deya ans la gent, mana en lo palau mes que'l Rey.
--Oh! esclamá content Fivaller; havent arribat á sas mans, ja está
segur.
Mossen Joan torná á quedarse de nou com meditant. Lo de la partida de
cassa li donava que pensar, y mes després de lo que havia succehit en lo
palau, y de las últimas paraulas de don Alfons.
--Una partida de cassa, deya, quant fa poch que havem anat á una, y
quant l'infant está á punt de marxar á Saragossa, no sè com pót ser...
Quí sab lo que ab aixó vol dir mossen Borra!
--Ara hi penso, anyadí En Guillemet: es que m'ha dit que tal volta
hauriau de tardar á ferla, y que fòra lluny, y que seria cosa de agafar
aucells molt grossos.
--En fi... no sè que pót voler dir. Peró digas, (continuá mossen Joan,
procurantse distráurer de son dubte,) has donat ja mon encárrech á ta
mare?
--Sí senyor, y com sempre --ja ho sabeu-- ha rebut vostres dons plorant
de agrahiment. Vostra generositat es tan gran, senyor, que mereixeriau
haver nascut rey: així es, senyor, (y al dir aixó En Guillemet
s'inclinava ab lo major respecte y vivament conmogut,) que al véurervos
en ma presencia, me sembla que'm torno mes home, y que mon cor creix
pera podervos agrahir ab mes efusió lo gran bè que m'haveu fet. Sòu tan
bo, senyor, tan generós, tan...
--Basta, basta: lo que has de procurar sempre es de no ferme quedar may
malament, no tornarte home en ma presencia, sinó serho sempre, pus de tu
ha de dependir lo benestar de ta anciana mare, y pensar, en qualsevol
perill que sias, que una taca en ta honra fòra una taca en la protecció
que jo te he donat. Així ho espero, pus ja sè per mestre Nicolau, que
escoltas bè sos consells.
--Pobre mestre Nicolau! esclamá ab dolor Guillemet. Quin altre home!
L'estimo tant, mossen Joan, que després de vos... S'ho mereix, s'ho
mereix.
--Bè fas de estimar á ton mestre, pus qui reverencia á son mestre,
reverencia á un segon pare, contestá Fivaller.
--Sí, sí... peró'm sembla que'l pobre...
--Qué?
--Que's morirá prompte, ó que's tornará boig... Anyora tan á sos
fills...
--Ja ho sè, ja ho sè: prou me consta.
Recordava en aquell moment mossen Joan la escena tinguda en casa del
falconer, y com de aquest cabalment li havia de parlar també En
Guillemet, preguntáli En Fivaller de cop, com pera fer fugir de la
imaginació la trista figura del desconsolat mestre.
--A propósit, donchs: ¿y qué t'ha dit lo falconer, quant li has entregat
los deu croats?
--Qué m'ha dit? Res de prompte: lo que ha fet es besar la moneda,
abrassarme á mi com si sempre hagués sigut son amich, y alsant al cel
los brassos, com si estigués fora de sí, demanar á Dèu que fes venir
sobre vos y'ls vostres totas las felicitats divinas y humanas.
--Es un bon home... un poch lleuger de cap, peró tè bon cor. Ja ho tens,
donchs, entés, Guillemet: lo dia últim de cada mes vindrás á buscarme la
partida, pera poderli entregar lo dia de comensar lo mes seguent. Y aixó
ja sabs que no déu passar mes que de tu á mi, que la generositat ó
caritat que's publica, Guillemet, no es mes que egoisme. Tíngasho
present.
--Creuriau, mossen Joan, (digué En Guillemet com entussiasmat,) que
aquell home m'agrada molt? Tè una certa cosa... no ho sè...
--Sí?
Mossen Joan pronunciá aquesta paraula escapantli mitja rialla, y anyadí
á poch: --Y perqué?
--Que voleu que us diga... No sè si es per la obra de caritat que ha
fet, que... En fi: m'agrada.
