lo xich aplech en que hi figuran (uns sentats al banch, altres mitj
ajeguts á la llinda ó damunt la fullaraca del entrant, y sóls un de dret
accidentalment) la matexa hostalera més grassa y vermellota de lo que la
lley de Dèu mana; lo traginer y son regatxot, (padrastre y fillastre)
fent pa y beure... es á dir, beure y pa; lo guarda-bosch, rabassut y
farreny, calant la pipa y xuclant, sense tráures may d'un costat de boca
'l flamant canó de canya; lo mestre de casas del vehinat, musich de
sequé, devegadas, (que may ha sapigut qué son solfas, ni 'l paga la
fadrinalla pera que 'n pogués apendre encara que 's tragués vint anys de
sobre); lo cosí-germá del hostaler, cap visible ara de la familia --per
tal de que l'amo es á vila á provehir y no tornará fins l'endemá
dematí,-- que 's dóna més fums dels qu' á dreta lley li pertocarían; lo
sogre del cabo de civils, acantonats en la població á causa d'ésser
propera del camí-ral, y varis més circunstants, sens altre mérit ni
distintiu que 'l d'una escandalosa bona fe.
Vos repetesch que m' agradaría d'alló més que 'l vejesseu al típich
advocat de peu de marge, ab sa catxutxa de negociant de bestiar, sos
ullets de fura manyaga, sas curtíssimas patilletas, ó sía polseras,
espessas y crespadas com sos intents; llarch, magre, castigat de verola,
negrós de dents, una gran verruga al replá de la galta esquerra, viu,
bellugadís, xerrayre y regatejant sas rialletas com tot home de
suposició.
Veuríau ab quína prossopeya trau dels dos inferns de sa jupa de color de
castanya borda, plechs de papers llarchs y curts, més ó ménos
esgroguehits y grexosos, peró convenientment agermanats sota lligams
formant creus; ab quína gravetat los trau y torna á aconduhir,
despreciant, ab olímpica compassió, 'ls avisos dels parroquians que li
advertexen que se li barrejarán y confondrán aquells documents; ab quína
destresa se 'ls coloca sobre 'ls genolls ó als llabis y 'ls torna als
inferns, trayent avans, d'un d'estos, la indispensable cartera, pansida,
botaruda y lligada, ab beta negra, pèl mitj.
L' advocat de peu de marge ab prou feynas sab de lletra, pero 'n té més
de menuda que set breviaris plegats. Va y vé de vila y de ciutat, á peu,
(las espardenyas posadas y 'ls borceguins rossos dintre un mocador,
penjant del bastó, á l'esquena per únich equipatje,) ab la matexa
facilitat que van y venen sos clients "del tros" vull dir de la
travallada al camp, al bosch ó á la vinya, y axó que la vila es cinch
horetas lluny y set de las del diable la ciutat.
Coneix pocas lleys --per terceras y quartas personas, s'enten,-- y més
en lo que tenen de burlables que de justas; peró coneix, en cambi, més
advocats de debó y més procuradors y notaris y agents de negocis, qu' un
foch no cremaría.
He dit que per únich equipatje porta 'l calsat de cuyro dins lo mocador,
y he faltat á la veritat dihentho d'un modo absolut. Més de quatre son
los dias en que dú, altrement, un parell de perdius, un conill y fins
alguna llebrota, destinats á curials gurmants ó á escribents de probada
influencia en la llestesa de la tramitació ó en cosa més important, si
ménos digne de retráures.
¿Voldréu ara saber cóm se diu? Los jutjes honrats li deyan ahir llagosta
dels camps encarregats á llur protecció, tant per sa dolentería com per
la feyna que 'ls hi donava: avuy deuhen dirli philoxera vastatrix,
perqu' es calificatiu d'actualitat, y perque dir las calamitats en llatí
fa més jutje. Los advocats de bè l'anomenan mala sombra, y se 'n defugen
tant com poden, sense que pugan may tant com volen, perque las malas
sombras se troban sense buscarlas y son més temibles de lo que semblan,
valdament se tracti d'advocats de bè; los quals, si no han de morirse de
fam, no sempre poden triarse la parroquia, ni usar d'una severitat massa
escrupulosa ab la gent, per tanta que n' esmarsin ab la qualitat moral
dels negocis. Los lletrats, procuradors y demés curials de la mánega
ampla, retribuhits ja en diner ja en las especies venatorias avans
indicadas, y á voltas ab oli, ví ó altres productes de la terra, li
diuhen suplement de negocis bons, y, com á tal, no sóls no 'l desdenyan,
sinó que procuran atráuressel, sobre tot en temporadas críticas,
permetentli certas llibertats d'entrada als despaigs, de llenguatje en
la conversa, de remanament de papers, de llargaria y pesantor en las
consultas, que no consentirían ó consenten á molts altres concurrents.
