després á caminar. L' Esperanseta 's posa roja,... roja que sembla que
las galtas se li van á encendre. La matexa prèssa fa qu' ensopegui una
mica al empendre 'l caminal que dona á la Plassa y seguidament á fora.
S'ha entregirat poch ó molt un peu, y camina ab certa pena, lo que no li
impideix rebre, ab mitja rialla, los "que Deu los hi doni tota la sort
del mon," y "per molts anys sigan nuvis," de la gent més espansiva y
caracterisada; ni li priva de correspondre ab pessas de dos, confits y
ramells de festas y manyaguerías, á la quitxalleta cumplimentosa que 's
posa devant y pèls costats d'ella y son espós.
Las parellas de fadrinas son las qu' están més d'enhorabona ab
l'espectacle dels dos casats de nou. Veuríau que la que no tomba 'l cap,
quan han passat aquells, y no 's pot contenir de fer, --la cara
frech-á-frech de sas companyeras,-- observacions y rialletas avans de
que 'ls nuvis hajan desaparegut, s'atansa, ab mal dissimulada
curiositat, al marge del camí y procura ferse venir bè 'l reposar pera
no perdre cap punt ni coma.
Quan los nuvis han passat, ¡alló es aumentarse las collas y parlar totas
al plegat, competint las mossas en quina sabrá esplicarshi més! ¡D' alló
se 'n diu alabar y desalabar, cusir y rellar al matex temps! ¡D' alló se
'n diu ésser donas, com hi há un xay!
--Ell m' agrada més qu' ella; --afirma una, tirantse enrera 'l mocador
del cap.
--Cuidado, tu! --esclama l'altra ab veu d'espinguet.
--Ben diferenta de mí. El trobo massa presumit; --observa una tercera.
--Es el seu posat; --afegeix la de més enllá.
--Bè, axó sí... Es el seu avi fet y pastat.
--Vaja, no diheu: qu' ella sembla que toca ab un dit al cel.
--En substancia, més bell partit podía fer, si hagués cregut á la sèva
madrastra.
--Trobo que no s'ha sabut vestir massa bè.
--May hi deu haver vestit gayre, gayre.
--Massa estarrufadassa! Sembla que duga marinyach.
--¡Com que ja de sí es tan grossa!
--D' altras n' hi há que ho son més y no 'u semblan tant.
--Las arrecadas son lo que més m' ha agradat. De bona gana li 'n
pendría, sense regatejar, unas d'igualas... si me las donés de franch:
¡ey!
--Ja, ja ja!
--Sempre serás una plagota.
--Donchs á mí 'm faría més pessa la soguilla. D' arrecadas ja me 'n
tindré y no las hi barataría ni que m' hi posés tornas.
--Lo mocador del coll sí que no li escau gota.
--Si res no t' escau,... pósat el blau.
--No: més aviat tirava á verdelós.
--Y com qu' ella es moreneta!...
--Bè: digueu lo que volgueu: --fa una viudeta qu' encara no havía badat
boca;-- ella es guapassa com ho era la sèva mare: té aquella matexa
abundó de cabells castanys, que Deu n' hi dó, (y ja veyeu que no parlo
per mí, que 'ls tinch ben rossos); els seus matexos ulls petits peró que
no saben qué ferse de tanta vivesa, perque 'n tenen per vendre; té 'l
mateix tirat de fesomías que fan de bon mirar, y té la matexa bona mena
de riure y 'l matex posat. Que si es un xiquet massa grossa y que si no
vesteix tan bè com aquella y l'altra, valdrá més que ho dexém corre.
Ella que sábia, si acontenta al seu marit qu' es tot un galant home.
--Li trobas perque s'assembla al que Nostre Senyor te se 'n va emportar.
--Potser sí... Deu l'haja perdonat!... Cert á fe, m' hi ha fet pensar.
Ja podrá estar ben contenta ella si se li retira en tot.
Duas llágrimas, apuntantli als ulls, humitejan los de la bona viudeta, y
desde llavoras la conversa 's fa casi enterament favorable pera 'ls
nuvis.
Durant l'apuntada conversa, l'Esperanseta y 'n Genís han exit fora de
vilatje y caminan per una vía estreta, que per un costat tè un vessant
poblat de vinya y oliverar, en profitosa barreja, y per l'altre, ampla
fondalada atapahida de brancatje en que hi canta 'l vent fresch que s'ha
comensat á girar.
L' espós tenía rahó. S'acosta una ruxada. Un cap de núvol negrós va
dominant l'espay empenyent la claror tota á una banda limitada.
--¿Ho veus, Esperanseta? ¿Ho veus, amor meva?... Ara que som á mitjan
camí tenim ja tantost la pluja damunt.
--¿Vols dir, Genís?
--Ben segur! y qu' hem de cuytar... Ja no podém tornar enrera... Hem
d'arrivar á ca teva...
Los hi falta encara, per' esserhi, un bon tirat de pedra, quan se posa á
caure una espessa y fortíssima gotellada. Corren... La pobra
Esperanseta, débil de sí, per més que no 'u sembli molt, y debilitada
pèl mateix avergonyiment, no pot anar depressa. Son marit la pren en
brassos, desenganyat de trobar protecció sota cap arbre, y axís arrivan
á casa d'ella. Avans d'arrivarhi, observan, á sota 'l porxo y darrera
'ls vidres del balcó, la familia somrihent. Axís que hi son, lo primer
saludo del avi es dírloshi, tabolejant:
--Aném! Ara sí que sou ben casats de fresch.
Lo saludador Endemés, amich Pons, ha resultat certa la noticia que vareu
confiarme. M' he procurat més antecedents y circunstancias del cas,
interessat per l'assumpto, y ara sabréu lo que n' he tret.
Resulta que 'l poble no me l'han volgut dir, peró que pot ésser
qualsevol de Catalunya perque, casi sens escepció, en tots se creu ab
l'eficacia curativa y sobrenatural del saludador: d'aquest sér humá
privilegiat que va náxer al punt de la mitja nit de Nadal ó del Dijous
Sant y que tè una creu al mitj de la volta del paladar.
Resulta que no hem de burlarnos nosaltres, ciutadans, de semblant
privilegi curatiu, perque cada dia veyem anunciat pèls diaris un grapat
de medecinas saludadoras, que servexen pera un catálech llarguíssim de
malaltías, y que, tanta es la insistencia dels anuncis, qu' á la fí
arrivem á creurhi tots ó poch se n' hi falta.
Resulta, ademés, que 'l saludador en qüestió, era un minyó de llarga
malicia, una mica vagamundot, y un' altra mica més amich dels bons
talls; alt, prim, bastant faltat de pel á la cara, lleig de tota ella
ménos dels ulls, que podían ben calificarse de malsaguanyats per éll.
Son ofici 'l de sastre ó 'l de matalasser, segons las temporadas; sa
instrucció nula; son parlar manyagoy y un si es ó no es parpizot.
Resulta que, més qu' éll, eran la sèva avia paterna y una sèva tia las
que li havían proporcionat l'anomenada, tant mogudas per l'ambició de
gloria miraculosa en sa familia, com per la més inferior de rebre y
assaborir alguns presents.
Resulta que 'l tal saludador nadalench se diferenciava dels científichs
que se 'ns anuncían per periódichs, ab lletras d'un través de dit, y per
cantonadas, ab lletras de tres ó quatre travessos de ma, en que no
ficsava sa remuneració, sinó que la dexava al bon judici de sos clients,
pobres ó poch acomodats en llur gran majoría.
Y resulta, finalment, qu' axís com molts dels saludadors facultatius de
las grans ciutats arrivan á enriquirse, éll no passá may de petit
menestral sens altre patrimoni qu' un hort de mitja vessana y una casa
que Dèu n' hi doret.
Com sabéu ja, va arrivar al poble á passarhi una quinzena certa familia
barcelonina composta esclusivament de donas: una viuda y duas fillas
sèvas.
