com las tè la fama de bons ó de dolents, pus lo Comte de Urgell diu "O
rey ó res", Ladislau de Nápols diu "O Céssar ó res" y si no ha dit una
cosa semblant Don Fernando, es perque son enemich ho diu, peró'm sembla
que si no ho diu ab la boca, ho diu ab lo cor. Preparauvos, donchs,
amichs, que si la sentencia s'escriu esta nit...
No pogué acabar de parlar mossen Borra, pus avantsant lo patge de la
porta, se vegé obrir esta, y aparegué de nou lo Rey, marxant cap á fora
resolt, y manifestant ab sos ulls la satisfacció que'l dominava.
--Depressa, mos barons, cridá així que obrí la porta; depressa! Cada un
vaja, sens detenirse, ahont li toque. Vestiuvos de totas armas, y á
cavall.
Y anant mirant ab llestesa als que allí hi havia, donava ordres ó
advertencias á cada un dels que anava topant.
--Tu, adelantat major, prepara los teus siscents y, llansa en cuixa, que
aguarden fins que se'ls avise. Tu, gobernador, fes reunir lo mes prest
tots los rocins genets que hi haja, y que, partits en quadrillas,
comensen á passejar á lo llarch de la línea: fes al mateix temps que
tots los peons, empavessats, arquers ó ballesters y las condestablias
vajan á sos punts, y no's mogan de arrasserats á la línea; fes que las
bombardas... pero nó. Vina tu, Aleix Moragues, mon fuster en pau y en
guerra, que qui tan bè ha sabut colocar las bastidas, no m'ha de fer
quedar mal en la feyna que avuy m'ha de fer; vina y prepara al mateix
temps tots los treballadors que tingas... Tu, Tamera, segueix altre
vegada ab mi, y no't done quimera si no tenias cálzer pera celebrar
missa en ma capella, pus molt será que demá no la pugas celebrar devant
del Sant Cristo de Balaguer. Y tú, y tú..., per fi, (digué ja com apurat
del temps que perdia,) tots, tots los que sian caps, vingan lo mes prest
á ma cámara, y vinga també lo mestre de camp, á qui convé buscar
prompte, prompte... y allí sabréu lo que per vostre Rey y per vosaltres
avuy s'haurá de fer.
Y partint á tota pressa, portant á son costat al donzell de Puymoren,
saludá cortesment lo rey Fernando y s'en torná al lloch que li servia de
cámara en lo siti.
Los circunstants que no devian seguir al Rey s'en anaren ab llestesa,
prenent cada un la direcció que mes li convenia, y així quedá lo clos
desocupat y buyt, no permaneixent en aquell lloch mes que mossen Borra,
lo qual, admirat de lo que passava, y desitjant ja donar descans á son
cos, sortí al revés dels altres, es á dir, ab gran pausa, y's dirigí á
la celda que li havian senyalat pera allotjarse en lo convent, repetint
creus sobre la boca, per los badalls de sòn que feya, y dihent tot
caminant estas paraulas: --Viscam y vejam... que demá será un altre dia.
Entre totas aquellas personas, quals semblants revelavan admiració,
dubte ó sorpresa, sols una n'hi havia que manifestava gran satisfacció,
per mes que procurás disimularho, y á contemplarse la vivacitat de sos
ulls y son ayre dessembrassat y de triunfo en aquells moments, s'haguera
pogut dir que aquell home se trobava en l'estat del qui, esperant ó
somniant una ditxa, véu ja obert y libre'l camí pera disfrutarla.
Així al menos ho demostrá, clavantse ab forsa y sens cuydado lo capell
en son cap, quant lo senyor Rey li feu senyal que's cobrís, y passant
orgullós al devant de la comitiva, en qual moment, ple son cor, en
efecte, de orgull, de satisfacció y de esperansa, pronunciá sols pera sí
las seguents paraulas:
--Ara si que crech en aquell adagi catalá, que es tan comú de algun
temps: "Si vols ésser papa, pósatho al cap."
