# La orfaneta de Menargues ó Catalunya agonisant
Antoni de Bofarull
1862
`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per
l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte
Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`
## Primera part. La nina.
### Capítol primer. La estrella dubtosa, la estrella clara y la estrella fosca.
Mes de tres anys feya, que la espasa de Sant Martí, olvidada y polsosa,
penjaba en un clau de la celda prioral de Valldonzella.
La espasa y son amo habian tingut una mateixa sort: lo cos del rey D.
Martí habia quedat en un recó de la Seu de Barcelona, y encara habian de
pasar quaranta set anys, pera que algú s'en recordás de enviarlo á
Poblet, á dormir ab sos avis.
No habia tingut aquesta mala sort son regne: set eran los quel' volian
pera sí, mes un alt personatge habia designat ab son dit al ditxós, y
aquest portaba la corona de Aragó en son cap.
Bè feya lo papa Benet ó'l qui l'aconsellava: donant las coronas de una á
una, s'en assegurava ell tres al plegat.
Lo poble, que admira'ls efectes y no sól buscar las causas, lo poble
inocent que creu en Dèu y créu també en lo influxo de las estrellas,
cansat de fam, pestes y guerras, mirava al nou rey com favorit per una
bona estrella, y al desgraciat Comte de Urgell com nascut en mal astre.
La estrella del papa Benet semblava clara, peró'l poble se cuydaba poch
de si era mala ó bona: tant avesat estaba tothom á veurer anti-papas y á
víurer en cisma, desde la traslació de la cort pontifical al Cautiveri
Babilónich (com deyan los de Roma parlant de Avinyó). En Roma feyan
papas italians: en Avinyó los feyan francesos.
No obstant, era una cosa ben estranya que en Fransa, lo pais mes gelós
de Aragó, haguessen elegit á un cardenal aragonés, y alguna seguritat hi
veurian los electors, quant obraban ab tanta generositat. La forsa de
ánimo de D. Pere de Luna, que aqueix era lo nom de Benet, donava
esperansa á molts, pus mirant com se feyan papas nous y com apres los
destituhian, se habia burlat del Concili de Pisa, y contava ya en son
favor molts prínceps, universitats y predicadors.
Peró si bè lo poble mirava ab fredor los actes del papa Benet, los dos
prínceps rivals de la corona de Aragó tenian sempre en ell fixa la
vista, al mateix temps que miraban sa bona ó mala estrella.
--¿Qué tinch de témer? deya pera sí lo rey Fernando; Catalunya m'ha
regonegut y ha rebut mon jurament per tres vegadas; lo duch de Gandia
m'ajuda ab trescents cavalls; las tropas de Castilla han tornat, y,
unidas ab los Heredias han detingut als inglesos en Loarre; los capitans
del Comte no han pogut entrar en Lleyda, y s'han hagut de contentar ab
destruir los molins. Ben clar se véu que Dèu ajuda ma causa! Animo,
donchs: tinch rahó, tinch dret, tinch tres arcabisbes de ma terra y'l
Papa en mon favor, tinch forsas, y á mes tinch las novas artellarias de
foch, y mestres que saben ferne. La miseria no m'espanta, que tan mala
es pera mi com pera'l contrari, y mentres assegure ma protecció á la
aljama de Tahust y Perpinyá, y sian amichs en Montalban los juheus y'ls
jurats, no m'han de faltar diners per fer venir blat de Sardenya. Bon
profit li fassan al Comte sos inglesos y sos gascons, que ja veurá lo
que resulta de ficarse hostes á casa.
De altre manera parlava lo desgraciat Comte.
--Malheida sort! esclamaba; me culpan de imprudent, perque he reclamat
mos drets ya en vida del rey Martí, com si no sabés tothom que lo papa
Benet volia llegitimar al nèt bort de aquell, pera que fos rey de
Aragó... Sols de pensarho lo cap se'm pert! Me culpan de mal patrici
perque crido als estrangers en ma ajuda, quant ma terra m'abandona, y
quant, abans que jo, mon rival ha fet trepitjar la terra aragonesa per
caballs castellans, cosa may vista en temps dels reys antichs. Y no
volen recordarse que dels nou electors de Casp, tres estavan á mon
favor, un se fingí boig pera no faltar á sa conciencia, y dos eran
germans! Oh!... y entretant, quant mes confiaba, quant Aliot m'havia
portat los diners que'l moro Alí enviava á Fernando, y estaban á punt de
entrar nous gascons, lo duch de Clarencia, perque s'ha mort son pare, ha
fugit de mon costat per ser rey de Inglaterra; mon conseller D. Anton de
Luna s'ha fet odiós per la mort del arcabisbe de Saragossa, y cada dia
'm fugen caps y soldats, y veig alsar un nou mur de pedres y de homens
entorn de la ciutat!... Quí sab lo que será de mi! --Y tancant los ulls,
com pera recordar lo passat y refer son ánimo, se daba cops ab lo
palmell de la ma dreta sobre del cor, bufava acalorat y repetia aquestas
paraulas: --Ho dich y ho torno á dir, sí, sí: ja que no sò vassall, no
vull créurer á ningú: sols creuré á ma mare com á fill, á ma mare que'm
crida sempre "O rey ó res." Rey seré, ó la sanch de mos lleyals
fecundará las planas del Urgell!
Així parlavan los dos prínceps, que pretenian llegir sa sort en lo cel.
Peró fra Vicens Ferrer, l'antich estudiant de Barcelona, lo doctor de
Lleyda, doctor fet ja per ma del cardenal Luna quant aná de legat á
Carlos VI, lo mestre del sacre palau de Luna papa, mirant á la terra,
que era la que li convenia llavors conéixer, y repetint lo tema de son
sermó de Casp, quant ell y Bernat de Gualbes donaren la corona al infant
D. Fernando, cridaba:
--Un sol pastor y un sol remat... Temeu á Dèu y obrau ab caritat y ab
justicia, pus qui no obra aixís, tart ó aviat tindrá la paga, que fins
los fills pagan á voltas los pecats dels pares.
Y fra Vicens tenia rahó: mes rahó de la que ell se creya tenir.
### II. Posta del sol al mitj del dia.
Era la nit del 1r· de novembre del any 1413.
Feya poch que en lo poble de Menargues habia sonat lo seny del lladre,
seguint al soroll pausat de la campana lo batament precipitat de portas
y finestras. Lo poble havia quedat fosch, y sens mes claror que la que
sortia per las escletjas de las fustas vellas ab que cada casa se
guardava del vent y del fret. Una hora després, ni aquesta claror hi
havia.
