen, paraula't dòna'l juglar que molt
havem de ríurer, senyor majordom del palau del senyor Rey.
Al penetrar dins de la capella mossen Borra, avergonyit, irritat, y mitj
temerós y arrepentit de por lo inich cavaller, girá, ab lo cap baix y
pensatiu, en direcció al palau, sens véurer qui li passava per prop,
murmurant sols aquestas paraulas, que indicavan bè son aborriment:
--Que s'en vaja tot al diable! Com hi ha mòn que per ara tots los plans
que'm proposo'm surten fallits... A aixó se esposa qui molt alt pica...
Quant millor m'hauria sigut essent simple conestable de companyia, ja
que així com així no puch arribar allá ahont vull.
Y detenintse en sech, com mes pensatiu ó com si'l fixás una idea, al
mitj del carrer, mirá al cel, y semblant que's refés, digué, per fi,
resolt:
--Peró molt será que un dia ó altre no arribe la ocasió... No
t'espantes, donzell. Molt será que algun dia lo Rey no't necessite... y
molt será, també, que mes endevant la paloma no torne á cáurer en tas
arpas. Jo la deixaré entretant pera véurer venir,... mes si hi torno, ay
de la ingrata, si insisteix en serho!
### XXIII. Com lo rey Fernando se vegé en l'apuro de ser ò cismátich ò ingrat.
Sols los cors bons, sols los esperits grans sòn los constants
generalment en sas empresas. Las obras y'ls projectes dels malvats no
sòn empresas, sòn tan sols esbravaments de passions, de manera que així
com los bons avansan quant mes obstacles troban, los dolents sòn tan
sols constants mentres no tenen obstacles, y s'acobardan ó's detenen
quant aquests apareixen, podentse dir que sa insistencia no es la
resolució valenta del que prossegueix ab fe y bon desitj, sí sols nova
probatura traydora, camins cuberts y torts pera acostarse á una muralla.
Probas doná de aquesta veritat lo donzell de Puymoren, pus temerós de
ser la burla de la cort y de que son cas se fes públich en la ciutat,
passá alguns dias en que casi no's deixá véurer, y fins resolgué de molt
temps no acostarse prop del barri del portal del Ángel, preferint en sa
ociositat anarse á distráurer en altres recons de la ciutat, que ell
tenia ben coneguts.
En cambi, mossen Borra, sens tenir cap plan fixo que s'hagués de
realisar de prompte, y mantenint sols viva la ilusió que li havia
infundit ja de molt temps son antich somni, s'en havia anat tot tranquil
y ple de esperansa á Perpinyá, pus cada trantoll polítich que apareixia
en lo mòn li feya imaginar que alló havia de ser camí segur pera
realisarse lo que en ell era efecte de son somni, y que en son estimat
senyor, lo primogénit don Alfons, era causa de sa impaciencia y mal
estar.
Y no deixava de poder ser tal volta un camí lo que en Perpinyá succehia,
pus s'havian de arreglar ó resóldrer cosas que tocavan á tot lo mòn, y
segons son desenllás, de segur que n'havian de sortir guerras en que
hagués de ficarse lo rey de Aragó.
Peró tan apocat se veya allí l'esperit del antich vencedor de Antequera,
que no semblava en res al decidit regent de Castilla, y pobre de sa fama
y pót ser de sa dinastia, si després de ell no l'hagués succehit un
príncep magnánim, sabi y valent, que hagués recobrat tot lo perdut.
Y no podia menos de trobarse així don Fernando, quant recordava que tot
ho devia al Papa Benet, que ell era qui mes havia contribuit á la
conversió dels juheus ab la conferencia de Tortosa, que la mateixa
Fransa, llavors contraria, era la nació que mes l'havia instat á
ajudarlo, y finalment --y aixó era lo mes cruel pera ell-- que poch
temps ans, en la ciutat de Morella, fins havia fet gala de servirli de
patge, portantli'l cavall del fre, y obligant al primogénit don Alfons
que li servís aygua á mans. ¡Y llavors veya á fra Vicens Ferrer, al
antich mestre del sacre palau y secretari de Benet, girarse de espatllas
á son amo, á la Fransa resolta á negarli la obediencia, á Castilla y
Navarra indecisa, al concili de Constansa amenassant, al mateix papa
Benet tossut é inflexible, al emperador Sagimon irritat y exhigent, y
apart de aixó, á sos propis vassalls dividits per tal motiu en opinions,
y á molts de ells disgustats per no haver pogut complir lo nou Rey
moltas de las cosas que havia promés al posarse la corona de Aragó en
son cap! Pobre Fernando! Tan malalt estava de esperit l'amohinat rey,
que'l mal de la ánima fins anava trascendint ja en son débil cos!
