pus gran part no deixaban la corassa ni pera anar á béurer, y com era
lley y costum catalana antiga que'l catalá en guerra dorm vestit y ab la
llansa prop, de aquí resultava, que tals militars ostentassen mes ferro
que seda, lo que provenia també, en part, de que la antiga cort de D.
Juan I de Aragó, si bè prengué modas y costums de Fransa, no se semblava
ab tot de molt á la ostentosa cort de D. Juan II de Castilla, á pesar de
haverhi rich home en Aragó y Catalunya á qui no podia igualarse cap rich
home ni príncep castellá, entre altres lo mateix Jaume, Comte de Urgell,
ans de sa desgracia. No vól dir aixó que entre los senzills vestits dels
catalans y aragonesos no hi hagués amagada molta riquesa que no's veya
de prompte, pus espasas portavan alguns de pom y crehuera niellats, que
valian mes or que no pesavan, y fins hi havia poms, encara que pochs, de
jaspi y de cristall de roca, dagas ab mánech de fusta de ginjoler,
treballat ab motlluras de or y pedres, cinyells que eran fets de pessas
de plata, y algun s'en veya, que portava los devant-brassos gornits de
parxe de seda, ab sivellas, caps y platons també de plata. En las
vestiduras no deixava de haverhi també algun que altre caputxó de
perset, y altres pessas de panyo de Berni ó de Malines de grana, y mes
de un mantell ó huca de briscó, cintat entorn, ab que se embolicava
algun senyorás, dels que solian anar á cavall ab estreps plans; peró
també mirat en general, lo que mes se veya eran panyos de Ceret, alguna
tela de fustá pelós, de que'n portavan abrigons y cassots dels que'n
deyan de dos (que tal volta servirian sols pera cubrir la espatlla), y
que solian ser, per lo comú, de drap de Canemás picat blanch; y entre
aquestas vestiduras, que eran, á mes de la gonella de malla, del gorjal
y de las espatlleras, que tenian la costum de no deixar, es á dir,
entremitj de aquestas robas, que podian dirse molt bè secundarias pera
aquella gent tan guerrera, fins pót ser s'hi arribava á véurer algun
jupó de cotonina rasa blanca, dels que ja en aquell temps ne deyan fets
á la antiga, y que ells sabrian com eran fets.
Ara, per lo demés é indistinctamente en castellans, aragonesos y
catalans, véyanshi diversas y estranyas pessas de roba, de que sols se
conserva lo nom, com eren apaquins, samfonets ó simfonias, clotxes y
altres objectes, de que sols parlan los dietaris é inventaris de aquell
temps; y en certa part, fins eran iguals uns y altres personatges de
diferentas nacions, com per exemple, en portar calsas ab solas, en la
forma de las armas y dels arnesos, quant los vestian, en la malla de
ferro, que portavan ademés del arnés, y en lo modo de dur partit lo
cabell en dos meytats y á rans del coll, costum que s'havia conservat
per molts sigles, y com un ressabi de las cabelleras godas, que sols
havian perpetuat los almugavers, y que encara havia de passar un sigle
fins que desaparagués del tot, es á dir, fins que'l rey de Espanya y
Céssar de Alemania se presentás pelat.
Pense'l lector l'efecte que havia de produhir aquell variat conjunt de
vestits y figuras, y si per aixó allarga la imaginació fins á calcular
quina seria la diversitat de caras y de mostatxos, y quinas las
contraccions de cada fisonomia, animada per lo calor de la foguera, per
lo vi y per las riallas, de segur que li vindrán desitjs de contemplar
qualsevol quadro que espresse una cosa análoga ó semblant, ó de que
algun pintor s'hi inspire.
Ab tot aixó, no obstant, tindria poch lo que llegís, si no se li donava
una idea de lo que tal gent parlavan y de quina manera ho feyan, pera
ferse cárrech al mateix temps de quins eran los asumptos y demés
objectes que llavors podian móurer l'interés dels que esperavan, que
sempre en tot cambi ó contratemps polítich hi ha que esperan.
--Qui dia passa any empeny, deya lo vell capitá Ramon de Báges, volent
indicar en una questió que sostenia, que ventatja era anar passant dias
en lo siti, suposat que cada dia era una sangria mes al malalt de dintre
de las murallas.