La viuda ho era d'un industrial que morí acaudalat, riquíssim, á pesar
d'ésser un babau de primera forsa, com ho demostrava ab los
inverossímils disbarats que deya en qualsevol conversa, per
insignificant que sigués. Qué!, --esclamará un lógich,-- ¿tan babau y
tan rich?... Amich Pons: ¿rihémnos dels lógichs, ja que no fan
progressar la ciencia en vista de la molta gent qu' á Barcelona, com á
Cuba, com á tantas parts, s'ha enriquit justament perque l'instrucció no
li ha feta cap mica de nosa? Si: rihémnos de tan estupenda candidesa.
Tornanthi: la senyora donya Ancalita (axís se feya anomenar) y sas duas
fillas, de tretze y de setze anys, respectivament, varen instalarse en
la casa propia que, á poca distancia de la massa de població, y prop de
la font, qual aigua provava molt al difunt marit, aquest se feu
edificar.
Las duas noyas eran un trasllat vivent de totas las imperfeccions de sa
mare. De mena menuda com ella; com ella malagradosas; com ella
impresionables y egoistas fins més enllá de tota ponderació. Com ella y
més que 'ls ignorants pagesos del poble, carregadas de fé en lo
saludador.
La població, obrant á la manera de molts fills que no respectan sinó que
temen als pares, per l'eccessíu rigor qu' estos hi emplean, no las
respectava, peró las temía per una rahó que val per totas: per que
tenían diners y s'ho feyan valdre. En efecte: lo cunyat de donya
Ancalita era un soberá indirecte del poble, y la pór del tal cunyat,
home relacionat é influyent com un diable, capás de ferho anar tot en
renou, tant per lo que respecta á la vida política com á
l'administrativa del municipi, era lo qu' estemordía á la gent.
De la regla general, empero, se diferenciavan un home y una bestia: lo
barber y un gosset-cadell d'aquest.
Lo barber las hi duya votada á las senyoras, nó precisament perque
ellas, en sa qualitat de donas, no li podían proporcionar feyna (quelcóm
hi debía haver d'axó), sinó perque, naturalment, li feyan "tif-taf,"
segons auténtica espressió del Fígaro rural. Lo tal barber havía sigut
miquelet, havía corregut la tuna, havía estat, anys enrera, á Barcelona,
y tenía presas las filiacions d'una gran munió de donas ricas
comparables á las de que 'us parlo.
--Jo no tinch pels á la llengua, --deya als parroquians,-- perque ningú
m' ho perdonaría que n' hi tingués, essent barber com só, y 'm quedaría
sense parroquia. Jo haig de dir lo que hi há, y lo que hi há es qu'
aquellas tres donas fan una trinitat ben galdosa, com hi há un peix! Si
tenen més que sopin dos cops, peró que no vingan á fer per aquí aquellas
ganyotas de disgustadas y fastigosas. Si res las hi fa pessa, que toquin
el dos, que menos nos en fan ellas á nosaltres. ¡Ah! si no fos el cunyat
que 'ns té 'l peu al coll... Peró ¿á mí qué 'm conta? Mala peste...
--Vaja, Xicu, no siguéu tan punxeta! --observava 'l parroquiá á qui
estava afeytant lo barber, mentres aquest afilava la navaja pera
repassarlo.-- Al últim, ellas no fan mal á ningú.
--Bé: axó jo no 'u dich; peró á mí 'm carrega veure que 'l poble las hi
fa tant el rendivú perque son ricas... ¡Ricas! Si anessem á mirar com va
ferlos els quartos el difunt, que Dèu hagi perdonat...
--¿Qué voléu dir? --preguntá un altre parroquiá maliciós qu' acabava
d'entrar y que, sentint los darrers mots de 'n Xicu, ja comprengué de
qué parlava.
--Vull dir que... val més que no 'u diga per respecte als morts.
--Dihéu, home, dihéu! --insistí 'l nou entrat;-- no surtirá d'aquí.
--Donchs... de més d'un rich he sentit á dir que va comensar la sèva
fortuna...
Lo barber ajustá bé la vidriera de la porta.
--¿De quina manera?
--En temps de la crema dels convents, quedantse la moma d'algun frare
acullit á ca sèva y mort...
La entrada de dos nous concurrents, un d'ells molt jove encara, no
permeté al barber acabar l'idea. Valgué més axís.
Lo cadell pertanyent al barber, enamich com son amo de las Ancalitas,
segons queda indicat, no sempre anava tip sinó molt ménos, n' obstant lo
molt agraciat qu' era d'esperit, ja que no de cos, que 'l tenía
desmesuradament vestit de pelussa lletja.
Las senyoras, que no podían veure al barber, tampoch podían veure al tal
gos: l'odiavan y 'ls hi semblava que debía tornarse rabiós.
Per desgracia, no passaren molts dias sense que tal suspita prengués,
per' ellas, un carácter de realitat que fundadament las horroritsá y
consterná.
Era un divendres; lo gosset tenía verdadera cassussa y rondava per
devant la botiga, seguint ab fervor los passos d'un bordegás, que 's
menjava un tros de pa moresch, mal enllardat, y llepava de terra las
engrunas que se 'n desprenian. Las tres senyoras passaren depressa
perque comensava á ploviscar. Una d'ellas, la noya petita, trepitjá,
sense voler, al cadell, separat avans per ellas matexas impensadament,
del protector indirecte, y 'l canich, irritat, clavá mossegada á la
xicota y seguidament, frenétich, á la senyora vella.
¡Qué va haver fet!... Los xiscles de las tres y especialment de las duas
agraviadas, foren tals y tants, que la gent hi acudí á professons fetas
y s'armá un rebumbori que no es per descrit.
--¡Ay, ay!... Desventurada de mí!... ¡Se m' haurá encomanat la
hirdufovia! --era la principal esclamació de la digna viuda del
industrial acaudalat.
--¡Ay, mamá, jo ja 'm sento rabiosa!... ¡Ay!... Y 'l tio que no es
aquí!... --eran los crits dominants de la xicota mossegada.
--¡Socorro!... Ajuda!... Matéu al gos --clamava la tercera, anant d'un
cantó al altre sense fer res de bo.
Per desgracia, la "pedra escorsonera" no era coneguda al poble, y, com
l'alarma 's presentá de tanta magnitut y crexía ab tanta pressa l'esglay
de las interessadas, una bona dona aná á cercar, depressa y corrent, al
metje y un' altra al saludador, mentres aquellas eran conduhidas, mitj
en brassos y mitj de peus á terra, á casa.
Lo saludador arrivá primer que 'l metje, tot plé de borró y polsina de
llana dels matalassos qu' estava refent.
Un murmuri de general esplay, de satisfacció íntima acullí s'arrivada, á
pesar de saber la generació congregada á la casa que no es en un dia sol
que realisan sas maravellas los predestinats, sinó que 'n tenen quaranta
de temps.
Ab la bellugosa rialleta á la boca penetrá 'l saludador y s'encaminá
envers la sala, qu' era hont se trobavan las tres senyoras planyentse
seguidament y mostrant una pòr qu' ara ja 's traduhía en agudíssims
sobressalts nerviosos.
Nostre ínclit personatje s'acostá á las duas atacadas, guiat per la
senyoreta gran, tot espolsantse 'ls principals borrallons de llana que
portava damunt.
Com ademés d'estar en antecedents, acabava de veure al gossot y sabía
perfectament que no hi havía tal hidrofobia ó tal rabia, se presentá
radiant de satisfacció y disposat á garantir l'éczit inmediat de sa
intervenció maravellosa.
Home prudent, no era aquella la primera ni había d'ésser l'última vegada
que caminés sobre segur. Penetrat de la mácsima divina "ajúdat y t'
ajudaré," se prevenía, tant com li era possible, per' evitar
l'ineficacia de las místicas fregadas de sa llengua y de las devotas
creus fetas per son dit gros damunt las clapas del cos enmalaltidas.
--Cúrans!... Cúrans aviat! --esclamá la viuda, que tenía, com s'ha
insinuat, una fé cega en lo saludador.
Anava ja aquest, sense contestar paraula, á practicar lo miraculós art,
comensant péls encreuhaments, quan va comparéxer lo barber, llevada la
gorra y ab lo pelut y lleig cadell en brassos.
Una estrident manifestació del esglay més inmens escapá de las tres
bocas de las interessadas, y estas s'acostaren una á l'altra com
criaturetas temerosas de que un monstre va á devorarlas de viu en viu.
La gentada popular, entre la que 's va obrir pas, á forsa de colzes, lo
barber, seguí á n' aquest fins al pas de la porta de la sala, aturantse
allí y formanthi una gran remenadissa de caps de diversas dimensions
provehits tots d'ulls desmesuradament oberts.
Lo Fígaro del poble, no fent cabal dels crits de "trayéumels del davant!
trayéumels del davant!" que profería donya Ancalita, referintse á barber
y cadell, digué ab tota la serenitat de qu' era capás:
--Senyoras, no perfidiejin més, ni 's dongan mal temps. Lo meu cadell es
tan rabiós com jo... Mírinlo: la gana y no més que la gana l'ha fet
mossegar, y com que jo me 'n tinch la culpa, jo la pagaré com las hi
sembli.
Després, dirigintse als restants espectadors,
--Guaytéulo tots vosaltres, vehins y amichs meus, --digué-- y respongueu
ab la ma al cor: ¿no es cert qu' aquest meu cadell tè 'l vici de fer
malbè molta gana? ¿No fa que tots vos dexaríau mossegar per ell sense
pór de tornarvos rabiosos?... Miquelet, pósat dret y camina! ¡au!
Lo cadell se colocá dret sobre las duas potas de darrera y doná algunas
passas. Tothom esclafí en grossa rialla, ménos las interessadas. Sóls la
noya gran dexá apuntar una rialleta.
Lo saludador vejé que se li escorría la ganga y no se n' aconhortá
fácilment.
--Senyoras, --observá-- vostés dirán. Jo, axís qu' axís, ja he perdut un
quart de jornal y...
--Jo te l'abonaré y... vésten; --replicá 'l barber comensant á
irritarse;-- vésten, avans no 't canti jo las quaranta y fassi á
saber...
--¿Qué? --preguntá 'l saludador ab cert ayre provocatiu.
--¿Qué? Que no has vingut aquí sense enterarte de que 'l meu cadell no
tenía tal rabia, ni tal cosa que s'hi sembli, com horas d'ara sab ja
tothom que no es aquí.
L' arrivada del facultatiu acabá de proporcionar, als ulls de las
Ancalitas, la victoria al barber; mes... l'arrivada, al cap d'alguns
dias, del cunyat de las senyoras proporcioná al Fígaro 'l comens d'una
guerra sense quartel, (á la que ajudaren molt popularment l'avia paterna
y la tia del saludador,) després de la que no tingué aquell altre recurs
que mudar d'ayres.
Lo saludador, en cambi, segueix impertérrit al poble, malgrat l'afront
per que va passar, devant de molta gent, y malgrat la persecució
implacable del inteligent senyor metje; y es perque 'l saludador
significa, respecte á la medecina, lo que l'advocat de peu de marge
respecte de las lleys, tenint encara á favor seu lo fanatisme relligiós,
que Dèu confonga eternament.
## Memorias d'un sardanista
cóm puch quedarme ab las ganas d'escríurelas, si 'l que voldría fòra
tenir l'enginy del mellor mestre de coblas ampurdanesas, pera compondre
una tonada ab que 'ls meus recorts poguessen cantarse?
Pára atenció, jovent, y procura, com jo, no ésser may desagrahit.
### I
Ballant sardanas vaig conéxer á la pagesa més galindoya del Ampurdá
petit.
¿Que si las puntejava bé, dihéu? ¿Que si movía 'l cos ab una gracia que
res tenía que veure ab la desinvoltura, ni ab cosa que pogués semblarshi
de set horas lluny?
Las sèvas galtas eran del color de las rosas barrejat ab lo color de las
gemadas assutzenas: rosor blanca ó blancor rosada: com volguéu, minyons,
com volguéu. Sas arrecadas de plata y esmeraldas, present de la padrina
de confirmar, (emparentada ab un argenter vell de Girona) saltirejavan
com dos aucells acabats de sortir del niu, que no saben avenirse de la
sort que han alcansat. Una rialla pura y regalada s'entretenía en sos
llabis, descubrint dos rengles de dents blancas que ni somniadas.
Lo vent, enjogassantse ab sos cabells negres y ab un pany de son mocador
del coll, va donarme una sessió de febra, mes de febra tan dolsa que
tant-de-bó la pogués encomanar als afligits!
Per lo que diu als dos minyons que donavan, un á cada costat, la ma á la
fadrina, no m' engelosiren poch ni molt. Varen semblarme germans d'ella,
y no hi tenían cap mica de retiransa.
### II
Diguí á la gentil balladora la meva estimació, y ella li doná 'l més
tendre y animador aculliment.
--¡Valdament no m' enganyis, com no t' enganyaré jo may de la vida!
Axí 'm parlá y jo vaig respóndreli:
--Dèu me llevi la salut, si may t' he d'enganyar.
Y 'ns hauríam casat pèl juny vinent, sinó que 'l seu pare duya voluntat
á un altre minyó del meu temps, ne feya ja molt.
Era 'l pare d'ella un home colrat pèl sol dels camps y vinyas, tant com
pèl de las festas majors estiuhencas. Quan se citava un sardanista de
cap-d'ala 'l retreya tothom á n' ell. Ballava á l'antiga usansa, vull
dir un xich massa estirat de cos y camas, y era un altre xich massa
aficionat al antich contrapás que serveix pera cantarhi tota la Passió y
Mort de Nostre Senyor Jesu-Crist.
Donchs jo vaig procurar apendre bè la sardana, y, assegurat de
lluhirmhi, vaig puntejarla, de parella ab ma estimada, devant d'éll.
¿Voléu un home content?
Sabia que jo --mal no m'estiga 'l dirho,-- era bon minyó, y al veure qu'
ensopegava tan bè ab sa filla 'ls contrapunts més enrevessats y
dificultosos, esclamá ab alegría desmesurada y tot abrassantme:
--Bé, noy maco! T' hi has lluhit... ¿Vols casarte ab ma filla? Avuy fos
y demá festa! ¡Cásathi; caséuvos! L' altre bordegás que la preten no
s'hi avé de bon tros tant com tu, ab la noya!... M' hi ha caigut la
baba, veyentvos puntejar tan ben avinguts... Tu m' has d'ésser gendre y
no altre... Vull tenir per gendre un sardanista que fassi rotllo y tu,
que ja 'n fas, més ne farás encara al costat meu.
### III
Varem casarnos pèl setembre, quan lo most se dexa esprémer, dins las
samals, la generosa sanch que fermenta y balla de goig; quan s'omplan
els cups y 'ls vremadors no 's cansan de tabolejar com uns plagas que
son.
La nit de la diada en que 'l senyor Rector va casarnos, ufana la lluna
de sa plenitut enviava al mon claror abundosa y suau com l'amor d'una
mare.
Y va omplirse de gent l'era que semblava una gran safata de plata vella.
Espinguejá 'l fluviol, repicá 'l tamborino, soná la gralla, y fadrins y
casats, noys y nenas, tothom puntejá la sardana. Fins lo senyor Rector
(¡may més ne tindrém cap de tan paisá!) va ferhi un punt dels seus,
posantse un gran penjoll de sotana á cada costat pera que no li fes
nosa.
La bulla durá duas horas llargas (la plagasitat del senyor Rector un
quart y no més); rodá la porrona de l'un sardanista al altre; lo barber
va treure corrandas que cantá l'hostalera ab un ayre de veu tant y més
escayent que may: tothom semblava sortit de mare, mes tothom se n' aná á
fer la non-non y á posar ploma axís que la lluna, ab recansa
d'enamorada, s'amagá darrera uns núvols que, al cap de pocas estonas y
quan ab ma nuvia eram ja al llit, se desferen en carinyós ruxat.
### IV
Tinch, grat sia á Deu, dos nens y duas nenas més sanitosos que cap
Estihuet de sant Martí. Si al un li diuhen bonich, més al altre. Ningú
diu que se 'm semblin, ningú... llevat la dona. El sogre sosté, --á peu,
á cavall y en carro,-- que tots ells tenen el meu mateix posat.
