dels miracles de París, se podrá convéncer, per mas noticias, de la
major semblansa de costums que existia en la edat mitjana entre unas
ciutats y altres, encara que no fossen de una mateixa terra; y si bè en
lo carrer dels Orbs de Barcelona no hi ha noticia que's coronás cap papa
de boigs, peró en cambi consta, que'ls pobres clergues que anavan á dir
missas á Santa Eularia del Camp y las personas devotas que desitjavan
ohirlas, preferian fer una llarga volta pera arribar á las iglesias, ans
que passar per un lloch que las antigas escripturas anomenan *enfestat*,
y ahont se presenciavan continuament totas las miserias y asquerositats
de la carn, ab qualsevol sentit que aquesta paraula's prenga.
Sens lo gran número de cegos que's veyan atravessar sempre en totas
direccions en lo carrer dels Orbs, á lo millor se sentia á derrera del
que passava un soroll estrany, y al girar la cara, se trobava ó ab las
crossas de un coix que li amenassavan sas bonas camas, ó ab un home fet
com un capdell enredat, que pera tenir las sèvas caragoladas é inútils,
se havia de arrastrar com un galápat per terra. Fins s'havia observat á
voltas, que tenint conversa una reunió de aquells desgraciats sers en
algun recó ó plassa del barri, cap n'hi havia que no tingués un ó altre
defecte: l'un tenia la cama seca, l'altre era manco, l'altre era
geperut, l'altre era borni (*guarduxios, claudos, cecos et multos alios
infirmitates fetidas habentes et pugnis ac pedibus seu tibiis in parte
carentes*,) y si s'hagués contat lo que hi havia inútil entre tots, de
segur, pót ser, que s'hauria trobat un home menos del que'l número
aparentava, á no ser que compensás la carn que faltava, lo sobrat
embalum de algunas camas infladas dels que patian de elefantiasis,
enfermetat mes comuna en aquells sigles, ó'ls embotornaments de algun
masell.
Es sabut que en tots temps hi ha hagut vagabunds que s'han fingit mals
pera móurer la compassió y tenir aixís un medi de víurer, y si en aquell
quartel general de inválits era tan gran lo número, bè's pót créurer que
algun n'hi hauria de fingit, y que sent los fingits bonas pessas, no hi
havian de faltar allí espectácles y perills, prou grossos pera que la
altre gent del mòn hi fugís lo cos.
Peró no era encara aixó lo pitjor: encenegavan aquell barri, á pesar de
las ordinacions que marcaban los límits en que devian estar los
burdells, certas donas de mal víurer, que en va lo rey En Pere lo
Ceremoniós havia manat que passassen á víurer sempre á la part de fora,
y en va havia confirmat lo rey En Joan la ordinació de son pare, fixant
que sols podian habitar á la distancia de quinze canas destres de la
plassa de Santa Ana, pera lograr lo mateix objecte, que en tots estrems
sen veyan sempre passejar, donant á enténdrer que eran gent de sa casa y
no fembras bordelleras.
Per tals rahons, casi podia dirse que la ciutat era com los habitants
del carrer dels Orbs, pus considerant á aquest com un membre de aquella,
podia dirse que'l cos de la ciutat de Barcelona tenia també un membre
inútil ó malalt. Mes reduhit lo mal de aquella part al sol carrer dels
Orbs y sas travessias cap al camp, arribant á cert punt inmediat á la
plassa de Santa Ana, la fisonomia del vehinat era ja tota diferent, y'ls
habitans sols tenian la pena de tenir de contemplar als que passavan en
direcció á aquella pandora de mals y vicis, mes no de presenciar de prop
sas grescas y escándols.