Basta esplicar sa última entrevista ab lo Emperador y ab lo papa Benet,
pera deduhir com estaria'l Rey.
Després de haver empleat inutilment mes de cinquanta dias los dos
soberans que volian fer renunciar á Benet, tenint conferencias y mes
conferencias, barrejantshi disputas, acaloraments, protestas y
amenassas, quedaren tancats, per fi, y ab ánimo de dar un cop decisiu,
los dos mateixos monarcas y'l Papa, que era objecte de sa entrevista, en
una cambra de la casa de Bernat de Vilacorba. Peró en va's tancaren los
prínceps y en va esperaren los cortesans, áulichs y polítichs de las
tres corts que's trobavan reunidas en aquella notable vila, que tres
sigles després havian de arrancar de Catalunya la ambició dels reys
francesos y la indiscreció dels espanyols.
Lo que dins de aquella cambra succehí, lo que allí's parlá no ho sab
ningú, y set horas havian passat, quant sortí primer que tots lo papa
Benet, pera quedarse sol y separadament en una altre cambra, ahont havia
de véurerlo encara'l Rey de Aragó, després que l'Emperador s'hagués
separat de ell.
Poch hi havia que notar en la cara del Papa, pus si bè sos ulls
brillavan com excitats, sas faccions en general indicavan com sempre
certa serenitat, que may solia pérdrer, y fins s'haguera dit que's
llegia la esperansa en son front. Las últimas paraulas que se li ohiren
dir al obrir la porta, y com despedintse, foren sols aquestas:
--Inflexible, sí, inflexible: lo mateix avuy que al primer dia. Aquesta
es ma única resposta, y, per conseguent, estich aquí de sobras.
Participaume la vostra prest, y jo sè que tinch de fer.
Si resolta era la despedida del Papa no ho fou menos la del Emperador. A
poch de haverse aquell separat, la porta's torná á obrir, y Sagimon, al
revés de Benet, mostrantse sumament agitat é indicant ab sa cara cert
fastidi ó cansament, digué, també com á despedida, al rey Fernando, las
seguents paraulas:
--O ell ó jo, que'l concili aguarda y las dilacions no sòn mes que
perjudicis á la Iglesia universal. Si'm seguiu á mi, negauli la
obediencia y tindréu ma ajuda: si anau ab ell, preparauvos á sentir los
mals que us esperan. Perseguit será'l cismátich y ab ell sas obras y'ls
que'l seguescan. Res mes. Pensauhi bè, rey Fernando, y en Constansa
espero vostra resposta.
--Es á dir, que estau resolt á marxar?
--De seguida. A Dèu siau, rey.
--A Dèu siau, senyor.
La desaparició del Emperador fou un llamp que ferí vivament al rey de
Aragó. Deixantse anar don Fernando en una cadira, quedá per llarch rato
pensatiu, ab la vista fixa y la boca oberta, com qui s'escolta los
glapits del cor.
--No hi ha remey, digué al cap de un rato de estar en inacció; no hi ha
remey! Estich al mitj del pont y he de passar endevant ó enderrera. O
heretge ó ingrat! Heretge qui tants enemichs ha fet pérdrer de la Fe
católica? Nó, nó, ja may! Ans preferesch...
Y al anar á alsarse, com si estás resolt, per fixarse sols en l'horror
que li causava la idea de passar per heretge, torná á detenirse, abatut
per la imatge de son antich y constant favoreixedor, que li semblava
véurer ja á sa presencia.
--Peró qué dich! continuá. Lo vincle del Papa y del Rey es aquí vincle
de home y home, es lo vincle de amistat. Qué dirá l'amich, que fins
assistí en persona á la proclamació de Casp, influint pera que fos
elegit lo mes bo entre'ls set pretendents? L'infant de Castilla, que
conquistá'l títol de generós, com á rey de Aragó haurá de portar lo
sobrenom de ingrat! Sí, sí! al mitj del pont me trobo, y no'm queda
altre camí, segons me sembla, que cáurer desde'l mitj!
