altres dos juheus de la sinagoga de la ciutat, fent ab disimulo com que
lo que anava dihent era continuació de lo que acabava de dir, prosseguí
de esta manera:
--Sí, depressa passa la vida, prop está sempre la mort, aquella vida y
aquella mort que dependeix sempre de la ma del Altíssim, nó aquella mort
ni aquella resurrecció dels morts que han volgut vaticinar los
astrólechs juheus, aquells mateixos que encara no's volgueren
desenganyar vehent passar l'any en que, segons ells, havia de venir lo
Messias. Ilusos! Fins donaren lo nom de Hanasi ó Príncep al astrolech
Ben Chija que escrigué'l Megalath, ahont constavan eixos vaticinis, y
ara ells mateixos se veuhen avergonyits de que tal obra existesca. Quant
mes valdria que, regoneixent al Dèu de Abraham y de Jacob, que es lo
verdader Dèu de tot lo mòn, recordassen la divisió constant que hi ha
hagut sempre en sa rassa, que no s'haguera salvat si Dèu no hi enviás de
continuo varons escullits pera referla; quant mes valdria que
recordassen sempre sa espulsió, sa disperció per tot lo mòn, sa continua
desgracia y la animadverció que en tots estrems del mòn esperimentan per
part de totas las castas y de totas las gents. Y no volentse recordar de
sas inconstancias, y no volent recordar las esclamacions de Elias, á qui
deixaren sol, no volen regonéixer encara al verdader Messias, al fill
del Dèu de tots, que ha mudat la fas del mòn, y ha sembrat per tot las
virtuts que ells en sa antiga lley proclaman, peró no practican, pus ja
diu Sant Pau: "Que no sòn justs devant de Dèu los que ouhen la lley,
sinó los que la cumpleixen." Quant mes valdria que, pensant y sentint,
esperassen millor, y que practicassen las virtuts cristianas pera ferse
així mes felissos ells y aumentar la felicitat del mòn! Desenganyauvos,
desenganyauvos! Entrau en lo gremi cristiá, y fugiu dels escarments que
de continuo y fins ara,... fins ara, sí! (y aquí esforsá la veu fra
Vicens,) vos estan passant. Y sinó, dígaho lo cas de la célebre torre
Geronella, que ha sigut devant de vostres vicis com lo símbol del
cástich de Dèu enviat á la torre babilónica: la torre Geronella de la
ciutat de Gerona, la major, la mes gran, la mes forta, la de mes
circunferencia de aquests regnes, pochs anys fa que ha burlat á tots los
juheus, los quals donavan sos diners á usura, durant lo temps que
aquella existís, crehent que seria eterna, y en un sol instant, ab lo
temps seré, sens vent, sens pluja y sens cap altre temporal, la torre
Geronella s'ha enfonzat y destruhit tota plegada. Escarmentau,
escarmentau!
Y tot caminant lo frare y sa comitiva, anavan avansant fins á arribar ja
casi prop de la porta del falconer, desde la qual saludaren cortés y
humilment á fra Vicens, mossen Fivaller y mestre Nicolau, mentres que'l
Joan de la Murtra permaneixia ab tota indiferencia en lo terrat de sa
casa, deslligant al falcó mestre, y esperant que passás tot aquell
soroll de gent, pera baixar de nou á la botiga.
Al arribar lo frare en aquell punt, en lo qual no s'hi veyan ja juheus y
sí sols ciutadans de Barcelona, menestrals ó cavallers, doná nou giro á
sa paraula, repetint, com moltas altres vegadas, son acostumat tema del
sermó de Casp.
--Dèu vos done pau, ciutadans de Barcelona, (deya ab la major humiltat,)
Dèu vos envie y perpetue lo que tant nos convé á tots. Sense pau no hi
ha pares y fills, que uns ab altres se destruheixen, com per desgracia
sabeu, y si l'orgull arribá á penetrar en lo home en temps de guerra, ay
del home, ay de la familia, y ay del regne!... *Omne regnum in se
divisum desolabitur!* Formau, donchs, un sol remat, obehiu á un sol
pastor, y serán ditxosos los gobernats y'l que Dèu ha escullit pera
gobernarlos.
