castellá, deixant dins de la torre al reo, havia tornat á fer jisclar
sobre sas frontissas la ferrada porta de la habitació, tancantla ab
claus y barras, pera assegurar al criminal de lesa magestat; quatre
passos, que eran los precisos pera anar de la porta á aquell únich
forat, descobert repentinament per lo reo en lo instant de trobarse á
las foscas. Sens mudar aquest sa actitut, fixos los seus brassos en las
butxacas de sas calsas, test lo sèu cap, havia avansat fins á tocar ab
son front los gelats ferros de la retxa; allí s'havia detingut, fixant
sos animats ulls en las estrellas, que devant descobria, y allí s'havia
quedat per llarga estona, com si fos una estatua vella que s'arrecona de
cara á la paret per inservible.
Per mes que son esperit fluctuás entre uns y altres recorts, volent
apartar de sa memoria á cada un que se li presentava aislat, era per
demés l'esfors: aixó podria ferho lo que tè una, dos ó tres desgracias,
y las endolsa fixantse en altres objectes grats de sa vida, peró no
podia ferho lo malaventurat Comte, pus si volia fugir del recort de
familia, pera trobar consol en lo del camp de batalla, veya trencada sa
espasa; si se apartava de son ardor bélich, pera fixarse en la fortalesa
de son carácter, semblávali véurer deshonrat son nom y son escut ab
l'acte que havia fet lo dia ans, afaytantse sa barba, y postrantse en
seguida als peus de son contrari; sí, per fi, probava com de gosarse en
lo temps esdevenidor, crehent que la justicia de sa causa y la lleyaltat
de sa terra havian de produhir un arrepentiment ó un cambi, se li
presentava la imatge y quadro general del mòn en aquell temps, fals y
corromput desde'ls mes alts personatges fins al mes insignificant y
crédul home del poble, del poble, que creya sols influit per
especuladors que sabian mes que ell. De manera que, en son interior
sentia l'infelís Comte una pugna contínua de objectes y recorts
desagradables, que, per son esfors de ánimo y son desitj, dificil de
complir quant volia allunyar aquells de sa memoria, s'anavan empenyent
los uns als altres, y com en rodona, dintre de son cervell, tornavan á
passar, tornavan á fugir, y en va podian quedar esborrats per la forsa
de la voluntat; si bè que entre tots, las dos imatges mes vivas, los dos
noms mes constants que semblava estavan sempre á punt de saltar de la
llengua del desgraciat, eran principalment lo nom del rey Fernando y lo
nom de Catalunya. Lo molt que aquestos lo feyan patir era lo principal
consol del desventurat, pus fixat mes en ells, y sent mes objecte de sa
admiració y de son esbravament, evitava fixarse mes en los altres que li
haurian ocasionat penas mes desconsoladoras com á home y com á pare.
--Brillau, estrellas, brillau, deya clavant sos ulls en las pocas que
desde la retxa descubria; sempre us he vist brillar de la mateixa
manera, may haveu aumentat vostre brill, quant vos he mirat. ¿De qué'm
puch queixar jo, donchs, si vostre llenguatge ha sigut sempre'l mateix
pera mi? Pero nó, no sòu vosaltres lo jutge á qui he de conéixer per la
cara si está disposat á salvarme la vida ó á darme la mort. Vostre
influxo serveix sols pera enganyar als preocupats, y proba que no
serviu, que en tot lo mòn triunfa la hipocresia y la falsedat, jugant ab
los que esperan y de vosaltres confian. Oh, temps cruel! Los que
obeheixen sòn los únichs que creuhen, peró crehent l'engany: los que
manan, sens créurer res, trauhen son profit, y prenen al mòn com un
objecte de sos jochs. Vassalls falsos, jutges falsos, reys falsos y fins
papa fals ¿com voleu que estiga lo mòn? ¿qué pót esperarse de la
fidelitat, de la justicia, del régimen dels pobles y fins del respecte á
la religió? Peró nó, nó: derrera de aquellas estrellas hi ha altre cosa
mes poderosa, hi ha la ma del Tot, que fa justicia. Mes, ay! ay! (deya
després com horrorisat, tancant los ulls y concentrantse). ¿Si Ell es
just, com es que jo sò víctima? ¿Será que es just tot lo que á mi'm
passa? Ah! pót ser que sí, Senyor, pót ser que sí! Perdó, Dèu meu,
perdó! Jo'm resigno á ma sort... Nó, nó; dich mal!... jo'm resigno á
vostra voluntat, jo acato vostres secrets y decrets, y sols vos demano
forsa pera resistir los treballs que m'esperan!
