desaparéixer de la hermosa nina totas las senyals de la fam, cansament y
miseria que la acompanyavan en son abandono; desde que á forsa de consol
havia casi arribat á fer fugir los recorts de tristesa que li oprimian
lo cor, y l'encantament que aquesta havia produhit en sa inteligencia;
desde que, ben cuydada y alimentada, havia sostituit al torrat del sol y
del vent la fina blancor que li era natural, y s'havia enrobustit son
cos, prenent tots los membres la verdadera forma perfecta que'ls era
propia; al aproximarse Blanqueta á aquell período de transformació que
marca la naturalesa pera'ls sers á qui Dèu ha dotat de esperit, fèu
verdaderament com la poncella que vá trantsformantse en flor desde la
aurora al mitj dia. Així en lo cos com en l'esperit, mudás enterament la
ans lleugera y enjugassada nina: sa alssária prengué proporció ab la
robustés del cos; se dilatá suaument ab delicat contorn la carn de son
pit, que semblava dividit sols per una petita sombra; prengué l'aspecte
un ayre mes grave; lo mirar, sens deixar la dolsura de la inocencia,
brillá ab una altre animació que no deixava per aixó de ser modesta, y
en lo parlar y fins en totas las maneras y moviments se notá aquell
esfors ó tránzit que sembla violent en algunas ninas quant comensan á
ser donas, y que en altres, com en Blanqueta, per sa senzillés, ofereix
un conjunt de vanitat inocenta y discreta imitació, mes que pera ser
dona, pera semblarho.
Cada dia que anava avansant Blanqueta, creixia mes y mes lo goig del
falconer que la havia amparada. Mirávala aquest bon home ab tanta
satisfacció com un pare, pus si aquest podia vanagloriarse de tenir una
tan hermosa filla, aquell podia fer gala de haverse degut á sa bondat la
salvació de aquella preciosa y ans desgraciada criatura. Arribava á
obrar en aixó'l falconer fins ab egoisme, si nó ab orgull, pus no tenia
altre gust sinó que li parlassen de Blanqueta, y li queya, com se sól
dir, la bava, quant sentia ponderar sa hermosura, sos bons modos, sa
habilitat en cuydar de la botiga, y la transformació que havia sofert
desde'l primer dia de sa entrada á Barcelona, de manera que, á no haver
sigut bo'l Joan y á no fer tot lo que feya per natural impuls de son bon
cor, hauria bastat, pót ser, aquest cert egoisme, pera que may apartás
de sa casa ni abandonás á la que li aumentava la fama de bon home y
compassiu, y que á mes li aumentava també los parroquians de sa botiga,
á la qual acudian molts compradors, sols pel gust de contemplar aquella
cara, que era la millor de Barcelona.
Tan content estava'l Joan y de tal manera aumentava son carinyo de dia
en dia envers Blanqueta, que, per poch que pogués, en los diumenges ó
qualsevol altre festivitat en que s'oferís alguna diversió, no la portás
á véurerla, deixant en sa casa al baylet, cosa que ans may havia fet. Si
era per Corpus, la duya á véurer la professó, y li ensenyava la bribia,
'l bassilís, lo gegant dels cotoners, y la gran espasa de la confraria
de mossenyer San Pau ó dels daguers, y li feya mirar la cadira de plata
daurada del rey Don Martí, damunt de la qual se portava la custodia; si
era per Nadal, la portava á matines á la Catedral, á sentir rebentar las
bofetas dels galls de Indi quant s'entonava la Aleluya, y sobre tot pera
escoltar los bells tochs de orga, ahont cantava lo gran tenorista Mateu
Ferrer; si feyan cossos en l'arrabal ó balladas per la celebració de
algun sant ó patró, allí la acompanyava; per Sant Roch la duya al
Regomir á véurer los cuberts de tela que feyan los vehins, deixant cada
un un llansol, y en esta festa, menos s'olvidava de tornarhi al dia
seguent, en que se celebrava la festa de Sant Gos; per Santa Catarina la
acompanyava á véurer los fochs y graellas que encenian á la nit los
frares; per Sant Jordi á la casa de la Diputació, á véurer sortir
l'acompanyament del General de Catalunya ab los padrins y ministrers
pera anar al Born, en busca dels mantenedors del torneig, y com si fos
Blanqueta una de las millors damas, comprávali'l Joan lo ram de flors
mes bonich que trobava, sens escassejarhi un sou; per fi, tal era'l gust
y desitj del bon home en compláurer á sa afillada, que pera ella podia
dirse bè sempre alló de "boca qué vóls, cor qué demanas."