--Bonas sòn las sangrias, contestá Pere Alonso de Escalante, mes pera
donarlas, convé que'l barber no estiga dejú.
--Lo cas es la sangria, replicá al jove castellá lo vell catalá, que bè
ó mal donada, lo que convé es que fassa efecte. No es així? anyadí luego
y mirant als altres.
--Nó, contestá mossen Borra, y aquesta volta no vos ha servit de res la
esperiencia.
--Eh? digué'l castellá, crehent que mossen Borra li dava la rahó, y que
deixava burlat al que antes havia sigut son antagonista, quant tractá'l
rey Fernando de buscar lo millor medi pera dirigir las operacions
militars.
--Es que tampoch vos dono la rahó á vos, replicá mossen Borra. Tan
desacertat está l'un com l'altre. Y es clar: tractau de sangrias pera
curar al malalt, y lo que's busca aquí es matarlo.
--Ángela! cridá, desde un recó, y tot omplint un got, En Gil Ruiz de
Liori, significant ab aquell mot la aprobació de la sentencia. Haveu
parlat com un llibre. Lo que convé es la sangria, peró sangria que mate.
A aquesta espressió, Anton de Cardona, ab veu mitj baixa, se dirigí al
del costat, y fent ab lo front y'ls ulls lo que fa un quant
s'avergonyeix, li digué: --Se coneix bè l'amor que de molt antich porta
al malalt! Crech que, per ell, s'acabaria la compassió.
Y En Liori, que observá la actitut del Cardona, mogut de son orgull,
pera dar á enténdrer que insistia en son odi personal al Comte de
Urgell, continuá omplint lo got, y plé que'l tingué, se espressá de esta
manera:
--En tant aprobo la sangria, que desitjo al malalt lo fi que ha de fer
la bota de ahont surt aqueix vi. ¿No pensau així, don Enrich?
Lo de Villena, que era á qui feya la pregunta lo Liori, y á qual noble
esperit repugnavan los odis concentrats, lluny de correspóndrer á la
invitació del altre que li acostava lo got pera que trincás ab lo sèu,
contestá ab fredor y senzillament:
--No vull jo tan mal á qui'ns proporciona tan bonas vetlladas. Llarga
sia la vida de la bota, com que jo bech á sa salut, y Dèu fassa que, ans
de dessangrarla, pugam tornar á nostras casas en pau.
--Aristotélich sòu, digué al de Villena mossen Borra, pus mes cas feu
del cos que de la ánima.
--Sí, paripatétich del tot, quant se tracta de la bota, pus en aquesta
sí que la ánima li entra pels sentits. Y en seguida, com volent parlar
formalment, anyadí: --Lo que jo desitjo y tots devem desitjar, y ho dich
y torno á dir, es que vinga aviat la pau, y's puga estar ab tranquilitat
cada un en sa casa.
--Ho crech, com ho diheu: voldriau vos pau pera donar vida á la ciencia,
que es la vostra amiga... Llavors sí que pót ser fariau revíurer los
bons jochs florals que'ns portá de Tolosa lo rey Don Joan, y que ara sòn
tan morts com los pobres ministrers de la casa reyal, que si no
vinguessen aquí alguna nit á tocar la xelamia y la cornamusa, de segur
que no sabrian com donar forsa als pulmons pera bufar sos instruments.
Pobres minyons, pensar que fan ofici de moro, pus may sinó moros haviam
vist en los campaments, tocant lo rabeu! Peró tot se arreglará ¿no es
veritat?
--De mes verdas s'en maduran. Deixau que'l Rey vaja á Barcelona, y
veurém ministrers en la cort y en lo Palau, y jochs florals, y...
--Qué es aixó de jochs florals? preguntá Joan Hurtado de Mendoza,
interrompent als dos que seguian en sa conversa, y que s'havian separat
ja de la dels demés.
--Es una flor, contestá'l de Villena, que per allá, per las Castillas,
no's cria.
--Millor diréu que no s'arrela, digué rihent lo juglar, aludint als
esforsos del de Villena, que sols pogueren tenir resultat mes endevant
en Barcelona.
