embadalits, mirant al desgraciat Comte, lligat sobre de sa mula, ferm,
inflexible, ab son front suat de angunia pero nó de abatiment, y sens
mes consol en aquells moments que'ls brillants ulls de sa esposa,
clavats de contínuo en los sèus, com estant sempre disposats á endevinar
sas intencions.
En aquell estat vergonyós, trobantse un instant casi sola la Comtesa ab
son marit, per estar tots los soldats abocats á la porta de la
revenedoria, y observant al donzell, que havia descabalgat, passejantse
solitari, moguda de un cert impuls de noblesa, acostás á ell, mitj
implorant disculpa, y precipitant tot lo possible sas paraulas, com pera
aprofitar lo temps, li digué:
--Senyor, senyor, no sè perque'm sembla que sòu cavaller en vostras
maneras, y pus tinch aquesta ocasió, rebeu de mi una proba de amistat y
confiansa que...
La Comtesa s'havia ficat la ma al pit pera tráurer algun objecte y
entregarlo al donzell, mes aquest, lluny de escoltar á la dama, se tapá
mes la cara y's dirigí á un altre estrem. Cregué dona Isabel que alló
probava encara mes la veritat de la sospita que tenia, cregué que'l
cavaller evitava la conversa sols per deber, per cumplir tal volta una
ordre, y atrevintse mes y mes, aprofitant un moment en que'ls altres no
miravan, fins posá la ma á la capa, logrant descubrir part del embós que
cubria la cara del oficial.
--Vos donaré una proba, senyor, ab que podrá justificarse sens cap
dubte...
Peró la Comtesa no acabá la frase que anava á dir, ni menos acabá de
tráurer de son pit lo paper que ja tenia en la ma pera entregarlo al
donzell. Ans al contrari: descubrint en aquell moment la cara del
cavaller á qui parlava, com si un llamp la ferís, tancá los ulls
horrorisada, doná un jiscle, girá en sech, y corregué com furiosa á
juntarse ab son marit, entre'ls genolls del qual apretá son conturbat
front y sa descolorida cara.
--Jesús Maria!... Jesús! Jesús!... Aquesta cara jo la conech... aquesta
cara es...
Prou se guardá la Comtesa de acabar de dir lo que intentava. Una mirada
del donzell bastá, pera que la que plorava de vergonya no se esposás á
plorar mes de dolor en aquell fatal viatge.
Lo donzell torná á refer son embós, se tapá novament la cara, y seguí
passejantse en direcció oposada al Comte y á la Comtesa.
Lo Comte, que tenia, com sempre, la vista clavada al cel, no repará en
aquell aconteixement, y sols rompé sa distracció y baixá los ulls al
sentir lo cap de la Comtesa que s'apoyaba sobre de sos genolls.
Ben prompte, y sens donar lloch á cap enrahonament, tornaren á colocarse
en dos fileras los soldats, y apressurant lo pas, y seguint de la
mateixa manera que ans, no tardaren en véurer prest la ciutat de Lleyda.
Al arribar á un tir de ballesta de las murallas, cridá la atenció de
tota la comitiva un cert núvol de pols que s'alsava al mitj del camí:
era una multitut de pobres y criaturas, juheus y cristians, que anava
precehida per un frare jove.
--Fra Vicens! Fra Vicens! cridá la comitiva dels soldats.
Al ohir aquest nom l'apresonat Comte, feu una contorció, y sacudint son
cap á dreta y esquerra, com pera apartar la vista de un objecte
repugnant, tancá los ulls ab forsa, mes en va feu aquell esfors ab la
vista, pus, sentint la veu del frare que predicava ja prop de sas
orellas, no pogué menos de mirarlo; y vehentlo, com astarotat, trahent
espuma per la boca, li digué:
--Hipócrita! malehit hipócrita! A tu sol dech mas desgracias, pus per
tas miras y per ta ambició m'has arrencat la corona!