Una bona circunstancia entre tot aixó era lo que feya distingir á
Blanqueta y al que la amparava. Desde'l primer dia que aquella entrá en
la casa del falconer, procurá aquest que la nina no descuydás la part
moral y religiosa que tan recomendable la havia de fer mes endevant.
Parlantli alguna que altre volta de sos desgraciats pares, fèu que tal
memoria, no apartantse absolutament del cap de la orfaneta, fos en cert
modo com una barrera en los perills que pogués sofrir en lo mòn, en cas
de venir nous contratemps; cada dia en lo rosari li feya dir un pare
nostre per son pare y un altre per la mare, en lo primer dels quals se
escapava moltas voltas una llágrima al falconer, així com en lo segon se
escapavan á la nina; féyala cumplir ab tots los debers de cristiana;
parlávali tot sovint de las astucias dels homens, de qui no's devia
fiar, ponderantli á voltas pitjor que no faria un caputxí missioner
(perque es de advertir aquí, que'l cap de Joan may s'havia ocupat en si
sa afillada devia casarse ó no ab lo temps, cosa que, á pensarhi,
l'hauria omplert de gelosia y de tristesa;) y per fi, en lo que tocava á
amistat, tenia gran mirament y fins mania segons ab qui Blanqueta
s'acompanyava, pus deya sempre que una mala amiga es pitjor que'l
dimoni, y que moltas eran las minyonas á qui havia perdut una amistat
dolenta, de manera que sols la deixava jugar ab la filla del catxassut
Ambrós, l'especier vehí, lo qual, á pesar de sa catxassa, no descuydava
los bons debers de pare y de espós, com que arribava á ser un exemplar
admirable, sobre tot en aquell barri que comensava mes enllá de sa casa;
y al pas que aixó permetia lo patrocinador de Blanqueta, posávali mala
cara si's frequentava massa ab una altre minyona del costat mateix de sa
casa, filla de un menescal y ferrador, la qual no li agradava,
primerament perque tenia molts mes anys que la nina, y á mes, perque era
geperuda, pus estava en la creencia, com es, de que totas las que tenen
aquella tara sòn esparvilladas y maliciosas, recordant sempre lo que li
deya moltas vegadas un capellá parroquiá sèu, á qui venia caderneras,
referintse als habitants esguerrats del portal del Ángel: "*ab homine
signato, libera nos Domine.*"
¿Y qué dirém de la habilitat de Blanqueta en cosir y fer mitja? Basta
recordar que la nina havia tingut una molt bona y treballadora mare,
que, ja desde la infancia, y tot lo temps de ser nina, la havia comensat
á inclinar al treball, á apéndrer tot lo que pót comensar á apéndrer una
nina filla de una mare desitjosa de véurer en sos fills retratadas sas
virtuts y habilitats. Basta dir, que may com llavors havia anat tan ben
sorgit lo falconer, y sas calsas y sa gonella, per lo ben arregladas,
haurian fet créurer, quant menos, que aquell home era ó espós, ó pare de
fillas, sent així que no era ni una cosa ni altre. Déu anyadirse aquí,
que admirador lo Joan de la bona disposició de Blanqueta, la creya capás
de apéndrer qualsevol cosa, y coneixent á una compradora de las monjas
de Santa Maria de Junqueras, que sabia fer molt bonas puntas, lográ que
anás á ensenyarnhi, sent tal lo resultat, que al cap de poch temps
arribá ja Blanqueta á fer una gornició pera unas estovallas del altar
major del convent.
