significativa que En Guillemet esperava.
Los saludos de uns y altres se repetiren llavors, y En Guillemet partí
content, encara que per complerta satisfacció li faltava sols una petita
é insignificant alegria, que era molt gran pera son cor enamorat, á
saber, si al girarse á certa distancia lo miraria encara sa estimada. Al
arribar á cert estrem de la plassa de Santa Ana, de ahont encara's
distingia la botiga de la Óliva, En Guillemet girá la cara. Oh alegria!
lo falconer era ja dins de la casa, y Blanqueta, fora de temor y
conmoguda per l'amor que sentia, distreta de fer bellugar sos dits
entre'ls boixets, estava com encantada ab la vista fixa cap á la plassa
de Santa Ana, esperant que son enamorat se girás pera pagarlo ab un
carinyós somrís.
Blanqueta mirá y somrigué. Guillemet era ditxós.
### XXI. Mestre Nicolau y son deixeble. Lo jurament del enamorat.
Pronóstich cert havia sigut lo que mes de una volta havia fet mestre
Nicolau parlant ab son estimat deixeble Guillemet.
--Molta es ta aplicació, molta es ta bondat y molta la amabilitat que
tens ab mi, li deya, y aixó es mes notable en la edat en que't trobas,
(contava llavors vint anys no complerts,) y tenint una imaginació viva y
forta com tens. Verge de passions déu ser ton cor... Per aixó, si may en
ell ne domina alguna, cregas que ho coneixeré.
Y ho conegué verdaderament. Lo deixeble que may havia faltat á la
puntualitat, que escoltava ab entussiasme las llissons de son mestre,
que sempre insistia en preguntas, desitjós de apéndrer, y que pareixia
víurer sols y gosarse en lo que aquell sabi y coneixedor del mòn li
ensenyava, á pesar de ser en l'últim mes de sa conferencia, (pus per
mort del segon ajudant de escribá de la Diputació, habia entrat
Guillemet á desempenyar aquest cárrech per recomendació de mossen Joan
Fivaller,) aquell mateix deixeble, á qui res costava acabar de cumplir
bè ab son mestre en l'últim mes de las llissons que aquest li dava,
durant aquest período ó temps havia fet prou pera que fos coneguda la
distracció que'l dominava. Si bè assistia la major part dels dias á la
llissó, nó tots com abans, son interes en escoltar no era'l mateix; ohia
ab certa indiferencia los relatos de passats fets que li exposava'l
mestre, y en que abans mestre y deixeble pareixian gosar vivament; la
hora de arribar sempre era tarda, y sempre encara mes tarda pera'l
deixeble la hora de sortir.
Notant aquella novetat mestre Nicolau, s'havia valgut de una estratagema
no acostumada: probá de cridar la atenció de Guillemet exposantli, per
via de entreteniment, una época política y efervescent dels antichs
reys; parlá de la antiga rebelió dels regnes de Aragó y de Valencia,
coneguda ab lo nom de la Unió, de la humillació que tingué que sofrir lo
Rey Pere del punyalet, quant fins lo obligaren á ballar ab lo poble en
la plassa pública de Valencia; peró, á pesar del interés que aquell fet
podia tenir pera qui sempre havia mostrat certa tendencia en favor dels
actes apassionats del poble que vól conservar sas llibertats, aquella
vegada ni hi pará atenció, ni's cuydá de preguntar tan sols, com solia,
de part de qui estava la rahó. Llavors lo mestre, ponderant lo caracter
tirá del Rey, vingué á esplicar que fins ab un germá sèu havia empleat
la venjansa, pus l'havia envenenat, sols per gelosia que tenia de la
infanta de Portugal, de la qual estava don Pere sumament enamorat, per
ser dita senyora una de las mes hermosas de son temps.
