pare, se detengué un moment com pensativa, y com si li costás de ferho.
No tenia res de estrany: la pobre nina, que sols havia besat las mans á
sos pares, hagué de pensar mes en ells, al véurer que anava á fer cosa
que tal volta, á son enténdrer, no li corresponia prou.
Y observantho mossen Joan, girá la ma pera acariciar las galtas de la
nina, é inclinantla cap allí ahont estava lo falconer, li digué:
--Nó, nó: á ton pare es á qui sols déus besarla de aquí endevant, al
Joan, que es ton pare y l'únich que tindrá dret de dirte filla.
Y tornant, per fi, y per última volta, á estrényer la ma del falconer,
sortí mossen Joan de la botiga, després de haver saludat amablement á la
hermosa orfaneta y al que la amparava; mes tan preocupat estava l'ánimo
del noble senyor ab lo que acabava de presenciar, que sortí sense
adonarsen tan sols de qui passás pel carrer, y pensatiu y sens bellugar
tan sols los ulls, com qui está fixat en un objecte de gran interés,
seguí ab tota pausa carrer avall, dihent entre sí:
--Y quantas desgracias ocasiona la ambició!... Vet-aquí una víctima dels
que volen fer lo primer paper en lo mòn!... Vet-aquí una proba de que'ls
nobles sentiments tenen á voltas per palau la cabanya del pobre!
Y així discorrent, y soltant esclamacions, fillas totas del objecte que
l'absorvia, del quadro que acabava de contemplar, aná seguint un tros de
carrer mossen Joan; mes, al entrar en la plassa de Santa Ana, s'aturá en
sech, sens girar sa direcció. Son cap estava inclinat, ab la ma dreta se
entretenia en tocar son llavi inferior, y sa vista inmóvil é incerta
acabava de convéncer que aquell home s'havia fixat mes y mes en alguna
idea ú objecte que llavors l'ocupava en gran manera. Si en aquell moment
hagués passat per allí la persona mes íntima de mossen Joan, y fins tal
volta algú de sos fills, de segur que'l noble pensador ni tan sols los
hauria vist.
Mes poch tardá en resóldrer sa incertitut, al fer una nova esclamació.
--Si'ls que han nascut pera ser sempre vassalls y pobres, digué entre
sí, fan aixó; si'ls que vesteixen gonella de lli, y no tenen mes renta
que la que guanyan ab son suor, obran ab tant desprendiment y ab tanta
noblesa; ¿qué't toca fer á tu, Joan Fivaller, que ets senyor y rich, que
vesteixes cota gornida de mars, que tens possessions y heretats, que
tens vida regalada y tranquila, y que perteneixes á una classe de la que
la noblesa es son distinctiu?... Nó, nó! Per algun fi la Providencia
t'ha fet ser testimoni en aquest dia de un acte tan gran... Aixó no es
solament casualitat... Y, ¿qué pót ser? Uns quants florins mes ó menos?
No sè que may lo patrimoni de un rich se haja perdut per ser caritatiu.
Y girant de prompte, y tornant precipitadament á la casa del falconer,
penetrá ab satisfacció en lo quarto inmediat á la botiga, ahont seguian
parlant carinyosament aquell y Blanqueta, y allargant de nou la ma al
primer, li digué:
--No us sorprenga ma tornada.
--Qué es aixó? digué admirat lo falconer ¿Es que vos haveu deixat alguna
cosa?
--Sí, amich, contestá mossen Joan; lo noble y rich s'havia olvidat de
fer verdaderament complert l'acte que vos, menestral y pobre, haveu
comensat á fer. Contau, Joan, ab mi, desde avuy, pera ajuda de la vostra
afillada; cada cap de mes, un de mos patges ó de mos familiars vos
entregará deu croats de plata, y si may deixás de ferho, vos prego que
m'en fassau memoria.
--Benehit siau de Dèu, mossen Joan! esclamá ab íntim agrahiment lo
falconer. Llástima, senyor, que'ls nobles com vos no abunden!
Y parlant en seguida ab un to com de un home á qui impulsan los mes alts
sentiments, continuá:
--Jo no puch rebujar, senyor, lo vostre donatiu, quant es en ajuda del
pobre, y donchs no está en mas facultats recompensarvos aquest acte,
aceptau al menos, mossen Joan, en testimoni de ma gratitut, la condició
que us proposo.
--Digas.
