--Y vènen ab sas gramallas de festa y ab sos porrers.
--Tres homes, tres figuras diferentas: un gros, un alt y un baix.
--Aquesta gent, deya un que no era aragonés ni catalá, se presentan
devant dels reys, com qui parla ab lo rector del poble.
--Lo del mitj tè mes ulls que cara.
--No faltan ulls als altres, encara que no'ls bellugan.
Tot parlant així, aná obrintse lo concurs, y sentat que fou lo Rey en
son trono, aquietadas totas las llenguas, en mitj de un complet silenci,
penetrá en la sala, detenintse en lo llindar de la porta, lo celebrat
concell de la ciutat vensuda. Venian los tres pahers cada un ab sa
respectiva gramalla, y portavan á la ma la xia, agafantse á la mateixa
la beca que'ls queya cap á damunt del pit; feren acatament de cap, sens
doblegar molt lo cos, y senyalantlos lo Rey que ja podian avansar, ho
feren ab pausa, y posant un genoll en terra, besaren ab respecte la ma á
son monarca.
Quí hagués pogut en aquell instant contemplar y estudiar aquellas tres
figuras, hauria vist y comprés lo que es lo verdader carácter, fins en
aquests temps, de tota comissió que representa la voluntat de molts. Un
hi há que es breu y espressiu, altre que es sentit y enrahonador y altre
que escolta y calla y sols se espressa, en tal cas, y sempre ab
modestia, quant sa parla de negocis secundaris, es á dir, lo pensament,
la espressió del sentiment y la ceremonia. Podria compararse bè á un
quadro ó taula en la que hi ha pintat qualsevol asunto ó imatge: lo
principal del quadro es lo pensament que representa, ve després lo art ó
la pintura, y finalment lo march ó guarnició que'l sosté.
--Senyor, digué lo paher en cap, (que era ja home de alguna edat y un
poch gros,) clavant sa imperturbable vista en la de Fernando; la ciutat
de Balaguer entrega aquí las claus de sas portas á son Rey, prometentli
fidelitat, y esperant que ella y tota la terra disfrutarán quant ans de
pau y de benestar.
Lo Rey feu un moviment de ma, pera recullir las claus, que deixá als
peus de son sitial, y quedá sense respóndrer per un rato, admirat de las
pocas rahons del paher. Mes alsat de sos peus lo concell, per una senyal
del monarca, preguntá aquest ab senzillés, dirigintse al que havia
parlat:
--Res mes teniu que dirme?
--Senyor, contestá lo paher; donam las claus, prometem fidelitat, y
desitjam benestar pera tots ¿qué voleu mes?
Los circunstants, que escoltavan quiets á tot aixó, se entengueren
mutuament ab miradas y ab mitjas riallas, que tenian son significat y sa
malicia.
--Es que quant hi ha motius de dubte, no basta prou la senzilla paraula;
continuá lo Rey.
--Y'l jurament?...
--Ni'l jurament basta en certs casos pera confiar.
--¿Es á dir, que lo que's jura, no s'ha de cumplir?...
Lo paher pronunciá aquestas paraulas ab veu mes baixa y com murmurant;
apartá los ulls, mostrant per un rato com si passejás la mirada per
terra, y fixantlos passatjerament en l'altre paher que tenia al costat,
com pera indicarli que era arribada la hora de ajudarlo; y sens dir cap
mes paraula, á pesar de véurer que'l Rey esperava, dirigí desde aquell
moment la vista al sostre de la sala.
Arnau Rollá, que tal era lo nom del altre paher, y á qui havia vist ja'l
Rey com á parlamentari en los últims moments del siti, tragué de apuro á
son company, parlant al Rey de esta manera:
--May podia pensar, senyor, aquest concell que's posás en dubte una
paraula dada, un jurament que está disposat á prestar, y mes quant tant
s'ha fiat en una paraula vostra pera fer lo que fa.