### V. Si vols ésser papa, pósatho al cap.
Ja'm sembla que veig al lector impacient pera saber una cosa succehida
peró no contada, pera averiguar lo contengut de aquell paréntesis del
capítol anterior, que tal venia á ser, en mitj de aquest, lo tancament
del donzell ab lo Rey.
Calcule, donchs, ab los sentiments que dominavan á un y altre, lo
significat del primer cop de vista entre aquells dos personatges, cada
un dels quals esperava per son estil. Esperava lo Rey, y era tal la
confiansa que entreveya en aquell moment, que, de tan grata, arribava á
créurer que no devia confiar, peró sa pugna interior li feya traslluir
en la cara la espressió de la alegria que se sól tenir en tals casos; y
esperava lo donzell, peró de la manera que espera lo qui, dubtant de una
sort que no mereix prou, pugna també entre'l desitj de atrevirse y la
por de escarmentarse, qual estat del esperit no es lo que millor se
revela per la cara, y pót semblar modestia, quant, á voltas, es sols
inesperiencia del mòn.
Hi ha, no obstant, una excepció en aquest últim cas, y es la diferencia
que vá del home de bè al dolent, pus aquest vèns mes aviat son dubte, y
sab fingir en lo exterior l'ayre de qualsevol virtut.
Així succehí entre don Fernando y'l donzell: se miraren primer dubtosos,
y á la segona mirada del últim, lo primer vegé ja devant sos ulls á un
altre home. L'agafá'l Rey per la vora de la capa, (que sempre los
potentats se familiarisan en los perills ab los que'ls adverteixen,) y
com acostantlo á sí, li parlá de esta manera:
--Y donchs?...
Y anava á respóndrer lo donzell, quant, fent lo Rey com que reprenia una
idea fugida, li digué ab cert empenyo:
--Ah!... No'm recorda ton nom... Digasme ans que tot com te dius,
perque...
Ab la interrupció que feu aquí lo donzell guanyá un pas mes de terreno
en sa confiansa.
--M'admira que us pareu en la persona, quant tant vos importa la cosa.
--Sí, es cert: digas, digas, donchs; contestá lo Rey, fent major mostra
de familiaritat.
--Jo he sigut l'encarregat esta nit de fer la guayta en la estacada de
devant de las torres...
--Qué dius? cridá lo Rey, donant un pas enrera y soltant la capa al
donzell.
--Deixaume dir, senyor.
--Es que per allí, precisament, dihuen que es per ahont han sortit los
de la ciutat...
--Ja ho sè. Deixaume dir; repetí ab forsa lo donzell.
--Es que llavors tu...
--Senyor, si així perdem lo temps, si tal es vostra desconfiansa, poch
profit treuréu de ma revelació.
--Parla, donchs.
--Sí, continuá llavors lo de Puymoren; per lo lloch de ma guayta es per
ahont han sortit esta nit los soldats fugitius del Comte de Urgell, que
no eran pochs, y jo'ls he deixat passar, y jo m'alegro de haverho fet,
pera fervos un servey á vos, y si ara'm tornava á succehir, ho tornaria
á fer.
--Qué dius? No sabs?...
--Sè, senyor, que á resistirlos, lo siti hauria sigut mes llarch de lo
que vos desitjau, pus s'en haurian entornat dins. De esta manera, la
tropa gascona, que era la última ab que contava lo Comte, baix pretest
de fer sortidas contra los sitiadors, deixa desamparat al contrari pera
sempre, y's dirigeix á son pais, ahont la espera lo senyor de Favars,
que sortí ab tots los caudals de Jaume de Urgell fa pochs dias, y ha
escrit ara á sos compatricis que'ls espera en Gascunya pera repartir lo
diner entre ells, segons veuréu en aquesta carta que'ls fugitius m'han
donat pera justificarse.
