podían ésser més bucólichs, y 'l plan que 's trassava era digne d'un
consumat organisador de divertiments campestres. Ficat al llit,
especialment, y clucats los ulls en reclam del primer son, l'imaginacio
li nadava en un estany d'idílicas recreacions, y tots los encants que
pálidament hem recordat al principi, conseguían la més viva y poderosa
atracció pera 'l seu cor.
"Sí, --va esclamar enérgich y somrihent alhora;-- aquest estiu me
presentaré diferent de lo qu' he sigut altres anys. Quan me trobi al
Mas, matinejaré, correré, saltaré, cantaré, me dexaré apoderar de la
mare naturalesa, y rebré sas caricias ab tota la ternura y ab tota la
gratitut de que sò capás. Duré la batuta... vull dir que seré 'l
cap-de-colla de totas las grescas, desde la més inofensiva á la més
carregada de malicia... decent."
"Sí; ja está dit: s'ha acabat alló del no atinar en qué ferse de las
horas; s'ha acabat alló de sentir, després, amarchs remordiments per no
haver sabut traure partit de la eczistencia pagesa. No 'm pendrán ja per
vagamundo! Aniré, com tothom, á pescar, á cassar..."
Aquí s'aturá l'imaginació del Enrich. L' idea d'una sola cassera li era
tan antipática com una dona lletja y vella ab pretensions d'interessant.
Una cassera vol dir: primer, caminar malament; segon, caminar molt;
tercer, caminar ab l'incertitut de trobar pessas de cassa, y, cas de
trobarlas, ab l'incertitut de férlashi foch no malaguanyant lo tret.
Baix altre punt de vista, una cassera significa: primer, anar carregat
ab una escopeta, suposant que 'l sarró 'l du un mosso; segon, perill de
ferse mal ab l'arma propia, de rébren de l'agena y de ferne á n' algun
amich, ó á n' algun gos; tercer, perill de que 'l tret fassa figa,
desesperant al tirador; y quart, probabilitat de sufrir algun mal de
ventre, de resultas de no haver tingut l'heroisme de resistir la
provocació gastronómica d'un verdelós penjoll de rahím ó d'altra fruyta
no massa sahonada ó gens oportuna.
Las set contras qu' acabo d'enumerar se presentaren, en formidable suma,
primer á l'imaginació y seguidament al implacable sentit práctich de
nostre jove; y no s'hi presentá sola, no. Las apuntadas consideracions
se referían, al cap-de-vall, á la cassera considerada en absolut; peró
¿y las consideracions históricas, es á dir, las relativas al passat del
Enrich com á cassador? ¿cóm podía ell oblidar qu' una vegada, anant á
cassar, va caure dalt-á-baix d'un ribast, espunyintse una ma y
ortigantse tota la cara? ¿Qu' un altra vegada va ficar, distret, lo peu
en un aigua-moll, se va enfonzar fins més amunt dels genolls, se va
haver de traure una de las botinas rossas (ell no sabía caminar ab
espardenyas) y després no se la va poder calsar sinó á mitjas? ¿cóm
oblidar qu' un altre cop rebé en una cuxa dos perdigons, mentre un gos
axeliat li passá prop y 'l tirá á terra? Y en fí, ¿cóm no tenir present
la mala sort que 'l perseguía casi sempre, per no dir sempre, respecte á
que li exissen á tret just pessas de cassa, y á que no plogués ó no
s'alsés una ventada forta ó no succehís alguna desgraciada aventura ó
altra, quan ell formava en la colla dels cassadors?
A despit de tot, pogué més en l'Enrich Isaura la resolució de
ruralisarse en tota regla, que la síntessis fidel de quant se dexa
esplicat.
"Aniré á cassar!" --repetí ab accent fermíssim;-- y, girantse del cantó
dret, acomodá bè 'l cap al coxí y va dormirse, somniant desseguida que
matava dos perdius d'una escopetada.