Y així seguint, y variant segons era sa inspiració ó segons requeria la
diversitat de personas que veya'l frare per allí ahont passava, aná
penetrant fra Vicens en lo interior de la ciutat, sent las últimas
paraulas que sentiren los de la botiga del falconer, las pronunciadas ja
molt endins de la plassa de Santa Ana, y que sab ja lo lector de altres
vegadas.
--Caritat, caritat! Temeu á Dèu y obrau ab caritat y ab justicia, pus
qui no obra així, tart ó aviat tindrá la paga, que fins los fills pagan
á voltas los pecats dels pares!
Lo falconer, que havia pogut sentir també aquestas últimas paraulas
desde'l terrat de sa casa, se girá llavors mirant cap á la plassa, y
digué pera sí mitj rihent:
--Com hi ha mòn, fra Vicens, que tens rahó... Peró si aixó que dius fos
veritat... ay, quants n'haurian de patir que ara estan millor que jo!
Mentres En Joan baixava la escala, acabavan de pasar los últims pobres
de la comitiva ab los dos frares que la seguian. Mossen Joan Fivaller y
mestre Nicolau los havian donat ja totas quantas monedas portavan en sas
butxacas ó limosner, y las pobres criaturas, que venian la major part de
pobles aspres y solitaris, y no tenian idea de lo que eran ciutats y
senyors, admiradas ja de véurer lo gran concurs de Barcelona que las
havia sortit á esperar, quedavan com embadalidas al contemplar á aquells
senyors, en son inocent concepte tan richs y generosos, pus fins los
donavan monedas que ellas may havian vist.
Peró al verificarse aquest acte caritatiu, era notable una altre cosa
que passava. Mossen Joan, per bon impuls del cor, se llamentava, mentres
feya la caritat, dels pobres que li venian devant, dihentlos paraulas de
consol, peró mestre Nicolau no deya res, y feya la caritat, com volent
apartar la vista, al mateix temps, dels objectes que'l movian á
compassió. ¿Y qué havia de parlar, si aquell cor, partit continuament de
dolor y excitat en estrem per la memoria constant dels fills que li
havia robat la peste, no feya mes que aumentar sa excitació cada volta
que'l pare desgraciat veya sers desgraciats de la mateixa edat que eran
los fills que habia perdut?
Cap, emperó, l'havia conmogut tant, com una nina preciosa de uns onze
anys, la qual venia casi al últim de tots los pobres, y embeguda ó com
distreta en la contemplació de aquells dos senyors caritatius, fins
havia deixat de sentir lo crit de advertencia que'l frare li dava pera
que no se separás de la comitiva ni's distragués.
Oh!, qué hermosa era aquella criatura, á pesar de rodejarla la miseria!
Sa natural blancor s'havia rosat un poch ab lo torrat del sol y del
ayre; son cabell ros estufat pareixia, en tot son deixo, com que fos
treballat ab intenció pera semblar mes una flor empolsada del vent, que
una espressió de descuyt y abandono; sos hermosos ulls blaus bellugavan
poch peró ab forsa, y quant se clavavan en algú, pareixia com que
infundissen ó enviassen una corrent inesplicable de sentiments grats y
melancólichs al mateix temps, de manera que feyan gosar en sa tristesa y
plorar per sa hermosura; sa boca era la boca de aquella Sulamita que
descriuhen los llibres sagrats, y lo mateix son coll, son flexible cos y
tot lo demés que en ella se admirava. Trepitjava ab nua planta la tendre
nina, y desde remota comarca, la pedra viva y la pols de la via per
ahont passava, mostrantse per tal necessitat com inflamats sos peus,
peró inflamats de manera que semblavan la estremitat de una estatua
grega, en la qual haguessen donat, pera ilusió, un lleuger bany de rosa,
y ho semblava mes, si's comparavan los peus ab la blancor marmórea de
las camas, que deixava véurer la curta faldeta, y ab la perfecta forma
dels dits no viciats encara, per motiu de sa tendror y del cómodo calsat
que ans los resguardá.