No li semblá á Guillemet tan tirá'l Rey com al mestre, pus deya aquell,
que per haverhi tan gran cástich, hi havia de haver hagut molt gran
crim, y si la dona era hermosa, si'l Rey la estimava y si'l germá havia
sigut traydor, res tenia de estrany que en tan dolents temps hagués fet
un home, ple de amor y rey, lo que no fan los vassalls enamorats sols
tal volta per temor de cástich.
Aquesta observació y las moltas preguntas en que llavors se detingué
Guillemet, ja sobre la hermosura de la estimada, ja sobre l'amor dels
dos amants, acabá de convéncer y de fer obrir los ulls á mestre Nicolau,
lo qual digué al deixeble:
--Guillemet, tu ets ja un altre: sempre t'havia dit que arribaria aquest
dia; sempre t'havia dit que res com l'amor fa olvidar la ciencia... y fa
poch que m'ho estás probant.
--Qué diheu, mestre Nicolau? De lo que he dit podeu deduhir que jo
estimo?
--Nó: ho deduesch per lo que has deixat de dir.
--Y com...?
--Compara lo teu cumpliment en los dos anys que has estat baix ma
direcció, y veurás que es molt diferent de algun temps á aquesta part.
--Senyor, com vos sòu lo que insistiu en que aixó s'ha de acabar, de
manera que fins ho haveu dit á mossen Joan, y com per altre part dech jo
també cessar per la nova feyna que m'ha vingut...
--Guillemet ¿he sigut jo per ventura ab tu un pare inich ó un mestre
rigorós? ¿he volgut ser may lo confesor de tos secrets? ¿qué has trobat
ab mi mes que l'amich sincer, y... ¡sí, Guillemet, sí!... mes que
l'admirador de ta bondat y de ta aplicació, mes que l'aconsolat, en sas
penas, per ta sempre grata y dolsa companyia? Tu no sabs quant sentiré
separarme de tu, y fins á quin estrem jo puch justificarte l'afecte
que't tinch... y si ab tot aixó no't basta pera tenir ta confiansa,
tindré que separarme de ta companyia ab aquest sentiment.
Al dir aquestas paraulas mestre Nicolau, se mostrava vivament afectat,
sens que l'altre pogués endevinar verdaderament la causa; mirava aquell
al deixeble ab certa ternura suplicant, y vehentlo per fi mitj indecís y
sufocat, esforsantse pera serenarse, y agafantli cordialment la ma, ab
cert ayre de familiaritat y agrado, li digué de esta manera:
--No m'ho negues, Guillemet: tu estimas, tu estás enamorat... Dígasmho á
mi, que dret tinch de saberho, quant crech que mon afecte á tu es casi
bè com lo de un pare.
Guillemet mitj avergonyit fèu un cert somrís que en cert modo venia á
satisfer la pregunta de son mestre ó á corroborar sa presumpció.
--Sols á vos, senyor, ho podria confiar. Cert es que estimo, y us
diré...
--Basta, basta! li contestá interrompentlo mestre Nicolau; jo no tinch
dret de saber mes que lo primer. No'm contes res mes, que tot lo que'm
podria pintar ta jove y viva imaginació sols serviria pera aumentar mas
amarguras, pera ferme revíurer imatges y recorts grats que jo voldria
allunyar del pensament. També he estimat jo, Guillemet! També he conegut
jo una dona hermosa! També en la joventut he sigut ditxós, y després que
un altre amor, fill del primer que sentí mon cor, m'omplia de goig y
felicitat, aquell hermós y tendre fruyt... Ah! Ah! Ja ho sabs,
Guillemet, ja ho sabs!
Las llágrimas impediren aquí de continuar á mestre Nicolau. Lo jove,
desitjós per una part de compláurer á son mestre y amich, y avergonyit
per altre de haver ocultat fins llavors aquell secret á la persona que
mes confiansa li inspirava, no sabia que ferse ni que dir.
