esperit, quant tan perjudicials máximas se proclaman devant de un rey
que han elegit pera son benestar los súbdits de aquests regnes, y devant
de aqueixos mateixos súbdits, que may han sigut esclaus de la tirania ni
de la forsa. Si la voluntat no es filla de la rahó que Dèu dòna pera
distingir als homens de las feras, si la voluntat no's deixa limitar per
la lley, si cap consideració mereixen los que han ajudat á fer las
lleys, los que las guardan y fan guardar, hora será de que fugen los
bons, pus haurá desaparegut la justicia de la terra, venint un temps
que, gracias á Dèu, no coneixem. La forsa es res, y pus la lley, sí, la
lley es aquí tot, vos, senyor, monarca de Aragó, vos que per la lley sòu
rey, y que haveu jurat mutuament ab vostres súbdits sostenirla y
sostenirvos, tancau los oidos al sentir tan perversas máximas, que sols
servirian pera sembrar de punxas lo camí del trono, aquest camí que tots
los bons desitjam sembrarvos de flors.
--Y quí sòu vos?... contestá l'atrevit donzell, á qui tothom detingué ab
senyas, miradas ò paraulas, obligantlo á estar quiet, y sens deixarlo
continuar.
Hi hagué aquí un moment de silenci, tant produhit per lo pes de las
paraulas de mossen Joan, (lo qual se contentá ab donar una mirada de
despreci al donzell,) com per la sorpresa del Rey, que, poch acostumat,
per son exercici militar, á las maduras discussions de un consell, no
acabava de conéixer bè lo fi noble que podia tenir aquell llenguatge nou
de un ciutadá de Barcelona, quant se deya que en aquella ciutat no
faltavan partidaris del antagonista vensut.
--M'admira, digué al fi, véurer que hajau sortit ab aquest rahonament,
quant sols desitjo la pau y benestar de mos subdits, quant ara menos que
may convé que aquestos tingan recels de son rey.
--Precisament, senyor, perque siau mes estimat, he parlat com haveu
sentit, y bè podeu conéixer que no parlo per vos, sí sols per los que us
volen fer semblar diferent de lo que sòu.
--Sí peró... tas paraulas donan á enténdrer que tan sò jo com lo poble,
y que tè poch valor ma voluntat.
--Senyor, (y aquí'l Fivaller procurá fer ressaltar tant sa dignitat com
lo respecte al Rey,) jo he sigut cridat avuy al palau reyal, no en
representació de cap cárrech, sí sols pera parlar y aconsellar com amich
á mon Rey. Si de ma amistat lo Rey dubta, llavors no'm toca estar ahont
sols tenen veu los consellers reyals,... y'm retiro.
Y al mostrar que s'en anava mossen Joan Fivaller, Ramon Dezplá y altres
particulars se alsaren de sas cadiras, com donant á enténdrer que'l
seguian.
--Nó, no't mogas, digué ab empenyo'l Rey; no dubto de tu, ni dels que't
segueixen; peró podrás compéndrer que quant personas com tu parlan ab
tan esperit á son Rey, basta pera témer que'ls que sòn menos, serian
capassos de...
--Senyor, senyor, (replicá ab to resolut En Fivaller,) deixaume anar,
fins que estigau convensut ó vos ensenye la costum, de que aquest es lo
verdader parlar dels bons patricis á sos reys, al menos en aquesta
terra, deixáume anar, pera evitar que de nostra franquesa pugau deduhir
aixó que vos creheu maldat en los que sòn menos.
Vehentse confús lo Rey, y pugnant en cert modo entre sa altivesa de
vencedor y'l desitj de no agraviar als de Barcelona, volgué, aparentant
mitja familiaritat, véurer si reduhiria á Fivaller al compromís de tenir
que humillarse devant del monarca.
--No penso mal de uns ni de altres... No sè conéixer prou, tal volta, lo
carácter que aquí domina... Peró, ab franquesa: ¿créus, Fivaller, que'l
Rey pót estar content, quant se pondera lo poch valor de sa voluntat?
--Sento, senyor, que jo'm veja precisat á justificarme devant de tanta
gent, quant m'ha portat aquí lo millor desitj: peró ja que mon cor m'ha
portat, ell m'ajudará.
Y al dir aquestas paraulas se notá un ayre de la mes gran serenitat en
la cara de Fivaller. Lo Rey insistí.
--Peró respons á ma pregunta? Puch estar content, quant se rebaixa ma
voluntat?
--Quant se rebaixa, nó: quant se la il·lumina, com jo he provat fer, sí.
--Arribaria á créurer, per lo que dius, que res fòra aquí la voluntat
del que regeix, sens la lley que ell dicta.
--Res, senyor, res. Tant es la lley del que la dicta y la fa cumplir,
com del que la aconsella.
--Y entre la lley y'l rey...
--Primer la lley... Cumpliula, senyor, y feula cumplir, y llavors
brillaréu mes que ella, llavors brillaréu com á pare de la lley, llavors
seréu verdader rey.
--Y pensas de mi?...
--Jamay cosa dolenta. Sols desitjo y aconsello, que es lo que'm dicta
aquí mon cor.
Mossen Joan se mostrá aquí sumís y com vivament afectat. Lo Rey quedá
mirantlo per un llarch espay, y seguí després com estudiant lo mirar
dels que'l rodejavan, pera deduhir en cert modo lo que devia fer; mes
fixantse ab preferencia en lo trasmudat semblant del gobernador de
Catalunya y del aragonés Liori, que baixavan la vista com pera no mirar
al monarca, feu un esfors, pera fugir de aquell incident desagradable
que ja no era'l primer en aquella reunió, y digué:
--Ba, ba! Fora, fora. No vull que aquesta visita á una ciutat que estimo
puga ser may preludi de pitjors disgusts, y menos quant vá á comensar
una nova era de pau y de felicitat. Jo sè lo que'm toca fer pera
lograrla prompte, com á rey y com á home. Y pus dech aprofitar ara lo
temps pera resóldrer asumptos apremiants, passem á tractar de altre
cosa, y vejam, amichs, quin consell m'hi donau.
A aquestas paraulas tothom s'esforsá en manifestar com que se olvidava
lo que havia succehit, y no observant lo Rey mes que respecte y atenció,
continuá:
--Vejam, donchs, en l'asumpto de la Iglesia, quin parer me donau. Ja
sabeu, barons, lo bon afecte y amistat que hi ha entre Nos y'l Sant
Pare; ja sabeu que sols ab Benet XIII es ab qui sempre'ns havem entés, y
que no coneixem á aqueix Angelo Coriari ni al altre papa Joan, que
acatan los cismatichs de certas regions; peró dech dirvos que á mos
oidos ha arribat una nova fatal...
Lo Rey esperava que'l dubte de aquesta nova despertaria interés en los
concurrents, peró vehent que tothom estava quiet é indiferent, continuá:
--Una nova fatal, sí! Tots sabeu que l'emperador Sagimon y Ladislau de
Hungria no tenen motiu de estimarse gayre. Aquest, á qui prometia ajuda
en Nápols lo papa Joan, en contra dels Anjús y pera que li entregás á
son antagonista Coriari, ha faltat á la paraula, y per conseguent ara
sòn tan enemichs Ladislau y Juan com ho es aquell ab l'emperador.
Sagimon, que es tan polítich, y que ha arribat á recobrar en Alemanya lo
bon nom que havia perdut en la batalla de Nicópolis, la dòna ara en
mostrarse com monarca pacífich, y fins se diu que s'ha proposat lograr
la pau de la Iglesia, cridant un concili en Constansa y deposant als
papas intrusos. Pregunto jo ara: ¿quin será'l verdader pera Sagimon,
sabent que Joan es enemich de son mayor enemich, y que sempre está
disposat á aumentar las forsas que van á Hungria? Y si queda papa Joan
¿qué será de Benet, á qui tots tenim per verdader? ¿Qué fará'l rey de
Aragó si'l Concili arriba á deposar al que ha sigut son principal
favoreixedor y amich? Responeu, amichs, diheume lo que he de fer,
daume'l millor consell que us semble en aixó.