Oh! aquesta habilitat acabá de realsar la gracia de Blanqueta, pus
sentada al llindar de la porta de la botiga, tesa y ayrosa, ab lo cuixí
devant, sos preciosos y blanchs dits se bellugavan lleugerament per
entre'ls boixets, ab una gracia y maestria imponderable, y com per la
atenció que tal treball requereix sa vista havia de estar certs moments
fixa, tot aixó contribuia á que en tal entreteniment paregués la asseada
y hermosa nina encara mes hermosa y plena de totas las gracias que poden
encantar així á homens com á donas. Dèu del cel! Si la pobre de sa mare
la hagués pogut contemplar en aquells moments, de segur que s'hauria
tornat á morir boja de alegria, vehent á aquell ángel, fill sèu, tan ple
de gracias en son cos y en son esperit!
Sia sa modestia natural ó'l temor de la noble gelosia que demostrava en
sa presencia lo falconer, lo cas es que Blanqueta evitava y fugia'ls
ulls quant algú de'ls que passavan se detenia devant de ella, pus á
menut s'hi detenian així homens com donas, jovens y ancians, y molts
jovens, ferits á vegadas de certa impressió súbita y enardent, que sols
podia contenir la mateixa modestia de la hermosa, y sols alguna vegada,
per sentir sas orellas nó falagueras paraulas de un admirador ó
enamorat, que moltas ne sentia, sinó atrevidas espressions de homens
inflamats per sentiments innobles, havia hagut de mostrar sa cara
severitat y repugnancia, com li succehí una volta, en que ab tota pressa
desaparegué corrents de la porta, abrassada ab son coixí.
No vól dir aixó que son cor, bo é inocent, fugís de tals homenatges á sa
hermosura mes per inocencia que per virtut: encara que jove Blanqueta,
la continua admiració que observava á sa persona desde que anava fentse
mes dona, havia de infundirli precisament aquell recel natural que vá
sentintse en tal edat, y per lo que la dona vá fentse cárrech del
objecte á que está destinada en lo mòn. En est cas es quant la dona
comensa á sentir que's desperta en son cor un sentiment nou y fins
llavors desconegut, un sentiment que la fa aspirar á una altre
felicitat, l'amor, sentiment que si bè es verdader fill del cor, se
desarrolla mes ó menos aviat y es mes ó menos viu, segons la educació
que's reb, peró que existeix, faltantli sols pera despertarlo la
impressió infundida per un altre ser en qui's conega desitj de ser
correspost, de manera que'ls dos sentiments vingan á formarne un tan
sols. Estava en esta disposició Blanqueta? Havia mogut simpatia á sos
ulls un altre ser digne de ella? S'havia despertat son cor, á pesar de
sa modestia, ab aquell grat sentiment verdaderament nou pera qui coneix
que deixa de ser nina y comensa á ser dona? Prou! prou! L'amor de la
hermosa, encara que timorat, s'havia fet sentir, per conéixer ella que
un altre amor pur y també timorat se li rendia; ella coneixia uns ulls
que la miravan diferent dels altres, coneixia un ser devant del qual
ella gosava y patia al mateix temps; Blanqueta estimava... y anava
estimant mes cada dia, per lo mateix que faltavan ocasions de
espressarse sos mútuos sentiments los dos amants. Ja veurém qui fou lo
ditxós, y com aquest amor aná creixent, entant que aná creixent també la
hermosura y la fama de Blanqueta.
Vejam ara de quina manera nasqué aquesta viva flama en lo cor dels dos
amants.
### XX. Tan vá'l canti á la font que á la fi's trenca. Dos cors en un.
Desde aquell dia en que lo noble y generós Fivaller havia resolt passar
una ajuda mensual al falconer del portal del Ángel, pera que ab ella
pogués millor aténdrer al cuydado y educació de la pobre nina que habia
amparat; no havia faltat En Guillemet, lo dia últim de cada mes, segons
son senyor li havia previngut, á recullir la cantitat, pera entregarla,
lo dia primer del mes seguent, á la persona pera qui era destinada.
Era, donchs, cada dia primer del mes un dia de goig en la casa de En
Joan de la Murtra, y la vinguda de En Guillemet era esperada ab deliri,
nó per lo que ell portava, sinó per la alegria ab que se acariciavan uns
y altres, mirantse cada un com á contribuidor de la felicitat de la
nina.
Sentint lo falconer gran simpatia per aquell jove que tant aprobava son
modo de pensar, per aquell esparvillat minyó (com ell li deya,) que tan
bè parlava y tantas cosas sabia, no veya, en los dias de sa visita
certa, la hora, com qui diu, de sentirlo bromejar en sa casa; y com si
gracia li feya, y si desitj havia de manifestar de sa vinguda, á ningú
podia millor demostrarho que á sa companyona, á Blanqueta, així aná
succehint, que, per esperit de imitació, distinctiu constant de totas
las criaturas, la inocenta nina desitjava lo mateix que son pare
adoptiu, la vinguda de Guillemet, y al véurerlo, se alegrava, rihent
quant En Joan reya, y aprobant y corroborant tot lo que aquest contava
de las prendas de aquell. De manera, que al dia primer del mes, estava
ja impacient la nina desde que's despertava, y no feya mes que repetir á
tota hora: --Avuy es lo dia! Avuy toca! ¿No es veritat, pare, que avuy
vindrá En Guillemet? Que aixerit es... Ay que'm fa ríurer... Ay qué
alegre... Ja voldria que fos aquí!
No dirém menos de la alegria per part del jove. Al arribar á la casa,
així que entrava á la porta, donava ja un crit de ¡Joan! peró espressat
de manera que indicava sa franquesa, lo dret que en cert modo tenia de
entrar allí com si fos de la familia, y sobre tot la alegria que portava
son cor, de pensar que contribuhia á ferse una obra bona. Al primer Dèu
us guart, allargava la ma al falconer, apretántsela un y altre ab
efusió, y tan prompte com descubria la nina, la agafava pel mitj del
cos, fentli dar un salt, donantli patacadetas á la espatlla, y dihentli
mil espressions de carinyo relativament á sa hermosura y á sas infinitas
gracias.
--Ola! la aixerida, li deya, la pubilla dels aucells, la doneta de
casa... ¿Sabs que cada volta que't veig me semblas nova?... Y mirau com
se vá tornant... ¿Quí li havia de dir á la cadernereta, que sis mesos
enrera encara no's plegava'l menjar?... Vaya, que dintre poch, vas á ser
la mes bona mossa del barri... y de tota la ciutat.
Y luego passavan aquestas alegrias, y's tornavan á renovar al principi
de cada mes; y'ls mesos passavan, y la nina s'anava desarrollant y
tornantse dona; y tal vingué á ser, que arribá dia en que Guillemet no
gosá á tractarla ab llenguatge tan inocent, ni s'atreví á ferli donar
salts, ni á tocarla, encara que fos ab inculpable carinyo, pus
verdaderament anava descubrint en ella un cert ayre nou de gravetat y
pulidesa, que li feya mirarla baix un altre aspecte.
Bè tenia rahó En Guillemet quant deya que cada mes li semblava nova y
que dintre poch habia de ser la mes hermosa de la ciutat, pues arribá
temps en que, admirant la novetat com verdaderament notable, y
contemplant la hermosura com irradiant é incomparable, hagué de
esperimentar Guillemet que lo que en un principi havia sigut inocent
carinyo, y després cortés mirament, se transformava en respecte y
admiració, peró admiració que feya náixer certa ambició en lo cor del
jove.