Jo, per no ésser més cruel que jutjes y advocats de bè, me contentaré ab
calificarlo de... plaga de la parroquia.
¿N' es la primera? ¿La segona? ¿La tercera? ¿Quína? Parroquias y
parroquias hi há, y ell es... segons ellas. Com tota malaltía, castiga
més fort ó més fluix segons las complecsions en qué recau.
Acabo de compararlo ab una malaltía, y axó 'm porta á l'atenuament de la
plagasitat que representa 'l jurisconsult de peu de marge. Hi há
malaltías que regeneran definitivament certas naturalesas, é hi há
advocats de peu de marge que definitivament regeneran certas poblacions
rurals. ¿Cóm? Axeribintlas, espavilantlas.
La en que 'us he presentat mon héroe era una d'aquestas: necessitava
ésser axeribida, malgrat la poca distancia que la separava de la
carretera, y nostre advocat margenal cumplía sa missió admirablement.
Tots ó la gran majoría dels concurrents al Hostal del Pámpol, y
admiradors de nostre subjecte, tenían en mans d'aquest encárrechs més ó
ménos granats.
Seguint lo mateix orde ab que vos los he enumerat, diré que l'hostalera
li devía una componienda ó arretglo del plet seguit per ella contra un
seu germá, en demanda de suplement de llegítima per manifesta lesió ulta
midirium (com deya enfáticament l'advocat rural, malmetent la locució
forense,) ó per engany de mitjas, com vulgarment s'anomena. Semblant
tranzició, que, á dreta lley, no debía acceptar l'interessada, fou per
aquesta admesa ab alegría, y una sola visita als advocats de part y
altre, valgué al de peu de marge una dobla de quatre en pessa, gens
sospitosa ni gens curta.
Lo traginer li tenía encarregada la defensa d'un dret de rabassa morta,
que de tant mort tufejava talment, peró... peró l'advocat rural se
cobrava ab algun mallal d'oli, com si aquell dret á favor del traginer
fos més viu que cap passarell cantant.
En quant al guarda-bosch, ja eran figas d'altre paner. Pretenía de
nostre advocat una influencia prou forta pera traure de la presó á un
germá de la séva dona, qui, de resultas d'haverse embolicat ab
faldillas, (¡ben diferent del guarda, com hi há mon!) estava jayent en
un calabosso. Los dias anavan passant; lo pres no exía; peró, com
l'advocat li havía dit que, á no ésser ell, n' hi tindría per anys, lo
guarda-bosch s'ho temía y s'ho creya, á pesar de que una vegada que 'n
parlá al amo ne va rébrer algunas confiansas. Ell se refiava més que del
amo y que dels dictats de sa rahó natural, de la upanió del encarregat ó
agent popular.
Finalment, lo mestre-de-casas y 'l cosí del hostaler també confiavan en
la vivor y llestesa de nostre advocat, l'un per divorciarse de la dona y
l'altre per tirarse damunt la pessa de terra d'un honrat peró
desgraciadíssim menestral, (no concurrent jamay al Hostal del Pámpol, ni
á cap altre) á quí 'l tal cosí havía dexat diners secretament y
sens'escriptura pública, peró á un interés crescudíssim capás d'ofegar á
un brau, quant més á un pobr' home.
L' únich dels personatjes citats que 's rezelava un bon xich, per
instigació del seu gendre, era 'l sogre del cabo de civils.
La nit comensá á venir, y 'ls circunstants anaren retirantse, satisfets
de las esplicacions donadas á tots y á cada hú d'ells per l'advocat
rural: esplicacions ab salsa de llatí malparlat, de rústega brometa, y
de consideracions políticas y socials, ó bè adotzenadas ó bè atrevidas
sense solta, mes al alcans del aplech d'aquellas mansas inteligencias.
Y nostre jurisconsult de peu de marge se 'n aná, com de costum, á
dormir, després de menjar, beure, riure, dropejar y fer tabola á la
salut de sos clients.
L' hostalera li hauría fet una capella, á ésser major ó menor de lo qu'
era sa relligiositat.
A falta de capella li feu... més de quatre abrassadas sense malicia
(devant del marit) per la parroquia que li menava, y més de quatre
presents, comensant per l'ánech, quan fou una mica gros, y acabant per
un marranet.