--Calmauvos, bon amich, li deya; ja sabeu que ningú com vos pót tenir la
clau dels secrets de mon cor. Perdonau aquesta falta de franquesa, si
no'us he donat compte de aquest primer pas per una via que jo may havia
seguit... Es un cambi tan involuntari en la vida aixó del amor!
--Certament, es un cambi involuntari: com que la voluntat se dòna tota á
un altre ser. Y jo que conech ton geni, que conech ton cor, no dubto
que, al entregar ta voluntat, ho haurás fet donantla ben complerta, que
ton amor déu ser dels mes vehements.
--Sí, mestre Nicolau, vehement y pur, com que m'ocupa tots los instants
de la vida, y no visch per altre cosa, ni penso en res mes.
--Com á mestre y com amich t'he dit que't parlava, digué mestre Nicolau,
prenent certa gravetat amistosa. Molts jovens hi ha que, ans de arribar
á ser homens, obran com á tals en sas inocentas obras; mes al arribar á
sentir passions que'ls dominan, alguns n'hi ha que tornan á obrar com á
noys, y aixó á efecte de sa mateixa bondat, pus miran la passió com un
deber y no volen faltar á ella, sens pensar tan sols en si aquella
passió pót ser causa de sa propia desgracia ó de la de un altre ser, al
qui fan víctima.
--Qué voleu dir?
Aquesta pregunta la fèu En Guillemet pensant, sens dubte, per la primera
volta, en las dificultats que podian ocórrer en son amor.
--Vull dir, jove, que no sempre que se sènt amor se déu estimar.
--Y perqué nó? Lo estimar no es sentir amor? Com puch, donchs, á un
mateix temps sentirlo y no sentirlo?
Lo mestre aquí volgué manifestar la autoritat de tal en son parlar.
--Y si'l que estima no tè prou pera sí ¿qué'n trau de ferse estimar per
una dona, quant no li pót donar la comoditat ó'l ben estar que voldria?
A menos que la persona que has elegit, Guillemet, fassa ab sa riquesa ta
felicitat... que no es la mes verdadera, quant en la riquesa de la
estimada se funda. Es així tal volta? Estimas á una dona rica?
Lo deixeble respongué ab certa severitat á aquesta pregunta.
--Ara sí que dich, mestre Nicolau, que may haveu estimat.
--Jo no he estimat? No m'ho digas, Guillemet, no m'ho digas!... Peró
respon á ma pregunta: has pensat en ta situació al enamorarte? Es rica,
tal volta, la dona que estimas?
--En res he pensat, ni en lo que tinch, ni en si ella tè. Sols he
estimat, y cada dia estimo mes.
--Així m'ho he imaginat de tu sempre. Peró recórdat, Guillemet, que
encara que tingas assegurada la carrera, val mes que no't precipites en
l'amor fins que conegas...
--Dèu ajudará, y en ell sols confio si no'm basta'l salari que'm dòna
per ara la Generalitat de Catalunya, á la que servesch.
--Peró recorda que ets ja home y que no has de deixar de serho per una
lleugeresa de jove.
--Senyor! digué llavors esclamantse Guillemet. Perque sò pobre y perque
la que estimo es pobre, he de apartar de mon cor aquest impuls tan grat
que m'alenta y que m'atrau cap al ser mes digne de ser estimat? Si aixó
es cert, mestre y amich, ¿perqué naixen en lo cor aquests sentiments tan
purs y agradables, que un hom no pót estingir ni desviar? Qué importa la
pobresa pera l'amor, si existeix la bellesa y la bondat?
--Es á dir, que á mes de ser bella, es ta estimada bona y digne...?
--Bella com las mes bellas del mòn, bona com ho poden ser los ángels del
Paradís... peró, pobre, mestre Nicolau, pobre!