Vè la nit de sant Joan; vè la de sant Pere y alsem gran pila de bruch y
estellas ben rehinosas.
Está amanida... ¡Cala, noy gran, cala per tots quatre costats!... Ja
fuma, ja espetega, ja s'encen, ja flameja enrojint las caras de tot lo
voltant... ¡Quina cridoria, Verge santa de Nuria! Sembla que tot se n'
entri.
Los meus fills y 'ls d'altres parroquians me donan las manetas á mí y al
sogre, y aprenen de ballar sardanas al entorn de la fogayna.
V ¡Sardana del meu cor! Si sè, al morirme, qu' encara regnas plahenta y
casta per plassas, masías y cabanyas; si sè qu' ets encara la dansa
volguda dels meus, es segur, bèn segur que moriré en gracia de Dèu.
## Una cassera
### I
Hi há cert ditxo molt autorisat: "som al ball y hem de ballar." Donchs
al costat de semblant ditxo, proposaría jo que se n' admetés un altre:
"som á pagés y hem de cassar."
Estarse á pagés y no anar á cassera ni un dia es una falta imperdonable
de bona criansa comesa ab la senyora de la casa gran: la Naturalesa; es
com arrivar á un convit y, sense cumplir ab las fórmulas de la bona
educació, posarse á taula.
Seguint la comparansa, afegiré que hi há personas que troban goig, no ja
sóls en manifestarse ben educadas, peró fins en aparéxer obsequiosas ab
la familia que 'ls acull y que 'ls convida, y altras que s'han de
violentar, molt ó poch, per' agasajar á la gent de la casa, sense que
reprobin gens las naturals eczigencias de la cortesía.
Tal hi há que surt de ciutat pera passar una temporada á fora, disposat
á ésser lo més ben educat, obsequiós y fins cumplimentós ab la gran
familia d'elements naturals que l'acull y 'l festeja. Fentse cárrech de
que la vida del camp es antitética de la ciutadana, y resolt á no perdre
cap incident dels que aquella ofereix, se lleva ab el dia; recorra las
ubagas; trasca, com los passarells, per vora 'ls torrents; guayta
embadalit "sota l'ombreta, l'ombreta, l'ombrí,"
lo lucsuriós esclat de las "flors y violas y romaní;"
presencía, enamorántsen, las operacions agrícolas que, durant sa estada
entre pagesos, aquestos duhen á bon terme; dexa, en gustosissim descans,
regenerarse per la cantadissa dels aucells y per las alenadas del vent
amanyagant lo fullatje, ab lo qual gronxa ell son esperit; va y vè de la
masía als camps y regadius; escolta y apren cansons y rondallas;
assisteix, ab entussiasme crexent, á fontadas, aplechs y esbargiments
los més honestos, y, finalment, va á pescar y á cassar sempre que no li
falta companyía.
¡Oh sérs privilegiats, dignes de la més calurosa enveja, aquells que
saben acomodarse á las circunstancias que s'han buscat! ¡Oh ditxosos,
set cops ditxosos, aquells que poden calificar d'incomprensible en
l'assumpto, sinó d'inverossímil, aquella tan curta com famosa composició
del gran Horaci, en que 'l poeta diu que quan es á ciutat anyora 'l
camp, y quan es al camp anyora la ciutat! ¡Oh afortunats una y mil
voltas aquells qu' á tot arreu aprofitan medis de defensa contra las
sugestions de la gandulería, y que, no dexant res per vert, per res
dexan de divertirse!
L' Enrich Isaura no era ¡ay! d'aquexa mena, y se 'n planyía tant com
volgueu.
Teóricament, totas las boniquesas, tots los atractius d'una curta
permanencia recreativa á fora, l'alegravan y 'l trasportavan á un mon de
poesía higiénica, qu' es la més recomanable, ó, fet y fet, l'única
recomanable á l'actual generació industrial.
L' Enrich acabava d'ésser estudiant del últim curs de lleys, y com en
los anteriors, obtinguda l'aprobació, pensava en dexar Barcelona y
anársen á passar un parell de mesos al poble, en qual terme municipal
son riquíssim pare hi tenía un magnífich mas de propietat.