Y deixant cáurer ab forsa lo front sobre del ferro, suspirá lo trist
Comte, com descansant, ab aquella conformitat que sentia, de totas las
altres penas que ans l'agitavan.
En eixa actitut estava, quant sentí lluny lo Comte com un soroll de veus
ó instruments que s'anava acostant, al mateix temps que una gran claror
indicava haverhi per aquella part de la ciutat de Lleyda una inmensa
lluminaria. Se sentia un desordenat toch de moltas trompas, que era una
de las formas acostumadas ab que se celebrava en aquells sigles
qualsevol festa pública ó gran aconteixement, y á mes se percibia també
lo so de algunas sembas, instrument qual us ha desaparegut en aquestas
terras y que llavors fins se tocava en las coronacions reyals,
especialment en lo regne de Aragó. Tal alborot era mogut per alguns
vehins de la ciutat, que desitjosos de pau, y havent sabut lo triunfo
del rey Fernando en Balaguer, havian sortit á recórrer los carrers, ab
gran número de hatxas de vent, y celebrant ab aquella demostració la
hora tan suspirada de acabarse las guerras que tant temps ha los feyan
patir.
Tras lo principal avolot, espontánea y verdadera espressió del poble
content, seguian á alguna distancia diferents concerts de bandurrias, lo
qual podia dirse ja mes espressió de personas que creuhen enténdrer en
la direcció de las que sòn menos que ellas, y de conéixer mes al viu las
causas de las alegrias, encara que son coneixement no sia mes ni menos
que'l dels altres. Venian los de aquestas quadrillas cantant diferentas
coblas, y entre altres pogué sentir clarament lo Comte, en lo moment
precís de passar los músichs per lo peu de la torre, las de la lletra
seguent:
::: hanging-indent
--Qui salvá á Castilla
rey es de Aragó:
á qui salva regnes
Dèu li dòna sort.
Sa potent espasa
ja ha guanyat per tot:
brille sa corona,
que es rey poderós.
Visca'l rey Fernando
com únich senyor:
Comte en Catalunya
y rey de Aragó.
:::
--Oh! cridá aquí lo Comte, sacudint ab son front los ferros y agafantse
en ells ab una y altre ma, com si fos un lleó que brega pera sortir de
la gavia. Prou! prou! No basta de véurerme com me veig, que encara
vingan aquests infames á ferme revíurer las imatges atormentadoras de
mon cor? Passau, passau depressa!
Peró los cantants, que recordaren, sens dubte, estar prop del presoner á
qui tants mals atribuhia la terra, lluny de passar depressa, se
detengueren allí encara mes, y dant grans crits de ¡visca! al rey
Fernando, á la pau y al vencedor de Balaguer, exasperaren en tal estrem
al desgraciat reo, que eix estava com á boig, casi trahent la llengua,
de son fort respirar, obrint y tancant rapidament sos ulls per la
excitació que li causava son desespero, y picant alternativament ab los
peus en terra, sentint en aquest bulliment de son cos com una febra viva
que l'enardia. En aquells moments havia olvidat lo Comte tots los
recorts bons y mals que ans lo atormentaren, havia sacudit de son cap y
de son cor la cristiana postració en que poch ans havia caygut; pera ell
y devant sos ulls no hi havia mes que los dos únichs objectes
atormentadors que l'absorvian, y sublimat en estrem son carácter dur y
belicós, no respirava mes que venjansa, y mes que venjansa, desespero de
no poderse venjar, y maledicció eterna contra aquellas dos causas de son
torment, que veya ilesas y entronisadas.
--Fernando! Catalunya! cridá enrogallat; malehits siau un y altre, pus
un y altre sòu mos botxins. Malehit sias, infant de Castilla! Lo renèt
del rey Alfons de Aragó, lo successor directe y mascle del pare de ton
avi matern, l'espós de la filla del rey En Pere, germana de ta mare, te
maleheix á tu, ab la forsa de son doble dret, á tu, nebot ingrat, que no
tenint rahó pera portar ma corona, ni has nascut en ma terra, ni sabs
sas lleys, ni parlas sa llengua, y't malehesch ab tota la ira ab que la
justicia fa cridar al cor, ab tota la ira, sí, que senyal es la ira mes
de una volta de la vergonya y de la dignitat del home. Jo't malehesch, y
pus ab un pretés dret de successió has vingut á arrencarme mos drets y
ma felicitat, y'ls drets y la felicitat de mos fills, fassa cáurer Dèu
sobre tu y tos fills lo cástich de ta injusticia: mal succehit te vejas
de tots los teus, y no hi haja entre ells ni pau ni honra. Guerras
vingan, en que tos fills se barallen ab tos nèts, en que reys estranys é
intrusos los disputen la corona, y en que fins borts infames deshonren
lo trono, y l'escalen com tu has escalat lo meu!