Al arrimarse la pobre nina á la botiga del falconer, havian agotat ja
sos diners los dos senyors que allí hi havia, y fou mes sensible aixó,
quant á un y altre interessá sobremanera lo bell aspecte de la que
implorava. Tothom haurá esperimentat mes de una volta, lo molt que dól,
quant, vehent á una criatura que demana caritat, sens vestit, sens
menjar, sens companyia, en un dia de ivern, y si á aixó s'hi anyadeix lo
ser la criatura hermosa, no trobarse, per olvit, ab una moneda pera
darli, á fi de que puga, si no aliviarse en sas necessitats, ajudarse al
menos pera satisfer alguna de sas inocentas ilusions! Y quant mes
encara, si'l que vól fer la caritat es casualment un pare que tè fills
de igual edat á la del inocent que implora, y sab gosarse en las
ternesas y gracias dels fills! Calcule, donchs, ara y per aixó lo
lector, quin havia de ser l'estat cruel en que's trobava lo sensible y
afligit mestre Nicolau, que á mes de ser ja naturalment bo, havia sigut
també bon pare, y veya devant sos ulls un ser semblant á sos fills, que
era desgraciat, y un objecte viu, com si diguessem, que li recordava mes
y mes que aquells eran morts!
Patia mestre Nicolau, y pugnava entre'l desitj de contemplar aquella
criatura hermosa y'l de voler apartar la vista de aquell recordador de
sa desgracia; mossen Joan no deixava de esperimentar també cert
enterniment que li causava son cor de pare; y un y altre haurian volgut
no trobarse en tan trist cas, mes Fivaller, que, per natural tal volta ó
per tenir menos motius que son company, no devia pérdrer sa serenitat de
home, volent recompensar ja que no ab diners ab carinyo á aquella
preciosa y desgraciada criatura que li absorvia sa atenció, tocant
dolsament ab dos dits de la ma la tendre galta de la petita, acariciála
dihentli:
--Greu me sab, petita, que no tinch res per ara. Un altre dia, un altre
dia...
Y girantse á mestre Nicolau, anyadí:
--Y qué preciosa criatura! De tu si que's pót dir que ets tan
desgraciada com hermosa.
--Ah, ah! esclamá mestre Nicolau, plegant las mans, y casi á punt de
saltarli las llágrimas.
--Y com te dius? esclamá mossen Joan.
--Blanqueta!
--Blanqueta? Bonich nom: tan bonich com tu. Y com mes te dius?
--No ho sè. Lo pare y la mare no'm deyan sinó Blanqueta.
Doná aquesta rahó la inocenta nina ab una senzillés y candor que
encantavan.
--Ton pare y ta mare? prosseguí mossen Joan. Y ahont los tens ara?
Mestre Nicolau, prevehent la resposta, obrí los sèus ulls de foch, y
fins avansá, conmogut, lo sèu pit cap endevant, en senyal de gran
interés. La nina, sentint la pregunta de mossen Joan, alsá'ls sèus
melancólichs ulls al cel, y després de estar un moment com pensativa,
digué á mitja veu:
--No ho sè! Los que venian ab mi diuhen que'ls van matar á Balaguer!
--Ah! ah! torná á esclamar mestre Nicolau, rompent llavors en un
verdader plor.
Lo que en aquell instant succehí no pót esplicarse. Per una part, mestre
Nicolau, buscant sa gorra, y tapantse la cara ab la capa, s'esforsava
pera fugir de aquell punt en que se l'havia fet ser testimoni de
tristesas; per altre, lo falconer, no sabent lo que passava, venia
alegre, ab lo falcó á la ma, ponderant sas gracias al que havia de ser
comprador; y per altre, lo llech de la comitiva, que veya detinguda y ja
fora de aquella la nina, no volent esperar mes, s'acostava resolt á
Blanqueta, pera ferla seguir ó tornarla á encaminar; y mossen Joan,
indecís devant de totas aquestas cosas que passavan, s'havia alsat de
son tamboret, no sabent á qué aténdrer.
--Mestre Nicolau! deya'l Fivaller. Qué feu? Qué us passa?... Esperau!
--Res, res! contestava l'altre, fugint carrer avall. No espero, no
espero! No vull véurer res!
--Peró, home!...
--Res, res... que prou tristesas haveu convidat á véurer á qui'n tè
massa en son cor.
Y corrent com un desesperat, se desaparagué ben prompte de la vista de
son amich.
--Vaja, noya, vaja: no t'entretingas, deya'l llech esperant que
Blanqueta seguiria.
Y Blanqueta, que acabava en aquell instant de véurer al falconer, lluny
de fer cas del frare, alsá las mans involuntariament com en senyal de
sorpresa y de alegria, y si bè girá'l cap un moment corresponent á la
intimació del vigilant, quedás com encantada prest, dirigint alternativa
y continuament las blavas ninas de sos ulls, com demanant clemencia ó
esperant la decisió de un dubte, ja á mossen Joan, ja al Joan de la
Murtra. En aquell estat, de sa tendre boca, ab un to que era mitj de por
y mitj de alegria, sortí clarament pronunciat, encara que ab veu baixa,
lo nom de "Joan!".
--Qué dius, noya? digué admirat Fivaller. Endevinas, tal volta, mon nom?
Qué es aixó?
--Nó, nó. Al Joan es á qui conech...
--Es que jo'm dich Joan.
Lo falconer fixá llavors la atenció en la pobre nina. Y recordant de
prompte'l Fivaller que hi havia allí també un altre de son nom, anyadí:
--Ah! Es veritat. Ab vos parla, Joan.
--Ab mi? preguntá lo falconer.
Y la nina feu un moviment de cap en senyal afirmatiu.
--Y quí es aquesta pobre nina?
--Una desgraciada, contestá mossen Joan, que li han mort lo pare y la
mare en lo siti de Balaguer.
--En lo siti de Balaguer? Pobreta! Espera...
Y tot girantse, fixat mes en lo desitj de buscarli una caritat, que de
averiguar de que'l coneixia, feuli al mateix temps y sens pararse molt
en ella aquestas preguntas:
--Y de qué'm coneixes? De ahont ets, nina?...
--De Menargues! contestá ab alegria la nina.
No bè sentí lo nom de aqueix poble lo falconer, se girá en sech, com si
l'hagués fet rodar un llamp. Al clavar sa vista en la preciosa criatura
que l'acabava de anomenar, la cara de aquell home sofrí una trasmudació
espantosa: perdé'l color, se inflaren sos ulls, son llavi inferior
comensá á tremolar, y fins s'hauria dit que'ls cabells se li erissavan.
Lo compassiu Joan sentia llavors en sa memoria y en sa imaginació una
confusió de cosas que'l pasmavan y'l deixavan al mateix temps com
indecís: mirava y no veya, ó veya y no's podia convéncer de la realitat
que mirava. Sa vista y la de la nina estavan tan mutuament clavadas
entre sí, que qualsevol hauria dit si'l falconer s'havia tornat falcó,
pus un falcó semblava quant esparvera á la presa, dubtant que se li
escape.
Mossen Joan estava no menos pasmat, observant aquell repentí espectacle,
qual causa no podia endevinar.
--Oh! qué miro!... qué veig! aná esclamant lo falconer, pujant la veu y
com fora de sí; ella es...! sí! sí! ella es, ab tota sa hermosura, ab
tota sa bondat... y pobre y órfana, y sens consol de ningú. Digas, nina:
tu ets... ets...
--Sí, contestá entre tristesa y alegria la nina; sò la Blanqueta!