--Fins de las flors coneixeu las virtuts, continuá'l castellá, prestant
respecte á Don Enrich; pera vos no hi ha res amagat, y jo estranyo sols,
que tan adivinador com sòu, no hajau inventat una manera millor de fer
la pólvora ó la salpetra de las artellerias, ó que tal invenció no haja
sortit primer de vostre cap. Tan coneixedor com sòu de la alquimia, y de
la...
Y'l militar castellá quedá ab la paraula en la boca, per no recordarli
altre nom de ciencia mes conegut; peró mossen Borra suplí la falta,
dihent:
--Sí, la alquimia, y la astrologia, y fins la ciencia Margarita, y
l'estrolabi... Y lo mes estrany, (anyadí després de una petita pausa,)
lo mes estrany, que qui créu en tot aixó y ho practica, no créu en
anells de virtut, ni en espasas de constelació, ni en moltas y moltas
altres cosas.
--Estranyesas del mòn! contestá Don Enrich, ab lo somrís que revela la
modestia y prudencia del sabi.
--Es que ho dich com ho crech, insistí'l castellá; pus m'admira que
aquesta invenció de la artelleria marxe tan poch á poch.
--Ja vindrá la millora á son temps, com vindrá á totas las cosas, digué
Don Enrich; en Italia, ja veheu com la emplea En Carmanyola, aqueix gran
capitá de qui esperan tan de bè los venessians, en termes que ha fet
desaparéixer dels exércits l'antich *carroccio*.
--Y tal *carroccio* y tal carrot, interrumpí ab burla mossen Borra; ja
era hora de que aquella gent desterrassen aquell embrás, ahont anava
barrejat lo temple de Dèu, lo celler, la cuyna y l'hospital.
--Així es, torná Don Enrich! contra las pilotas de foch res hi val.
--Arma de cobarts y de traydors, (digué desde son recó, y caragolantse
sos blancs mostatxos Ramon de Báges,) pus ha subjectat al cálcul lo
valor del home, transformará al soldat en máquina, y aumentará ab lo
temps lo poder dels déspotas y traurá la seguritat á las ciutats!
--Ah! esclamá, bufant de coratje un jove castellá, que posantse en peus,
doná dos ó tres voltas, apretant sos talons en terra y fent ressonar los
esperons; ah! quant cert es lo que diu l'experimentat capitá. En efecte
es així: com hi ha mòn, teniu rahó.
--Si tals cosas, replicá lo vell, sols podian haverlas inventadas moros.
--Al menos, digué Don Enrich, los moros de Ronda, en son siti, foren los
primers que usaren bombardas, qual invenció aprengueren dels tartres,
peró de aquellas á las que ara s'usan hi ha una gran diferencia, y no
dubto que las del gran capitá Carmanyola dehuen ser ja molt millors.
--Sempre gran capitá y mes gran capitá, digué una veu de un recó; com si
no sabessen son orígen.
--Gran, sí, cridá Don Enrich, y si algu tè per petit son orígen, diré
que tot gran foch prové sempre de una guspira... Las obras, las obras
sòn las que s'han de mirar dels homens.
--Y jo anyadiré, digué'l juglar, que en lo pot petit es ahont sól
haverhi la millor confitura... Lo que jo sento, (anyadí luego, parlant
no com á juglar, sinó ab calor de bon patrici,) que hajam de pérdrer
aquí lo temps sentint contar bruixerias de si lo sabi Merlí y fra Anselm
Turmeda fan camisas pera que'l Comte se puga escapar volant, de si
acabat del siti vindrán revoltas, de que si Jusuf (aquell que també posá
una mala camisa á son antecessor Mahomet de Granada,) enviará forsas
contra'ls sitiadors de Balaguer, y altres bestiesas que de res
serveixen, quant al fi y al cap tot lo que's fa no es mes que pera
matarnos germans contra germans.
--En quant á mi, (contestá'l castellá Sandoval, á qui no podia tractarse
de cobart,) creheu que voldria tornar á ser ja en ma terra, y que'ns
ocupassem en conquistas mes útils.
