prevehent ja lo que se li anava á dir, entengué malament la ultima
paraula que havia pronunciat la neboda, y vingué á precipitar la noticia
que aquesta no li gosava á dar directament.
Sorpresa la neboda, vehent que sense haver pronunciat la paraula mort,
la havia així entesa sa tia, y mirant ja com vensut llavors son
principal motiu de prudencia, crehent que ja no podia anyadir ni mes ni
menos dolor á la que ja sabia la mala nova de la mort del marit,
confirmá ab plor mes viu la fatal veritat, y abrassantse ab la tia,
continuá:
--Sí, tia, sí!... Mort, mort es l'oncle! No hi ha remey pera
nosaltres!...
--Jesús, Maria, Josep! esclamá la ferrera fent un moviment ab la cara,
que indicava tot l'horror que penetrava en son cor.
Y desempellegantse de Blanqueta, agafada del bras de la neboda, y sens
mirar cap ahont embestia, enfilá aquella nova desgraciada cap á la
escala, com volentse transportar rapidament á sa casa.
--No pót ser! deya entre sí, tot baixant los graons. Quí t'ho ha dit?
Quí t'ho ha contat? Ha vingut algú de Balaguer? Anem, anem, que ho
preguntarém al cosí...
--També es mort, tia! contestava la neboda, acompanyant ab un nou
esclafit cada resposta que feya.
--¿Qué dius? Donchs ho preguntarém al menescal...
--També es mort, tia!
--Dèu meu! Dèu meu! Tanta desgracia! Y'l nunci es viu?...
--Sí, aqueix sí, tia, perque no hi va anar: ell ho sab tot, ell vos ho
contará tot, tia... peró nó, no hi aneu, no ho vullau saber, tia, perque
us desesperariau!
--Qué he de desesperarme mes, digué aquella infelissa ab lo valor de
desprendiment que dòna la desconfiansa; qué he de desesperarme pels
altres, quant m'ha arribat la principal y única causa que á mi'm pót
desesperar?
Y plorant, y corrent, desaparegueren en sech de aquella casa y del
costat de Blanqueta aquellas donas, que, á no ser víctimas com ella de
una mateixa desgracia, li haurian proporcionat, sens dubte, algun
consol.
Per esplicarse aquí lo nou y trist estat de la nina abandonada, se
necessitaria sucar la ploma en fel. Blanqueta acabava de adquirir ab
aquell quadro que se li havia ofert á sos ulls un tercer grau de
desgracia; del simple sentiment de estar sola, havia passat poch ans á
la por, y de la por passava en aquell moment al horror. Qué tal seria,
quant passás á un quart grau, quant son cap de nina arribás á poder
pensar que sa mare no era ausenta, sinó que era també morta y no la
veuria mes!
--Ferrera, ferrera, cridá fent nou plor la petita, y vehent que la
tornavan á abandonar. No'm deixeu! no'm deixeu! Ferrera!... Mare
meva!... Ferrera!... Mare...! mare!...
Y alternant així los crits, com buscant consol en qui naturalment y per
costum li donava y en qui per favor li acabava de dar, seguint los
passos de las que fugian, volgué Blanqueta anar també cap á la escala.
Saltant del llit, la veta de la espardenya se li havia enganxat un poch
en una fusta; aquell destorp detingué una mica'l pas á la nina, peró
moguda del horror la criatura, pegá embestida, ab lo que se trencá'l
lligam, y ab mal segur pas, per afluixárseli'l calsat, se llansá per la
escala cap al carrer. Al arribar allí, son desconsol y son plor foren
mes grans: entre la furia ab que las donas habian marxat y'l destorp de
la espardenya, bastá pera que aquellas haguessen avansat mes camí del
que podia figurarse la nina. Per mes que bellugava la pobre Blanqueta
son cap á dreta y esquerra, per mes que dirigia á tots estrems sos ulls
carregats de llágrimas, no veya en tot lo carrer á ningú, y sols
percibia dins de las casas plors semblants als que ella feya y als que
acabava de sentir.
