Barcelona."
--Passa: al sach.
--"Al ilustríssim y reverendíssim senyor don Alonso..."
--Sí, sí: lo bisbe de Lleó: al sach, al sach. Tot aixó es cosa del
senyor de las abellas, ó millor, cosa del gall.
--Ah! sí, contestá tot rihent l'infant, al sentir l'últim renom, que
coneixia mes que'l primer. Ja pót ser, pus sembla que al bon papa Benet
li giran la espatlla per la part del Nort.
--La bestia de las dents de ferro temps ha que'l mira de mal ull, y si
l'ajuda la flor major dels egipcis, tinch por que la ciutat del pecat
quedará sens amo.
Y aquí déu advertirse al lector, que no sòn de estranyar tals
denominacions, pus en aquell temps se descobrí que, volent procurar la
llibertad del Comte de Urgell, alguns afectes á sa familia, pera donar
instruccions á un que ho devia portar á cap, y que després la trahí,
inventaren convencionalment alguns noms pera designar als principals
personatges, entre'ls quals eran coneguts los seguents: lo senyor de las
abellas, pera designar al papa; lo gall, que era Benet de Luna; la
bestia de las dents de ferro, que era l'emperador; lo senyor de la arna
dolsa, que era lo rey de Inglaterra; la flor major dels egipcis, lo rey
de Fransa; l'amarch y l'adormit, lo Comte de Urgell; la ciutat del
pecat, Avinyó; y així de altres cosas y personas.
Tot rihent l'infant de aquellas denominacions, seguí dihent:
--Es á dir, que li vá mal al papa Benet? Ja he sentit contar alguna cosa
de Castilla, peró en Aragó me sembla que seria difícil... ¿Y qué diria
fra Vicens?
Mossen Borra, sense contestar, se posá á mitj cantar aquesta cansó:
::: hanging-indent
"Ay, que he perdut l'esma!
pórtam fins al mas:
quant sia á la escala
no pujarás pas."
:::
Lo infant continuá llegint.
--"A micer..."
--Advocat es: deixauvos de plets y vinga al sach.
--"Al senyer..." Déu voler dir senyor?
--Nó, senyer, senyer, que déu ser diputat local.
--Es veritat: diputat local de Perpinyá.
--De fora havia de ésser, perque aquí no tenen feyna.
--"A mossen Joan Desplá..." Digna persona y molt amich meu.
--Bons amichs sabeu buscarvos, infant, y ja no estranyo ara que us aneu
tornant tan catalá.
--"A mossen Joan Fivaller." ¿Qué direm de aquest altre?
--Ah! esclamá mossen Borra; ja'm figuro de que'ls escriu lo Rey, y que
es cosa que us toca á vos.
--¿A mi?
--Sí ¿no recordau que vostre pare, temps enrera, tractava de buscarvos
mestres y guias, com feu lo rey En Pere ab lo primer duch de Gerona?
--Es veritat, y us dich que si bon mestre podia jo tenir havia de ser
Fivaller, pus qui tan bè sab ensenyar á sa familia y á sos amichs, no
seria mal mestre de prínceps. Peró...
--Me sembla, infant, que no estau per estudis; digué'l juglar rihent de
véurer lo mal gesto que acabava de fer don Alfons.
--Estudis pera ser home, sí: estudis pera ser rey, nó. Cap y cor y bras
tinch, y si la estrella de mon pare no s'apaga, res mes necessito que
ocasions.
Pronunciá aquestas paraulas l'infant ab un entussiasme que verdaderament
pareixia com rebentat de un cor ahont hi vivia estret. Sos ulls eran
encara mes espressius que sas paraulas, y contemplantlo fit á fit mossen
Borra, semblava en aquell moment com que'l juglar se gosás ab la
espressió de la cara de son amo.