--Lo preu del falcó está ja resolt... y será la renda que'm fassau de
deu croats de plata cada mes, mentres visca Blanqueta ó fins que millore
de estat.
Admirat Fivaller de aquella sortida, se quedá mirant sens parlar al
falconer, y estrenyentli de nou la ma com despedintse, li digué:
--Noblesa contra noblesa! Accepto, donchs. A Dèu siau!
Al deixar resoltament la botiga mossen Joan, y marxant ja calmat y
satisfet, torná á seguir de nou per los mateixos carrers per ahont abans
havia vingut, fins á arribar mes enllá del arch del Bisbe, desde qual
punt emprengué per devant de la Catedral y del palau major, que, á la
veritat, no era'l camí menos recte per anar á sa casa.
Peró al passar per devant del palau, poch podia ell pensar la novetat
que l'havia de sorpéndrer, per mes noticia que tingués de que havia de
arribar lo senyor Rey. Tal fou un estrépit de música en sech que
ressonava per dins del palau, música que's componia en especial de
trompas y á mes de algun altre instrument de vent.
No deixá de sorpéndrer á mossen Joan aquella senyal de una costum que
ell arribava á créurer desapareguda per los trastorns y guerras
passadas; alguns del poble, que també la havian olvidada, se preguntavan
admirats qué era alló; y alguns ancians y altres personas de bona
memoria, no dubtant de la tonada, deyan als demés, com suposant que era
alló cosa sabuda y acostumada: --No us admireu de aixó. Sòn los
trompadors, los juglars del palau, que fan la senyal perque'l senyor Rey
dina.
--Es á dir, que ha arribat lo senyor Rey? preguntá'l Fivaller.
--Fa poch que ha arribat, contestaren alguns.
--¿Y mossen Borra, seria tal volta aquí?
--Mossen Borra? Desde ahir que es aquí, y que se'l véu entrar y sortir
continuament del palau.
--Ah! esclamá llavors mossen Joan, com endevinant la causa de la música.
Ara hi caych, pus sabent la vinguda del Rey, haurá arreplegat de nou
tots los juglars que hi havia dispersos desde la mort del rey En Martí,
y haurá restablert la antigua cobla del palau, zelós com sempre de que
no's perden las bonas costums, y á fi, sens dubte, de que's cumplesca la
ordinació del rey En Pere. Així pogués ell fer que revisqués en aquesta
casa tot lo bo dels antichs temps!
Y tot apretant lo pas, ab motiu de la nova que li acabavan de dar, passá
depressa mossen Joan lo carrer del Palau, que enfilava ab lo de la
Dagueria, y arribá á la plassa de Sant Just y á sa casa payral, de ahont
pocas horas ans havia sortit.
### XV. Com lo noble mossen Joan Fivaller comensá á ferse conéixer del
rey don Fernando. Girada de vent.
Lo príncep contrariat era ja'l príncep vencedor. Lo rey Fernando de
Aragó, que, desde sa entrada en sos dominis, no havia pogut deixar may
la sella de guerra pera sostenir ó assegurar sos drets, anava á sentarse
llavors en son trono, pera regir com á monarca fill y protector de la
lley. ¿Peró sabria ferho qui havia hagut de acostumarse á obrar mes com
á capitá que com á rey; qui devia en part lo triunfo de sa causa á la
ajuda de las forsas castellanas, que l'acompanyaren y que penetraren ja
en Aragó ans que en Casp se proclamás al elegit; qui en rigor no havia
pogut ferse cárrech de la verdadera atmósfera en que devia víurer un rey
de Aragó?
Aixó era'l dubte que facilment havia de aparéixer tan prompte com l'home
de guerra s'hagués de transformar en home de estat. Polítich podia haver
sigut don Fernando en Castilla, quant, mogut per sa noblesa de cor,
ensenyá als nobles de aquell regne á respectar los drets del llegítim
successor de la corona: allí era un príncep que empleava sa noblesa y
son valor en defensa de un nebot; allí era un patrici, que pera bè de sa
mateixa patria y coneixent los elements bons y mals de ella, havia de
obrar casi com á mestre, evitant los errors y ensenyant los camins pera
trobar la felicitat de aquella, á la que estava unit per costum y per
naturalesa. Peró en Aragó, ahont s'havia dirigit alentat sols per una
ambició, ahont havia anat á reclamar un dret, apoyantse en la forsa,
ahont era, si pót dirse, estranger, al menos en la costum, y ahont no
podia dubtarse que tenia gran número de enemichs, sobre tot los
partidaris del Comte de Urgell, era molt possible que fos pobre sa
política, majorment si no sabia amotllarse á la organisació dels
diferents regnes que componian la corona Aragonesa, y á la estricta
observancia de certas prácticas, de las que dependia, per una part, lo
benestar del monarca, com feren los antichs reys, y per altre lo
contento del poble, tan gelós aquí de sas llibertats.