Lo Rey agafá la carta y la llegí, peró tement l'altre que dubtás,
continuá dihentli ab energia:
--Duptau que aixó sia cert, quant al Comte li convé ara mes tenir tropas
dins que fora? Duptau que es major ventatja pera nosaltres tenir menos
gent que'ns resistesca? Duptau de que no tornará lo de Favars, quant li
ha sobrat temps pera fer allistament nou en Gascunya, com sabeu? Per fi,
senyor, per fi, (digué ab ánimo resolt,) ¿dubtaréu de qui posa en
garantia de aquesta bona obra son cap á vostra disposició?
Inclinantse aquí lo donzell de Puymoren y descubrint son coll, deixá mut
y pasmat al Rey; mes tornant á alsar lo cap ab serenitat, continuá
resolt de esta manera:
--Rey Fernando de Aragó, si teniu encara por de la terra gascona, ja us
donaré á son temps un remey, y si us basta ab la relació de lo que
passa, ohiu encara, pera major tranquilitat vostra, la relació de lo que
tè de passar.
--Per vida de...! esclamá lo Rey, que no sè si ets ángel ó ets diable.
Digas... digas... Tens rahó: parla.
--Tot lo que vos creheu de traició no es cert. La traició es certa, peró
vos no sabeu la forma, y jo la he sabuda per los mateixos gascons.
--Qué dius! torná á esclamar lo Rey, y obrint sos ulls de foch; parla...
parla...
--La traició no es del exércit, es de alguns vassalls dels pobles
vehins, que moguts per Berenguer de Fluviá, vindrán en forma de somatent
ans de la matinada, y donant rebato al campament, procurarán fer una
embestida per introduirse en la ciutat...
--Y qué?... interrompí lo Rey ab impaciencia.
Lo donzell se somrigué ab calma, com volent infundir mes confiansa al
Rey.
--Vencedor de Antequera, li digué ¿qué podrá fer un poble mal conduhit
contra un exércit ben ordenat? ¿Qué fará lo rebato per fora, si no hi ha
dins qui li puga obrir pas? A mes, que en vostra ma teniu lo medi.
Deixau que s'acoste lo desordenat somatent, deixau que vinga fins á la
línea, que ell no sab lo que li espera.
Lo Rey mirava de fit á fit al que li parlava, y á cada mot que sentia,
obria mes sos ulls, respirava ab mes forsa, y casi's transportava ja al
lloch del triunfo, que pochs minuts ans creya véurer fosch.
--Las bombardas que teniau (continuá lo donzell, ab to de seguritat, y
parlant mes depressa sens que s'interrompés,) y las que vos han portat
los arrays y patrons de Tortosa, colocaulas prest en lo tossal mes
inmediat ó derrera de qualsevol bastida, ab tal que dirigescan son foch
al punt per ahont ha de acostarse la gent armada. Deixaula acostar,
deixaula que arribe fins al peu de la línea, y llavors...
--Llavors qué? preguntá y esclamá lo Rey á un temps, posantse las dos
mans al cap.
--Llavors, digué l'altre ab calma, feulas disparar totas á un temps,
espargiu lo foch y'l fum entre aquella gent arreplegadissa, que ni sab
lo que es guerra, ni coneix la virtut de aquellas máquinas milagrosas,
y... ja veuréu com, en pochs minuts, queda net lo camp, dispersantse
tots en totas direccions, y com á vista de un remey tan supremo, baixa
lo mateix Comte á rendir sa espasa als peus de son llegitim rey.
--Vóls dir?... y qué?... com?
Lo Rey no sabia qué preguntar, de tan que volia saber y prevéurer y
evitar y asegurar á un temps.
--Teniu confiansa en mi? preguntá lo donzell.
--Oh! si la tinch? Com á infant de Castilla y com á rey de Aragó,
demana...
--Com á rey de Aragó deveu dir, y prou, que ho sòu y ho seréu.
Lo donzell guanyá un altre pas de terreno en sa esperansa.
--Sí: demana de mi.
--Demano sols un títol, de que no podeu donar diploma: donaume'l títol
de amich, y res mes.
--Homens així'm faltavan! deya pera sí'l Rey.
Y anava á apretarli la ma, quant renovántseli la possibilitat de tornar
los gascons, se detingué, posantse la ma á la boca, com que
discorregués, y digué:
--Peró si'ls gascons tal vegada... Tu me has dit al principi...
--Sí, en efecte: vos he dit que us donaria un remey. No us fassa por la
Gascunya, quant tè aquí poch profit: escriviu á Cárlos, rey de Fransa,
que's queixe del Comte de Foix perque fa armas contra'l papa Benet,
diheuli que envie predicadors á la Gascunya que defensen la causa del
llegítim Vicari de Dèu, y... fins si voleu, jo escriuré al cardenal de
San Estaci, á qui conech de Italia, pera que hi done un cop de ma.
--Has estat en Italia?
--Hi he estat, peleant ab florentins y venessians, y sols n'he vingut,
al saber que en ma terra hi havia rey y necessitava las espasas dels
bons.
--Oh! dígasme ara ton nom, bon amich, dígasmel ara, que no'm recorda y
no m'en vull olvidar mes.
--Lo donzell de Puymoren.
--Puymoren, sí... Puymoren, (repetí lo Rey, fent esforsos pera
pronunciar bè lo nom.) Ja no se'm olvidará mes.
--Y bè, preguntá l'altre ja ab accent dominant. Qué voleu mes, rey?
Voleu encara entretenirvos? Qué us falta ja pera no córrer al triunfo
que us espera?
--Res, res, donzell de Puymoren! cridá lo Rey, donantli la ma.
--Corremhi, donchs, senyor!
--Sí, sí, corremhi, corremhi!
A aquest crit, que donaren los dos ab forsa, lo patge del glávis tornava
á obrir la porta que poch ans s'havia tancat, ab pasmo de tots los
senyors y capitans que componian l'exércit de Fernando.
### VI. Lo somni de mossen Borra. Las bombardas.
Come trovasti, o scelerata é brutta Invenzion, mai loco in uman core?
Per te la militar gloria è distrutta; Per te il mestier dell' arme è
senza onore; Per te è il valore e la virtù ridutta...
Ariosto.
Ánimas com la de mossen Borra no poden ésser conegudas sinó per lo
mateix que tè la sort de possehirlas. Quants hi ha que aparentan en lo
mòn possehir un esperit privilegiat, que logran fins enganyar á aquell,
fentli créurer que sa modestia, sa serenitat ó sa mirada compasiva
indica una inteligencia de sabi, una valentia indomable ó una
sensibilitat esquisida, y no obstant, tot alló no es mes que apariencia
y exterioritat, pus los falta la principal dot, qual es la franquesa del
home honrat y'l desprendiment de las vanitats mundanas. ¿Qué m'importa á
mi que'l que tè rahó cride y s'enardesca, si la rahó y sa conciencia'l
fan cridar, no volent transigir ab la hipocresia ó ab l'orgull? ¿Qué
m'importa á mi que mossen Borra's riga de tot lo mòn, que ab la burla de
un fassa ríurer als demés, si al fi óbra per un fi moral, si sa burla es
per ell lo cástich que, en conciencia y escandalisat dels vicis, créu
donar als que'ls cometen? Per aixó ell ríu, y ríu en la cara, mentres
plora ó s'enardeix ab lo cor, y per aixó també sembla indiferent á las
causas y objectes que causan ilusió als demés, pus pera ell no hi ha mes
ilusió que las grans realitats quant las contempla ó que las grans
causas que las motivan quant las preveu.