## Beneyts á parells
### I
Era 'l pobre mendicant "Ramon dels barrets" beneyt de naxensa y tan
lleig com normalment inofensiu.
Tenía jo de dotze á catorze anys, quan ell venía, un cop per setmana á
lo ménos, al poble d'aquell oncle meu pagés, qual digne esperit he
retret en alguna de mas precedents relacions.
Li deyam en "Ramon dels barrets", tant los noys com las personas grans
del poble, perque la sèva manía dominant era la de portar sobre 'l cap,
ficats un dintre l'altre, á tall d'embuts, barrets alts y més barrets.
Vos he indicat, altrement, qu' era lleig, y ara afegiré qu' ho era tant,
que difícilment pot concebirse combinació més deplorable d'ulls
macilents y perduts sota un pellatje negrós y arrugat; nas formidable,
malencólicament abatut sobre uns llabis tantost invisibles, de tant
prims, y orellas blincadas, tan blincadas cap-endevant com si 's
morissen de son. En aquell temps, que diu que 'ls homes creyan en la
eczistencia sobrenatural de set Gracias, veyent á n' el pobre Ramon
haurían hagut de creure, ab més rahó, en lo fatal poder de set
Desgracias juntas. Barrets abonyegats al cim, segons ja he indicat; gran
morral sota la botaruda esquena y penjant á un costat; camas tortas y
mal vestidas; peus descalsos; llarguíssim plansó á la ma, portat á estil
de bordó de pelegrí: véusel aquí de cap á peus.
Ara 'm toca provar qu' era inofensiu.
Per dotzenas podría contarvos las trapacerías que li feya la mala
generació dels pobles; desde 'l dirli fástichs y burlarse del seu posat,
fins á l'apedregarli 'ls barrets, espantarlo, imitant lo lladrar dels
gossos, --que li feyan una pòr de mil diables,-- ruxarlo ab aigua, y, en
épocas de bona anyada, ab vi y tot, quan ell ne demanava més, després de
béuressen un bon plat d'aquells tant fondos que tenen pintat un aucell
groch de llargas urpas.
Tot y ab axó; tot y ab que 'l pobre Ramon no 's feya benvoler per sa
netedat, ni per sa continencia en lo beure ví, ó qualsevol aigua que
vinejés un xich; tot y ab que una vegada, passant per prop d'un regueró
hont s'hi banyavan las tórias d'un cep, ell va posarse á beure esclamant
satisfet: "qualsevol begui aigua"; tot y ab qu' era capás d'estar
polsant un dia seguit, si durant ell li haguessen donat tabaco de
qualsevulla especie, qu' ell cuytava prou á ferlo polsable; tot y ab
axó, dich, jo esperava ansiós la sèva passada per la masía, com la
esperava igualment una de las mevas cosinas, que tenía per cor un niu de
privilegiats sentiments. Mes no confonguéu, com sembla qu' acabi de
confondre jo, ab semblant cita: jo esperava la vinguda del beneyt Ramon,
ab preferencia á la dels altres molts pobres que passavan á demanar y
conseguir almoyna, mogut per curiositat de xicot, més que per compassió
veritable, mentre que ma bona y bella cosina, que contava catorze ó
quinze anys, (aventatjantme, per tant, sóls de dos ó tres), desitjava
l'arrivada d'aquell pobre més per compassió que per curiositat.
Las moltas bromas de que sabíam havía sigut objecte, y, recientment, una
de terrible, acabavan de fer qu' á ma cosina li inspirés estraordinaria
llástima, é interés gran á mí.
Figuréuvos si n' era de terrible la broma que acabava de sufrir el pobre
beneyt, en l'época á que 's referexen mos recorts.
Arrivá, un vespre, á certa casa menestrala del poble de ©, (poble de
batussers, vehí del nostre, al que sempre donava qué fer, en diadas
d'aplech, per las ganas de mourhi brega), y demaná aculliment pera
passarhi la nit. Justament s'havía mort, horas avans, lo mosso vell ab
qui 'ls amos solían fer dormir á 'n Ramon, y 'l cadáver se trobava,
cobert, en lo rústech llit de quatre posts. Ningú va avisarho á 'n
Ramon, ans al contrari, li digué la gent de la casa que 'l mosso s'havía
hagut de ficar al llit per no trobarse gayre bé, y 'l pobre beneyt, á
l'hora convenient, va pujar á la cambrota del mosso finat, duhent sóls
un llum de mala mort que, com de costum, li feren dexar al corredor,
alegant lo temor de que calés foch. S'ajagué; sobre la márfega en que 'l
difunt estava, y, rendit per la son y confiat, s'adormí com un beneyt
qu' era. L' endemá, ningú avisá al fuster, al anar á pendre mida del
cadáver pera ferli la caxa; lo fuster penetrá á la cambra, distretament
y sens cap rezel, mentre dormía encara 'n Ramon; s'acostá al llit,
destapá y... ¡podéu contar quín esglay lo sèu, al veure, de sopte,
remóures una persona qu' ell va creure era 'l difunt! Llensant los
arreus, se posá á fugir, mentre que 'n Ramon, despertat y adonantse del
mort, á son costat, possehit de tant ó més esglay que 'l fuster, sense
vestirse ni res, arrencá correguda vers l'escala, acabant d'espantar al
últim. ¡Pobre beneyt! No bè fou baix, alarmats los gossos y eccitats per
aquella estranya y descomposta figura, comensaren á guissar frenétichs
entorn d'ell, obligantlo á enfilarse damunt d'un enderroch y á fer
suprems esforsos pera deslliurarse de la esvalotada canilla.
Sustos de semblant mena sempre dexan rastre, y 'l beneyt Ramon, en lo
temps á que 'm referexo, s'havía tornat més espantadís que may. Al
sentir parlar de morts, tremolava, y un lladruch de gos lo posava fora
de sí. ¡No 'us dich res de quan los cans lo perseguían de debó! Perdía
'l mon de veure, y 's quedava ab febra quí sab los dias.
### II
A més de 'n Ramon, se dexava veure periódicament, á la masía, en demanda
també de caritat, una dona poch ménos beneyta qu' ell, á qui anomenavam
la Quela, per tal de que 'l seu veritable nom era 'l de Miquela. Mes
dech consignar, totseguit, que la beneytería de la infelís dona no era,
certament, semblant á la de 'n Ramon, puix ni tenía cap passió pèls
mocadors del cap ó per las caputxas, (lo que hauría equivalgut á la
déria de 'n Ramon pèls barrets), ni bevía ví, ni s'espantava perque 'ls
gossos lladressen ó perque se li parlés de morts.
La beneyta Quela se las enfilava per altres cantons: li agradava riure,
cantar, fent la samayre, ab uns sams á la ma, y ballar á tothora, (molts
cops en perjudici del sentiment del pudor, que la gent de seny havía
d'imposarli á la forsa, sinó de grat); li agradava havérselas de tot;
menjar fruyta verda; colocarse sobre las orellas penjolls de maduxas, de
cireras y fins de prunas y peras; fer grans saludos á tothom, com més
pobre més, y, finalment, li agradava que no li parlessen may de que feya
ó faría mal temps. L' idea del mal temps la encenía com una pólvora.
Respecte á sa figura, no hauría sigut gens antipática, á poderse
prescindir de la dexadesa ab que duya las prendas de roba: dexadesa que
donava molt qué fer á la bondadosa cosina meva, sempre que la Quela 's
dexava veure de nosaltres.
La desventurada dona contaría uns trenta anys, y aparentava tenirne més
de quaranta. Molt colrada pèl sol y molt blanquinosa ja de cabells, sas
fesomías estavan tan maltractadas com la primitiva forsa y puresa de sa
veu, y eran sos moviments faltats de natural vivor y renyits ab tot
pensament y fí de boniquesa y de complacencia.
Una circunstancia, empero, feya estimable á la pobra beneyta: sa passió
per las criaturas de bolquer, las quals moltas vegadas se li havían de
traure de prop, á fí de que no las malogrés ab festas eccesivament
carinyosas y espresivas.
Com de fet: veyentse devant una criatureta embolcada, hauríau observat
que 'ls ulls de la beneyta, negres y espayosos, se dilatavan; que se li
movían els llabis, mostrant, al obrirse desmesuradament, no sóls las
duas rengleras de dentat apretantse joyosas, sinó fins las genivas y
tot: gesticulació que donava al rostre de la infortunada Quela un
aspecte dels més estranys y alhora atrayents per son franch y
poderosíssim esclat.
### III
Fou lo cas, donchs, que certa tarde li va passar per la barretina al
bulliciós y endiastrat viudo Gasparot de ca 'n Parra, (que s'havía
malmés casi tot lo del seu en francatxelas,) divertirse y plaguejar á
costa del beneyt Ramon y de la beneyta Quela.
¿Quína te se 'n pensá? Devant d'una munió de jovent, plaga com ell,
lográ fer comparéxer las duas víctimas.
Era cap al tart d'un dissapte de primavera y tothom estava d'orga perque
havía plegat de travallar.
--Feste ensá, Quela... Vina assí, Ramon.
Los beneyts s'hi acostaren ab algun rezel, á pesar de que 'ls havía
donat ell, d'avansada, algun diner per inspirárloshi confiansa.
--¿May diríau que só pensat?
--¿Qué? --feren los dos interrogats casi simultáneament.
--¡Casarvos! --respongué 'n Gasparot.
Tota la reunió esclafí en grossa rialla.
En Ramon va pegar un salt tan gran, que poch se n' hi faltá per caure.
La Quela, en cambi, va posarse á picar de mans y á saltar y ballar y á
fer deu mil muecas. Després comensá á donar cops de mans, alsant molt
els brassos, damunt los barrets de 'n Ramon, tirántloshi per aquí-enllá
y cridant:
--Sí, sí; ja está dit!... Gasparot, fes de senyor Rector;... que 'ns
casi desseguida... Demá tindré una criatureta y no la dexaré ferse
gran... Si creix, tacó de llenya!... Jo no 'u vull que crexis, totxassa!
Haurías de captar... Val més que 't quedis sempre petita... petita...
Més petita encara!... ¡Més!... ¡Axís, axís!... ¡Oooh!... Guaytéula la
menta d'olor!... ¡Ooooh!...
Ja podéu pensar que, si ningú hagués contingut al beneyt, al véures
maltractar en sos barrets per la Quela, no hauría dexat parlar tant á n'
aquesta: l'haguera bofetejada y bastonejada de mala manera.
A falta de semblant desfogament, lo pobre Ramon va espansionarse dexant
sortir de sa boca una desordenada professó d'insults contra la beneyta.
Seguidament, li doná per braholar ab furia, com si li estiressen los
cabells:
--No vull gossos!... No vull gossos!... Donéume ví... Més val per' mí
que pèls morts y pèls gossos!
--Cálmat, Ramonatxo! --li digué 'n Gasparot, volent tornarlo á tanta
rahó com fos possible.-- Ningú t' parla de gossos ni de morts: totxás,
més que totxás! Lo que volém es que 't casis ab la Quela.
--Més m' estimo que 'm donguéu un barret alt, ben alt... Un com el
campanar, que fassi cría y que covi als que tinch... Omplíume un barret
de mam bo y... si no me 'l acabo, perdo... ho perdo tot:... els barrets
nó, ¡ey!...
--Tralará, la! Rúuuhá! --cridava la beneyta, saltant y ballant á la
desbaratada, mentre 'n Ramon parlava, á glops, lo qu' heu llegit, y 'l
concurs reya que més reya com si fos més beneyt que 'ls beneyts de debó.
--Bè: ¿qué 'ls casas ó no, Gasparot? --insinuá un dels feligresos, gran
jogador d'escambrilla, peró més endeutat que cap govern.
--Sí, sí, sí; que 'ls casi! --esclamáren los altres toca-sardanas.
--¡Apa! Donéuvos la ma.
--¡Jo no; jo no! --digué 'n Ramon, volent escapar y trobantse impedit de
sos moviments per la gent que 's posá més compacta, avansant bona cosa.
La Quela seguía rihent y picant de mans com si li haguessen donat
alegroys.
--A encaxar de mans desseguida, Ramon!... Després faréu una estona de
brasset y vindréu á sopar ab mí...
En Ramon s'agenollá á terra, fent descansar son cos sobre 'ls talons
dels peus y disposat á no móures d'aquella positura.
Llavoras en Gasparot, ab ajuda principal del qu' havía feta la pregunta,
agafaren, per sota las axellas, al beneyt, disposantse á axecarlo y
casarlo per forsa.
A terme haurían dut semblant facecia, si no haguessen aparegut, en
aquell instant, mon oncle y ma cosina que se n' anavan cap al Regadiu.
Lo primer reptá al jovent: la segona s'afanyá á mostrar, com sempre, sa
pietat envers los pobres beneyts.
Lo meu oncle contava ab justíssim ascendent sobre 'l poble, degut á sa
inteligencia y á sa cristiana bondat, may fallida. Ma cosineta... ja 'us
ho he dit avans: tenía per cor un niu de privilegiats sentiments. --No
m' enlluherna l'afecció de parentiu ni la d'amistat, que me 'ls fa y me
'ls fará tota la vida recordar ab lo més dolcíssim enterniment.
La brena (Popular) Se trobaren, vora 'l riu Fluviá, tres sobrhumanas
donzellas d'ayre pagesench.
La tarde tenía estesas sas alas de llum sobre 'ls faigs y pollancres,
mes l'espessor d'estos arbres sóls dexava penetrar alguns raigs, que
feyan xicas tacas de tebia y bellugosa claror damunt la terra.
Algunas fullas se movían enlayre y sobre l'herba, ab la suavitat que 's
mouhen los pensaments bonichs, mentre 'ls aucells se demanavan á coblas
lo cóm va y cóm vè, engrescantse 'ls uns ab lo benestar y animació dels
altres. (Algunas parellas s'ho demanavan massa baxet pera sentirlas
ningú.)
Una de las tres donzellas anava vestida de color primaveral, eczalant,
com la floresta, al exir l'astre del dia, suavíssim parfum y fent
reviure las flors hont las plantas posava.
L' altra duya un vestit blau com la serena. Somréyanli 'ls llabis, y
brillávanli 'ls ulls ab la blaníssima claror de la lluna qu' envía al
cor afanys tan dolsos de vida celestial.
Finalment, la tercera portava un vestit rogench com lo cel al vesprejar,
y, ab ulls incerts y pudorosos, mirava 'ls caps-de-brots qu' encatifavan
la terra.
En regaladíssima ubaga prengueren estatge, després de cullidas flors
triadas y fruytas d'or.
Y digué la primera:
--Alegráuvos, germanas: jo só l'Esperansa.
La segona donzella li besá 'l front y la tercera somrigué.
Se deyan Amor y Vergonya.
--Escoltéu, amigas mevas: --proseguí-- regalémnos ab la fruyta, parant
taula ab las flors qu' havem aplegadas.
Finida la brena, vesprejava.
Se donaren las donzellas un bes á cada galta y 's despediren.
--Pera celebrar l'aniversari de nostra trobada, tornarém á véurens;
--insinuá l'Esperansa.
--De bon grat; --parlá l'Amor.
--Sí; --digué la Vergonya;-- y no 'us canséu d'estimarme, companyonas
mevas, perque ¡ay de vosaltras, si no tornavau á trobarme may més!
Casats de fresch Me fa gran plaher presentarvos á l'Esperanseta y al seu
home Genís, fills de bonas casas terratinentas, joves y casats anit ab
la mellor voluntat de part y altra y á molta y vivíssima satisfacció de
las respectivas familias.
Vos els faig conéxer en la matinada d'un diumenje del mes de mars y en
lo moment d'exir de la casa del nuvi per' anársen á visitar la de la
nuvia: més gojosos que cap estiu.
La masía es distant un quart del petit vilatje en qu' está afincat en
Genís.
Lo temps no está massa, massa segur; peró, per més que l'espós ha sigut
de parer d'endúrsen parayguas, ha desistit del pensament per deferencia
á sa esposa.
--¡Per mi ray!... Si tu te n' aconsolas, amoreta meva, jo altre tant;
--ha fet abrassant á l'Esperanseta y picantli suaument l'esquena ab lo
palmell de la ma.
--¡Bè será molt, home, que no poguém arrivar á casa! Quan hi siguém, que
ploga tant com vulga. Ja sabs que tu no hi tens massa bon cop d'ull,
fillet, en axó d'endevinar lo temps qu' ha de venir. Ja sabs que l'avi
de casa sempre fa bulla ab las tevas ditas; --ha respost ella,
respallant l'armilla, posada ja, del seu Genís.
--Axó sí: peró... noya, mars marseja, y avuy...
--Avuy deurá ésser com altras vegadas. Ja ho veurás.
Com qu' es lo primer dia d'exir á la vergonya, l'Esperanseta recalca son
bras en lo de son marit, ben ferm, per cert, y... es tant com natural:
voldría no trobar á ningú.
¡Quín desitj més contrariat! No bè son á l'era, la nuvia, per tant qu'
abaxi 'ls seus ullets blaus ab un punt de vert clar, ha d'adonarse de
tres ó quatre aplechs de curiosas, algunas d'ellas estiradas de las
faldillas per bordegassots carregats de son, y ha de reparar en més de
tres curiosos dispostos á guaytar ficsament, á xiuxiuhejar entr' ells
sense descortesía y, per tant, ab llibertat complerta.
No hi ha valgut el matinejar. La curiositat es sempre més matinera que
'ls que la temen.