Guillemet per devant de la casa de la ciutat, qual porta se conserva
encara per sort, salvada per miracle del modern instint destructor,
derrera del fróntis actual, com si fos una ninfa hermosa y postrada de
dolor, á la que un sátiro tè subjectada per la cabellera.
Lo tros de fróntis antich que encara pót contemplarse com enfonzat ó
engastat en lo modern edifici, y que's véu actualment al entrar en lo
carrer que's diu de la Ciutat, conserva encara algunas de sas espayosas
y atrevidas finestras ab la doble pilastra gótica, lo dosselet ahont
destaca lo preciós ángel Rafael, (segons diuhen las lletras dels
costats, Rafael Angelo,) ab sas alas de metall, y que en altre temps
brillaren com á or, y tenint als peus l'escut reyal de la corona de
Aragó, ó antich de Catalunya, coronat per lo famós casco que porta per
cimera lo fabulós drach dels reys; qual conjunt ve á formar com un
floró, ornant la estremitat de una porta que encara ostenta gran part de
las antigas planxas y'ls claus que la hermosejavan, porta de recorts
inefables, per ahont se introduhia ans al temple de la justicia y del
amor patri, y per la qual han fregat en altre temps las heroycas
gramallas rojas dels antichs concellers.
Al arribar Guillemet á tal punt, observá gran animació entre las
personas que per allí's reunian, moviment continuo de gent que entrava y
sortia, y en general en uns y altres marcada en la cara la alegria y la
complascencia.
--¿Qué es aixó? preguntá senzillament á un menestral que semblava estar
enterat de lo que's tractava, per l'interés y forsa de las esplicacions
que feya á uns senyors allí detenguts.
--Los nous concellers, los nous concellers... li contestá l'altre.
--Es veritat que avuy es dia de elecció. ¿Y quí, quí ha sortit? ¿Sòn
gent que...?
--Jo ho crech, digué'l menestral sens deixar acabar al que preguntava;
si sembla que la Providencia ho porte. Conceller en cap ha sortit mossen
March Turell, segon, mossen Joan Fivaller, tercer...
Així que En Guillemet sentí'l nom de mossen Joan, girá involuntariament
cap á Sant Just, sens acabar de escoltar qui eran los altres, y mogut
sens dubte per lo desitj de anar á felicitar primer que ningú á sòn
protector; mes, á pesar de son bon desitj y de sa resolució, se'l vegé
detenir lo pas al cap de un rato que caminava, y mudar sa direcció,
marxant á tota pressa cap al carrer del Bisbe. Fou en aquell quant la
oportunitat lo convidá á inventar un medi pera trobar la ocasió que tant
desitjava.
--Sí, sí, deya tot sol y dirigintse cap al carrer del portal del Ángel;
demá es lo dia primer del mes, lo dia de la visita... Si ara hi vaig á
ferli saber la novetat, pót ser se resoldrá á fer lo que jo volia fer
ara, y quant ell s'en vaja pera dar la enhorabona á mossen Joan,
llavors... Oh! sí, sí: me sembla que veig lo cel obert.
Y així cabilant, y donant pressa á sos passos, arribá prop de la casa
del falconer, en qual porta distingí ja de lluny á la envejada Blanqueta
que tenia devant lo coixí de fer puntas.
Al acostarshi Guillemet, li fèu ja certa senyal ab los ulls, indicant
que convenia dissimular, y vehent de prompte que'l falconer no era en la
botiga, tingué encara temps de poder dir á mitja veu á la noya, que no
fes cas de sa alegria, pus tot alló era una escusa pera véurer si
trobaria ocasió de parlarli.
Mes no hagué de tardar en fingir qui tan poch ne sabia, pus descobrint
en la cambra interior al falconer, á pesar de la conmoció que sentia y
de anárseli los ulls á Blanqueta, doná En Guillemet un alegre crit de
Joan! Joan! y apareixentse l'home, no tardaren un y altre en donarse la
ma.
--Qué es aixó? Tu per aquí?