### II
Com de costum, desde l'impaciencia del Enrich per' anársen al Mas fins
al dia de marxarhi van passar prop de dos mesos. Lo temps que trascorra
de l'época d'eczámens al fort del estiu, tè á Barcelona un atractiu
particular. L' obertura dels teatros estiuhenchs, y la conseqüent
êxhibició de novas companyías; la celebració de segonas parts de
concerts matinals (ja sabém que l'Enrich tranzigía fácilment en
matinejar un poch); l'animació de la Rambla de las Flors, somrihent ab
los variats llabis de tantas xicotas y de tantas toyas; --tots exos y
altres elements de benestar, presidits per la bonesa de la temperatura,
retenían al jove y feyan qu' aplassés, bonament, la satisfacció de
s'ansietat per la vida campestre.-- Las noyas, sobre tot, tan macas á
l'entrada de l'estació calurosa, l'aturavan á cada nou impuls. ¡Era tan
fill del pare Adam!
No bastava que 'l seu particular li escribís, desde 'l Mas, que 'ls
entorns d'aquest feyan ja un goig inmens. L' Enrich, agrahint molt la
solicitut paternal, anava afegint una diada més á la pila de bonas
diadas barceloninas.
Mes vingué 'l fort de la calor, y:
"Ja no m' espero més! --esclamá 'l jove.-- Cap al Mas demá-passat; cap á
veure 'l papá y tota aquella gent de la casa y sos contorns; cap á ésser
totalment distint dels altres anys. Cap á cassar!... Sí, senyor: cap á
carregarme l'escopeta de dos canons al coll y... Demá-passat será
dilluns, y... dimars mateix, si volen, ja 'm tenen devant dels gossos,
més formidable qu' un Nemroth."
### III
Nó l'endemá, peró sí als vuyt dias d'arrivat l'Enrich al Mas, s'organisá
una brava cassera á instancias d'ell mateix, que 's dalía per mostrarse
completament regenerat.
Son pare, content y ja dispost á la major benignitat, per haver obtingut
l'Enrich aprobació del últim any de carrera ab la mellor nota y faltarli
sols lo graduarse, acabá d'arrodonir la satisfacció que sentía veyent á
son fill ansiós de pendre part en una diversió tan grata per' ell.
En conseqüencia, se posá d'acort ab alguns terratinents propers de la
finca; aumentá, ab dos llebrers, la sèva canilla, y prengué y feu pendre
totas las providencias necessarias pera dur á cap la projectada cassera.
Comensava tot just l'auba á tenyir las trasparents bromas del cel
d'aquella vergonyosa vermellor de las primeras horas del dia, quan ja
tot lo Mas anava en renou, ab l'arribada dels convidats á la diversió,
ab los preparatius de la sortida á cassera y ab los entussiastas crits y
grinyols dels tretze ó catorze gossos reunits en los dos menjadors de la
casa, es á dir: en lo dels amos y en lo del servey.
--Cuytém, cuytém! --esclamá l'Enrich.-- Estich febrós per disparar
l'escopeta. Conech qu' avuy es lo dia d'acreditarme y... m' acreditaré,
papá: m' acreditaré.
--Peró ¿d'hont has tret tanta impaciencia, noy? Ho veig y no 'u arribo á
creure. ¿Ets tu aquell implacable contrari de la cassa? ¿Ets aquell
vivent eczemplar del partidari del repós ó de las diversions sossegadas?
Axís contestá 'l senyor Isaura, y, dirigintse als altres cassadors,
afegí:
--Ja 'l veyeu! Jo no 'l conech... ¿Qu' heu de fer vosaltres?
Lo concurs somrigué. L' Enrich continuá:
--Ja ho sabeu: m' he regenerat. Lo cor me diu qu' estich cridat á un
gran renom de cassador; que se 'm citará com á cassador de cap-d'ala...
Aném!
--Ja, ja, ja! Aném! afegí 'l pare del Enrich.
Tots los circunstants s'acomodaren bé sobre las espatllas los arreus de
cassa; nostr' héroe 's posá al devant, precedit dels gossos qu'
emprengueren la correguda com esperitats, tombant lo cap á cada punt y
cridant sempre ab grandíssima alegría, tot festejantse 'ls uns als
altres, esbalotats, ab camadas y fregaments de morros.
La colla comensá á fer vía pèl puig inmediat, y, seguint lo curriol que
hi serpejava, arrivá al bell cim, desde 'l qual se dominava tota la gran
afrau poblada y fértil, de que 'ls cassadors acabavan de separarse.
L' altra banda de puig era ja, desde poch avall, casi enterament
boscosa. Los cassadors resolgueren, com de costum, dividir las suas
forsas y anar ja per feyna. A tal efecte, cada hu d'ells prepará
l'escopeta y se la colocá ó bè descansant en lo plech del bras esquer ó
damunt l'espatlla á estil de soldat anant de camí. Los cans,
esparramantse á gust dels amos respectius, comensaren á rastrejar, y
prest varen sentirse, per un cantó y altre, 'ls "Psit!... Psit!... Poch
á poch!... Poch á poch!" dirigits pèls amos, montanya avall, als
impacients gossos.
L' Enrich comensá á caminar de bon ayre per l'indret qu' assignat li
fou, nó lluny de son pare que no 's cansava d'admirarlo, possehit d'una
estranyesa indescriptible.
A la mitjhora d'empresa la batuda, se sentiren los clapits de dos cans;
seguidament, duas escopetadas y l'"aquí vá... aquí va la llebra!" de dos
ó tres cassadors.
Semblant aparició y 'l no conseguir, després, matar aquella pessa de
cassa, revolucionaren tota la colla. Lo pare del Enrich avisá á n'
aquest que calía mudar la direcció dels seus passos; mes lo jove,
engrescat ab la persecució d'un merlot que se li havía alsat, y ansiós
de desfogarse seguidament, contestá al seu progenitor:
--Vagi!... vagi!... Jo vinch desseguit, papá... Vull matar el merlot.
Déxim satisfer aquest capritxo. Val més merlot segur que llebra
problemática.
--Peró, home...
--Sí: lo merlot es segur... ¿Veu? S'ha anat á parar sobre aquella
verdissa... M' hi aprocsimo, l'tombo, y só luego ab vostés.
No 'u hem dit encara que la qualitat predominant en lo jove ciutadá era,
després del agradarli molt las noyas bonicas, la de no retrocedir
fácilment quan se proposava un objecte qualsevol. La primera
circunstancia es propia de tots los joves: la segona de quasi tots. L'
Enrich era un de tants, y per çó, hauríam pogut abstenirnos de mencionar
una y altra de las referidas circunstancias personals, sinó que convé
consignar, altrement, que la sèva pertinacia se convertía en temeritat y
fins en tossunoría, segons las ocasions y segons las diadas.
Lo jove Isaura seguí, donchs, per avall, ab êxtremada precaució,
absorvit, completament absorvit per lo desitj, que 's convertí en ansia
y, als pochs moments, en afany de matar l'esquerp aucell del plomatje
negre y del bech d'or, que diría un poeta.
Al acostarse á la verdissa, nostre amich redoblá l'escrupulós cuidado ab
que s'hi anava acostant. Ja, ajupit y contenint sa respiració, alsava
l'escopeta per' apuntar, quan lo merlot emprengué vol cap á molta major
distancia del lloch en que 's trobava.
L' eccitació del amor propi del Enrich no tingué aturador. Dret, resolut
y precipitadament va empendre l'impetuós jove la segona tanda de
persecució. L' aucell ja comensá á semblarli un sér dotat de rahó,
--sense dexar d'ésser aucell,-- que 's volía burlar de sa constancia, y
sentí fal·lera de venjarse, tant més recalcitrant, quant més combatuda
en sí matexa y més dilatada en son desfogament.
Havía anat l'aucell molt y molt enllá, perdentse casi de veure, y
l'Enrich hi aná corrent com un desesperat. Va caure una vegada, va
espinarse tres ó quatre y 's va cansar moltíssim, no sóls per la
llargaria de la distancia, sinó perque no pogué salvarla dretament, sinó
donant algunas voltas.
A la fí de sa correguda 's trobá vora un torrentet de mansa corrent, que
'n deyan "dels sastres" ab referencia als insectes, semblants á las
aranyas, que 's veyan bellugar damunt la superficie de l'aygua.
Ja 's disposava l'Enrich á passar lo sobredit torrent ab un salt, --á
falta de bon pas,-- quan un tros amunt y á la matexa margenada en que
s'esqueya, va veure, entre las bellugosas clarianas del bosch, una noya
tan gentil y graciosa, que 'l jove s'aturá en sech, cayentli l'arma de
las mans. A l'acte en que tal li succehí, la xicota, (qual procedencia
de ciutat se notava á cop-d'ull,) apoyá la culata d'una elegant y menuda
escopeta á sas espatllas, dirigint lo canó á l'altra part de torrent,
dispará y 'l tret passá, obliquat, devant del Enrich. La noya acabava de
fer foch al merlot, perseguit inútilment per lo jove y no vist per
aquest, á pesar de tenirlo molt més prop que la senyoreta cassadora.
En cambi, l'Enrich va veure caure l'aucell anhelat, y, saltant com un
gimnasta á l'altre marge de torrent, va corre á recullirlo. ¡No havía
reparat l'infelís minyó qu' á la noya l'acompanyava un gos! Aquest, més
rápit que l'Enrich, arrivá al lloch de la mort del aucell, quan lo jove
l'agafava. Lo gos se llensá furiós contra 'l desventurat, li clavá una
dentellada á la pantorrilla, (protegida, afortunadament, per una rossa
polayna) y Dèu sab lo mal que li hauría pogut fer, á no acudirhi,
reptant á la bestia ab grans y enérgichs crits, la tendra y boniquíssima
mestressa, á la que presentá 'l merlot nostre ruborisat amich.
--¡Ah, senyoreta! Vosté ha sigut més ditxosa que jo en matarlo, peró...
peró jo no cambiaría la sort que tinch en aquest moment, oferintli 'l
cos del delicte, per res del mon.
Axís digué l'Enrich, tartamudejant y com enlluhernat per la gentilesa de
la noya. Aquesta va respondre ab un deliciós peró gens desinvolt ayre de
franquesa:
--Senyor meu, estich molt agrahida á la galantería que m' ha demostrat y
que 'm demostra. Vosté es molt amable.
L' Enrich no sapigué qué replicar. La gracia d'aquella apareguda 'l
dominava y 'l tenía com atontat. May, ó, á lo ménos, desde criatura, no
s'havía sentit tan vergonyós, tan... col·legial. Semblava esporuguit de
veure la petita escopeta, com si hagués de ferli foch, en mans de sa
duenya.
Realment aquella xicota, sens ésser lo que se 'n diu "una real dona",
presentava un conjunt elegant, de bon dibuix y mellor colorit. En sa
cabellera negra y recullida tota, ab gens d'artifici, una vermella rosa
hi fatxendejava ab tot l'ergull d'una rosa que 's fa dir senyora; lo
rostre era format per ondulacions modestas y suaus á més no poder; los
ulls... dels ulls ne parlaría una hora seguida, y al cap-de-vall no 'n
diría més que petitesas, de tantas cosas grans que voldría dirne; las
galtonetas, la boca, los contorns del cos, los peus descoberts: tot ben
trobat com una bella cansoneta d'amor.
Sentintse dir "molt amable" per aquella boca n' hi havía per quedarse
com se quedá l'Enrich: mut y etzarat.
Al cap de curts moments, empero, una saludable reacció s'apoderá de
l'ánima de nostre jove y tingué sa boca esma pera dir, acariciant al gos
qu' havía intentat mossegarlo, reconciliat ja ab ell per amor de la
donzella:
--De modo, senyoreta, que... ¿vosté es aficionada á la diversió de
cassar?
--Aucells y res més qu' aucells; --contestá la noya.-- No 'm dedico á la
cassa major, reservantla per vostés. Si jo fos home...
--¿Iría á casseras en gran?
--A totas las que se 'm presentessin.
--Ja no 'm penadexo del meu nou modo d'apreciar tal diversió. Avans jo
aborría las casseras; fa dos mesos vaig resoldre que m' agradessin; avuy
he représ l'abandonat aprenentatje; ara... ara ja deliro per cassar
eternament, y... sobre tot...
--Sobre tot... ¿qué?
--Merlots.
--¿Y que 'ls hi matin els altres?
--Las altras.
La conversació prengué, com se veu, un carácter bastant alarmador per
part del Enrich, qui s'atreví á indicar molt respectuosament:
--¿Sentémnos, senyoreta? Estich molt fatigat.
Ella, per tota contestació, va donar un cop d'ull al entorn, y escullint
lo tros d'herbey més sahonat, va sentarse. L' Enrich s'instalá prop de
la desconeguda, y 'l gos, qu' era un galan perdiguer de color de
castanya ab clapas cendrosas, s'acomodá als peus de la senyoreta en
actitut observadora, vibrantli á cada punt las amplas y penjants
orellas.
--Endemés, --digué l'Enrich ab crexent desembrás,-- jo no havía tingut
may la ditxa de trobarla á vosté per aquexos voltants, ni sabía... No
será indiscreció preguntarli si es filla del nou adquisidor del Mas dels
Roserars. La rosa que fan lluhir los magnífichs cabells de vosté...
--No só filla: só nevoda; pero m' estima éll lo mateix que si jo fos
sa...
La noya no acabá la frase. Una gran cridoria de gent y de gossos y un
gran retruny d'escopetadas va sorpendre á l'amable y ja un bon xich
enamorada parella.
Los crits eran dels cassadors, companys del Enrich, y venían á ésser,
com avans, los de: "aquí va! aquí va la llebra!..."
S'alsá l'Enrich, com tocat per una eczalació, prengué l'escopeta, la
posá al punt de dalt y, somrihent ab la vivesa de la confiansa que
l'animava, esperá. La llebra era formidable, aparegué botant com un mal
esperit; lo jove dispará, y aquella, fent una especie de cap-girell poch
ayrós, caygué ferida de mort. Lo perdiguer aná á agafarla y la presentá
á sa gentil mestressa, la qual la va pendre y entregar al Enrich,
ocasionant un mormuri de recansa al fidel ca.
Ja 'us debeu figurar l'alegríssima sorpresa, axís del pare del Enrich
com de tota la comitiva. Fou tan natural, com natural va ésser que
llebra y merlot fossen menjats, ab altras pessas de cassa que 's
mataren, en una fontada á la que varen assistir, convidats y de molt bon
humor, la senyoreta y son oncle.
Lo demés que succehí, al cap d'alguns mesos de la fontada y un cop
graduat l'Enrich, nos ho dirían... á certa Parroquia y á cert Registre
civil. ¿M' entenéu, eh? Lo que importa es consignar que l'Enrich es avuy
un cassador de primera classe, y que, cumplintse 'l seu ideal, per tots
los voltants del Mas se 'l retrau com á cassador de cap d'ala.
En cambi, la sèva senyora no cassa ja, ni sóls aucells, desde que va
cassar... al sèu cassador.
## En Joan Sot (Popular)
### I
Era un home que possehía moltas riquesas, las quals, com vingudas li
fossen per heretament --que vol dir travall dels passats,-- no conduhía
com aquells qu' ab llur suor se las han afanyadas.
Sia com se vulla, lo fet es que 'n Joan Sot tenía un cor dòls y
carinyós, com solen poch los afalegats per bona sort. No hi havía ningú
per Figueras, y, si massa dir me feu, per l'Ampurdá, que no posés als
núvols la bon' ánima de 'n Joan, y més qu' altres, los amichs, ab qui
mostrávas tothora generós á tot esserho.
Contarvos vull, donchs, l'historia de 'n Joan Sot, perque ab los amichs,
com ab las flors, no 'us hi requi la prudencia, puix las espinas solen
ésser amagadas.
veus aquí que lo de 'n Sot, ab divertiments y tabolas, se 'n aná d'en
mica en mica riu avall.
Que tenía lo cor bondadós, com 'us sò dit ho prova ben bè la malencolía
de la pobressalla, veyent que son protector ab tan poch seny tot s'ho
malversava.
--¡Pobre senyor! ¡tan carinyós que 's mostrá ab mon pare quan patí las
febras!... --deya l'un.
--¡Dèu meu, Dèu de pietat! --clamava l'altre;-- tant que nos afavorí
quan me malmená lo bras aquell malehit brancám!...
--Nostre Senyor l'encamini! --feya una pobra mare, á qui donat li havía
en Joan tantost tot un parament de casa.
Y ab aquexos y altres consemblants mots, recordava cadahú una ó altra
mercé, y planyías del mal indret per que 'n Sot caminava. Y tot axó no
tant per la recansa de que la font de las bondats s'anés axugant, com
per ver y natural sentiment de l'ánima: cosa que no semblará gens
estranya á qui no menysprea 'l tracte ab la gent pobra.
D' en xich en xich, segons contantvos anava, s'axugaren las doblas, y ab
la bossa las bonas caras y las alabansas, fins que alabansas, bonas
caras y bossa alhora quedaren axutas.
Bè recordava als amichs lo malaventurat Joan las bondats y lo
desprendiment de quan era rich: un suspir, que ni del cor exía, y un
axecament d'espatllas, eran totas las contestas que 'n rebía.
