esperansa de son favor, no vehent lo cego mes que una cosa, sa
infelicitat, conservan en son cor la fe, ab la confiansa, al menos, de
poderhi véurer en l'altre mòn, ja que no han pogut véurer aquell en que
han viscut.
Era, donchs, lo dia de Santa Llucia dia de gran satisfacció pera la gran
multitut de cegos que poblavan aquell barri, ahont los obligavan á
víurer pera evitar així als que hi veuhen lo trist quadro de infelicitat
que presenta lo privat de llum y esma, sempre esclau de un altre pera
poder caminar, y fins esclau del gos, de un ser irracional, que sols ha
criat Dèu pera que fos servidor del home. Ja podia estar malalt de
qualsevol mal lo cego, y postrat en llit, que com tingués camas pera
sostenirse, havia de sortir, lo dia de Santa Llucia, pera acudir á la
capella ahont se venerava sa patrona, y allí implorar la gracia de la
Verge santa y la caritat dels compassius habitants de Barcelona. Y era
tal aquest zel y entussiasme, que també participavan de ell tots los
demés habitants del barri, encara que no fossen desgraciats de la vista,
y uns y altres celebravan ab capellas y enramadas lo dia de la santa,
que era esperansa general de tots los vehins del carrer dels Orbs, dels
cegos, pera que Santa Llucia, ab sa intercessió y eficacia, los tornás
la vista, y dels que hi veyan, pera que'ls la conservás.
Hi havia la costum, per tal motiu, de acudir á la capella á ohir missa
en las primeras horas del matí los sobredits habitants, y qui
principalment se afanyava en aixó eran las donzellas, com sia cosa
sabuda que sòn los ulls de una donzella moltas vegadas son dot, y res
mes propi de sa part que implorar á una verge santa, víctima de son cast
amor, pera la conservació de tan estimable prenda.
No havia de portar, donchs, fins á tal estrem lo rigor de sa vigilancia
lo zelós falconer Joan de la Murtra, que no deixás fer á sa afillada lo
que feyan en tal dia totas las fadrinas del barri, á saber, arreplegarse
unas ab altres y anar juntas á visitar la capella de la advocada dels
ulls. Ademés, que com En Joan desitjava proporcionar sempre gustos á sa
estimada filla, mirava aquella condescendencia com un obsequi á la noya,
sobre tot quant tal escepció de sa vigilancia, en aquell dia, no podia
ocasionar, á son enténdrer, cap perill, sent com era la llibertat que li
dava pera un acte piadós, en un lloch ahont tot lo barri se trobava
reunit en hora clara del dia, y acompanyada de altres bonas noyas
conegudas, entre ellas principalment la senzilla Marieta, filla del
especier vehí, y que era la amiga mes volguda y de mes confiansa de
Blanqueta.
Saltá aquesta de goig al sentir que En Joan accedia, la vigilia de Santa
Llucia, á que ella anás junt ab la amigueta vehina, á visitar á la
santa, la matinada seguent; y en res de perill pensá la noya, moguda de
aquella estraordinaria llibertat que anava á disfrutar, y ni tan sols de
prompte en la proporció que aquella sortida podia darli de véurer á son
estimat Guillemet. Sols tractaren las dos bonas amigas de las galas
que's posarian pera anar á la missa, y si serian verdas ó vermellas las
cintas ab que s'adornarian las trenas penjants de cada part de la cara,
que era la moda usada en aquell temps entre las noyas de la classe á que
perteneixia la hermosa falconereta; y per part de Marieta fou tal la
alegria de anar tan ben acompanyada á missa, que aná dientho á totas las
demés noyas de per allí prop, de manera que tal novetat fins arribá á
sentirla la traydora geperuda del menescal... y ni may que l'ha hagués
sentida, pus poch tardá en combinar una mala treta.
Arribant lo matí de Santa Llucia y la hora convinguda per anar á missa,
de porta á porta y de finestra á finestra, comensaren ja las noyas á
parlarse, y á revelarse mutuament lo que cada una pensava posarse, ó
esperaba dir ó fer al dirigirse á la capella.
