pera anar á missa; l'arrabal m'agrada sempre mes que la ciutat, y al
mateix temps tinch ocasió de véurer lo camp, que es mon únich consol.
--Vostre únich consol? Mare de Dèu! Mare de Dèu! esclamá mossen Joan,
mirant al cel.
--Ah! sospirá fort mestre Nicolau, com corresponent á la esclamació de
son amich.
--Es á dir, (continuá aquest, y fent com que s'esforsás amablement,) que
sempre, sempre trist? Pera vos ni ha de haver consol... ni esperansa al
menos?
--Esperansa!... es lo únich que hi há en mon cor, peró no esperansa de
cobrar may la felicitat de altre temps, sí sols la esperansa cristiana
que'ns senyala com á tal la recompensa dels mals que en lo mòn sofrim.
--Vaja, vaja: procurau distráurervos de aquesta tristesa, y evitau lo
mal pitjor que podriau tenir, qual es lo de pérdrer la salut. No vos en
recordau ja de lo que aprenguereu en Lleyda. ¿De qué us serveix la
filosofia? Si fosseu un home qualsevol...
--Ah, mossen Joan! La filosofia pót ajudar al esperit, peró no'l cura de
sos mals, y si no fos la fe, de poch me serviria lo que'm valgué ser
mestre en arts, títol que us empenyau vos en donarme y ab lo que no'm
coneix tothom. La salut sí que demano al cel me la conserve, mes en lo
que toca á la vida, creheu que pera mi, quant mes prompte dispose de
ella Dèu, millor.
--Home, home: per amor de Dèu... May hauria dit que tinguesseu tan poca
forsa de voluntat. Perqué no veniu á véurerme algun dia, y entre uns
amichs y altres...
--No faig mes vida, mossen Joan, que de casa al Carme y del Carme á
casa, á no ser algun ratet que passo ab mon company y confessor, que
está prop de ma habitació, lo rector de la capella reyal.
--¿Mossen Bernat Soler? Ja'l conech. Peró'm sembla que deveu passar mes
temps resant que enrahonant. Bo es pensar en Dèu, mestre Nicolau, peró
també convé pera la salut donar esbarjo al esperit.
Mestre Nicolau agafá ab totas dos mans la dreta de mossen Fivaller, y ab
un to lo mes trist, li digué:
--Com voleu que tinga voluntat, si cada dia tinch lo cor mes sech, y ma
vida, mos pensaments y mos desitjs estan lligats tots ab un recort trist
que may se separa de mi, si'm trobo sempre sol y per consegüent
acobardit, per véurer sempre devant mos ulls la soledat de ma vellesa y
lo inútil que sò en lo mòn?
--Peró home: altres sers hi haurá tan desgraciats com vos, y...
Interrumpint aquí mestre Nicolau al amich que intentava persuadirlo ó
consolarlo, esclatá en un plor, dihent:
--Cap, cap, mossen Joan, cap tan desgraciat com jo. Las ilusions y'ls
purs goigs de ma joventut sòn los que'm fan semblar ara tal volta mes
horrorosa ma soledat y ma desgracia. Aquesta desoladora peste que tan
sovint ataca nostres ciutats ha sigut lo botxí inexorable de ma
felicitat: ella m'ha robat la meytat de ma vida, en la qual fundava jo
totas mas esperansas e ilusions: ella, la malehida glánola, es la que
m'ha arrencat dels brassos aquells sers tan estimats...! (Y dihent aixó
plorava amargament mestre Nicolau.) Sí, sí! ma amada esposa, mos cars
fills, que ab tant goig contemplava jo sentats sobre de mos genolls,
tot, tot ho he perdut, mossen Joan, y en somnis, despert, parlant ab
Dèu, llegint, sempre'm distrau lo dòls recort de aquells objectes tan
volguts, y m'amarga'l cor la realitat de la sèva desaparició. Sol, sol
he quedat en lo mòn, en lo mòn que'm fa nosa, en lo mòn que no tè res
pera ajudarme á consolar!