La lley que imposaba la campana era llavors mes filla de la costum que
de la necessitat. ¿Qui habia de anar á robar ahont faltavan casi tots
los homens, y era tal la despoblació y la miseria, que fins l'abat de
Poblet y altres senyors los habian perdonat, per aquell any, los censals
y demés drets que pagavan?
En un estrem de la població, á la part del Farfanya, hi havia una casa
que era la última del carrer, casa que no sobrepujaba á las altres, peró
que's distingia per tenir á la banda del derrera, á mes del corralet de
totas, una petita exida, dominada per un estret terrat.
La porta que dit terrat tenia donava á un quarto ab alcova, única pessa
de la casa ahont havia llit, pus en la pessa del devant sols s'hi veyan
fruyts de la terra ó penjats per las bigas ó estesos pel trespol. Entre
las dos pessas quedava un espay, destinat, sens dubte, al ferse la casa,
pera guardar éynas y altres embrassos, mes llavors hi tenian los amos un
munt estés de palla de moresch, y sobre de ella s'hi veya una borrassa,
de manera que's podia péndrer per un verdader jas.
En la hora que dich, solament dos personas hi havia en tota la casa, una
dona de uns trenta dos anys, de bon aspecte, encara que un poch torrada
del sol, y quals ulls negres y brillants descubrian, per son mirar fixo,
certa espressió y mescla de bondad y resolució á un temps, espressió que
á voltas se hauria pres per rudesa y altres per valentia inocenta; y una
noyeta, nina encara, pus no havia cumplert los onze anys, copia
perfeccionada de la altre dona, y dotada de totas las bellesas humanas.
A pesar de sa poca edat, era tan hermosa, que tota la comarca la
coneixia, y al véurerla saltar pel terrat, doblegant son cos flexible
com un arbre jove, obrint ab forsa los ulls y mossegantse lo llavi de
baix, que ho tenia per vici ó per gracia, no passavan may per prop de la
casa los falconers del senyor de Camporrells, que no tocassen lo corn
pera ferla ríurer, ó no li donassen aucells y sobras de sa provisió.
Diversos sentiments eran los que animavan llavors á la mare y á la
filla. Aquesta, plena de alegria per una novetat que no esperava,
voltaba pel cuarto, tot despullantse pera anarsen al llit, y tocava ab
sos genolls, cada vegada que passava, los genolls de sa mare, com
volentli pagar ab aquella caricia un goig que li havia promés; mentres
que la dona, impacienta y neguitosa, aparentava estar indecisa en lo que
devia fer, pus sens pararse en los moviments de la noya, sols la pagava
ab un somrís descuydat una volta que altre, y tan prompte miraba
pensativa á la finestra, com fixava los ulls á terra, ó se'ls tapava
passantse la ma pel front. Tot son aspecte revelava una pugna interior,
moguda per sa resolució natural, y un dubte que la detenia, per dos
fochs, per dos amors, cada un dels quals la tirava per un costat
diferent.
--Ay mare, mareta, deya la petita; quant contenta estich de no dormir
avuy en la cambreta fosca!
--Sí? contestava distreta la mare.
--Sí, sí! quant contenta estich de dormir ab vos. Dormirém abrassadetas,
y jo tindré lo coixí de mon pare... Tot, tot pera mi, anyadia resolta y
contenta. La palla de la vostra márfaga no fa soroll com la pallofa del
moresch. ¿Vos recordau quant era mes petita, que sempre plorava, pensant
que sentia ratas?
--Sí, sí, tornaba dir en sa distracció la mare. Enllesteix, noya, que ja
es hora tarda, y si massa enrahonasses te desvetllarias.
--Millor. Avuy ray que estarém totas dos.
Y acabantse de estirar lo cordó que li tancava'l pit, se estirá lo jipó
de corasseta que portava, deixá cáurer en terra las faldetas de burell
blau, y posá lo peu sobre los genolls de la mare, pera que esta li
desfés lo llas de la espardenya.
Quí la hagués vista llavors á la inocenta y hermosa nina, ficantse la
una ma per entre sos estufats y partits cabells rossos, y ab la altre
acostantse la camisola al pit, hauria cregut véurer un somni de un
pintor, realisat ab tota la forsa de un geni!
Al véurerla així la mare, sentint tal volta vensut son dubte, havia
tornat á sa habitual resolució. Sols li faltava en aquell moment fingir
un poch pera contentar á la nina, y portar á cap la idea que la
dominaba. Agafá á la petita de un plegat, y tot senyantla, acompanyála
fins á la vora del llit, y ajudantla á pujar, la colocá posant sa
hermosa galta sobre del coixí del pare, y abrigada que la tingué, li
dona un pató en la altre galta y se la mossegá carinyosament un poquet.
Donáli després dos cops suaus sobre la espatlla, mentres la petita s'
arronsaba dins de sa camisa, movent lo cos de alegria, y com ferida en
sech per la idea dubtosa, sens manarli com de costum que se encomanás á
Déu, la deixá, y se dirigí de nou á la finestra, que obrí pera mirar un
rato y torná á tancar resolta enseguida.
--Mare, cridá la nina; ¿qué feu? ¿per qué no us despollau?
--Ara... Espérat... Resa entretant... Digas un pare nostre al Sant
Cristo.
--Ay ay! digué la noya, trahent lo cap per entre'ls llansols. ¿A quin
Sant Cristo?
--Al de Balaguer... sí, al de Balaguer, pera que'ns done mes sort de la
que tenim.
--Y de quant ensá? Los altres dies no'm feu dir mes que'l pare nostre
pera la animeta de l'avia y la oració del Angel...
Al ohir la mare la pregunta de la noya, exhalá un sospir, com volent dir
que tan pesaba la forsa de aquella admiració inocenta, com la causa de
la innovació en aquella costum religiosa. Casi olvidada en aquell moment
de la noya, y fixo lo seu enteniment en la idea que la feya patir, obrí
un armariet emblanquinat que hi havia en un recó del quarto, tragué de
ell un civader ó sarró, y sortí á fora com en busca de un objecte.
--Mare, mare! cridá la petita que no li havia apartat la vista; no'm
deixeu sola.
--Ja vinch: tens rahó. --Y tornant á entrar, deixá lo civader sobre de
la taula, y s'acostá altre vegada á la alcova, dihent pera sí: --Val mes
que dorma y després ho podré fer tot ab quietud.
Peró la impaciencia no la deixava, y tot passant, torná á ficar lo bras
en l'armariet, apartá una de las rajolas que hi havia desgafada á un
costat, y trahent de darrera una mitja encaragolada, se la guardá en la
ma.
La noyeta se posá á ríurer.
--De qué rius? Digas los parenostres.
Y la noya aná dientlos, sense deixar per aixó lo somrís que havia
comensat, si bé era tal la forsa de la costum, que ans de acabarlos,
havia fet ja tres badalls.
--Deixaume véurer la mitja dels dinerons, digué la petita,
esparpillantse de nou; fa mes temps que no n'he vist cap...
La mare fou llavors la que somrigué, per conéixer que la noya, jugant
alguna volta, havia arribat al recó sagrat, ahont guardava los pochs
diners que li quedavan.
--No't desvetlles, repetí la mare ab forsa y carinyo; demá, de dia,
ja'ls veurás.
--Sí? m'ho prometeu?
--Sí. Digas ara la oració del Ángel, y dorm.
--Peró acompanyaume.
Y mitj tapantse lo cap la petita y fent un nou badall, contenta de
sentir prop de sa cara l'alé de sa mare, tancá los ulls, y juntas las
dos comensaren á dir ab pausa y dolsura la oració que encara en est
temps se resa en moltas casas de las montanyas catalanas, pera fer
dormir als petits.
::: hanging-indent
"En est llit me poso,
set ángels hi trobo,
tres als peus, quatre al cap,
la Verge Maria al meu costat,
que'm diu: Blanqueta, dorm y reposa,
no tingas por de cap mal cosa:
quant la mala cosa vindrá,
la Verge Maria't despertará.
Ángel de la Guarda, dolsa companyia,
no'm desampareu may de nit ni de dia,
tant si estich sola, com en companyia:
á vos m'encoman y á la Verge Maria.
Quant me lleví,
quant me despertí,
ángel de la Guarda siau sempre ab mi!"
:::
Las derreras paraulas ja sols las havia pronunciat la mare. La noya
quedava del tot adormida, pera no despertarse fins á la matinada
seguent.
Llavors la mare sortí á pleret de la alcova, torná á dirigirse á la
finestra, que obrí un poch y tancá de nou, com si li bastás pera
decidirse á sa dubtosa resolució, y obrint ab pausa la mitja pera no fer
soroll, tragué de ella quatre sous de plata, que mirá y torná á mirar
com indecisa y pensativa pera voler fer alguna repartició, ne separá
dos, que anava á deixar en la mitja, se posá'l dit en la boca, sens
bellugar los ulls, com ferida de un pensament nou, y tornant á tráurerne
un, lo afegí als dos que tenia en la ma.
--Ba, ba! digué pera sí; quant convé, convé. De aquí á San Joan, molt
será que no passe la boyra, y que de una cosa ó altre no surtian diners
pera pagar lo cens.
Y tornantse á parar mes indecisa, continuá:
--Y bè! ¿Qué'n trech de deixar un sou, si tan necessitada estaré
tenintlo com no?... ¿Y pót ser que ell lo necessite?... Peró nó: ja está
bè: sempre es bo que quede alguna cosa á casa... y després, que de aquí
que ell torne, no m'ha de faltar de qué fer bullir la olla. Es tan poch
lo que gastam jo y la noya.
Torná llavors la mitja al recó del armari, tragué de una caixa un
mocador, ab la punta del qual nuá los tres sous, ficantsel després al
pit, tragué una camisa de home, que deixá damunt de la taula, y sortint
un moment del quarto, torná á entrar, portant un pa, una petita porció
de menjar, una carabasseta de vi, y embolicantho tot dins del sarró,
se'l posá resolta sota del bras, y aná pera agafar lo llum de ferro que
penjaba de una canya clavada en la biga.
Sa indecisió, que semblava estar vensuda, no ho era del tot. Lo pas que
anava á dar la tornava á acobardir, y un nou obstacle la feria en lo
cor.
--Y si's desperta? digué mirant á Blanqueta, que dormia; demá al dematí
pót ser no hauré tornat, y si quant se desperta se troba sola... Peró
tal volta pensará, com altres vegadas, que he anat á missa. Qué faré?
Dèu meu, Dèu meu! esclamá mes aburrida que desesperada; Dèu del cel,
apiadáuvos de mi, feu que no'm succehesca cap desgracia ni contratemps,
que jo logre mon desitj, que puga tornar, que aquest ángel vostre no's
desperte, pus sols de pensarho, ay! se'm pert lo cap!
Y quedá per un moment ab la vista inmóvil, ab lo llum á la ma, y sens
que's resolgués á passar la porta.
Peró aquí se li renová lo sèu primer objecte que la animava, feu un
esfors, y mirant, com despedintse, á Blanqueta, penjá lo llum en la part
exterior de la porta, tenint cuydado de escursar lo ble pera que durás
mes temps, y baixá resolta la escala.
--No hi ha mes, deya tot baixant; lo principal del arbre es lo tronch:
si'l tronch se salva, salvats sòn los fruyts. Anemhi donchs, y Dèu
ajudará!
La desgraciada mare arribá á la porta forana, la obrí ab pressa, sortí
al carrer, tancá de nou, y com la porta no tenint la barra quedava
fluixa, la empenyé després de tancada, posá la clau sota, y tirá aquella
enfora.
Son últim acte, al deixar sa casa, y son consol fou senyarse, alsar los
ulls al cel, com demanant misericordia, y dir ¡Alabat sia Dèu!
Pochs minuts després, la pobre mare caminava ja sola y depressa per
entremitj de arboredas, girantse de contínuo, com pera véurer si entre
la vella finestra de sa casa se traslluhia la claror del llum que havia
deixat.
A pochs passos mes ja no veya altre llum que la claror de las estrellas;
lo mòn era fosch per tot, y sols una foguera lluny li servia de guia
pera anar mes dret cap al lloch ahont se volia dirigir.
### III. Amor de esposa. La fugida dels gascons.
Quant hi ha una pena fonda ó un dubte que cava lo cor, totas las
tempestats del mòn sòn res pera aquell que pateix. ¿Qué hi fa la fosca,
la soledat y la quietut de la nit, si'l cor es fosch, y tè dintre de sí
combat y agitació? Los ulls estan oberts, peró miran endins, las camas
se bellugan, peró no's cansan, perque la forsa del esperit supleix la
fluixedat dels nirvis.
Així avansava la desgraciada mare de Blanqueta, sens recordarse de
perill, partint son pensament y son sentiment entre los dos objectes que
la ocupavan, recordant lo que deixava enderrera y lo que buscava
endevant, per entremitj dels arbres, y sens pararse en pedras y
obstacles que la poguessen danyar en son precipitat pas. Sols una vegada
que altre, com ajuda y consol en sa pena, alsava sos hermosos ulls á la
estrellada volta del cel, y diriginthi un sospir, pronunciava lo nom
sant de Dèu, implorant sa misericordia. Peró l'ayre de sos sospirs, mes
pur que'l de la mateixa atmósfera que'l rebia, se confonia ab esta, y la
atmósfera regraciava solament tal puresa ab nou ayre que enviava á la
infelís pera respirar. Prou ho necessitava la desditxada, pus era son
alé comprimit lo únich que fisicament la feya patir, després dels
sufriments del cor!
Al arribar á un petit tossal ahont trencava'l camí, y en qual estrem hi
havia una grossa pedra cuberta per dos grans roures, que solia servir de
descans als viatgers, quant, al fort del istiu, passavan per aquella
vereda, la pensativa solitaria s'adoná, contra sa voluntat, de la
distracció en que estava: pensá per primera volta en lo perill que podia
córrer. A alguna distancia de ella li semblá sentir passos que anavan
sent mes prop, peró tal era son dubte, que tan prest li semblava
sentirlos al devant com al derrera.
--Si será aprensió? deya entre sí; ay Dèu! m'en torno... Peró nó, nó!
Qué será?... qué será?
Y en aquesta indecisió, crehent mes que eran per la part de allí de
ahont venia, y que pót ser així no seria tan greu son perill, esperant
sortir del dubte, fugí del camí, passant pel costat de la pedra, y se
escondí derrera dels tronchs dels roures.
Tant com los passos s'anavan sentint mes prop, las palpitacions del cor
eran mes contínuas: la dona valenta y desembrassada havia arribat á
tenir por, y fins podia dirse que casi per un moment, sols per un
moment, s'havia arribat á olvidar de sa pena y dels objectes que la
causavan. A tal estrem pórta l'instint de conservació, per mes que
l'esperit sia gran y sensible!
Poch feya que la trista y espantada dona s'havia posat á cubert del
perill que creya, quant, per la mateixa dressera, ab una agitació igual
á la que ella sentia, exhalant també sospirs y ays, observá la amagada
que passava una sombra, peró sombra de dona, que á pesar de ser nit, ab
la celístia de las estrellas es possible descubrir á poca distancia, com
era aquella, si'l bulto que travessa es de dona ó de home, ademés de
que, may los homens solen en sas penas respirar ab la fatiga é
impaciencia que la dona espressa.
Mirá ab delit la pobre amagada quant li semblá que'l bulto era ja devant
de ella, y tingué que contenir fortament son alé, per haver vist que
aquell se detenia precisament fit á fit de sa cara. La altre dona
acabava de pararse en la pedra de descans, pera arreglar un paquet que
portava enrotllat dintre de una manta, y com estavan las dos cara á
cara, poch li costá á la primera regonéixer prest que aquella á qui
mirava era, sens dubte, altre desgraciada com ella. Recullí la vista
llavors, com pera descubrir millor lo objecte que contemplava, y... oh
sorpresa!... descubrí clarament si no la fisonomia, lo contorn de una
cara coneguda, de una vehina de son mateix poble. Anava á anomenarla, y
tement causarli espant, discorregué, tot de un cop, lo millor medi pera
prepararla, pus sospirá com ella ho acabava de fer.
--Jesus, Maria... digué la que estava prop de la pedra; qué hi ha
ací?...
--No tingas por, contestá la altre ab veu baixa; no'm coneixes?..
--Ay! ay!.. cridá la primera, sorpresa, vehent una sombra que sortia de
derrera dels roures, si bè son segon ay! fou ja ab menos forsa,
descubrint que la sombra era de dona.
--¿No ets la Paula del Ros? li preguntá la de prop dels arbres.
--Ay!... Jesus!.. ay!
Aquestos segons ays no eran ja tant de susto: eran de admiració, de
sorpresa, y lo últim era ja casi de dubte favorable.
--Quí ets?... quí?... quí?...
Y la altre dona anávali á respóndrer, quant la admirada la acabá de
regonéixer, exhalant un altre ay! que en res se pareixia als anteriors,
pus era de satisfacció, de esbarjo del esperit.
--Ay! ara't conech... ¿No ets Blanca, la del cap del carrer?
--La mateixa. Filla meva, no sè lo que'm passa. Vaig...
--No cal que ho digas. Massa que m'ho figuro. Vas ahont jo vaig també...
Y las dos suspiraren agitadas y miraren al cel.
--¿Donchs també hi es lo teu? continuá la Paula.
--Hi es, respongué Blanca, y lo pitjor que ni temps li donaren de venir
á casa, ni de portarsen una senyal de Dèu tan sols! La sort del nunci,
que passá després per las casas, sinó ni hauria sabut ahont era.
--No m'en parles, no m'en parles, que lo mateix passá á casa... Malehits
sian eixos capitans del Fluviá, que no han perdonat á jovens ni á vells.
--Al menos, deya la altre dona, quant van anar á Lleyda, sols s'en van
emportar als fadrins, peró lo que van fer ahir no tè perdó de Dèu.
Y renovántseli llavors á Blanca lo recort de sa filla, continuá mitj
sospirant:
--Tantas criaturetas que han quedat, que no tenen pa, ni consol...
--Y las que no tenen mare...?
--Ay! tens rahó. Alló sí que será un desespero.
Y com fixantse un rato, pensant que encara hi podia haver sers mes
desgraciats que ella y sa filla, digué mitj aconsolada en sa pena:
--Benehit sia Dèu!
Durant aquestas paraulas, la vehina havia acabat de compóndrer la manta
y'l paquet, y s'inclinava ja cap al camí, com pera indicar que valia mes
no pérdrer temps y anar seguint, quant l'objecte que portava feu tenir
una nova pena á la atribulada Blanca.
--Ay tonta de mi! esclamá; y jo no li porto la manta, ab tant servey com
li hauria fet.
--Quí vóls que pense en tot en aquestos casos? Ba, ba! Anem, anem: Dèu
ajudará. A mes, que si arribavam tart, de res serviria tota la pena que
havem passat.
Y las dos anaren caminant, tenint cuydado de no fer gayre soroll ab los
peus, y baixant la veu tot lo possible.
--Es á dir, preguntá Blanca, que tan mateix es cert lo que diuhen, de
que abans de la matinada se pegará la embestida?.
--Sí, peró lo cas es que jo no sè per quin cantó será: uns diuhen per la
part del convent, altres per la porta de Lleyda... Ca! Dèu fassa que no
ho tingam de plorar!
--Sempre ab los reys nous tornan las tempestats vellas.
--Ja tens rahó! y lo pitjor, que dels llamps de aquestas tempestats no
s'en escapa ningú, y'ls pobres dels nostres marits, tan si'n tenen ganas
com no, ballesta al coll y cap amunt.
--Malehida sia... Ay, Jesus Dèu meu! No'm fassas dir lo que no tinch
ganas. Sempre que's parla de que la terra está en perill y que la patria
crida, qui ho paga es la terra del pagés. Ditxosa patria, no't voldria
sentir may anomenar.
--Sí, sí: tots ne ploram. Mira: á casa som hereus y no sabem de qué, pus
may mes havem sabut res de dos oncles, germans del sogre, que van anar á
Sardeyna ab lo rey Don Martí, y quí't diu que demá no tornen, ó quant
menos pensem.
Ab naturalitat parlava la amiga de Blanca, y á sas rahons corresponia
aquesta no menos, que també tenia mals recorts que alegar.
--Sí? y la crossa que guardam á la gorfa de casa, que era de un germá
del avi?
--Y qué? també havia anat á la guerra?
--A la guerra, ab un rey que diu que's deya D. Joan. Van anar á embestir
als francesos, que havian entrat ab lo Comte de Armanyach, fins al coll
de la Massana, y allí, de un cop de llansa mantuesa, lo van deixar sense
cama.
Y recordant al mateix temps la pobre Blanca lo perill en que podia estar
son marit, fent com un esfors pera distráurerse, digué:
--Deixemho córrer, deixemho córrer: mes val no pensarhi.
La pausa que seguí á est avís de resolució, y que tal volta hauria
servit pera donar principi á una altre conversa indiferent, fou en sech
perturbada per un altre susto inesperat: Blanca, que entremitj de sa
conversa no havia allunyat encara de sa imaginació lo dubte del doble
soroll que ans havia sentit, acabava de observar de nou trepitjadas á
poca distancia, y fins li semblavan barrejadas ab las de un cavall.
--Ay! Jesus! baixem la veu, digué á la amiga, agafantla per la ma, y
detenintse de un cop. Sí... sí... algú ve... Ja ho havia dit jo, que del
mateix modo sentia soroll pel devant que pel derrera.
--Y tens rahó... sí sí... no hi ha dubte. Y s'acostan, quant mes vá,
mes...
Las dos amigas, calladas, pararen la orella. Lo trepitj realment anava
essent mes prop.
--Ay!... ay!... esclamavan alternativament una y altre.
Lo dubte que aquí passá entre las dos donas no's pót descríurer:
avansavan un pas, tornavan enderrera, se miravan, suspiravan, peró ja no
hi havia remey, y si no fugian, quí sab lo que hauria sigut allí de sa
honra ó de sa vida.
--Ah! cridá per últim Blanca, que acabava de sentir lo renill de un
cavall prop de ella. Fugim, Pauleta, fugim!
--Jesus! qué será de nosaltres? esclamava Pauleta, perduda enterament
tota la resolució que ans semblava tenir. Fugim! Sí! Peró ahont?...
--Tornem als roures, digué Blanca, ó sinó, derrera dels primers arbres
que trobem.
Y apretant lo pas, saltant fora del camí, se perderen en la obscuritat,
arresseradas pels arbres, fins que, topant ab las punxas de uns
esbarzers, baixaren lo cap y s'quedaren acotxadas sota de aquells mals
vehins y de unas atzabaras que penjavan de un marge.
En tal situació, sens respirar tan sols, fent esforsos pera resar,
encara que la por vencia allí á la devoció, tingueren que sentir sos
oidos novas cruels, que amargavan mes son sentiment y feyan mes trista
sa esperansa. Y lo pitjor, que no gosavan, ni podian dir res, ni casi
respirar, de manera que sols lo cor, ab sas palpitacions mes fortas, era
lo únich que's movia, per lo mateix que no 's podia esbravar y no's
movia'l cos.
Estant allí las dos desgraciadas esposas, vegeren la realitat del soroll
que las havia espantat. Venian pel camí varias collas de gent armada, de
cinch en cinch, de vuyt en vuyt, y entre ellas, ó com guiantlas, algun
cavall, per lo qual se deduhia, que eran aquells soldats conduhits per
algun capitá ó senyor. Lo soroll dels ferros de las armaduras, lo
enrahonar seguit, encara que baix ó fosch, dels soldats, lo pas
precipitat que aquestos portavan, y'l to de burla que semblava donavan á
sa conversa, era aterrador en aquella hora de nit, y mes pera dos
infelissas donas, avesadas á la pau de casa, al consol de sos fills y á
la agradable companyia del espós.
Peró encara pitjor que tot aixó era lo que deyan y ab la llengua ab que
ho deyan.
--"Bona quitance será la deu Conte." --"Ja fará els dumá au matí, apey
que luy reste un binteno de suldats." --"Festo farán de sa pel." --"A
pla dit." --"S'atenderá a tote rason que far deye." --"Pas res mes luy
resta que sa coulero." --"Tres haut prince et debien res!" --"Sensa pudé
ni argen... Bona nuyt viula. Sigurs que serén, Conte de Urgel, la figa
ti fau." --"Si'l chef Favars passec la clausa deu Pirineu, ¡hurús gascú!
Buno bido tenrén. Sanch á Catalonya, argen á Gasconya." --"Dumá, dumá
será la sanch, en arribant de part dessá li sumaten! Quan beyrán las
flambos de las bumbardas deu rey Ferran... Las abets aujit? Pum, pum,
pum!" --"Pla bè caps per terra... Marits morts, donas en festo." --"Pas
Balaguerina: boli Gascuna." --"Gascuna y Balaguerina." --"Bay bay,
restés pas de cridá; gaytarén dinquo la frontero, y apey, Conte Jacme y
sumaten, secula seculorum amen!"
Així se espresavan aquellas terribles sombras que tenian á dos passos de
distancia las pobres donas; y així aná passant aquell desordenat soroll
de ferros, de peus y de paraulas estranyas, perdentse lluny, com si fos
lo que fa la aygua de un gran safretx que s'buyda.
Lo primer y únich que feren de prompte las dos donas fou sospirar, y mes
que sospirar respirar, pus havian contingut per llarch temps son alé.
Escoltaren llavors un rato, apretantse la ma, y observant á poch
verdadera quietut, com si sos dos cors fossen iguals, digueren á la
volta la una á la altre:
--Qué es aixó?... Qué es aixó?
--Dèu meu! esclamá Blanca; no sè lo que'm passa.
--Verge Santíssima! Tristas de nosaltres!... Y qué farém?
--No ho sè... Peró digas. ¿Quí sòn aquesta mala gent que semblan
diables? Si serán...?
Y una y altre quedaren com encantadas, pensant en qui podia ser gent de
tan estrany parlar.
--Aragonesos no ho serán, digué la Paula, pus los hauriam entés.
--Jo ho crech.
--Castellans no ho sè, pus no n'he vist may de prop y no sè com parlan.
--Prou n'has vist y jo també, desde que hi ha'l rey nou, peró no'ls
entench.
--Oh! es que dels que han passat no n'he entés ni una paraula.
--En aixó tens rahó, digué Blanca. Peró fixantse llavors un moment, y
fent un somrís que espressava'l dolor de son cor, continuá á poch: --Que
no'ls has entés, dius?
--Nó, nó, contestá Paula ab tota senzillés.
--Massa que'ls havem entés!
--Ay! ja tens rahó... sí, sí, tot lo que era mal ho he entés.
--No't recordas de lo que deyan del somatent, y de llevar caps, y de las
bombardas, y... qué sè jo quantas mes desgracias?
Las dos donas suspiraren llavors verdaderament.
--Peró... continuá Blanca resolventse; me sembla que'l mal ja ha passat.
Enderrera no hi podem tornar, de conseguent, esperem un poch, y si res
mes se sent, tornarém á arriscarnos... y en tot cas, sempre'ns queda'l
recurs de amagarnos.
--Si't sembla...? digué Paula, que no estava del tot resolta.
--Sí, sí, insistí Blanca; esperem un poch, y si segueix la quietut,
tornemhi, y á pas de ca y sens parlar, apretem fins á arribar al riu,
que així guanyarém lo que haurém perdut.
Així ho feren, y sortint á poch las dos, agafadas per la ma, fins al
camí, l'emprengueren de nou, y no pararen fins á arribar á la ribera del
Farfanya.
Allí devia succehirlos encara un nou contratemps, pera que sa esperansa
fos mes combatuda.
Al arribar al riu, buscaren las passeras; cada una de aquellas dos
donas, agitadas y preocupadas, anava per se part, tantejant ab lo peu
las pedras del pas, y encara que no's cuydavan molt en aquells moments
de si's mullavan, seguian ab tot, per la costum, ab bastanta seguretat y
acert. Així anavan, á certa distancia la una de la altre, y com brandant
lo cos quant lo peu donava en una pedra petita, y així havian passat ja
las primeras, quant arribant ja casi al mitj del riu... Dèu del Cel!...
un soroll y un espectacle repentí las omplí de espant y de sorpresa y
las feu pérdrer l'equilibri y'l cuydado que conservavan. En aquell
moment, després de haverse vist una flama que's bellugava en totas
direccions per las murallas de Balaguer, aparegueren repentinament á
dreta y esquerra, pel devant y pel derrera, en los cims dels tossals, en
las recolzadas de la plana, per fi, en tots los estrems, y bellugantse
sempre, una munió de llums y flamaradas, que, com á llamps, atravessavan
de un lloch á altre, peró sempre radiant cap á un centre, ajuntantse
unas á altres quant mes s'acostavan, y formant ja á poch com un círcul
general, fantástich, que anava estrenyentse quant mes s'acostava cap á
la ciutat de Balaguer. La aparició del primer foch, objecte que sols
feria á la vista, aná acompanyada de un altre objecte que feria en los
oidos, lo soroll general, en tots los pobles, de campanas y esquellas
que picavan precipitadament, y á mes, de un crit també general, inmens,
mitj fosch á vegadas per la distancia del lloch ahont lo davan, y fort y
terrible quant, sortint del fondo de un barranch vehí, indicava que en
aquells encontorns hi estava la principal forsa amagada. --Via fora!
Visca Jaume III de Aragó! Via fora! Via fora! Aquest era lo crit
terrible, amenassador y universal que s'alsava, aquest era un dels tres
objectes que acabava de esparverar á las donas, y aquest, diferent dels
altres dos objectes, que entravan per los ulls ó per los oidos, acabava
de entrar y penetrar en lo cor de las dos desgraciadas esposas, que
s'afanyavan pera véurer si podian topar ab sos esposos ans que'l
somatent se decidís á embestir y á burlar las artellerias del rey
Fernando.
Véurer las flamas, sentir lo soroll de las campanas y'l crit de las
collas armadas, y donar un jiscle descompassat y de desespero las dos
donas, fou tot un.
--Dèu meu!... sols aquesta'm faltava! cridá desconsolada Blanca.
--Jesus Maria...! Quin infern es aquest? esclamá Paula, sens parar
cuydado en si se li desrotllava la manta y li queyan los objectes que
portava dintre de ella.
En tal confusió, cridant, desesperantse, descuydantse á sí mateixas,
sense fixarse ja'l cap ni en perills, ni en recorts ni esperansas
agradables; ficant los peus per entremitj del aygua del riu, y procurant
sols arribar á la part oposada, pera apretar á córrer, y créurer així
poder trobar tal volta lo separat espós; se separaren desconcertadament
la una amiga de la altre, en diferenta direcció, y sense recordarse ja
cada una que anava ab una amiga, de igual desgracia y de igual interés
pera la idea que á una y altre guiava.
Lo que succehí al arribar á la ribera oposada no's pót esplicar: Paula
se perdé entremitj de la fosca, corrent desesperada y sens sentir lo
crit amorós que li dava sa amiga Blanca.
Esta, que, posant de nou lo peu en terra al sortir del riu, cregué per
un moment estar en un perill menor, mirant involuntariament enrera, y
vehent per casualitat un llum dels del somatent en la direcció de
Menargues, se li figurá, per la forsa de la imaginació, tornar á
descubrir lo llum de sa casa, y pensant en lo llum, torná á pensar en sa
filla, y avivant aixó son desespero, arrancáli un altre crit de dolor,
que doná, fugint cap al punt ahont li semblá véurer mes llums del
somatent. En sa fugida, sols dos espressions sortian de la boca de
Blanca: la una era en veu baixa y seguidament: --Filla meva! --la altre
era ab veu alta, peró debilitada: --Paula, amiga Paula! --peró sempre en
un y altre crit, no podia apartar may de sa imaginació y de sa memoria
aquell llum que havia penjat en la porta de sa casa, y que era llavors
la única companyia (si companyia pót fer un llum encés á una criatura
inocenta,) que havia deixat á sa amada filla Blanqueta, dormida ab la
ilusió y esperansa de estar abrassada ab sa mare.
Pobre mare y pobre filla! No sabian una y altre que aquell llum estava á
punt de apagarse, pera no ser may mes encés en aquella desgraciada casa!
### IV. Lo siti de Balaguer. La rondalla del gat roig.
Los prínceps desgraciats no tenen historiadors, sols tenen á lo mes
algun poeta que'ls cante sa desventura, quant ja sòn morts.
Si fos al revés, jo podria descríurer lo interior de la ciutat de
Balaguer, quant l'últim de sos Comtes se trobá casi abandonat per tots
los sèus, sens viures, trahit per los gascons, que li fugian á bandadas,
emportantseli'ls diners que tenia, baix pretest de anar á buscar refors
en sa terra, sens noticias de son amich Don Antoni de Luna, que's
mantenia en Aragó, y sens que sa propia indignació y'l noble orgull de
sa mare lo deixassen descansar. Los que parlan de aquella notable
ciutat, sols la veuhen de part de fora, si bè de la prudencia, de la
vergonya ó del temor dels autors se deduheix quant trist era'l quadro
que Balaguer oferia de part de dins.
Peró ¿quina necessitat hi ha de descríurer un quadro trist, si basta
mirar la figura principal que en ell ressalta?
Pintem, donchs, la ciutat, de fora, en la última nit que la tingué
sitiada lo rey Don Fernando 1er. de Aragó.
Rodejada de fossos y murallas, ab sos marlets y torres, especialment las
últimas en un de sos estrems, tenia en son interior un alcássar, ahont
permaneixia la familia del desgraciat Comte, desde qual punt se
defensava contra los sitiadors, disparant una volta que altre ab unas
pocas bombardas de foch que li havian portat de Castelló y altres punts,
mentres de altres ánguls del mur tirava allá ahont podia, ab antichs
ingenis y manganells, totas las pedras que en son recinto havian pogut
aprofitar, destruhint á tal objecte fins parets de casas. Devant del
punt ahont s'alsavan ditas torres, tenian los sitiats una estacada
que'ls servia de reparo pera fer sas sortidas y dar rebato, y per
aquesta part y per la de un molí que donava la aygua á la ciutat, pót
dirse que era per ahont aquesta avansava sas trinxeras, pus may per dit
molí pogueren adelantar los sitiadors, sense que la corrent entrás
vermella de sanch, com pera reanimar als intrépits de dins. Devant de
altre torre que hi havia sobre la Juderia se veyan los restos de altre
estacada, de que se havian apoderat ja Alvar Rodriguez de Escobar y
Jaume y Joan de Luna; y en lloch mes esterior de aquest espay, s'alsavan
lo convent dels Predicadors, ahont hi havia allotjats los trescents
cavalls que anavan ab lo duch de Gandia, junt ab las tropas de Bernat de
Centellas y Pere Maza, que se li havian incorporat, y'l convent de
monjas, que venia devant del alcássar, en lo qual hi havia tropas
castellanas y catalanas; mentres que l'adelantat major de Castilla, que
havia vingut á servir al Rey ab siscentas llansas, ocupava prop de la
ciutat un vall que se esten al cantó oposat á dit alcássar. De tant en
tant se descubrian unas petitas casas fetas de tapia y ramas, y com
lligant unas ab altres é igualment los dos convents referits, se veya
una llarga paret, no molt alta, quals obras havia manat construhir lo
Rey en pochs dias, ab una mira política, á saber, las casas pera donar á
enténdrer als sitiats, que poch li importava la proximitat del ivern,
pus se disposava á sostenir lo siti fins á guanyar la ciutat, y la
paret, pera que servís de clos y no pogués escaparse absolutament ni una
ánima.
No faltavan, per aixó, clavadas per aquells camps, infinitas tendas,
algunas de las quals tenian á certa distancia un embarrerat, com se
solia fer en antichs sitis y campaments, y agregat á aquest conjunt lo
gran número de caixas apiladas, ahont se guardavan los passadors de las
ballestas y altres provisions, venian á formarse en cert modo com uns
barris aislats que servian de refors á la línea, y per dintre dels quals
podian librement y sens perill discórrer los soldats.
Tant en aquests llochs secundaris com en los convents se feya sempre
guayta constant, vehentse bellugar los centinellas en la part exterior,
y al llarch de tot lo clos ó paret guaytavan també, á poca distancia uns
de altres, diversos soldats ab llansas llargas, los quals procuravan
tráurer sols lo cap per sobre del mur, á fi de que los ballesters de
montanya que tenia lo Comte en la muralla, no tinguessen massa blanch en
los cossos dels sitiadors pera encertarhi sos viratons, com solian fer
sempre que algun ne descubrian. En las entradas del clos era ahont hi
havia tan sols número major de soldats en refors, salvats per unas
bastidas que á cada estrem s'havian alsat, y desde allí era de ahont,
mal repartidas las bombardas del Rey, y poch aprofitadas, pus ni hi
havia gran habilitat pera manejarlas, ni la polvora suficient pera
dispararlas, tiravan una volta que altre las pilotas de foch, com deyan
los admiradors de aquella nova arma, contra las tauladas dels vehins de
Balaguer, que cridavan y malehian á son senyor cada volta que veyan
foradadas sas casas.
Encara que en lo convent de las monjas hi havia soldats, no hi estavan
sinó precisament pera descansar, y de dia'ls obligavan á no passar de la
part baixa; al contrari del dels frares, ahont hi havia plena llibertat
de passejar y de parlar, com que no hi havia quedat mes que un sol frare
pera tenir compte, y de altre part, may una casa de homens imposa tant
respecte á la llengua com la que ha sigut clausura impenetrable de
castas verges. Era, donchs, lo convent dels Predicadors, com si
diguessem, la casa payral de aquell exércit, lo punt de reunió pera
matar las horas, y'l lloch de entrevista, de buscar al amich perdut y de
donar camp á la murmuració y á la bulla, quant, després de menjar,
desitjavan entretenirse tots los ociosos de la guerra.
Així era, que encara no s'havia acabat de póndrer lo sol, quant acudian
á un clos que hi havia á la part del derrera del convent tots los
conducters, caps, capitans, caporals y demés empleats del exércit y del
acompanyament del Rey, y allí, sentats per las caixas y altres objectes
que aquell lloch guardava, s'entretenian en fer comentaris de la guerra
ó dels altres fets que en general ocupavan al mòn.
Si jo pintás un fet modern, no m'olvidaria de posar en boca de aquells
militars, encara que no ho hagués vist, lo consolador cigarro que tan
ajuda á matar l'oci, mes en un sigle en que sols se tenia per ultramar
la part de Orient, mal se podia emplear lo fruyt de América, quant
havian de passar molts anys pera descubrir lo que després batejaren ab
lo nom de Nou Mòn, y fins pera fer créurer la existencia de mes terras
en lo mar gran.
Peró no existint aquest enemich del oci, y mirantlo com á vici, pót
deduhirse una conseqüencia, á saber, que essent mes reduhit lo número de
vicis, serian mes poderosos los que llavors existian, y així no haurá de
admirarse, que en aquellas reunions de ociosos fos lo vici del béurer lo
mes dominant, com que no deixava de avenirse, en cert modo, ab las
costums y carácters dels senyors de aquell temps, pus, per mes que
pinten los poetas la caballerositat y la noblesa, no deixava, per aixó,
cada senyor de tenir, ádhuc en aquell sigle, y com se sól dir, un rey al
cos, y molts ressabis de barbarisme, que no podian desaparéixer sinó
desapareixent ó debilitantse la costum feudal.
En lo celler dels frares no havia pogut aparéixer lo carretellet de la
creu, que tan conservat y guardat se tenia y tan recomanat era abans al
sagristá y al cuyner, pus sempre hi ha bons recons pera las bonas joyas,
peró, en cambi, no faltavan algunas botas de vi del Priorat, á las que
davan bona sortida los sitiadors de Balaguer, es á dir, los sitiadors
que bevian ab got.
Pera mullar lo paladar y matar millor la hora, se portava, donchs, cada
nit un barral al clos, y colocadas algunas ampollas y gots de vidre al
demunt de una gran taula de roure, (que servia en cert temps del any
pera apuntar lo delme en lo pórtich del convent,) buydavan y mes
buydavan aquells militars y senyors lo such del most, y tot enrahonant y
rihent, anavan bevent y preparant la son, pera dormir després mes plans
en sas tendas.
A fi de mes animar la reunió, y com per altre part las nits ja
comensavan llavors á fresquejar, se encenia al mitj del clos una gran
fogarada, que si no se necessitava pera calentar, servia al menos pera
alegrar la vista, y pera donar mes vida á la companyia y reunió.
Sia efecte de simpatia ó de dificultat en poderse enténdrer mutuament
los que parlavan diversas llenguas, resultava sempre certa separació, ó
millor dirém repartició entre unas collas y altres, sens que per aixó
tot sovint deixás de haverhi una que altre conversa de interés comú, que
si no arribava á la cabal inteligencia de tots, era no obstant coronada
per una rialla general, á que tothom ajudava.
Sols de pensar en la monserga que tal barreja de llenguas y dialectes
havia de produhir, bastaria pera alegrarnos de trobarnos en lo temps que
som, pus sens contar los molts, encara que semblants, dels diferents
territoris de Castilla, calcule qualsevol l'efecte que als castellans
havia de fer lo castellá catalanisat de Aragó, apart del que parlavan
alguns de aquest regne ab construcció viscaina, y uns y altres l'efecte
que produhian als catalans, entre'ls quals no faltavan cerdans y
rossellonesos, que tenian certs termes propis y pronunciavan la *ó* ja
un poch agasconada. No hauria faltat, pera dar mes ayre á aquest ball,
sinó que allí hi hagués hagut los gascons de dins de Balaguer, ó'ls
inglesos que manava poch ans mister Guillerm Gonench, (y á qui havia
tingut cuydado de donar guiatje pera'ls passos de la frontera lo rey
Fernando,) ab lo qual hauria sigut, en veritat, la festa complerta,
sobre tot si'ls últims se haguessen apoderat dels gots.
Peró, á pesar de aquesta desigualtat y dels obstacles que tals
diferencias de llengua produhian, hi havia allí un personatge que venia
á ser lo llas de unió de tots, pus servint de tursiman entre uns y
altres, ajudava á ferse compéndrer mutuament, y parlava ell al mateix
temps ab tots y ab totas las llenguas que allí se usaban y sentian. Tal
era lo celebrat mossen Borra, juglar ó gloriós de la cort del rey
Fernando, y á qui tenia est monarca gran efecte y fins motius de
agrahiment, en primer lloch per la generositat que'l distingia en favor
de son protector, y á mes per los bells ratos que li feya passar ab sas
agudesas y graciositats.
En aquesta separació inocenta produhida per lo motiu indicat, podia
estudiarse molt bè la diferencia de costums entre uns y altres paissos,
pus caracterisava á cada círcul cert ayre exterior que li era propi y
exclusiu. Portavan en general los castellans mes bonas robas, y encara
que no deixavan lo gorjal y'l bacinet de ferro, peró ostentavan
sobrevestas de drap carmesí y de altres colors vius, y encara que
vestissen per resguart la gonella de malla, la falda de aquesta era en
molts gornida de parxe de seda, y los principals fins hi portavan
flocadura en la part baixa. No eran pochs los que duyan en sas espasas
la guaspa y lo bocal de plata, y mes de un cinter se veya que, si no era
del mateix metall, al menos era daurat, com hi havia també algú que feya
gala de ostentar guantellets, que eran daurats en los ferros dels dits,
y en lo demés cuberts y gornits de domesquí blau. Com era en campanya,
no's veya allí lo sombrero, que anomenavan *barrete*, lo qual solia ser
cubert de zeytorn domesquí y generalment brodat de águilas coronadas de
fil de or, y de altres animals, símbols y objectes; peró en cambi, se
veya lo bon brodat en mes de un arnés de foguer, que era una certa bossa
que solian portar penjada del cinter. Cubertas de bacinet ne portavan
alguns, y per lo comú eran de drap vermell ó de un altre color viu, la
major part de estofa y á voltas ab fresedura de or ó plata; y finalment,
pera resguardar lo cos portavan los principals sobrevestas de drap de
color, forradas, y mes generalment capas, ó bè senzillament caputxos
forrats de tafetá ó altre seda.