Y casi fins postrat y afligit en sa incertitut, no sabent trobar camí
pera sortir de son dubte, vehent que's pendria com estranya sa tardansa
en sortir, demaná consol á Dèu, y's resolgué, per fi, ab ánimo sols de
probar, si ab humilitat y ab paraulas dolsas acabaria de lograr, tal
volta, lo que no conseguí ab amenassas l'emperador Sagimon.
Peró inútils foren los esforsos y las esperansas de Fernando, que
tremolava llavors pót ser per la primera vegada de sa vida, quant al
obrir la porta de sa cambra vegé obrir també la del lloch ahont s'havia
tancat lo Papa, y est aparegué rodejat de alguns cardenals y altres
sacerdots de sa comitiva.
--Amich! li cridá don Fernando, avansant lo pas en direcció á la persona
de Benet.
--Jo no sò l'amich, contestá aquest, jo sò'l Papa, que espero la
resposta de un rey.
--Peró mirau... Ja sabeu, senyor...
--Detente, rey de Aragó, cridá llavors Benet ab arrogancia, detente
devant del que't fèu remissió del feu de Sardenya, y del que t'ha cedit
drets de la cambra apostólica pera pagar á tos acreedors. Sias breu en
ta resposta, rey, y jo't daré, segons ella, ma benedicció ó mon anatema.
Digas resoltament si'm tens per lo que sò ó nó.
--Senyor, jo sols demano, que, per la pau universal de la Iglesia,
donant probas de vostra humilitat, vos subjecteu...
--Rey, aquesta no es la resposta que espero.
--Es que no sè qué dirvos... Mon compromís es tan gran, que á la fi,
obligat á la forsa per lo que farán tots los soberans del mòn, tindré'l
sentiment...
--Basta, basta. Vóls dir, á la fi, rey, que tu també m'abandonas?
--Si llegisseu mon cor, senyor, veuriau lo que sento. Sols la por...
--La por? digué ab to irónich y admirantse al mateix temps Benet. ¿Y quí
tè por quant lo cor li diu que obra bè? Y cabalment m'ho diu qui tè en
son favor y en mon favor tot lo bras militar y eclesiastich de sos
regnes, sí, perque tots aquests arcabisbes, bisbes, prelats y barons
que't segueixen y que't rodejan, tots, rey Fernando, acatan ma autoritat
y regoneixen ma llegitimitat. Por tè, qui ab tant esperit y ab tanta
constancia ha sabut sostenir lo dret de ser rey, contra sis pretendents
y contra tants obstacles com se presentaren, ans que Dèu li donás la
desitjada corona? Quédat ab la por, que jamay te la podrás tráurer de
ton cor.
--Peró, senyor, un concili com lo que us amenassa, devant del qual se
inclinan los altres anti-papas, y que tè l'apoyo del Emperador, no us fa
por?
--Nó, may! Aquí está la diferencia de mi á tu, rey. Un emperador sense'l
Papa, no es mes que un rey de romans, un concili en que aquest mana al
papa que'l presideix no tè cap forsa, y prest veurá Joan XXII que se'l
vól papa pera presidir, peró nó pera regnar. Ni un ni altre pera mi sòn
res, y res també lo concili ahont acut l'heretge Joan Hus, ab
salvo-conduyt de Sagimon, del mateix á qui tantas vegadas havia
destrossat lo bohemo Zisca, general dels mateixos husitas, y del que
no's pogué venjar l'Emperador, com pensa venjarse ara del tirá Ladislao.
M'entens, rey de Aragó?
Fernando, sentint la esposició de aquellas veritats y miras políticas
que li feya Benet en pocas paraulas, no sabia que ferse ni que dir.
Seguí un breu rato de silenci, y llavors lo Papa continuá:
--Ja véus, donchs, rey de Aragó, si dech tenir por, y mes quant,
crehentme ab mon dret, estich disposat á disparar l'anatema contra'ls
preocupats, de qualsevol gerarquia que sian.
Al sentir aquestas paraulas, sospirá y mira al cel lo rey Fernando, y al
mateix instant se sentí com una tronada lluny, sent senyal de que
s'acostava una tempestat, lo cel s'aná enfosquint, y comensá á llampegar
com si fos en istiu.