En aqueix tros sa y bo, es á dir, en l'espay mes inmediat á la plassa de
Santa Ana y un poch ensá del portal, hi havia algunas botigas de gent
ben avinguda, com que entre ells sempre hi havia confabulació y conversa
alegre, per mes que fossen diferents en genis y fins diferents en lo que
ara'n diriam opinions políticas, pus los uns estavan contents de tenir
per rey á don Fernando, altres eran enemichs de tot lo nou, altres
tenian al papa Benet com á únich y verdader vicari de Jesucrist, y
altres, per fi, que casi bè no creyan ni en papas, ni en reys, ni en
homens. A pesar de aquesta diversitat, no's barallavan per aixó, y qui
sab si, en cert modo, se devia sa mutua tol·lerancia á la proximitat ó
bon exemple del carrer dels Orbs, ahont tot se tol·lerava.
La circunstancia de ser aquest tros de carrer com si diguessem lo pont
pera passar de la part neta de la ciutat á la bruta, feya que no deixás
de véurershi per allí de quant en quant alguna persona de las que ara
diriam decents, y fins s'hi veyan á voltas alguns personatges distingits
de la noblesa, per motiu de haverhi una botiga de un género en que ells
mes que ningú entenian, botiga de gran fama, tan per las cosas que en
ella se venian, com per lo coneixement y especialitat del venedor. Tal
era la botiga de aucells del falconer Joan de la Murtra.
Eran En Joan lo que s'en diu un home de bè, peró de un geni viu com una
pólvora. Podian tatxarlo de avaro perque gastava poch y tot s'ho
arreglava ell mateix, tant lo dinar com las mitjas, peró en cambi era
tan sensible, que al véurer á un pobre, tot li hauria dat, es á dir,
quant veya que era pobre verdader, lo que ell coneixia per la
esperiencia de véurer passar per devant de sa casa tants que fingian
serho.
Havia pertenescut lo Joan, quant mes jove, á la confraria dels correus,
que tenia sa capella en la de Marcús, y per tal motiu havia atravessat
moltas vegadas tot lo Principat, y no hi havia poble ni poblet, ahont no
hi tingués una casa amiga ó coneguts, com coneixia també á molts
particulars y hostalers de Aragó, de Valencia y fins de altres
provincias de Espanya y dels comtats vehins de Fransa. Tal ofici l'havia
fet esperimentat en moltas cosas, á saber, en conéixer tant la nit com
lo dia, las senyals pera mudar lo temps, las diferencias, entre unas y
altres comarcas, de terrenos, fruyts, costums y parlar, y per fi, los
llochs mes ó menos abundants de cassa, las épocas de entrada ó de passa
dels aucells, y'ls boschs, montanyas y demés punts que eran propis pera
la cassa de selvatjina ó munteria.
Peró lo pobre y fiel correu, que, amant de sa terra y de son gobern,
havia servit sempre ab llestesa y lleyaltat al Concell, á la Diputació y
al Rey, aquell home que, ab lo desitj mes bo, ó interessat sempre per lo
bon nom del Principat, havia ajudat á portar en sas espatllas, ab gust,
la llitera de En Guillem de Vallseca, quant, malalt y tot, no volgué
faltar al compromís de Casp pera dar lo vot que sa conciencia li
dictava; una volta elegit lo rey Fernando, havia tingut la indiscreció
de portar unas cartas dels dissidents á uns partidaris del Comte de
Urgell, que rodavan per la vora de Balaguer, y descubert per una partida
del bando dels Heredias, que favorian al nou rey, en un poble inmediat á
aquella ciutat havia sigut pres, y abastonejat y assotat en públich
(*fustigatum et estovatum*), de manera que jagué del cástich en lo
mateix poble mes de vuyt dias, y gracias que en ell tenia un amich
verdader, en qual casa solia posar sempre que per allí passava, y en la
que fou guardat y servit després de son dolor y de sa vergonya.
May havia pensat lo bon Joan en que algun dia las camas li havian de
fallir, y correu sense camas es lo mateix que un barco sens velas. Peró
fentlo pensar sa postració passatjera en la que mes ó menos tart li
havia de venir natural, aconsellat de bons amichs y de alguns senyors á
qui havia servit moltas vegadas, portantlos falcons y aucells estranys,
cregué que res podia substituir millor al ofici que tenia, com lo ofici
de falconer en la ciutat de Barcelona, ahont tan bonas casserias se
preparavan sempre, y ahont los senyors tenian especial gust en possehir
bons gossos, falcons y demés arreus de cassa.