Fra Vicens, que s'havia arrimat á una part del camí, lluny de inmutarse
per aquellas paraulas, manifestant sa serenitat acostumada y en la qual
tothom veya la influencia divina, contestá al Comte:
--Hipócrita á mi? A mi ambiciós? Tu ets l'ambiciós y l'hipócrita, pus
per ta ambició matares á ton germá, y no havia de permétrer Dèu que un
assessí, un homicida regnás en lo trono de Aragó!
Quedá com horrorisat lo Comte al ohir aquella inesperada resposta, y no
replicá, encara que tampoch poguera, pus, á las últimas paraulas del
frare, que foren correspostas per una rialla dels soldats, apressurant
lo pas la mula del Comte, arribava ja casi als valls ó fossos de la
ciutat, mentres que l'oracle del Senyor, en direcció oposada, anava
seguint per lo camí, predicant als miserables que li seguian derrera.
Encara que la hora era ja tarda al entrar lo portal, no s'evitá que
molta gent s'arreplegás al véurer á una partida de soldats que conduhian
á un pres, y aquella cresqué en gran manera al divulgarse per tot lo
poble que entrava lligat lo Comte de Urgell, y que sa esposa lo seguia á
peu, així que, al arribar lo concurs á la torre ahont devia quedar lo
presoner, era ja aquell inmens, com inmensa era també la curiositat de
tothom.
Poch era pera la Comtesa passar entre'ls que havian sigut sos vassalls,
en una ciutat ahont era tan coneguda, y essent víctima y al mateix temps
testimoni de la deshonra de son espós: la noble dama no pensava en res
de tot aixó, ni veya tan sols als que la miravan: son cap y son cor no
s'ocupavan en aquells moments mes que de un dubte, qual era lo de saber
si quedaria tancada ab son marit, com ella desitjava, ó si la
separarian.
Així que penetraren en la porta del castell, vegé tristament confirmada
la desgraciada esposa la sospita que tenia: al posar ella lo peu al
llindar, la ma de un dels caps de la partida, que estava aturat en
aquell punt, detingué á la infanta, dihentli lo que la agafava aquestas
paraulas:
--Prou: de aquí no podeu passar... al menos per ara.
Al mateix temps, lo soldat que portava'l vit de bou doná un cop á la
mula del Comte, y esta, donant un salt cap dins al pati, posá á llarga
distancia y fora de la vista de la esposa al desgraciat espós.
La Comtesa, que no sabia lo que li passava, sols doná un crit de
desespero, obrint sos ulls de foch.
--Ah!... Ah!... Ah!...
Lo Comte, fent esforsos, girá lo cap, y, casi ja no vehent á la infanta,
cridá:
--A Dèu, esposa! Pensa en mos fills...! A aquest darrer mot, oprimit
estremadament lo cor de la Comtesa, no pogué ja mes resistir.
Desvanescuda enteramente la pobre dona Isabel, sacudí lo cap com á boja,
y perdent los sentits, caygué tota llarga y desmayada, donant ab lo cap
en la pedra del llindar del castell.
Allí tal volta s'haguera quedat, si no hagués fet Dèu que en aquell
instant acertás á passar lo noble y caritatiu mossen Berenguer de
Barutell, ardiaca de Santa Maria de la Mar de Barcelona, y ardiaca major
de Lleyda, lo qual, apartant ab sos brassos y resoltament al concurs,
s'acercá fins ahont se trobava la infelís Comtesa.
--Miseria humana! esclamá lo canonge, crehuant las mans y alsantlas al
ayre, mentres dirigia també sos ulls al cel. Cert es que la compassió vá
fugint del mòn! Depressa, depressa: vinga aquí algú que agafe á aquesta
desgraciada dona, y de seguida sia trasladada á ma casa.