--Sí, peró... li digué lo Mendoza; bo es desitjar que tornem á Castilla,
mes la honra de Fernando exigeix que no se'l desampare fins que estiga
ben assegurat.
--Pau hi haja, digué lo vell Báges, que lo demés queda á nostre cárrech.
--Ja... ja... repetiren alguns castellans, com crehent que'l pundhonor
catalá s'havia ressentit; y algú fins anyadí: --Com, segons dihuen, lo
Comte encara tè molts partidaris.
--Es cert, alguns n'hi ha, digué mossen Borra, peró tot aixó es res si
Fernando fa lo que déu fer, si sab tenir pau y guerra, si sab portar la
guerra ahont déu, que es lo modo de tenir pau aquí. Y com suspirant en
seguida y mitj cantant, digué per tres ó quatre vegadas: --Italia!...
Italia!... Italia...!
--Com hi ha mòn! cridá rihent llavors un de la rodona, que, poch amich
del vi, y apoyant lo colze sobre lo pom de la espasa, comensava ja á fer
badalls de son; teniu la gracia, mossen Borra, que á voltas sols vos
enteneu vos. Desitjau la pau, diheu que pera tenir pau s'ha de tenir
guerra, y voleu guerra y pau á un mateix temps. Lo diable que us
entenga.
--No falta qui m'enten, contestá l'altre, mirant als capitans vells de
Aragó y Catalunya; si vos no fosseu tan jove, si tinguesseu recort ó
noticia de antichs fets, y sobre tot...
--Parlau clar y de una vegada, digué'l jove, interrompent al juglar.
--Paciencia, cavall frisó, paciencia.
La atenció general se fixá llavors en los dos que parlavan, temerosos
tots de alguna indiscreció del jove, peró aumentá encara y's doblá
aquesta atenció, al ohir las paraulas seguents de mossen Borra: --Dich,
jove, que no dirias aixó, sobre tot... sobre tot...
--Qué?
--Sobre tot si sabesses la rondalla dels gats.
--Oh! oh! cridaren tots; de rondalla estam: contaula, contaula.
--Rondalla tenim, deyan altres avisant als de mes lluny; mossen Borra
parla: silenci, atenció.
--Bè está, contestá'l juglar; ja que tant m'ho demanau, vinga la
rondalla, y qui no m'entenga, que estudie á Isop ó s'en vaja á dormir.
Y posantse en peu lo juglar, ficada la ma esquerra entre la obertura de
sa gonella, y allargant la dreta, com volent imitar la actitut de algun
predicador conegut, comensá de aquesta manera:
--Prop de una gran casa s'en vá fer una altre de petita, y en una y
altre tenian son corresponent gat pera guardarlas de ratas. Quant la
petita era petita, lo gat de la gran sols se cuydava de la sèva, peró
damunt de la petita hi feren un altre pis y sobre del pis un altre, y
així resultá que la segona era ja tan gran com la primera y li feya
sombra. Lo gat de la gran s'omplí llavors de enveja, y no volent que lo
de la petita menjás fora de casa, tractá de no deixarlo passar may per
la sèva teulada, á fi de que no anás á menjar y buscar ratas en las
altres casas mes lluny, per las quals ell sempre volia ficarse y
regirar. ¡Tonto de gat roig, que tal era l'envejós, pus se figurava que
l'altre moriria de flaquesa, y mort que fós, podria ell trafiquejar en
sa casa! Peró lo gat negre, que era lo de la casa petita y venia de bona
rassa, coneixent las manyas del mal vehí, digué: --Sí? Pensas que seré
tan llech de quedarme en ma teulada, mirantte com te llepas? En altre
lloch te vull.-- Y anantsen al carrer, pujava á las altres casas, y allí
trobava tantas ratas com volia. De segur que al sortir lo gat negre, si
no hagués tingut arreglada sa casa y hagués viscut sol, lo roig li
hauria entrat per la teulada, y fins li hauria robat lo jas, peró tenint
cuydado de que son amo estigués content y l'estimás, s'en anava confiat
y segur, y acompanyat de altres gatons, y allá ahont trobavan lo gat
roig y'ls sèus, hi havia tal esgarrapada y mossegada que no dich mes; y
com lo negre era valent, era volgut per totas las casas, y de totas
treya talls y ratas ab abundancia, deixant sempre vensut al roig envejós
y á tots los que'l seguian, y tant volgut era en sa casa, que quant
arribava, tot eran alegrias. No hauria sigut així, si s'hagués endormit
en sa gorfa, si contentantse sols ab las ratas de casa, no hagués
procurat enamorar á son amo ab sas gracias y valentias: de segur que la
pau li hauria costat bastonadas, com donan molts amos als gats, y prima
hauria tingut la panxa; peró contentant al amo, fentse ben voler dels
vehins, tenint á ralla al gat roig y anant ben rodejat de gatons fiels,
que vigilassen la casa y'l seguissen en sas campanyas, lográ estar
sempre gras y ser lo rey del barri. ¿Qué val mes, donchs, pregunto jo
ara, tenir pau en casa y dormir de flaquesa, ó tenir guerra á fora y
estar gras?