Inspirat havia sigut lo tal cambi de ofici, y al descidirse lo Joan á
fugir dels compromisos á que sa opinió política y son geni podian
portarlo, y á empéndrer un entreteniment que li servís de descans, de
profit y de tranquilitat, podia dirse bè, com se sól dir, que havia
posat lo dit en la llaga.
En tal manera havia acertat, que no bè havia obert sa botiga (prop del
carrer dels Orbs, tan per ser mes barata, com per ser prop del portal
per ahont entrava molta cassa morta,) quant tots los cassadors de la
ciutat comensaren á freqüentarla, proporcionantli beneficis, desde'l mes
inflat cavaller que exercitava la acetreria ab patges y criats, als
pobres cassadors de llosa y de busca.
Y aqueix nou sol que vegé brillar aquell home sempre delirós desde sa
infancia pera guanyar un bossí de pa, després de la fosca de las
bastonadas que havian plogut en sa esquena; aquella vida tranquila y
regalada que veya desplegarse llavors rapidament devant sa vista, ab
recompensa y bona voluntat de part fins de gent respectable, al pas que
l'ensenyaren á fugir de nous escarments y compromisos, aumentaren en
cert modo la energia de son carácter independent, pus no necesitant
directament á ningú, y vehent que era á ell á qui molts necessitavan,
arribava á créurerse que tenia prou dret de parlar ab cert desenfado
dels fets polítichs que ocorrian, y fins, mes de quatre vegadas, á
mostrarse indiferent, ó á ríurerse de lo que'ls altres defensavan, si bè
mes de una volta eran los altres los que's reyan de ell, per ferli
traició, á lo millor, son geni viu y fogós.
Fou tal, donchs, l'entussiasme ab que mirá desde luego lo ditxós
falconer la causa de sa nova y reposada vida, lo que li havia portat á
las mans la mes suprema felicitat, que's dedicá ab tot cor y tot afany á
conseguir lo que cap altre falconer de son temps havia intentat jamay en
la ciutat de Barcelona. Sa conversa era sempre de cassa, sos somnis eran
sempre de aucells y de batudas, sos ahorros los empleava tots en
aumentar lo género de sa botiga, y bastava que un fos cassador, pera
considerarlo ja com amich.
Sa botiga y son parlar esplicavan bè lo que valia En Joan de la Murtra.
La magestat ab que estava colocada sobre la porta la óliva lligada ab
una cadena, (que era la senyal de la botiga,) donava ja ben á conéixer
lo gust que regnaria dintre de la casa, y cal dir que'l principal gust
era la diversitat y la abundancia. Las gavias, que no podian mancar en
casa de un venedor de aucells, eran sens número, y á mes, penjat entre
ellas y ab certa simetria, trobávanse en aquella botiga ganivets munters
Saragossans, que venia ab llicencia de la confraria de espasers de
monsenyor Sant Pau, xiulets de munter y botets de anar á la guatlla,
enfilats ó tramalls pera anar á las telas, crossas pera anar á la
sibeca, buyrachs ab buscas envescats y sens envescar, caputxas de
falcons, de totas robas y colors, cadenas pera arriarlos, gits y carn
preparada pera ensenyarlos á tornar, ó afaytarlos com deyan en aquell
temps, y fins tenia motllo de ferro pera fer los capells pera dits
animals, qual habilitat ó secret li havia ensenyat lo falconer principal
del rey difunt, únich que tenia ans tal motllo per voluntat y gust de
son amo.