No pensá en aquesta dificultat don Fernando, y arribá á figurarse, que
entraria en lo bon camí sols per lo que li inspirás sa voluntat, y que
tots los negocis civils y polítichs los havia de resóldrer de la mateixa
manera que'l plan de una batalla. Ilusió! Poch sabia ell la mala cara
que li havian de posar en la pau los mateixos homens que no havian
deixat de ajudarlo en la guerra: sobre tot quant se notás que faltava la
franquesa y naturalitat dels antichs reys, y que pera resóldrer los
negocis de la terra no desistia'l nou rey de aconsellarse ab gent que no
havian nascut en ella.
Prompte hagué de tocar aquest resultat don Fernando, en la reunió que
maná fer en son palau major la nit mateixa de sa arribada. Sa intenció
era bona, peró'l plan era dolent, y pitjors, per conseguent, havian de
ser los resultats. Congregats en una de las principals cambras se veyan,
ademés del Rey y dels infants reyals, los primers capitans del exércit
castellá, áulichs preferits en las jornadas que fins llavors havia
sostingut don Fernando, algun que altre dels nobles aragonesos y
catalans que havian seguit en aquellas, no molts, y ademés alguns dels
diputats de aquell trieni y'ls particulars mes notables de la ciutat, y
que tal volta podian considerarse influyents en ella, als que havia
invitat lo Rey per medi de carta, entre'ls quals se distingia mossen
Joan Fivaller y mossen Ramon Dezplá.
Qualsevol hauria dit, al véurer al infant don Alfons, que ó no
s'alegrava dels triunfos de son pare ó que algun altre pesar l'afectava,
pus en res ajudava al empenyo ab que'l Rey volia donar á enténdrer que
desitjava ab poch temps posar, com se diu, las cosas á to. Sols una
vegada que altre indicava ab un moviment de cap que corroborava lo que
allí's deya, mes son aspecte era un tant melancólich, y si alguna
animació demostrava, era sols al apretar la ma dels particulars de la
ciutat que anavan acudint.
No li havia faltat preámbol al Rey sobre alló de que intentava parlar,
ja ponderant lo mal estat de son patrimoni, ja volent donar á enténdrer
lo important que era revestir ab tota la grandesa imaginaria la
ceremonia de sa coronació en Saragossa, pera aumentar de aquesta manera
lo brill del trono y enrobustir la jurisdicció reyal, ja, per fi,
protestant del major desitj que tenia de fer bè á tothom, encara que hi
anyadia sempre la cláusula de "contant que molts vassalls se esforsarán
igualment en ferme bè á mi."
Parlá, donchs, y mes parlá lo Rey, anant indicant sas intencions,
ajudantlo de tant en tant, y com si diguessem empenyentlo en sos
desitjs, no generalment los que escoltavan, ignorants fins llavors de
tals plans, sí sols alguns dels áulichs preferits, que, enterats
preventivament per sa acostumada confiansa ab don Fernando, soltavan á
cada esplicació ó pausa que aquest feya, las seguents ó semblants
paraulas, ab to que als circunstants pareixia mes de mestre que de
vassall franch: --Aixó, aixó es lo que s'ha de fer... --Ben dit: y'l que
no regonega en aixó justicia no es bon vassall... --Feuho, senyor, sens
reparar en obstacles... --Y no faltaria mes...
Per fi, resumint lo Rey lo objecte que l'havia mogut á tenir aquesta
consulta tan interessant en la primera ciutat de sos regnes, ans de
donar cap pas, dirigintse candidament á uns y altres, se espressá de
aquesta manera:
--Tres sòn, donchs, tres los punts principals que s'han de resóldrer:
l'arreglo de las islas, la unió de la Iglesia universal y la reunió de
corts generals. La embaixada que m'ha vingut de Sicilia fins m'ha
proposat si volia enviarhi un de mos fills pera que s'en titulás rey...