--Havia de passar per la plassa de Santa Ana, y no he volgut ferho sens
aprofitar la ocasió.
--Per aixó... sinó hauria dit que us haviau errat de un dia.
--Qué havem de errar. No us dich que he volgut aprofitar la ocasió?
--De qué?... Hi ha alguna novetat? preguntá sorprés lo Joan.
--Y tal novetat. No sabeu que avuy es lo dia de San Andreu, que avuy se
fan los concellers nous?
--Y qué...?
--Qué? Agafau vostre capot y la gorra, Joan, y anau á donar la
enhorabona á vostre favoreixedor, mossen Joan Fivaller, que ha sigut
elegit conceller segon.
--Qué'm dius! Es cert?
--Cert.
Los ulls del falconer espressaren repentinament la alegria que sentia
per la elecció de un home que tant de bè podia fer, en son concepte, al
poble que regís, y encara mes per la honra que cabia á qui ell tan
estimava y venerava.
--Benehit sia'l cel, esclamá, pus fa sortir gent tan cabal pera'l bon
nom de Barcelona! Benehit sia Dèu que aumenta l'honra de qui'n tè tanta!
--Ja ho veheu: vos sabrá mal de ma vinguda?
Guillemet anava dihent aquestas y altres paraulas vagas, sols pera anar
allargant lo temps, y encara que mirava alternativament á las dos
personas que allí hi havia, no deixava per aixó, ab tot dissimulo, de
observar sempre la actitut y'l mirar de Blanqueta.
--Qué m'ha de saber greu ta vinguda, deya'l Joan, tot alegre y tocant la
espatlla á Guillemet; ans t'en dono las gracias, pus conto que tots,
tots nos interessam per la honra de mossen Joan.
--Estich segur que tot Barcelona s'en alegrará.
La impaciencia de En Guillemet era inmensa, y vehent que no parlava'l
falconer de anar á visitar al elegit, anyadí un altre esfors ó
probatura, dihent á continuació: --Tothom, tothom s'en alegrará, y
estich segur que no faltará cavaller ni menestral que no vaja á
felicitarlo.
--Jo ho crech! La primera cosa que fassa demá al dematí, jo t'asseguro
que será passar á la casa de qui tant bè m'está fent. Sabs quí es, noya?
(anyadí després, dirigintse á Blanqueta;) es aquell bon senyor que
s'estava á la porta lo dia que vas arribar, y'l mateix que cada cap de
mes envia á Guillemet. Sí, sí: demá al dematí sens falta m'en hi vaig.
Aquesta última paraula ó seguritat enxamplá'l cor del enamorat jove, pus
vegé casi realisada la esperansa que concebia. Sa astucia havia
triunfat, lo moment oportú se li acostava; així que, considerant com
sobrat tot lo que allí pogués dir y fer, quant ell no s'hi trobava com
volia, pretestá luego la urgencia de un treball que havia de fer,
repetint que son únich objecte havia sigut participar aquella
satisfacció á qui no dubtava s'en havia de alegrar; y donant novament la
ma á son amich, y clavant tot passant una dolsa mirada á Blanqueta,
saltá al carrer, cridant ab alegria: --Vaja donchs, vaja: de aquí á un
altre dia. A Dèu siau, Joan: A Dèu, Blanqueta. A quals afectuosas
espressions responian també un y altre de la casa, dihent:
--A Dèu!... A Dèu Guillemet! De aquí á un altre dia. A Dèu!... A Dèu!
Y En Joan fins hi anyadia alternant ab sos saludos:
--Encara gracias, home, encara gracias del favor. Cregas que m'en alegro
molt que hajas vingut.
Qual espressió de amistat corroborava Blanqueta, alegre y pensativa al
mateix temps, ab espressions de amor, que sols se rebullian llavors en
lo fondo del sèu cor enamorat, y que á haver de sortir per la boca, sols
s'haurian pogut manifestar ab aquestas paraulas: --Tu t'en alegras... y
jo mes!