No li faltava al Joan sa barra, en la que penjava cada dematí algunas
llebras mortas en lo bosch de Foixá y en lo Panadés, y perdius cassadas
en la Segarra ó en la Gelida de Martorell, tot lo que li portavan certs
amichs antichs diariament, pagant lo corresponent dret al mostassaf ó al
guarda del General en lo portal, pera poder així proporcionar vianda
fresca á certs parroquians de bon paladar, y especialment á la reyna de
Xipre, que vivia en lo carrer dels Mercaders, y que era un tan
aficionada á las perdiganyas, cosa que tenian molt present sos patges.
La cassa viva valia encara mes que la morta, y era un gust sentir los
cants diversos y contínuos que se sentian sempre en la botiga de la
Óliva. En un cantó escotxejava'l perdigot, en altre se sentia'l
Set-per-vuyt de la guatlla, allá cantavan tortres (que may ni faltavan
de Gerona, de Cáldes y de la Selva,) en un altre cantó se sentia jisclar
un esquirol de Vich, y en un altre coronava la festa un rossinyol de
Montserrat.
Peró lo que donava mes nom y diners al falconer era lo gran sortit de
falcons de totas clases que per sa botiga's veyan bellugar. No's
contentava lo Joan en tenir astors de las montanyas de Ansó y esparvers
de Mosquerola, que fins astors de Norega tenia, comprats, á bon preu, á
mariners; y ja podian demanarli falcons de Peralada, temprats y mesos á
punt, pelegrins ó no, dels que cassavan ó matavan de agro (com deyan en
aquell temps,) y de ribera, grifalts, muntesins, garcets, afaytats á
perdiu y á la garsa, agroners, de grossa presa, bons á corp, volenters
al milá ó arpella, mudats de ayre, gruers, sacres, bons de grassa,
mallorquins, tunicenchs, sòrts, que de tots tenia y tots los venia ó
llogava ab tal que li pagassen bè.
Aquest últim género era lo que mes renom li donava al Joan de la Murtra,
com que los mes alts senyors no's desdenyavan de entrar en sa botiga, y
com que ell coneixia lo que val la afició del cassador, y havia de
mostrar sa inteligencia tractant ab gent sabuda, així era que dava gust
sentirlo parlar no sols de la cassa y dels aucells, sí que també de
molts altres animals que ell havia vist ó n'havia sentit contar alguna
cosa. En sos viatges de quant era correu havia tingut ocasió de véurer
los lleons y demés bestias que's guardavan en Perpinyá, l'onso ú ors
y'ls cervos que tenian en lo Reyal de Valencia, y que estavan baix lo
cuydado de Abraham Jucef, lo lleopart que un tal Cassage havia portat de
la altra part del mar, mes lo que li dolia era haver de morir sense
véurer lo falcó blanch del duch de Borgunya, del que parlava tot lo mòn,
ó no haver alcansat lo temps de Don Juan primer, (al qual monarca
professava viu afecte sols perque havia mort cassant,) pera haver pogut
véurer la dayna de la Dressana, los faysans de un tal Figueret, que eran
molt celebrats en Barcelona, y sobre tot lo tan ponderat unicorni de
aquell rey, pus no coneixia mes que'l de pedra que hi ha en un dels
canalons del derrera de la Catedral, y se li feya molt estrany al home,
que bastás una banya á un animal gros, quant veya que fins los grills ne
tenian dos. Per fi, tal era la amenitat de sa conversa al tocar aquest
punt, així com al esplicar los noms dels falcons, que l'un se deya En
Tria, l'altre's deya Sart, l'altre Carboner, y al assegurar que'l temps
de ban ó veda era sols de mars á agost, y que las entradas de las
guatllas y las alosas era per abril y la sortida per setembre, que, sens
dificultat, podria havérseli donat la patent de doctor en aquella
ciencia, com que tothom reconeixia que, á saber lo Joan manejar la ploma
en lo tinter, com removia las de sos aucells, hauria pogut fer un llibre
de cassa, pót ser tan bo com lo que havia escrit pochs anys ans lo vell
Comte de Foix.
Tals circunstancias feyan que lo Joan anás transformantse en una
celebritat falconera en general, apart de ser també una celebritat del
barri en especial, pus no hi havia festa ni festeta, envelat de carrer,
còs de homens ó de sach, fogaradas ó qualsevol altre diversió, que ell
no sortís primer de tots pera armar y dirigir.
No obstant, arribá un dia, com lo qual no s'havia vist may tan mogut y
animat lo carrer dels Orbs y totas las travessias y carrerons inmediats
al portal, dia estraordinari, pus havian de acudir á aquell punt y
tranzitar per éll, sens temor de ser burlats ni escandalisats, los
habitants de Barcelona de totas classes; dia en que, desitjosos los
enfestats habitants del portal del Ángel de contribuir al millor arreglo
del carrer y del portal per ahont havia de passar quant ans l'inspirat
apostol fra Vicens Ferrer, feyen esforsos, ó forsas de flaquesa com se
sól dir, pera lluhirse cada un com millor sabés, de manera que'ls coixos
volavan, los mancos feyan mes ab una ma que'ls altres bons ab dos, y
fins los cegos, deixantse carregar, traginavan de alló millor las cargas
que'ls possavan sobre sas espatllas, tot ab l'objecte de enramar las
parets ó portas de las casas, y principalment pera véurer si, ab la
influencia del oracle de Dèu, (que poch ans havia parlat ab l'ángel del
portal y havia vaticinat la vinguda de blats á la ciutat de Barcelona,
que'n tenia escassés,) conseguirian llavors un altre miracle, per lo
qual se adressassen algunas camas, brassos ó espinadas; y á pesar de tot
aixó, aquell dia, ab estranyesa de tot lo barri, observá tothom que'l
Juan de la Murtra no gornia, cosa admirada per part de quants li
coneixian lo geni. Sentat al llindar de la porta, menjantse un bossí de
pa y un tros de formatge dels de Capdellá, mirava ab indiferencia tot lo
que passava en lo barri, y sols se li escapava una mitja rialla de tant
en tant, al véurer l'amohino y mal de cap que's donava lo catxassut
especier ó apotecari del devant de sa casa, que, pera gornir y adornar
sa porta, semblava que aquell dia s'hagués sortit de to.
Lo panxut apotecari reullava de tant en tant, tot treballant en sos
gorniments, al indiferent falconer, y encara que presumia un poch la
causa de sa indiferencia, no acabava de compéndrer com aquell home de
geni viu y alegre sabia estarse, com qui diu, ab las mans plegadas,
quant tothom se bellugava.
--Qué diable feu? li digué, per fi, no podent aguantarse mes. Sembla que
tan mateix no voleu gornir? Es possible?...
--Es que avuy lo mòn vá al revés. ¿No veheu com los coixos corren mes
avuy que may?
--Y qué voleu dir?
--Vull dir que'ls altres dias jo'm bellugo y vos estau quiet.
--Ba, ba: no entench com una cosa que no costa res, ab quatre herbas ó
fullas que plantasseu...
--Pera'ls especiers podrá ser que coste poch aixó de herbas ó fullas,
com que no us faltan may malvas y llorer. Haguesseu parlat de aucells,
encara...
--Donchs bè: gorniu de aucells.
--Ja n'hi ha prou ab la Óliva.
--En fi, vos mateix: ningú millor que vos sab lo que...
--Sí, sí, prou; contestá, bellugant lo cap, lo falconer.
Y com girant la conversa l'especier, preguntáli al cap de poch:
--Peró, haveu vist may, Joan, un diluvi de gent com lo de avuy?
--Com que espero, que de aquesta haurán de venir nous habitants á nostre
barri, per las camas que's trencarán ab lo trantoll de la gent. Peró no
us espante aixó, Ambrós, que quantas mes feridas se fassan mes
emplastres y ungüents despatxaréu.
--¿Qué us penseu que'ls casso al vol com vos?
--Nó, nó: ja sè que en quant á aucells no'ls cassau sinó al plat, peró
als dias de bulla sempre hi cauhen alguns sous mes, y sinó que ho diga
l'endemá de la nit de Sant Joan.
--Benehit sia Dèu, contestá l'especier tot fent una rialla. Valgam aixó,
sinó en aquest barri ja sabeu que hi ha molts mals, peró pochs
emplastres. Aquesta canalla tot s'ho cura en la taberna de la Guindar.
--Vaja, vaja, que no podeu estar descontent del barri.
--Nó, nó... no diré que nó.
Feu un moviment de cap aquí l'especier, com indicant que mitj consentia
en la suposició del vehí, y tal volta fins hauria dit alló de *Galenus
dat opes*, si hagués sabut mes llatí del que li havia ensenyat lo rector
del seu poble, peró'l bon *medicamentarius* del sigle XV, fora de la
*Concordia pharmacopularum Barcinonensium* que'l guiava pera endevinar
las receptas y no pera traduhirlas, no havia conegut mes ciencia que la
que tenen los herbolaris de nostres dias, apart dels cinch anys de
práctica en la casa de un altre de son ofici, que era tan sabi com ell.
Tan atrassada y rutinaria era en aquells temps aquesta part tan
interessant de la medicina, destituida enterament de tot coneixement
químich, y sens esperansa de poder ser lo que ha arribat á ser en nostra
época... sobre tot en la part teatral de certas botigas!
Observant estava l'especier á véurer qué faria'l falconer quant donás fi
á son esmorzar, y vehent que á pesar de haverse acabat lo formatge, no's
resolia á treballar en lo gorniment del carrer, rebentant pera culparlo
ó pera móurerlo, anava á dirli alguna cosa, quant observá al cap del
carrer dos senyors, conegut l'un de En Joan de la Murtra, que pensá se
dirigian á sa botiga. Aixó contingué en part la bulla que'l partidari de
fra Vicens y fiel súbdit del rey don Fernando anava á fer al correu
assotat en temps del compromís de Casp, y content en cert modo per
figurarse que la visita dels senyors contribuiria á que'l falconer
gornís sa porta, se limitá únicament á dirli aquestas paraulas:
--Joan, ara si que la has feta bona: mira qui ve al cap del carrer.
--Quí? preguntá'l falconer tot trahent lo cap.
--Mossen Joan Fivaller y un altre senyor. Ja't dich jo, falconer, que si
vènen á ta casa pera véurer la entrada de fra Vicens, van á semblar los
millors sants de la iglesia posats en lo pitjor altar.
--Tamborets tinga, Ambrós, que per lo demés tan bè estarán en ma casa
com en la vostra.
Y sense escoltar lo que replicava l'apotecari, anava ja á llevarse la
gorra'l falconer pera saludar á mossen Joan, quant distragué la atenció
de tothom un llarch crit de moltas veus que ressonava desde la part de
fora de la muralla cap á dins de la ciutat, --Ja ve! ja ve! Ja es á la
Creu-Cuberta! Fra Vicens, fra Vicens!-- esperimentantse en lo mateix
instant un moviment general per tot lo barri, y un crehuament de gent
que venia de totas direccions y se embocava cap al portal del Ángel, que
era l'escullit sempre pel gran predicador pera fer sas entradas en la
célebre ciutat de Barcelona.
Al observar aquell moviment, los dos senyors que venian apretaren també
un poch lo pas pera no pérdrer temps y evitar espentas, y poch tardaren
en arribar á la botiga de la Óliva, ahont lo falconer Joan de la Murtra
los havia preparat ja, y en lloch preferent, los millors assientos de sa
casa.