Per fi sortí de casa la filla del especier, y al véurerla Blanqueta, se
ficá al cap la beatilla ó toqueta blanca de punt (que era com lo que en
Mallorca'n diuhen encara rebosillo,) prengué'ls rosaris ó paternostres
(com llavors ne deyan,) y fent una festeta al falconer, se llansá
corrents al carrer, ahont s'anavan congregant ja varias altres noyas mes
ó menos joves de per allí. Lo Joan tragué'l cap á la finestra pera
observar á sa afillada fins á véurerla partir, temerós per una part de
aquell estraordinari que consentia, y goijós per altre de la alegria que
proporcionava á la noya, mes al reparar que donava'l bras á sa bona
amiga Marieta, y que eran las altres noyas de bons vehins, se contentá
sols ab dirli: --Cuydado, Blanqueta: no fassau massa tavola, y al sortir
de missa, á casa.
Y ab aquesta seguritat, s'en torná á dins lo falconer á donar ordres á
son baylet, que era'l que li comprava á la plassa, fentli així servey de
criat y criada; y la comitiva de las noyas aná avansant en direcció á la
plassa de Santa Ana, agregantse á ella algunas del estrem del carrer del
Portal, per la part de dita plassa, y entre ellas la geperuda del
menescal, que's posá de seguida al costat de las dos amigas que anavan
de brasset.
Las festas y caricias que feya la del menescal á Blanqueta eran sens fi:
tot era alabarla y admirar lo bon gust de las cosas que portava, y
dihentli que la estimava tant, que si una amiga havia de escullir en lo
mòn fòra ella, pus li agradava tot lo sèu.
La poch maliciosa Blanqueta tal volta hauria fet mes cas de tot lo que
aquella li deya, y pót ser inocentment cayguera en lo parany de aquella
traydora, á no sentir de tant en tant una apretada de bras de sa amiga;
peró mes encara que tot aixó distreya la atenció de Blanqueta de lo que
li deya aquella companyona, una altre causa per ella mes interessant, y
era la senzilla relació que la Marieta li feya de lo que havia sigut
Santa Llucia, (segons la creencia vulgar referia,) qual relació sabia
per un capellá de Santa Eularia, que freqüentava molt la botiga de son
pare, y que havia estat en Sicilia en temps del Rey Don Martí, y
especialment en la ciutat de Siracusa ó Saragossa, de ahont era natural
y patrona la Santa, y en qual iglesia la havia sentit celebrar molt lo
bon capellá en sermons y panegírichs.
--Mira, mira, deya Marieta á sa amiga, que escoltava ab gran atenció é
interés; era Llucia tan hermosa, que ni en tota la ciutat, ni en tota la
isla s'en coneixia una altre. Mirávanla los jovens y la estimavan sols
de véurer los preciosos ulls que adornavan sa cara; peró, com era en
temps de gentils y la donzella era molt santa, ja desde petita se dedicá
á conservar la puresa de la sèva ánima, y á oferir á Dèu lo fruyt de sa
virginitat; de manera que un rich y poderós jove gentil tractá de
casarse ab ella, y may hi consentí, á pesar de pregarla sos pares.
--La estimava un jove? preguntá ab cándida senzillés Blanqueta. ¿Y quina
manera de jove era?
--No ho sè, contestá ab igual senzillés la amiga, y continuá. Tenia
Llucia una mare á qui estimava molt, la qual havia perdut del tot la
salut, y no sabent com curarse, abandonada ja dels metges, preguntá á sa
filla qué podrian fer en tal desgracia:
--Pobreta mare! esclamá ab ple enterniment Blanqueta. Bè feya de buscar
consol en sa filla, pus me sembla que si la mèva'm visqués, jo havia de
ser son consol y sa ajuda. Dèu me la tinga en sa gloria!
--Se venerava en una ciutat vehina, continuá la amiga, una santa, á la
que havia fet martirisar un emperador gentil que's deya Decio, y eran
tants los miracles de Santa Águeda (aqueix era son nom,) que prest
Llucia la senyalá com únich remey á sa mare. Pregaren, donchs, á la
santa, mare y filla, y aquella mateixa nit, apareixentse en somnis Santa
Águeda á Llucia, li vaticiná la próxima curació de sa desgraciada mare,
y'l martiri que també esperava á Llucia, de manera que ab lo temps seria
ella venerada en Siracusa com ho era Águeda en Catania.
--Desgraciada! Pobreta santa! digué conmoguda Blanqueta. ¿Y perqué havia
de passar á ser mártir sent tant bona filla y santa?
--Aixó sòn cosas que sols Dèu las sab. Peró ja véus que sent mártir
era'l camí dret pera anarsen al cel, y ja podia consentir en serho, si
després havia de quedar santa y lograva véurer curada á sa mare.
--Tens rahó, tens rahó. Mártir fòra de bona gana si jo pogués véurer
resucitada á la mare del meu cor! Mes digas ¿y com vá ser que la van
martirisar?