Y quant lo canonge mirava per entre la multitut, com pera véurer si
trobava á algú de confiansa que fes lo que ell indicava, un soldat
castellá que havia quedat prop de la porta, abocantse cap á la
desmayada, contestá al canonge, dihentli:
--Sí, senyor, sí: tè rahó sa mercé. Senyale sa mercé lo camí per ahont
havem de anar, y jo m'encarrego de guardar ab tota seguritat en mos
brassos á la desgraciada infanta, y de transportarla ahont vullau.
Y cumplint lo que deya lo generós soldat, prengué entre sos brassos á la
pobre víctima, y seguí al ardiaca, que caminava, devant de ells, á
llarchs passos, desitjós sols de arribar á sa casa lo mes aviat
possible.
Mentres tenia lloch aquest fet en Lleyda, lo rey Fernando rebia en
Balaguer embaixadas dels alamins, jurats y moros de Alborge, Cinco
Olivas y de Sástago, donantlos paraula que aniria quant ans ab sa
companyia á la cassa de porch y de servo per la montanya, senyalantlos
com á punt de reunió las paradas de Memusa; lo juglar mossen Borra
partia cap á Barcelona, ab cartas pera las personas que havian de
aconsellar al infant don Alfons sobre'ls mestres que havia de péndrer,
y'l predicador fra Vicens Ferrer se dirigia cap á Menargues, ab ánimo de
recórrer alguns pobles del Principat y passar luego á Barcelona.
Peró aquest capítol no seria aquí acabat, sinó s'esplicás ans lo que
succehí en casa del ardiaca Barutell.
Així que'l soldat castellá deixá sobre'l llit del canonge á la postrada
Comtesa de Urgell, lo bon sacerdot, trahentse un florí de or, allargá la
ma pera donarlo al soldat, dihentli:
--Tè, que't pago com se podria pagar al millor correu, y ho mereixes per
moltas y moltas rahons.
--Guardau aquest florí, li contestá lo soldat, apartant ab sa ma la del
ardiaca; guardaulo, y feune dir missas per las ánimas dels que han mort
en la guerra.
L'ardiaca quedá com pasmat, vehent l'acte generós de aquell home, que
tan voluntariament se havia prestat á fer una cosa á que ningú lo
obligava, y ab la circunstancia de ser simple soldat del exércit
estranger y enemich de la casa de Urgell.
--Qué us admira! li preguntá lo soldat, ab aquella espressió alegre de
cara que revela la satisfacció de haver fet una obra bona.
--Res, bon home, res; contestá lo sacerdot, espressant també ab sa cara
lo goig de trobar un home de bè en un temps en que tants n'hi havia de
dolents. Vostre acte'm proba que sòn los homens los que fan malver lo
temps, y no lo temps als homens, y que per tot y en tots temps hi ha
homens bons y homens dolents.
Y com parlant ab sí mateix, y sens dirigirse al soldat, continuá:
--Castellá... soldat... pobre... desconegut... y... No ho sè enténdrer.
Alabat sia Dèu!
Vehent lo sacerdot que'l soldat no's movia, y crehent que volia tal
volta algun altre género de recompensa, torná á dirigírseli, y li digué:
--Ja que no voleu paga, gracias, bon home, gracias. Dèu vos ho pague;
peró si es que voleu alguna altre cosa... Voleu béurer un poch?... Voleu
menjar alguna cosa?
Y sortint aquí com resoltament lo sacerdot á fora de la porta, cridá:
--Sibila! Neboda! Baixa una llonganissa de Vich de las del rebost, y la
ampolla de malvasia del armari...
--Nó, nó, nó; contestá ab insistencia lo soldat; no teniu que donarvos
mal rebato per mí, no alboroteu la casa, que prou feyna teniu tots en
cuydar de la senyora infanta. Ja esperaré.
L'ardiaca girá'l cap, com mes sorprés de las últimas paraulas del
soldat.
--Qué diheu? Es que si voleu esperar pera demanar á la senyora lo que no
voleu de mi...
--No vull res, ni de vos, ni menos de ella.
--Donchs?...