Y mirant á tots cantons lo Rey, com buscant á alguna persona
eclesiástica, deya pera sí: --Greu me sab ara de haver donat lloch á que
marxás lo bisbe de Malta.
Los concurrents se contentaren ab fer algun moviment de cap, que
espressava ó son dubte ó la indiferencia que tenian en aquell asumpto.
Sols lo donzell, que aprofitava sempre aquestas ocasions, fou l'únich
que manifestava disposició á respóndrer.
--¿No us sembla si la nova es fatal? insistia'l Rey. ¿No us sembla que
es un cas dels mes compromesos? Diheu: parlau...
--Poca quimera'm donaria aixó, senyor, digué'l donzell. Altres concilis
hi ha hagut y altres papas s'han fet, y per aixó no han desistit los
reys de son propósit, que no sòu vos sol en tal cas qui hauria de témer,
pus tots los reys de Espanya, y sobre tot lo de Fransa, estan á favor de
Benet, que es lo verdader vicari de Jesucrist y per qui havem de
derramar tots, si convé, la nostra sanch. Ja sabeu lo que us diguí
estant en lo siti, de que convenia escríurer al rey de Fransa, pera
procurar que sos feudataris del Mitj dia, regoneixent á Benet, deixen de
fer irrupcions y de ser eterns enemichs de vostres regnes.
No desagradá á la generalitat la resposta del donzell, per alló que á
vegadas se sól dir de que boigs fan bitllas, peró á la primera
observació del Rey, quedaren tots mes indecisos.
--Fácil fòra aixó, digué lo Rey, peró vosaltres no sabeu que per la
questió de Arles, vá á firmarse un tractat entre l'emperador Sagimon y
Carlos de Fransa, es á dir, que'l nort y'l mitj dia van á ser amichs
quant ans.
--Trista es la situació de la Cristiandat, senyor, digué'l Fivaller;
convé pensarhi molt en lo pas que's done, y per aixó crech que valdria
mes no precipitarse, esperar á véurer lo resultat del concili...
--Qué esperar ni esperar, interrompé l'imprudent donzell. Benet era ja
papa ans que vos, senyor, fosseu rey, ans y després ha sigut vostre
amich, y sent ell Sant Pare, no quedará may enrera la casa de Aragó. Que
fassan los altres lo que vullan, y obrau, senyor, com á vos millor vos
semble.
La imprudencia del donzell, indicant en cert modo que'l Papa havia
favorit á Fernando pera lograr la corona, acabaren de aumentar lo mal
humor de aquest, que veya la indiferencia dels demés y sobre tot cap
asumpto dels que li interessavan resolt.
--Estau á la mira, digué un dels áulichs, á véurer lo que fa Castilla, y
feu lo que allí's fassa.
--Sí, es lo millor, digué un altre, perque fòra ridícul que vos obrasseu
diferent de lo que allí's pensa.
--Sí... ja... peró...
Lo Rey deya aquestas paraulas ab lo to mes irresolut; quant de repent
aparegué en la sala fra Vicens Ferrer, y divisantlo'l Rey, esclamá:
--Ah! fra Vicens! Semblau enviat per Dèu. No podiau venir millor.
Y repetint lo Rey al frare tot lo que acabava de contar, conclogué, per
fi, de la mateixa manera que ans, á saber: --Responeu, amich, diheume lo
que he de fer, daume'l millor consell que'us semble en aixó.
--Sols Dèu del cel sab qui es son vicari llegítim en la terra. Ell fará,
senyor, que desaparesca'l cisme, y ell afiansará la tiara en lo cap que
la mereix.
--Sí... peró... digué'l Rey desesperantse, al véurer que encara son
dubte era així major; de lo que tu'm dius no deduhesch la veritat...
Digas, digas... que ningú com tu en aquest negoci...
--Senyor, (digué'l frare, inclinantse com pera péndrer la despedida,)
no'm pregunteu de lo que no puch respóndrer. Mon encárrech es sols ara
predicar y convertir, y per aixó vinch á despedirme, pus partesch pera
Tortosa, ahont esperan tots los rabins dels regnes pera disputar ab los
doctors católichs. A Dèu siau, senyor.
Y acabantse de inclinar fra Vicens, s'en aná en direcció á la porta de
la sala, com pera marxar.
Á pesar de quedar lo Rey pasmat de quant li passava, no pogué menos de
dir al frare.
--No vóls respóndrer á lo que't demana ton Rey, sent així que vas á
Tortosa sols á cumplir una ordre donada pel papa Benet!
Mes á aquesta observació, contestá'l frare, girantse desde la porta:
--Jo no miro qui m'entrega las cartas, senyor, sinó al que me las envia;
lo major engrandiment de la Fe católica es lo desitj de Dèu, y per ell
vaig á Tortosa á convertir juheus.
--Qué es aixó! Qué es lo que'm passa! Dèu meu!
Lo Rey comensá á fer aquestas esclamacions, vehent que'l frare havia
desaparegut, y que en efecte no resolia ab tranquilitat ni ab gust cap
dels negocis que s'havia proposat tractar. Se passava la ma pel front,
sospirava, dirigia involuntariament sos passos á qualsevol estrem, se
tornava á sentar, se tornava á alsar y no podia donar ja mes marcadas
probas de sa impaciencia.
--Jo veig, digué per fi, que ha sigut per demés lo bon propósit que he
tingut. Peró no hi fa res. Súrtia com vulla. Y si la voluntat del Rey es
limitada per la lley, ara veurán que la voluntat del home es poderosa
quant obra llibre. Si destorbs vènen, jo'ls sabré tráurer, y en quant al
papa, demá mateix m'en vaig á trobarlo á Morella, y allí, cara á cara,
pót ser nos entendrém millor. Acabem donchs, senyors; responeume á la
última proposició que faig, y deixaume descansar, que prou fatigat
estich. Resolem lo punt de las corts, y prou.
--Vostra Altesa tracta, tal volta, de reunir corts? preguntá
senzillament mossen Joan Fivaller.
--Aixó mateix.
--Faréu molt bè, senyor: quant ans millor, per que es precís buscar
algun medi á fi de aliviar las grans miserias y vexacions que han sofert
los pobles ab la fam, la peste y finalment ab la guerra.
La nova mirada frenética que aquestas paraulas arrancaren al Rey, probá
bè que don Fernando vaticinava una altre fatalitat, com en efecte era
prop.
--Buscau aquest medi si voleu, digué lo Rey, peró lo que á mi
m'interessa, y mes que á mi á tots mos regnes, es la pacificació general
de las islas. Pera la defensa de Sardenya y Sicilia necessito vuytanta
mil florins de or, y aquest es l'objecte principal de reunir las corts.
Aquí estan los tractadors que jo poso per ma part (digué senyalant á sos
áulichs favorits, entre'ls quals no n'hi havia cap que fos de Aragó, ni
de Catalunya,) y tan prompte com estigau entesos, que's fassa la
convocatoria pera aquí ó pera Montblanch ó pera ahont se vulla.
Mal efecte produhí aquesta última proposició entre tots los
circunstants, y'ls particulars de la ciutat, y especialment Fivaller,
s'arrepentian de no haversen anat ans, pera evitar aquell nou disgust
que devia ocasionarse.
Lo Liori deya en veu baixa al gobernador:
--Es un poch massa: ja veheu que may s'havia vist buscar tractadors de
fora dels regnes.
Y mossen Dezplá, impacient tant per lo que passava com per véurer
l'esfors de Fivaller en contenirse, deya á la orella de aquest:
--En veritat que aixó es comensar de mala manera.
Lo Rey que observava la actitut de tots y que ja havia esperat massa
sens tenir resposta, hagué per fi de rómprer dihent:
--Donchs qué? Haurá de quedarse aixó també sense que's resolga?
Mossen Joan Fivaller no feya mes que bellugar lo cap.
--Es á dir, continuá lo Rey, que també hi ha dubte? Qué dius á aixó,
Dezplá, tu que has suposat quant desitjava tot Catalunya la pacificació
de las islas?