Mestre Nicolau, tot passantse la ma per lo front, y sospirant, digué:
--Igual en lo primer era ma esposa, bella com ninguna, bona com un
ángel... Peró nó pobre, pus ja sabs, Guillemet, com te he contat algunas
vegadas, que tot lo que tinch fou de ella, y com després de ella havia
de ser de mos fills... Ah! Ja ho sabs, Guillemet, ja ho sabs (continuá,
despres de havérseli interromput la paraula per la forsa del sentiment,
y tornant de nou á plorar,)... ja ho sabs, que tinch la desgracia de
haver de ser hereu de mos fills!
Lo pobre jove estava conmogut, vehent que ell era la causa del trastorn
que tenia aquella persona á qui tan venerava y estimava.
--Calmauvos, deya, calmauvos; no vos desconsoleu... Apartau del cap
eixos recorts.
--Impossible, Guillemet, impossible! Mon propi benestar, si per benestar
se enten no tenir necessitat, es l'atormentador de ma vida, pus disfruto
cosas que sòn de mos fills, quant no'ls tinch á ells... y quant ells
foran pera mi la major riquesa, la mes gran felicitat!
--Vos mateix me donau rahó, digué llavors ab mes serenitat lo jove; ja
veheu que vos mateix me donau l'exemple, perque ¿de qué serveix tot lo
demés que's necessita en la vida, si l'amor ho supleix tot?
Lo mestre alsá llavors lo cap en sech, admirat del argument del
deixeble, y coneixent que seria en va aconsellar al enamorat, procurá
serenarse, y li digué sols:
--Es cert, Guillemet, que ta enamorada es bella, es bona y es pobre?
--Cert.
--Es cert, jove, que obrarás com á home en ton amor, que estimas sols
pera fer un bè á qui'l mereix, y que si no ets á temps á distráurerte de
ton amor, cumplirás la paraula que hajas donat á la bella á qui estimas?
--Cert, senyor... y perqué m'ho preguntau?
--T'ho pregunto, perque no vull que may la persona que jo he dirigit
deixe de ser home de bè, ni pugan dir sos amichs que han sigut inútils
mas llissons.
En efecte, la pregunta del mestre no era llavors mes que tal desitj: mes
endevant portá ja una altre intenció.
--Donchs llavors, continuá'l mestre, procura sols no faltar may als
debers de honor, y esfórsat en ta carrera, pera que no tingas
necessitats si un dia contraus obligacions á que ara de segur no póts
aténdrer.
--Vos prometo, mestre y amich, que may olvidaré vostres consells, que'm
portaré sempre com á deixeble de un home honrat... peró sí desde ara vos
demano un favor...
--Quin?
--Que aquesta confiansa no surtia de vos, y sobre tot, perque seria ma
desgracia, que no arribe may la noticia de mon amor ó de ma lleugeresa á
oidos de mossen Joan Fivaller.
--Es aquest encárrech solament temor de enujar al protector?
--Es mes encara, pus mossen Joan coneix á ma estimada, y...
--Jove, cridá llavors lo mestre, pasmat, ¿qué es lo que vóls dir? Mira
que Fivaller t'ha servit de pare y que tu freqüentas sa casa... No vull
pensar una ingratitut de tu, peró torno á recelar que no hi hagut
sinceritat en las paraulas. M'has dit que ta estimada era pobre, y pót
ser sia ben diferent...
--Pobre, sí, pobre, (digué ab cert somrís En Guillemet, vehent que son
preocupat mestre s'havia arribat á créurer, tal volta, si l'amor del
jove podia tenir relació ab alguna persona íntima de la casa del noble
protector;) sols es ma prevenció per motius que ja us esplicaré. Pobre
es ma estimada, tan pobre, que no tè pares, ni bens, ni parents, y víu
sols baix l'amparo de un falconer del portal del Ángel, que'l dia que
moria, la tornará á deixar órfana, sens dubte, com al dia que la
recullí.