¿Quí pót esplicar ara lo que desde aquell instant succehí á la
abandonada criatura? Plorant y sanglotant, cansava sos ulls y sa veu en
busca de la mare; corrent, ensepegant y fins cahent á voltas, fatigava y
llastimava son tendre cos, esperant en va sobre de sí la ma carinyosa
que ans la consolava. Tan fora de sí estava, que á vegadas embestia cap
á una cantonada, y no bè la havia girada, quant, no descubrint ni la
sombra del objecte que buscava, ó tornava á girar en sech sens saber
ahont se dirigia, ó esforsant son crit de mare! per los camps, quedava
estática per un moment y retrocedia baixant lo plor y com si pensás ó
s'en adonás de sa desgracia. Quantas vegadas, moguda per un recort ó
costum, corria cap á la creu de la entrada del poble, crehent desde allí
descobrir á la que en moltas ocasions havia sortit á esperar, y quantas
vegadas havia sigut aquella testimoni de sa mes gran y candorosa
alegria! Desenganyada de tant esperar, tornava la nina de la creu á casa
y de casa á la creu, succehint aixó infinitas vegadas durant lo dia,
sense tenir res en lo ventrell, sense forsa en las camas, sense
llágrimas ja pera plorar y sense gens de alegria ni de esperansa en lo
cor!
En altre ocasió, una criatura així, sola y plorant, hauria cridat la
atenció ó mogut la compassió de algú, peró ¿com havia de ser en un poble
ahont no hi havia casi cap home, ahont las pocas donas que hi quedavan
ploravan cada una en sa casa la perdua del marit ó del pare, y ahont la
miseria era tan gran com la despoblació?
De aquesta manera passá las principals horas del dia, sense que li donás
vida ni alegria lo sol, aquella tendre poncella, que anava mustigantse,
per haverse arrancat de la terra la planta que la sostenia. Sens pensar
en si era la hora acostumada de alimentarse, mirava en sa casa la fruyta
seca del graner y no la tocava, sols alguna vegada s'havia acostat á un
regueró pera mullar son sech paladar, y ni aceptar volgué l'oferiment
que li feyan altres criaturas, vehentla plorar, altres criaturas que,
vagant també pel carrer, eran de segur tan desgraciadas com ella, per
haver perdut en aquell dia sos pares. Mes de una volta, trobant á algun
de aquestos sers inocents plorant com ella, havia tornat á empéndrer de
nou lo plor, y mes de una volta també, mogudas las altres criaturas que
vagavan inocents de sa desgracia, per véurer plorar á Blanqueta, com
feridas de una trista simpatia, havian romput també en un plor igual al
de aquella!
Peró tot aixó era poch pera lo que faltava á passar á la desconsolada
nina. La tarde era ja baixa, lo sol estava á la posta, los carrers
s'anavan enfosquint, y Blanqueta no veya venir consol de cap costat.
¿Ahont passaria la nit la pobre noya, si en tant que la sombra de las
casas y dels arbres aumentava, renaixia y casi pót dirse que ocupava la
por son trist cor per enter?
--Ah! digué sospirant, y casi ja ab temor de que son plor podia fer
lladrar als gossos; lo pi de la font no fa sombra y'ls homens tornan de
la llaurada!
Y pensant en sa mare, que sempre recordava aquella senyal, com á hora de
tornar del treball son estimat marit, quedá ab la vista fixa, com si
aquell cap fes esforsos pera pensar detingudament y per primera vegada
en l'objecte que fins llavors ho havia sigut sols de temor ó de
desespero. La soledat de la nit era lo únich que absorvia llavors tota
la atenció de la emparuguida noya: la por obligava á reflexionar á qui
fins llavors havia plorat sens fixarse en la mala y primera causa que li
produhia son sentiment.