--Vos faig nosa, senyor? Després de havervos servit tan bè, me privaréu
de un gust tan fácil com es lo de véurer á la persona que he salvat del
perill y de la vergonya?
En aquell moment quedá interrompuda la conversa, pus alentada la
desgraciada dona Isabel por los confortants ab que procuravan retornarla
varias personas de la casa, havia tornat verdaderament en sí, exhalant
un sospir y un ay! que enterní á tots los circunstants.
Sentada la infanta sobre del llit, obrí sos ulls, que no podian en
aquell moment donar llágrimas, y queda ab la vista fixa, sens mirar á
ningú. Tan en sí mateixa estava, que lluny de véurer lo que tenia
entorn, se sentia ans bè com enlluhernada, vehent sols ab los ulls del
cor lo que li havia succehit.
--Infanta, senyora, dona Isabel, li digué ab to carinyós lo bon
sacerdot; estigau tranquila, que la misericordia de Dèu ajudará de una
manera ó altre. Ja sabeu que estau segura, y que esta es vostra casa.
Mirá llavors la Comtesa, y refentse com momentaneament al regonéixer al
ardiaca, si bè que recordant mes viva la imatge de son marit y de sas
penas, esclafí en un plor y esclamá:
--Ah! Sòu vos, parent? Ja veheu, Barutell, ja veheu quant grans sòn las
desgracias que'm cercan! Dèu del cel! Es possible que així estiga jo y
tota ma familia condemnada en vida? Es possible que així's veja la filla
del rey En Pere de Aragó?
--Calmauvos, senyora: ja sabeu l'afecte que sempre he portat á tota la
familia, y en ma casa no us ha de faltar may lo que us convinga.
--Es á dir, (digué la Comtesa mirant entorn, y regoneixent als
circunstants,) que estich en vostra casa, y es cert. Quant generós y bo
sòu, Barutell! Com pagaré jo'l favor de haverme portat aquí! Sí, sí;
haveu sigut mon ángel de salvació. Peró, ¿y com ho haveu fet? Y quí'm ha
portat?
Lo soldat, que havia quedat á la vora de la porta, y que havent sentit
totas las paraulas de la Comtesa, esperava sols lo permís pera entrar,
penetrá per un impuls natural en aquell moment, si bè que no avansant
molt, y trahentse de son rústich y embullat cap, ab respecte, lo bacinet
de ferro que'l cubria. Per sobre de sa morena fas corria en aquell
instant una grossa llágrima, que los circunstants no podian conéixer si
era de ternura ó de compassió.
--Ah! cridá la Comtesa, com horrorisada, un soldat castellá! Ja tornan,
ja'm buscan ¿qué voleu?
Mes regoneixent al soldat vell que la havia ajudat á alsar quant
relliscá en lo camí, mudá sa fisonomia, espressant com certa satisfacció
y confiansa.
--No temau, senyora... que aquest es lo bon home.
--Sí? preguntá la Comtesa, com regoneixent ab tot son cor lo que ja
vaticinava; es possible? Sí? Y es ell mateix! anyadia admirada. Vina,
vina, ánima generosa, que tens mes mérit, per quant has empleat ta
generositat ab qui ni tan sols tè pera pagarte.
Y dirigí llavors la vista al ardiaca, com pera indicar lo desitj que
tenia de que se recompensás á son salvador.
--No cal, senyora, no cal, digué l'ardiaca: ja se li pagava, peró res ha
volgut ni en diners, ni en menjar... y diu que sols desitja, per
recompensa, véurervos un moment.
--Oh generositat infinita! esclamá la Comtesa. Peró digas ¿de qué prové
aixó? quin motiu tens, soldat? Jo t'asseguro que si may puch...
--Basta, basta, interrumpí'l soldat. Y acostantse á la vora del llit,
anyadí: --No'm parleu de recompensa, quant me dono per content de haver
salvat á la que tantas voltas, en sa infancia, havia portat en mos
brassos.
--Qué dius? Servires tal volta en la casa de mon pare? Ets tal volta
aragonés que serveixes á Castilla?
--Nó, senyora; sò castellá y fins ara may havia vingut á las terras de
Aragó.
Seguí aquí un moment de silenci: la memoria de la pobre infanta,
debilitada per sas penas, no acertava, en aquell instant, ab lo recort
que li feya lo soldat.
--¿No vos recordau, senyora, continuá lo soldat, de la vostra germana
dona Leonor, de la que fou ma reyna en altre temps?
--Mes felís que jo! esclamá la infanta; sí m'en recordo, sí, y qué?...
--¿No vos recordau que, essent petita, passareu alguns mesos á son
costat? ¿No vos recordau de la ciutat de Soria, y de las casserias del
rey don Joan, y?...
--Oh recort grat, en mal hora vèns! torná á esclamar la desgraciada
senyora. Prou, prou m'en recordo, y'm sembla que encara...
--Que encara veheu, continuá lo soldat enternit, aquellas comitivas de
cassadors, de falconers y de patges, aquella alegria ab que vos sortiau
á rébrerlos, quant uns y altres vos omplian de flors, y us davan fruyts
y aucells, y vos, allargant vostres tendres manetas, en brassos de...
de...
Lo soldat s'hagué de interrómprer á sí mateix y tingué que plorar.
--En brassos del patge de la cámara de ma germana, de aquell tan estimat
y volgut per mi, que tantas rondallas me contava y tantas cansons
sabia... de aquell... Ay! com se deya? (Y aquí feu com un esfors de
memoria la Comtesa pera recordar lo nom del patge, després de lo qual lo
pronunciá ab alegria.) De Pero Soto! Ah! lo coneixes?
--Sí, de Pero Soto, (digué ab viu plant lo soldat, inclinantse y besant
la ma á la infanta,) de Pero Soto, que havent sigut testimoni en la
juventut de vostra inocenta alegria, ha tingut de ser testimoni, en sa
vellesa, de vostras amargas penas.
--Ah! Es veritat, es veritat: jo regonech aquesta cara, jo't regonech,
soldat, jo't regonech, patge, mon estimat patge, Pero Soto, lo patge de
ma estimada germana, la reyna de Castilla!
A cada una de aquestas paraulas, anava pujant la veu la infanta, sos
ulls se fixavan ab ternura en lo ántich amich que regoneixia, y ja fins
olvidant sa alcurnia, anava á agafar las mans del home que tant de bè li
havia fet; y ferida en aquell instant del mes viu agrahiment, vehent que
res tenia pera dar al soldat, y res volia aquest per son treball, tragué
de son pit aquella carta que en lo camí havia volgut donar al donzell de
Puymoren, y la allargá al soldat, dihentli:
--Tè: ja que res vóls de mi, al menos conserva aquesta memoria, lo qual
tal volta te podrá donar algun profit de part del rey Don Fernando.
--A mi? Quí voleu que fassa cas de lo que tinga y de lo que diga un
pobre soldat?
--Es que en esta carta, Pero, hi ha la esplicació que enviá Don Anton de
Luna á mon marit, qual carta ha rebut avuy mateix al sortir de Balaguer;
en ella hi ha lo nom del principal á qui s'atribueix la mort del
arcabisbe de Saragossa, y fent que arribe esta carta á mans del Rey, tal
volta conseguescas per aquest medi...
Lo soldat se quedá mirant la carta, escoltant ab fredor lo que deya la
Comtesa, y sens respóndrer.
--No la vóls? li preguntá la senyora. Donantla al Rey li farás un servey
á ell, me servirás á mi y't servirá á tu.
Pero Soto feu un somrís de desconfiansa, y com retardant sa resposta,
digué al fi:
--Al Rey sí, peró á vos ni á mi no'ns donará cap profit una proba que
facilitem mes ó menos pera una cosa en la qual hi tants dubtes. Al Rey
jo no li puch donar, y si la dono á un altre, quí sab quin fi tindrá, ó
si servirá de profit á qui tindrá menos mérit. Si hagués arribat ja'l
cas de haverhi una sospita certa, y fos la persona á qui's refereix...