Llargas foren las horas de aquell dia pera'l pobre Guillemet, que
esperava; y gran fou la impaciencia que sufrí desde la matinada del dia
seguent. Encara no s'hi comensá á véurer, ja saltá del llit, delirós de
córrer prop de la casa de sa estimada, y posarse en aguayt pera
aprofitar la ocasió y lograr l'objecte que s'havia proposat. Sortint per
lo portal de Sant Sever, que era casi al estrem de la Rambla, á fi de
evitar que pogués ser vist per los vehins inmediats de la casa ó per lo
mateix falconer, doná la volta per la part de fora de la Parellada y
demés horts, ja citats, que hi havia derrera de Santa Ana, entrá molt
cautament per lo portal del Ángel, y entretenintse per allí com esperant
á algú, quedás en la entrada del mostassaf, desde ahont se descubria,
encara que á distancia, la botiga de la Óliva. Desde allí estigué en
observancia l'enamorat jove, mirant de continuo, y fonentse de
impaciencia, féntseli horas los minuts, quant, á las nou del dematí,
distingí clarament al Joan, que portava sa capa y son barretó, y estava
enrahonant, á la porta de sa casa, ab sa afillada. Aumentá llavors de
graus sa impaciencia com lo goig de sa esperansa, y li succehí lo que al
noy que vól pujar dalt de un arbre gros pera cullir un fruyt, en lo
moment que domina ja'l tronch y no li falta mes que allargar la ma. Mitj
amagat son cos, aná seguint ab la vista al falconer que's dirigia cap á
la plassa de Santa Ana, y si bè's contenia per prudencia ó temor, las
camas semblava que li fugian; tingué paciencia fins que vegé al que
observava á llarga distancia, y quant ja casi arribá á pérdrerlo de
vista, llavors, sense véurer tan sols als que li passavan per prop, pus
estava tot ell fixat en lo objecte que 'l movia, avansá ab precipitació
en los primers passos, y aná caminant després ab naturalitat, pera no
donar que pensar á ningú, sobre tot al acostarse á la botiga.
Al posar en ella'l peu, lo jove fogós y atrevit arribava á tremolar: tan
poch avesat estava á fer actes que desdissen de sa formalitat y
franquesa, y tal era la pena del dubte que encara l'oprimia, no sabent
de quina manera fòra escoltat son amor quant lo declarás estesa y
clarament. Peró son temor se torná en entussiasme al contemplar lo
quadro que se li presentava devant sos ulls. Blanqueta, després de haver
arreglat y donat menjar als aucells, se entretenia, com de costum, en
acariciar á sa predilecta tortoleta, amor privilegiat fins llavors de sa
ignocencia. Sentada estava la encantadora donzella junt á una taula, en
la que descansava son bras dret apoyant en la ma lo cap, y demunt de la
espatlla esquerra tenia al carinyós animalet, que rullava, estenent tot
sovint lo sèu bèch fins á picar lo pinyó que sa amiga guardava entre sos
preciosos llavis. Pera mirar Blanqueta á son estimat animalet, tenia que
girar los ulls al costat, donantli aquesta actitut certa espressió de
amorós abandono, á que ajudava fins lo deixo natural ab que penjava son
bras esquer fora del cos. Hermosa, encantadora estava en aquella posició
Blanqueta, y si un pintor hagués volgut fer ressaltar completament sas
gracias y hermosura, de segur que la hauria copiada en aquell instant, y
no hauria volgut que per res se mudás de la manera en que's trobava.
Un ah! mútuo dels dos amants fou lo saludo ab que un y altre anunciaren
sa alegria ó sa sorpresa, y de segur que Guillemet hauria doblegat lo
genoll devant de aquella bellesa, si no hagués notat la perturbació de
la noya, al véurerla esclamar que estava sola en la casa, y que'ls
vehins podian observar y mal pensar de ella.
--Ah! per fi't trobo sola, digué al entrar Guillemet; per fi logro lo
que tant he desitjat, reyna meva, consol meu, alegria de mon cor!