--Guerra, guerra á fora! contestaren alguns alegres, penetrant ja la
intenció de mossen Borra.
--Guerra es pau, si la guerra es triunfo, anyadí algun militar
experimentat, que recordava encara fets de glorias passadas.
--Donchs bè, continuá'l juglar; deixaume acabar, pera que millor
m'entenga qui no m'haja comprés. "Diu lo compte," com deya En Desclot...
y aquí ve la part mes dolorosa...
--Seguiu, seguiu, cridaren diferentas veus; avant la rondalla; vejam en
qué para.
--Bona rassa era la del gat negre, y de pares á fills tots seguiren la
mateixa bandera de guerra á fora pera tenir pau dins, y per tot
alcansaren sempre victoria contra'l gat roig y sos partidaris, per mes
que alguna volta fins si barrejás lo gat de la Iglesia...
--Psit, psit, prou, prou, mossen Borra: no'n fassam massa, digué á mitja
veu lo prudent Ramon de Báges.
--Mare de Dèu! contestá rihent lo juglar; qué tè que véurer lo gat ab
las campanas? Deixaume dir. --Y com en efecte reprimint un poch sa
propensió ridícula, acabá de esta manera: --Es donchs lo cas, que, com
ja sabeu, *omnis caro foenum*, hagué de acabarse la rassa, perque havia
mort l'últim gat sens deixar successor, y'l pobre amo, vehentse ja ratas
á dins ¿qué fèu?...
--No digas mes, no digas mes, cridaren tots rihent.
--Vull dir, replicá'l juglar; en lloch del gat mort buscá l'amo un altre
que li fes lo mateix servey, y per mes que buscá, cap ne trobá tan bo
com un, peró era blanch... Ara ve aquí'l cas. Lo gat blanch ja trau las
ratas de casa, mes si després s'adorm, --diheume, cavallers-- si després
de neta la casa, no's fa estimar del amo, no busca la guerra á fora
¿tindrá pau fora ni dins, tenint tan prop com tè la nissaga del gat
roig?
--Teniu rahó! Guerra á fora, á fora! cridaren tots.
Y rompia llavors, com en aplauso, un picament de mans general dirigit al
juglar, quant en sech, y fent deixar, com se diu, la paraula en la boca,
ressoná prop de la porta l'agut so de la trompeta reyal.
--Qué es aixó? digué'l juglar admirat; sembla que miola'l gat blanch...
--Lo Rey! lo Rey! cridaren alguns que s'havian acostat prop de la porta,
moguts de curiositat, mentres los altres reyan de la alusió del juglar.
--Prou, prou! murmurá lo vell Báges, tot fent apartar lo barral del vi
y'ls gots per dos macips que servian.
--Vaja, rey dels cascabells, digué'l de Villena á mossen Borra: silenci,
que ve Sa Altesa. Prou de rondalla.
--Cascabells ó picarols, insistí encara'l juglar, de tot puch gastar,
peró no'n vull, pera no semblar antich caballer francés... dich, soldat
del gat roig.
--Prou, prou! replicaren tots alternativament; silenci, que ja
s'acosta'l Rey.
Y en efecte, baixant tothom la veu, y admirats de que en tal hora se
dirigís allí'l Rey, anaren tots posantse en peu y endressantse la roba,
com disposantse cortesment pera rébrer á son senyor.