--Bè, jove Ciro, bè! digué mossen Borra, agafantli ab entussiasme la ma;
teva será tota la Persia y subjugarás la Media y penetrarás en lo bosch
de Isatis. Ja puch dir desde ara á ton pare que'l mestre de son fill
l'ha trobat en sa propia casa y en sa mateixa sanch.
Don Alfons s'havia quedat en aquell instant detingut y com admirat, al
llegir un sobrescrit de una carta que tenia á la ma, y del que sols
apartava la vista pera mirar alternativament á una altre carta que tenia
prop.
--Qué mirau, senyor? li preguntá'l juglar, vehentlo tan detingut.
--Qué vóls que mire! Aquí tens la proba de que t'has aquivocat, crehent
que mon pare volia buscarme guias y mestres. Mira á qui vá aquesta carta
que déu parlar del mateix que aquesta altre.
Lo juglar llegí:
--"A la molt alta y excel·lent senyora dona Maria, infanta de Castilla."
--"A mon car germá, l'alt y poderós senyor don Enrich, rey de Castilla."
Ah, ah, ah, ah! Per aixó creheu, infant, que m'equivoco? ¿No sabeu
que'ls reys se poden casar mamant? En Aragó teniu l'exemple, pus quant
se casá l'últim Comte de Barcelona ab la reyna Petronilla de Aragó, los
circunstans tingueren que aguantar en brassos á la novia, pera que
pogués arribar ab sa maneta á la ma del novi, y encara que era Comtesa
de Barcelona, molts anys passaren en que'l Comte li feu mes servey de
didot que de marit.
--Es que...
Y l'infant, sens acabar, soltá, com llansantlas, aquellas dos cartas
damunt de la taula, y's girá malhumorat, passantse la ma pel front, y
donant un vol per la cambra.
--Vos fa por casarvos, senyor? Ab bona fe que no teniu pas fama de ser
enemich de las donas.
--M'agradan las donas... peró també m'agradan las batallas y la gloria.
Que'm deixe mon pare exercitar en las batallas, y després podrá casarme,
que prou jove es encara, si tè por de quedar sense successió. Poch podrá
arriscarse un héroe en busca de gloria, si tè sempre á la memoria la
imatge dels fills.
--Home, home! Se coneix, infant, que encara no haveu fullejat del tot la
historia. Casat era lo rey En Pere, lo dels francesos, y vivint encara
son pare, lo rey En Jaume, lo conquistador, se llansá contra las forsas
mahometanas que enviava lo de Granada, y las desbaratá y las feu fugir
vergonyosament del regne de Murcia. Quant lo cor es gran, quant l'héroe
es héroe...
--Tens rahó, sí; peró tu ja coneixes que no hi tanta necessitat de
casarme, y valdria mes que ans de ser rey tingués ja la fama de digne.
Ah! me sembla que tot camina á estar en pau, tothom está cansat de
guerra, y no veig un camí... Bè podria tocarnos á nosaltres, juglar, la
conquista de Granada, de aquesta cova de cans, que es la vergonya de las
nacions espanyolas, y llavors...
L'infant feu un sacudiment enérjich ab lo bras, semblant com si en
aquell moment se transportás de entussiasme.
Atxecás al véurerlo així lo juglar, y posantli la ma en la espatlla
dreta, feu com si contemplás ab goig y admiració la figura de aquell
impacient jove afamat de gloria.
--Qué miras? preguntá don Alfons.
--Quí sab lo que miro. Miro, miro...
Y anava á parlar mossen Borra, quant l'infant esclamá, sens escoltar al
amich:
--Ah! digué; allí, allí la veig, la tan desitjada carta. Sí, sí: "A mon
car fill, lo mol alt y egregi senyor En Alfons, duch de Gerona,
primogénit dels regnes de la Corona de Aragó y Lloctinent general del
Principat de Catalunya." Vejam, vejam lo que diu.
Á pesar de tot aixó, mossen Borra no apartá la vista de la figura que
contemplava, y cada volta y á cada moviment, la mirava ab major interés
y ab mes vivesa.
L'infant llegia la carta y anava baixant la veu á cada ralla, de manera
que casi ni la arribá á acabar de llegir.
--"Mon car fill y estimat primogénit. Grans sòn las satisfaccions que us
esperan, pus dech passar quant ans á coronarme com á rey de Aragó á la
ciutat de Saragossa, y allí penso saludarvos no ja com á duch, sinó com
á príncep de Gerona; y desitjós de que disfruteu en avant ditxosament de
la pau que tan convé, havem pensat portar á cap lo vostre matrimoni ab
la virtuosa infanta dona Maria, filla de nostre germá, lo rey Enrich de
Castilla, mentres que pera consolidar aqueixa mateixa pau tan
necessaria, marxará á Sardenya, á castigar als revoltosos, vostre germá,
l'infant don Joan. Pera tractar de tot aixó, donchs, y de molts altres
negocis que interessan á la pau dels regnes y fins de la Cristiandat,
passaré demá á eixa ma estimada ciutat de Barcelona, peró advertintvos
que ma entrada será sens pompa, com incógnit, pus déu ser breu ma
permanencia. Quant logre consolidar los plans que intento, llavors ja
tornaré á disfrutar ab vostra companyia dels fruyts de la pau. Dat en
nostra ciutat de Balaguer, á set de novembre del any de la nativitat del
Senyor mil quatrecents tretze. Lo Rey Fernando."
Tirá la carta ab disgust sobre de la taula, y torná com ans l'infant á
donar un vol per la cambra, passantse també ab impaciencia la ma pel
front. Mossen Borra'l seguia ab la vista, y casi reya de goig.
--La pau, la pau, deya l'infant, sempre la pau. Ja veheu si m'he
equivocat ab lo del casament... y per anyadidura, (esclamá donant un cop
de peu en terra,) mon germá vá á Sardenya! De bona gana lo deixaria ser
primogénit, ab tal que'm deixás á mi anar en son lloch!
--Qué diheu? Voldriau anar á Sardenya?
--A Sardenya ó á Italia ó á la Assia que fos. Tinch fam de batallas,
juglar, y tinch fam de gloria, y ab qualsevol que fos...
--Es á dir, (torná'l juglar, aumentant encara en sa contemplació y en
son goig, y fins seguint los passos al infant,) es á dir, que voldriau
guerras, peró fora de casa?...
--Y donchs? Podeu pensar que jo vulla guerras com las que ara s'han
acabat? Que quede aquí mon pare pera tenir en pau sa terra, y jo
entretant aniré á defensar ó á combátrer á algú.
--Bè, bè, jove Ciro, mil voltas bè! Jo t'asseguro que no passaré de esta
nit sens que't conte la rondalla del gat roig, que déus saber de
memoria.
--Y que no es cert? Quant hi ha cismas y papas dubtosos, gran servey
será defensar al llegítim... ¿Qué pensas tu de Benet de Luna? Tè dret ó
no?
--Jove Ciro, en aquest punt sò Anaximandro, que ni nego, ni afirmo res,
peró sí dubto de tot.
--Bè donchs: qui diu Benet, diu qualsevol altre; guerra, guerra es lo
que jo vull fora de casa, un pretest pera donarme á conéixer, un camí
pera trobar la gloria, una rahó, en fi, pera que la dinastia de mon pare
no fassa trobar á faltar la que l'ha precehit. Juglar, fins ara m'han
donat á enténdrer que la espasa havia de ser mon mestre, y pus mestre es
la espasa, ganas tinch de donar á conéixer que sò deixeble aprofitat.
Vull batallas, juglar, vull conquistas, vull gloria, vull...
--Sí, sí, príncep ditxós, digué mossen Borra, besant la ma á son senyor,
y exaltantse quant mes lo contemplava; jo't miro, y no sè lo que en tu
veig, jo't contemplo aquí com amich, y'm sembla que veig brillar entorn
de ta persona un resplandor de gloria que m'enagena...
--Qué es aixó? digué lo infant, admirat del modo com li parlava'l
juglar, y tot destapant una ampolla de la taula. A qué ve ta admiració y
las ilusions que't fas y ponderas? Beu, beu, que val mes remullar nostra
esperansa, ja que es lo únich que en lo mòn nos halaga.
--Me preguntas qué es aixó? qué es lo que miro? qué es lo que veig? En
tu veig, infant, --sí! sí! anyadia entremitj ab entussiasme y clavantli
los ulls,-- en tu veig al rey jove de mos somnis, en tu veig la futura
gloria de Aragó, en tu veig la esperansa de ma patria, la esperansa,
sí!... y pus de la esperansa m'parlas y vóls que bega, bebem, sí, sí,
bebem á la realisació de nostra esperansa, trinquem, rey jove, trinquem,
jove Ciro, y ja que'l cor s'escalfa y s'enxampla, escalfemlo y
enxamplemlo mes.
--Bebem, bebem, contestá don Alfons, destapant altres ampollas, y
participant en cert modo del escalfament y de la alegria del juglar.
Claret, malvasia, grech, garnatxa, moscatell: vejas de quins vóls.
--De qualsevol ó de tots, mon senyor, que sent vins de la patria, bons
sòn tots pera remullar la esperansa, y sòn tots pera mí la ambrosia dels
Dèus.
Y fent trincar los gots, units cordialment en íntima y familiar
confiansa aquells dos amichs, que no pareixian en aquell moment senyor y
juglar, begueren alegres, y probaren indistinctament de alguns dels vins
que allí tenian. L'infant feya sols la ceremonia de tastar, temerós del
excés, si bè invitava continuament al juglar á tornarhi; mes aquest,
entre que era fort de cap, sense ser viciós, y que tenia la boca seca de
la pols del camí, no rebutjá en son entussiasme lo segon ni'l tercer got
que l'infant li oferí, així que, se notá prest haver en efecte pujat de
grau son escalfament, ademés del que ans ja naturalment sentia. Ab lo
got en la ma, després de haver probat lo primer glop de la malvasia, que
fou la tercera beguda, esclamá mossen Borra:
--Benehit, benehit sias, néctar de ma terra, que tens la virtut de
escalfar la sanch de mos compatricis, pera cométrer grans empresas, pera
transformarlos en héroes. Tu ets la causa eficiens de la gloria de la
patria, y pus sòn los senyors los que mes te estiman y mes te besan,
págals son carinyo ab entusiasme y fes que ab lo calor teu vajan á
desfogarse ahont mes gloria'ls espere.
--Bechne, donchs, digué l'infant, sols per la causa que suposas.
--Sí, bebeune, y pus sòu ó haveu de ser senyor dels senyors, bebeune
doble cantitat per aquesta rahó, y per no haverhi tal confortant allí
ahont haveu de recullir la gloria.
--Ahont será aixó, juglar? Qué vols dir?...
--Deixauho córrer per ara, senyor, y viviu ab la dolsa esperansa, que ja
vindrá'l dia. Basta dirvos per ara, que mon desitj no se contenta ja ab
los vins de la patria, y que sols somnio en los que podréu béurer de
fora de ella.
--Y quins son eixos vins? preguntá ab interés l'infant.
Alsant lo bras en l'ayre mossen Borra, com enarbolant lo got, prenent
una actitut que ara diriam académica, apretant ab la ma esquerra la de
son senyor, y fixant la vista al sostre, com pera anar recordant noms
olvidats, respongué de esta manera:
--Quins son eixos vins me preguntas? Jo te'ls diré. Ditxós será'l dia en
que podrá remullar nostre paladar la Tirotónica, lo Montanasi, lo
Bonaci, lo Resas, lo Marnano, lo Noseja, lo Masitea, lo Monjacentobono,
lo Falso amico amábili, lo moscato de Clayrana, lo vi de Eli y de Fiano,
lo de Santo Nocheto, lo del Fanello y de Terracina, y sobre tots y mes
especialment, no per mes bo sinó per mes útil, lo vi especial de
Calabria, y ab ell...