--Jo't diré. Pera pagar ab tot agrahiment lo favor que Dèu li havia fet,
se volgué consagrar tota á ell, com ja t'he dit, reusá qualsevol amor
que li vingués del mòn, demaná á sa mare tots los bens que li
corresponian y'ls repartí entre'ls pobres, y...
--Ay la pobreta! Llavors quedaria pobre ella? Y com ho fèu, donchs?
--Y tal pobreta y tal desgraciada, que aquest fou l'orígen de sas penas
y aquí comensá'l martiri que li esperava.
--Y com vá ser? Pót ser aquell jove agraviat...
--Així mateix fou. Agraviat lo jove, y observant las virtuts que Llucia
professava, descobrí que era cristiana, la denunciá al pretor, que com á
gentil era enemich de tots los cristians, y... no vull dir lo demés, no
ho vull dir, perque es horrorós y't faria erissar los cabells de oirho.
--Jesús Maria! Pót ser, en cástich, llavors li van tráurer los ulls?...
--Ah!... del millor m'olvidava: tens rahó. Pero nó, nó: lo martiri vá
ser apart de la pena dels ulls. Los ulls no'ls hi tragueren.
--Donchs com es que la representan ab los ulls trets y portantlos en un
plat á la ma?
--Es lo que ara t'anava á dir. Has de saber, que Llucia tenia'ls ulls
mes hermosos que may s'hajan conegut, y com fou presentada devant dels
inhumans gentils, presa y lligada, cautivá de tal manera als que la
volian fer patir, que un de ells no pogué menos de declararli
l'enamorament que sentia y'l foch que bullia en son cor, causat tan sols
per los preciosos ulls de la casta verge.
--Y qué succehí llavors? preguntá ab gran interés Blanqueta. ¿Y quí era
l'enamorat, lo pretor ó'l jove?
--No ho sè. Aixó no'm recorda bè; peró sia qui's vulla, anem al
resultat: la casta verge, recordantse que havia promés consagrarse á
Dèu, y no volent que cap de las bellesas de son cos fos causa de pecat,
disitjosa de donar una llissó als gentils, y mostrant com se sab
sacrificar un cristiá per son Dèu, prometé al que volia ser duenyo de
sos preciosos ulls que'ls possehiria sens dificultat...
--Com! esclamá Blanqueta admirada. Y qué vá fer?
--Qué? Se'ls arrencá de viu en viu, los posá en un plat y'ls enviá al
gentil pecador, que, en venjansa, la fèu martirisar mes y mes.
--Verge Santíssima! Beneyta Santa Llucia! digué Blanqueta, tancant y
fregantse'ls ulls horrorisada. Ara veig perque á la bona santa la pintan
ab los ulls á la ma.
Acabava aquesta conversa, quant arribavan ja las amigas prop de la
capella, y en va's pogueren entretenir en parlar mes de la santa, atés
que havian de prevenirse y fer esforsos pera penetrar entre la multitut
de personas sanas y malaltas que ocupavan l'interior de la capella y
estavan espargidas á dreta y esquerra de la escala que hi condueix,
estenentse pel carrer en gran espay.
Lo quadro que presentava aquest conjunt, y que encara pót contemplarse
en Barcelona lo dia de la santa patrona dels cegos, era lo mes trist y
miserable que pót imaginarse, era un arreplech de llástimas de igual
orígen en alguns, peró de igual resultat en tots los desgraciats que
havian acudit á aquell punt, pera demanar al cel lo consol que no havian
sabut trobar ó havian perdut en la terra. Alguns dels cegos que acudian
á la capella de Santa Llucia eran cegos de naixement, altres havian
perdut la vista per desgracia, peró uns y altres se trobavan en lo
mateix trist estat, uns y altres careixian de la llum. Lo mal era un
mateix, sols la forma era variada.
Quantas maneras de cegos se poden conéixer, quanta diversitat de
aspectes pót oferir lo mal cruel de la ceguera, tot hi havia lloch de
contemplarse aquell dia junt á la capella de la santa intercessora. Era
aquella diversitat lo testimoni mes viu de la crueltat de un mal que de
tantas maneras se presenta, excitant en totas la compassió, y de quant
estimable es la llum, ja que pera robarla emplea la desgracia tanta
multitut de formas. Entre'ls desgraciats cegos, n'hi havia uns que la
continuació del mal los havia arribat á fer práctichs en la esma, y que
caminavan ab la sola ajuda de un bastonet; altres pera qui la esma era
una cosa desconeguda, havent de anar sempre acompanyats de un gos ó de
un noy, y altres, per fi, á qui ni aixó bastava, de manera que fixavan á
cada pas la planta ab forsa é inseguritat, encepegant sempre ab los peus
y ab lo cos.
Qué dirém de las caras de aquestos infelissos? Uns n'hi havia que
portavan lo cap test y ferm, anant ab la boca badada y com si mirassen
sempre al cel; altres que, viciats per dolors que tal volta havian
patit, portavan sempre lo cap baix, com mirant á terra, ab la barra
apretada al pit, y tenint que portar, per conseguent, sempre la boca
tancada ab forsa, y altres, per fi, que, com excitats per un mal
nerviós, no miravan ni al cel ni á la terra, pus son cap se bellugava en
totas direccions, inclinantse principalment á un costat y ab una actitut
com si escoltassen alguna cosa, notantse també en aquests cert moviment
convulsiu en los llavis ó en altres estrems de la cara. Podia dirse que
als primers los atreya'l cel, als segons la terra, y als tercers lo
vent.
Peró lo mes llastimós de tot, lo que contribuhia á marcar mes lo
desfigurament de las caras, era la diversitat dels mals, las infinitas
maneras de ulls privats de llum que's veyan per tot arreu. Víctimas hi
havia allí de elements y de causas las mes contrarias entre sí, víctimas
del ayre, del calor, del fret, víctimas del sol, á qui podria dirse que
la llum havia robat la llum, víctimas de la nit y de sa serena, de la
aygua y fins del propi esperit ó del carácter del pacient, per efecte de
una exaltació de aquell en moments de ira, que tal volta no's pogué
desfogar. Ulls hi havia que no semblavan pas l'órgan de plorar, pus
estavan sechs y aixuts, sortits en fora y com si volguessen saltar de la
órbita; áltres al revés, semblava que estavan condempnats á plorar
seguidament, pus tot ells era una humitat continua, y de sas gastadas
pestanyas destilavan sempre gotas. Obrianse uns ab forsa, ó á voltas
s'en obria sols un, vehentse en lo negre de sa nina un altre blanch que
no era com lo que la rodejava, un blanch de perla, y fins tenint la
forma de perla lo gra que al mitj sortia. Tristos en estrem eran los que
apareixian enterament cuberts de un vel y'ls que permaneixian sempre
cuberts y tancats, com los que, no tenint exteriorment cap senyal de
dany, estavan fixats al cel com esperant una cosa perduda; mes si
aquests eran sols tristos, eran horrorosos y repugnants los que,
desviats de son centre, miravan en direccions oposadas, presentant á
cada moviment, y alternant, tot lo blanch, amagantse enterament la nina;
los que ab igual deformitat tenian en lo lloch del blanch una especie de
jaspi sanguinós; los que en la part exterior y en lloch de pestanyas, ja
desaparegudas, oferian com un march entorn del ull, peró march de carn
viva y sanguejant, acreditant alló que may, ni dormint, sas pipellas
podian estar ben aclucadas, y sobre tot, los que no oferian cap forma,
es á dir, los ulls dels exorbats, los ulls que havian desaparegut
enterament de sa órbita, permaneixent aquesta tancada y comprimida per
uns rodons pegats de drap, apretats allí ab un ungüent, com si fos una
finestra tapiada, que sols se coneix haja sigut pas de llum en altre
temps per las parts exteriors é inmediatas á ella.
Altres maneras sens fi hi havia de espressarse aquesta diversitat cruel
del mal dels ulls, y que sols de pensarhi faria tancar los sèus de
aprensió al autor que'ls volgués descríurer, peró basta sols calcularho,
pera formarse una idea de aquell conjunt de llástimas que oferian los
encontorns y entrada de la capella de Santa Llucia, lo dia de sa festa.
Peró encara falta pensar en una cosa pera ferse cárrech del trist
aspecte de aquells desgraciats sers, y era la alegria, pót ser sola en
aquell dia, que ostentavan las caras dels pacients, la esperansa que's
llegia en sos fronts y galtas, ja que no, com los demés sers ditxosos
que gosan de llum, en sos ulls, en sos ulls, sí, que, segons diuhen, sòn
lo mirall de la ánima. Tots, al acostarse á la capella, caminavan aquell
dia ab mes dalit, parexia com que respirassen ab mes satisfacció, y
apretantse uns y altres, y arremolinantse entre sos peus, sens que may
fossen trepitjats, los esperimentats gossos que'ls servian de guia,
allargavan los infelissos amos cap endevant la ma que'ls quedava libre,
en solicitut y desitj de poder arribar, qui primer pogués, á la santa
reliquia que un sacerdot, prop de la porta de la capella, alsava ab la
ma dreta, indicant que estava dispost á fer participar de sa virtut á
tots los devots de la verge santa.