Qualsevol haguera dit, vehent al juglar de la cort, ab la calma ab que's
dirigí á sa celda, que aquell home era indiferent á tot lo que passava,
y que no participava tal volta del entussiasme que infundí en los
magnats la transformació repentina del Rey. Per ell, ni aixó, ni la
aparició del donzell, ni'l moviment que en totas direccions se notava
era res: fins allí no veya mossen Borra mes que ilusió dels altres, y
pót ser algun misteri, que no coneixent prou, no volia cansarse en
endevinar. Lo únich que feya en tals casos era trobar per alló motiu
pera transportarse endevant ó enderrera, ja plorant per lo gloriós
passat de sa terra, ja gosantse en un esdevenidor felís, peró sols felís
pera ella, quant, en sos cálculs, arribava á entrevéurer un camí ó
principi de camí pera aquell temps hermós creat instantaneament en sa
fantasia. Cor de home de bè quant feya ríurer als demés, cor de poeta
quant reya dintre de sí mateix!
Participava son cor de eixas dos qualitats, quant mossen Borra se sentá
sobre son llit pera despullarse y descansar, y tota la conversa que ab
sí mateix tenia se reduhia á aquestas rahons: primer deya: --Y bè! Qué
será al fi tot aixó? Una cosa mes ó menos grossa, peró al cap y á la
derreria una de tantas cosas del mòn. Y á poch, y després de
reflexionar, ó quant de segur ja's transportava, repetia lo seguent:
--Mentres hi haja guerra á casa, petitesa y miseria. Dèu la acabe prest
á dins y la encenga á fora, que així hi haurá grandesa y abundancia!
Y mes fixat en son desitj que en lo que passava, tot ficantse la gorra
de estam blanch de Vich, anava á dar la última apretada á la finestra,
per si no estava ben tancada, quant de repent ferí sos oidos un soroll
en la part de fora, y en lo que may hauria ell pensat en aquella ocasió.
Era'l mateix soroll que, en aquell instant, separava en las passeras del
riu de Farfanya á las dos amigas de Menargues que anavan en busca de sos
esposos, y que, omplintlas de horror y espant, las feya pérdrer la esma
y precipitar per entremitj de las ayguas!
Al regonéixer mossen Borra que aquell soroll era compost á la vegada de
veus humanas y de campanetj, tement la realitat de una cosa que no havia
pensat ni previst, estigué un moment com dubtant, mes allargant luego la
ma al bancal de son llit, se embolicá ab ell de qualsevol manera, y obrí
mitja finestra pera mirar lo que tant lo sorprenia.
--Dèu del cel, esclamá de prompte admirat, vehent lo cercle de llums
que's descubria entorn de Balaguer, encara que á alguna distancia; es
possible! Es á dir, que aixó durará mes de lo que'ns pensam!
Peró després de contemplar un poch, y com reprenent de nou sa calma,
torná á tancar la finestra, y dirigintse de nou al llit, digué:
--Ba, ba! Somatent que no vè de Barcelona, somatent sense procés,
veguer, ni bandera, no será may res de bo.
Y tot arreglant lo bancal y la gira del llansol, anava discorrent de
esta manera:
--Lo somatent ó ha de ser gros, per una gran causa, partint del centre
de la terra, ó ha de ser petit, y per una causa petita, com quant un
poble persegueix ab lo Via fora! á un malfactor. De manera, que ha de
ser una cadena pera subjectar tirans, ó una soga pera penjar á un
lladre, y ab bona fe, crech que aquest no es mes que una mala anella de
la cadena y un mal filat tros de lligam, pus sens cap y sens concert
surt contra un exércit aguerrit.
Aquí mossen Borra, sentat ja dins del llit, apagá lo llum y se senyá,
peró fos que en la fosca se concentrás son esperit, fos que sa
imaginació se exhaltás per l'efecte fantástich que li havia causat lo
conjunt dels bruchs y matas encesos, ó que sa memoria's transportás á
grans fets passats que coneixia; lluny de posarse de seguida á jáurer,
com sempre solia, continuá llavors involuntariament sentat per un rato
en lo llit, fent las seguents reflexions:
--Oh! qué bonich déu ésser un somatent, quant, espressant l'esperit de
la terra, se dilata desde'l cor de ella fins á sos estrems; quant sòn
tots uns, y rey y poble van units, y no's pensa mes que en la honra de
la patria! Oh! jo veig en aixó lo carácter guerrer, l'esperit libre del
catalá, lo fruyt de las grans lleys del pais, de aquellas lleys que han
sigut la mare de totas las glorias dels antichs temps. Sens aquellas no
hi hauria hagut esquadras ni conquistas, ni hi hauria hagut riquesas ni
llibertats, no hi hauria hagut reys ni pobles felissos.
Y així, anant saltant vagament de uns pensaments á altres, peró lligant
los uns ab los altres, vehent devant sa imaginació tots aquells objectes
que anomenava, y altres que li anavan ocorrent, acostat ja lo cap al
coixí, pronunciá encara aquestas paraulas, que probavan lo calor de sa
imaginació exaltada:
--Quí pogués véurer á algú de aquells reys que pelearen en Sicilia y en
Italia, aquells estols que tallavan lo mar en totas direccions, aquells
almugavers, que pujavan á las montanyas y assaltavan los murs com qui
puja á un marge... y oir aquells crits de San Jordi... San Jordi y
Aragó!...
Mossen Borra havia quedat ja en tal punt adormit.
Peró no cregau que la exaltació del juglar despert havia de cessar per
aixó. La exaltació se tornava llavors ilusió pera'l juglar que dormia.
Ningú podria pintar lo que tal volta espressavan llavors las faccions
del juglar que dormia, gosantse en l'hermós quadro que era objecte y
causa de son somni, lo que espressaria aquella cara entre la gorra y'ls
llansols, pus ningú ha pogut observar lo que fa un home en tal cas,
quant la quietut lo rodeja, y quant ni la menor transparencia de llum lo
distrau.
Lo primer objecte que vegé dormint mossen Borra fou un cavall blanch, lo
cavall de Sant Jordi, que, volant pels ayres, se dirigia en llargas
embestidas á tots los extrems de Catalunya, donant renills y estufant sa
cabellera quant arribava á certs punts. En Portfangós y en Salou lo vegé
córrer casi á rans de la aygua per entremitj de innumerables galeras y
altres embarcacions, sens que may ensepegás en cap fusta, sens que may
sos arreus se enrredasen en cap vela. Semblava com si'l cavall esperás
indecís, com si li faltás la carga pera partir, com si no fos la hora de
trobar al cavaller propi que l'havia de montar. Oh goig inefable! Lo
cavall ja no anava sol. Sobre de ell veya ja mossen Borra al mateix
sant, patró de Aragó, vestit mitj á la grega antiga, portant á sa ma la
flamejant llansa, y á la gropa un altre cavaller jove ab corona reyal y
aguantant ab lo bras esquer un escut de las barras de sang. La fisonomia
del sant poch importa al devot, peró la del cavaller de la gropa
interresava sobre manera al juglar: aquella cara ell la havia vista, la
coneixia, y, á pesar del goig que li causavan sas miradas, una de
aquellas confusions misteriosas que ocorren en los somnis li impedia,
sense saber perque, de poder adivinar á quin amich perteneixia. Pegá una
volada'l cavall, despedint entorn de sí una grata resplandor, que donava
un brill vaguejant á la platejada armadura que'l cubria á ell y als
cavallers de sa carga; y á pesar de tal bellesa encantadora, no cal dir
que ab lo cavall resplandent s'elevá també, com subjectat á sos peus ò
dominat per sas ferraduras, l'infernal y vert drach alat, trahent sa
llengua de sageta, resplandent y bell també, com pót serho per son estil
la pintura de un foch de infern, que deixa véurer per tot la ma y la
habilitat del artista que la ha executada. Per demés es dir aquí que'l
juglar doná també un salt en lo llit, desitjós de véurer la cara que li
fugia... Peró no li fugia, nó. Lo juglar volava lo mateix que'l cavall,
seguintlo á poca distancia, y tots junts se remontaren fins á arribar al
cim mes elevat de la montanya mes alta de Catalunya; allí lo cavall,
clavant sas ferraduras ab forsa en las rocas, com se conta del de la
reyna mora del castell de Ciurana, emprengué una embestida, y atravesant
lo mar, no pará fins á distingir una gran ciutat de Italia, fins á
arribar á Nápols, devant de quals portas, descavalgá lo cavaller rey, y
quedá prop de ell en sa guarda lo cavaller sant. Peró ans que allí
arribás, quantas cosas no alegraren lo cor del juglar volant, que venia
á fer en tal cas la feyna de un patge alat. Mentres lo cavall corria,
anavan descubrintse á dreta y esquerra islas y territoris, que senyalava
ab sa llansa, tot passant, lo sant guerrer, com pera indicar al company
que totas aquellas terras eran vassallas sèvas; en un extrem de Italia
se veya alsar, també volant, lo lleó alat de sant March, mirant ab vista
espantada aquell nou succés, en totas las riberas se veyan atravessar
grossos peixos, sanguejant en sas espatllas las barras de Aragó, y prop,
prop ja de la hermosa Nápols, tan tranquila estava la aygua, que en lo
fondo del mar se veyan reflectits los volants viatjadors, colocats á la
inversa, de manera que mossen Borra gosá certs moments com á juglar, al
contemplar lo moviment de las camas y la panxa del cavall, com gosá no
menos, crehent véurer en sa ilusió que'l drach tenia la fisonomia del
gat roig, y que volent detenir al cavall, prop de Nápols, ab sa unglosa
arpa, li arrimá aquell una tremenda cossa. Pera ferse obrir las portas
de Nápols, cridá lo cavaller jove á infinitas legions, que aparegueren
donant lo crit de "Sant Jordi y Aragó!" y en seguida tingueren lloch
infinitas pugnas, succehintse y pasant rapidament unas aprés de altres
com los quadros de un panorama. Al cáurer las portas, se descobrí en
mitj de un portal una reyna embolicada ab un manto que assegurava en son
cos, mentres que un guerrer, portant un escut ab unas flors de lis,
avansava pera despullarla de la reyal vestidura. Al descubrir la
intenció del guerrer, avansa també'l rey jove, la reyna se guarda no
menos de ell, peró al fi acaba per obrirli sos brassos, y cobrintlo
també ab son manto, se'l emporta seguit de tots sos guerrers, que
allunyan al contrari, fan cáurer son escut de las flors de lis y passan
per demunt de ell. Fins aquí sempre vegé mossen Borra al cavaller sant
prop del cavaller rey, peró mudantse en sech devant los ulls de sa
imaginació la escena que contemplava, observá que'l sant havia
desaparegut, que'l camp gloriós de guerra s'havia transformat en un
lloch cortesá, pus lo rey estava rodejat de donas, entre quals nuus y
blanchs brassos, apareixia com lligat per una voluptuosa cadena. Lluny
de véurer allí al sant, li semblá al dormit juglar que veya sols al
drach infernal, senyorejant per totas las cambras del palau y mudant sa
atmósfera ab son álit calent y verinós. Mossen Borra, á qui agradavan
las festas y las glorias, á qui havia seduhit de prompte la bellesa y
grandesa de aquella morada, y á qui atreya continuament la amistat del
rey jove, vehent al mateix temps camins de gloria y camins de deshonra y
perdició, indecís, dubtós, sentint oprimit son cor y respirant ab
fatiga, doná proba en son llit de descans, de que realment patia y se
congoixaba, pus respirant ab pena, casi no li faltava sinó esclatar en
un plor pera desahogarse. Seguint lo somni y la fatiga, somniá que, tal
volta mirant cap al altre part del mar, trobaria pót ser algun consol, y
dirigint cap allí sa vista, li semblá, lluny de descobrir l'objecte que
buscava, véurer tan sols una altre reyna plorant, y prop de ella lo
noble escut de las barras abandonat á sos peus y cubert sols de llorers
sechs.