En aquell moment ressoná un crit de ¡visca Catalunya! Tan fora de sí
estava llavors lo Comte, tenint las mans vermellas de tant forcejar ab
la retxa, que, sens dubte, á haverla pogut trencar ab sa forsa, s'hauria
tirat de dalt baix. Lo crit lo distragué de la primera maledicció, peró
lo distragué pera ferlo esbravar contra lo segon objecte á qui ab sa
maledicció se dirigia. Sacudint lo cap com una furia, y rompent ab una
sarcástica rialla, continuá de esta manera:
--Sí, sí! Visca Catalunya! Ja podeu cridar visca, ja podeu ríurer y
podeu alegrarvos, vassalls inesperts, remat inocent, noys de la escola.
Ja póts ríurer, poble infant, que infant te has tornat deixant de ser
home. Malehit, sí, malehit sias, que també't malehesch, ja que has
ajudat á ma desgracia! Malehit sias! Menja, menja la carn de ta ilusió,
que dia vindrá en que haurás de menjar sols l'os, y en que l'os será
sols ton menjar etern. Y pus tos reys ja no sòn del antich llinatge, ni
en sos consells hi ha mes que estranys, y tas lleys no sòn seguidas,
espera, espera, que ab tal alegria se ha de anar fonent ton caracter y
ta independencia, y temps ha de arribar en que sols sias esclava del
vehí, en qual casa has anat á buscar amo pera regir la teva. Malehida
sias...
Alsant lo bras ab tota la forsa de sa ira, é imprecant á sa patria, y
com Júpiter fulgurant que agafa un llamp ab sa destra pera dispararlo
contra'ls fills dels homens que s'alsan contra'ls fills dels dèus, doná
un pas enderrera lo Comte, com pera agafar forsa, mes renovántseli en
aquell moment la idea de la passada grandesa, á la que considerava
agraviada ab sa imprecassió, y sentint de nou la causa que poch ans lo
reduhí á una postració cristiana, se detengué en sech, y aná baixant son
cap y sos brassos, exhalant tan sols sospirs, que al fi produhiren
llágrimas y una nova é inmensa postració.
--Nó, nó! digué; malehida nó, que no es teva la culpa. No't malehesch...
sols te compadesch, perque veig ¡sí! que caminas á deixar de ser
catalana y aragonesa, com veig que jo camino també á la vergonya, á la
desesperació y á la mort.
Y després de quedar un rato concentrat en sí mateix, plorant y
debilitantse per la gran pugna de sentiments que'l dominavan, sospirá ab
forsa, dihent ab profund dolor:
--Ay! lo cor me diu que mos dolors sòn pressagis, suposat que ploro, com
may havia fet! Quí sab lo que será de tu, Catalunya!... Quí sab lo que
será de mí!... Pietat, pietat, mon Dèu!
Refet ab aquest consol lo cor del altiu Comte, coneixent aquella
inespugnable fortalesa que lo vent del dolor podia abátrerla, recobrá en
sech tota sa energia, sa aspror, y sa sens igual voluntat, y alsant son
cap en ayre de triunfo, digué mirant de nou al cel, y fent resolució
ferma de ja no abátrerse mes:
--Vinga, vinga en bonhora lo mal temps, vinga la tempestat, que no'm
fará doblegar: tu sabs, Senyor, perque jo patesch: jo'm subjecto á ta
voluntat, y sols sento, Senyor, ja que he de morir mártir, no poder
morir com un de mos gloriosos ascendents, com lo Comte Armengol de
Urgell, que morí per vos, combatent en Palestina, com penitent y com
soldat. Vinga, Senyor, lo martiri, encara que aquell tinga de sofrirlo
en la terra mateixa de mon únich vencedor!
Y crehuantse los brassos, y recobrada sa natural inflexibilitat,
s'arrimá á un recó de la torre, esperant lo que sa mala estrella li
enviás; de la que sortí, realment y cumplintse sa por ó son pressagi,
primer pera entrar vergonyosament en la capital del regne de Aragó, á
Saragossa, ahont ab tant triunfo y gloria havian entrat sos avis, y
luego pera anar al castell de Urenya, de Madrit y de altres punts de
Castilla, ahont rebé la mort, de ma de alguns dels fills del rey
Fernando de Aragó.