--Misericordia divina! cridá lo falconer, alsant la vista y sos brassos
al cel, y deixant escapar de sas mans lo falcó que portava, lo qual volá
cap á la barra á barallarse ab los altres.
En lo precís moment de pronunciar son nom la nina, lo llech, impacient,
agafant á Blanqueta per lo bras, y á una senyal decisiva del altre frare
que esperava, intentá ferla seguir, dihentli:
--Depressa, depressa, que Pare Andreu ho mana...
Peró, aumentat mes y mes per aquesta contrarietat l'interés del falconer
en dar consol á la pobre nina, vehent que la anavan á arrancar de sa
vista, desempellegá la tendre ma de Blanqueta de la del frare, y
abrassantla estretament ab l'altre bras, y donantli patons y omplint sa
cara de llágrimas, cridá decidit:
--Nó! aixó si que nó! Aquí no hi ha altre pare que jo, y jo seré l'únich
que la mane de aquí endevant.
Vehent alló pare Andreu, acostás llavors á la porta del falconer, entorn
de la qual s'hi aná acostant la gent, y preguntá:
--Qué es aixó? ¿Vos mou, tal volta, germá, algun impuls de caritat, pera
fer aquesta obra bona?
--Me mou un deber, contestá lo Joan, seguint abrassat ab la nina; me mou
la gratitut, me mou lo recort de la mes verdadera amistat...
--Peró, coneixeu, germá, si podeu ser constant en la resolució que
empreneu? Perque si aquest pobre orfe havia de tornar á véurerse
desamparat...
--Nó, nó: may ho será: jo vos ho asseguro...
--Ne podem tenir seguretat? insistí lo frare mirant á Fivaller.
--Sí, pare, digué mossen Joan; ell ho assegura ab sa paraula de home
honrat, y jo l'asseguro á ell.
--Vos?
--Sí, Joan Fivaller, cavaller de Barcelona.
Al ohir aquest nom respectable, lo frare s'incliná, y estenent sas mans
sobre lo cap del falconer y de Blanqueta, elevá sa vista al cel, y digué
conmogut de verdader esperit cristiá:
--Benehit sia Dèu! Alabada sia pera sempre la misericordia divina! Ella
derrame sobre vosaltres, fills de la caritat, tots los goigs y
felicitats de que abunda y ab que compensa als bons y generosos!
Y després de donar á tots sa benedicció, y de fer un altre respectuós
saludo, precipitant son pas, junt ab lo llech, torná á internarse en la
comitiva, seguit de tot lo concurs que aná passant, y per entre'l qual
s'aná difundint en seguida lo gran acte de caritat fet per lo pobre
falconer del portal del Ángel.
Lo que després succehí entre mossen Joan, lo falconer y la nina, que
s'entraren en un quarto inmediat, es un quadro de tots los sentiments
mes vius y penetrants, quadro trist y consolador al mateix temps, pus al
costat dels fets horrorosos y cruels que recordava ab sa presencia y ab
sas paraulas Blanqueta, se veya l'acte de agrahiment y generositat del
falconer, y'l remey trobat providencialment á un mal tan inmens, com era
l'abandono en que havia quedat la pobre nina y la poca esperansa que
podia tenir fins llavors de que's millorás sa sort. De segur que si
mestre Nicolau l'hagués presenciat, hauria arribat á morirse de dolor y
enterniment.
--Miraula, miraula bè, (deya'l falconer á mossen Joan, y referintse á la
nina, que havia deixat de peus dalt de un tamboret, y á la que
contemplava boig de alegria, acariciantla y tenintli agafadas las dos
mans;) miraula bè, que com ella no n'hi ha cap de tan hermosa en tot lo
mòn, com ella no n'hi ha cap de tan discreta: es una dona petita, es una
ánima gran. Oh, sí, ella será la meva filla, la meva pubilla, la meva
mestresa... tot, tot ho será en ma casa.
--Es molt loable vostra bondat, Joan, digué'l Fivaller, que estava com
admirat y no podia conéixer encara la causa de tot alló; me convenso de
que sòu un home sensible y verdaderament bo, peró recordau que vostre
geni es impressionable, y sentiria molt que may en vostra vida fesseu un
acte que destrohís lo de avuy, perque ja sabeu lo que vos ha encargat lo
frare al deixarvos aquest sagrat depósit, y sabeu també que jo, ab ma
paraula, vos he assegurat.
--Mossen Joan ¿qué voleu dir ab aixó? digué tot formalisat lo falconer.
--Moltas cosas vull dir: vull dir que may mireu al orfe com á un esclau
de vostre geni; y vull dir, que may, may... Escoltau bè, Joan! (anyadí
lo Fivaller ab un to casi amenassador,)... que may prengau sa honra com
esclava de vostras passions. Vos sòu un fadrí vell, ella es una nina,
que dintre dos ó tres anys será ja una dona, y si bè calculo que vostre
acte no pót ser fill de lleugeresa, peró... á voltas...
--Mossen Joan, mossen Joan, vos sòu mon assegurador y per conseguent
jutge de mas accions. Dèu sab las grans causas que'm mouhen á fer
aquesta obra bona, y per si no las sabeu, vos las diré. La casa ahont
fou recullit lo pobre correu de Casp, després que l'assotaren, era la
casa de Blanqueta: allí vaig permanéixer amagat, allí son desgraciat
pare me socorregué y'm doná amparo, allí sa bona y carinyosa mare'm
curá, com si fos mare meva, los verdanchs y feridas que tenia en la
esquena, y allí... sí, allí!...'m feya companyia, sentada sobre mon
llit, la tendre y hermosa Blanqueta, acariciantme sempre, en pago de las
rondallas que jo li contava de aucells y de flors. Encara'm sembla que
la veig, portantme ab gran aplom la escudella del caldo... perque, haveu
de saber, mossen Joan, que era son principal gust servirme, y sols per
aquest desitj, arribava al estrem de descansar á sa mare, pus ella
també'm portava'ls draps, me portava'l menjar, y repetia sempre, que
després de son pare y de sa mare, á ningú estimava mes que á mi. ¿Com
voleu, donchs, mossen Joan, que jo may olvide aquests favors, aquests
recorts tan grats, que jo may la mire com á esclava, y finalment que jo
may burle la confiansa ab que vos haveu assegurat á ma persona, quant lo
frare ó la Providencia ha deixat aquesta desgraciada en mon poder?
--La Providencia, sí! digué mossen Joan fortment enternit. Y ara podeu
véurer ab aixó si la representa fra Vicens, sens lo qual, la infelissa
Blanqueta no hauria vingut á Barcelona, y hauria mort de fam y de
miseria en mitj dels desolats camps de Balaguer!
Lo falconer quedá á aquestas paraulas com pensatiu, y ab la major
naturalitat respongué en seguida:
--Es veritat! Sols per aixó... Creheu que ara'm sab greu no haver gornit
la porta, y sols per aixó, olvido las bastonadas de Casp. Encara que
(anyadí á poch, com corretgint son propósit,) los que á mi'm pegaren sòn
los mateixos que han fet órfana y desgraciada á la pobre Blanqueta! No
es veritat, mossen Joan?
--Deixauho córrer, deixauho córrer...
--Sí, sí, es veritat: val mes deixarho córrer. Lo que convé ara
(continuá'l falconer dirigintse á Blanqueta,) es que'ns acabes de
contar, nina, tas penas y treballs... Peró nó, nó: lo que convé es que
primer begas y menjes, que't alimentes y't refassas. Tè, tè, filla meva;
menja, menja y beu, que prou necessitat ne déus tenir.
Y tot portantli'l falconer bossins de pa, y totas quantas sobras trobá
de formatje y de altres menjars en l'armari, anava y venia de un estrem
á altre de sa casa, tan aviat alegre de lo que feya, com afligintse de
lo que la nina entretant li contava.