A aquestas paraulas l'infant don Alfons prengué cert ayre de desdeny,
que indicava molt bè quant era'l mal humor que'l dominava, y observantho
mossen Joan Fivaller, contestá, ab molt respecte, encara que
interrumpintlo, al Rey:
--Guardauvos bè, senyor, de dividir los regnes que forman la Corona de
Aragó, pus á mes de disminuirse ab aquesta separació la importancia de
la nació mare y principal, com es la nostra, de res serveix separar lo
que precisament ha de estar unit; y sinó veheu quantas voltas, y ara
mateix, al morir lo fill del rey en Martí, ha hagut de tornar aquella
isla, com si fos obra de la Providencia, á formar part de la gran
Corona.
--Cert, cert, digué lo Rey; per aixó'ns havem convingut en que passará
allí l'infant don Joan, sols com llochtinent meu.
--Ditxós vos, germá, esclamá llavors l'infant don Alfons, ditxós vos,
que podréu fer lluhir allí vostra espasa, mentres lo primogénit dels
regnes s'haurá de estar en la cort, refrenant l'impuls que l'alenta.
Ressentit don Fernando de la resposta de son fill, no pogué menos de
dirli, á pesar de ser en aquella ocasió:
--¿No pensa'l duch de Gerona, que es lo inmediat successor del trono de
Aragó, y que no déu may allunyarse de ell per qualsevol contratemps que
sobrevingués? Ja sè que ta impaciencia es de noble soldat, peró convé,
pera bè de tots, conformarse ab lo que la sort nos senyala. La guerra no
sempre es bona...
--No es bona á casa, peró pót ser útil fora, replicá l'infant. Y si'l
que ha de ser rey dòna ans probas de capitá, no deixa de ser una
seguritat y una recomendació, majorment en una terra en que tots los
reys han sigut conquistadors.
Lo Rey quedá mirantse al infant, y després de una breu pausa, ab to mitj
irónich li digué:
--Ara sí que veig, duch, que necessitau menos mestres de lo que jo'm
figurava. Sembla que estau enterat de la historia del pais.
--Mes de lo que us podeu pensar, pare. Sè fins la historia de un infant
de Aragó, llochtinent de un germá, que's titulá després Federich de
Sicilia. Sè, pare, que en Nápols hi ha una reyna que busca espós, y...
--Qué vols dir? interrumpí lo Rey admirat, tant mes, quant sa intenció
era fer lo casament de la reyna Joana de Nápols ab son fill Joan.
Y al mateix temps, sorprés l'infant don Joan, dirigintse á don Alfons,
li digué:
--Germá, germá! Podriau pensar de mi...?
--Perdonau, perdonau! contestá don Alfons alternativament á son pare y á
son germá. Sols la enveja, la enveja de la gloria es lo que'm fa parlar.
Res mes, res mes.
Y com refentse al cap de poch, y dirigintse á son pare, anyadí:
--Peró sí us dich, pare, que may que perillassen mos drets, y'ls
vostres... y'ls de qualsevol que jo'm cregués ab obligació de defensar,
lo mestre que á mi'm guia no deixará de ensenyarme lo bon camí.
Y al dir aixó se doná un fort cop ab la ma esquerra en lo pom de sa
espasa.
--Y quí es aqueix mestre? Respon, duch.
Al fer aquesta pregunta, la cara del Rey estava casi encesa de ira.
--Aquest mestre, (contestá l'infant, descenyintse la espasa y
ensenyantla als circunstants,) es la gloriosa espasa de Sant Martí, que
porto cenyida, la espasa que tanta gloria ha donat als antichs, y que no
se separará de mon costat fins á cobrarla major.
--Benehit sia l'esperit que us anima, senyor infant! esclamá Fivaller,
que arribava á prevéurer en aquells nobles sentiments la seguritat de un
bon successor al trono de Aragó. Si may arribás aquest cas, senyor duch,
podeu contar que Catalunya entera faria...
--Lo que ara també deurá fer, interrompé ab to imperiós l'infant don
Joan.
Y Fivaller, ressentit de aquella ira intempestiva, després de mirar per
un rato á don Joan, com pera donarli á enténdrer que era massa jove pera
darli llisons, contestá:
--Lo que fa sempre, senyor infant, lo que sempre sab fer, sobre tot quan
la lley y'l bè de la patria ho exigeixen, en qual cas lo noble se
transforma voluntariament en soldat, y si es pare, fa seguir en son
séquit á sos fills.
--Dèu fassa que may olvideu aquest principi, Fivaller, digué á aquest
don Alfons, demostrantli ab la vista claras probas de simpatia.
Y l'altre infant, prenent un to desdenyós, digué casi al mateix temps
que son germá:
--Sí, sí, podria ser molt bè que quant ans s'hagués de posar aixó á
proba.
Irat llavors lo Rey, no podent aguantar que sos mateixos fills fossen
los que'l destorbassen en la manifestació de sos plans, y cabalment en
la primera entrevista que tenia en Barcelona, donant una viva mirada á
un y altre, cridá:
--Prou, infants de Aragó, prou!
--Senyor! digueren alternativament los infants y Fivaller, ab actitut de
respecte y com volent calmar al monarca.
--Vos dich que prou, insistí'l Rey, que parla aquí vostre rey y vostre
pare.
Y quedant tothom en silenci, si bè regoneixent molts per aquell sol fet
la diferencia de geni que hi havia entre'l pare y'ls fills y entre un
germá y altre, continuá lo Rey de aquesta manera:
--Inútil es pérdrer lo temps en va, quant aquest negoci, que á mi tant
m'interesa y que jo resoldré á pesar de tot de la manera que tinch
pensat, marxa favorablement y com millor podia desitjar Catalunya, que
tant m'ha ajudat en ell. Veheu sinó, senyors, (y aquí's torná á dirigir
al Fivaller y als demés personatges de la ciutat,) veheu qué mes podria
desitjarse: lo vescomte de Narbona, que era per qui sempre haviau de
tenir forsas previngudas en Sicilia, acaba de accedir en la venta dels
estats que tè en Sardenya per la cantitat de cent cinquanta tres mil
florins de or; las rebelions en Sardenya, sòn, donchs, acabadas, y si'ls
regnes, que tant han donat sa sanch per defensa de aquellas islas, volen
fer lo donatiu de aquesta suma, la cosa es acabada. Es á dir, (continuá
llavors, mirant á don Alfons,) que'l nou llochtinent vá á las islas á
regir en pau, nó en guerra, y en sa marxa l'acompanyarán En Bernat de
Oms y Alvar de Ávila, que sòn los que cuydarán de clóurer lo tracte, de
manera que l'infant don Joan será allí tan sols un--alterNos y res mes.
--Bè, bè, bè, digueren alternativament uns y altres dels circunstants,
com aplaudint la idea del Rey.
Y En Bernat Dezplá fins anyadí, tot confabulant ab Fivaller, que estava
á son costat:
--Actes y empresas així, que de una vegada poden estalviar la continua
riquesa y la sanch dels vassalls, no dubto que serán sempre ben acullits
del Principat y demés regnes, á pesar dels molts sacrificis que s'han
fet en poch temps.
--La cosa sembla que marxa, digué pera sí lo Rey, al sentir las primeras
paraulas del Dezplá, encara que no quedá tan content al sentir las
últimas.
--Y quant será ma partida, senyor? preguntá tot ufá l'infant don Joan.
--Mes aviat de lo que us creheu, si bè ans, infant, y avuy mateix, deveu
anar á Lleyda, á desempenyar una comissió molt interessant, urgent.
Perque hora es ja (continuá, donánt gran forsa á sas paraulas,) de
acabar ab las contemplacions, y arrencar de soca y de arrel los mals y
obstacles que podrian embrassar lo camí de la pau.
--Será cert! digué á mitja veu y com esclamantse lo bisbe de Malta.
--Qué us passa, bisbe? preguntá'l Rey.
--Res, senyor, res: peró'm temo que aquesta comissió...
--No hi ha que témer, barons, y pus tots sòu amichs, no vull tenir aquí
secrets, perque prou franch sò y prou bo y generós he sigut.
--Qué anau á dir! cridá ab son acostumat to de llástima lo bisbe.
Pensau, senyor...
A aquest crit tots los circunstans se conmogueren, sens conéixer lo que
alló significava, y lo Rey, sens deixar acabar al bisbe, contestá:
--Qué vaig á dir? Dech dirho, barons; sí! No havia arribat encara á
Barcelona, quant he tingut noticia de que la Comtesa mare, aquesta
altiva matrona que es la única causa de la perdició del de Urgell, está
solicitant la llibertat de son fill, envenenantme á mi.
Donchs bè: la Comtesa será presa en un castell, sas fillas serán
tancadas en convents, y'l Comte...
--Qué? preguntá en estrem conmogut lo bisbe.
--Y'l Comte, (continuá'l Rey,) será tret del castell de Lleyda y
transportat al de Urenya. Aquesta será la comissió que fará executar
l'infant don Joan.