Mentres ell se prepara á caminar cap á fora dels regnes de la Corona de
Aragó, tornem á un altre punt, y vejam á fra Vicens com camina per
diferents pobles, dirigintse á la capital de aquella, á la gran ciutat
de Barcelona.
### XI. Papallona en erm. Caritat enviada del cel... cap com tu.
Present tindrá lo lector la figura de aquella hermosa y desgraciada nina
que quedá dormida derrera de la porta de sa casa, lo primer dia que no
vegé al sol ab alegria, y la primera nit que havia hagut de recullirse
sense llum, sens companyia y sens consol de cap especie.
¿Havia de morir també la esperansa pera qui ho havia perdut tot? ¿Havia
de acabarse resoltament lo camí de la sort pera qui tan poch havia
caminat per lo camí de la vida? Basta recordar que en lo primer
contratemps horrorós de que s'adonava aquella ánima inocenta, en aquella
trista nit, que havia de passar sola y abandonada, l'ángel de sa virtut
havia baixat del cel sols pera suplir lo que veya faltar en la terra la
pobre orfaneta del poble de Menargues.
Respecte los secrets de la Providencia aquell que véu prolongarse los
mals sobre dels infelissos, peró may desconfie, al descobrir una senyal
mes ó menos manifesta de la misericordia divina, que Dèu vetlla sobre
dels desgraciats, que'ls mira, y que, per la bondat que tingan, los dará
mes ó menos tart la recompensa. La nina havia plorat, havia sentit prou
motiu pera horrorisarse al véurer que la fosca de la nit cubria de dol á
tot lo poble, y especialment á sa casa, en la que li faltavan los dos
únichs y principals sers á qui mes estimava, havia sentit per tot plors
y dol y llástimas; y á pesar de tot, en sa trista situació y en son mal
jas havia quedat dormida, tranquila y sens trobar á faltar tan sols
l'acostumat calor del llit. ¿Y podrá dubtarse, donchs, de que la mirada
de Dèu estava fixada en aquell punt, y que lo miracle que allí succehia
era verificat, quant menos, per un emissari del cel?
Essent inocenta y bona la desgraciada, bè podria dirse que pera ella no
havia de quedar morta la esperansa, mes com la esperansa es la senyal
que anuncia de lluny lo consol, l'arbre en ivern, que no dòna fruyt fins
á arribar la primavera, res de estrany tindrá, que ans de arribar lo
temps del fruyt, haja de aguantar y sufrir l'arbre totas las tempestats
y vents ab que l'ivern lo maltracta.
No deixá de ser nou desconsol pera la pobre nina la nova matinada, en
que per segona vegada, al obrir los ulls, havia de véurer al sol com á
testimoni de sas penas, y no los ulls vius y brillants de sa estimada
mare que tanta vida li comunicavan.
La nit li havia passat á Blanqueta com una bufada; Dèu havia fet que
aquellas horas li fossen á la desgraciada orfaneta com un paréntesis de
son desconsol; mes al despertarse de nou, ó millor, en los moments de
entreson que indican ó senyalan la hora de haver dormit prou lo cos,
renovantse en la imaginació inocenta la memoria de la desolació
esperimentada en lo dia anterior, tornaren á renovarse també tots los
sentiments esperimentats y totas las escenas tristas que li havian
oprimit lo cor, ans de deixarse cáurer pera dormir derrera la porta de
sa casa. A la dolsa pronunciació del nom de mare, dit entre dents y
quant los ulls encara permaneixian tancats, succehí lo mateix nom
pronunciat ab un crit com de espant; tras del crit repetit ab tots los
tons de sentiment y ternura, vingué un encantament de la vista, una
concentració del esperit; succehí á aquella quietut fatal y tal volta
amenassadora una exhaltació de la imaginació, y sortint del recó ahont
havia passat la nit Blanqueta, corregué cap á la llum del carrer, se
detingué en sech, mirá á tots cantons, torná á córrer, torná á detenirse
y á girar en totas direccions, buscant, cridant, plorant y cansant de
tots modos son débil cos y son excitat esperit.
