desde aquell moment á ser major, pus havia de decidirse á abandonar al
rey jove á qui servia.
Pero nó: la fatiga del pobre juglar havia de cessar prest; una realitat
impensada l'havia de curar prompte de la fatiga del somni. Al arribar á
aquest punt, l'atronador soroll de una bombarda, disparada desde
l'alcássar de Balaguer, acabava de dispertar á mossen Borra.
--Jesús!... Jesús!... Qué es aixó? digué sentantse de un bot en lo llit.
Y mentres esperava á véurer si's repetiria'l soroll, enterament
convensut de que estava despert, esclamá: --Ah! Quant ho sento! Tan poch
que faltava pera saber en qué pararia aquell dubte, y haverme despertat!
Peró aixó tenen los somnis que sòn molt bons ó molt dolents, que may
tenen final.
Torná á ferir llavors sos oidos la remor lluny dels del somatent, y
lligantse en sa memoria lo que havia vist ans de dormirse y l'estrépit
de la bombarda que acabava de sentir, calculant que lo que ell havia
tingut per misteri, tal volta en aquell moment se descobriria, saltá
pressurós del llit, y embolicat de nou ab lo bancal, torná á dirigirse á
la finestra, que obrí ab cuydado per temor del ayre.
No era molt diferent lo que'l juglar veya de lo que ans havia vist,
solament que així com la primera vegada venia'l somatent per totas
direccions, llavors, arreplegat ja en un sol cos, se dirigia, formant
exércit, cap á la estacada de devant de las torres. Tants llums reunits,
lo brillar de las armas, eynas y demés ferros, (que de tot portavan
aquells inocents soldats,) y lo moviment general de las flamaradas en
direcció oposada á la dels que corrian, donavan un aspecte á aquell
conjunt, com si fos de un torrent ó riu de foch que se escapa, y
contra'l qual no hi ha forsas humanas que basten á detenirlo.
Vehent aixó mossen Borra, y contemplant com s'acostava aquella multitut
cridadora, tragué lo cap fora de la finestra, desitjós de véurer quina
actitut prenia l'exércit del Rey; peró si bè arribava á distingir en lo
camp alguns bultos grans y negres, que calculá serian companyias de gent
armada, quedá sobremanera admirat, vehent que no's movian de son punt, y
que'l somatent arribava ja casi á la línea del clos.
En tal estat, reunint totas sas ideas passadas, així en somni com ans de
dormirse, fixa la vista, per dominar á son pensament la admiració que
aquellas li causavan, digué, posantse la ma en la barra: --Mon somni'm
semblá una realitat... y estich mirant una realitat que'm sembla un
somni!
Y així seguia pensatiu, quant aquella figura tranquila se transformá de
repent en imatge de sorpresa, de espant ó de condol, que tots tres
sentiments se espressavan en sa cara. En aquell moment, quant ja casi
tocava á la línea lo somatent, quant sos llums deixaban ben clar y
distingit tot lo campament, quant mossen Borra podia fins conéixer casi
personalment als homens armats que corrian, de diferents cantons vegé
venir unas donas que, avansant desesperadas, donant crits y alsant á
l'ayre sos brassos, se dirigian com á lleonas perdudas, que tals
semblavan ab la cabellera que'ls volava, en busca de algun objecte
volgut de son cor y arrancat de sa vista. Com lo torrent de la gent
armada baixava ab precipitació, prompte quedavan barrejats é inclosos en
aquell los sers estranys é inesperats en un camp de batalla que lo
contemplador acabava de descubrir. La ma de la dona que detenia al home,
los brassos de la esposa que's penjavan del coll del espós, lo paquet
que s'entregava, lo pa que s'oferia eran escenas momentáneas, rápidas,
que se succehian y que sols donavan al ull lo temps de obrirse pera
véurerlas, pus la confusió general ho barrejava tot. Entre las donas
descubrí principalment mossen Borra á dos que anavan á poca distancia la
una de la altre: la primera portava una manta enrotllada, y caminava
precipitadament sens fer cas del perill: la segona, indicant en son pas
un esfors que era clar indici de un abatiment, pegava tan sols curtas
embestidas, y cada vegada que emprenia de nou una correguda, alsant la
veu y dant senyals de un gros sentiment, cridava á la altre dona, sens
dubte pera que en aquells moments no la deixás sola. Interessá