Mossen Joan, mes enternit que may, contemplava tot aixó pasmat, y li
semblava realment un somni, dolentse tant de la situació per que havia
passat la nina, quant ella li esplicá l'amor que sos pares li tenian, la
soledat en que s'havia vist y la manera bárbara ab que, segons deyan,
havian sigut destrossats los del somatent, que arribá á esclamar entre
sí: --Quantas desgracias per no haver volgut fer hereu lo rey En Martí!
Si fos rey ara lo que ho hauria de ser, res de tot aixó hauria succehit!
Secrets del mòn, que may s'acaban!
Mossen Joan quedá com pensatiu, y'l falconer com encantat de véurer
pensar al altre.
--Vaja, vaja, digué al fi aquell, no volent sentir mes llástimas;
diheume ara, Joan, lo que val lo falcó, pus ho tinch tart.
--Lo falcó? respongué lo Joan, recordantse llavors que se li havia
escapat de la ma, al regonéixer á Blanqueta. Y teniu rahó! Jesús Maria,
no déu ser poca la gresca que hi déu haver en la barra.
Y trahent lo cap á la botiga, anyadí:
--Oh, oh! quin munt de plomas. Verge Maria! Mirau, mossen Joan, y aixó
vos donará una idea de si'l falcó mestre ha nascut per una ma espressa.
En efecte, tots los falcons, cansats ja de picarse ab lo falcó mestre,
estavan arremolinats, y com vensuts, á un estrem de la barra, y al
altre's veya, quiet, y á manera de vencedor que dorm lo triunfo, lo
recomanat animal, ab las alas caygudas y pestanyejant ab tota calma.
--Bè, bè, digué mossen Joan; diheume ara, donchs, lo sèu preu, y acabem,
perque es tart.
--Dèu vos fassa bo, mossen Joan, esclamá lo falconer ab tota
naturalitat; voleu que, ab la alegria de ma casa, després de tot lo que
haveu presenciat y després de haver sigut mon fiador, tinga vergonya ara
de demanarvos preu? Preneu lo falcó, mossen Joan, que prou pagat quedo
ab la joya que avuy he trobat.
Y dihent aixó, feu una festeta á la nina, á la qual se li escapá un dòls
somrís per primera volta.
--Aixó si que nó, respongué mossen Joan: un sou es pera vos, com un
florí de or pera mi. Diheu lo que val, y...
--No m'en parleu mes: quant vinga'l baylet, que avuy m'ha fugit pera
anar á rébrer á fra Vicens, ell vos lo portará y vos dirá'l preu. Sí,
sí, mossen Joan.
--Es que á mi no m'enganyau.
--Nó, nó: vos ho prometo.
--Ara donchs, (digué llavors mossen Joan, estrenyent la ma del
falconer,) lo que convé, Joan, es ser home de bè y cumplir la paraula
que haveu empenyada, y de que jo he respost, pensant que aquesta paraula
no la haveu donada á un simple frare, sinó á Dèu. No pót ser bon patrici
qui no es bon cristiá, y pus vos teniu un orgull en ser lo primer, feu
que may se us puga dir que haveu trencat un jurament fet, y que pera fer
un bè hajau ocasionat majors mals. Guardau eixa orfaneta, feuli obras de
pare, y en qualsevol apuro, molt seria que vostre fiador no us ajudás.
--Gracias, mossen Joan, gracias, contestá ple de agrahiment lo falconer.
--Y tu, filla meva, (continuá mossen Joan, dirigintse á Blanqueta,) sias
també bona y cristiana, pensa en tos desgraciats pares tota ta vida, y
sobre tot si may te véus tentada de fer una obra dolenta, y créu y
obeheix sempre com á nou pare que Dèu te envia á aqueix home, que tan
generós se mostra ab tu. Créu á ton pare y á Dèu, y no't faltará consol
per a totas las penas que, ja tan jove, has passat.
--Dónali las gracias, Blanqueta, digué lo falconer, y besa la ma á
mossen Joan.
--Gracias, gracias! contestá la petita.