--Recorda, paher, replicá lo Rey, tot quant ha passat, y pensa que lo
que feu ho haveu hagut de fer á la forsa, y no teniau altre remey.
--No tal! respongué ab altivesa lo Rollá.
--Pensa, continuá lo Rey, que també haviau prestat jurament de fidelitat
al Comte, y si á ell l'haveu trencat...
--No tal! No tal! repetí ab forsa lo paher, no deixant continuar al Rey.
Paraula per nosaltres dada es paraula empenyada, y paraula empenyada
paraula cumplida. La ciutat de Balaguer, que molts anomenan per clau del
Principat, no havia de mostrarse petita en lo cumpliment de sas
promesas; si abrassava una causa, la havia de mantenir ab grandesa, ab
heroisme, com ha fet en totas ocasions. No us admire, donchs, senyor, si
lo que havem fet nosaltres ho havem fet de una manera digne, y Dèu vos
done, senyor, ciutats y vassalls com sòn y serán sempre la de Balaguer y
sos fills,... y content podeu estar, (anyadí després de una breu pausa y
com acabant en sech,) de que tingau ara una ciutat que es de aquellas ab
que mes pót confiar un monarca y que mes honran y reforsan sa corona.
--Es á dir, paher, que lo que vosaltres prometeu sabeu cumplirho: aixó
voldria dir que encara lo vostre jurament primer tè forsa.
--Parlo de ahir, senyor, no parlo de avuy: lo que dich ho referesch al
temps en que ha existit la causa de nostra firmesa, nó al que ha de
córrer desde avuy endevant.
--No entench aquesta causa si no te esplicas, no entench que l'home
firme puga faltar á sa firmesa.
--Jo sento, senyor, (continuá ab veu menos forta Arnau Rollá, y com fent
esforsos pera reprimirse,) que vostra Altesa haja obligat á parlar al
concell, quant la promesa de pau y transacció l'havia fet confiar en que
lo rey que'l cel los ha designat seria sols un pare de tots sos vassalls
en endevant. Si mon parlar sembla aquí atrevit, la culpa no es meva, ni
del concell, ni de la ciutat.
Lo paher en cap bellugá aquí lo sèu en senyal de negació, y com
confirmant lo que deya son company. Aquest continuá:
--La ciutat doná una paraula al que mirá com á son senyor, (prescindint
aquí de son dret y del error que aquella pogué cométrer,) y aquesta
paraula la ha complert fins que'l senyor faltá á ella.
--Qué dius? preguntá admirat lo Rey; qué significa aixó? esplícat.
--Descidit lo Comte á no transigir fins á lograr sa esperansa, se deixá
créixer lo cabell y la barba, prometent que no se'l tallaria fins á ser
rey de Aragó. Vehent ahir tal volta enfosquida la estrella en que
confiava, lo Comte nos convocá en la plassa major, y després de
manifestar son desengany, y de encargarnos que evitassem lo derramament
de sanch, y que salvassem la ciutat, ja que cap remey hi havia, se sentá
en una cadira, y...
--Y qué? preguntá admirat Fernando, mentres tots los de la concurrencia
allargavan lo coll pera escoltar.
--...y demanant á un barber, á presencia de tots sos vassalls, se feu
afeytar, y's feu tallar los cabells. Diheu ara, senyor: (y aquí alsá la
veu lo paher,) si aquest acte significa que ell mateix se desdia de sa
promesa, si faltava la causa de nostre jurament, ¿no quedava libre
Balaguer, amant sempre de la monarquia, de prestar un jurament nou al
rey que la terra aclama? Es aixó faltar á la paraula? Es motiu pera
desconfiar de la paraula nova?
La convicció ab que s'espressava lo paher, y la mescla de dubte y
sentiment que revelavan sa cara y sos moviments, tingueren per un rato
suspens al monarca, lo qual tancá los ulls per un moment com meditant, y
parlá en seguida ab menos forsa é ironia, ja que no ab mes dolsura.