En tant que Guillemet anava fent aquesta relació, lligant en la memoria
mestre Nicolau certs recorts que tenia ja casi olvidats, no pogué menos
de renovar l'enterniment que sentí quant, junt ab mossen Joan Fivaller,
visitá la botiga del falconer Joan de la Murtra; dubtá de pronte, no
pensant en la transformació que podia haver sofert en mes de dos anys la
nina que ell habia vist lo dia de la entrada de fra Vicens, mes sentint
per fi las últimas senyas que En Guillemet li donava, regonegué
clarament que la hermosa donzella de aquell temps podia ser molt bè la
nina desgraciada de dos anys enderrera, devant de la qual, ó mes bè,
devant de sa miseria y hermosura, ja havia ell derramat llágrimas de
ternura, ans que son deixeble las derramás de amor.
--Digas, digas, preguntá ab interés á Guillemet: ¿y aquesta nina es molt
jove? ¿y es órfana de pare y mare? ¿y la recullí'l falconer?
--Tè tretze anys; moriren sos pares en lo siti de Balaguer, y la recullí
En Joan de la Murtra quant fra Vicens la portava á Barcelona, dos anys
enrera, entre'ls altres pobres de sa comitiva.
--Verge del Cel! esclamá llavors mestre Nicolau, alsant los brassos, y
girantse á un retaule de la Verge de Montserrat, que hi havia en un
estrem de la cambra ahont se trobavan. Gracias, senyora, gracias! Ja
veig que mas llágrimas y mas súplicas produhiren fruyt; aixó fa,
Senyora, que jo desde avuy ab mes gran entusiasme vos adore y vos aclame
per ma patrona, ma esperansa y mon consol!
--Qué es aixó, mestre? preguntava tot pasmat En Guillemet, no sabent á
que venian las esclamacions de mestre Nicolau.
--Sabs qué es, jove? que jo ans que tu he conegut á aquesta hermosa y
desgraciada, que ans que tu he derramat llágrimas per ella... y per
ella, sí, desde que la vegí per primera volta, he suplicat á aquesta
santa Madona, pera que li donás consol y amparo!
--Ara sí que dich, (esclamá llavors Guillemet, abrassant enternit á son
mestre,) que vos y jo som un sol cor, que no ha sigut en va l'afecte que
sempre vos he tingut!
Y abrassats així tots dos, y esplicant en breus paraulas mestre Nicolau
la manera com havia conegut dos anys ans á la nina de Menargues,
escoltava admirat En Guillemet, arribant á dubtar en certs moments si
tal volta se trastornava lo cap de son mestre, encara que veya
concordant lo que aquest deya ab lo que ell sabia, quant de repent,
desempellegantse dels brassos del jove lo sempre afligit mestre, mostrá
la cara plena de alegria, com si realment algun goig inesperat y repenti
hagués acudit llavors á sa imaginació.
--Oh idea luminosa! esclamá, mirant alternativament al jove y á la
imatge de la Verge. Sí, sí, Senyora, vos haveu permés tot aixó, pera que
pogués calmar la mia pena. Ja no tinch dubte! Ja tinch lo camí que
buscava!... Ja se ha cumplert ma esperansa!... Ara sí, sí, que ma
permanencia será molt mes breu! Gracias, Senyora, gracias!
No entenent Guillemet aquella transformació de son mestre y la varietat
de ideas de sas esclamacions, així com la inusitada alegria que
manifestava aquell que habia arribat á envellirse de plorar; crehent en
efecte que son cap se trastornava, no pogué menos de dir entre sí, y ab
gran dol, per l'afecte que li professava.
--Ara sí, pobre mestre Nicolau, que no tè remey! Al Terrós tindrá que
anar si vól curarse! Y mon amor es causa de sa exaltació, y lo parlar de
tristesas y miserias es causa de son desconcert! Pobre home! Jo tinch la
culpa de que mon estimat mestre s'haja acabat de tornar boig!