--Dich, senyor, que cent cinquanta tres mil florins pera'l vescomte de
Narbona, y vuytanta mil pera la defensa de las islas, fan dos cents
trenta mil florins de or, suma que no's pót pagar, quant la major part
dels pobles ni saben de qué alimentarse.
--Y bè... qué? Vóls dir que no se'm donará la última suma?
--Crech que nó, senyor. Així ho penso.
--Nó? digué llavors lo Rey ab to frenétich. Donchs si aixís ha de ser,
no hi ha necessitat de congregar las corts: no las congregaré.
--Recordau, senyor, respongué aquí Fivaller, que hi ha pracmáticas de
reys en que's marca quant las corts se han de congregar.
La veu de Fivaller havia penetrat ja la primera volta tan amargament en
l'oido del Rey, que al sentirlo aquesta, don Fernando arribá á mirarlo
com qui tè por de contratemps.
--¿Es á dir, que se'm pót obligar?
--Vos sòu, senyor, lo que estau obligat.
--Bè... peró... si la proposició es meva y no la volen...
--Vos teniu una proposició, mes las corts ne poden tenir moltas, que vos
no podeu prescindir de escoltar. Un cos sòn las corts que tè sos brassos
y de que vos sòu cap, nó tot. La forma de qualsevol lley, quant surt de
son santuari, marca que plau al senyor Rey, mes en son principi comensa
sempre ab las paraulas de la Cort ordena. Aixó us dirá, senyor, quins
sòn los drets de tots, y aixó us ensenyará á prevéurer que may lo cap,
en esta terra, se pót separar dels brassos y del cos.
--Prou, prou! cridá llavors lo Rey; no vull parlar ja mes de res. Faré
lo que ja he dit, faré lo que ma voluntat me dicte, y si Catalunya no
fa, Aragó ó altre regne ho fará.
--Dech dirvos (contestá aquí ab molt respecte lo Liori, á qui havia
mirat lo Rey,) que'l regne de Aragó está molt mes pobre que Catalunya, y
á mes, no obrará ab tota la decisió que podria, fins á véurer castigats
als assesins de son arcabisbe. Ja sabeu quant ha costat arreplegar lo
dret de coronatge pera vostre coronació, y á no haver sigut las
morerias...
--Es á dir, donchs, que res, res dech esperar? esclamá llavors lo Rey
com amohinat y frenétich. ¿Comensará lo temps de guerra pera qui ha
lograt la pau ab sos triunfos? ¿De qué m'ha servit aquest viatge? ¿De
qué m'ha servit lo venir? Anau, barons, anau, que jo'm disposo també á
anarmen quant ans millor, y us juro que no's borrará de ma memoria lo
succehit en aquest dia! Anau, anau ab la pau de Dèu!
Y girant cap á la porta ab actitut de retirarse, mentres lo concurs en
confusió saludava callat á son rey, mirantse ab sorpresa los uns als
altres, cridá lo gobernador:
--Senyor, senyor... Perdone vostra Altesa... Es la primera nit que
dormiu en vostre palau, y haveu de designar camarlench.
--Qualsevol, qualsevol, contestá'l Rey tot anantsen.
Y sortint, com ensenyant son cos devant de tots, lo donzell de Puymoren,
s'en adoná lo Rey, y continuá, com pera satisfer á la instancia del
gobernador:
--Deixaume estar, deixaume anar... Sí, sí, qualsevol, qualsevol... Lo
donzell, vos, gobernador... ó qui vullau.
No bè anomená al donzell lo Rey, quant la major part dels concurrents ab
admiració y alternativament digueren:
--Com!... Quí?... Camarlench es lo que s'ha de nombrar, nó altre
ofici...
Y'l gobernador y altres personatges, recordant al Rey que per aquest
cárrech sols se elegia á algun dels primers richs homens de la terra,
arribaren á fer detenir al Rey, dubtant, al llindar de la porta, lo
qual, per fi, digué, com elegint á ull entre'ls que'l seguian:
--Donchs vina tu, Cardona, y tu, Cervelló... mes lo donzell pót també
seguir per altre cárrech que jo'm sè.