¿Mes qué'n trauré de esposar la continuació de quadros ab que podria
aquí presentarse aquella interessant figura, si, semblants al del primer
dia, se succehiren ab poca diferencia en los seguents, fins que semblá
obrirse un camí de consol? Ab igual espant se presentaren pera ella las
matinadas, ab igual vaguedat los mitjs dias, ab igual horror la fosca de
las nits.
Tres y quatre y cinch dias passaren en que veya sempre repetit devant
sos ulls lo que li semblava ja tenir acostumat de molt temps, mes en tan
que passavan sos mal aventurats dias, una diferencia, sí, se
esperimentava, que per sa causa, de tan cruel, no sè dir si era en bè ó
en mal del sentiment, pus ignoro si per ell lo cor se avivava ó se
embrutia. La miseria y la fam, resultat natural de la trista situació en
que's trobava Blanqueta, havian transformat de tal manera sa hermosa
figura, que ja en res semblava á la poncella de altres dias, cuydada y
alimentada per las mans carinyosas de una mare.
Pera ferse passar la fam, en un temps en que res hi havia de fruyts y en
un poble tan ple de miseria, havia tingut de resóldrerse la pobre nina á
menjar qualsevol cosa que se li oferís, per dolenta que fos, ab tal de
poder tenir la ilusió de menjar, pus en tal grau se sentia afamada, que
pensant en la fam y en lo menjar, havia arribat, en diversos moments, á
distráurerse de sa principal desgracia. La generosa ferrera, que tal
volta la hauria pogut socórrer, no s'havia tornat á véurer mes desde'l
dia de la mala nova de son marit, y las finestras de sa casa y sa botiga
permaneixian ajustadas, á causa, sens dubte, de estar postrada en lo
llit aquella altre desgraciada esposa; las altres botigas y revenedorias
del poble estavan sens viures, per no haverhi qui'ls pogués comprar; los
noguers del camp, com que ja havia passat Santa Tecla, no tenian mes que
una que altre nou, de las que, no sent maduras en la batuda, quedan en
l'arbre pera pudrirse á la entrada del ivern; y en la entrada de la casa
de Blanqueta, mentres li durá á aquesta la por ó respecte de pujar sola
al primer pis, no hi havia mes que un rast de sevas penjadas de un clau
de las bigas. Sols nous pudridas, donchs, quant sortia fora del poble, y
sols los clafolls de las sevas cruas, quant buscava consol en la entrada
de sa casa, era l'únich menjar de aquella delicada boca, l'únich aliment
que absorvian los rosats llavis de la nina!
¿Qué dirém de la demés miseria que, durant aquells dias, anava
rodejantla? La única espardenyeta que portava quant baixá horrorisada de
sa casa, en ocasió de rébrer la ferrera la mala nova que li doná sa
neboda, sent casi mes embrás que comoditat pera qui havia de anar ab un
peu nuu, ja se la havia treta Blanqueta, arrimantla á un recó de la
entrada; qui portava un peu per terra, també podia portarne dos, y la
criatura, que, com á tal, era amiga de novetat, prenent com á novetat
anar descalsa, prescindia de conéixer si alló era pena, significat de sa
miseria ó pressagi de ulteriors necessitats. No tenint son ros cabell la
ma suau que ans lo pentinava, seguint lligat per alguns dias, y á
conseqüencia de dormir la nina ab lo cap arrimat á la paret, s'havia
tornat rústich y polsós; per entre ell se ficava tot sovint sas ja
rústicas mans, que com sa cara no havian tocat aygua, desde que sa
carinyosa mare no la rentava, y gratantse per la picor que li causava la
sarna que s'hi anava fent, portavals estufats de manera, que arribavan á
semblar una grosa aroma ó'l botó de una flor que vá trencant sos brins
pera obrirse. Pobre Blanqueta! Son vestit, seguint proporcionalment los
mateixos embats que'l cos sofria, indicava també la falta del cuydado de
la mare y l'abandono de la desgraciada que'l portava. Tot, per fi,
respirava miseria, tot quant rodejava aquell cos ayrós y bell, tot quant
acompanyava aquella hermosa cara, en la qual se veya pintada la
debilitat, que tal volta ajudava á fer ressaltar com mes admirables, per
sa dolsa melancolia, aquells dos preciosos ulls, en quals ninas tan á
menut s'havian mirat, delirants de goig, los ans felissos pares de
aquella incomparable criatura.