### XIV. La entrada de fra Vicens en Barcelona.
Lo pare nou, la filla sense pares y'l pare sense fills. Negocis hi ha
que no admeten tercer, y en que l'interessat déu obrar per sí. Uns dels
principals es lo verdader amor, y com se sembla á ell en cert modo la
afició del cassador, no se estranyará ja que aquest no fie á tercer
quant déu portar á cap un negoci de cassa. ¿Quí dubtará de aquesta
semblansa, quant ningú com lo cassador conserva sa afició fins en la
vellesa, quant ningú espera y se impacienta mes que ell, quant pera
cumplir son desitj sufreix calor, fret, plujas, nevadas y cansaments,
passant, si convé, la nit al ras, quant en lo exercici de la cassa sòn
iguals reys y vassalls, pus en la cassa s'olvidan los monarcas fins de
son trono y de sa corona, y quant lo goig de conseguir una presa no's
permet may á un altre, podentho tenir un mateix?
Pochs dias ans havia rebut mossen Joan Fivaller un obsequi especial de
part del infant don Alfons, que havia volgut l'acompanyás á una partida
de cassa, y desitjant correspóndrer lo cumplert cavaller á la finesa del
llochtinent general, havia pensat que ab res podia compláurerlo millor,
com regalantli un bon falcó, en lo que, pensava així mateix mossen Joan
que ningú podria servirlo millor com En Joan de la Murtra.
Per aixó mossen Joan, com bon cassador, volent per si mateix elegir lo
present, aprofitá aquell dia de bon sol, en que havia de verificar sa
entrada fra Vicens, y matant, com se sól dir, de un tret dos aucells,
sortí en direcció al portal del Ángel, pensant que á un mateix temps
veuria al falconer y disfrutaria de la entrada del oracle de Dèu.
Tot sol sortí de sa casa, que era al costat de la iglesia de Sant Just,
y prenent lo primer carrer que conduhia á la casa del Concell é Iglesia
de Sant Jaume (aquesta desapareguda ara y aquella desfigurada,)
emprengué per lo carrer dit de la Diputació, per sota l'arch (que ara no
existeix) del Bisbe, y Plassa Nova, en direcció á la de Santa Ana, en la
qual trobaria ja, sens dubte, senyals seguras de que no era lluny lo
carrer dels Orbs y portal del Ángel.
En lo estrem de la primera se trobava, y en lo punt desde'l qual se
descubreix la altre plassa que'n deyan de la Cocorella ó de la Figuera
Cocorella (nom que se ha transformat, aplicantse al tros de carrer ó
plassa que ara'n diuhen de la Cocurulla,) quant detenintse mossen Joan,
recullí la vista com pera descubrir mes clarament á una persona que
venia en aquella direcció.
En efecte, no tardá gayre en que se'l vegé allargar la ma dreta, fent un
afable saludo al que per allí venia, y corresponent aquest, no ab viva
espressió, sí sols ab un respectuós moviment de cap y ab un somrís de
suau melancolia, prest un y altre se donaren estretament la ma de amich.
Era la persona que venia un home de uns trenta nou ó quaranta anys, de
agradable aspecte, peró un tant flach y descolorit. Anava embolicat ab
sa capa, y per demunt del embós deixava véurer sos brillants ulls, que
al pas de donar á conéixer la penetració que se ocultava dins del ample
y espayós front del home, indicavan al mateix temps la forsa del esperit
que á aquest dominava, ó millor sa sensibilitat, y'ls sofriments morals
que la produhian. La manera de portar son vestit donava á conéixer també
en aquell home, mes que descuyt, indiferencia per la societat, y sos
cabells llarchs y penjats, mes de lo regular, per sobre del coll no ho
indicavan menos, així com son caminar pausat y lo portar la vista casi
mes fixa en terra que ocupantse de lo que passava entorn. De manera que,
al véurer tal figura, qualsevol podia dir molt bè que aquell home vivia
sols en sí y per sí, y que tot lo mòn estava reduhit pera ell en son
propi esperit.
--Oh, mestre Nicolau, li digué ab gran espressió de afecte mossen Joan
al allargarli la ma. ¿De ahont venim per aquest cantó?
--Oh, mossen Joan, m'alegro de véurervos.
--Y jo.