"¡Amichs, falsos é ingrats amichs! --s'esclamava 'l pobr' home;-- quí
coneguts vos hagués quan podía aprofitármen!... Qué hi farém: --anava
dihent y aconhortantse, com podía, ab sa mala fortuna;-- més val tart
que may: quí sab si un jorn ó altre podrá servirme l'esment que prench
de vostras traydorías! Dèu m' aydará."
Y veuréu cóm succehí, que Dèu, encara que sovint nostres pobres ulls no
'u vejan afavoreix al desventurat qu' ab bon cor l'invoca.
La pobresa es mare de la llestesa, y 'n Sot tinguéla en procurar pèl
devallador, quan gens ni mica li restá de son patrimoni.
Travallant, gastant poch y estalviant més, adquirí lo que, desde que
comensá á venir á ménos, arbitrat havía pera quan arrivés á góta.
Ajustá, donchs, com pogué, unas quantas pessetonas, se comprá un
guitarró, se 'l penjá a l'esquena, y sortí á córrer mon pera viure com
los aucells als qui Dèu Nostre Senyor serva la vida pera que alegrin la
terra ab llurs canturias.
Un jorn, dematinet, --perque la vergonya fa pahor á tothom-- y á la
fresca --perque lo benestar del cos poch ó molt distrau las penas de
l'ánima;-- dematinet y á la fresca, dich, exí nostre desgraciat Joan,
del poble, y tot alo, alo, se n' aná per mont enllá, sens girar cap
enrera, pera estalviarse llágrimas que hauría prou menester, segons lo
cor li deya y á tots nos diría en cas semblant. Mes no pogué abstenirse
de tombarlo, quan fou al bell cim d'un serrat, (bonich com somni de noy,
que vá d'assí d'allá entre objectes alegres), aprés del qual no tornaría
á veure 'l lloch hont fou bressolat. Y dihém assó, perque si á nosaltres
nos es vinguda la pensa del bressol, imaginantnos lo pobr' home, més
debía acudírseli á n' ell que patía la recansa. Agenollat, donchs, y
mirant sa patria, com contempla una mare al fillet que se li mor en
brassos, digué:
"¡Adéu, regalada terra, més regalada pera mí, que 't perdo de mal grat!
Adéu siau, amichs... amichs d'altres temps, en que jo tenía l'esqué de
las doblas pera que me 'n fosseu!... Dèu vos ho pach, com jo 'us ho
perdono."
### II
Anys y anys feu 'n Joan Sot, cantant sas grans desventuras; empero eran
tan bons lo cor y la veu ab que ho feya, y tanta trassa tenía en traure
gemechs del guitarró (que ja es tan trist de sí, y que, tenint per amo
'n Sot, se n' havía tornat encara més) que, com d'en mica en mica
s'ompla la pica, á la fí guanyá una galant picassada, ab la qual
retornar pogué lleument á sa terra, hont, aprés de trobats los amichs
d'aquell temps, qu' est perdonats havía, y dadas grans mercés per
l'esperiencia que avinenta li feren, acensá un petit mas ab sa bonicoya
caseta, en qual porta s'hi feu esculpir los següents mots:
quí vulla esserme amich provarme deu que no tè tants vicis com jo.
Al vessarse l'auba pèl cel; quan sembla anyorar la Naturalesa prou
alegría pera celebrar las glorias de Qui la manté, --com manca al
esperit dels homes prou sentit per' entendrho,-- solía obrir en Joan Sot
la finestra de sa cambra, y cantar, acompanyantse ab lo seu guitarró,
únich y fidel amich, moltas follías ó corrandas tretas durant son
pelegrinatje per los camps de la miseria.
Jo no las retrauré avuy, com temps enrera vaig ferho en altre lloch,
perque aquí no venen gayre al cas; peró sí diré que la vida del combatut
ampurdanés ha quedat, entre la gent del poble, com una de las més
eczemplars. Per çó son á dotzenas de dotzenas los pares y mares que, al
veure en perill d'amistat á llurs fills, los hi recordan aquella
eczistencia, si bè afegint:
--¡Y pensa, noy, que tu no sabrías, ben segur, fer sonar guitarra ni
guitarró ab tanta maravella com en Joan Sot!
Fi de las Escenas