terrible, mes lo que succehí al vell Pagés, ab motiu de sa resolució de
mullerarse, es indescriptible.
Va succehirli qu' arrivá á noticia del senyor Murgalat, qui, preveyent
en lo matrimoni del pare de l'Esteve la possibilitat de nova
descendencia y de la consegüent paga de novas llegitimas, feu mans y
mánegas pera que la dita resolució no tirés avant.
La primera obligació dels sogres es la de procurar la major felicitat
als gendres, no tant per amor als matexos com per interés á favor dels
propis descendents; y semblant obligació la cumplí 'l senyor Murgalat ab
un zel qu' hauría fet honor al mellor agent de negocis de la provincia.
Anadas y vingudas; visitas y cartas; papers d'advocats, consultas
d'altres sogres, conversas directas é indirectas; influencias,
amenassas, coaccions: tot ho posá en joch lo pare polítich del Esteve
per' evitar que 'l natural d'aquest conseguís lo que volía. Tres donas
pretengué ab poch temps (duas solteras y una viuda) y cap de las tres va
conseguir en Mártir, sinó que 's ridiculisá als ulls de tothom. Tant no
'u conseguí, que 'l senyor Murgalat lográ maridar duas de las
pretingudas (una d'ellas ab un parent) é inspirar ánsia de convent á
l'altra.
Esgarriats los projectes matrimonials de 'n Pere Mártir, las renyinas
dels dos compares arrivaren á son límit y axís mateix la enemistat de
pare y fill, per tal d'haver ajudat l'Esteve á son sogre en l'obra de
qu' hem parlat.
Los desenganys son com las fullas dels arbres, que no cahuen d'una en
una sinó moltas á cada cop de vent. Ho diu el poble y tè rahó: las
desgracias may van solas sinó ben acompanyadas.
Soletat, anyorament, renyina ab l'amich y compare, ab lo fill, ab la
nora y ab los parents més respectables de la parentela, qu' ajudaren á
impossibilitar lo casament: tals foren las conseqüencias de una
insensata ambició.
¿Resultat d'ella? La desventura pitjor, per ésser compendi de totas:
l'aborriment de sí mateix.
¡Pobra eczistencia solitaria, abandonada á las miserias de la
decrepitut!
¡Pobra conciencia condempnada á sentir de nit y de dia la veu del
remordiment!
¡Prou! (Popular) Passant per Pedret, qu' es un arrabal de Girona, mon
amich, --qu' acabava de contemplar ab relligiós entussiasme aquellas
ruinas del Siti de 1809, escampadas per la montanya, á qual falda
s'arrenglera lo sobredit vehinat,-- demaná á una dona, ja entrada en
anys, noticias de la famosa é inmortal Defensa.
La dona li signá un vell, molt vell, que ab maltractada barretinota de
pagés y arrahulit á un cantó del camí-ral, estava casi del tot embolicat
en son rogench y apedassat capot, á despit del sol d'estiu que feya, mes
que no donava escalfor bastant á l'abatuda naturalesa del pobre.
--Aqueix vell --digué la bona dona, signantlo,-- es un veterano del
Siti, y li respondrá, si avuy está de bona data.
S'acostá 'l meu amich al jayo inmóvil, abatut, sópit, é intentá, ab
algunas preguntas, disposarlo á formular las respostas interessants qu'
ell desitjava. Insinuacions, paraulas, ofertas: tot fou en vá. Lo vell,
que no estaba "de bona data", ni 's prengué la pena d'axecar los ulls ó
de fer lo més insignificant moviment.
Després d'una llarga pausa, mon amich insinuá:
--Bon home: ¿vareu conexe á n' Alvarez?
Lo jayo, revifantse, alsantse y adressantse de cop, com tocat d'una
centella, y girant, ab la mustigada cara, 'ls térbols ulls al cel,
contestá:
--¡Prou!
Y torná á sentarse, á arrahulirse y á posarse sópit.
## Joguesca estrambótica (Popular)
### I
Lo senyor Rector era un home d'aquells que, si no se las pensava, volía
pensárselas totas.
Sa lectura predilecta eran las obras del Revt. Pare Gracian, y se li n'
havía encomanat l'enrevessament d'ingeni y 'l mal gust intelectual de
tal autor.
Amich de fer broma y sobre tot joguescas, faltava sovint al rigorisme de
las bonas prácticas que imposa 'l ministeri sacerdotal.
Un dia escomet á un dels parroquians, tan aficionat com ell á las
joguescas, qu' estava enjegant, y li diu:
--¿Voléu jogarvos aqueix porch tan guapo, Pere Pau?
--¿A qué, senyor Rector?
--A un joch nou. A que després d'esplicar jo, á la missa major de demá,
las festas, vos no estaréu ficant y trayent mitjhora seguida y sense
parar, un dit al pany del cancell de l'esglesia, dihent: "dins, dins;
fora, fora, dins."
--¿Que podé hi posará ortigas ó besch, senyor Rector?
--No hi haurá res que puga mortificarvos poch ni molt.
--Donchs si es axís... ¡sort que Dèu me donga salut!
--¿Va jogat el porch?
--No ha d'anarhi! Valdament fes cent carniceras més sobre las cent que
fa.
--No 'us descuydéu d'anar primer á missa matinal, pera que una, al
ménos, de las missas, vos hi valga.
### II
Vingué l'endemá. En Pere Pau assistí á la missa primera y més tart á la
major.
Lo Rector, després del "*lavabo interninocentes manus meas* etc.",
prengué la canya, ensenyá la doctrina als baylets, com era costum en la
parroquia, y proclamá y esplicá las festas de la setmana.
En Pere Pau comensá l'operació convinguda.
Lo capellá, ficsanthi 'ls ulls, esclamá ab veu molt clara:
--Ara resarém un parenostre per en Pere Pau del vehinat, que veig que se
'ns ha tornat boig.
Lo gentiu se conmogué, tombá la cara y observá á 'n Pere Pau acafarat en
una operació de veritable boig. La dona d'aquest, qu' era revinguda com
un brau y en qual forsa havía contat prou lo senyor Rector, se separá
del aplech de las donas, corregué vers son marit, homes á través, lo
separá de la porta ab una rabalada y 'l feu seguir.
En Pere Pau perdé, donchs, la joguesca; mes, si hem de creure las
autorisadas crónicas de Porqueras (qu' es hont succehí 'l fet, segons
altras crónicas,) lo senyor Rector va contentarse ab algunas butifarras
blancas y algunas llangonissas dolsas, logrant axís que, al parlarse del
famós porch, digués tothom "lo porch de 'n Pere Pau" y nó "'l porch del
senyor Rector".
¡Qu' endriastat! Era encara petit, --digué-- quan vaig anar á una festa
major ab mon cosí Dillet: tant bon mosso com bon minyó, que 'm protegía
com un pare.
A la casa hont posárem hi havia un pagés-senyor vell quí, emprendat del
meu esparravillament y de la meva xerrativa, de ma *sans façon*, com
diría un francés, deya, entussiasmantse, als convidats:
"¡Voto al altre! Aquest xicot es més viu que cap mustela!... Aquest
bordegás fará carrera!... Aquest baylet será ministre!"
Com me proposo no pecar de modest al referirvos ma historia, 'us diré
que de vivor natural, d'entramaliadura infantil ne tenía per vendre.
Qualsevol que m' hagués vist no haguera dexat de notar, á través de mas
galtas de poma y de mon front espayós, quelcom d'espiritual de la bona
mena. Qui de vosaltres m' hagués conegut á la edat de sis ó set anys,
hauría convingut en que jo no sería tonto. Si 'l flaquer Bartomeu
Grassot fos viu, 'us contaría mil incidents de mos primers anys que 'us
donarían testimoni irrecusable de ma precocitat. Si no fos casada y
enmaynadada la majordona Miquela, vehina á duas portas de casa, 'us
relataría, ab tots los ets y uts, altres mil detalls que 'us
evidenciarían lo mateix. Pero ¡ay! l'un es al cel y l'altra no está per
alabar als fills estranys desde que Dèu Nostre Senyor li n' ha concedit
mitja dotzena de propis en companyía del porter de la Curia.
Lo flaquer referiría que jo li feya despatxar molts cocons y borregos
als xavals del carrer; que distreya l'impaciencia d'uns parroquians, en
tant qu' ell servía atrafegat als altres, pujant y baxant, obrint y
tancant lo fressejador calaix y prenent y dexant la formidable ganiveta,
tota d'una pessa de ferro molt gastada del tall. Afegiría que las
minyonas de servey qu' entravan á la botiga, ab lo paperet de parroquia
ó abonament en ma (qu' ell clavava després pèl mitj colocantlo sobre una
gruxa d'altres) distretas ab mi, no eran eczigentas pera la torna; que
'ls senyors del primer pis, vells casats sense familia, me compravan
borreguets de matafaluga; que jo solía portar l'encárrech de provehir
d'algunas galetas cada dia de festa y, finalment, que vaig tenir l'honra
d'acreditar ab ma propaganda, pel Ram de 1854, una mena de tortells de
que avans ab prou feyna se 'n recordavan los senyors canonjes,
beneficiats y demés personas de gust. ¡Ah! si fos viu en Bartomeu, vos
asseguraría que vol ferme heréu seu universal, y que si no me 'n va
nombrar á temps fou per distracció ó per alló de que la sanch no 's
torna may aigua.
La segona 'us diría que no me n' anava sol, que ja marcava tots els
ayres de las músicas tant bé com los matexos mossen Creuhet y mossen
Anton, mestres de capella respectius de la Seu y de Sant Feliu; que, á
sis anys, cantava com un oriol las cansons més revessas; qu' estrafeya
'l pregoner d'un modo acabat, en alló del "mercat y bon any, mercat y
bon any, fora mal any; salut y bon guany que Dèu nos dó;" que deya missa
ab tots los perfils y sombras desitjables y ab un fervor tal, qu' un dia
arrivá á dexar parat á un militar dels grossos; que sabía jo de cor las
principals oracions llatinas, resantlas ab la major seguretat del mon;
qu' era un llibret vivent de doctrina cristiana y que feya l'eczercici
com un soldat dels que pugan tenir més punt y fatxenda.
Mes aném pèl que aném, com digué aquell á quí volían fer dir el rosari
quan anava per pubillas.
Mos estimats pares, ab motiu de la guerra y á fí de que jo no 'm criés
flonjo de carns, ans pogués afermar bè la salut, m' enviaren á una
vileta del Empurdá, famosa per varias hassanyas populars que se li
atribuhexen y passo á recordar.
Una nit cert ase, honor de sa classe per lo inofensiu, s'abeurava
tranquilament á un bassal d'aigua hont reflectía la lluna. De prompte
quedá aquesta coberta per un núvol espés, y com sa imatge hagués
desaparescut de l'aigua, s'afirmá que l'ase s'havía empassat la lluna
gorja avall. Altre cop, volgueren los fills de la vila trasladar la
esglesia y se 'ls trencá la corda ab que intentavan ferho, macantse, de
resultas, la part ménos sensible del cos. Altra vegada escanyáren una
lloca, no recordo per quín mal entés, y finalment, acabá sos dias un
marrá, al qual pujaren ab un llivant campanar amunt, á fí de que 's
menjés l'herba que per las alturas crexía.
No faltará, potser, qui trobi de mal gust el que jo recordi aquells fets
tradicionals, calificantlos de increhibles y puerils. Jo 'ls conmemoro
per duas rahons: per lo que tenen de populars y perque 'l referirlos y
bescantarlos als parents meus de la vileta en qüestió me feu passar
deliciosament part de ma infancia.
Com de fet: axís que vaig trobarme un poch orientat en ma nova pátria,
vaig comensar á retraure las totxerías indicadas á mon nou pater
familias y al senyor Rector. No li valía al primer donarme un qu' altre
cigarret y ensenyarme á fumar ab gracia, ni al segon pagarme
espléndidament l'ajudarli á dir missa: quant més feyan ells veure que
s'enfadavan de debó, més empenyat jo en retráurelshi las quixotescas
hassanyas dels predecessors.
Resultá d'açó que varias donas de la vila, per seguir la bulla unas,
picadas realment de l'amor propi altras, duguéren á cap una conspiració
contra mí en lo modo y forma que passo á contar.
Tornavam un dia de pescar, ab lo cosí germá de mon pare, cap de ma nova
familia, quan una dotzena de donas, --una avant, una enrera,-- que
s'havían aplegadas, brenant, á l'era de 'n Quel Guinart, pera celebrar
la vigilia d'una santa, Patrona de la festa major petita, nos voltaren á
mon parent y á mí.
--¡Ja 'l tenim, ja 'l tenim! --comensaren á cridar ab ayre de victoria.
--Ja l'hem agafat al que 'ns bescanta la vila, al que diu fástichs de
tothom!... Veníu, veníu totas!
Lo meu parent feu com qui 's vol defensar, pero es lo cert que 's va
escórrer de la ferám, y m' hi dexá tot solet al mitj.
Las donas se posaren á riure com unas bojotas, contemplantme estranyat é
indecís per causa de la sorpresa. Poch se pensavan las plagas de la
parroquia que se las anavan á haver ab un cor fort, ab un esperit
resolut y sancer.
--¿Nos tractarás més d'escanya-llocas?
--¿Nos tornarás á dir més penja-marrans?
--¿Dirás may més que som fills d'escanya-burros?
Ellas prou esperavan, com candeletas, un plor d'arrepentiment, alguns
mots de compunció ó un prech de misericordia; mes se varen tallar, ja
sía que, en compte de complaure llurs esperansas, vaig reunir totas mas
forsas, y vaig cridar ab boca acampanada:
--Sí!
Un moviment d'eczagerat escándol, mes en realitat d'admiració á la meva
serenitat, fou l'eco de ma resposta.
--Desvergonyidás! --clamá la més vella casant los dits d'una ma ab los
de l'altra.
--Insolienta! --feu la cunyada d'un llicenciat del eczércit.
--Poca pena! --afegiren una tercera y una quarta mirantse 'ls ulls.
--¡Oh, oh, oooh!... --esclamá 'l coro.
--Si! --vaig repetir jo ab insólita energía.-- mal qu' us pesi, aquesta
terra es la terra dels escanya-llocas, dels penja-marrans, dels
mata-burros. Tant ne faréu de dir santa com salve. Encara que soch petit
y encara que ho sigués més que 'n Pere Millet, no me 'n faréu desdir. Si
no 'us agrada,... passejéuvos.
--Donémli la vaca! --insinuá una.
--Sí, sí, sí: la vaca! --respongueren totas, disposantse á secundarla.
--Donéumela! --vaig fer jo, creuhant los brassos com mariner espert
devant del temporal y arronsantmhi d'espatllas.
Las donas s'ullejaren unas á las altras com si 's preguntessen: "¿Lo
baylet de casa tèva fòra tan valent?" M' actitut las infundí respecte.
--Si 'm doneu la vaca, diré encara més mal de vosaltras. Escriuré al
pare que, quan no podeu fer callar als noys, los hi pegueu, y 'l pare,
com que m' estima, potser vos fará anar per justicia y tot, perque jo li
diré que una colla de donas, si lletja l'una més lletja l'altra...
(Aquí una bellugadissa general.)
--Trapacer!
--Pochs modos!
--...No s'ha donat mal de fer una mala passada á un nen que no s'hi pot
tornar.
S'establí un moment de pausa, y la matexa vella, qu' havía proposat
atentar contra 'l meu cos, me preguntá:
--Y si no 't donem la vaca, ¿qué li dirás al teu pare?
--Oh! com que alashoras seréu donas de bè y la mare diu que las donas de
bè son bonicas, li diré que totas las donas d'aquest vilatje sou com
unas Mares de Dèu.
("¡Ah!" de general satisfacció.)
--¿Qué més? --digueren tres ó quatre acostántsem ab los brassos caiguts
y las mans á las butxacas del devantal ó sota d'aquest.
--¿Qué més? --vaig repetir.-- Que 's fan estimar; que jo las estimo fins
al cel; que... Ja veuréu. De tu, Guerxa, diré que tens els ulls més
macos que cap altra; de vos, Sorda, diré que hi sentiu mes que cap
llebra; de tu, Mercé de las camas tortas,...
--Prou, prou! --esclamaren las aludidas y quantas tenian taras.
--No, no: endevant: --varen demanar las sanas y condretas.
Ja fou armada la sarracina.
--¿Hónt va axó aquesta? --afegí una de las primeras, encarantse ab
despreci á una de las altras.-- Valdría més que 't cuydesses de traure
la menjía que tens á ca teva, que no pas...
--¡Ay, la llenguda! ¡tu plá n' ets de garrina y malmandada!... Sempre 't
pentinan els gats!
--Mancas á la veritat, xerrayra! --espressá, furiosa, la cosina de la
mal pentinada, trobantse aludida.-- La pentinan aquestos deu dits que no
tenen las unglas tan llargas com las tevas y las del teu marit. Y sinó
que ho diga 'l gorda-bosch de ca 'n Fosch.
--Miréusela! --observá una quarta, parenta ó arenta.-- Perque s'ha de
casar ab el manescal, sembla que no toca 'l sol de terra ab las potas!
--Qui tè potas sou vos y 'ls vostres, y per ço us heu de batre sols las
malas garvas que Deu vos dona.
--Malsagonyats cotra cortus que tens!
--Malasgonyadas paraulas que 's malgastan ab vos!
La tempestat prengué unas proporcions horrorosas. Las arias se
convertiren en duos, aquestos en tercetos y aquestos en concertants los
més desconcertats que podeu imaginarvos. Cada famella 's desfogá, cridá
y esvalotá. L' aplech se convertí en vesper furgat per ma insidiosa. Los
mots anaren prenent un ayre de pujat realisme. De las paraulas va
passarse á las obras, y 's descalsaren sabatas y sabatots y espardenyas,
y 's bellugaren per damunt los caps, y regná una confusió impossible de
descriure, peró fácil de compendre.
Jo, mentrestant, haventme esmunyit com una anguila, me 'n vaig anar á
referir lo succés al zelós Jutje de pau, lo qual, acompanyat d'un parell
de masovers seus, --que tenian pocas qualitats de bons Mossos de
l'Esquadra,-- se trasladá al lloch de l'ocurrencia y, ab grans feynas y
travalls, lográ, á la fí, conciliar á las renyidoras, sortintne
esgalabrat del front y ab la vara malmesa.
¡Desgraciat qui ha d'anar per justicia, peró més desgraciat el qu' ha de
ferne!
¡Massa tart! (Inspirada en Dufeu) Lo riquíssim pagés era tan avar, qu'
havía prohibit fins á son mosso de major confiansa lo fer caritat als
pobres sense permís d'ell.
Un jorn havía l'hizendat tornat de gran fira desprès de vendrhi sos vins
y part d'olis á preu faulós.
Era una mitjdiada de fresca primavera, y 'l rich pagés, recolzat en sa
patriarcal cadira de brassos, volía, com de costum, trencar un son
reparador. Mes sa memoria, mirall hont s'hi reproduhían emboniquidas las
doblas d'or cobradas, y son cor, fornal d'esperansas de dolsa y dilatada
prosperitat, lo retenían despert. La conciencia matexa de la ditxa,
apoderada de tot ell, feya esquerpa la son. Per tant que 'l cos volgués,
l'esperit se negava á compláurel.
Mentrestant, arrivá á la porxalada del casal un vell pobríssim y
afadigat, á qui 'ls rostolls havían malmés los peus que verament li
sagnavan. Lo vell se posá á cantar ab veu qu' us hauría fet pensar en la
pietat de Nostre Senyor Jesucrist, una cansó tendra qual tornada era:
Jo visch de l'esperansa,
morint de fam.
Y un cop de vent li dugué 'ls aromas de flors y fruytas sahonadas que se
'n pujaba amunt.
--Senyor: --entrá á dir al hizendat lo mosso conmogut;-- un pobre
vell...
--Sí: --interrompé l'avar ab impaciencia;-- ja ho he conegut. Déxal que
canti: lo seu cant comensa á ferme venir son... Vésten: no m' irritis!
Y 'l vell seguí cantant la matexa cansó; mes al cap de breu estona, la
veu li flaquejá fins á apagárseli. No bè se li apagá, 'l vell caigué
rendit al sol de terra pera goijar al cel una eternitat de gloria.
Al cessar lo cant del vell, el rich sentí una fonda emoció. Comensava la
suspirada son á gronxarlo y torná á quedar més despert que may.
--Mosso! --cridá.
Lo servidor comparegué, lo cap ajupit y 'ls ulls atontats.
--Té: dóna aquexa moneda al pobre pera que seguexi cantant.
--Es massa tart, amo! Lo vell s'es mort.
L' hizendat avar torná á guardarse la moneda somrihent y arronsantse
d'espatllas ab mostra d'indiferencia.
Passaren dias y mesos, y 'l mosso 'm contá que son amo acabava de morir
de resultas d'un mal espantós: d'incurable desvetllament.
## La Tuyetas bonica (Histórica)
No feya quatre dias que 'm trobava al arreconat poble de x, quan va
cridar poderosament m' atenció 'l veure que tothom s'allunyava d'una
noya que, per sa boniquesa, debía més aviat atraure á tothom, com
atrauría un clap de jardí sobre un erm.
Encuriosit, volguí averiguar la causa de semblant raresa, y 'l senyor
mestre, dedicat, com sempre, á lloables investigacions históricas
relativas á la localitat, me referí la següent tragicomedia, absurda en
apariencia, peró tan certa com que 'l seu relator no 's feya cap casa ni
trassas duya de férsela en lo país diligentment investigat per ell.
### I
Vivía en la planura que veu, durant la guerra dels Matiners, un pagés
solter, ab sexanta anys de passo á l'esquena y més de sexanta
doblas-de-quatre constants y fidels al fondo secret d'una arca macisa.
Lo tal home no havía pensat, ni ganas tenía de pensar may en casarse,
puix se formava de las donas concepte més desastrat que 'l que 'm formo
jo dels contraris de la instrucció primaria: basament cardinal de totas
las demés ensenyansas, com ho indica prou l'adjectiu de "primaria"
subsegüent al substantiu de "instrucció." La instrucció primaria es la
garantía de la...
--Perdoni: --diguí al professor, eixalant sa eloqüencia;-- perdoni, mes
lo que jo desitjo ara es saber...
--Té rahó y vosté es qui m' ha de perdonar, tota vegada que sé
perfectament que no necessita de las mevas disertacions pera convéncers
de que la instrucció primaria es la lactancia del esperit, sense la qual
es segur lo raquitisme, casi segura la tísis y molt probable la mort
moral.
Tornanthi, ficat aquell pagés, més de lo que convenía á lo del seu, en
las cuestions políticas qu' afligían la Pátria, tant afligida ja de sí
per la ignorancia, ¡pobra, desventuradíssima (ja veu quin superlatiu
uso!) desventuradíssima la dona qu' ell hagués presa per muller! En
efecte: tals y de tal magnitut eran los compromisos en que á voltas se
veya ell, per amor de l'estantissa causa del absolutisme, que nó un cop
ni dos, sinó molts eran los en que 's veya precisat á ficarse dins un
amagatall, que la casa tenía per sota 'l trespol de la cuyna. Mesos
enters hi passava, escribint cartas á la familia, composta llavoras d'un
nevot y la gent de servey, que no era molta, perque menavan las terras
de 'n Sebastiá (tal era 'l nom del hizendat) duas guapas masoverías.
Lo tal nevot, anomenat Bonaventura, era, donchs, lo cridat al heretament
del recalcitrant pagés. Axó semblava lo natural, temps-á-venir, pero no
succeheix sempre lo més natural. Lo més natural fòra que 'ls mestres
fossem considerats, respectats, ohits, y passa que ni 'ns ouhen, ni 'ns
respectan, ni 'ns consideran las municipalitats á qual servey treballém;
passa que lo que sol preténdres es reduhir las escolas superiors á
elementals y á incompletas las completas; passa que, essent lo natural
que se 'ns desitje ben menjats y ben vestits,...
--Ho sé, senyor mestre, ho sé; --vaig observar;-- mes recordi que m'
está referint una historia, y que las digresions farán que perdi jo de
vista 'l lligament dels successos.
--Tè rahó, tè molta rahó, y li prometo no digresionar més, si 'm permet
lo neologisme verbal.
--Permés, y continúi, perque lo del amagatall comensava á interessarme.
Deya vosté que 'l nevot Bonaventura...
--Malavingut ab los seus interessos, doná á son oncle 'l fortíssim
disgust de opinar en política d'un modo diametralment oposat al seu, y
'n Sebastiá, per venjársen, decidí fer lo que de bonas en bonas, ningú
li hauría donat entenent de dur á cap; es á saber: casarse.
--Ja 's compren l'intenció!
--¡Prou! Pero casarse ¿may diría ab quí? Cabalment ab una de las duas
minyonas de servey qu' era tracte ó festejadora del nevot Bonaventura.
¡Oh fatal poder y oh trascendencia fatal de la poca instrucció!
--¡Quin disbarat semblant matrimoni! --m' apressí á esclamar tement
altra espansió del mestre.
--Si: ¡quin disbarat y quinas consecuencias las d'un casament fet per
despit y venint á agraviar ab doble agravi al interessat!
Al cap de set ó vuyt mesos de casada, l'êx-minyona de servey Úrsula
aparentá sentirse embrassada, en tal manera, que un dia de festa, essent
á missa major y mentre 'l vicari llegía las observacions de rúbrica,
alarmá l'esglesiada tota ab un gran desmay, després de tornarse
esblancahida, tremolosa y freda. Las donas de devant d'ella 's tombaren
rodonament, las dels costats y de darrera varen acostarshi y ferli ayre
ab los devantals y caputxas, mullantli 'ls polsos ab aygua beneyta que
va dur un vell ab l'embosta. Tal rebumbori y tal consternació 's
produhí, que 'l capellá pará la lectura, y l'escolá, no sabent qué 's
feya, aná á agafarse de la corda de la campana, que penjava al costat
esquerra del presbiteri, y va fer sonar una campanada y mitja. Lo temple
's convertí en un mercat de Calaf y, quí més qui ménos, va sortirne
matzolat per empentas, trafullat per peus ó peuassos, rebregat per
brassos y mans ó esgarrinxat per las agullas de las donas.
--¿Y després?
--Ja s'ho pot pensar: ¡quin rumrum de boca en boca; quin ferse l'ullet
la gent y quin dirse 'ls més franchs ó 'ls més desvergonyits: "Bè ho
sabem prou d'hont li pervé 'l mal!... Fiéuvos de nevots!... En
Bonaventura no té de bo mes que 'l nom! La sab llarga y ha fet de las
sèvas!"
Compendrá que 's mormurés per aqueix estil. En Sebastiá tenia sexanta
anys; l'Úrsula era jove, son antich festejador també... La malicia va
estar d'enhorabona ab lo desmay de la Sebastiana, atribuhintlo al embrás
y aquest al mal minyó.
Passá poch temps, y 'n Bonaventura, interessat en que no 's cometés un
frau en perjudici d'ell, y desitjós, per altra banda, de no véures més
mormurat y calumniat, volgué y lográ qu' assistissen facultatius al
anunciat part de l'Úrsula.