--Ay! Guillemet... Quí s'ho havia de pensar... Tu per aquí tan aviat...
Peró, mira que'l pare no hi es... que ha sortit fa poch... Ay, qué dirán
los vehins!
--No't perturbes, Blanqueta meva, no't impacientes. Ja sab tothom que sò
amich de ton pare, que jo vinch á ta casa tots los dias primers de cada
mes...
--Sí, peró...
Y la prudenta y temerosa Blanqueta se incliná, com volent arrimarse á la
porta del carrer.
--No perdem temps, amiga meva. Jo no vinch aquí á perturbarte, jo vinch
sols á assegurar lo dubte que'm fa patir. Temps ha, temps ha que póts
haver conegut mon amor... Sols l'altre dia poguí indicarte mon desitj,
alcansant de tu aquesta prenda envejable de ta correspondencia, aquesta
prenda que eternament conservaré, y que durant ma soledat, pus soledat
tinch sens tú, será sempre'l consol de mon adolorit cor.
Y dihent aixó, besava encara entre sas mans aquell colorejat clavell,
que ja ni'l color ni la galanura conservava, per lo temps que havia
passat desde que se separá de la planta.
Vehent la donzella aquesta manifestació tan plena de ardor y puresa,
baixá los ulls vergonyosa, no podent resistir á aquella primicia de
amor, pagada tan próximament á sa persona. Qué tè de estrany, si la
vigilancia de son pare adoptiu bastava pera allunyar als atrevits, y si
algun amor podia recordar llavors la donzella, era sols un de diferent,
lo de sos pares, ja tant temps ha desaparegut!
--Oh! continuá ab accent suplicant y ple de carinyo l'enamorat; ¿m'en
hauré de tornar tal volta, sens alcansar una dolsa paraula de tos
llavis? ¿Serás ingrata ab mí? ¿Me negarás ton amor, Blanqueta?
La cándida donzella no sabia que respóndrer.
--Alsa'ls ulls! miram, miram! continuá l'enamorat; després que tantas
horas he perdut per tu, després que m'has donat una confiansa, després
que he esperat la ocasió de trobarte sola, aguaytant quant s'en anás ton
pare, serás ingrata pera no contestarme una sola paraula, pera no
donarme un sol ¡sí! á lo que't pregunto? Digas, digas, Blanqueta:
¿m'estimas?... ¿m'estimas?... ó sinó m'en vaig pera no tornar may mes.
La donzella, ferida en lo mes viu de son cor, alsá sos preciosos ulls, y
acompanyat de un modest somrís, pronunciá un ¡sí! que sols podia haver
percibit la atenció de un enamorat que espera.
--Es á dir, (esclamá llavors delirant de goig En Guillemet,) es á dir,
que no puch, que no dech dubtar ja de ton amor. Oh! astre felís de ma
ventura, jo't juro que tota ma vida la dedicaré al recort de aquest amor
que'm promets, y á trobar lo benestar que desitjo pera tú. Jo no tinch
gran fortuna, estimada meva, peró tinch una esperansa en lo bon
cumpliment del cárrech que desempenyo: algun dia podré ser mes de lo que
sò, y si aixó no basta, mil medis hi ha en aquesta ciutat, pera ajudar y
passar la vida, sobre tot si tu no ets envejosa y't contentas ab ma
sort. Creume, creume, Blanqueta meva, que es mon cor lo que't parla,
nó'l cap delirós de un jove que vol gosar del mòn, sí sols un cor que
estima, peró que estima gosantse mes que en la ilusió passatjera en la
felicitat futura. Oh! sí: no dubtes que serém felissos, pus Dèu, que
coneix mas intencions, no'ns abandonará, y la promesa que li he fet de
ser constant y pur ab tu no será desohida. Estimam, Blanqueta, estimam y
no envejes res mes!
--Qué he de envejar? contestá la noya ab un accent que revelava á un
mateix temps tristesa, gratitut y amor; ¿qué ha de envejar una pobre
desamparada, que pót tornarse á trobar órfana y sola en lo mòn, lo dia
que falte la persona que la sustenta? Pobre de mí!
--Oh! nó, nó! Jo't juro que no será may, y que primer hauria de quedar
jo pobre y desvalgut, ans que véurer la desgracia prop teu.
--Jo no sè que dirte á tot aixó, Guillemet, peró'l dia que ho arribás á
descobrir la persona que'm fa de pare... ay! aquell dia, quí sab lo que
fòra de mi y de tu!... ¿Te sembla si dech jo ser may ingrata ab qui m'ha
tret de la miseria?
Aquestas paraulas sorprengueren un tant á Guillemet, que no veya devant
de sos ulls mes que son amor, y no s'havia fixat en los sagrats debers
que sa estimada li recordava. Peró son honrat propósit ho vencia tot.
--Ja sè que havem de esperar, digué; que será mal á nostre carinyo
aquest dubte y'l dissimulo que devem guardar; peró no será mal per mi,
pus encara que no puga parlarte, encara que no't pogués véurer (lo que
Dèu no permeta,) jo't juro que no faltaré may á la paraula que't dono, á
la paraula que he promés á Dèu. Molt será que un dia ó altre, com avuy,
no puga aprofitar una ocasió, y sinó, de dia y de nit bastará que jo't
veja á la porta, que jo't puga dirigir una paraula quant surtes al
terrat: me bastará, en fi, saber que m'estimas, pera esperar content. Y
si un dia fosses desgraciada, jo volaré á ton costat, y si un dia jo
puch millorar de sort, no ha de ser tan tirá ton pare adoptiu, que
s'opose á deixarte assegurada en lo mòn. Espera y confia, Blanqueta,
escoltam y estimam, y ja veurás com algun dia trobarás una felicitat
que't compensará tots los treballs que has passat en aquest mòn. M'ho
juras, m'ho juras que'm cumplirás tot lo que't demano?
--Y com puch negarmhi, si m'has escullit á mi ab tan bons desitjs?
La mirada que doná aquí Blanqueta á son estimat era la sancció mes
verdadera de aquell contracte pur, que desde aquell moment firmavan dos
voluntats recíprocas, refundidas en una sola.
En pago Guillemet hauria fet lo que tot amant en son cas, hauria besat
la ma de la hermosa que li jurava amor y constancia, peró sa honrosa
promesa'l detingué, y's contentá en espressar rendit lo mes gran
agrahiment. Y pogué detenir també l'impuls del amor en aquell moment
supremo, lo véurer que la noya, impacienta, sens dubte, per si tornava
son pare, se arrimava al brancal de la porta, desitjosa de que cap dels
vehins pogués pensar mal de sa persona, ó poguessen avisar á son pare de
alguna indiscreció.
--Ay ay! Guillemet, deya la noya, dirigint la vista desde la porta al
estrem del carrer; jo de bona gana escoltaria lo que tu'm dius, peró si
torna mon pare, si'ls vehins observan... Per amor de Dèu, tórnaten, y un
altre dia podrém parlar.
--Nó, nó; no vull pérdrer los moments quant sòn preciosos pera mi... ¿No
sabs que avuy es cap de mes? ¿Qué importa que'm trobe aquí'l Joan?
--Sí, peró...
--No tingas por, nó, filla meva. Aquest temor y aquesta previsió son
preciosos á mos ulls, y pus conech lo que convé guardarte, ja que he
lograt de tu lo que volia, póts sentarte al carrer prop de la porta, y
jo m'assentaré al brancal, pera evitar tot mal pensament que't pogués
ocasionar disgust.
Y se assentava ja Guillemet, y la noya passava ab son coixí de puntas y
un petit tamboret pera colocarse á la part forana, quant, de repent,
girantse com esparuguida Blanqueta, deixá cáurer lo tamboret, y torná á
fugir resolta á la botiga.
--Qué es aixó...? Qué't passa? preguntá admirat Guillemet, mitj alsantse
del llindar de la porta.
--Res... res! digué á mitja veu Blanqueta, mirant com ab temor cap á la
part de fora.
Prompte regonegué la causa de aquell esparuguiment lo jove, pus al
dirigir també la vista pera véurer ahont mirava la noya, vegé passar pel
carrer al insolent cavaller que pochs dias ans s'havia burlat de ell.
Lo donzell, cubert ab son tabar, avansá fins devant de la porta, y no
s'incliná cap á ella, cregut de que, com sempre, hi havia allí lo
vigilant falconer, tant mes quant junt á la noya hi havia un altre jove.
--Ah! esclamá llavors Guillemet; ¿perqué fuges, Blanqueta?... Aixó
voldria dir que no m'has dit tot lo que devias...
--Es que aquest mal home sempre, sempre...
--Respiro quant sento que per mal home l'anomenas.
Y quedant per un moment pensatiu Guillemet, continuá: --Ara veig bè que
sas riallas no eran burlas al qui estima, sinó gelosia del que es
estimat. Bè diuhen, que sempre surten las punxas prop de la rosa!
--Tingas prudencia, tingas prudencia, deya desde dins y á mitja veu
Blanqueta, pus es lo majordom del palau, y seria capás...
Guillemet callá per un moment, si bè per aixó no baixá la vista, y al
regonéixerlo'l majordom, li fixá també la sèva, plena de rabia, y fins
semblá que's detenia instantaneament. Peró hagué de dissimular, sens
dubte per temor de escándol, y alsant l'embós fins á la altura dels
ulls, seguí son pas en direcció al portal, y per ell desaparegué.
--Vina, vina, cridá llavors lo jove á sa estimada, pus ja ha passat lo
que tal volta es mon rival!
--Oh! aixó si que nó! contestá Blanqueta, trahent lo cap en fora pera
cerciorarse, y passant luego á sentarse de nou en lo tamboret. Lo que jo
tinch de aquest home, Guillemet, es sols por, un esparverament que'm
domina cada vegada que'l veig, pus desde que s'ha fet amich ab la
familia del menescal vehí, tot lo dia passa en sa casa, y no puch sortir
en forat ni en finestra que no me'l veja al devant, fentme sempre mil
senyals, mes indecorosas que amorosas, y fins amenassantme de la manera
mes cruel. Peró no tingas por, nó, Guillemet, pus ni me'l miro, ni
may... may voldria topar ab sos ulls.
--desgracia meva! torná á esclamar lo jove. Quina llástima que Dèu no
l'haja fet á ell igual á mi ó no m'haja fet á mi igual á ell!
--Per amor de Dèu, Guillemet. No penses en res que puga desgraciarte,
pensa sols en mi, y... ¡sí, sí, t'ho juro!... jo't mantindré sempre viu
mon amor, y en un lloch ó altre molt será que no'ns pugam véurer ó
enrahonar.
Lo que pót l'interés per una cosa estimada ó'l perill de pérdrerla! La
donzella que may havia parlat ni sentit parlar de amor, en aquell
instant, tement lo perill que podia córrer Guillemet, parlá ab tota la
espontaneitat de son esperit, espressant l'amor que ans se avergonyia de
confessar.
--Tè compte lo que'm promets, Blanqueta. Ja véus que ara ha de ser major
ma vigilancia y l'interés que prenga per tu; així que, será precís, no
hi ha remey, que de una manera ó altre pugam véurernos y comunicarnos...
--Ah! cridá la donzella, interrompent al amant, baixant modestament los
ulls y donantse pressa en fer bellugar los boixets de las puntas.
--¿Qué?...
--Que vè'l pare, que torna'l Joan... Miral, miral al cap de vall del
carrer. Per amor de Dèu, Guillemet, per amor de Dèu que no conega res.
No'm parles de res mes, no m'parles de res mes...
--Peró...
--Sí, sí. Tot t'ho prometo, tot... peró, per amor de Dèu!