Y així estava reflexionant y mirant ab compassió al que ell creya boig,
quant acostántseli mestre Nicolau ab lo major carinyo del mòn, y
agafantli la ma, tot tremolant, li digué:
--No penses, nó, Guillemet. Tu déus arribar á créurer que ma rahó está
trastornada, peró no es així, pus me domina una verdadera alegria, la
única que podia tenir en aquest mòn entre tantas desgracias com sempre
m'han rodejat!
--Y qual es, senyor? preguntá mes admirat lo deixeble.
--Qual? Que vaig á separarme mes prompte de lo que t'havia indicat, de
aquesta gran ciutat de Barcelona...
--Satisfacció ben pobre pera mi, pus me fará sempre falta vostre afecte.
--Nó, Guillemet: l'afecte may te faltará: lo que't faltará será sols ma
persona. Mes ans de partir, sí que'm convé que'm dones la major proba de
ta amistat.
--Y qual es? diheu.
--Jo te la diré, contestá'l mestre, estenent lo bras esquer y senyalant
á la Madona; tu m'has promés ser sempre home de bè, m'has promés no
enganyar á la bella á qui estimas, y finalment que t'esforsarias pera
ser útil y lograr així la felicitat de la que adoras. Júramho, donchs,
aquí devant de aquesta excelsa imatge, júraho, deixeble y amich, devant
de la Verge de Montserrat, que es la última cosa que de tu exhigeis...
ton amich y ton mestre!
--Sí, sí; ho juro, ho juro, senyor, y per major forsa de mon jurament y
per aliment de ma esperansa, juro á la mateixa Verge, que si algun dia
logro ser felís ab la bella á qui adoro, no posaré mos llavis sobre son
front, sens que ans jo y ella hajam anat á la montanya santa á visitar
en son propi sanctuari á la excelsa patrona de Catalunya.
--Home de bè... y cristiá al mateix temps! esclamá per última vegada
mestre Nicolau, no podent parlar ja de enternit, y donant una forta
abrassada á son deixeble. A Dèu, Guillemet, á Dèu! Dintre pochs dias ja
no sabrás ahont sò.
--Encara us veuré, senyor! respongué Guillemet, tornant la abrassada á
son mestre. Encara us vull véurer una altre volta, ans no us separeu de
mi!
Lo mestre se deixá cáurer en un banch que allí hi havia, tapantse ab la
ma los ulls, y dihent al mateix temps:
--Pobre es lo cor del home, pus ocasions hi ha en que no se sab quin es
lo verdader sentiment que'l domina! Sí, pobre es lo cor... pus estich
alegre per un bè que faig, y ploro al mateix temps de tristesa!
Y Guillemet, sortint entristit del aposento y arrimantse la gorra á la
cara, no feya mes que repetir entre sí:
--Una de dos... ó es boig, ó es per sa boca que parla un ángel del cel.
### XXII. La festa de Santa Llucia. La paloma y l'esparver.
Quant mes anava creixent y desarrollantse la hermosura de Blanqueta,
quant mes anava penetrant en son cor l'amor que En Guillemet li infundí,
major era la desesperació del donzell rival y la luxuriosa flama que
l'enardia.
Per aixó també, la casta afillada del honrat falconer venia á ser la
trista paloma, que, girantse sempre cap al cantó de ahont espera que ha
de venir l'espós, no sab fugir la vista de la part oposada, temerosa de
que per allí vola'l milá ó l'esparver que la aguayta y la vól
destrossar.
Paloma enamorada era Blanqueta, descubrint sempre entorn de sa casa al
enamorat Guillemet, que diariament la atisbava y no sabia anarsen á
reposar sens haver vist á sa preciosa estimada, á la casta femella que'l
corresponia ab tot lo carinyo que li era possible; y esparver era
realment l'inmoral y misteriós majordom, que, vehentse sempre burlat,
intentava tots los medis de fascinar á la paloma, jurant que quant altre
remey no tingués, faria una embestida brusca y violenta ab tal de poder
satisfer sa infernal passió.