Atrapantli ja casi la fosca de la nit al mitj del carrer, Blanqueta, com
lo pollet que ha perdut la lloca y s'arrima al paner, s'arrimá
naturalment prop de la porta de sa casa. Si llavors hagués tingut qui li
fes companyia, de segur que hauria plorat mes que may, peró en la nit,
sola, y plena de por en estrem, havia de comprimirse fins l'alé, crehent
que sentintla, anirian allí á atropellarla tots los objectes de por ab
que podia pensar una criatura de un poble petit y en aquells sigles: la
por no era de lladres, ni de pérdrer la vida: era la por de un cor
inocent, era sí por de dimonis, de ánimas, de morts, de follets y de
bruixas.
Pujar en sa casa en tal estat tenint la porta oberta no ho sabria fer la
nina: quedarse al carrer, era mes grossa la por, y ademés lo fret la
consumia. Qué havia de fer, donchs? En tal apuro y no podent resistir
mes, buscant son tendre cap, per la forsa de la necessitat, un remey que
suplís tot lo que li feya falta en aquell moment, escullí un medi, que
podia dirse tercer, y per lo qual ni degués la pobre noya quedarse á la
serena, ni pujar las escalas á las foscas. Pegant resolta una embestida
cap derrera de la porta, se deixá cáurer allí Blanqueta, mitj arrimada
al recó que aquella formava, y tapantse ab los dits las orellas, tancant
los ulls y arronsada dins de las faldetas, procurá estar quieta y
dormir, mitj murmurant en son cor la oració que sa mare, sa estimada
mare li feya resar al anarsen al llit.
En tal situació, abandonada allí aquella infelís criatura, debilitada
per no haver menjat res, y sens abrich, llum ni consol, no podia esperar
cap remey á sos mals, repós á son esperit y descans á son cos, si'l cel
no se l'enviava!
Al perfum de la oració inocenta, al ay! de aquella tendre víctima,
l'ángel de la inocencia, que vola sempre libre, se desprengué del cel,
baixá al miserable lloch ahont Blanqueta estava arrimada, y posantse
suaument sobre de ella, desplegá sas finas y blancas alas, y la cobrí ab
aquest vel sant tota la nit, mentres que ab sos rosats peus li comunicá
calor y vida, á fi de que dormís, com dorm lo que no está débil ni ha
passat sentiments.
Blanqueta dormí tranquila, y fins tingué somnis agradables: alabat sia
Dèu!
Pót ser en aquella mateixa ocasió, lo Senyor trencava en lo cel lo llas
que deté al ángel de las venjansas, pera que, obrint sas robustas y
vermellas alas, y armantse ab un llamp de la ira divina, batés lo vent y
apuntás ab sa arma terrible, desde'ls ayres, á tots quants eran causa de
la desgracia de Blanqueta, á tots quants eran móvils de las llástimas
que llavors s'esperimentavan en lo mòn.
Y així havia de ser, pera que's cumplissen aquellas paraulas certas que,
dictadas pel cel, repetia l'oracle de aquell temps, fra Vicens Ferrer:
"Quí no obra ab veritat y ab justicia, tart ó aviat tindrá la paga, que
fins los fills pagan á voltas los pecats dels pares."
### VIII. Los pahers de Balaguer.
Si may hagués de pintar algú los afectes del ánimo espressats per la
fisonomia, las contraccions que aquesta ofereix per ordre de aquell
subjectador del cos, sens dubte que cap ocasió fòra tan oportuna, com la
que se presenta en la cort de un rey, després que ha conseguit un gran
triunfo. Allí pót observarse tota la escala de alegrias, desde la que
esperimenta l'heroe triunfador, fins, descendent, á la del indiferent y
forsat soldat, que s'alegra sols perque s'alegran los altres; la escala
de tots los dolors, desde'l que pórta pintat en son front l'humillat
contrari, fins al del mes insignificant criat ó servidor, que, ple de
lleyaltat, no plora per sí, sinó per la pena que véu passar á son amo;
tota la escala, en fi, de las falsedats y adulacions, escala que ja casi
no ho pót ser per sa diversitat, pus forman son variat conjunt la cara
del soldat orgullós y venjatiu, que encara no ha satisfet prou sa set de
venjansa, la del cortesá que espressa satisfacció sols pera compláurer á
son senyor, la del amich de novetats que's complau en lo triunfo sols
perque es una cosa nova, y la del envejós de la gloria de qui'l mana,
temerós de véurerse massa petit, si brilla ab massa esplendor lo trono
dels reys.