--No hi ha mes, donchs, (digué llavors Guillemet, esforsantse pera
fingir naturalitat,) que aparentar la alegria de sempre. No estranyes de
conseguent tot quant diga, amada meva, pus bè póts conéixer que sols
puch estar trist, quant estich á punt de deixarte. ¿M'estimas,
Blanqueta? Dígasmo... per la última volta en aquest dia.
--Sí, sí... molt, molt!... peró, per amor de Dèu!...
Y fingint realment En Guillemet, comensá á parlar de diversas cosas, com
si verdaderament no hagués vist que s'acostás lo falconer, y fins
parlant de ell y dolentse de lo que tardava en tornar; quant arribá
aquest, espressant ab sos ulls certa satisfacció, que no havia tingut
quant, desde lluny, pogué distingir sols un home, que no sabia qui era,
á la porta de sa casa. Tal satisfacció era la de véurer la previsió ab
que sa afillada havia rebut la visita del amich en la part de fora de la
botiga.
--Eb! digué'l Joan, tocant á la espatlla de En Guillemet. Feya molt que
t'esperavas?
--Oh! gracias á Dèu! respongué l'altre, alsantse y donantli la ma.
Perque ja podeu conéixer que avuy es dia de córrer, y... No vól dir aixó
que jo no sapia esperar als amichs.
Y allargant la ma, tot ficantse dins de la botiga junt ab En Joan,
posáli dins de la sèva la cantitat que mensualment li portava, la que
prengué'l falconer mitj rihent.
--Ah! aquí está la cosa... Ja, ja... bè. No't dich res pera mossen Joan,
perque prou li he dit, encara que, fillet, á pesar de ser tan dematí, no
sè com hi he arribat, pus hi havia mitj mòn y l'altre mitj que hi anava.
--Es á dir, que era molta la gent?
--Molta, molta: y lo que mes esplica la satisfacció de la ciutat, es que
així hi havia cavallers com menestrals, y fins los úixers del palau, los
saigs del veguer y'ls porters de la Diputació.
--Podeu pensar...
--Dels cavallers no ho cal dir: hi he vist lo Comte de Cardona, lo
Vescomte de Rocabertí, En Francesch de Eril, En Gilabert de Cruilles, En
Ramon de Báges, l'abat de Poblet,... qué sè jo quants. Era verdaderament
un aplech, y en la porta de sa casa y per la plassa de Sant Just sembla
talment com si's preparás una fira.
--Si tothom l'estima tant.
--Oh! y lo bo que tè aquell home es sa senzillés y naturalitat, pus lo
mateix m'ha rebut á mi que al senyor mes distingit, de manera que jo no
gosava entrar, y encara no m'ha vist, m'ha cridat, y content, fins m'ha
preguntat pels falcons de la botiga. Es á dir content: n'está de véurer
la bona voluntat dels amichs, peró de ser conceller me sembla que no
massa.
--Ho crech: com ab aquest rey y la canalla que'l rodeja se esposan
sempre á tenir que disputar. ¿No us en recordau de lo que succehí en las
corts de Montblanch?
--Ja tens rahó, Guillemet. Peró mes val deixarho córrer... No obstant,
ab tot y'l disgust que tinga, de bona gana hauria preferit que
l'haguessen fet conceller en cap.
--No hi fa res. En aquestas corporacions y en totas no es lo cap lo
que'n fa, sinó'l que'n tè. Sempre'ls consells y pensaments de mossen
Joan Fivaller serán preferits per tot.
--Tens rahó, com hi ha mòn, tens rahó.
--Perdonau, Joan, que tinch que fer.
Al dir aixó Guillemet, indicá com que s'en anava, y torná á allargar la
ma al amich, prevenintse al mateix temps pera véurer si tot passant
arrancaria una mirada espressiva de Blanqueta.
--Vaja, donchs, li digué'l Joan tot acompanyantlo á la porta; ja que vas
tan depressa, al menos repeteix la visita: vina'ns á véurer mes á menut,
vina, que parlarém de cosas... de cosas... ja m'entens.
--Sí, sí, de cosas. Ja ho faré, y us prometo que no tardaré en tornar.