cap girat, apuntat un dit de la ma dreta en la boca, apoyat lo colze
dret en la ma esquerra y fixos los sèus hermosos ulls en lo cel. Quí sab
si en aquell moment lo cap y'l cor de la tendre nina sufrian una
transformació? si un y altre, encara que momentanea y tranzitoriament,
obravan ja com si fossen los de una dona?
Y no hi ha dubte: los dos tristos recorts que feren pensar mes á la nina
en sa soledat, posaren en tal estat á Blanqueta, y així ho doná á
conéixer, quant, lluny de plorar y de desesperarse com á desconsolada
criatura, segons havia fet los dias anteriors, suspirá sols plena de
dolor, sentint al mateix temps humidejats los seus ulls. Llavors se
comensava á convéncer Blanqueta, que sa soledat era real y sens
esperansa, llavors veya alsarse verdaderament devant sos ulls la
fantasma de la desgracia, baix qual poder havia de permanéixer sempre.
Ab aquestas paraulas espressá bè lo que pensava y lo que sentia:
--Sola! tota soleta! esclamava, clavant los ulls al cel; sens ningú que
m'acompanye, ni que'm done menjar, ni que'm alegre...! Tot, tot sembla
que fuig de mi! Com que sempre hagués de estar sola! Sí, sí, tot me
fuig, pare, mare, lo gosset, la perdiu... y fins la papallona!
Lo que podria haver succehit després de aquell instant de concentració y
de tristesa, no pót adivinarse: podia la nina haverse adonat de que
estava sola en lo pis y fugir horrorisada, podia, al contrari, entrada
ja en aquell, trobar un consol al descobrir que encara se conservava
allí alguna fruyta seca, que podria haverli servit de aliment en sa fam,
peró no doná lloch de fixarse en una cosa ni en altre un nou objecte de
distracció que en aquell moment acabava de absorvir tota la atenció de
Blanqueta. En lo camí que conduhia al poble, próxim á aquest, y per
conseguent á la casa de la nina, que era la primera, se sentí en aquell
moment una veu de home, robusta y agradable, que sembla com que
predicás.
--Sortiu! deya la veu, sortiu, desgraciats habitants del poble de
Menargues, fills que haveu quedat sens pares, pares que haveu quedat
sens fills. Sortiu los que no teniu menjar, companyia ni consol, que tot
ho trobaréu mentres hi haja fe en Dèu y esperit de caritat. En Dèu
trobaréu lo consol y la companyia, en la caritat del próxim trobaréu lo
menjar. Lo qui no tinga, espere, lo qui tinga, done del sèu als que no
tenen. Així quedaréu tots contents, los qui donen, de fer obras de
caritat, los qui reben, de trobar alivio en sas penas. Qui no tinga un
pa, que'n done mitj, qui no'n tè mitj que'n done un tros, qui ni un tros
tinga, que vinga á mi y jo li donaré lo que puga. Caritat! caritat!
caritat, desgraciats habitants del poble de Menargues! peró desgraciats
nó, pus per felissos podeu tenirvos quant entre vosaltres no ha penetrat
may lo fetor de la heretgia, que ni hi ha entre vosaltres ni sombra de
judaisme, ni coneixement de islamisme, ni's crian entre vosaltres, com
en altres pobles, corrompent sas costums, hebreus, ni moros. Únich es
vostre temple, com única es vostra religió: sia, donchs, un també vostre
esperit de caritat, y un será lo consol que Dèu vos envie pera tots!
La veu que així parlava era la de fra Vicens Ferrer, del oracle del
sigle, del heralt y pregoner de Dèu, com en aquell temps li deyan.
Venia'l frare, á peu, rodejat de una multitut de pobres y criaturas, y
prop de ell portava una petita adzembla ó cavalleria ab una sarria, dins
de la qual s'hi veyan uns quants pans petits de Urgell, dels que'n
diuhen panellons.