sobremanera al contemplador l'aspecte de aquellas dos figuras
verdaderament notables en aquell lloch, pus fins semblava com que, pera
ferlas mes ressaltar, s'hagués aumentat en un instant y entorn de ellas
la claror que per aquell estrem espargia'l conjunt de flamas de aquella
falange candent. Mossen Borra no las perdé de vista, mirá, excitat de
vius sentiments, á aquellas dos desgraciadas esposas, que per tal cregué
regonéixerlas enseguida, vegé com sos brassos s'allargavan endevant,
tocant ja al objecte perdut ó buscat, observá ja per fi unas mans que
s'apretavan ab unas altres, endeviná per sos moviments la espressió
també de sentiments nobles y tendres, y... ay Dèu meu!... quant mossen
Borra, mes interessat que may per aquells dos sers infelissos, avansava
involuntariament son cos, descuydant la roba que'l cobria, per témer que
la confusió los hi anava á arrancar de la vista, en aquell mateix
moment, una impensada y atronadora descarga de bombarda, dirigida al
punt ahont passava la escena, feu realment desaparéixer, ó millor,
transformar, als ulls del juglar, aquell gran quadro que tant li
interessava. --Qué es lo que veig, mon Dèu! --esclamá mossen Borra,
mogut casi mes que de interés per la desgracia, de desitj de saber qui
la causaba, y dirigint, per conseguent, la vista al punt de ahont venian
disparadas las artellerias; peró després de aquella descarga, s'en sentí
una altre, y després una altre, y una altre, y... fins á set no pararen,
y tot en un brevíssim instant, de manera que per aixó podia endevinarse
bè lo motiu de la quietut que havia guardat l'exércit sitiador y la
prevenció ab que havia estat lo que tenia'l cárrech de dirigir aquellas
máquinas infernals!
Descríurer aquell nou y trist quadro ocasionat per las armas de foch,
sens dubte seria mes fácil al pinzell que á la ploma. La corrent de
flama dels que venian se vegé dividida, primer pel mitj, y aprés per
varias direccions, sa claror enlluhernadora quedá ofegada per una
nuvolada de fum, y'ls pochs llums que restaren aislats se vegéren com
despresos del cos principal, y fugint cap á fora, apagantse
consecutivament y depressa, com las petitas pallas encesas que'l vent
s'en porta d'un paller quant se crema; la terra quedá cuberta de morts y
ferits, revolcantse aquestos per sobre de aquells desesperadament, y'l
crit unánim de guerra que ans se sentia, acabava de transformarse en un
crit de dolor en lo lloch de la desgracia, y en mil veus, diferentas y
aisladas, que, anantse perdent en totas direccions, cridavan
¡misericordia! y donavan clara idea del desespero que tenian los que
fugian. Tal era l'efecte que havian causat aquellas novas armas
disparadas á un temps, y tal l'espant que havian produhit en aquells
soldats inesperts, que pót ser ni idea tenian de lo que era tan
diabólica invenció.
Mossen Borra, estátich y horrorisat de lo que acabava de contemplar,
ferit de compassió en son cor, per lo que podia haver succehit á
aquellas dos donas que tant interés li havian mogut, y recordant per un
moment la conversa que havian tingut en lo clos del convent, parlant de
la nova arma, se tapá los ulls ab las mans per un instant, com no volent
ser testimoni de tanta desgracia, y pronunciá ab íntima conmoció estas
paraulas: --Ah! sí, sí: ja tenia rahó En Bernat de Báges: arma de
cobarts y de traydors, que sols moros podian haverla inventada!
Y continuant pensatiu, ferit del misteri que havia succehit poch ans,
quant lo Rey se presentá en lo clos, se separá de nou las mans dels
ulls, y mirá á las artellerias, en lo moment que disparavan la última
descarga, y vehent, ab lo resplandor de esta, que prop del canó saltava
y odulava un gos mastí, al que procurava fer callar un home alt que
portava una capa; ficantse com de rabia la ma per entre'ls cabells,
exhalá un sospir y digué: --Sí! No hi ha dubte. Ja estranyava jo que tan
infame idea pogués sortir del cap de un lleyal. Ell es, sí! lo donzell
del gos, aquest misteriós donzell que ningú coneix, que fins ara ha
sigut amo de un gos, per no haver tingut ocasió, sens dubte, de ferse
ell gos de un amo!