La claror que donavan dos atxas de vent indicaren ben aviat que lo rey
Fernando anava á entrar en lo clos del convent de Predicadors. En
efecte, aparegué en seguida un patge, que portava en la ma dreta un
pendonet reyal dels que'n deyan de glávis, y agitant aquest, com pera
donar senyal que anava á entrar lo Rey, bastá pera que tots los
circunstants se llevassen la gorra ó capell que'ls cubria, y obrissen
pas ample, desde la porta.
Venia lo Rey mitj armat de cos, sens lo balandrá de escarlata de costum,
cubert lo cap ab bacinet de ferro, y li penjava lleugerament de las
espatllas una senzilla capa ó huca de panyo blau. Son semblant,
generalment afable, pareixia llavors un poch trasmudat, y ab son mirar
incert, la manera descuydada ab que duya la capa, mal arreplegada de una
part sota'l bras esquerre, y ab lo moviment seguit que donava á la ma
dreta, anyadintse á aixó que caminava un pas avansat als que
l'acompanyavan, qualsevol hauria conegut que dominava á son ánimo alguna
nova desagradable.
Anavan ab lo Rey dos personas, lo gobernador de Catalunya, Guerau
Alemany de Cervelló y'l confesor de Sa Altesa, fra Diego (ó Diago, com
li deyan los castellans,) de Tamera, aquest mostrant son ayre de
mansuetut, que sempre manifestava, l'altre la energia de son carácter
resolt y la espressió de un home vigilant y previst.
Las últimas paraulas que's pogueren sentir ans de penetrar lo Rey, foren
aquestas, que per la forsa ab que las pronunciava Fernando, indicavan
ser ja repetidas mes de una volta:
--No mes rahons. De ma bondat no s'abusará, y si compassió volen, demá
la tindré... demá ó quant veja rendit al contrari...
que ha de ser prest, prest... Prou havia fet en exceptuar sols als que
haguessen mort al arcabisbe de Saragossa. Entretant, gobernador, no
perdonem medi y acabem de una vegada.
Així que'l Rey hagué passat lo llindar, tothom s'incliná, fentli la
salutació deguda, y acostántseli en preferencia don Enrich, li doná don
Fernando la ma, y després de mirar entorn, digué: --Salut á mos
barons...
--Salut á Sa Altesa.
--Bè, bè... anyadí lo Rey, anant regoneixent als principals que allí hi
havia; m'alegro de trobarvos á vos, cosí... y á tu, Cardona... y á tu,
Mendoza... Bè, bè. No puch venir á millor punt.
--Senyor... senyor... digueren alternativament algunas veus dels
anomenats.
Y'l de Villena anyadí: --Vos á tal hora en aquest lloch? Hi ha alguna
nova desagradable, ó es que...?
Y sens deixarlo acabar lo Rey, com no sentint sa pregunta, y soltantli
la ma, preguntá:
--Lo mestre de camp no es aquí?
--Fa una hora, contestá don Enrich, que ha partit de sa tenda: jo l'he
vist, que anava vestit de totas armas, y seguit de quatre ballesters de
rotllo que's dirigian á la línea.
--Donchs no ho entench! digué llavors lo Rey com parlant ab sí mateix. A
véurer, (anyadí luego) quins sòn los caps de companyies y condestables
que fan avuy la guayta, pus vull saber de qui m'he de fiar; perque, ó
podré poch, ó m'han de pagar lo perill en que'ns posan.
--Senyor... senyor...! tornaren á repetir molts y en especial lo de
Villena; qué es lo que passa?
--Qué passa? No ho vullau saber. M'acaban de advertir com han saltat la
tapia de la línea una multitut dels sitiats, que no se sab qui sòn; á
mes, se prepara un cop traydor contra nosaltres, y quí sab, quí sab lo
que pót ser demá de mí y de ma terra, segons lo que succehesca aquesta
nit. Oh! (esclamá llavors,) aquesta fòra la paga de ma paciencia y de ma
generositat! A véurer si lo rey de Aragó vá á ser ni digne de poderse
dir infant de Castilla. Ma honra es vostra honra, barons! A tots
reclamo; convé vigilancia, convé lleyaltat, convé també... sí, sí...
convé resolució; y... mes que tot, (digué després de una pausa, y com
ple de impaciencia,) mes que tot convé ara que'm doneu tranquilitat,
que'm tregau lo dubte, que'm digau lo que passa y lo que pót passar...