--Alabat sia Dèu! digué llavors lo Papa.
--De qué donau gracias á Dèu?
--De qué? De que'm proporcione un camí ó pera curarte de la por que tu
tens ó pera aumentarme'l valor que jo sento. A Dèu siau, rey de Aragó.
Y fent una salutació, indicá lo Papa com que s'en anava á sortir de la
casa.
--Ahont anau, senyor? li cridá don Fernando.
--Vaig á probarte la poca por que tinch: mas galeras aguardan, y vaig
embarcarme en seguida pera Sardenya.
--Peró no sentiu la tempestat com brama? Vos esposaréu?...
--Y perqué nó? Precisament lo perill es lo que busco: en ell me mostrará
Dèu si déu mudarse ó no lo vicari de sa Iglesia.
--Peró tornaréu, senyor?
--No ho sè: peró si torno, tornaré papa... y si no, libre estarás, rey
Fernando, de la por que't domina.
A la desaparició de Benet seguí una turbació inmensa que dominá al Rey,
deixantlo com encantat, y de la que sols pogueren tráurerlo la multitut
de personas eclesiasticas y civils que anaren entrant en la sala,
precedint á ellas principalment l'abat de Poblet, lo canonge Malla de
Barcelona y fra Vicens Ferrer. Cada un procurá, per son estil, dirigir
paraulas de consol al Rey, y acompanyantlo á son palau, li pregaren que
quedás tranquil, pus desde'l dia seguent s'ocuparian sens falta tots sos
amichs en resóldrer definitivament la gran qüestio del Papa.
Y en efecte, després de ohida missa, lo dia seguent, per lo senyor Rey
en la capella del castell, pujá en un catafalch, que devant de ell
s'havia alsat, mestre Vicens Ferrer, y predicá un sermó que pogué servir
de pauta en la conducta que'l Rey y'ls vassalls desde llavors havian de
seguir.
Deya en resúmen lo sermó de fra Vicens: "que'l papa Benet era verdader
vicari de Jesucrist, pus sabia ell cosas per las quals estava ben cert
de aixó, peró que s'havia ficat en algunas dilacions sobre'l fet de la
unió de la Iglesia, y així convenia al Rey, pera obehir lo manament de
Dèu, al qual devia ans estar que al del Papa, fer algunas ordinacions ab
son notable y bon consell, las quals serian amargas al dit Sant Pare,
peró profitosas á la salut de sa ánima, així com la medicina es amarga
al pacient ó malalt."
Un dels circunstans que escoltavan las paraulas de fra Vicens era la
reyna Margarida de Aragó, viuda de don Martí, seguida, com sempre
acostumava, de son esclau negre, y qual senyora havia anat á Perpinyá
pera que'l rey don Fernando manás pagarli algunas de las rentas que li
havia consignat, peró no satisfet, ó pera que'l papa Benet li fes
entregar la part de drets de la cambra apostólica, sens lo qual no
podria víurer. No perdé la reyna viuda cap paraula de las del
predicador, y poch tardá en escríurerlas á son oncle, lo bisbe de
Mallorca, que era camarlench del papa Benet.
Peró lo sermó de fra Vicens produhí son efecte; desde aquell dia alguns
homens tossuts passaren á ser solament duptosos, y venint á pochs dias
lo ferm manament del concili, los dubtosos se transformaren en enemichs
resolts, y'l Rey se decidí, per no haverhi altre remey, comissionant al
efecte al mateix fra Vicens, pera que participás á Benet la sustracció
de sa obediencia y la publicació de aquest acte per tots los regnes de
la Corona de Aragó.
Peró mentres aixó succehia en terra, vejam com la passava en la mar lo
papa Benet de Luna.
### XXIV. Benet XIII en mitj de la tempestat.
Cubert enterament lo cel, bramant lo vent ab so aterrador y amenassant,
iradas y erissadas las onas de manera que semblavan barallarse ellas ab
ellas, y trist l'horissó, com si fos la espressió del mòn que patia un
gran sentiment; las dos galeras del papa Benet XIII no sabian que ferse
ni'ls que las dirigian, pus sacudidas en totas direccions per la mar
despótica, tan prest se las veya sepultadas en la aygua, com apareixian
despéndrerse de ella, á manera de un aucell aquátich, que, apoyantse ab
sas potas sobre de aquell element, vá á empéndrer son vol. Vensudas
tenian ja sas forsas los palomers, que, mullats y suats al mateix temps,
pujavan y baixavan de las velas, mudant cordas y direccions, pera véurer
si encertavan un grop de vent favorable; deixava ja'l timó lo timoner,
vehent que en va bregava, y desesperat lo pilot, per considerar perdut
lo ausili del art y'l de la naturalesa, mitj crehuat de brassos y
sospirant, no pensava ja en cap mes recurs que en lo que busca tothom
que pert enterament sa esperansa, per mes esmortoida que tinga sa fé:
mirá al cel, demanantli de tot cor sa ajuda; y com inmediat consol de
son desamparo y en representació del mateix cel, buscá en un estrem de
sa nau al principal viatger que portava, al senyor baix quals ordres
havia deslligat sas galeras del port: mirá la cara del papa Benet, que,
tranquil é inmutable, contemplava la tempestat ab indiferencia, y
esperava, de segur, que arribás aquell crítich moment.
--Qué fem, senyor? digué lo pilot. Dèu no vól que anem á Sardenya.
--Ara ho veurém. Tingas paciencia, pilot, y prest te diré'l punt ahont
se haja de dirigir nostra combatuda nau, ó si devem morir en ella.
Y dirigint Benet sos passos al alcássar de la galera, mentres que'l
pilot lo mirava aterrat de véurer sa serena calma, descobrí enterament
son cap, s'agenollá en l'estrem de la embarcació, crehuá sas mans sobre
son pit, y, dirigint sa vista al cel, pronunciá aquestas paraulas:
--Mes que vostra misericordia, imploro aquí, Senyor, vostra justicia! Si
no sò vostre vicari en la terra, Senyor, aquí'm teniu rendit, mes si ho
sò, donau senyal en aquest perill, Senyor, de que vostre vicari s'ha de
salvar!
Incliná'l front llavors Benet, ab los ulls tancats, y com esperant la
resposta de sa súplica. Llarch rato estigué de aquella manera, absorvint
la atenció del pilot que estava prop de ell; y en tal situació cresqué'l
pasmo del que era testimoni de aquell fet, quant observá que comensava á
cáurer una fina pluja, y que per aixó Benet no apartava'l cap ni's movia
de la mateixa actitut.
Aquella fina pluja era un mitj preludi de lo que prest observá'l pilot.
Entant que queya, comensá á bufar un ventijol, y las onas anaren perdent
sa furia, y ple de goig y agrahiment lo pilot, no pogué menos de
deixarse també cáurer de genolls prop del Papa, y de exhalar un ah! de
alegria que espressava bè lo cambi repentí que acabava de sentir son
cor.
Al sentir aquell ah! lo Papa, alsá lo cap y obrí los ulls. Sortint de sa
concentració, no podia Benet tenir prou coneixement encara de la bonansa
que'l cel oferia, com ho coneixia bè l'expert marí, mes deduhintla per
la alegria del pilot, apretá ab efusió sas mans crehuadas y esclamá:
--Alabat sia Dèu! Gracias, Senyor, pus haveu aclarat mon dubte.
Y alsantse en seguida, y apretant la ma al pilot, anyadí aquestas
paraulas:
--Es á dir, pilot, que som fora de perill?
--Sí, senyor, fora, fora.
Donchs, papa sò! esclamá llavors Benet, y ningú podrá ja ferme desistir.
--Voleu, donchs, que seguim la mateixa via? Insistiu en anar á Sardenya?
--Nó, pilot; á Penyíscola es ahont havem de anar. Dòna forsa á las
velas, y á Penyíscola.
--A Penyíscola, á Penyíscola! cridá'l pilot als mariners.
--Sí, á Penyíscola, que allí m'esperan los bons, y prest tornarém de
allí pera anar altra volta á Perpinyá.
Y relliscant ab vent favorable las galeras, ben prompte se las vegé
desaparéixer, corrent vent en popa, y anant una derrera del altre, com
si fossen dos cisnes que travessan en filera per un estany.
### XXV. La olla del paller. L'anatema del Papa.
Algun temps passá en que no se sabia que s'havia fet del inflexible
anti-papa, y dubtosa estava, de conseguent, la cort de Perpinyá,
esperant á véurer si pót ser se evitaria lo compromís de declarar
il·legítim al papa aragonés.