Mentres que Guillemet se valia de honrosas astucias pera véurer ó
enrahonar á sa estimada, astucias que alguna volta conegueren mes los
vehins que'l mateix Joan de la Murtra; lo malehit donzell, cobart al
mateix temps per por de trobarse cara á cara ab lo fogós correu de Casp,
y pugnant contra sa voluntat ab lo perill del escándol que resultaria si
alguna mala cosa's contava del majordom del palau, volia sols, á manera
de serp verinosa, introduhirse ab quietut en lo jas de la paloma, pera
allí seduhirla ó picarla ab son mal verí.
No fou altre son intent, quant, ab lo pretext de favorir al menescal,
enviantli á ferrar tots los cavalls de la Casa del Senyor Rey, aná
introduhintse en la casa de aquell vehí del Portal del Ángel, pera tenir
un punt de ahont pogués aguaytar la presa que envejaba, y una espia que
l'ajudás y'l favorís en la maliciosa geperuda, que, com á fadrina
desesperada, no volia may la felicitat de cap altre de sa classe, y
menos si era hermosa. Es per demés dir que la tal famella feya son
negoci ab lo senyor majordom, pus no deixava de ferli aquest certs
regalets, y fins á voltas alguna apretadeta de ma, pera contentar sa fam
nupcial, en pago de certas traydorias que ells dos se enrahonavan, y
que, com es de véurer, se dirigian totas á buscar una ocasió pera que
l'esparver trobás la paloma á la quieta.
Peró per demés se afanyava aquella mala parella, pus no deixant may lo
falconer á sa afillada sinó al mitj del dia, y ab la previsió de que
s'estás sempre la noya fora de la porta, durant sa ausencia, may, may
havia pogut trobar lo donzell la ocasió que volia, per mes que rondás de
nit y de dia per la vora de sa casa, ni may havia lograt rébrer una sola
mirada de correspondencia, ni que's donás per entesa de cap de las
paraulas, sempre atrevidas é indiscretas, que ell murmurava dins de sa
capa al passarli per prop.
Arribá un dia, no obstant, en que la mala vehina olorá, com se sól dir,
un medi pera que l'esparver pogués tenir á la paloma prop de sas unglas.
Molt enrahonaren, la vigilia del en mal hora concebut atentat, la
doblegada cigonya del menescal y son franch amich lo senyor majordom de
la capa vermella. Aquell dia fins li doná'l donzell á la desesperada
fadrina un abrás complert y un delicat mocador que portava: tanta fou la
alegria que li causá, ab la esperansa segura de lograr lo que tant de
temps ha feya pérdrer lo dormir á aquell cor cremat de vicis. Fou aquell
dia, sens dubte, la volta en que'l donzell sortí mes alegre de casa de
sa amiga, y fins també, pót ser, lo dia en que fèu menos esforsos pera
deixarse véurer y passar per la vora de la casa del falconer, á manera
de general que, tenint próxima y segura una victoria, ni's cuyda tan
sols de revisar sas tropas y de inspeccionar lo camp.
Lo dia seguent de haverse tractat aquesta mala treta, era lo de una
festa que interessava directa y principalment al barri ahont hi havia lo
carrer dels Orbs. Vejam, donchs, lo que en ella succehí.
La festa de Santa Llucia posava en moviment y alegria, quant arribava, á
tots sos devots, y especialment als desgraciats cegos que vivian en lo
carrer de son nom. Lo que tè un mal en lo mòn desitja sa curació, y
emplea pera lograrho tots los recursos coneguts, peró entre tots los
mals, cap se mira per causa de major desgracia com lo que priva de la
llum: cap coix se deixaria llevar una ma pera recobrar sa cama, cap
manco se deixaria llevar un peu pera recobrar la ma que li falte, peró'l
cego se deixaria tallar una ma ó un peu pera véurer la obra mes gran del
Creador, y sens la qual las demés perdrian sa importancia, la llum.