Totas aquestas mostras de las diversas maneras ab que pót donarse á
conéixer lo cor del home, havian passat bè per devant la vista del rey
Fernando de Aragó, quant, passejantse en son Real ó Almatá, lo dia
després de haverse rendit Balaguer, esperava, rodejat de varios amichs y
grans senyors, que entrassen á sa audiencia los pahers y concell de la
ciutat rendida. Tots los afectes del ánimo havia llegit lo prudent rey
en las caras dels que entravan y venian continuament á portar noticias ó
á rébrer ordres, y sense aquestos, bastava dir que havia vist lo
vencedor, rendit y plorant á sos peus, al obstinat y desesperat Comte de
Urgell, besant la extremitat de sa púrpura, en regoneixement de son
domini, y á mes de ell, á la sensible, candorosa y bella infanta Dona
Isabel, també rendida, mullant ab las preciosas perlas que destilavan de
sos ulls, los peus de son rey y nebot, al suplicarli per la vida de son
desgraciat espos. Aquestas dos figuras completavan, al paréixer, tot lo
quadro de sentiments que havia vist rebullir entorn sèu lo rey Fernando;
tot ho havia contemplat lo vencedor: alegria, dolors, desitjs,
aburriment, adulacions é indiferencias. En cap ocasió millor que aquella
podria péndrer exemple lo cor de la nació, lo rey, de lo que ell podia
ser; mes, á pesar de tantas y tan expressivas mostras, li faltava encara
una, que no havia vist fins llavors, mostra especial y nova en aquell
conjunt, y que si de exemple podia servir, havia de ser, sens dubte, la
que de millor llissó li servís: lo primer rey que no era descendent de
la antigua familia reyal havia de contemplar la cara de sos nous
vassalls, quant la colora lo perfum de la sanch patricia: l'infant de
Castilla havia de contemplar en calma lo front imperturbable del ciutadá
catalá.
--Ja veheu, deya lo Rey, dirigintse alternativament ja al gobernador
Cervelló, ja al aragonés Liori, y á altres nobles, entre'ls quals se
veya enrahonar ab veu baixa, y com tenint diploma de familiaritat ab lo
monarca, lo misteriós donzell de Puymoren; després de tanta obstinació,
després de tanta altivesa, lo que semblava un roure vell ha vingut á
doblegarse com un xiprer jove. Cada pas que dono me convens mes de que
en totas parts hi ha forts y débils, y de que no déu ferse cas de la
especialitat de carácters que s'atribueix á tal ó qual nació: aixó fará
mes que jo no dubte ja de mon triunfo y de que Dèu m'ajuda.
--Es cert, senyor, respongué lo bisbe de Malta, que havia entrat en la
sala al comensar á parlar lo Rey; sobre tot, si proseguiu ab la
generositat que demostrau, si teniu presentas las paraulas de David á
son fill Absaló...
--Ja, ja, digué lo Rey interrompent al bisbe: aquellas paraulas que'm
haveu recordat, al acompanyar á la condesa, ma tia.
--Sí, sí, germana de vostre mare, digué'l bisbe, com si llavors volgués
ell interrómprer al Rey: la sanch no déu tornarse aygua, y menos sanch
reyal. Siau gran, senyor, en la pau, com haveu sigut en la guerra, y
vostre domini será benehit per tot.
--Bo es ser generós, senyor, digué lo Liori, pero siauho quant hajau
apartat tota la mala llavor de la terra. Pensau que hi ha crímens que no
deuhen quedar sens cástich, y que si per Dèu sòu rey, ell vos podria
demanar compte de omissions que sòn tan malas com los crímens.
--Estich conforme ab vos, Liori, contestá sens correspóndrerli lo
donzell de Puymoren; no es just ser massa generós ab qui tantas malas
nits nos ha fet passar, ab un vassall rebelat que cap títol tè á la
compassió.
Al sentir aquestas paraulas, pronunciadas ab mal to per aquella nova veu
que fins aquell dia no havian sentit los personatges de tan elegit
concurs, se miraren los uns als altres, com ferits en son amor propi y
en sa cortesia. Lo Rey, que á mes de ser complert cavaller, tal volta se
sentia en aquell dia inclinat á la compassió, mirá casi ab repugnancia á
la persona que acabava de parlar, mes regoneixent en ella al nou amich
que tan bon servey li havia prestat la nit anterior, procurá fer lo
distret, y pót ser hauria donat giro á la conversa buscant qualsevol
pretest, quant lo Liori, demostrant ab son front y ab sa vista lo
fástich que li causava l'atreviment del improvisat cortesá, sens girar
lo cap al costat de ahont havian sortit aquellas indiscretas paraulas,
després de una breu pausa, durant la qual pareixia com que's mossegás
los llavis, digué resolt de esta manera:
--Jo parlo ab sa Altesa y ab ningú mes. Ningú tè dret aquí de
interpretar mas paraulas, quant se ignoran las intencions. Quant lo Rey
acaba de triunfar, no seré jo qui li aconselle de ser venjatiu, y lo que
jo demano es sols lo cástich de un crímen.
--De lesa magestat, replicá lo donzell, tan imprudent, com desacertat en
l'objecte del Liori.
--Es de lesa magestat... divina, proseguí aquest. Peró ja he dit que
sols parlava ab lo Rey. Vos, senyor, anyadí luego, mirant á Fernando, ja
m'enteneu.
Lo Rey feu un moviment ab lo cap, senyalant ab un somrís al bisbe de
Malta, y com volent indicar al Liori que coneixia sa alusió á la mort
del arcabisbe de Saragossa; l'aragonés li contestá ab un altre somrís, y
anava á dirigir la paraula al gobernador de Catalunya, que estava á son
costat, quant volent tornar per sí lo vanitós donzell, li atragué de nou
la vista, dihent ab cert ayre de satisfacció.
--Crech que tothom tè dret de donar consells á son rey.
--Quant los demana, contestá ab sequedat lo Liori.
Y lo gobernador Cervelló anyadí:
--Una cosa es donar consell, y altre es fer lo conseller. Sa Altesa ja
sab quinas sòn las personas que forman son consell, y quinas deuhen
aconsellarlo com á rey de Aragó.
Las últimas paraulas las digué lo gobernador ab intenció marcada, vehent
que lo donzell buscava apoyo entre alguns cavallers castellans que
estavan prop de ell.
--Jo crech, digué un de aquestos, que estant lo Rey entre sa cort y
dirigint la paraula en general, tè dret qualsevol de dirli...
Sens deixarlo acabar, Bernat de Báges interrumpí al castellá desde un
cantó de la sala, dihentli:
--Cada terra fa sa guerra. Perdonau que vos interrompe, peró la
cortesia, que á vos no us falta, no tè res que véurer ab la etiqueta, y
sobre tot ab la costum. Aquí la costum es lley, y aquí la lley es tot.
Lo Rey, que estava observant la actitut dels catalans y aragonesos que
s'interessavan en las rahons del Liori y del gobernador, y que pesava lo
valor y significat de aquestas, digué pera sí mateix:
--Aferrats á la sèva son mos vassalls: casi estaria per dir ara al revés
de lo que fa poch pensava, pus no hi ha dubte que ma nació tè son
carácter especial.
Y tractant llavors de evitar qualsevol pugna que allí pogués náixer de
causas pera ell tan insignificants, dirigint á uns y altres la vista
alternativament, ab veu dolsa, y allargant la ma dreta com pera indicar
la necessitat de calma y atenció, digué:
--Tots parlau bè y tots teniu rahó. Amichs hi ha que sòn pera mi los
millors consellers, y favors se fan, que donan al que'ls fa dret de
aconsellar y de ser amich. Pensau, amichs, que avuy comensa, sens dubte,
mon regnat de pau, y pau convé que hi haja entre tots... Ademés, que
sabuda es la senzillés y franquesa dels antichs reys de Aragó, que
parlavan sempre ab sos vassalls, com ab sos amichs. Jo crech bè,
senyors, que á mes de ser rey de dret, no us ha de saber mal que ho sia
de fet, que sia catalá, que sia aragonés.
--Així ho esperam de vos, respongué lo gobernador fent una inclinació de
cap, ab qual demostració lo acompanyá també lo Liori y altres cavallers
catalans y aragonesos.
Los castellans se quedaren tests, y donant á conéixer que no entenian la
política oferta de son antich infant.
Lo donzell de Puymoren, en sa poca práctica de cort, se bellugá quant
los altres no's movian, y estigué quiet quant los demés se inclinavan.
--Vejam, donchs, de acabar, continuá lo Rey, y deixem córrer lo que molt
no'ns interessa, pus lo temps es preciós y convé aprofitarlo, pera
apartar de una vegada l'únich obstacle que no'm permitia sentarme ab
tranquilitat en mon trono.
Y dirigintse luego al duch de Gandia y á algun altre rich-home, los
preguntá:
--Está, donchs, tot dispost pera la marxa?
--Sí senyor, contestá lo primer: ab ánimo inmutable y resolt espera lo
presoner vostra ordre: sas germanas, la comtesa Margarita, sa mare, y la
infanta Dona Isabel, sa esposa, han sigut guardadas ab la recomendació
que vos donareu. Aquestas no fan mes que plorar...
--Y'l Comte? interrumpí lo Rey.
--Qué ha de plorar: jo no sè lo que es aquell home, pus ó tè'l cor de
roure, ó es de roure'l sèu cos per la forsa de aquell.
--Senyor, senyor! cridá tornant á tráurer aquí sa veu llastimosa lo
bisbe de Malta; recordauvos de la promesa: haveu promés que vostre
parent, vostre antich enemich no sufriria pena de mort, ni de mutilació
de membres, ni de estranyament dels regnes...
--Será com ho he promés.
--Vostra paraula prench, digué lo bisbe, lo qual, inclinantse á terra,
besá agrahit la ma del senyor Rey.
Y tot deixantse besar la ma, continuá lo Rey de esta manera:
--Bo es ser generós, peró considerant la diferencia que hi ha entre la
generositat y'l descuyt, evitem que un dia per aquest poguessen
inculparme mos súbdits. Entretant, lo Comte será conduhit á una de las
torres del castell de Lleyda, y vos (digué dirigintse á Pere Nunyez de
Guzman,) seréu un dels encargats de acompanyarlo.
--Precisament aixó es lo que us anava á preguntar poch ha, contestá lo
Guzman; dignauvos, donchs, senyor, indicarnos quinas serán las personas
y las forsas que deurán tenir tan delicat encárrech.
--Hi aniréu vos... y podrá acompanyarvos, á mes, Pere Alonso de
Escalante ab doscentas cinquanta llansas de Castilla.
--Y ningú mes? preguntá lo Liori.
--Que no n'hi ha prou? Encara teniu desconfiansa de la terra?
--Jo desconfiansa? Per mi, ab vint y cinch llansas bastan y sobran. Peró
no parlo pel número, sinó per las personas.
--Senyor, digué lo gobernador Cervelló, me sembla que en casos com
aquest, es quan vos hauriau de probar mes la confiansa que us mereix la
terra.
--De tots sòn gelosos aquesta gent, pensá entre sí lo Rey; lo mateix de
honras que de treballs.
Y volent trobar medi de contemporisar, sens pesar prou la indirecta dels
vassalls, mirá lo Rey, com examinant al concurs, (per derrera del qual
se passejaba á grans passos, fugint lo cos de aquella conversa, y
aparentant desfogarse de un ressentiment, lo donzell,) y anyadí:
--Es veritat: podrá anar també ab vos, Guzman, lo donzell de Puymoren.
A aquest nombrament, lo Gobernador pegá un cop de taló en terra, lo
Liori se creuhá de brassos, y lo vell Báges, que's caragolava los
mostatxos, arribá á pegarshi estirada.
--Senyor, senyor...
Pronunciá aquestas paraulas lo donzell, tot inclinant lo cap, passantse
la gorra de la una ma al altre, y com donant mostras de haver quedat
sorprés ab aquella inesperada comissió.
Mentres estava així lo donzell, pensant un medi de escabullirse, que
trobá ponderant la sensibilitat de son cor, lo Liori y'l Cervelló se
miravan fit á fit, y acabá lo primer preguntant en veu baixa á la orella
del altre:
--Ja vos asseguro que havem fet bon negoci. ¿Quí diable es eix home tan
misteriós y estrany, que sempre'ns ve ara entre camas? A fe que si ell
representa la terra...
--No m'en parleu, Liori. Ja sabeu que'l Rey tè sos motius pera
estimarlo, segons sembla, peró lo que es cert, que may l'havia sentit
anomenar fins ara, ni crech que son nom figure en cap de las llistas del
bras militar de la Diputació.
--Senyor, senyor, continuava y deya entretant lo donzell; jo no sè com
espressarvos mon agrahiment per aquesta distincció, peró si sa Altesa
volgués dispensarme un favor, me rellevaria sens dubte, perque mon cor
es tan sensible, me repugna tant véurer llástimas... En fi, jo no sè com
espressarme. Ja sabeu, senyor, ma lleyaltat... ma sensibilitat...
--La que tenias ahir disparant bombardas, murmurá en veu baixa lo vell
Báges.
Lo Rey, mitj rihentse y mitj reptant, interrumpí al donzell, dihentli:
--Se coneix, donzell, que no estau molt acostumat á rébrer órdres
directament de reys. Un cárrech que jo dono á un vassall es una honra y
un mandato.
Lo donzell, volent disimular la vergonya que sentia, anava á insistir en
sa protesta, peró una mirada del Rey basta pera que fes acatament y's
retirás.
--Tant com seré un lleó en la guerra, anava dihent, en la pau lo meu cor
sensible... Peró, ja, ja, senyor: accepto, accepto.
--Acertat; bon nombrament, digué ple de bon zel lo bisbe de Malta;
*Nollentes querimus*: aquests sòn los bons.
En aquell mateix moment, y quant lo Rey volia indicar als encarregats de
la custodia del Comte lo que devian fer en sa conducció á Lleyda, un
úixer de armes que hi havia á la porta, cridá en veu alta: --Los pahers
y concell de la ciutat de Balaguer.
--Que entren, contestá lo Rey.
Si no era de gran efecte aquella escena, al menos era de gran prevenció
per part dels qui esperavan véurer á las personas ó corporació que tant
havia contribuhit en fer durar lo siti de Balaguer, y per culpa de la
qual tants mals ratos havian passat los sitiadors. Los cortesans se
enrahonavan á la orella, alguns pensavan equivocadament lo que devia
succehir, y cada un vaticinaba de aquell acte ó probas de fluixedat ó
baixesa, ó atreviments é imprudencias. Així se esplicavan uns y altres:
--Vejam aquestos mansos anyells.
--Bon triumvirat, si tingués cap pera discórrer.