--De tots modos, Pero Soto, prenla per si may ve aquest cas: fes de ella
lo que vullas, dónala al Rey si póts, ó guárdala... sí, guárdala, quant
no sia mes que com una memoria meva, com una proba de mon agrahiment,
per lo qual cregas que voldria darte, si pogués, la millor de mas joyas.
--Com á memoria vostra la conservo, contestá lo soldat, després de
meditar un poch, y parlant en seguida com resolt; la guardo, sí, y la
guardaré tota ma vida... es á dir, á menos que conega que per ella s'ha
de salvar á un inocent ó s'ha de castigar á un culpat. Llavors, llavors
sí, cumpliré vostre desitj.
--Sí, aprofita la ocasió que pugas. Mes, ay! esclamá al mateix temps la
infanta, posantse la ma en lo front, com indicant que la distreya
llavors una altre idea. Digas, Soto: l'oficial que venia derrera de la
comitiva, aquell que anava embossat ab sa capa...
--¿Aquell á qui vos voliau donar esta carta?
--Qué dius? Ho has vist?
--Com que tot lo viatge no vos he deixat de ull.
--Digas, digas ¿quí es aquell oficial? ¿Lo coneixes?
--Sí, lo donzell de Puymoren.
--May havia sentit anomenar tal nom, digué l'ardiaca.
--¿Lo donzell de Puymoren? pronunciá com sorpresa la infanta. Tampoch
sabia aquest nom. ¿Y tu'l coneixes? ¿Sabs de ahont es?
--Prou: lo donzell de Puymoren, lo gran amich del Rey, segons diuhen, y
catalá.
--Catalá? Ara si que conech que mon cap se torba. Jo hauria jurat...
Y la infanta quedá ab la paraula á la boca, com pensativa.
Al mateix temps lo soldat, que estava com indecís, anava á despedirse de
la senyora, quant sentintse un agut toch de trompeta, girá aquell en
sech, sens dir mes que: --¡A Dèu siau, senyora!-- y á tota cama apretá á
córrer, desapareixent de la habitació.
A aquesta mudansa repentina, tothom se posá á cridar.
--Espera! Qué fas? Recórdat... cridá la infanta.
--Ey, ey! Qué us passa? Veniu ans un moment... cridá l'ardiaca.
--Bo! Ahont anau?... Ara que tot era aquí... cridá la criada, que
entrava ab la llonganissa y la ampolla.
Peró tots aquestos crits no pogueren detenir á aquell peó, á qui la
trompeta havia indicat que anava á passarse mostra en lo pati del
castell. Sols tot fugint, y girant lo cap desde la porta, digué
responent á tots aquells crits: --Fiau de mi, senyora!
Lo que passá desde llavors en casa del ardiaca es una historia que no es
de aquest lloch, y que sols deuria contar si'm proposás fer la de las
desgracias de tota la familia del Comte de Urgell, es á dir, de la
esposa, de las fillas y de sa mare, la Comtesa Margarida, las quals,
desde aquell moment, quedaren ja per sempre separadas del infelís que,
seguint de desgracia en desgracia, de afront en afront y de castell en
castell, havia de passar la vida desde llavors sol y sens consol de
ningú, fins á venir á cáurer degollat baix lo ferro de sos mateixos
vencedors.
Basta sols recordar aquí, mentres la principal víctima pateix, que totas
aquellas illustres órfanas quedaren sempre amparadas baix lo manto
caritatiu del generós, espléndit, bon amich, bon parent y bon cristiá
Berenguer de Barutell, lo qual dedicá tota sa vida á aixugar las
llágrimas de la abatuda familia del malaventurat Comte de Urgell.
### X. Com lo Comte de Urgell parlava á las estrellas desde la torre
del castell de Lleyda
Bè diu aquell que digué, que en lo mòn tot es bell segons per quin
costat se mira.
Y bella, per conseguent, será fins la desgracia, si lluny de fixarse la
rahó en ella, la contempla sols la imaginació, com qui mira ó contempla
un quadro de una batalla ó de un incendi.
De aquesta manera pót considerarse l'efecte bell que podria causar á la
imaginació del poeta lo conjunt que presentava la torre del castell de
Lleyda. Una habitació rodona, fosca de dia per la petitesa de sa única
finestra y per la morenó de las antigas pedras de que era construida, y
llóbrega y espantosa en aquellas horas de nit, per no rébrer altre
claror que la de las pocas estrellas que's veyan al través de una
espessa y doble retxa de ferro.
L'ayre fresch de la nit penetrava per aquella constant obertura,
encovantse de manera en la habitació, que aparexia á tothom
esperimentarse mes fret dintre de ella que fora; y cada volta que
apretava un poch lo vent, arribava á semblar, quant batia la mola de
aquella elevada construcció, com que se esquinsás una roba. Així mateix,
al penetrar per entre'ls ferros de la retxa, arribavan á produhirse
verdaders xiulets, de la manera que se senten á voltas de nit en los
boschs, en temps que'ls arbres estan sechs.
La elevació de la torre era, á mes, punt de descans de las ólivas que
habitavan en la Seu de la ciutat, y son vol furiós, y son xuclar
melancólich acabavan de aumentar mes y mes lo carácter llóbrech y
horrorós que ja de sí tenia aquell mal depósit de carn humana.
La víctima que havia de ser encahuada en aquella gavia de pedra podia
contar que poch consol li proporcionaria la única boca per ahont
respirava, pus escasa era la llum, reduhit lo punt de vista que
descubria y foscas las veus que entorn de son peu parlavan. Las campanas
era l'únic so que arribava tal com era, y fins ressonava y creixia, com
si fos en un tornaveu, dins de la torre; mes així las veus com las
campanas ¿de qué li podian servir sinó de mes pena al que estava allí
privat del mòn? Si indicavan tristesa, la aumentavan al trist que la
patia; si indicavan alegria feyan mes trista sa sort, al comparar que lo
mòn reya, y que la alegria del mòn estava renyida ab ell.
Figures lo que haja pogut formarse idea de lo que era la torre del
castell de Lleyda, lo complement del quadro que á sa imaginació acudirá,
si en tan trist estat, si en tan ferotge habitació, s'imagina véurer la
sombra del desgraciat y altiu Comte de Urgell, de aquella ánima
inflexible, que rompent per primera vegada ab sa esperansa, fa la nova y
ferma resolució de no abátrerse jamay davant de sa mala sort, per mes
que aquesta lo perseguesca.
Abandonada allí y sola, pót contemplar, donchs, lo poeta aquella
aterradora figura, entrada en aquell mal lloch, ab tota la fredor
exterior de un home que's resol á no voler sentir, perque sent y ha de
sentir massa, sens llum pera acompanyarlo en sa esma, sens vestit casi
pera resguardarse, sens cap recort alegre en sa memoria, sens cap
sentiment grat en son cor, vehent confusos, y com fonentse y anant
fugintli pera sempre devant sos ulls, l'amor de familia, la amistat, la
companyia, la gloria y renom de sa casa, la justicia y la esperansa!
A poderse contemplar en aquell moment la cara del desventurat intrépit,
s'hauria pogut véurer reunida en ella, sens dubte, la mort y la vida: la
mort en la fisonomia, la vida reduhida y brillantment espressada en los
ulls, en aquells dos fanals de la ánima, que tal nom mereixen quant per
ells sols se traslluheix tot lo llum que illumina l'esperit, tot lo foch
que'l crema.
Bell era, donchs, y bell ha de aparéixer lo quadro fantástich de la
torre de Lleyda, quant la perfecció de son horror era tal com l'art y'l
sentiment podrian descríurer.