Y anava á malehirlo, quant, distrahent sa vista unas novas llums que
sortian de un dels portals de Balaguer, fixás en ellas lo juglar, y
descobrint que entremitj de ellas venia una dama, exaltat ja sols
llavors en la possibilitat de una idea agradable, mirá millor, y
confirmada, en cert modo, sa esperansa, al véurer que la dama se dirigia
á la tenda del Rey, esclamá goijós de esta manera:
--Oh! si fos cert... Benehit sia Dèu! Benehit sia Dèu! Ell sab perque
succeheixen las cosas quant las permet. Si al menos de aixó s'en ha de
originar la pau de Catalunya, olvido la barbaritat de las bombardas, ja
que ellas la haurán ocasionada!
Y ferit en seguida per una altre idea mes agradable encara que bullia en
son cap, peró que veya lluny, digué tot tancant la finestra y tornantsen
al llit, y manifestant un cert goig, que era pót ser mes fill de sa
imaginació que de son convenciment:
--Quí sab! quí sab! Ventadas hi ha á voltas que posan los blats á
punt... *Post nubila Phoebus*. Quí sab si aqueixa mateixa invenció que'm
sembla bárbara, podrá contribuir un dia á la major exaltació y fama dels
reys y dels fills de ma patria.
Se detingué després un poch com embegut en un altre idea filla de sa
fantasia, y anyadí, mitj rihent:
--Sí, sí... fins juraria que en mon somni y en lo triunfo del rey jove,
quant ha entrat en la ciutat italiana, sonavan també bombardas y veya
fochs de artellerias... Peró deixem lo somni, (digué en seguida resolt y
tornant á saltar dins del llit,) deixem lo somni pera péndrer la son:
Dèu fassa que dormia, y que al despertarme veja jo una realitat felís;
Dèu fassa que, al despertarme, puga véurer com lo verdader rey de Aragó
óu missa devant del Sant Cristo de Balaguer! Feuho, feuho, imatge
soberana, vos que tanta virtut teniu, vos que foreu treballada per
sants, y que vinguereu á aqueix pais contra la corrent de las ayguas,
santificau lo regnat pacífich que avuy pót ser comensa, y deteniu pera
sempre la corrent de mals que fins ara havian agoviat á la terra de
Aragó! Dèu ho fassa!
Y ab aquesta consoladora esperansa, y tot fent aquesta súplica, mossen
Borra torná á quedar dormit tranquil, y dormí fins á la matinada, en que
las trompetas cridavan á tots los soldats del camp pera reunirse en un
sol punt.
### VII. Tota soleta!
Moltas vegadas lo cos descansa y'l cor s'agita: per aixó no hi ha
descans mes dòls que'l del inocent, pus quant tanca'ls ulls quedan en
igual repos un y altre.
Pót recordarho qui haja vist dormir á un fillet sèu, qui haja contemplat
á eixos sers plens de tendresa, quant la salut y la alegria los mantenen
la vida, y quant l'alé y'l consol de la mare los anima y ampara. Mes, ay
del inocent que's desperta sense trobar consol! ay del cos despert que
s'agita en la infancia, quant se li acosta la hora de descansar lo cos!
Així tranquila y hermosa, ab la ilusió de tenir prop l'alé de la mare,
dormia, en la matinada del dia cinch de novembre, la inocenta Blanqueta,
sense haverse mogut de la mateixa posició en que la havia deixada la
mare la nit anterior.
A la hora en que mossen Borra, després de haver passat una nit agitada,
se despertava ab una esperansa alegre, la pobre Blanqueta, després de
haver passat una nit tranquila, comensava á dar senyals de despertarse,
y estava próxima á obrir los ulls, pera topar ab una imatge de
desconsol.
Quant la claror de la matinada comensá á penetrar per entre las
escletjas de la vella finestra, Blanqueta doná las primeras senyals de
haver descansat prou: removent un poch son cos, y com prenent forsa sos
pulmons, despedí una respiració forta y llarga. A poch rato, y com
gosantse en aquell entorpiment dòls que preceheix al despertarse, se
posá plana en lo llit, y allargant y estirant las camas, feu un badall
que podia dirse entretingut per lo que durá, y trahent per últim fora
del abrich lo bras dret, lo allargá ab forsa, deixant cáurer la ma plana
en la part posterior del cap, ó millor diriam, lo cap y'l bras
s'arrimaren l'un al altre pera ajudarse mutuament, á fi de proporcionar
una posició nova y mes grata al que pugnava entre'l gust de descansar y
la necessitat de despertarse.
La carinyosa nina obrí llavors un poch los ulls, pera tornarlos á
tancar, com succeheix á la vista de la claror repentina, y en tan calmós
tránzit, pronunciá, mes moguda per la forsa del hábit que per altre
causa, lo nom que sempre en tal hora anomenava, aquell nom grat y primer
que s'apren de pronunciar ja quant lo mugró del pit matern constituheix
tota la felicitat y absorbeix tot lo coneixement del infant. Lo nom de
mare, mes que pronunciat, escapat en tal ocasió dels llavis de la nina
endormiscada, no tenia'l to ni de pregunta, ni de esclamació, ni de
contestació: era lo primer sospir que, sortint del cor pera saludar al
dia, prenia forma de paraula al passar per los llavis inocents, per los
quals se comunicavan son carinyo dos sers que vivian sols l'un per
l'altre.
Encara que no fou corresposta aquella paraula, com de costum, per una
altre paraula no menos dolsa, no havia de sobresaltar tan prompte
aquesta falta á una criatura que may havia anat escassa de consol y de
carinyo: ans bè, en la edat en que Blanqueta se trobava, després de
haver dormit en un llit mes tou que'l de costum, y desitjosa de allargar
un poch la agradable estada que's troba en lo llit al matí, lluny de
infundirli aquella falta de resposta cap dubte ni sospita, la induhí á
continuar disfrutant per mes temps del goig que proporciona lo calor
dels llansols, quant precisament s'acosta la hora de deixarlos. Així fou
que Blanqueta, en la nova posició que havia pres, continuá una altre
dormida, ab no menos gust que la de la nit, y no despertá fins que ja
verdaderament lo cos no tenia ja mes necessitat de descansar.
La segona volta de despertarse fou ja de altre manera, pus obrint sens
dificultat los ulls, los bellugá involuntariament á dreta y esquerra, y
gratantse ab totas dos mans prop de la lligadura dels cabells, quedá
prou serena y desperta per adonarse si estava sola ó nó.
Cregué de prompte que tal volta sa mare estaria en la altre cambra, y
esforsant una mica, no gayre, la veu, pronunciá de nou aquella paraula
de costum, acompanyantla ja de un to diferent de la primera vegada.
Repetí Blanqueta lo nom de mare per tres ó quatre voltas, mes vehent que
aquella no li responia ni havent esforsat la veu en l'últim crit, mirá
inocentment entorn, com pera volerse convéncer de que no estava dormida
en cap paratge, y llavors, demostrant casi mes enfado que altre cosa,
pus no tenia prou temps ni malicia pera sospitar cap altre causa, girás
mitj de costat, apoyant lo colze en lo coixí, y digué:
--Ay ay? mirau la mare, que s'en ha anat sense recordarse de mi.
Estirá un poch sos brassos la nina, com pera sacudir la peresa, y
entrantli ja casi ganas de llevarse, per lo mateix que tenia aquell dia
sobrada llibertat de jáurer, comensá á sentir impaciencia, y parlant com
si murmurás, digué:
--Y quina missa tan llarga! Bè m'ho podia haver dit que avuy n'era dia,
y haversem emportat.
Lo que es la senzillesa de la edat inocenta! En aquell moment tal volta
aquell cor sens malicia anava á inculpar al ser que mes estimava en lo
mòn, y deixava de ferho sols perque la mateixa causa de la inculpació li
sugeria de repent una idea agradable. Pensant en la missa, pensá en que
podia ser diumenge, y essent dia de festa, sabudas sòn las dolsas
ilusions que per tan frívol motiu naixen en las criaturas.
--Ara que hi penso, deya tota contenta Blanqueta; quant me divertiré
aquesta tarde, que aniré á passejar ab lo pare. Lo pare'm vá prométrer
que aniriam fins á la hermita y que besaria la ma á la mare de Dèu, y
que trencariam pinyons, y... Oh! qué m'agradan los pinyonets! Oh! qué
bonica déu ésser la mare de Dèu! Ah! Ja hi voldria ser! Besaré á la mare
y al infantó, al Jesuset.
L'excés de alegria que llavors esperimentava, lo desitj de que passás
rapidament lo temps, y tal volta fins de gosarse en contar aquella
satisfacció á sas amiguetas, li aumentá de nou las ganas de llevarse, y
li feu trobar mes en falta la mare en aquell moment. Anomená dos ó tres
vegadas novament aquella grata paraula, repetí lo nom de mare! aumentant
cada volta mes la veu, y fins carregant l'accent y allargant ab forsa la
última lletra pera sostenir mes lo crit. Peró la mare no responia, lo
temps passava, y la impaciencia de la criatura s'anava ja transformant
en dubte y de dubte en desconsol, comensant ja casi verdaderament á
adonarse de sa soledat. Si aquell cor inocent hagués vist clar lo sol,
pót ser hauria tardat mes en adonarsen de son aislament, peró en la
foscor de la cambra, encara que era de dia, no podia deixar de sentir,
al menos, tristesa, que no es poch pera una criatura avesada tota sa
vida á rébrer caricias.
Al arribar á aquest punt, los crits de mare! eran ja forts y continuats,
la tristesa y'l desconsol havian pujat ja del cor als ulls y á la cara
de la pobre nina, que, desbrigada del tot, allargava fora del llit son
flexible y hermós cos, correntli grossas llágrimas per las galtas, y
mostrant com si fos inflat lo llavi inferior, per la forsa del sospirar
y del plorar.
Sia la forsa de la necessitat ó la ma de Dèu, se veuhen sempre esforsos
en los desgraciats, que'ns semblan impossibles de ferse per qui no está
en la desgracia. Així debia succehir moltas vegadas, desde aquella hora
endevant, á la pobre Blanqueta!
No podent ja aguantar mes la desconsolada nina, y com deixantse escórrer
del llit, tocá de peus á terra, y corrent á la finestra, girá lo
baldalló que la tancava, y la obrí en seguida, trahent lo sèu preciós
caparró fora, pera véurer si descubria á sa mare.
La claror del dia, penetrant dins de la cambra, produhí com un espay de
consol, tranzitori, á la desamparada criatura; sa senzilla imaginació
torná á fixarse en lo recort grat del diumenge, y deixant de donar per
un moment lo crit de mare! no feu mes de prompte que mirar amunt y avall
del carrer.
--Sí, sí, digué ab alegria; diumenge es avuy, pus ni'l ferrer treballa,
ni passa la dula, ni cabalgaduras, ni bous. Oh! deya després ab
admiració alegre; y la claror es de dia de festa. Qué poca gent se véu!
Tothom déu ser á missa ó á fora.
Y distingint de prompte una dona al estrem contrari del carrer, torná á
renovárseli l'objecte de sa esperansa ó de sa tristesa, y cridá de nou
ab veu aguda: --Mare! Mare!
Engany cruel, que torná á fer cáurer en la tristesa á aquella pobre
criatura! Vehent Blanqueta que la dona no era la mare, sentida ja del
fret, per estar en camisa prop de la finestra, y olvidantse de la ilusió
de la festa, esclafí de nou en un plor, repetí desesperada aquell nom
que no se li apartava de la boca, y casi's pót dir que arribava á pensar
en un mal, cosa que tal volta no havia fet may en sa vida.
--Qué ploras, Blanqueta? li digué desde'l carrer aquella dona que
passava. Perqué t'estás á la finestra en camisa? No tens por de
encadarnarte?
--La Mare!... la Mare!... Jo vull la Mare! deya, mes esclamant que
responent Blanqueta, casi sanglotant de la fortalesa del plor, y
barrejánt seli prop de sa rosada boca la saliva y las llágrimas.
--Peró, qué't passa? tornava á preguntar la dona. Per esperar una mica,
posarse á plorar de aqueixa manera una noya tan gran? No t'en donas
vergonya?
La resposta de Blanqueta sempre era la mateixa: --Mare!... Mare!... Jo
vull la Mare!
La dona que inocentment havia fet aquellas preguntas á Blanqueta,
acabava de sospitar llavors, si tal vegada sa mare podia haver anat
ahont eran moltas donas del poble, y que ella també hi fòra, sinó per no
deixar sola en sa casa á una neboda que tenia comanada. Sortint aquesta
de sa casa en aquell moment, li confirmá la sospita, dihentli que lo
mateix pensava, y moguda la dona de certa compassió envers la trista
petita, sense sospitar lo trantoll que hi havia hagut aquella nit prop
de Balaguer, acostás resolta y carinyosa prop de la finestra, y digué á
la noya:
--Vóls que puje á vestirte? Entretant pót ser vindrá ta mare... Que tens
por de estar sola?
--Por nó, peró estich sola, soleta...! ¡Ay, mare, mare! ¡Qué s'es fet de
la mare!
--Ah! digué la dona, reparant que la porta estava tancada ab clau. Bona
la havem feta: ara si que no puch pujar encara que vulla. La porta está
tancada.