A aquestas paraulas desaparegué lo Rey, seguit dels camarlenchs y del
donzell, sens esperar als áulichs ni als fills, y dihent sols entre sí y
ab gran despich:
--Mala, mala es la estrella que brilla en aquesta ciutat pera mi! Jo
t'asseguro, Barcelona, que no seré jo'l rey mes amich teu ni dels homens
que't representan! Jo't asseguro que no será ton palau ma morada
preferida!
Lo donzell, que anava á poca distancia del Rey, si bè no tan decidit ni
ufá com altres vegadas, feya entretant sos cálculs, y no deixá també de
esclamarse á sa manera, dihent:
--Sembla que aixó no pinta... No sabentse de cert lo que será del papa
Benet ni dels reys que ell ha fet, val mes fugir dels perills, que no
serán pochs los mals de cap que esperan al rey Fernando, ab la gent
que'l rodeja... Val mes, per ara, estarse en Barcelona, ahont hi ha de
tot y bo, y esperar que vinga la ocasió... que ja vindrá... Roseguen los
altres los ossos y jo'm menjaré la carn.
De la manera que quedaren en la sala los invitats á la reunió del rey
Fernando, pareixia la despedida de gent que han assistit á un dol.
Callaren de prompte; á poch, fent un saludo general, sens parlar, anaren
desapareixent alguns; altres, indecisos, comensaren á parlar en veu
baixa, mes per últim resolgueren tots marxarse, vehent al infant don
Joan, que, formant rotllo ab alguns áulichs de son pare, confabulava ab
interés y com parlant de un negoci que sols á ells tocás.
Sols l'infant don Alfons, encara que continuant en sa melancolia, era
l'únich que en cert modo contentava als admirats ó arrepentits que s'en
anavan, pus tot dirigintse al interior de las cámbras, rebia y donava
apretadas de ma, de una manera que la moderna etiqueta cortesana no
permetria fer ara á un infant.
Mossen Joan Fivaller, ab intenció ó per casualitat, s'havia quedat
l'últim de tots, y al acostarse á don Alfons, li digué ab tot respecte:
--A Dèu siau, senyor: jo no tinch que disculparme devant de vos, peró
sento que mon amor á la lley haja pogut fer dubtar á vostre pare del
amor de son súbdit. Vos que'm coneixeu...
--Basta, Fivaller, interrompé don Alfons, allargant la dreta á son amich
y posant la esquerra al pom de la espasa; y basta també pera'l defensor
de la lley, saber que'l successor de la corona guarda com á rica
herencia la espasa de San Martí, defensora de las antigas lleys y
conquistadora de glorias. Mon pare us anirá coneixent á tots com jo us
conech, y ni ell ni jo podrém dubtar may de que homens de cor sòn los
que necessitan los reys pera sos actes, qualsevols que sian.
--Dèu ho fassa, y contau sempre, senyor, que, en ajuda de la noble
espasa que portau, no faltará may la de Fivaller, ni las de sos fills.
Fivaller correspongué á la estreta de ma del infant, lo saludá
cortesment y sortí.
Lo infant, pensatiu y cabilós sobre tot lo que havia passat, se dirigí á
la llibreria del palau, pera buscar un medi de distracció, pera véurer
si trobaria á mossen Borra (que passava en aquella estancia moltas
horas,) amich sincer y verdader, y únich á qui podia comunicar sos mals
y de qui podia rébrer mes grat consol.
Així se inaugurá, en lo palau major de Barcelona, lo regnat del vencedor
de Balaguer, com la aurora de un dia nuvulós, en la qual se pót deduhir
que'l sol no brillará y que no arribará á la posta sens que estallen
tempestats cruels.
### XVI. Lo falcó de Norega.
Cap punt mes á propósit que aquest pera descansar en la narració dels
fets que's presentan en aquest llibre, pus comensa nova vida la trista
orfaneta de Menargues, acaba de ser rey de guerra l'elegit de Casp,
bamboleja la tiara en lo cap de Benet, y'l misteriós donzell de Puymoren
ha lograt ja passar de simple conestable de companyia á las cambras del
palau dels reys. Nous personatges, á mes, per causa de tals
transformacions, van trahent lo cap en lo fet pera figurar en la nova
esposició, y entre ells y principalment un que tan sols ha estat
indicat, verdader llas ab que's junta un y altre quadro, y participant
del interés que puga inspirar la nina amparada per lo compassiu y
agrahit falconer del portal del Ángel.