Torná á ríurer mossen Joan y ab mes contento, per deduhir, sens dubte,
que aquella simpatia sentida per lo jove era també proba de son bon cor;
peró no era aixó: lo falconer agradava á Guillemet, per lo mateix que
Guillemet agradava á mestre Nicolau, es á dir, per la franquesa de
carácter de un y altre, y sobre tot per la igualtat en lo modo de sentir
y de judicar respecte dels personatges y dels fets polítichs de son
temps, com ho manifestá en seguida ab lo que digué:
--Es que es un home, segons m'ha semblat, (continuá,) que no judica per
lo que En Pere ó En Pau digan, sinó per lo que li dicta sa rahó, un home
que obra sols per impuls de son bon cor... Y ja veheu que lo que ell ha
fet no ho fa tothom.
--Es cert: es un bon home, no mes tè que de vegadas se excedeix un poch
parlant de certas cosas.
--Sí, sí, ja me las ha contadas. Pobre! Deixauvos del estovat que li
donaren allá en Casp...
--També t'ha contat aixó? digué mossen Joan mitj admirat. Si ho dich: es
tan fluix de llengua, que Dèu fassa que algun dia...
--Oh! No es de aixó sol de que m'ha parlat... Y després, que avuy no es
tan estrany que'ls descontents se queixen, perque ab lo que diuhen que
ahir succehí en lo palau... Sí, la disputa del Rey ab los que havia
cridat...
--Qué? digué com tot conmogut mossen Joan. ¿Y quí sòn los descontents?
¿Y qué es aixó de la disputa?
--A mi m'ho preguntau, senyor? Si tothom no parla de altre cosa...
--Ba, ba! interrompé Fivaller. Déixaho correr, Guillemet, déixaho
correr. Lo que has de procurar solament es cumplir, que pugas
correspóndrer quant ans al desitj que jo tinch de ferte home, en bè teu
y de ta pobre mare, com espero lograrho prompte. Ja ho sabs de sempre,
procura ser home de bè y bon cristiá.
En Guillemet, mitj somrient, digué:
--Falta una cosa, mossen Joan, ne falta una encara, que sòn tres las que
sempre'm diheu:
--Qué...?
--Bon patrici. Vos me senyalau sempre en vostres amonestacions Dèu, lo
próxim y la patria.
Mossen Joan quedá pasmat de la correcció de son protegit, que cada
vegada veya mes avansat en la manera de espressarse, encara que may com
aquella volta li semblá tan propens á inclinarse á certas opinions, de
las que participava una gran part del poble de Barcelona. Estigué en
dubte al contemplarlo si aquella planta, que ell havia cuydat y fet
créixer, podria donar tal volta fruyts exagerats que ab lo temps lo
podian comprométrer, mes pensant en lo bon mestre á qui l'havia
recomanat, y mogut en cert modo per sos propis sentiments, no pogué
menos de tirarho luego á la part bona, crehent fins que En Guillemet
fòra un bon ciutadá, y dihent, com gosantse en sa obra: --Noble sanch,
com hi ha mòn, es la de la gent que tè la sort de náixer en aquesta
terra, pus fins en los mes ínfims se véu que no há degenerat.
Y com atenent á la observació de En Guillemet, continuá en seguida:
--Cert es, cert, Guillem. Aquests tres objectes han de ser sempre la
guia de tas accions, mes guarda de confóndrer lo verdader significat de
cada un. Ves ara, donchs, ves, y no t'olvides de cumplir tot lo que t'he
dit, y'l dia últim de cada mes ja sabs lo que't toca fer.
--Está bè...
Y En Guillemet anava á agafar la mampara, pera donar lo á Dèu siau á
mossen Joan, quant un y altre se recordaren, á conseqüencia de las
últimas paraulas de aquest, de un dels principals objectes de que un y
altre volian parlar y de que tots dos s'olvidavan.
--Y ara que hi penso... digué En Guillemet.
--Y á propósit del cap del mes... interrompé mossen Joan; no'm dius
res...
--De la nina del falconer?
--Sí, just: de la nina... Que... que la has vista...?
--Oh! m'ha dit lo falconer, que si ara la vegesseu, no la coneixeriau:
vestida com la ha posada tota de trinca, ab faldeta y gipó nous, ben
menjada y dormida, diu que hi ha tanta diferencia de quant la vá
recullir com de la nit al dia...
--Hermosa ha de estar, si llavors desgraciada y tot ho era tant. Virtut
de home! esclamá mossen Joan, pensant ab lo falconer.
--Vos dich, senyor, vos dich... deya ab gran forsa de espressió En
Guillemet, ab la ma ja á la mampara pera anarsen.
--Es á dir, continuá ab certa satisfacció mossen Joan, que la has vista?
Y qué...?
--Y qué?... Vos dich, senyor, que no hi ha criatura mes hermosa sota la
capa del sol, y si ella continúa, quant sia dona y feta, creheu, senyor,
creheu, que será la admiració dels homens, la enveja de las donas, y la
imatge de totas las perfeccions divinas y humanas. Deixaula fer y ja ho
veuréu.
Y tancant la mampara, desaparegué En Guillemet, deixant á mossen Joan
sol en sa cambra, y corrent ell á sas obligacions, desitjós sempre de
aprofitar qualsevol altre ocasió pera visitar á aquells dos nous
coneguts que tanta simpatia li movian: pera véurer á Blanqueta que tant
l'admirava com á nina hermosa, y pera parlar al falconer, que tant li
agradava com á home.
### XVII. Sintomas de agonia. Dos anys després.
Així en la vida dels homens com en la dels pobles se esperimentan á
voltas situacions y propensions qual causa sembla no poderse adivinar.
Observaréu á un desgraciat que, á pesar de tots sos esforsos, tot li
surt en contra, perdent capitals, fills, salut y fins lo do de pensar,
desvaneixentse sovint sas ilusions, en lo moment de posar la ma sobre un
objecte segur que espera.
Observaréu, en cambi, á homens vils é infames, que sens mes qualitat que
l'atreviment, consegueixen lo benestar mes complert, y fins he conegut
jo hipócritas, que sent usurpadors, testimonis de infamias y deshonras
en sa casa, de vulgar inteligencia y ateos, han lograt que'l mòn los
tingués per generosos, plens de honra, sabis y sants, vehent la continua
sort que sobre ells ha plogut de fortunas, distinccions y alabansas.
En las nacions succeheix, si fa no fa, lo mateix. Sens mudar sas virtuts
ó vicis, las circunstancias que la caracterisan y sos recursos, nació
veuréu que se sosté per espay de molts sigles, que sempre vèns y
aumenta, y que fins sos disbarats s'arriban á convertir en glorias ó al
menos en camins pera trobarlas.
Y aqueixa nació la veuréu després com desacertada y abandonada,
equivocantse en tot, estrellantse en las millors proporcions, y
desfentse com fum no sols las ilusions, sinó las realitats que ja
tocava.
La gentalla sól dirne de aixó estrella, certs homens ne diuhen destí, y
altres no hi donen cap nom, vehent en tots los actes, així desgraciats
com ditxosos, no mes que la ma de la Providencia, que tè'l secret de
saber lo que toca á cada un en aquest mòn.
Los que hi donan los primers noms miran y no pensan, ó millor, no volen
pensar sobre lo que miran, y sols admiran; los altres no volen mirar lo
que veuhen y sols creuhen. Y aquests poden així ferho per lo que diu San
Bernat en la carta ó llibre que dirigí á sa germana (y que traduhí al
catalá fra Anton Canals,) que'ls pecadors uns sòn jutjats en aquest mòn
y altres en l'altre, de manera que la sort dels dolents pót ser
recompensa de alguna obra bona y las penas dels bons cástich de alguna
acció dolenta, pera que així, al morir, s'en vajan directament los mals
al infern y'ls bons al cel.
Peró, á pesar de aixó, no faltan recompensas als bons y desgraciats y
cástichs pera'ls dolents y orgullosos.
Uns y altres casos veurá, donchs, lo lector al contemplar los fets de
certs personatges que ja coneix, y en quant á la nació á que
perteneixen, com las nacions no han de purgar en aquest mòn pera tenir
la millor vida que l'home espera, veurá cumplert en part lo cástich que
sufreix, cambiantse rápida y gradualment sa sort.
La nació catalana, tan orgullosa un dia, tan guerrera y tan independent,
lo poble acariciat dels antichs reys y ajudadors de sas glorias, se veya
com olvidada del monarca que havia elegit, sas espasas jeyan abandonadas
sens que's pensás en cullir nous llorers, vivian com á renyits lo poble
y son rey, y sols escoltava aquest consells de la gent estrangera que'l
rodejava.
En efecte, després de coronarse Fernando en Saragossa, á penas s'havia
acostat á Barcelona, las corts de Montblanch s'havian tingut de
disóldrer per no haber volgut consentir lo poble las exigencias del Rey,
que cap negoci volia despatxar sinó lo de sa principal y única
pretenció, lo del donatiu, que no's feu; y al despedirse los del bras
reyal, lo síndich per Barcelona, mossen Ramon Dezplá, havia ab prou
feynas y esforsos pogut mostrarse respectuós y moderat, pera contestar
al insolent monarca, que s'havia desfet en vituperis y desprecis contra
la terra y sos habitants, contra la lleyal y pundhonorosa Catalunya,
sobre lo qual acabá lo síndich dihentli, ab tota enteresa y veritat:
"que los catalans trobavan á menos aquella popular humanitat y generosa
confiansa ab que foren sempre honrats y acariciats dels altres reys, que
las paraulas de fel que'l Rey pronunciava may havian ressonat en sas
orellas, y que no podian menos de resentirse, quant s'havian posat per
principals tractadors de aquellas corts á personas que no eran naturals
de aquests regnes!"
Se anyadia á aixó que'l Rey havia rebut una embaixada del Emperador
Sagimon, citantlo pera que comparegués á Perpinyá, pera tractar del
arreglo de la Iglesia, no tenint altre remey lo rey de Aragó que
resóldrerse definitivament, en qual dubte no veya mes camí que
declararse contrari del papa Benet, (com havia fet lo rey de Castilla,)
de aquell que tants favors li havia dispensat, que tant l'havia ajudat
pera lograr sa corona, de aquell ab qui acabava de tractar y consultar,
reiterantli, sens dubte, la espressió de son afecte, de son agrahiment y
del respecte y veneració que li infundia.
Y junt ab aquests disgusts podian contarse no menos la anulació de molts
plans, com sòn l'anulament del matrimoni del infant don Joan ab la reyna
Joana de Nápols, la necessitat de renunciar á totas las promesas fetas á
don Anton de Luna, que lo Rey volia tenir content prop sèu pera que no
tornás á alborotar lo marro, ans se vegé en la precisió de escríurer á
Narbona pera que'l vigilassen y'l prenguessen si era possible; la
contrarietat de no haverse pogut deixar content al Comte de Foix, que
pretenia una compensació de Aragó per certas confiscacions que li havian
fet, perill cruel pera Fernando, pus quedava mal content lo llop que
tenia sempre á la porta de sos estats pera invadir, qual llop era ja
enemich de Benet quant aquest se podia dir triunfant; la fatalitat de
haverli semblat lleig á la infanta dona Maria, filla del rey Fernando,
lo fill del de Inglaterra, ab qui s'havia de casar, y per qual matrimoni
contava lo rey de Aragó poderse unir y relacionar ab aquella potencia
que havia favorit al de Urgell, y finalment, la melancolia del
primogénit don Alfons, que havia arribat á casarse sense tenirne ganas,
y no veya'l moment de alsarse una nova guerra pera anar en busca de
glorias. Tot aixó, sens contar la miseria, la despoblació y'ls restos de
la malehida peste que tot sovint rebrotava en diversas ciutats de
aquests regnes, y las bandositats de Aragó, que no s'havian extingit, y
en qual regne així los Heredias com molts dels richs-homens y magnats
havian manifestat al Rey, quant las festas de la coronació, que no's
donarian per contents fins que vegessen verdaderament castigats als
assessins del arcabisbe de Saragossa.
Tal era lo que havia passat y la situació en que's trobava, després de
dos anys de la presa de Balaguer, lo sitiador de esta ciutat y'l poble
que l'havia ajudat á péndrerla y subjugarla.
En tal estat, preguntarém ara, donchs: ¿lo que succehia á Fernando y al
poble catalá era'l cumpliment de un destí que's comensava, era l'influxo
de lo que'l poble'n diu una mala estrella, que havia de transformar
desde llavors á aquella gran potencia, ó era un cástich de la
Providencia, que així podia ser temporal pera'ls homens, com continuat é
inmutable pera la nació y'l que la regia?
O millor:
¿Aquells trastorns que passava'l poble catalá y'l Rey que ell s'havia
dat, podian ser tal volta lo cumpliment de la maledicció del Comte de
Urgell, del anatema de fra Vicens, quant deya que "fins los fills á
voltas pagan los pecats dels pares," ó del somni ditxós de mossen Borra,
suposat que, en part, se cumplian actes que havian de favorir, ab lo
temps, al futur rey de Aragó, y era en tals antipatias y trastorns
l'infant don Alfons la única imatge grata en qui veyan los catalans
possibilitat de revíurer novament las virtuts dels antichs reys, lo
respecte de sas llibertats y nova cullita de gloria y llorers?
Quí sab? Alla veurém.
### XVIII. La llibreria del rey don Martí.
De allà ahont menos se pensa, salta la llebra. Cert es l'adagi que diu
"Qui espera's desespera;" y mes cert encara si'l que espera no sab de
fixo qué déu esperar, com li succehia al infant don Alfons y á son amich
mossen Borra, que, vehent embolicat lo mòn, no veyan un camí pera lograr
sos grans desitjs.
En contra del fatal adagi hi ha, no obstant, un medi que Dèu no ha donat
á tots los homens, y es lo de la inteligencia clara y superior de
alguns, los quals, com á supremos en sos pensaments, y fins en sas
ambicions, desitjan al mateix temps trobar tot lo que ajude á engrandir,
senten una aspiració ardent á tot lo que es diví y general de la
naturalesa del home, y donantse á la ciencia, al estudi, al exámen de lo
perfet y gran, logran evitar, mentres esperan, aquella desesperació que
diu l'adagi.
Així ho feya l'infant don Alfons, mogut per lo sabi mossen Borra, y així
ho feya també aquest, ensenyant y proporcionant á son amo tot lo bo que
anava trobant en la Biblioteca del palau reyal, y especialment en la que
havia deixat l'últim rey, don Martí; y així esperavan bè aquests dos
personatges com á homens grans en esperit, ben diferent, per cert, de la
manera ab que espera l'home ociós é ignorant, aquell que sols tè de gran
l'atreviment en sos actes, mes nó'l pensament ni menos lo cor, aquell
pera qui tan sols se feu de segur l'adagi. Dígaho, sinó, lo donzell de
Puymoren, que, tenint de resignarse á la voluntat del Rey, quant,
aconsellat per alguns richs-homens de la terra, nombrá á aquell tan sols
majordom de son palau, y no camarlench de sa reyal cambra com ell volia,
passava ociosament la vida en Barcelona, de lo que no estava en cert
modo descontent, perque deya que "en tan gran ciutat hi havia de tot,"
tot que pera ell se reduhia tan sols á la possibilitat de dedicarse á
certs vicis que may sòn tan comuns en las poblacions petitas, y que eran
pera'l misteriós personatge l'únich medi de passar las llargas horas que
li deixava libres son ofici, lo qual, ádhuc estant lo Rey en Barcelona,
era purament de ceremonia. Prou ho podian dir, sinó, lo carrer de
Viladalls, lo lloch que'n deyan entre mur y mur, tots los carrers y
travessias próximas al carrer del Vidre y Tres llits, ahont encara's
conservava la fama de la antigua Peyrotona y sas amigas, y finalment lo
barri y carrer dels Orbs, sobre tot á la part de fora del portal, per
ahont galanejava de dia, aguaytant sempre palomas de finestra, y ahont
se dirigia tapat, de nit, ab una altre capa menos coneguda que son
vermell tabar, pera que no'l descubrissen, en busca dels palomars que
eran mes á propósit pera entretenir sa depravada ociositat.
Com era mossen Borra discret y mostrava sempre alegria, s'inclinava á
ell mes facilment lo donzell, sens conéixer que era'l juglar un dels que
mes lo vigilavan, mostrántseli afable y amich, á fi de véurer si ab sas
confiansas lograria esbrinar qui era aquell home á qui ningú coneixia y
de qui tant recelava lo mateix príncep lloctinent y molts particulars de
la ciutat. Així que, al tornar al palau lo donzell, després de sas
corregudas ó passetjs, dava sempre una passada per la llibreria, segur
de trobar allí á son amich, y ab tal motiu passar un rato de conversa,
que era, com si diguessem, de bulla y passatemps pera qui tant llargas
li eran las horas. Mes, curta era la visita que feya en tal cas lo
majordom, si lluny de trobar sol al juglar, lo trobava acompanyat de
alguna persona de lletras, que allí s'entretingués ab qui tantas n'hi
sobravan, com succehí precisament un dia del mes de octubre del any
1415, en lo qual havia arribat á Barcelona un comissionat dels monjos de
Poblet pera tractar ab lo senyor Rey de un assumpto important al
monastir.
Estava, donchs, en la llibreria lo juglar, entretenintse en ensenyar al
monjo las preciositats de aquella, y per sa conversa podia deduhirse la
riquesa que en aquella habitació se tancava, y la que tenia en son cap
lo sabi juglar, coneixedor de tot lo bo y dolent que en aquell temps
havia produhit la ciencia, los ingenis y fins lo que era sols fruyt de
homens laboriosos.
--Donchs voleu dir, (deya mossen Borra, enfilat dalt de una taula pera
poder arribar á un llibre que era en un prestatge elevat,) voleu dir,
pare Arnau, que l'abat Mengutxo no tè por, desde que al papa Benet li
coixeja la cadira?
--Qué ha de tenir por (contestava'l frare, mitj rihentse de la
pregunta,) si precisament ara es quant li balla la aygua al devant. Es
diferent de son antecessor, l'abat Carbó, que aquell fou fet per ordre
espressa del papa, peró á don Joan Martinez de Mengutxo lo elegí la
Comunitat. A mes, que ell está disposat...
--Sí? donchs llavors no vull créurer que vostra vinguda sia solament
pera véurer si'l Rey vól acabar lo palau que'l rey Don Martí deixá á
mitj fer en Poblet. Prou feyna tè en aquest don Fernando, que si no
l'adoba, me sembla que al millor dia se li posa á tremolar. Jo estich,
company, en que vostra vinguda pórta cua... No obstant, aquí teniu lo
llibre que buscau, y que'm sembla vos servirá poch pera vostre objecte.
--Bè, bè, (contestá'l frare, tot llegint lo comensament del llibre y
fullejantlo ab certa indiferencia, com si l'espantás lo volum: "Del
edificament del monastir de la Grassa.")
--Lo que deveu fer, continuá'l juglar, es véurer si lograu la vostra, y
deixar córrer exemples, que pochs vos en donará l'historiador de aquell
monastir mitj francés y mitj catalá.
--Ja ho veig, ja ho veig. Com aquí's tracta sols de acabar un edifici,
encara que també mereix reparació lo claustre de Sant Esteve y la
enfermeria dels monjos, de poch servirá l'exemple. Y per altre part, com
lo Rey no tè diners, me sembla, 'm sembla...
Y'l monjo bellugava'l cap com en senyal de incertitut, tot deixant lo
llibre al demunt de la taula.
--Qué es lo que us sembla?
--Me sembla, que al fi s'haurá de fer lo que ja tenim pensat. Que'ns
venga'l Rey la jurisdicció de Menargues y altres pobles que eran del de
Urgell, en los quals Poblet tenia ja'l domini útil, y...
--Ah, ah, ah! Aixó sí que'm fa ríurer, contestá'l juglar, interrompent
al frare ab una gran rialla; demanau diners pera fer obras, y no
podentlos haver, proposau una compra. Malament podréu pagar lo comprat
sinó podeu pagar los adobs de lo que teniu. Voleu, pare Arnau, que us
deixe'l "Digesta" nova ó no nova, lo llibre de "Lleys de Espanya" si es
que enteneu lo castellá, las "Consuetuts dels feus" las "Decretals de
Bernat" l'"Ordre dels judicis" y'ls infinits códichs que hi ha aquí en
totas llenguas, pera véurer si en ells s'hi troba previngut aquest gran
cas de justicia? De segur que en cap de ells se trobaria la previsió
dels monjos de Poblet, y sobre tot la rahó de demanar lo que tè mes al
que tè menos.
--Sòn cosas aquestas, mossen Borra, que convé enténdrerlas.
Y fent lo monjo com que volia girar la conversa, aná seguint per devant
dels prestatges de la llibreria y llegint varios títols dels llibres.
--Aquí, aquí fa pera vos, li digué mossen Borra, vehentlo mirar ab mes
afició y com admirat al arribar á cert punt. Tot lo que veuréu es cosa
de vostre ofici, y en abundancia.
Lo monjo anava seguint y llegint, sens fer cas, en cert modo, de las
glosas que feya'l juglar á alguns dels títols que llegia.
--"Canonisacions." "Esposicions dels Evangelis." "Salomó, de Profetas."
"Dels deu manaments." "Vida de San Vindaleix." "De San Gregori."
"Ordinacions dels temples." "Sermó de Sant Agustí sobre la assensió de
Madona Santa Maria." "Revelatio Beati Sirili." "Tractat de Sent Agustí."
"Del dit del Profeta." "Solis loqui de Sent Agustí." "De la Verge
Maria." "Boeci. De consolacione." "Scriptum Thomae." "De Trinitate."
"Actus Apostolorum." "Evangelister." "Historia de la Biblia, en
francés." "La Biblia." "La Biblia vella." "Flos sanctorum." "Doctrina
pueril, en francés."
--Si haveu de llegir tots los títols, pare Arnau, per estona'n teniu.
--Sí, sí... en efecte... Molt, molt hi há... y molt bo.
Y'l monjo anava encara seguint, mirant y pronunciant entre llavis molts
altres títols dels llibres de religió y moral que ocupavan los
prestatges de aquella part.
--Y aixó que encara faltan aquí llibres que s'han de buscar per lo palau
ó que estan en diferents cofres y bauls del pobre rey don Martí.
--Creheu, (deya'l monjo, no sabentse apartar de aquells prestatges,) que
es molt bo lo que hi ha aquí, y que penso passarhi alguns ratos, de
manera que no'm fa res la tardansa de la vinguda del Rey, pus quant mes
tarde, mes podré gosar aquí en aquestas preciositats.