--Ay, ay, ay! cridá Blanqueta esparverada, sentint aquella nova, que en
sí no era res, peró que era prou pera causar espant á una criatura,
quant á son desconsol s'hi anyadia la idea de estar tancada y de haverse
perdut sa mare. Ay, ay, ay! Com ho faré si la mare no torna? Com ho faré
tancada tota sola?
Y com donant probas de penetrar un viu sentiment en aquell cor verge,
fixa tal volta sa imaginació en las dos últimas ideas que li feyan
aparéixer devant de sos ulls la imatge de la soledat molt mes negre de
lo que fins llavors havia sigut; tenint ja, si pót dirse, fam de consol,
mudá en sech sa espressió la afligida nina, y fent un moviment afirmatiu
ab lo cap, clavá sos ulls plorosos en la dona que li parlava, y li
cridá:
--Sí, sí, ferrera, sí: pujau, pujau!
--No puch, filla meva; li digué la dona tot apretant la porta.
Perqué no?... Pujau, ferrera!... No m'haveu dit que'm vestiriau?
--Sí, peró...
En aquell dubte anava á rómprer una mes forta desesperació, pus la noya
plorava amargament; peró adonantse la vehina, tot apretant la porta (que
per no tenir la barra estaba fluixa,) de que sota hi havia la clau
amagada, posanthi la ma en seguida, la ensenyá á la petita, que baixá un
tant lo plor al véurerla y li digué:
--Alabat sia Dèu! Sí, sí, ja pujo: no tingas por. Te vestiré y prest
vindrá la mare.
Y salvada ab la confiansa de la verdadera amistat, obrí á tota pressa,
pujá dalt de la casa, y després de consolar á Blanqueta, de haverli
aixugat la cara ab sa mateixa camisola, y de haverla fet sentar damunt
del llit, li posá las faldetas, lo jipó y li aná lligant las
espardenyas. Així li deya entretant ab suavitat y carinyo aquella bona y
compassiva dona, aquella vehina fiada y verdadera amiga de la mare de
Blanqueta:
--Véus, tonta, com tot aixó no es res. Perqué no cridavas ans, y també
hauria pujat? No ho sabs, que la ferrera t'estima? Vaja, dónam un
patonet, y baixa si vóls, que mentrestant, podrás esperar pel carrer si
véus venir la mare.
--Nó, tenint la porta oberta, ja m'estaré al terrat, que donaré menjar á
la guatlla, y si per cas... No us en aneu pas de casa, ferrera?
--Nó, filla meva, nó: vina si vóls.
Y la carinyosa amiga acabava de darli, com per íntima espressió de son
carinyo y de son desitj de consolarla, dos patacadetas ab la ma en lo
gruix de sas rodonas y blancas pantorrillas, quant, després de haverse
sentit per lo carrer un breu enrahonament, soná un crit y jiscle á un
temps, que deixá com estática y perduda á la bona dona, consoladora fins
llavors de la desgraciada petita.
La veu que se sentia era la de la neboda de la ferrera, y esta veu
s'anava acostant mes, y son plor creixia, pus tot desesperantse aquella
pujava ja escalas amunt de la casa de Blanqueta, pera tornar lo
desconsol á la que creya estar aliviada, y pera causarlo de nou á la que
no pensava en desgracia.
--Ay, tia, tia! cridava la neboda; qué será de nosaltres... --¿Qué?...
Qué! contestá la ferrera, sorpresa en lo mes íntim de son cor, y sense
péndrer ja cap interés per la nina á qui acariciava.
--Ay, pobre oncle! Quí li havia de dir!... Ja us dich jo, tia, que us
vareu salvar de bona no anant á Balaguer!
A aquestas paraulas, lo semblant de la ferrera quedá tot traspostat, los
ulls semblava que li saltassen del cap, son llavi inferior prenia un
moviment convulsiu, y ab la indecisió ab que bellugava ó sacudia son cap
á dreta y esquerra, s'haguera dit que'ls cabells se li erissavan.
--Bè... Qué... Digas... Parla!...
En tal moment aquella desgraciada esposa acabava de véurer una nuvolada
de miserias que atravesava per demunt de son cap.
--Sí, sí, tia, cridava la neboda, plorant, volent participar la mala
noticia, y no sabent com esplicarse; ja us dich jo que som ben
desgraciadas! Pobres de nosaltres! Pobre oncle! Y quina mala sort!
--Qué dius?... mala mort?... Mort?... Y quí la mort?
Aquesta ultima pregunta fou un crit de desesperació acompanyat de un mar
de llágrimas.