Pera que'l lector comense á familiarisarse ab aquest nou personatge,
convé, donchs, fer aquí menció de la conversa tinguda lo dia seguent de
la célebre reunió del palau entre mossen Joan Fivaller y En Guillemet,
fill de sa dida y estimat deixeble del desgraciat y sensible mestre
Nicolau Gili. Després de ella, clou aquest quadro, donant temps á las
causas que han de produhir efecte en lo segon, y comensa un nou
espectacle.
Vejam, donchs, lo que's digueren lo protector y'l protegit, quant
aquest, després de haver cumplert diferents encárrechs que aquell li
havia fet, se presentá de nou en la cambra de mossen Joan, ahont dit
senyor estava esperant mes ple de desitj, per son carácter, que de
impaciencia.
--Oh! Ets tu? li digué mossen Joan, al véurer que obria la mampara.
Gracies á Dèu que tornas. Y digas, digas... Ho has complert tot?
--Tot, senyor, tot.
--Bè, bè: ets un gran minyó. Digas, digas.
--Quant he tingut lo falcó, he anat al palau y he damanat al porter
major, anomenantvos á vos, y dihent que havia de véurer al senyor
Primogénit. Un úixer que allí hi havia m'ha dit que'l porter no hi era,
perque ha sortit á acompanyar al senyor Rey, que fa poch temps ha
marxat...
--Ha marxat lo Rey? preguntá tot admirat mossen Joan. Y en seguida
anyadí com pera sí: --En veritat que aquest home no pensa prou lo que's
fa!
--En tant ha marxat, que jo mateix l'he vist passar per devant de la
Catedral.
--Donchs y com?...
--Jo us diré: encara que marxan los infants, es per un altre camí, pus
lo Rey vá á Morella, segons diuhen, y'ls infants farán cap á Saragossa
pera la coronació. Sia per prevenirse pera'l viatge, ó sia per altre
motiu, lo cas es que'l senyor Primogénit no's deixa véurer, segons ha
esplicat l'úixer, mes com desde avuy se ha nombrat majordom del palau,
ha sortit aquest gentil cavaller, y ha recullit en nom de son senyor lo
present.
--Peró estás segur?... Y quí es aquest nou majordom? No l'has conegut?
--May l'havia vist: es un galant home. Se diu, se diu... Ja ho han dit,
peró no'm recorda... Lo donzell...
--Lo donzell de Puymoren?
--Ell mateix: es un de alt, roig de pel, que pórta un tabar.
--¿Qué'm dius?
Y després de quedar mossen Joan com sorprés, digué pera sí: --Es á dir,
que en efecte'l Rey no l'ha nombrat camarlench, y queda de majordom en
Barcelona? Proba aixó ó que'l Rey s'aconsella ó que tè por. De tots
modos, m'en alegro que no vaja tan mal home prop del Rey... y val mes
que estiga prop de nostra vigilancia. Jo't prometo, senyor donzell, que
no't deixarém de vista.
En Guillemet anava á parlar de nou, vehent que massa durava la sorpresa
de mossen Joan, mes, com sortint repentinament de ella, torná á
interrogarlo Fivaller, ab diferent admiració.
--Ay Dèu! Y qué es lo que has fet! Has deixat lo falcó al donzell?
En Guillemet se posa mitj á ríurer.
--No us fassa por haverlo entregat á aquella guineu...
--Perqué? Es que...
--Perque si bè ell l'ha rebut, peró li ha pres de entre mans un altre
amich vostre, que per cert m'ha preguntat molt per vos, y m'ha donat
espressions, y m'ha dit que us vindria á véurer, perque tè que parlarvos
de una gran partida de cassa, en la qual ha donat á enténdrer ab gran
forsa, que lo Primogénit y vos haveu de ser los principals cassadors.
Sabeu quí era?
--Quí?