Véurer la bellugadissa de caps y de mans que s'acostavan á aquell consol
de virtud divina, observar las infinitas contraccions de caras y
moviments de ulls bons y dolents que's veyan entorn del sacerdot, y ohir
las continuas invocacions y alabansas que sortian de boca dels devots,
hauria bastat pera enternir al cor mes dur, y no hi hauria hagut ningú
que, tenint fe cristiana, no hagués contingut qualsevol mal pensament
que li ocorregués, vehent, sobre tot, los mals á que l'home está
subjecte y'l consol que es pera tots la religió.
A cada devot que s'acostava, cego ó nó, li fregava'l sacerdot per demunt
dels ulls la santa reliquia, recitant una fórmula llatina, y era tanta
la pressa y'l número de devots que acudian, y que tornavan á acudir dos
y tres voltas pera disfrutar mes de la virtut de la reliquia, que ni
temps tenia lo bon capellá de dir á cada un lo que li corresponia, de
manera que, sens descans entre una vegada y altre, no feya mes que
fregar á quants ulls s'acostavan y dir la mencionada fórmula
continuament y sens interrupció, de esta manera: --*Regem virginum
dominum: venite adoremus Regem virginum dominum: venite adoremus. Regem
virginum dominum: venite adoremus. Regem virginum dominum: venite
adoremus*.
En tal punt estavan, quant acabavan de penetrar en la capella, y després
de haver presentat cada una sos ulls á la santa reliquia, las alegres
noyas y amigas del carrer del portal del Ángel, junt ab la preciosa
Blanqueta. Agenolladas á la part esquerra, que era ahont formava la
capella mes reclau, se senyaren devotament, colocantse en primer terme
la Marieta del Especier y seguint després de ella Blanqueta, junt á la
paret, quedantse á son costat la traydora geperuda, que, ja desde la
entrada, fèu esforsos pera ocupar aquell lloch, sens que las altres
maliciassen cap mal intent.
Blanqueta, naturalment bona y cristianament educada per sa mare y
després per lo generós falconer, guardant sempre ab ternura la memoria
de aquella, sobre tot quant se postrava devant de alguna imatge, y
vivament afectada per la relació de la santa, que li havia fet sa bona
amiga, s'havia postrat ab tal devoció devant de la santa intercessora
dels cegos, y estava tan embeguda contemplantla, que, de segur, ni s'en
adonava de lo que ocorria en la capella y entorn sèu. Se podia dir que
sols vivia llavors en la santa á qui suplicava: tenia sas mans plegadas
á la altura del pit, y sos preciosos ulls estavan clavats fit á fit, y
ab devota mirada, en lo lloch ahont corresponia á la santa tenir los
sèus.
Alsárense á poch unas y altres amigas, per causa de ser l'evangeli de la
missa, (qual ocasió era la que esperava la amiga falsa, segons s'havia
convingut ab son favorit,) y fent aquesta un esfors enrera, com pera
deixar espay á un altre devot, passá verdaderament fins allí, y com si
diguessem atropellant per tot, una altre persona, que desde molt rato
estava aguardant, disimulada y cubertament, en lo reclau que formava
aquell lloch sant. Lo donzell de Puymoren, embolicat ab son tabar, lo
desesperat de amor per la hermosa y guardada falconereta del portal del
Ángel, se trobava en lloch segur y ab llibertat prop de Blanqueta, pera
poder declararli sa passió ó amenassarla ab horrorosas crueltats. Lo
esparver tenia ja la paloma á la clusa.
Casi temps no havia tingut Blanqueta de senyarse, quant experimentá
aquell esfors y desaparició de la mala companyona; girá, donchs,
naturalment la cara en direcció á la part dreta, y... Jesús, Maria! qué
es lo que vegé! La cara, pera ella tan repugnant, de aquell senyor que
continuament passava per son carrer, estava prop de la sèva, espressant
un somrís y prenent una actitut suplicant, que, lluny de infundir amor,
donava sols idea á qui la contemplás de la mes refinada falsedat.