Traspassat de compassió quedá'l sensible cor de mossen Joan, al reparar
lo trist estat de aquell amich, al qual no havia vist feya algun temps,
y desitjós de procurarli alguna distracció, comensá á fer esforsos pera
consolarlo ó quant menos pera distráurerlo.
--Ba, ba, li deya entre altres cosas, aixó no val res. Es precís que
siau superior á la desgracia, y mes una persona que ha exercit cárrechs
tan honorífichs... En aquest mòn ja sabeu que tot se compensa, y que'l
que no plora de una cosa, plora de un altre. Ja veheu: á vos no us falta
algun ben estar, y si calculau quants infelissos hi ha que no tenen
menjar, ni vestit, ni jas tan sols ahont dormir, quants pares que no
saben...
--Pares que no saben ahont fer dormir sos fills? interrumpí mestre
Nicolau, fent una certa rialla de sarcasme. Ah! Qué importa aquesta pena
de no saber ahont ferlos dormir, si al fi'ls tè, si'ls pót estrényer
entre sos brassos, si entre ells los pót donar llit y calor?
--Calmauvos, calmauvos, amich, li deya ab tota dolsura mossen Joan.
Creheu que si de mi dependís, faria tot lo posible pera proporcionarvos
la tranquilitat...
--Impossible, impossible, mossen Joan!
--Voleu ferme un favor? Vaja, siau complacent: passarém un bell ratet
tots dos, y entretant vos distrauréu. Vaig fins al portal del Ángel á
véurer á un falconer, y al mateix temps disfrutarém de la entrada de Fra
Vicens Ferrer, que diuhen ve per aquell cantó.
Mestre Nicolau no respongué, y sols bellugá com en senyal de dubte'l
cap, pus sentia per una part no compláurer al amich, y per altre lo
convidava poch l'espectacle que podia véurer.
--Vaja, amich, vaja: no teniu cap feyna precisa y... Á propósit: que
podem parlar de la única que tal volta us ocupa. Parlarém entretant de
En Guillemet. Qué tal, qué tal lo minyó? Fa proba?
Al sentir mestre Nicolau anomenar á En Guillemet, manifestá en sa cara
senyals de satisfacció, y tot tapantse de nou ab sa capa, indicá que
accedia al empenyo de mossen Joan, lo qual continuá llavors:
--Es á dir, que'm donau aquest gust? Y quant m'en alegro. Sí, home, sí,
passarém un rato, y'm diréu quin profit se pót esperar de aqueix jove...
--En Guillemet, En Guillemet... deya repetint aquest nom ab gust mestre
Nicolau, tot seguint ja cap á la plassa de Santa Ana, al costat esquer
de mossen Joan; En Guillemet es un gran jove. Creheu que si res podia
descidirme á acompanyarvos, sens rebaixar per aixó lo grat que m'es
vostra companyia, es lo parlar de aquest amiguet, que, sens dubte, es un
dels majors consols que tinch en ma trista soledat. Es tan agradable,
tan generós, tan bo... y sobre tot tan viu y tan pundhonorós.
--Qué'm diheu? Benehit sia Dèu! Quí li havia de dir á la pobre vella de
sa mare?
Y parlant ab sí mateix, anyadia mossen Joan:
--Quí sab, Fivaller, si haurás endevinat en ton propósit, si lograrás
que ta obra de misericordia done mes fruyt del que esperavas? Benehit
sia Dèu!
--Creheu, continuá mestre Nicolau, que si res me consola es sa
companyia, y que encara que vehentlo á ell penso mes en mos fills,
basta'l pensar que mos fills se li havian de semblar si haguessen
viscut, basta véurer que ell es bon fill, que es un jove sens malicia,
tan adelantat en son esperit al mateix temps y en saber, pera que jo
gose en sa ensenyansa. Creheu, mossen Joan, que tinch de estarvos molt
agrahit de haverme proporcionat ab aquest deixeble un dels millors
remeys á mos mals. Li tinch tanta afició, que... no sè, no sè lo que
faria per ell.
--Sí: ja tinch també molt bons informes del ajudant en qual casa
treballa, y com sabeu, desde'l comensament de aquest trieni, tè ja'l
diploma de escribent de la Diputació, de manera, que fa ja dos mesos que
cobra sou, es á dir, lo cobra sa mare, si bè ja podeu pensar que jo en
las festas no m'olvido may de son bon procediment.
--Bon pare seréu, mossen Joan, pera vostres fills, quant tan bo sòu pera
vostres afillats.
Y aquí, pera enterar al lector, y ans de continuar lo diálogo, convé
esplicar de pas qui era lo Guillemet á qui aludian los dos parlants, com
y també acabar de aclarar qui era lo mestre Nicolau. Havia sigut criat
mossen Joan en sa infantesa per una dona de un poble del Vallés, qual
dona havia tingut, en son derrer matrimoni, un fill, pera'l sustento del
qual no contava ab gran cosa. Mossen Joan, á qui sobravan riquesas y no
menos bondat de cor, no havia pogut may olvidar á la sèva dida, que
estimava com á una segona mare, de manera, que, á pesar de ser un tant
desigual de edat, era'l Guillemet germá de llet de un dels cavallers mes
distingits de Barcelona, y si'l cavaller volia ser bo pera la mare, es
clar que no podia ser dolent tampoch pera'l germá. Tenia intenció mossen
Joan, com ho feu, de péndrer per patget de sa casa al noy, perque deya
que pagés sens terras ú honors propis, com deyan en aquell temps, no era
mes que un esclau de la terra; mes vehentlo tan esparpillat, comensá á
donarli educació, volent que visqués á Barcelona ab sa mare, y fins se
posá en lo cap de que ab lo temps l'havia de fer ser, com se diu, un
home. Així que, després de haverlo fet ensenyar fins á llatí en lo
convent dels Predicadors, lo feu entrar en l'estudi de un dels tres
ajudants del Escribá major de la Diputació, y entretant, y per si un dia
podia arribar á ser ajudant ó á tenir algun altre cárrech en servey de
aquella corporació, li buscá una persona entesa que l'instruís en la
bona moral, y li donás alguna idea, al mateix temps, del mòn, ó de la
societat com diriam ara, de las lleys y llibertats de la terra y de lo
que havian sigut los reys passats, pera lo qual ningú li havia semblat
tan á propósit com mestre Nicolau Gili, escribá de manament que havia
sigut del últim rey don Martí, instruit en filosofia, que havia cursat
en Lleyda, y en historia, que ell mateix s'havia apres, coneixedor del
bon parlar, per haver anat molt temps ab la cort, y bon pare que havia
sigut, si bè desgraciat y desesperat en aquella ocasió, per haber perdut
en la última epidemia de la glánola del any 1410, á sa bella y casta
esposa y á dos hermosos fills, que eran la delicia y la esperansa de sa
vida. Era, donchs, la educació de Guillemet una de las obras bonas de
que volia fer gala lo bon cavaller mossen Joan Fivaller, á pesar de no
faltarli fills, sense'ls molts que després encara tingué, y com un
homenatge de gratitut prestat per un home de bon cor á una persona que
l'havia nutrit ab sa propia llet.
--Qué voleu que fassa, donchs? continuá mossen Joan ab satisfacció y
dolsura. Quant vos trobau una flor ó una planta especial al mitj de un
bosch, per mes que vostre objecte sia buscarne de altres ¿no la traheu
de la terra pera trasplantarla en altre lloch ó jardí, ahont se propague
y oferesca ocasió de contemplar sa hermosura? Si son cap designa que ha
de ser de utilitat algun dia ¿perqué l'havem de postposar á altres que
la sort honra, peró que no per aixó sòn mes dignes?