Lo frare, qual hermosa y modesta figura arribava á tenir fama per tot lo
mòn, caminava ab pausa, portant arreplegada sota son bras esquerre la
blanca capa de dominich, y'l bras dret alsat, apuntant á menut al cel ab
lo dit: de esta manera aná introduhintse en lo carrer principal de la
població, parantse devant las portas y finestras, per las quals anavan
sortint caps que feya dias no havian sortit al carrer, y aguaytavan
caras, que eran la verdadera imatge del dolor ó de la miseria. Tothom
s'esforsava pera véurer á fra Vicens, y tal era l'influxo de sas
paraulas, que á ellas se rendia verdaderament lo cor cristiá, de manera
que aquella mateixa gent abatuda y sens esperansa no podian menos de
donar poca ó molta part del escassíssim aliment ab que podian contar
pera víurer. Pochs eran los trossos de pa y'ls diners que alguns
baixaren á depositar en las mans del predicador, pus la major part li
indicavan desde las mateixas finestras de las casas que no contavan ab
res, y en est cas, arrimantse lo frare á la adzembla, prenia ab sa
blanca y delicada ma alguns dels panellons, y'ls distribuhia entre'ls
que li manifestavan no tenir res de qué menjar. Aquest acte cristiá,
mirat aisladament com alivio material de la fam, com á consol no esperat
en terra de tanta necessitat, atreya ab preferencia entorn del frare un
gran número de inocents afamats: las criaturetas del poble, órfanas ó
nó, rodejaren en gran munió al home que donava pa, que apagava la fam, y
agafantse en son hábit y abrassantse en sas camas, ab las manetas
alsadas y las bocas obertas, cridavan alternativament: --A mi, fra
Vicens, á mi, fra Vicens, á mi, á mi... que tinch gana, que no he menjat
res...! Pa, pa, donaume pa! Féume caritat, fra Vicens!
Distreta per eixa novetat inesperada, desde'l terrat de sa casa, la
afligida Blanqueta, no bè distingí al frare y á la multitut que passava
per prop de allí, emprengué á tota pressa una altre correguda, sens
recordarse de res que en bè ó en mal haguera pogut impressionarla en lo
pis de sa casa, quant s'hagués adonat de que estava sola, y sortint
precipitadament al carrer, se dirigí cap ahont tots los infantons del
poble s'arreplegavan en aquell instant, cap á la ma de Fra Vicens, que
tots besavan, esforsantse cada un pera poder ésser primer.
Enternit y conmogut lo predicador al véurer tanta infelicitat, comensá á
repartir bossins de pa, y al observarho Blanqueta, lluny de fer com
feyan los demés, sentint una pugna en son interior entre'l desitj de
satisfer sa gana y la vergonya de fer una cosa á que no estava
acostumada, á saber, de fer lo pobre y de demanar caritat, se detingué,
com avergonyida, á tres passos devant del frare, si bè devorant ab la
vista los trossos de pa que veya entrar en las bocas de tots los altres
infants.
Cridáli la atenció á fra Vicens véurer aquella nina tan hermosa, y que
no feya lo que las altres criaturas, y dubtant sobre lo que sa actitut
podia significar, preguntá senzillament als demés infants: --Y aquella
nineta, perqué no ve? Que no es pobre?
--Sí, sí, nó, nó; respongueren alternativament las criaturas.
Lo frare quedá per un moment com arrobat, mirant al cel, com ab desitj
de adivinar lo significat de las respostas contradictorias dels infants.
--Tu que dius que es pobre, preguntá á un dels que havian dit sí,
¿perqué ho dius?
Y ab veu baixa, com guardantse de contar una cosa que havia sentit
contar tal volta en secret, digué l'infantó al oido del frare: --Ho
dich, perque li han mort á son pare y á sa mare...
--Ah! esclamá llavors lo frare; Misericordia divina, cubriu ab vostre
manto aquest altre orfe que os oferesch!
Y fent senyal á Blanqueta que s'acostás, donáli un panelló de Urgell,
després de haver donat sa benedicció á la criatura y de haver posat sa
ma sobre de son cap.
Besant llavors Blanqueta, mes per imitació inocent que per respecte, la
ma del frare, prengué lo panelló, y fora de sí de alegria, y com si
estás dubtosa de poder pérdrer aquell tros de pa, de que tans dias ha no
havia menjat, anásen corrents al derrera de la porta de sa casa, pera
menjarsel sola: allí lo devorá ab deliri, y de manera que ni una sola
molla ne deixava cáurer en terra.
Entretant fra Vicens aná seguint carrer amunt, y ja n'havia passat mes
de mitj, quant Blanqueta torná á sortir, presentantse de nou devant, y
com indicant vergonyosament que de bona gana pendria un altre tros de
pa.
--Vina, vina, que t'havia perdut de vista, li digué lo frare,
observantla de nou; ¿t'en donas vergonya? Tè, tè un altre tros y menja.
Y vehent que'l rebia, y que tornava á amagarse en una entrada pera
menjarsel, digué pera sí:
--Hermosa es ta vergonya, ángel de Dèu, mes ta vergonya m'indica que es
mes gran ta desgracia, perque no devias estar acostumada á la pobresa!
Y avantsant fra Vicens, arribá al altre cap del carrer, ahont aglomerada
tota la gent del poble, enternits tots de véurer la bondat y generositat
del predicador, y quedant verdaderament influits de esperit de caritat,
feya cada qual l'últim esfors pera acreditar que no eran sòrts á las
pregarias de qui suplicava en nom de Dèu. Tothom portava mostra de lo
que tenia y ho entregava al frare; qui no tenia pa donava llegum, qui no
tenia llegum donava qualsevol fruyt sech ó un tros de roba, y al mateix
temps, lo frare ho distribuhia entre'ls infelissos que'l seguian ó entre
las criaturas y pobres del poble, pera que ho portás cada un á sa casa.
Acabat tal repartiment, lo frare benehí al poble, desde'l camp vehí, y
seguint predicant per lo camí avall, deixá enderrera á una multitut de
personas que quedaren orant y pregant á Dèu per la salut y bon viatge de
aquell sant que'ls havia enviat.
Entre aquesta gent havia quedat Blanqueta, mes retirantse aquella á
poch, se vegé la pobre nina sola, en l'estrem oposat de sa casa y de son
carrer, y mirant ab sentiment com se allunyaba pel camí lo bon frare que
li havia dat de menjar. Si hagués sigut mes prop, vehentse sola, encara
pót ser s'hauria arriscat per tercera volta á demanar un altre tros de
pa. Son dubte era cruel: de una part tenia por de allunyarse massa del
poble, de altre, li era tan agradable lo recort de aquells dos trossos
de pa ab que havia acariciat sa fam! Eran tan bons aquells dos
panellons! Era tan grat lo sabor que encara'n sentia en son paladar!
--Qué faré? deya entre sí; així com així, no tinch aquí ningú, ni res
que menjar... Y tal volta aquest bon frare no tornará mes! Qué faré, qué
faré?
La veu del frare se torná á sentir clara de nou en aquell moment, per
haverse girat com en última despedida de cara al poble: --Temeu á Dèu,
temeu á Dèu! Feu caritat, y'l que no puga ferne, vinga á mi y jo n'hi
faré á ell, en nom de Dèu!
Bastaren aquestas paraulas pera resóldrer lo dubte de la nina.
Blanqueta acabava de pegar resolta una embestida camí avall, pera véurer
si de nou lo frare li donava un altre tros de pa.
A poch, ni la polsaguera de la comitiva de fra Vicens se veya tan sols
en lo camí: y Blanqueta, després de alcansar lo que volia, tenint por de
tornar sola á son poble, pus era ja á la cayguda de la tarde, havia
preferit, sens dubte, seguir á qui donava pa, ans que tornar ahont tants
dias ha que no'n menjava.
Per aquell camí havia de fer cap fra Vicens y sa comitiva á la ciutat de
Balaguer, y de allí, segons las ordres del Rey, anar mes ó menos
directament á Barcelona.
### XII. Lo monastir de Valldonzella y la espasa de Sant Martí.
En lo sigle XV, y fins en temps molt posterior, la verdadera ciutat de
Barcelona no passava del lloch que s'en diu ara Rambla. Lo que hi havia
al altre part no portava altre nom que lo de arrabal, pus tal era un
número de casas escampadas en diferents estrems, y mes ó menos arrimadas
á varios convents que allí s'havian construit en temps anteriors, segons
era la importancia de cada un de aquestos. Entre ells existian lo
monastir bizantí que encara s'diu per tal rahó San Pau del Camp, lo
convent del Carme, lo del Nazaret, anomenat ara Valldonzella, lo dels
Ángels y altres convents de monjas. De casas particulars pochs recorts
s'en conservan, á no ser una que te ara grans balcons en la plassa que
porta'l nom del últim convent anomenat, y la coneguda per áCa'n Mata
Moros, propt de la casa de la Caritat, de qual nom y edifici conservan
encara sos habitants una estranya tradició, tan estranya com l'objecte á
que dita casa fou destinada fins poch temps ha, á saber, pera servir de
reclusió als noys mal crehents, peresosos ó que tenian algun altre vici
perillós.
La muralla que tancava llavors la ciutat per aquella part, passava
seguint la mateixa direcció de la Rambla, tenint diferents portals,
que's denominavan de San Sever, Porta Ferrissa, portal de Santa Eularia
y portalet de Trenta Claus, essent l'últim lo portal de Fra-menors, que
era per lo que solian entrar los reys quant, al venir per primera vegada
á jurar com á Comtes, se dirigian desde un dels monastirs vehins per
sota la muralla, ab tota la comitiva de concellers y demés que
representavan la ciutat y'l Principat. Lo lector recordará que, fa pochs
anys, desaparesqué l'últim recort de aquella fortificació, unas torres
que existian á dreta y esquerra del punt ahont desembocan lo carrer de
Santa Ana y lo de la Canuda.
En un camp vehí, prop de dita muralla, entre ponent y tramontana,
s'alsava lo gran monastir que llavors s'anomenava Valldonzella, qual
edifici se arruiná, passant, per tal causa, las monjas que lo habitavan
al que ara porta aquell nom, y que podrá visitar lo lector dirigintse
per lo carrer dels Tallers.
Havia fundat l'antich monastir de Valldonzella un bon clergue de la
catedral, que's deya Arnau de Aleman, en lo camp de sa propietat,
(segons se llegia en son sepulcre,) comensantse la construcció en l'any
mil doscents sexanta tres, lo dia de las Onze mil Verges; y passaren á
ocuparlo las monjas Bernardas ó del Cistell que vivian en altre monastir
de Vallvidrera, fundat, en temps de Jaume lo Conquistador, per lo gran
bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, que havia anat ab dit rey á la
conquesta de Mallorca, y qual sepulcre se guarda encara en l'altar de
San Miquel de la Catedral.
La circunstancia del orígen que tenia aquest monastir, la de sa bona
construcció y la de ser sas monjas damas nobles, (com que alguns anys
després hi visqué tancada la última reyna de Aragó, dona Margarida de
Prádes,) y finalment la bona localitat que ocupava, inmediat á las
murallas, havia fet que la Ciutat ó'ls reys elegissen lo monastir de
Valldonzella com á punt de descans ó morada interina, quant los últims
venian á Barcelona á jurar sas llibertats, de manera que ans de entrar á
fer lo Rey son jurament com á Comte, si anticipava sa vinguda, havia de
quedarse precisament en Valldonzella, fins á la hora convinguda de la
entrada. Y ab tal motiu, era tal la consideració dels monarcas ab las
santas senyoras de aquell lloch, que no cessavan de freqüentarlo moltas
vegadas y de favorirlo, de manera que fins podia considerarse com una
especie de Reyal siti.
En tals casos y especialment en lo de entrada, afanyávanse las monjas en
adornar la habitació destinada al Rey, transformantla en un cel, á forsa
de cortinas, flors, sants, quadros y capellas, y de manera estava ja
disposat, pera l'objecte referit, que una vegada arreglada la celda
prioral, que era la destinada als reys, y que tenia dos portas, una
comunicant ab lo pati y altre ab lo convent, obrian la primera y
tancavan la última, quedant així independents y libres de comunicació
las monjas, sens que per aixó deixás de haverhi continuament servidors
de la casa á la porta dels reys, pera servirlos y proporcionarlos
qualsevol cosa que se'ls oferís.
A la primera carta que havia rebut de son pare lo infant don Alfons,
naturalment havia sentit una satisfacció inmensa, y no veya la hora de
poder abrassar al que per fi havia assegurat pera sempre la corona de
Aragó en son cap y en lo de son successor. Ab la presa de Balaguer, lo
infant don Alfons, aquell infant que sent petit havia donat ja proba de
gran intelligencia aconsellant á son pare en una batalla, veya obert ja
lo camp, ahont poder aplicar las dots pera regnar que'l cel li havia
concedit: sa ambició no era ja dubtosa, y'l successor del rey Fernando
se titularia rey algun dia.
Dominat per tal goig é impaciencia, encara que son pare no li fixava lo
dia de sa vinguda, tan prompte com llegí la carta en que li
participava'l triunfo, doná ordres pera trasladarse á Valldonzella, pera
allí poder abrassar ans que ningú á son pare, y rébrer tal volta, de
esta manera, avisos ó advertencias familiarment, cosa que no li seria
tan fácil si'l rebia ab tota sa cort en lo palau de Barcelona.
Així que, trasladat ja, desde la matinada seguent en que havia rebut la
carta, á la celda prioral del célebre monastir, no feya mes que mirar
continuament cap á la part de ponent, pera véurer si distingia la
comitiva, y enviar criats y mes criats á la Creu-cuberta, (que cuberta
era llavors per un templet ó pinácul de pedra,) pera véurer també si de
allí distingian mes lluny algun concurs, ó pera dir als correus que
arribassen lo premi que l'infant los daria si'ls veya arribar corrents.
Mitja tarde seria, quant, don Alfons, cansat de passejarse per la celda,
de fer cálculs y de gosarse en mil ilusions de sa imaginació, vehent
que'l sol anava ja á la posta, y tement que no tindria aquell dia lo
goig desitjat, se posá de brassos á la finestra, resolt á no móurerse de
allí, fins que la nit lo desenganyás de sa esperansa. Quant mes anava
faltant la claror del dia, mes confusas s'anavan vehent las figuras dels
que venian, y ja estava l'infant casi per faltar á sa resolució
retirantse á dins, quant son cor se alegrá de prompte, si bè de prompte
se desvanesqué tambe sa alegria, al menos en part, pus havent descobert
una gran polsaguera, vegé que ni la alsava la comitiva reyal, ni era tan
poca que la pogués alsar un correu á peu, que era com solian ser. La
causa de aquell núvol dubtós era una grossa mula, de las que'n diuhen de
pas, ananthi á cavall un home que, per sa vestidura, no podia
distingirse bè si era senyor ó del poble, pus duya una túnica fosca y
ample que'l cubria fins als genolls, cenyida ab una corretja, y al cap
una gorra plana de color vermell pujat. Portava l'home en la ma dreta un
bastó ab que dava de ferm al animal, pera ferlo córrer, com en efecte
corria á tota brida, ó com se deya llavors á esperó batut, y com si no
li bastassen los cops del que anava á cavall, un altre home que li anava
prop, fent servey de mosso, donava també de valent ab sa vara contra las
ancas del fatigat quadrúpedo, y'l seguia continuament corrent com ell.
No deixá de sorpréndrer al infant véurer aquell atropellament no
acostumat, de manera que la mula anava ab las orellas y'l cap drets,
casi á punt de desbocarse, y sols pogué créurer si alló indicaria la
necessitat de arribar á algun punt en hora determinada, ó tal volta per
no pérdrer la ocasió de véurer á algú que podia anarsen de la ciutat ó
del mòn.
Peró en sech se vegé al impacient infant girar alegre la cara del balcó,
pera fer saber á algú de dins una cosa interessant, y alsar en seguida
las mans en l'ayre com en demostració de alegria, y fent senyas al
mateix temps al que venia. Tots aquells estrems significavan que
l'infant don Alfons acabava de descubrir y regonéixer en l'home que
venia al sèu familiar amich y célebre juglar de son pare, mossen Antoni
Tallander, conegut per mossen Borra.
Previngut ja'l que venia per los criats que trobá arrimats á las perxas
de la Creu-cuberta, de que esperava l'infant en lo balcó del monastir,
correspongué á las senyas que don Alfons li feya, tirant en l'ayre la
gorra y saludantlo ab la ma dreta, y tant precipitá llavors lo pas, que
en un instant se trobá ja sota del balcó.
--Ecce homo, Ecce homo! cridava mossen Borra, tot acostantse y senyalant
ab son bastó al infant.
--Vingan novas y prou de llatí, contesta l'infant, que encara no ha
vingut la hora de apéndrerlo. Dígasme qué hi ha de nou.
--No sabeu lo llatí, infant, vos que tant tractau en llibres, mes no
vull que arribeu á quaranta anys sens que l'aprengau.
--Deixauvos de rahons, insistí l'infant, y diheu qué hi há.
--¿Qué hi há? digué tot baixant de la mula mossen Borra, y mirant ab
cara alegre y de fit á fit al infant; ¿qué hi há? Esperau un instant.
Y dirigintse llavors al mosso, anyadí:
--Biel, dónam las auforjas, y vesten tu á Barcelona, mentres jo'm quedo
ab lo senyor duch.
Y posantse las auforjas á la espatlla, se'n pujá de correguda per la
escala del monastir, en la qual sortí ja á rébrerlo lo senyor infant,
allargantli los brassos, com si entre ells havia de estrényer á un
parent ó igual.
--Salve, li cridá mossen Borra, salve, jove Ciro! Senyor serás del
imperi, no t'espantes, pus Arbaces, ajudat ab los soldats de Belesis,
han fet ja cremar dins de son palau al foll Sardanapal.
--Ja ho sè, contestá don Alfons, entenent la alegoria del juglar pera
significar la presó de Jaume de Urgell, y apretantlo ab efusió entre sos
brassos.
--Sí, sí, vensut queda'l tirá, y senyor serás ja de Media y de Caldea.
--Cregas, (replicá don Alfons, tot entrant á sa habitació y sens deixar
de la ma al juglar,) cregas que aquest triunfo es pera mí mes
satisfactori, quant cada dia me trobo mes content de estar en aquesta
ciutat, cada dia me alegro mes de ser catalá.
--Qué dius? digué mossen Borra, girant lo cap com admirat de las
paraulas que havia pronunciat l'infant, y brillantli los ulls del goig
que son cor sentia. Cada dia ets mes catalá? Qué dius, jove Ciro? Tas
paraulas me han fet fugir la sospita que abrigava mon esperit, quant se
fixava en la gloria futura. Sí, jove Ciro, sias persa, no olvides lo
amor de eixa Mandane que ja estimas com á mare, no vullas la cort
corrompuda de Ecbatan, y reunirás totas las virtuts de Logis y de Sigeo.
Benehidas sian tas paraulas, y fes que per ellas ton mestre Hystaspes
torne á apretarte entre sos brassos.
Y abrassantse de nou lo juglar y l'infant, manifestantse lo mútuo
carinyo que entre ells hi havia, y rihent com orats, permanesqueren
units per un moment, fins que, impacient don Alfons pera ohir contar
algunas novas que desitjava saber, fent séurer á son company, posárense
tots dos arrimats á una taula en que hi havia preparadas algunas
begudas, y aquest li referí ab breus y graciosas paraulas, si bè
mesclades sempre de bonas llissons, tot lo que havian passat en lo siti,
lo ditxós somni que havia tingut, la resolució del Comte en afaytarse,
la entrada en Balaguer del rey don Fernando, y finalment alguns dels
plans que aquest tenia y pera la realisació dels quals pensava venir
quant ans á Barcelona.
--Ja ho veuréu, (deya'l juglar, tot obrint las auforjas y ensenyant al
infant las cartas tancadas que contenian,) ja ho veuréu per la carta que
us dirigeix vostre pare, y ja ho deduhiréu per los sobrescrits de las
demés que aquí porto.
Y escampant las cartas per demunt de la taula, aná llegint l'infant,
tornant aquellas de una á una á las auforjas, y creixentli cada volta
mes la impaciencia, fins á descubrir la que anás dirigida á sa persona.
--Y quantas cartas! Vejam, vejam.
--Es que hi hagut molt que escríurer, perque hi ha molt que tractar y
molt que arreglar. Deixauvos de estar tan temps sense saberse de cert
pera qui havia de ser la poma.
--Vejam, vejam: "Als molt reverent, egregi, honorables y savis senyors
los diputats del General de Catalunya."
--Aquí está'l pot de la confitura, digué mossen Borra, fent entrar en la
auforja aquell plech mes gros que tots; peró com no us toca á vos, vinga
al sach.
--"Als concellers y sabi concell de Cent, de nostra amada ciutat de
Barcelona."
--Bona ma teniu, infant, pus haveu comensat per los dos mes grossos.
--"A Guillerm de Moncada, donzell, pera entregar á don A. de L." ¿Y qué
significarán estas lletras?
--¿No us en recordau que'l Moncada es nebot de don Anton de Luna?
--Es veritat. ¿Y qué?
--Deixauho córrer. Pót ser per medi de aquest rebadá tornará al remat la
ovella perduda.
--"A mossen Ramon Arnau..."
--Vinga al sach l'amich del Comte de Foix, que tan bo es lo procurador
com l'amo.
--"Als honorables consols de mar de la ciutat de Barcelona."
--¿A aquestos també escriu? preguntá ab molta curiositat lo juglar; de
segur que vostre pare no tè tantas ganas de pau com jo'm pensava. Quant
busca als jutges del aygua, senyal que necessita'l mar pera posar bè sa
terra. Aixó put á Sicilia ó á Sardenya.
--"Al vescomte de Narbona..."
--Just! Aquí ho veheu; á aquest que es lo que alborota'l marro en
Sardenya, li déu escríurer de bonas en bonas, y per si fa'l ganso, déu
prevenir ab temps á aquells pera que li donen parer sobre la armada. De
segur que alguna cosa de aixó hi déu haver també en lo plech dels
concellers.
--"A fra Antoni Fuster..."
--En Vich lo coneixen, de quant hi aná á apaciguar los bandos. Al sach.
--"Al ilustríssim y reverendíssim senyor En Pere Çagarriga, arcabisbe de
Tarragona."
--Que de bona gana voldria coronar á vostre pare, á vos y á vostre fill,
perque així seria senyal que Dèu li donaria molts anys de vida.