--Bè, juglar, bè! cridá l'infant, que descubria la intenció y'l
significat de las paraulas de son amich.
Y obertas tenia las mans pera fer un repicament, que fins las monjas
haurian sentit tal volta desde sas celdas, quant se detingué de prompte,
admirat de véurer la transformació que en sech acabava de sofrir mossen
Borra.
En efecte, quant lo juglar estava en lo mes fort de son entussiasme, ab
lo got en l'ayre, citant mes y mes noms de vins, y en lo que pót ser
hauria continuat mes temps; en lo moment que acabava de nombrar lo de
Calabria, deixá en sech lo beyre sobre de la taula que tenia á un
costat, y sens girar per aixó la cara, y obrint sos ulls de foch, feu
com un somrís de admiració y de goig, que revelava la ilusió nova y
complerta que embargava son esperit.
--Ay ay? digué admirat l'infant. Qué us passa, mossen Borra? Qué has
vist, juglar?
--Qué hé vist? respongué ab un crit desaforat lo juglar, juntant las
mans, com en actitut de orar, devant de sa cara, y fentlas baixar així
juntas fins al pit, mentres obria al mateix temps la boca, com pera
indicar sa sorpresa. Sí, sí, continuá; no es ilusió. Nostra esperansa
será complida, infant, pus mos ulls acaban de véurer lo que jo may podia
pensar.
--Peró, qué veus? insistí l'infant, alsant una de las cortinas de la
alcova, dins de la qual tenia la vista clavada lo juglar, y á la que
s'acostá precipitadament.
--Qué he vist? continuá aquest; veig, mon senyor, veig lo sol de Gedeó,
veig la vara de Moisés, veig la columna de foch dels Egipcis, veig la
escala de Jacob, veig la estrella dels magos, veig lo Far de Messina,
veig... No sè que veig, de tant com veig.
--Una espasa! esclamá l'infant. Y en una celda de monjas?
--Una espasa, sí, peró no en una celda de monjas, sinó en la cambra de
un rey que morí. Ja póts desde ara, infant, olvidar totas las espasas
que tingas de Castilla y las que guardas en lo palau reyal; olvida la
Tisona, la Triveta, la Clareta, la Taula de Cistall, y fins la de
Vilardell, que res val sa constelació, comparada ab la virtut de aquest
magnánim ferro, per qui fòra res la Durena de Roldá: aquesta, infant don
Alfons, es la gloriosa espasa de San Martí.
--Y qué?
Don Alfons estava dominat per una viva emoció, y mostrant al mateix
temps un encantament, com un noy que, sentint ponderar la importancia y
valor de un present que se li vá á fer, no sab encara la causa que'l
mou, ni descobreix prou ab la vista totas las bellesas de lo que se li
pondera.
--Desperta ferro! cridá mossen Borra entussiasmat, enfilantse damunt de
un tamboret, despenjant la espasa, besantla y abrassantla,
desenveynantla en seguida, y esgrimint sa brillant fulla per devant dels
ulls de don Alfons. Mírala, bè, infant! Aquest es lo sol mirall en que
tu, regenerador de Aragó, te déus mirar. Mira son fi tall y sa aguda
punta, que res ha perdut, desde que ab aquell partí un soldat romá sa
capa pera donarne mitja als pobres. Ella torna la honra á una emperatriu
de Alemanya, quant la empunyava lo gran Berenguer de Barcelona; ella
tallá las murallas de Lleyda, en temps de un altre Berenguer; las barbas
de Zeyt-Abuceyt en Mallorca, per ma del rey En Jaume; ella segá las
flors del jardí que servia de llit á Zayen en Valencia; ella trencá'ls
lligams ab que estavan apresonadas las águilas de Sicilia en temps de
Pere'l Gran, y esquinsá, moguda per la ma del mateix rey, la oriflama
francesa que flamejava en Panissars; ella desquartisá lo poder dels
pisans en Sardenya, quant allí aná un altre Alfons á fer respectar la
bandera de Catalunya; ella, en fi, ha estovat no pocas vegadas las
espatllas dels Foix y dels Armarnyachs, que s'han atrevit á calcigar
vostra terra; y'ls destells, los raigs de foch que han sortit de sa
punta, han servit pera inflamar los cors dels súbdits de Aragó, que han
emprés hassanyas en tots los estrems del mòn, dominant la Natolia,
plantant sa bandera en lo cim del mont Tauro. Mira bè aquesta espasa,
infant, que devant de sa punta la Europa, la Assia y la África se han
sentit estrémeixer: empúnyala, y portantla en la ma, algun dia veurás
realisada ta esperansa!
--Jo't prometo, juglar, que la guardaré, y que será la joya de mes preu
pera mi, contestá l'infant besant la crehuera, y empunyant la espasa.
Mes, ay!...
--Qué suspirau, senyor? preguntá'l juglar com enfadat. Així es com reb
aquesta joya lo regenerador de Aragó? Qué significa vostre sospir?
--Significa, que la realisació de la esperansa es lluny, y que en va es
lo calor y l'entussiasme que sento, si he de pérdrer la paciencia
esperant.
--Y qué hi fa l'esperar? Així vostres plans serán mes meditats, vostras
ilusions mes vivas... Esperau, infant, esperau, y quant arribe la
hora...
--Oh! interrumpí l'infant, reanimat per las rahons del juglar, y
blandint la espasa; quant arribe la hora, llavors veurá'l mòn la
justicia de Dèu en haver cridat ma dinastia para regir esta heróyca
terra.
Y abrassats s'havian de nou en son entussiasme l'infant y'l juglar,
quant se sentí lo primer senyal del trompeter dels portals, que indicava
ser ja la hora de tancarlos.
Ab aixó, desitjós don Alfons de tornar á la ciutat, ja que son pare no
venia aquell dia, enveyná la espasa, aguantantla després ab lo bras
esquerre, se cobrí ab sa capa, y obrí la porta pera dir al patge que la
guardava, que avisás á las senyoras monjas, y que's retirás ab los demés
servidors á la ciutat.
Mossen Borra se posá també al bras la auforja de las cartas, tot dihent:
--Aquí porto jo lo que ha de arreglar al mòn ara; y vos portau ací lo
que l'arreglará després.
--Anem, donchs, juglar, digue l'infant, perque es ja hora tarda y no'ns
quedaria temps si res se ha de prevenir pera demá.
Y sortint los dos amichs, se dirigiren al parlador de las monjas, que
estavan colocadas totas derrera de las retxas, saludaren tots dos ab
gran cortesia á aquellas senyoras, y l'infant, avansant fins ahont hi
havia la priora, entregáli una limosna, demanantli que pregassen á Dèu
per ell.
A pesar de la modestia que l'Ordre de Sant Bernat imposa á sas fillas,
se vegé en aquell moment una cosa no acostumada. Las monjas, que eran
totas senyoras, fillas de casas de cavallers, tenian devant al
primogénit de son rey, y sobre tot, observavan que en mans de aquell
galan cavaller estava la espasa depositada en la celda de sa priora. Ab
tal motiu, las monjas, ó gran part de ellas, alsaren involuntariament
los ulls. Peró, quins ulls!...
Mossen Borra quedá com embadalit, y saludava ab molt afecte, girant lo
cap fins que perdé de vista á las santas y hermosas donzellas, y no's
vegé sol en la escala ab son company, quant li digué:
--Qué tal, infant? Qué vos han semblat aquestos ángels de Dèu?
--Hermosas.
--Donchs contentauvos en contemplarlas, perque la espasa de San Martí,
per molt que talle, no tè prou forsa pera tallar los ferros de las
retxas dels convents.
Y á propósit de la espasa. No bè arribá l'infant al peu de la escala,
quant un prudent sagristá, advertit sens dubte per la priora, s'acostá á
don Alfons, y li digué tot timorat:
--Perdone vostra Altesa. Observe vostra Altesa que la espasa que s'en
porta la deixá aquí depositada lo difunt rey don Martí, y que es de
propietat de sa viuda, la reyna dona Margarida.
--Sí?
--Sí, sí. Perdone vostra Altesa.
L'infant se mirá de fit á fit al sagristá, com admirat de aquella
advertencia, mes després de crehuar sa mirada ab la de mossen Borra, y
entenentse mutuament los dos, li digué:
--Esta bè, sagristá, ton cuydado y ta advertencia; peró sapias y digas á
ma tia, la reyna Margarida, quant reclame aquesta espasa, que lo
primogénit de Aragó se la ha emportada, pera tornarla algun dia molt mes
gloriosa encara de lo molt que ja ara ho es.
Y dirigintse los dos amichs cap al palau reyal, emprengueren, pera
arribarhi mes breu, lo seguent camí, tan prest com se separaren del
monastir de Valldonzella: lo caminal que atravessava lo torrent conegut
ab lo nom de Testament dels Ases, la continuació de aquest torrent pel
peu de la muralla, deixant á la esquerra y derrera del monastir de Santa
Ana lo jardí ó *viridarium* del senyor Rey, y entrant per la porta
Ferrisa, sens arribar á las carnicerias de la Rambla, ahont venian carn
de boch en lo lloch que's diu ara Bocaria, per lo carrer del mateix nom
de aquell portal, per la plassa de la Figuera Cocorella, ahont hi havia
llavors la gran casa de Dusay, per sota la volta de la Plassa Nova y per
devant de la Seu, junt á la qual, en lo carrer inmediat, s'alsava lo
gran palau, dit major, dels senyors reys de Aragó y Comtes de Barcelona.
### XIII. Lo carrer dels Orbs, y son habitant, lo falconer Joan de la Murtra.
Abans que'ls *irati fulmina Regis* de Felipe V haguessen senyalat entorn
de Barcelona lo que podia fer nosa á las balas que ells despedian, ó ans
que las necessitats políticas haguessen aplicat un sistema de
fortificació general á la ciutat que convenia mes tenir en disposició de
defensa, deixant un llarch espay entorn de ella, encara que fos en
perjudici de particulars; hi havia en la part coneguda ara per Portal
del Ángel una continuació de edificis, estenense cap al camp en direcció
al punt ahont se fundá lo monastir dit Jesus, que era ahont hi ha ara la
font de aquest nom, y aquestas casas, carrer ó barri era ja existent y
conegut en lo sigle XV y temps del rey Fernando 1er. de Aragó.
Enfilava ab aquest barri en direcció al interior de la ciutat, y tal
volta ocupant una part interior y altra exterior del portal, un altre
carrer que's deya dels Orbs, ab qual nom pót ser tinga alguna conecció
lo de Cegos, ab que es conegut un carreró que existeix entre dit portal
y la plassa de Santa Ana, pus igual á cegos es la paraula antiga Orbs; á
menos que dit carreró tingués ja en aquell temps la mateixa denominació,
per ser un dels departaments senyalats en aquell llavors asquerós recó
de Barcelona pera'ls desgraciats que careixian de la vista.
Lo cas es, que'l carrer dels Orbs, nom de que sols ha quedat recort en
escripturas y dietaris, era en aquells temps un dels estrems mes
especials de la ciutat, y en lo que sens dubte passavan escenas molt
notables, que no deixarian de fernos ríurer si alguna'n poguessem saber.