Que busqueu per tot lo mestre de camp, ó qualsevulla que sia, ab tal que
m'ho diga... Que'm digan lo que passa (torná á repetir finalment ab
forsa,) ó lo que pót passar!
--Jo vos ho diré, senyor!
Al sentir eixa resposta, tothom dirigí la vista á la porta, que era de
la part de ahont venia. Prop de ella estava aturat un guerrer, cubert de
totas armas, una figura vestida enterament de ferro, pus cap pessa li
faltava pera resguardar son cos, capell ab babera, gorjal, corassa y
perpunt, espatlleras, devant-brassos, manoplas, asberch, cuixeras,
gamberas y fins sabatas ferradas. Encara que no s'hagués descubert, com
feya en aquell moment per reverencia al Rey, l'hauria conegut també
tothom, per un distinctiu particular de que feya gala, y en lo qual
havian fixat sempre la atenció tots los del campament, es á saber, un
rich tabar ó capa vermella, que may desamparava, cosa que tè son
significat, si pensa lo lector que en tots temps, y fins ara, hi ha
especialitats que, volent interessar al públich, ans de cautivarlo per
la part del esperit, comensan á interessarlo ab alguna estranyesa per la
part óptica ó visual.
--Lo donzell de Puymoren! diguérense mutuament y tots admirats los
circunstants.
--Quí?... Lo del tabar?... preguntá entre admiració é indiferencia lo
gobernador Alemany.
--Quí?... Quí?... preguntá també lo Rey, com venintli de nou lo nom que
havian pronunciat.
--Un oficial, (continuá lo gobernador, y responent al Rey,) un dels
caps, que, com veheu per sa vestidura, fa la guayta esta nit. Tal volta
ha sabut...
Y sens deixar acabar al gobernador, se girá lo Rey com examinant al
donzell, y li digué:
--Sí?... Es que en efecte sabs alguna cosa?
--Ja vos ho he dit, senyor, contestá lo donzell; lo que passa y lo que
pót passar.
La forsa ab que foren pronunciadas estas paraulas, deixaren admirat al
Rey y á alguns dels presents, mentres alguns las prengueren per una
ponderació ridícula.
--Bè, bè, digué lo gobernador, á qui may havia fet goig, per son estrany
distinctiu, lo donzell; vejam, donchs, si es que res ha succehit y...
--Espera, Guerau, espera,... digué ab pausa lo Rey.
--Al revés vos dich jo, senyor, interrompé'l donzell; que no convé
esperar.
--Donchs qué?... Digas, parla... Pót ser?...
Lo Rey estava ja ple de impaciencia.
--Senyor, á vos puch y dech dir cosas, que no convé tal volta divulgar
per ara; respongué lo donzell, baixant la veu y com quedantse la última
paraula en la boca.
--Es á dir...?
Suspengué llavors en sech sa pregunta lo Rey, penetrant la intenció del
que li parlava, y continuá en seguida resolt:
--Ja, ja... Val mes, sí, val mes que á mi m'ho digas. Y quant mes breu,
millor.
--Breu seré, com que ab pocas paraulas basta; contestá l'altre.
Y dirigintse'l Rey á una estancia inmediata, feu senyal ab la ma al
donzell pera que'l seguís, passant tots dos depressa per entremitj dels
concurrents. Entrats que foren, lo patge del pendó ajustá la porta, y
quedantse ab lo glávis al mitj de ella, bastá pera que tothom s'apartás.
Un silenci de admiració seguí inmediatament de aquest fet, aprés tots
s'anavan preguntant qué era lo que passava, y lo que de alló resultaria,
cada un aná fent comentaris ó conjecturas, y'l gobernador y'l confessor
del Rey, mes admirats que ningú, no sabian que contestar als demés, fins
que mossen Borra, prenentho á bulla, pera distráurer la admiració,
(encara que interiorment ho calculás ab serietat,) digué: