abandonant lo llit en que jeya y despreciant consells de prudencia, 's
passejava amunt y avall de la sala, trist ab l'incertitut de si era ell
ó altre l'autor del esperat y prócsim fruyt de benedicció; alegre ab las
ganas de qu' ell y no altre varó 'n fos en realitat.
Arribá 'l moment crítich.
En Sebastiá tantost no suspirava á fi de poder sentir lo que, per amor
de sa salut, li havían impedit presenciar. Bocabadat l'hauría vist de
cara al aposento marital, moguéntseli las ninas dels ulls sense ficsarse
en res.
De prompte, surt de la cambra un dels dos metjes esbufegant y cridant:
--Aygua! aygua!
Lo pobre diable del vell presumeix, en sa confusió, qu' aquella aygua se
li demana pera batejar al nascut, y esclama fora de sí, abrassant al
metje:
--¿Se 'm sembla? ¿Se 'm sembla?
A lo qual el facultatiu, desempellegantse de 'n Sebastiá, replica ab veu
de tró:
--Aygua per' beure demano! No hi há tal nascut, tal part ni tal aca,
ni... Es á dir: l'aca si qu' hi es, y grandíssima.
--De manera que realment va ser farsa lo del embrás?
--¡Y tal farsa y tal embustería y tal pena y tal dolor! Era l'Úrsula una
mala púa, y, ansiosa d'assegurar posició y heretament ab l'aparició d'un
fill suposat,...
--¡Quina farsa més indigna! --vaig interrompre.
--Mes no per indigna --afegí 'l senyor mestre-- dexá de repetirse.
--¿Cóm s'enten?
--Tal com li dich. L' odi d'en Sebastiá á son nevot Bonaventura aná
accentuantse, y lo que havia sigut engany temut per el primer, se
convertí en engany desitjat y preparat per ell mateix.
--¿Vol dir que...
--Vull dir que la Sebastiana, ab consentiment de son marit, torná á
fingir qu' anava á ésser mare.
--Sí; mes lo nevot...
--Lo nevot, perseguit de resultas d'haver pres part en unas fortas
barallas de jovent del poble y fadrinalla aliada ab jovent d'altres
pobles, lo dia de la festa major, se trobava molt allunyat, y,
prescindintse d'assistencia facultativa, pogueren n' Úrsula y 'n
Sebastiá fer passar per filla propia la d'altres pares tant y més
desentranyats qu' ells.
--En la vida havía sentit contar res més odiós y repugnant!
--D' un mestre, amich meu, no n' esperi historias de color de rosa. ¿Cóm
voldría que lamentés jo la falta d'instrucció primaria, --lactancia del
esperit, com he indicat avans,-- si no conegués, per relats com lo que
'ns ocupa, la gran y urgentíssima necessitat d'una regeneració campestre
ó rural en gran escala? ¿Cóm podría jo estar en pugna ab lo sistema de
benevolencia del párroco actual, si no estigués persuadit de que urgeix
la lley d'ensenyansa obligatoria? ¡Ah! senyor y amich meu! si donem una
mirada imparcial á las nacions més civilisadas...
--Podrém donarla després, senyor mestre: ara tinch molt interés en que
acabi de contarme lo que va passar.
### II
Va passar, amich y senyor meu, que 'l jove Bonaventura, lliurat de
perill, torná y perseguí criminalment als autors de la canallada avans
referida, ab tal acert, que tia, oncle y mare verdadera de la criatura
foren condempnats á presiri, ben merescut per llurs depravadas
intencions.
--¿Cóm s'enten? ¡Es á dir que realment en Sebastiá va persistir...
--Sí, senyor, sí: va persistir en lo fingiment, va continuar aparentant
qu' era filla sèva la que no 'u era en realitat. ¡Tan estremat s'havía
fet son odi contra 'n Bonaventura, al saber qu' aquest professava y
propagava opinions contrarias á las d'ell!
--No conech texit tan odiós d'abjecció y de vilesa. ¡Fingirse pare de
qui no li era filla pera que la gent no estranyés l'acte de desheretar
la propia sanch! Es horrorós! Continúi.
--Ja es poch lo que falta á contar, pero molt substanciós d'ensenyansa,
molt pertinent á demostrar que la ignorancia es la mare de totas las
desgracias y la madrastra de totas las desditxas; que sens instrucció...
--Pero ¿qué succehí més?
--Succehí que 'n Sebastiá, l'home cegat per l'esperit de venjansa, va
morir á Barcelona, després d'arrossegar per los carrers de la populosa
ciutat la cadena del presidari, fanatisat per la manía de que 'l cel
l'havía predestinat á sofrir els martiris de Nostre Senyor.
--Cóm! ¿Manía de debó ó fingida com la paternitat?
--Manía de debó, senyor meu, y que s'apoderá tan profondament de l'ánima
del desventurat, qu' hagué aquest de passar del presiri á la bojería.
--¿Y 'n Bonaventura?
--Morí lluytant per la causa de la llibertat.
--¿Y l'Úrsula?
--Com que mala herba may mor, cumplerta la condempna, torná á utilarse
de gran part del patrimoni dexada á n' ella per en Sebastiá, casantse de
nou ab un foraster sobrevingut á la població, á falta d'home d'aquí, y
tenint d'aqueix segon matrimoni la Tuyetas bonica, la noya més hermosa
del poble que tant ha cridada l'atenció de vosté y que 'l mes entrant se
ficará en un convent de monjas, á fí de... á fí de purgar estragos de la
ignorancia de que no es ¡pobreta! gens ni mica culpable.
Una vileta balladora (Popular) May ho endevinaría per qué n' es tant de
balladora aquesta vileta, mossen Cebriá? Donchs justament n' es per lo
molt cristiana que fou un temps.
--No 'u entench, mossen Llorens.
--Ho entendrá ab poca estona. Pari esment.
Mossen Llorens, qu' era senyor Sagristá, y no tenía mácula de tonto,
encara qu' ho semblava per la poquedat de son front y la tébia claror de
sos ulls, va pendre una polsada, després de convidar infructuosament á
son amich y colega, 's doná uns copets ab lo tercer dit sobre 'l devant
de la sotana, com home molt cuidadós, y digué, tartamudejant un xich, y
somrihent:
--Figuris que 'l Prat Sech, hónt se fan las ballas, prestava per semblat
us, en aquell temps, un censal á la parroquia. Donchs una vegada
s'escaigué á venir, ab motiu de la celebració de certa festa senyalada,
un predicador que, carregat de tant bon zel com escás de previsió,
sempre saludable, oblidant que 'l consell del Esperit Sant "*prudentes
sicut serpentes*" no esceptúa, ni de lluny, als predicadors, va sermonar
terriblement contra la que va nomenar "pestilencia vinguda de Sodoma y
Gomorra," referintse al ballar.
Encara m' apar sentirlo. Se deya pare Benet, y, respectant la sua
memoria, m' atrevesch á dir inter nos, qu' entre la última *e* y la *t*
no hi hauría fet cap nosa, segons algú que no só jo, una *y* ben grossa.
--Es molt possible! N' hi há tants que l'han menester!
--¡Qué 'ns havíam de pensar lo senyor Rector y jo que 'l tal sermonista
se las enfilés per hont va enfilárselas! Los darrers pensaments que
teníam eran los de que la prédica hagués de recaure en lo que recaigué
sens anticipada prevenció y natural consell.
--No obstant...
--Dirá que forem poch previsors, no posantlo en antecedents; empero
vosté ho sab, perqu' es tan capellá com jo, un hom no atina, á voltas,
en lo que més li especta, justament de tant natural que li sería
l'atinarhi. No pretench, ab tot, disculpar nostra imprevisió carregant
la del predicador de referencia. Per distrets ó refiats que 'ns
consideri á nosaltres en no advertirlo, caldrá judicarlo insensat á n'
ell per no havernos consultat, oportuna y discretament, lo tema de la
prédica y l'alcans inmoderat que pensava donarli.
--Axó sí, axó sí, reverent.
--No pot afigurarsho! Comensant per pintar la diversió del ballar ab los
colors més vius y esgarrifosos, y seguint y engrescantse per una pendent
la més relliscosa que imaginarse pot, (puix l'anava ensabonant ab
llatinadas de tota mena, perque, axó si, era un memorionás de marca,) va
concloure ab un "¡*nulla es redemptio*!" seguit de circunstanciada
descripció del infern poblat de parellas y més parellas de balladors.
--¿D' hónt varen anar á tráures aquell missionista?
--Res! Veliaquí 'l fiarse de recomanacions de gent granada, pero que no
coneix las necessitats d'una parroquia. Duya cartas del dignitat de
Xantre de la Seu... No puch sentir, desd'alashoras, parlar de xantres.
--Ja ho crech.
--En fí: tal y tant estremosa y fatal va ser la prédica, que la majoría
de las mares de noyas, tocadas del cor pèl sermó, qual autor judicaren
ésser home de molta suposició, pèl molt consum de llatí qu' havía
fet,...
--Je, je je!...
--Varen resoldre, per més que 'l fassa riure, no permetre més á llurs
fillas anar á ballas.
--Y la parroquia va quedarse en dejú de censal y... Ara sí que pendré
una polsada, mossen Llorens, si 'm fa 'l pler de...
--Lo que pensa vosté hauría succehit de pe á pa, si al cap de poch y
després d'interposar molts empenyos, no haguessem conseguit que vingués
á nostra població un doctíssim teólech, lógich de cap-de-brot y
predicador de ben merescut renom, ab l'encárrech d'esborrar, desde la
trona, las conseqüencias desastradas y funestas del recalcitrant sermó
contra tota mena de ball, per ben enrahonat que fos.
--Ja suposo que 'l del Prat-Sech...
--Naturalment. ¡Ah!...
--¿Per qué s'esclama?
--M' esclamo, mossen Cebriá, recordant l'anyoransa que vaig sentir de
dots oratorias! Si Dèu m' hagués concedit deslliurarme, sóls per una
hora, del tartamudeig que 'm priva de predicar, la gloria de desfer
l'argumentació inconsiderada del pare Benet, meva y sóls meva hauría
sigut.
--¿Vol dir, mossen Llorens, que...
--Sí: jo 'm sentía ab manantials prou abundosos d'espiritual eloqüencia
pera conseguir l'anhelada victoria; jo...
--Cálmis, senyor Sagristá! ¿Qué vol ferhi?
--Res: estava predisposat que fos un altre. Respectém los inescrutables
designis de la Providencia, ja que l'ergull no 'ns l'ha de representar
obligada á fer miracles pera satisfer nostras aspiracions, per tant
llohables que in se las pogam creure.
Lo senyor Sagristá prengué nova polsada, sens convidar, aquest cop, á
mossen Cebriá, y altra volta torná á batre y tráures lo polsim caigut
sobre 'l pit de la sotana.
--¿De modo que la segona prédica...
--Fou en pró de las ballas, ab las salvetats degudas, produhint tan gran
y poderós efecte, que no sóls va tornar á omplirse de balladors lo Prat
Sech, cada dia de festa, si que 's reconegué ben prompte qu' una
necessitat imperiosa acabava de náxer...
--¿Quína?
--La d'utilisar altra plassa nova.
--Tant mateix axó hi fou de massa!
--Naturalment perque... perque la nova plassa... --Tinga: m' havía
descuidat de tornarlo á convidar...-- Donchs, sí: hi fou de massa
perque... van venir los temps de la xiuxeya, de las malas doctrinas y...
¡ay!... la nova plassa no prestá cap mena de servitut á la parroquia,
estingintse seguidament l'antigua prestació y quedantnos ab la vila més
balladora que may (ara es escandalós lo molt que 's balla!) y ab la
parroquia sense censal.
--Potser una nova prédica, mossen Llorens...
--¡Ay! tinch pòr que avuy en dia las novas prédicas no hi adobarían
gayre res, per bonas que fossen. Aquesta vila morirá balladora com un
fus.
## Lo comiat
### I
Si n' es de dolorós lo tenir qu' abandonar la casa hont han comensat
tantas ditxas, hont tants goigs s'han fet hermosos com las variadas
flors dels testos que coronan lo pany de paret de l'exida, emboniquexen
la falda d'un balcó ó l'humil cantonada d'una finestra!
Ningú ha sentida may tan amargant aquexa desgracia com la sentían la
Francisca, son germá Biel (viudos una y altre) y com l'haguera provada,
á ésser més gran, la María Roseta, nena de tres anys, muda de naxensa,
qu' ells se tenían afillada.
Eran masovers de la hisenda dita de "la Baga" ("Ubaga" debía anomenarse
per la de castanyers qu' al entorn tenía), y, apreciats del poble y sos
voltants, havían menada la masovería per espay de llarch temps.
La família dels amos del mas s'estingí; fou aquest venut y adquirit per
un hizendat de Santa Coloma de Farnés que, tan ambiciós de gloria
política com desconsiderat, enviá á cercar á 'n Biel y li intimá 'l
comiat ó desahuci de la casa y terras, dias avans de Sant Joan pera que
se n' anés per tot lo Nadal vinent. Volía traspassarlas á un altre vehí
del poble, qui, participant de las suas opinions políticas y afecte á sa
persona, coadjuvés al triumfo electoral quan calgués, y sabía que de 'n
Biel jamay ne disposaría incondicionalment. Era 'l menestral d'una mena
poch flecsible, poch apta pera servir de debó en feynas y traficas
d'eleccions. Ni volent llensarshi de plé á plé y ab tota sa voluntat,
podría servir al vilassá senyor Tomás (axís se deya l'adquisidor de la
finca) com aquest deuría voler. ¡Era tan home de bè, tan!... S'havía
avesat (massa sens dupte!) á no veure ni conéxer altre mon que 'l de sa
familia y de lo relacionat ab ella, y homes axís no fan per llebrers ni
perdiguers electorals: la conciencia 'ls hi pesa massa y no 'ls dexa
anar lleugers. Ni saben trobar rastres; ni, si 'ls troban, saben
seguirlos; ni, si 'ls seguexen, saben tirarse acertadament sobre las
pessas de cassa assolidas.
Resoltament: nostre bon Biel no servía pera 'l politich senyor Tomás, y
aquest --ab tot y no ésser home depravat per la política, sinó sóls un
de tants,-- no 's penadía gens d'haverlo despedit al cap d'una quinzena
de dias de compradas casa y terras.
Prop de sis mesos havían passat ja, lo jorn en que 'l pobre Biel era
tornat de vila ab l'ánima més plena, més atapahida de desconsol que de
foscuria un bosch á mitja nit: la vista esgarriada, lo pas vacilant y un
tremoleig sòrt en totas las fibras de son cos.
--¡Ens trauhen de casa, Francisca! Lo senyor Tomás no ha volgut desdirse
del comiat! --esclamá, al arrivar, lo masover, cobert de pols, dexantse
caure sentat en un tronch arrambat al porxo, mentre 'l gos Roig,
abandonada la María-Roseta, qu' ab ell jogava, s'esqueya devant l'amo,
removentse y blincantse pera donarli la benvinguda.
La Francisca rebé tan forta sensació de la nova, malgrat l'esperarla,
que, pasmada y descolorida, hagué de recolzarse llarga estona en la
matexa espatlla de son germá, al temps que la nena corría ansiosa á
juntarse ab ells.
No podía la Francisca duptar de la certitut del terrible avís. L'
aspecte del malaventurat Biel allunyava tota réplica y fins tota
observació.
Prou volía la noya rescatar al gos Roig pera continuar jogant, mes tan
trist havía d'ésser el quadro, que la infelís mudeta arrencá un plor.
Lo gos ajupí 'l cap y 's quedá guaytant á la nena com embadalit.
### II
S'acostá la diada de desembrassar la casa y de donar l'adèu á las
terras.
Aquella familia hauría de trasladarse horas lluny pera guanyarse la
subsistencia en altra masovería. ¡Cap en vaga n' hi havía ni 'n restaría
per algun temps al poble!
Cada hora que passava duya com un fatal retruny. Ni fora ni dins la casa
res hi havía que no escités la tristesa de germá y germana.
Durant la vetlla, en especial després dels tochs d'oració y del
parenostre de las ánimas, lo desconhort era inmens y avassallador.
Lo migrat foch qu' en la llar cremava tenyía, ab vermellosa é
intermitent claror, las colradas fesomías de duas figuras casi
sepulcrals. La Francisca, ab lo front caigut sobre 'l palmell de la ma,
--qual bras s'apoyava en la post que, á manera de taula, juntávas ab lo
respatller del escon,-- plorava de baix en baix y seguidament,
estremíntseli sovint tot el cos. En Biel, lo cap descobert y abdós
colzes damunt las cuxas, tenía clavats los ulls en la clapa ó bossí de
foch més encés, com si n' hagués d'exir algun sobrenatural alivi. La
mudeta dormía en lo fumat bressol, igual que res succehis prop d'ella
digne de llástima, y 'l gos Roig dormitejava cargolat al peu d'aquell y
badant, un cop qu' altre, l'ull esquer, qu' era l'únich qu' en sa
positura dexava al descobert.
Passava algun traginer de cérculs, de duelas ó de carbó; sonavan
pausadament los esquellinchs y tornava á regnar un silenci á que sóls
dexavan d'avenirse 'ls insidiosos grills y 'ls malencólichs gripaus, que
pidolan sempre y no 's veuhen may saciats.
### III
La Francisca no pogué resistir tanta angunia seguida. Era la séva salut
poch robusta y va caure malalta d'una febra maligna.
Llavoras la tristesa de 'n Biel, que de tant en tant s'espansionava,
encara que poch, se li reconcentrá en lo més fondo y viu del esperit.
Desde alashoras, ni una llágrima, ni un suspir, ni l'ombra d'un plany.
--La petita María-Roseta que, sentada ó dreta á la falda de 'n Biel,
rebía, de tant en tant, alguna festa, dexá d'obtenir, desde que la
Francisca caigué malalta, tota mena de demostració afectuosa. Aquell
l'aguantava llargas estonas, sense mirársela solzament.-- Inútil afegir
que 'l gos Roig fou payrat no sóls de provas, sinó fins d'ulladas
d'atenció.
¡Pobra xicoteta! En va 's bellugava, guaytava á 'n Biel, li estirava 'ls
cabells ó li acostava la punta d'un ditet al blanch dels ulls! Ell la
feya estar, li retirava la ma y... continuava ensimismat. Després dexava
á la pobrissona, no fent cabal de son plor de recansa, y se n' entrava á
la fosca cambra de la Francisca á esperar la vinguda del metje. L'
empostissat grunyía al pes del robust home, y 'l gos anava seguint á n'
aquest ab la qúa baxa; s'aturava devant seu, alsava 'l llargarut morro
ab espressió d'ánsia indefinible, y, no conseguint res, absolutament
res, ó s'ajeya á un tocóm de cambra, ó se 'n tornava poch-á-poch y
parantse sovint, sense saber per quín cap tirar ni qué ferse, com si tot
li fès nosa ó com si s'aburrís de sa nulitat.
Lo metje declará que la malaltía era grave y sería llarga.
Trascorréren los dias y s'acostá Nadal, que derrama esperansas en lo cor
de la gent ditxosa y neu en lo dels desgraciats.
En Biel no pogué resistir més la forsa d'un pensament criminal, y dos
dias avans d'aquell que recorda la naxensa del bon Jesús, qu' ab son alé
esbargía tot sentiment rencorós, resolgué l'home insensat venjarse
terriblement.
### IV
Tot just clarejava l'auba, quan en Biel se llevá, se dirigí de dret á la
porta forana y exí á l'era.
Los objectes, sombrosos encara, que contemplá ab ulls esverats, varen
semblarli tan sinistres com rihents li havían paregut, molt temps
enrera, en hora consemblant. Lo roure qu' estenía son rublert brancatje,
produhint capas ben negras damunt las trencadas llosas del paviment; las
bardissas, trayent llurs enfarfegadas tiras per sobre 'l muralló de
l'era; la pallissa, ab sa tosca finestrota y ab la curta escala de ma
posada á tall de puntal; la carreta, ab sas tortas estacas: --tots eran
especies de monstres ó fantasmas d'infernals designis.
Prengué 'l camí de la vila, posantse á corre com esbojarrat.
Al cap d'un quart, se va seure. Respirava ab pena y 'l cor li glatía ab
desusat, furiós moviment.
Passada breu estona, l'impaciencia torná á dominar á 'n Biel y aquest va
axecarse. Desde llavoras sóls caminá depressa, peró sovint se reprimía
per' aspirar ayre y més ayre, com desitjós de guardarne pèl restant
camí.
¡Quín afany!... No; l'idea y la confiansa del plaher honrat no impulsa
ab tanta fortalesa com lo desitj de la venjansa. Aquest sembla famolench
de trobar obstacles, segur de destruhirlos pera créxer y esferahirse més
ab lo goig d'haverho lograt. Quan lo pensament venjatiu fermenta, tot lo
bo que tè l'home calla com espasmat, y quan aquell pensament s'es
agrandit é impera, tot pensament digne apar que s'enfonzi per un sempre
més!
L' auba, franquejant lo cel, anava enrojintlo, y 'l desditxat Biel hi
clavava sovint ulladas horribles, perque aquell color no era per' ell
color de gloria sinó de sanch. Lo gel que trepitjava 'l feya pensar en
lo de mort que s'apoderaría de sa víctima; la neu, en la que cauría
damunt la fossa del perseguit. N' hi veya una gruxa, duas, tres, y... no
n' hi tenía prou. Hauría volgut que se n' hi posessen montanyas enteras;
las hi veya ja y ¡encara no 's trobava satisfet!
Las plantas, vivificadas al regalat bes del dia, alegras ab l'esperansa
de referse de la cruesa de las tenebras, merexían odi y despreci del
vianant, per llur delicte: lo delicte de voler viure.
Un jovenot bouher passá cantant part-damunt lo marge del camí, y onadas
de furiosa rabia s'encrespáren en l'ánima de 'n Biel: onadas en que
hauría vist gustós anegarse al pobre baylet ignocent. ¡Cantava 'l noy,
mentre qu' ell sofría tant!...
De sopte, emperó, y sentintse représ, á despit seu, vora una creu de
terme, alsada sobre elevat y fexuch sosteniment de pedra, en Biel
observá que duas llágrimas li rodolavan cara-avall y que seguidament un
plor empenyía l'altre.
Los recorts bons, las ideas bellas, los sentiments piadosos ressucitavan
talment. L' home dexava d'ésser pitjor que fera: estava essent home
cristiá. Mes ¡ay! aquella trasformació durá sóls breus instants. La fera
s'arrepentí de tornar á ésser home, y, ecsecrant sos plors y sos duptes,
se llensá de nou á la vía del criminal.
### V
Arrivá á la vila de Santa Coloma de Farnés, per la banda de l'escabrosa
montanya, y va dirigir los passos vers la casa del Sr. Tomás.
Pujá l'escala, girant sovint lo cap, temerós de que 'l perseguía ja algú
per la perpetració d'un delicte encara no comés, y trucá á la porta del
primer pis.
Ningú respongué.
Torná á picar una y duas vegadas, y no 's va interrompre 'l silenci.
En Biel, que al segon cop de fer batre inútilment lo pica-porta, havía
sentit ja un moviment d'impaciencia febril, á la tercera volta no pogué
contenir sa ma dreta, y 'ls dits d'aquesta 's claváren unglejants en
l'esquerra.
La contrarietat enfellonía més y més aquella naturalesa tan suau y bona
en temps normal.
Una dona saberuda y enrahonadora, qu' habitava 'l segon y últim pis de
la casa, sortí al replá á informar á 'n Biel de que 'l duenyo era fora
de vila y sa minyona de servey á plassa, hont hi estaría, de segur,
moltíssima estona, per amor de festejar ab un que may acabava las ganas
d'orga; que no tenía en Biel necessitat de tornar perqu' ella sabía de
cert que 'l senyor Tomaset, (la vehína era aficionadíssima als
diminutius, per poch escayents que fossen,) havía anat al poble de ©, es
á dir, á lo del mateix Biel; que...
Lo menestral no volgué saber més, y, regraciant á la vehína, va saltar
los esgrahons de quatre en quatre, exí al carrer y torná á empendre la
caminada de retorn.
### VI
Descubrí 'l campanar del poble, emblanquit encara de neu que 's fonía;
després los dos casals, grandiós l'un y solzament gran l'altre, dels dos
hizendats més richs; després més casas, y, finalment, la d'ell á l'altra
banda de població, y un xich allunyada d'aquesta, com filleta esquerpa
que 's separa de las altras germanas á qui contan rondallas, per reva,
tres personas grans.
Avivá son pas... Malehía sos peus perque 'ls creya més infidels que may,
essent axís que may havían fet tan suprem y productiu esfors.
Va penetrar al poble; lo recorregué en totas direccions, simulant la
major calma per no cridar l'atenció de ningú; guaytá, devorá ab la
vista, va escoltar, va indagar y sapigué, per fí, que la persona á qui
cercava s'havía dirigit á sa matexa casa.
Rialla satánica contragué las faccions de 'n Biel, qui pensá:
"¡Ell mateix se 'n vé á morir á las mevas mans!... ¡Voler del
infern!..."
Corrent com las malas novas va 'l desventurat vers sa casa... Ja es al
pas de la porta forana... Sent la veu de son perseguit; puja, entra y...
¡Providencia divina! Troba al vilassá abrassant y besant á la
María-Roseta, que plora y riu alhora al véurers tan festejada per qui no
coneix. En Biel s'atura com reprimit per celestial influencia; lo senyor
Tomás repara en ell; s'alsa, y, ab la noyeta en brassos, s'agenolla,
derramant llágrima viva, devant del soptat pagés.
--¡Perdonéume, Biel! ¡Sou un ángel... Lo comiat se torna donació:
aquesta casa es vostra! M' heu criat una filla á qui tant he anyorat y
estimo... Vostra germana, que Dèu fará vagi per bé, ha obert els meus
ulls,... y aquesta medalleta de Montserrat que porta la nena...
Lo plor no dexá continuar al afortunat pare.
### VII
En Biel, efectivament, havía treta del hospici la noya quan era criatura
de pochs mesos. La Francisca la criá, els dos germans se l'afillaren, y
res hauría pogut emportársela de llur poder: res... llevat un pare amant
y arrepentit; pare que ¡trist d'ell! jamay pogué sentirse anomenar tal
per sa filla, puix aquesta visqué y morí completament muda.
L' advocat de peu de marge No sé qué 'm pagaría de que 'l vejesseu tan
clarament com lo veu ma memoria, durant l'entrada de fosch d'un dissapte
ó de qualsevol altra vigilia de dia festiu, al pas de la porta del
Hostal del Pámpol, sentat en l'única cadira que té l'establiment y
recolzat en la paret, formant ab aquesta y ab lo plá de terra un
triángul, sota de qual trassat, y al entorn, hi espellucan un ánech
tendre, duas polletas y un gallot escarransit que las protegeix.