--Ah!... Ah!... esclamá esparverada Blanqueta, que, continguda en cert
modo per la reverencia del lloch ahont se trobava, y perturbada per tots
los perills que s'aglomeraren en sa imaginació, al véurer próxim á
aquell mal home, no sabia que ferse ni que dir.
--Gracias á Dèu, li digué en veu baixa lo perseguidor, gracias á Dèu,
hermosa Blanqueta, que tinch una ocasió pera ferte saber lo que patesch
per tu, la passió que tant temps ha'm domina...
Mossegantse'ls llavis, impacienta y en major grau llavors perturbada, no
fixantse mes que en son perill, ni's bellugá tan sols en lo primer
moment la donzella, peró al sentir aquella atrevida intimació, se deixá
cáurer novament, crehentho com á recurs únich, de genolls en terra. Peró
qué havia de salvarse ab tal recurs, si'l perseguidor impio, si aquella
ánima á qui ni conmovian las desgracias dels cegos, ni infundia
reverencia la imatge de la santa ó'l lloch en que's trobava, veya ans bè
ab aquella actitut de sa víctima millor y mes segur camp pera sos
atreviments?
Agenollada la espantada noya, lo donzell s'incliná casi demunt de ella,
mitj doblegant un genoll, com qui fa una reverencia, y ab aquesta
actitut, continuá ab mes empenyo, que podria bè dirse desespero, en
vista del desengany que ja preveya.
--No fuges de mi, li digué, que no meresch tanta crueltat. Gírat, gírat,
y dónam aquest sí! que tant temps ha espero!... Dónam un sí! á mon amor
y jo't juro que per tu...
--Dèu meu! esclamá la noya, tapantse ab la ma la galta dreta. Apartauvos
de aquí, senyor. ¿Per qué'm veniu á dir aquí aquestas cosas?... Fugiu,
fugiu!... Prou!... No vull saber res!
--Dígasme ahont te las podré dir, senyalam un lloch ahont te puga
véurer, y m'en aniré de la iglesia.
--Nó, nó! apartauvos!... En cap lloch...
--Peró digas al menos que puch tenir una esperansa: jo't prometo que
tota la felicitat del mòn será pera tu...
--Fugiu, fugiu, vos torno á dir... Ay pobre de mí!
--Peró ¿qué't costa, ingrata?...
Y tot fent aquesta pregunta, s'havia arribat á colocar tan prop de
Blanqueta l'impio perseguidor, que las galtas de un y altre casi estavan
frech á frech, á no salvar las de la donzella sa preciosa ma. Dominat en
excés per sa desenfrenada passió lo mal cavaller, per véurer tan prop de
ell y radiant ab tota sa hermosura á la que sols havia pogut mirar
sempre de lluny, ni guardava respecte als sants ni als homens: sols
obrava en aquell moment per impuls de son vici, y ab major forsa quant
veya que era major la privació ú obstacle. Tan prop s'acostá, per fi,
que Blanqueta, esparuguida y escandalisada al mateix temps, al pas que
s'apartava á la paret, hagué de girar la cara com pera repéndrer ó
detenir al atrevit, peró los ulls casts y angelicals de la noya se
toparen, en tal apuro, ab los ulls mes luxuriosos é infernals que's
poden imaginar. Tal encontre en aquell lloch sant, en presencia de la
imatge que lluhia en l'altar y ahont hi havia tants desgraciats de la
vista, semblava, mes que una profanació per part del impio, un sarcasme
á la vida é historia de la santa mártir de sa castetat y víctima també
de perseguidors.
Així li paregué també á la perseguida noya en aquell moment, de manera
que de sa boca no sortia mes que la invocació continua de --¡Santa
Llucia gloriosa! Santa Llucia, salvaume!-- y mes quant l'atrevit,
delirós y arrebatat ponderá precipitadament y ab breus paraulas lo foch
que acabava de encéndrer en son mal cor la altiva mirada que li havia
donat aquella senzilla paloma, que ja anava dignament ensuperbintse per
zel de sa honra.
--O tu ó la mort, digué'l donzell, com precisat á avansar fins á la
última trinxera de sa conquista, y allargant la ma pera agafar la de
Blanqueta. O sò ton amant, ó desde avuy me torno en enemich
implacable...
--May, may, may! digué resolta la noya, que havia lograt advertir á sa
amiga Marieta, estirantli'l vestit ab la ma esquerra, y esforsantse pera
alsarse de nou. Fugiu, mal home, fugiu, atrevit, insolent, y sinó,
encara que sia dins de la iglesia, faré donar á conéixer qui sòu vos!