--¿Qué será (comensá á dir pera sí En Guillemet al cap de dos anys de
fer sas mensuals visitas al falconer,) qué será, que així com abans
entrava sempre alegre en aquesta casa, ara hi entro sempre ab un cert
abatiment, que fins me sembla melancolia? Jo no sè que'm passa... pus
ans, me creya jo com superior, y mirava á Blanqueta materialment com á
un ser petit y desgraciat, y ara, ara la miro á ella com á un ser
superior á mi, y jo'm considero com un esclau de sa hermosura.
Cada volta que feya la visita, repetia En Guillemet aquesta reflexió,
peró com era impressió momentánea la que esperimentava, passava lo
recort de aquesta, y sols se tornava á renovar, ó's feya mes viu, quant
la nova presencia del objecte, en lo mes seguent, arrancava també novas
y mes atentas contemplacions dels ulls del que mirava, novas reflexions
del que creya que'l pensar era lo sentir.
Dia vingué en que aquesta petita y primera guspira de amor que naixia en
lo cor de Guillemet s'aná encenent molt mes. La admiració y'l recort de
la hermosura no era ja sols tranzitori: lo jove tenia ja interés en
saber ó en endevinar la millora ó avans que esperimentaria al véurer
novament á aquell objecte que ans fou sols de admiració: al arribar als
últims dias del mes, desitjava Guillemet ab impaciencia que passás lo
temps depressa, no veya arribat lo dia de la visita, y al verificarla,
fins se sentia com conturbat, tenint que fingir en cert modo ab lo
falconer la alegria que sempre li havia mostrat, sent així que sa
atenció estava fixada sols en aquell objecte que cada volta trobava mes
hermós, mes interessant, y que no hauria volgut, nó,'l jove que servís
pera felicitat de un altre que no fos ell. Guillemet estava
verdaderament enamorat!
Qué li faltaria, donchs, en tal estat, al jove de imaginació viva y de
honrat y sensible cor? Sols una cosa: la ocasió. Mes de una volta, al
despedirse, havia procurat donar á enténdrer per medi de miradas á
Blanqueta la pena que ell passava; peró lo poch mòn de la jove feya que
aquellas fossen interpretadas sols per una espressió de afecte amistós.
Si al menos hagués pogut parlarli un dia á solas, si al menos hagués
lograt que conegués son sufriment... peró ni ell s'atrevia á anar á la
casa en horas ó dias no acustumats, ni'l falconer deixava á sa filla
sola en la casa, sens que ans advertís al vehí especier que vigilás, de
manera que havia de contentarse, pera satisfer son enamorament, en fer
tan sols alguna passada per lo carrer del Portal, ó por un altre carrer
inmediat ahont donava lo terrat de la casa. Desde ell, un dia que la
joveneta estava arreglant las torretas de flors, á que era aficionat lo
falconer, descubrí Blanqueta al jove, de qui havia notat ja las
continuas passadas alguns dias, y saludantlo ab inocenta gracia, acabá
de arrebatar, per la mateixa rahó, al que tan delirós anava per ella.
--Ditxosas, ditxosas aquestas flors, (li digué ab veu baixa Guillemet,
tot arrimantse á la paret de la casa,) pus son cuydadas per tas
preciosas mans!
Aquellas espressions sentidas per Blanqueta, que arribava á presumir
cert afecte de part de aquell jove, aquella primera sageta de pur amor
clavada instantaneament en aquell cor verge de passió, serviren pera
aumentar mes y mes la bellesa de la vergonyosa y modesta noya. Un color
rosat encés aparegué en sas galtas, baixá sos brillants ulls la noya, y
sols un grat somrís indicá que havia entés lo significat de aquellas
paraulas. Oh! com en aquell moment, may la havia vist tan hermosa En
Guillemet.
--Ah! perqué no respons? ingrata!
Un altre somrís aumentá encara mes la hermosura de la vergonyosa
donzella.
--No'm comprens, Blanqueta? li preguntá ab to suplicant l'enamorat jove.
La noya girá'l cap, com guardant cert temor de que algú la vegés de dins
la casa, y adivinantho Guillemet, li digué:
--Es que tens por? Está en la casa ton pare?
Blanqueta fèu un moviment afirmatiu de cap, y fins bellugá los ulls de
manera, que revelava'l perill en que estava de ser vista.
--Ah! digué llavors lo jove, desesperat de amor. Ja que no hi ha,
donchs, altre ocasió, aprofitem aquesta pera víurer confiats. Dígasme,
dígasme: ¿no coneixes lo que passa per tu mon cor?
--Sí, sí, li digué ab veu baixa Blanqueta, y manifestant viva inquietut;
peró vesten, vesten...
--Blanqueta, jo no quedo satisfet, jo no quedo tranquil, si no contestas
á mon desitj. Confio en ton amor? Me estimas, Blanqueta?... me estimas?
Donam una proba y m'en vaig... Donam una flor de las que han tocat tas
mans!
Y donantse pressa la noya, y corresponent al mateix temps ab sos ulls al
amor del jove, anava á arrancar un brot de la primera planta que tenia
mes prop, quant En Guillemet cridá:
--Nó, nó! que de morduix l'amor ne fuig. No'm dones morduix, Blanqueta,
nó, que seria desgraciat lo nostre amor! Donam una branca, una fulla,
qualsevol cosa, peró no'm dones morduix.
La noya llavors, desitjosa de satisfer al que la galanejava, y mitj
perturbada per lo temor de ser vista, allargá la ma á un hermós clavell
que tenia prop, y arrancantlo, tirál precipitadament al carrer, venint á
cáurer entre las mans del enamorat.
No arribá'l clavell á las mans ans que á la boca. Guillemet lo besá y'l
torná á besar, repetint entussiasmat:
--Vina, vina, prenda de ma felicitat, vina, símbol de la primera pena y
del primer triunfo que ha tingut mon cor... Jo t'estimo y't beso mes en
lo mánech que en la flor, perque en ell han fregat las mans de la que
adoro, perque sos preciosos dits sòn los que t'han suavisat, arrencantte
de la planta! Jo't guardaré eternament, y ta presencia será sempre en
mi'l testimoni de nostre amor, y'l recort de ta hermosura, incomparable
Blanqueta!
Al alsar los ulls lo jove, la noya habia desaparegut ja del terrat.
Peró no importava ja la desaparició de la estimada, tenint la garantia
del amor: Guillemet acabava de conseguir lo triunfo mes envejat per
l'home jove que rendeix holocauste per primera vegada á la hermosura. La
flama de la passió deixava de estar oprimida desde aquell moment, y
cremava magestuosa y viva pera dilatarse mes y mes, y pera no apagarse
may mentres se sostingués lo ferm altar de ahont brotava.
En res pensá de prompte Guillemet mes que en sa alegria, en son triunfo.
Tenint seguritat, no li faltava esperansa de ocasions, y així,
conformantse ab la privació repentina de poder espressar lo que sentia á
sa estimada Blanqueta, avansá involuntariament, seguint la mateixa
direcció del carrer, sens véurer ahont anava, sens pensar si'l podian
véurer, fixa la sèva imaginació en sa estimada, y sens previsió tan sols
pera amagarse'l clavell que li havia donat Blanqueta.
Mes á pochs passos torná en sí de sa fixació, y de repent se'l vegé
amagar ab tota pressa en son pit lo colorejat clavell. En la finestra de
una casa vehina acabava de descobrir En Guillemet á dos personas que
l'estavan mirant, y que havian presenciat, sens dubte, tot lo que
acabava de succehir. La finestra era la de la casa del menescal y
ferrador, (ahont se curavan y ferravan de poch temps ha tots los cavalls
del palau del senyor Rey,) y las dos personas eran una de la casa y una
altre forastera: la noya geperuda, tan mal conceptuada per lo previst
falconer, y un cavaller que portava una capa vermella.
Regonegué en seguida Guillemet, per tan coneguda senyal, al senyor
majordom del palau, á qui en altre temps havia portat lo falcó que
mossen Joan Fivaller regalá al senyor llochtinent, y qual personatge no
era la primera volta que'l jove havia trobat rondant per aquell barri,
sens que may pogués maliciar las intencions que allí'l portavan; ja li
semblá, al primer cop de mirarlo, que tals personas no's trobavan allí
de casualitat, y sí ab la idea de observar, y tornant á girar la vista
al cap de pochs passos pera cerciorarse de son recel, lo vegé confirmat,
pus mirantlo fit á fit lo cavaller, acabá per esclatar en una rialla
burlesca y despreciadora, que avergonyí al novell enamorat.
Mes lo novell en amor era vell en honor, y si bè semblá avergonyit de
prompte Guillemet, no tardá un minut que, refentse, girá ab orgull la
cara, com demanant satisfacció de la burla, y no baixá los ulls per
llarch espay. Lo cas que de aixó fèu lo cavaller fou repetir una segona
rialla, que si bè era tan burlesca com la primera, revelava molta mes
dósis de orgull y de mala criansa. A aquesta nova insolencia, lo fogós y
honrat jove anava á replicar escupint en terra, com en senyal de
despreci, peró no li quedá temps, observant que la noya del menescal
empenyé de aquell lloch al insolent cavaller, y tancá la finestra, pera
evitar sens dubte un escándol.
Casi podria dirse que per un moment l'honor borrá l'amor en l'esperit
del jove, pus ressentit aquest de lo que li passava, murmurá entre sí
aquestas paraulas:
--Ira del cel! Que si aquests sòn los cavallers y majordoms que tè'l
senyor Rey en sa casa, ¿qué tal serán los soldats y'ls servidors...? Ja
no estranyo que tothom estiga descontent... Peró, bè diuhen, que "de
senyor y gorrí, de casta s'ha de venir!"
La rabia ab que digué aixó'l pundonorós jove hauria bastat en altre
ocasió pera conduhirlo fins al mes gran compromís. A no tenir en lo cor
un sentiment supremo y pur, que com á poderós havia de revíurer quant
ans, no hi ha dubte que de allí no s'hauria mogut En Guillemet, y que
emprenent contra'l descarat donzell, hauria sigut víctima, tal volta, de
la fornida espasa que aquest portava; peró revivint lo goig del triunfo
amorós, entant que Guillemet s'apartava de aquell lloch, arribá á
olvidar lo jove aquell passatger insult, y torná á fixarse sols lo sèu
cap en la satisfacció que havia conseguit, y mes que tot en imaginar
medis pera buscar las ocasions que tan desitjava y que tan necessarias
li eran en son amorós sufriment.
No cal esplicar, donchs, qué es lo que fèu desde aquell ditxós instant
lo correspost enamorat: sas passadas se multiplicaren per lo carrer y
encontorns de la casa ahont habitava l'objecte de sa felicitat; de tots
cantons, quant Blanqueta se sentava á la porta ó sortia al terrat,
descubria la noya miradas afectuosas de son amant, y carinyosos saludos
que feya una ma portant un clavell; y'l cap de En Guillemet no feya mes,
com tot amant privat, que discórrer quin podria ser lo recurs que
empleás pera poder tenir una entrevista segura, en la qual acabás de
manifestar estensament son amor, y lográs la seguritat de la ditxa que
sols se li havia iniciat fins llavors.
A forsa de esperar, de sufrir y de discórrer, acudíli, per fi, al
enamorat un medi, per lo qual, tal volta, lograria lo que tan desitjava,
ó millor, la oportunitat lo vingué á favorir quant menos ho pensava.