--Cert es lo que dius, y'm donan mes confiansa tas paraulas, peró en
cert modo veniu á confirmar, que, á haverho volgut lo Comte...
--Y quin dubte tè, senyor? interrumpí lo Rollá; mil vidas que haguessem
tingut pera ell haurian sigut; Balaguer s'hauria destruhit, y nostra
sanch hauria regat sas ruinas... Peró, ja vos he dit que parlam de ahir
y no parlam de avuy.
--Avuy es altre cosa, murmurá lo paher primer.
Y'l paher tercer, que fins llavors no havia parlat, anyadí ab veu dolsa:
--Mes val deixarho córrer.
Passá aquí un instant de admiració y de silenci, á que doná fi'l Rey,
dihent:
--Vaig coneixent lo vostre carácter, y ara endevino perque no haveu
permés que entrás per la muralla.
--Un rey que aclamam voluntariament, per ahont havia de entrar sinó per
la porta? Si fossem conquistats, seriam vassalls forsats; veheu, donchs,
si val mes que'l nostre vassallatge sia voluntari, y que, en compte de
recordar una conquista, un desastre, sia vostra entrada recort de una
gloria y símbol de la pau.
--Sí, sí! murmurá de nou fent un moviment de cap lo paher primer; feu,
senyor, que'l tractat sia cumplert, y no tingau cap dubte per part
nostra.
--Per part de tots, digué lo Rey ab seguretat.
Seguí aquí un altre moment de silenci, los pahers se miraren los uns als
altres, y advertintho lo Rey, digué:
--Qué pensau? Vos queda algun dubte? Parlau...
--Es que...
Lo paher en cap, que havia dit estas paraulas, mirá alternativament al
Rey y al Rollá. L'últim continuá descidit de esta manera:
--Es que al entrar aquí, senyor, havem sabut que haveu donat á saco'l
castell, entregantlo als soldats, y si las casas dels vehins...
--Feuvos cárrech, (digué al mateix temps que l'altre lo paher en cap, y
ab accent de dolor,) feuvos cárrech de la miseria tan gran de la terra,
feuvos cárrech de la despoblació y de la fam que s'está patint, pus ni
hi ha cullitas, ni un tros de pa pera menjar... y si á aixó s'hi
anyadeix...
--Callau, callau! cridá lo Rey ab to de confiansa. Lo del castell sòn
bens del Comte, que'm perteneixen: los dels vassalls tots serán
respectats, y tots sos erros serán perdonats...
--Benehit siau! Benehit siau! digueren alternativament los pahers y'l
bisbe de Malta.
Peró aquí interrumpí una altre veu, la del Liori, que cridá:
--Menos un, senyor, menos un: ja sabeu de quin parlo.
Los pahers giraren la cara com sorpresos. Lo donzell de Puymoren torná á
sortirse del concurs y á passejar de nou á llarchs passos per un estrem
de la sala.
--Ah, sí, contestá lo Rey: l'assessinat del arcabisbe de Saragossa.
Los pahers tornaren á recobrar sa indiferencia, y'l Rollá fins anyadí:
--Com que es cosa que no'ns toca, libre sòu de aplicar la lley als
dolents.
--Quedau, donchs, tranquils, continuá llavors lo Rey; tornau á vostras
casas ab seguretat y confiansa, y ans veniu ab mi á visitar la
misteriosa imatge del Sant Cristo, devant la qual demanarém al cel lo
benestar, aqueixa pau que tant convé y aqueix pa que tanta falta vos fa
á tots.
--Gracias! digué lo paher en cap, inclinantse ab sos companys, y besant
la ma al Rey.
--Encara mes dech dirvos, torná lo Rey, fent un moviment de cap, com
pera reparar una distracció; dintre pochs dias lo Sant Cristo sortirá en
professó, y sa imatge iluminada recorrerá las planas del Urgell.
--Alabat sia Dèu!