Peró ¿quí ho diria? Com lo mariner que s'avesa á la tempestat quant dura
molts dias, com lo cavall que corre pel pedregal al cap de algun temps
que ha emprés sa carrera, així l'home se fa als contratemps de la vida,
y si l'home, que pensa, vá acostumantshi ¿quant mes no sabrá fershi una
ánima inocenta, á la qual pót encantar y distráurer qualsevol objecte
frívol dels que poden ser grats ó interessar per moments á un cor que no
ha tingut temps de formarse, á un cap que entre sas facultats tè la
imaginació com mes prepotent?
Així anava ja succehint á la inocenta Blanqueta lo quint dia de trobarse
en sa soledat. A pesar de havérseli acabat aquell dia tots los recursos
ab que podia contar pera sa subsistencia, á pesar de no haver trobat en
lo camp vehí ni una mala nou pera rosegar, descubrint la perduda nina en
uns esbarzers una pintada papallona que anava picant las mòras y
juguetejant per las adzavaras, prenent una rameta de farigola, que tenia
prop, y que havia arrancat poch ans pera entretenirse olorant, distreta
de sas quimeras, envestí afanyosa al derrera del pintat animalet, pera
véurer si podia agafarlo, y saltant de torrós en torrós, ja amagantse
derrera del marge, ja enfilantse en ell ó abaixantse, passá ditxosa un
rato, en que ni de ella mateixa s'en recordava. Tan ditxosa, que en son
afany y en las amenassas que tirava al fugitiu animal, fins casi arribá
á cantar un tros de cansó que sabia.
::: hanging-indent
"Fuig de la punxa,
besa la flor:
vina á besarme,
que flor so jo..."
:::
Ja casi estava á punt de darli ab lo ramet, quant mudant de vol la
papallona, atravessá lo camp que hi havia prop de la casa de Blanqueta,
seguintla sempre aquesta derrera, y elevantse sobradament, aná á
juguetejar per entre los tests y ollas de clavellinas, morduix y herba
bona que hi havia posadas en la barana del terrat de la casa de la nina.
Lo que pót un desitj inocent! Sens recordarse ja llavors Blanqueta del
temor ó respecte que li feya pujar al pis de sa casa, moguda sols per
las ganas de agafar la papallona, girá precipitadament la cantonada, y
enfilant dret á dret la escala de sa casa, no pará fins á trobarse en lo
terrat. Desengany cruel! Quant Blanqueta arribá allí, la papallona ja no
hi era, y ni tan sols se veya en cap direcció!
Peró no era sols aquell desengany l'únich sentiment que allí havia de
amargar de nou aquell inocent cor.
--Ay! esclamá Blanqueta, ab un accent tot ple de ternura, al adonarsen
de una gavia dintre de la qual hi havia un aucell mort y corromput; la
pobre perdihueta, que s'ha mort! Jo ho crech: no tenint ningú que li
donás menjar,... Si jo ho hagués sabut!... Si hi hagués pensat!
Y aixó ho deya, fixant sa vista, casi plorosa, en lo desgraciat animal,
recordant los ratos que s'havia entretingut ab ell, com arrepentintse ó
demanantse compte á sí mateixa de sa omissió, y pót ser fins estimantlo
mes en aquell moment, per pensar que havia mort de una causa igual á la
que á ella la feya patir, de fam. Encara que ella també'n tingués, tan
bona era Blanqueta, que, de segur, si llavors hagués tingut una molla de
pa, y ab ella hagués pogut tornar á la vida á la perdiu, n'hi hauria
donat mitja, sinó tota.
Admirada de aquella gran novetat pera ella, no deya mes que: --Pobre
perdiu! Pobre perdihueta! Ja no't sentiré mes escotxejar!
Y aquell sentiment portantnhi un altre á la memoria, obligá á la nina á
pensar en los goigs y entreteniments de sa passada vida, y á comparar, y
á fixarse per últim y per conseqüencia en sa trista sort, de la manera
senzilla ab que pót comparar, deduhir y fixarse un cor libre de passions
y que no coneix encara la maldat. Pensant en los bons ratos que havia
passat ab la perdiu, pensá per analogia ab lo gosset, que també faltava
desde que s'en havia anat son pare, y recordant las caricias y la bona
companyia de aquell ser á qui tant havia estimat, esclamá ab viu
sentiment de ternura y de compassió:
--Ah! Y ara que hi penso ¿qué's déu haver fet del pobre Llest, del meu
estimat Llest que tantas voltas havia dormit ab mi? Pobret! Estich
segura que si ara'l tingués no'm abandonaria, y que á la nit me faria
companyia, y fins m'hauria ajudat á calentarme. Pobre Llest! ¿si déu ser
mort?..