--En efecte, en efecte, (contestá mestre Nicolau, com admirat de lo que
li deya Fivaller,) y vostras paraulas sòn mes laudables, quant es una
persona de noble sanch lo qui las diu. Proba aixó bè, mossen Joan, que
sòu bon patrici, pus desitjau la honra pera qualsevol que la pót tenir.
--Y aixís ha de ser, que si'l mòn ha creat distinccions de classes y
gerarquias, perque així en ell convé, Dèu ha creat als homens en sa
organisació tots iguals, y la honra y'l saber los ha repartit lo Creador
indistinctament entre uns y altres, senyors ó vassalls, pobres ó richs.
Per aixó, mestre Nicolau, al encargarvos la educació de aquest jove, os
diguí solament: "es un noy que promet: veheu si'l podeu fer home;" y
l'amor al próxim, l'amor á sa terra y l'amor á Dèu sòn los tres punts
sobre'ls quals vos vaig encomanar que espargisseu vostre ensenyansa, es
á dir, que'l fesseu home, que'l fesseu cristiá, que'l fesseu ciutadá.
--Per honrat y cristiá'l tinch, mossen Joan, com ja deveu saber...
--Sí: algunas vegadas m'ha referit actes sèus la bona velleta.
--Y en quant á ciutadá...
Mossen Joan se aturá aquí, com esperant sentir ab satisfacció alguna
bona nova del amich.
--En quant á ciutadá, continuá mestre Nicolau, dubto que un altre jove
de diset anys puga tenir millor disposició ni mes propensió als
sentiments verdaderament patriótichs.
--Diheu, diheu.
Si mossen Joan escoltava ab interés, no era menos lo que manifestava
parlant lo mestre, en termes que semblá un moment com distret de sas
penas.
--Vos admiraria, senyor, com coneix la genealogia dels reys passats, com
discorre tan acertadament sobre alguns dels actes que jo li conto, y com
fins s'irrita y s'enardeix --no us admire, mossen Joan, que es així com
dich,-- com se enardeix contra'ls qui li sembla que han obrat ab
injusticia ó tirania.
--Cuydado, cuydado, mestre Nicolau, que vos haveu sigut escribá del
últim rey, y...
--Mossen Joan, jo sempre acato al senyor que'm governa, ab tal que sos
actes sian justs, y sè prescindir de drets, quant la terra esculleix los
que li semblan millors.
--Ja, ja, digué mossen Joan, coneixent que havia ferit l'amor propi del
altre; no penseu que jo crega altre cosa de vos que lo just. Y diheu
(anyadí en seguida ab un to de major afabilitat:) ¿quins, quins sòn los
reys que mes li agradan?
--Li agrada'l rey En Jaume, lo rey En Pere...
--Lo del punyalet?
--Nó, lo dels francesos, lo rey En Martí...
--Y lo que sòn los concells y la Generalitat, interrumpé mossen Joan, ho
vá entenent?
--Prou ho enten, y en quant á la Diputació, res tinch que esplicarli,
pus ha apres de tal manera en casa del ajudant, que crech ne sortirá á
la volta bon oficial del Consell y bon practicant de notari, per mes que
tè horror á las escrituras de enfeudacions, á tot alló de *furcas et
custellos*, de *suspendere ut naturaliter moriantur*, de *oculos, aures,
nares, pedes et manus auferre* y fins al *in infernum vadas cum Datan et
Abiron*. Oh! creheu que us daria gust com aquell cap jove discorre sobre
tot aixó... y encara lo que promet, si no'l distrau cap afició ó passió,
que de vegadas fan girar al home en la juventut.
--Cert, mestre Nicolau, molt cert. Sí, sí: creheu que m'admira aqueix
jove, y no dubto que entre vos y jo'l podrém fer home en profit de sa
pobre mare. M'alegro, cada dia mes, de haverli trobat aquesta plassa de
escribent, perque qui sab, ab lo temps, lo que pót ser, que bona fusta
es lo roure si se'l puleix.
--Y sobre tot, la ventatja que hi há en aixó es la de ser oficial, peró
no reyal.
--Ja, ja: vos coneixeu millor que jo lo que sòn aquestas cosas.
--Prou: en primer lloch que l'oficial reyal no es tan segur, y en segon,
que may los oficials reyals sòn ben mirats pel poble, per bons que sian.
Alguns me sembla que esperimentarán prest aquesta veritat, pus ab la
vinguda del Rey...
--Qué? Ve'l Rey?
--Sí: avuy déu entrar, y pót ser ara mateix. He rebut una carta fa poch,
en que se'm fa saber, mes entrará com de incógnit, pus sols ve pera
preparar alguns negocis y la obertura de las corts. Y ja podeu pensar,
que després del triunfo, no faltará algú dels dubtosos que pagará la
pena...
--Dèu li done acert, que prou se necessita després de tantas injusticias
com s'han fet. Y com mudan los temps, mossen Joan!
Feya aquesta esclamació mestre Nicolau, de una manera que justificava bè
son antich servey al rey En Martí, y li haguera contestat mossen Joan, á
no ser lo moment precís de arribar al estrem de la plassa de Santa Ana,
y de alsarse lo crit en tot aquell barri que avisava la entrada de fra
Vicens.
--Qué es aixó? digué mossen Joan. Apretem, apretem una mica'l pas,
mestre Nicolau, sinó aquesta munió de gent no'ns van á deixar passar.
--Jesús, Maria! deya tot amohinat l'altre amich; y quina manera de venir
gent. Creheu que'm fa bullir lo cervell tanta bellugadissa.
--Ah! mirau, mirau... Ja estam á salvo, pus veig ja á la porta de sa
casa al falconer que'ns fa senyal ab la ma.
En efecte, s'apressuraren un poch los dos amichs, girant com podian per
entre la multitut que s'anava abocant al portal, y poch tardaren ja en
trobarse dins la botiga de En Joan de la Murtra, lo qual se afanyava en
obsequis y cortesias, dirigidas especialment á mossen Joan Fivaller.
Ans de penetrar mossen Joan, se detingué com admirat un instant al
devant de la porta, mes bellugant un poch lo cap y fent mitja rialla,
passá á dins en seguida, y no pogué menos de dir:
--Ba, ba: may ho hauria dit... Aixó si que no ho entench, Joan. La
botiga de la Óliva no lluhirse quant tothom se lluheix?...
Lo falconer, que s'havia esforsat ja en saludos á aquells dos senyors
així que s'acostaren á sa casa, esperava sols que passás lo primer
moment de admiració, mes vehent la insistencia ó inculpació de mossen
Joan, no pogué dissimular, y ab tota frescura respongué:
--Qué voleu que us diga? Cada un es boig á sa moda, mossen Joan.
--Sí, peró...
--Lo vostre parent, que era alcayt de Casp, vos pót haver contat com
serví á Catalunya lo correu Joan de la Murtra... y si mas espatllas
podian parlar, vos dirian las pocas ganas que jo dech tenir de fer res
que'm recorde de aquell lloch.
--Sempre haveu tingut lo geni viu, Joan: no val res ser rencorós, y á
mes, que no podeu dubtar de la virtut de fra Vicens, y del bè que
produheixen sas prédicas.
--Prou, prou.
Y volent girar la conversa, girás lo falconer á la gran barra ahont
tenia lligats los falcons, y esfereintlos un poch ab la gorra, digué de
nou:
--Donchs, mossen Joan, que no voleu pegar una mirada á aqueix remat de
cabras? Qué us sembla del assortit que ara tinch? De segur que'l baró
mes rich no'l tè millor.
--Precisament per aixó venia. Tinch de fer un present á un senyor que es
mes que tots los barons, y vull cosa de confiansa.
--Llavors, vaig á baixarvos lo que tinch sol dalt del terrat, y podeu
dir que no n'hi ha un altre en tota Catalunya. Es de Norega, vá fins á
corp y á grua, arrenca la volada sense git, y es tan fiel al cassador,
com revoltós ab los altres falcons que no sòn de sa casta; de manera que
ha nascut pera estar sol, y com si diguessem pera una ma espressa. Es,
com se diu, un verdader falcó mestre.
--Falcó mestre diheu?
--Sí mestre, mestre.
Y mestre Nicolau, entenent l'efecte de la paraula que pronunciava lo
falconer, se mirá mitj rihent ab mossen Joan, que la havia dita ab doble
sentit. En Joan de la Murtra, que no's pará en la forsa de aquella
senzilla broma, se separá en aquell moment dels dos senyors, y pujá al
terrat de sa casa en busca del recomanat falcó, mentres aquells se
entretenian en contemplar als de la botiga.
Peró prest s'hagueren de distráurer de lo que feyan, alsantse un crit
general de "Ja entra, ja entra! Fra Vicens. Fra Vicens!" que'ls obligá á
tráurer lo cap fora de la porta.
L'espectacle que llavors se presentá á sa vista era admirable, lo mar de
gent que's bellugava era inmens, y mes los haguera sorprés encara si
haguessen vist aquell conjunt de poble á la altre part del portal. De
totas direccions se veya venir per fora gent que corria; en l'ort del
Rey y per tots los camps de Santa Ana, y que també'n deyan la Pareyada,
no hi cabia una agulla; las parets dels horts den Gosser, den Samás, den
Tagamanent y den Luçá se veyan cubertas de homens y criaturas que
s'enfilavan ó que estavan encavalcats damunt de ellas pera poder véurer
ab mes comoditat la comitiva del frare predicador; lo pou del fosso, que
era sempre'l punt de reunió y de las disputas de tota la escoria de
aquell barri, presentava llavors major conjunt y mes animat que may; y
tot lo carrer dels Orbs y la travessia que mirava á ponent se veyan
enterament plens de gentiu, que pareixia com que caminás encaixonat,
esperimentantse á menut com á onadas que's dilatavan de un á altre
estrem, cahent, á lo millor, y barretjanse confusas en terra, la gorra
del menestral, la carmanyola ó'l barret del senyor y fins tal volta la
xia del juheu.
Pel mitj de aquest últim carrer y ja casi sota'l portal, venia la
comitiva de fra Vicens. Anava'l frare á peu, ostentant com sempre la
major tranquilitat y dolsura en sa cara, agafada, com solia, sa capa ab
lo bras esquer, y movent ab naturalitat son bras dret, que alsava
algunas voltas ab energia, senyalant ab lo dit al cel. Seguian derrera
de ell, qui ab sarró, qui sense, calsats y descalsos, un sens fi de
desgraciats, esquinsats alguns de ells é indicant ab la cara la miseria
y las penas que havian patit. Entre ells se veyan també alguns ab
vestidura de juheu, y finalment, com á mes débils y cansats del caminar,
seguian, formant lo cap de vall de la comitiva, una porció de criaturas
infelissas, flacas de gana la major part, mitj despulladas, plenas de
inmundicia y de pols, y respirant, ab sos vius ulls, la mes espantosa
miseria: quadro verdaderament capás de partir lo cor mes empedernit, y
que no podia contemplarse sense derramar llágrimas. Derrera de tot
aquest conjunt anavan, com á guardadors y vigilants, y com si diguessem
de conserges pera facilitar la entrada en aquell exercit de miserables
als que s'hi agregavan durant lo camí, dos altres frares de la Ordre de
predicadors, un de ells llech, lo qual duya de la ma la corda ahont
anava lligada la adzembla ó petita cavalleria que portava las provisions
ó caritats recullidas per lo consolador dels pobles y convertidor dels
heretges.
Després de haver saludat fra Vicens al ángel del portal, detenintse un
moment devant de ell, y de darli'l nom de custodi y guardador de la
ciutat mes noble y mes santa del mòn, penetrá l'predicador, y observant
ja prop del portal á alguns representants de comunitats y de altres
corporacions que l'esperavan, ple de entussiasme, y com verdaderament
mogut de un fervor diví, prengué de nou la paraula:
--Entrau, entrau, cridava'l frare, esforsant llavors contra sa costum la
veu, á fí, sens dubte, de que tot aquell gentiu lo sentís y'l
comprengués; entrau, baix la capa de la ciutat mes generosa y
compassiva, pobres de Jesucrist, que no teniu ahont albergarvos, ni
menjar pera sostenir vostra miserable vida; entrau, los que fins ara
haviau seguit obcecadament la senda del error ó del vici, que aquí
podréu contemplar brillant ab tota sa magestat y resplandor la antorxa
de la Fe, aquí podréu acabar de esquinsar lo vel que us cobria'ls ulls
del esperit, quant compareu los exemples dels que profesan malas sectas
ab los de aquells bons cristians amants del próxim perque sòn amants del
verdader Dèu... Aquí'ls tens, ciutat de Barcelona, aquí'ls tens, als
que, prenent per ensenya la capa del gloriós San Domingo, segueixen
desde molt lluny mos passos, ab la esperansa de que'ls ha de
proporcionar un consol, qui ab son exemple, é invocant, com simple
pregoner, lo nom de Dèu, te crida y te exigeix la caritat que tan
necessaria es en tot temps. Aquí'ls tens, víctimas de la miseria, de la
fam, de la peste, de la guerra, del vici y de la heretgia, que de tots
n'hi ha, y tots tenen necessitat de consol. Ja sè que'ls hospitals
m'obran sas portas, que las ordres religiosas preparan aliment pera'ls
afamats, que tots los bons de cor desitjan remey á la desgracia y llum
al que vá errat, peró tot aixó no basta. Pera'l triunfo complert de la
caritat y de la Fe, precís es que surtian tots los richs, los richs de
moneda y'ls richs de esperit, que en va us ha donat la Providencia una y
altre riquesa si no la empleau. La riquesa y la sabiduria que no
s'aprofita es com la llavor sembrada entre pedras, que no dòna cap
fruyt... Obriu, donchs, vostras arcas, richs de moneda, que al consolar
al pobre, Dèu vos aumentará'l caudal, y recordau que'l que sols vól
conéixer al próxim pera tráurer profit de ell, no pera darli, no logrará
que sa mort sia plorada, que al morir l'avaro y l'usurer, de sas
riquesas es de lo que's parla, no de ell... Y vosaltres, richs de
esperit, richs de ciencia, richs de fe, vosaltres que sòu capassos de
desenganyar y de convéncer, que sòu prou pera pugnar y pera véncer,
obriu vostra boca, mostrauvos valents y descidits, y lograréu igual
triunfo y benefici que'l que dòna sa capa pera abrigar al pobre. Obriu
la boca, sortiu á combátrer l'error y la heretgia, aumentau ab nous
vensuts l'exercit de Jesucrist, y feu que dilatantse mes y mes la fe
pura, s'aumente també l'esperit de caritat, de fraternitat y de
humiltat, y desaparescan de aquesta manera los mals de que sòn víctimas
los infelissos que'm segueixen, que desaparesca la ambició y l'error,
que desaparescan las guerras y que fuge pera sempre l'orgull que pert
als homens...
...Testimonis de un y altre fruyt sòn los pobles de Llombardia, que
aquest indigne pregoner de Dèu ha recorregut, sembrant en ells la divina
paraula; testimoni aqueix Vall-pur de Fransa, que estava encenegat
horrorosament en la pravitat de tots los vicis y de tots los errors, ple
de miseria é ignorancia, y ara, purificat, es jardí de abundancia y de
goigs espirituals... Correu, correu, donchs, ab la caritat y la paraula,
tots los que siau bons pera acabar de purificar lo mòn, que la vida es
curta y passa depressa, sobre tot pera'ls que sols se paran en los goigs
materials de aquell.