Los tres pahers, conmoguts vivament, pronunciaren com en cor aquella
divina paraula, y l'últim, que tan poch parlava, no pogué menos de dir
en aquell instant:
--Gran rey... sòu un gran rey... benehit sia Don Fernando!
Alsantse llavors lo Rey de sa cadira, partí ab pausa, rodejat de tota sa
cort, y seguintli á sa part esquerra, un poch enderrera, lo concell.
Mentres anava lo Rey marxant, mirava á totas parts, com buscant alguna
persona que no era allí, y entretant donava órdres ab breus paraulas á
alguns dels que anava vehent ó descubrint. Las últimas que doná al
sortir de la sala foren aquestas:
--Nunyez, Escalante, donzell, estigau previnguts, pus acabada la festa
de la iglesia, pót ser que tingau que marxar ja pera Lleyda.
A aquestas paraulas se exhalaren per alguns dels circunstants diversos
sospirs: lo bisbe de Malta sospirá de dolor, lo gobernador y'l vell
Báges de rabia, lo concell de tristesa, lo donzell de congoixa y lo
Liori de impaciencia, pus esperava lo moment, com ho feu en la iglesia,
de exhigir al Rey, en nom del regne de Aragó, la formal promesa de no
perdonar may als assessins del arcabisbe, y de no parar fins á averiguar
de cert quins havian sigut.
Quant arribá la comitiva cerca del temple, á la porta del qual esperava
revestit pera entonar lo Te Deum lo reverent Diego de Tamera, enrahonant
entre tant ab un altre home, lo Rey apretá lo pas. L'home que allí hi
havia era lo que'l Rey buscava, era l'amich franch, que, per no ser
cortesá, tenia dret de manifestar sempre á son senyor la veritat nua tal
com déu ésser, era lo que en qualsevol moment sabia donar esbarjo al
ánimo atribulat del Rey ab la millor forma de goig y de alegria, lo que
necessitava llavors don Fernando, pera comunicar de una manera digne á
sa familia y á sos amichs la satisfacció que acabava de tenir guanyant
l'últim baluart del Comte de Urgell, y assegurant en son cap la corona
de Aragó.
--Allí está mossen Borra, digué així que'l descubrí; vina, vina, juglar;
ningú com tú en aquest moment. Vina, si vóls, á dar gracias á Dèu per
mon triunfo y per la pau, y en seguida anirás á dictar á mon escribá las
cartas que convé escríurer al príncep don Alfons y á ma familia y
amichs.
Lo juglar, ple de agrahiment y de entussiasme, peró sens deixar del tot
per aixó son acostumat llenguatge, feu un acatament ponderat á son rey,
y digué en veu alta aquestas paraulas:
--Gloria de la gloria de Castilla, ves á demanar al Dèu de las glorias
que s'aumente la gloria de Aragó... Gloria, gloria es sols lo que pera
tu y pera ton regne desitja ton fiel gloriós, gloria que alcansarás no
sostenint solament la pau en casa, pus també convé la guerra á fora, y
si á mes de escríurer á ton primogénit y succesor, me deixas escríurer
als mestres que l'han de guiar, ensenyar y glorificar en sa carrera.
--Tens rahó, gloriós... escriu als mestres que tu sabs, y anem ans á
pregar á Dèu pera acertar en tot.
Així que'l Rey passá lo llindar de la iglesia, no se ohí ja cap mes veu,
sí sols la del Tamera, que junt ab altres sacerdots que se li havian
agregat de Balaguer, entonava ab fervor lo *Te Deum laudamus*.
### IX. Com se trobá lo Comte de Urgell ab fra Vicens Ferrer.
L'ardiaca Barutell.
Era lo dia 2 de novembre, dia de la festa dels morts.
Per tots los pobles se sentian brandar las campanas ab so trist,
recordant als que vivian en lo mòn, que Dèu ha donat la memoria als
homens pera ajuda del cor, pera que pensant sentian, pera que sentint
preguen. Pochs anys, sens dubte, com aquell s'havian hagut de elevar
tantas oracions al cel, y cap ab mes abundancia de llágrimas! Lo recort
era fresch, lo sentiment era viu!
Semblava que s'hagués escullit aquell dia com á símbol de desgracia, ja
que en ell s'havia de arrancar la última rama del gran arbre comtal de
Urgell, de aquell arbre que tan sabrosos fruyts havia donat en tots
sigles y de qual fusta s'havian fabricat tronos de reys y llansas pera
tants héroes. Lo successor de una llarga prossapia de valents, per quals
venas corria la sanch reyal de varias dinastias espanyolas, lo que era
citat per inflexible en sas resolucions y empresas, lo pertinás y
confiat Jaume de Urgell, tement véurer arruinada la sèva Síbaris, com
altre Milesi, havia acreditat, fentse llevar sa cabellera, que desde
llavors cessava sa inflexibilitat, sa pertinacia y sa esperansa, y no li
quedava ja mes pera contemplar devant sos ulls que la mort de tot lo que
li podia ser agradable, la mort del renom de sa antiga y gloriosa casa,
de sa noblesa y de sos dominis com á príncep, la mort de la amistat, de
la companyia y fins de la llum de la llibertat com á home, la mort de la
familia, la mort del cor com á espós, com á pare y com á fill. Bè feyan
de brandar las campanas aquell dia en los pobles de la plana, quant
aquell dia havia mort pera'l mòn lo senyor de la comarca, y quant pera'l
senyor havia mort tot! Lo imitador de Job, de Alexandro Magno y de
Aquiles, al passarse la ma per la barba y per lo cap, tot escoltant lo
trist so de las campanas, tenia mes negre lo cor, sens dubte, que'ls
tres que'l precederen en semblant acte de resolució y de tristesa, y á
cap se semblava... peró no tè res de estrany, quant sa figura, mes que
la del poderós que plora la mort del fiel, era la del que pert lo poder
y véu fugir la fidelitat, era la de un Didio Juliá, que contempla la ma
de un Séptimo Severo com li arrenca lo imperi y la vida.
En una mala barraca, rodejat per la part exterior de uns quants soldats
castellans, mirant per última vegada sa estimada ciutat de Balaguer,
separat de sos amichs, de sa mare y de sos fills, y lligat de mans y
peus sobre de una mula, sens tenir mes consol allí que la princesa
Isabel, sa esposa, la qual procurava animar y consolar al desgraciat
marit ab bonas paraulas y carícias, esperava y estava á punt lo derrer
Comte de Urgell á marxar cap ahont sa mala sort lo portás. Lluny de
mostrarse abatut, son front seré s'alsava ab orgull, y son breu parlar y
son mirar fixo davan mes indicis de tancar aquell cos una ánima forta
que desafia á la desgracia y als contratemps, que l'apocat esperit de
aquell á qui res li queda. Fins, vehent á sa esposa contristada, ja que
allí, per la gent que escoltava, no podia espressarse don Jaume ab tota
la intimitat de son sentiment y ab tota la veritat de sas ideas, y pus
era la Comtesa Isabel la que havia parlamentat ab lo rey Fernando,
parláli en aquells moments lo malaventurat Comte de la manera que
semblava podia serli menos trist y desconsolador:
--Consólat, Isabel, li deya, pus en lo mòn tot está equilibrat y tot se
compensa: pót ser que Dèu tenia destinat lo trono de Aragó á ton nebot,
en recompensa de no haver aquest volgut lo trono de Castilla y de
haverlo salvat pera son llegítim rey; pót ser que haver tingut jo la
gran desgracia que estich sufrint sia camí pera trobar després...
Un altre home que no hagués sigut lo Comte Jaume de Urgell aquí hauria
plorat, peró aquella valenta víctima se contentá ab interrómprerse á sí
mateixa y ab mossegarse'ls llavis, pera dissimular á sa afligida esposa
la forta respiració que tenia, indici cert del pes que oprimia son cor
en aquell instant.
--Ah! contestá la afligida esposa; no digau aixó, Comte. Dèu es just,
Dèu pót recompensar al bo, pero Dèu no recompensa ab perjudici dels
bons... y jo per tal vos tinch.
La cara de la esposa, mullada enterament de llágrimas, arrimantse á la
del marit, vingué á mullar aquellas galtas per ahont may havian corregut
fins llavors mes llágrimas que las de la infancia.
Sentintse en aquell instant algun remor de cavalls prop de la porta, la
Comtesa Isabel girá la cara, y distingí ja devant de aquella á tots los
soldats que's disposavan á marxar. Aquell era lo moment fatal; devia
donar la última abrassada al espós... y quí sab si seria la última de la
vida. Obrí sos brassos ab desespero, abrassá freneticament al marit,
l'omplí de patons, posá ab forsa sa boca contra sa boca, com volent
barrejar ab ell sos sospirs y'l foch de sas entranyas, y assegurantli
que dedicaria á ell eternament son amor y sa memoria, tranzida de dolor,
se separá, pera sortir de la barraca, ab la idea de no presenciar lo
trist quadro de véurer conduhir á son marit pres y lligat entre gent
estrangera.
Lo Comte no pogué parlar: sols al arribar la Comtesa á la porta, ab veu
fosca, y acompanyat lo sèu mirar de la mes gran ternura, li digué:
--A Dèu, filla de mon cor! No t'olvides de mos fills...!
Aquell moment supremo, aquellas sentidas paraulas, aquell últim recort
influiren de tal manera en l'ánimo de la Comtesa Isabel, que esta,
sentintse ferida en sa imaginació per una viva llum, que li doná prompte
consol y refeu son ánimo abatut, se serená en sech y's resolgué á fer lo
que fins llavors no havia tan sols pensat.
--Sol!... tot sol, y lligat!... deya la Comtesa, quant desde'l llindar
de la porta creya mirar á son marit per última vegada; mes en lo cambi
que allí repentinament sufrí son esperit, mudá també son llenguatge, pus
se espressá de esta manera:
--Sol,... sol ell, que es mon espós? Y jo he de quedarme?... Y ho he de
permétrer?... Nó! Nó, jamay! (Y aixó ho deya ab un to que rallava en
heróych.) Ni per la honra de la casa de Urgell, ni per la casa de Aragó,
de ahont descendesch, vull que sia dit que una princesa no sab ser
esposa.
--Qué fas? li preguntá l'afligit espós, coneixent ab los ulls de la
Comtesa la resolució del acte á que's preparava.
--Qué he de fer? Cumplir com á esposa.
--Y'ls fills com quedarán?
--Com quedarán? Solen dir que la mare es dos vegadas mare: vostra mare,
Comte, que á mes de ser bona mare, com vos sabeu, guarda en son cor alts
y nobles sentiments, cuydará tan bè com jo de vostres fills. Deixau los
nèts á la ávia y així la esposa podrá anar ab l'espós.
Y tornant enrera, ab los brassos oberts, la resolta matrona torná á
estrényer entre ells á son desgraciat marit, y á omplirlo de carícias y
de llágrimas.
--Ah! esclamá llavors lo Comte, mogut per lo sens fi de sentiments que
bullian en son cor; filla de reys, sols per tu sento haver perdut la
corona de ma patria, pus digna eras de ser reyna de ella!
Entraren en aquesta ocasió los soldats, indicant ja desde luego que
havian de empéndrer la marxa, y no podian detenirse gens. La Comtesa al
véurerlos, s'agafá ab la ma esquerra al cos de son marit, pera donar á
enténdrer que no l'abandonaria, y com algú no comprenentho la advertís
que se separás ó's despedís, contestá ella ab alta veu y energicament:
--Jo separarme de ell? Jo apartarme de son costat? Primer me faréu
trossos.
--Apartauvos, insistí un de aquells sayons.
--Arrera, malas víboras, no vos han ensenyat aquesta educació en la
terra de ahont sòu. (Y aixó los ho digué en castellá la Comtesa.)
Arrera! ¿No vos han contat may vostres pares, que'l matrimoni es un llas
per lo qual de dos carns s'en fa una? Donchs bè: aquí hi ha la carn sola
formada de dos, lo Comte y la Comtesa de Urgell, marit y muller,
atreviuvos, si gosau, á esquinsar y á separar esta carn, y faréu ofici
de botxins, y seréu botxins de una filla de reys, de la germana de una
reyna de Castilla!
Cap dels soldats se gosá á acostar, fins que sentintse la veu de un dels
oficials de fora, doná un de aquells un cop de vit de bou, que portava á
la ma, á la mula del Comte, y esta emprengué lo pas sortint de la
barraca y enfilant cap al camí de Lleyda.
La Comtesa seguí, atropellantse, per no deixar á son marit, mes no
podent anar junt á la mula sens gran perill, á instancias de aquell, li
deixá prompte la ma, y continuá, ab no poca fatiga, á certa distancia,
que era en veritat ben curta, y tal la mantengué tot lo viatge, sens
mirar lo cansament que patia y lo que s'atropellavan sos delicats peus.
Tal era l'ordre que guardava esta comitiva, al conduhir al últim Comte
de Urgell desde una barraca del siti de Balaguer á una de las torres del
castell de Lleyda: primerament anavan los dos caps ú oficials que havia
designat lo Rey, seguian derrera en dos filas un llarch número de
soldats ab llansas llargas, entremitj dels quals marxava lo Comte á
cavall de sa mula, y anant prop de ell á peu, y tan prompte als costats
com al derrera, la hermosa infanta dona Isabel; y finalment, derrera de
tots y com clohent la comitiva, seguia á cavall, peró sense portar son
gos ni son tabar vermell, y sí anant tot embossat en una capa negra
que'l tapava fins á mitja cara, lo donzell de Puymoren.
Lo llenguatge que usavan los soldats de aquella comitiva se semblava en
part, per son desenfré, al de aquells gascons que trobaren las dos
desgraciadas esposas de Menargues anant á Balaguer, en la horrorosa nit
del somatent. Ufans ab son triunfo, y mirant com á objecte ridícul á la
víctima, que veyan en son poder, no feyan mes que dirigirli burlas y
sarcasmes, y fins hi hagué algun que arribá á suposar com un medi fácil
de lucro lo ensenyar al destronat Comte de Urgell per los hostals, si
may feya la sort que se l'emportassen á la terra de Castilla, com així
en efecte vingué á ser ab lo temps.
Los caps que dirigian aquella partida marxavan indiferents al devant de
ella, y per mes que evitaren paraulas y fins descortesias ab los presos,
no deixavan per aixó de ríurer mes de una vegada al sentir las glosas de
sos soldats. Lo únich que parexia no péndrer cap part en las burlas, ó
al menos no ho donava á compéndrer per son silenci y per son embós, era
lo donzell.
La Comtesa, que estava atenta á tot aixó y no perdia cap paraula de las
que deyan los soldats, arribá en l'últim ters de aquell fatigós viatge
fins á sentir certa simpatia per los que ella creya mes compassius, si
no interessats en la sort de son marit, y tals eran pera ella lo callat
donzell y un soldat un poch vell, que, al donar la pobre senyora una
relliscada, li allargá la ma pera ajudarla á alsar.
En un alt que feu la comitiva ans de arribar á la ciutat, y en un punt
que venian begudas, l'ánimo de la Comtesa se contristá sobre manera, y
fins se desesperá, sentint lo que deyan á son marit, sobre tot pensant
en la injusticia del motiu ab que l'insultavan.
--Lloch, lloch, cridavan alguns soldats, feu lloch que aquí passa'l mata
arcabisbes.
--Deixau passar al esquinsa mitras, deyan altres, avuy que se li ha
esquinsat sa corona.