--No se enganyá'l noble duch! digué llavors lo bisbe.
Y avantsant fins ahont estava lo Rey, entregáli, en presencia de tots,
una carta, dihentli aquestas paraulas:
--Ans que vos rebesseu la noticia de las sospitas que acabau de
participarnos, lo noble duch de Gandia sospitá una desgracia que jo no
volia créurer, y me entregá aquesta carta pera que jo us la donás si
aquella's cumplia, y pus s'ha cumplert, senyor, aquí la teniu.
Apartantse lo compassiu bisbe á un estrem de la sala, com pera respirar
de la congoixa que l'oprimia, esperá véurer l'efecte que la carta
produhiria en l'ánimo del Rey, lo qual, sorprés é indecís, se la posá á
llegir en veu baixa.
Lo contengut de la carta era aquest:
"Car nebot y senyor: quant intervinguí en la concordia de Balaguer, se'm
doná paraula de que'l Comte de Urgell no sufriria mort, mutilació de
membres, ni estranyament dels regnes de la Corona de Aragó. Criminal fou
lo Comte, senyor, peró quedá assegurat per la paraula reyal que jo li
doní. Y pus la paraula no's cumpleix, y sè que'l Comte vá á ser enviat á
Castilla, allá m'en vaig jo desde ara, pera no avergonyirme en esta
terra. La Santa Trinitat sia en vostre continua guarda. Dat en Lleyda á
nou de novembre del any de la Nativitat del Senyor, mil quatrecents
tretze. De vostra reyal Altesa, senyor, oncle y lleyal vassall. Lo duch
de Gandia."
Al acabar de llegir la carta'l Rey, quedá com alterat, y com si volgués
fer fugir del pensament alguna idea que'l fes dubtar; dirigí la vista al
bisbe, que li clavá la sèva de la manera mes compassiva, y plegant en
seguida la carta, digué ab certa violencia:
--Sia lo que's vulla. Está resolt. No hi ha remey. A Castilla anirá'l
Comte, y basta ja de recomanar y de defensar á traydors.
--Ben fet. Fora consideracions; respongueren alguns dels áulichs
preferits del Rey.
Y una altre veu estranya, la del donzell de Puymoren, ressoná al mateix
temps de esta manera:
--La forsa es tot, senyor. Hora es ja de que'l Rey mostre l'imperi de sa
voluntat á tots sos regnes, á tots sos vassalls, y'l que no la acate,
cayga rodolant á sos peus al cop de sa espasa, á la sola mirada del
únich que tè aqui dret de fer y desfer. La forsa es tot.
Tan estrany parlar no s'havia sentit may entre aquellas parets del
antich palau major de Barcelona, ni may cap súbdit de Aragó havia sigut
testimoni de un llenguatge tan atrevit per lo que rebaixava la dignitat
dels vassalls y mes que tot la importancia de las invulnerables
llibertats y lleys de la terra. Los que havian presenciat, en Balaguer,
la aparició ó introducció de aquell home nou en la cort, casi no
estranyaren aquella imprudencia de un home que, en son concepte, sols
volia ferse mérit pera tenir content al monarca y tráurer profit de ell;
los áulichs forasters, poch coneixedors del pais ahont se trobavan, y
mirant á don Fernando com una figura massa militar, encara aplaudiren al
adulador del que havia vensut; peró los de Barcelona, que si bè volian
la pau y desitjavan un bon gobern per part de don Fernando, no deixavan
de estar un poch recelosos, fins á haver vist los primers actes
polítichs del rey foraster, no pogueren menos de sentirse com ferits de
una cruel espina, y esperimentaren una sublevació en son noble esperit,
al véurer parlar en tan noble reunió, de una manera tan indigne, á un
home que ni tan sols coneixian y al que may havian sentit anomenar. Peró
sa exaltació no pogué tenir ja límit ni fre, al esperimentar que tan pel
Rey com per sos áulichs eran aquellas paraulas no solament tol·leradas,
si que també fins aplaudidas, y que al mateix temps de dirlas lo
donzell, sortia com desesperat de la sala, ab las mans plegadas y mirant
al cel, lo compassiu bisbe de Malta, á qui acabava de llansar lo Rey una
mirada de despreci.
No bè, donchs, acabava de parlar lo donzell y de repetir las iniquas
paraulas de "La forsa es tot", quant, alsantse en peus mossen Joan
Fivaller, digué ab tota la energia de un heróych patrici: