bon nom de la casa payral; l'afectuosa correspondencia á la dels parents
y amichs; l'escrupulós cumpliment de sos debers relligiosos y altras
virtuts de menor quantía. Entre 'ls seus defectes, negrejavan, com la
majoría de sos cabells, al costat d'alguns de blanchs, son geni retret y
poch propens á dexarse entendre; sa desmesurada cavilositat; son
rutinarisme, y sobretot, una incomparable ambició, un desenfrenat afany
d'adquirir, mellorar y arrodonir tot lo del seu. Tal defecte aná crexent
á proporció dels anys, com totas las passions que no 's segan de
naxement; s'aná possessionant del cor de 'n Pere Mártir, y aná
senyorejantli l'ánima fins á parar en eterna y reconcentrada monomanía.
Tant es axís que, al temps en que nostra verídica historia comensa,
hauríau vist á 'n Mártir despertarse, fregarse bè d'ulls, alsarse de bon
matí, y, tot persignantse y senyantse, encara no ben passats los
elástichs de las folgadas calsas, estarse ja darrera 'ls vidres del
balcó de sa cambra, guaytant, ab famejant insistencia, las terras que
afrontavan, en gran part per la banda de sol-ixent y en partió més xica
per la de tramontana, ab son camp del Xay, clapat d'alts gavallons,
--alguns d'ells coronats per banderolas maltractadas, al objecte
d'espantar als comunistas aucells,-- y ab sa vinya de l'Alzina
Reclamadora, eczuberant de pompa y ufanía per tots indrets.
Després l'haguerau vist obrint el balcó, axugantse la cara ab una
tovallola que bè 's podía pendre per germana xica dels llansols, y
hauríau reparat que nostr' héroe no feya sinó mirar y remirar, á tort y
á través, ara dret sobre las puntas dels peus y ara ajocat, las terras
del vehí; en tanta manera que, distret en semblant ocupació, més de set
parells de cops tota la cara quedava roja, de tan axugada, tota... fora
'l pellatje dels ulls.
Ja 'us ho dich: la sèva ambició de vessanas y més vessanas de terras,
per' ajuntar á las propias, era una veritable ambició napoleónica. Cap
consideració l'aturava y hauría fet "lo diable quatre" á fi de
conseguir, ja que no 'l dret senyorial del territori del poble arreu, al
ménos lo de las sis ó set vessanas, casi totas de regadiu, que fregavan
ab sos camp y vinya, com he consignat avans.
Se compren, donchs, que no dexés passar per alt la galant proporció que
va oferírseli pera fer un cop mestre, segons veuréu.
En Mártir era viudo feya tres anys y tenia un noy que 'n contava á la
frega de dinou y cursava 'l primer de retórica al diocessá y rural
colegi de Nostra Senyora del Collell.
Lo tal minyó, considerat en sa disposició y aptitut pera casarse, dech
dir que lo mateix s'havía triat ell pubilla ni sortera de cap mena, que
jo convent per entrarhi frare devot. Dedicat á donar la convenient
intenció y la entonació deguda á la Catilinaria de Cícero y
enrevessántseli sempre la llengua en lo *sesse enfrenata jactavit
audatia*, --tant com per la trasposició y lliga de paraulas, per la
pressa ab que volía enllestir,-- corría sa eczistencia ab indescriptible
sossego y mansuetut. Semblant á la generalitat dels colegials, interns
com ell, era altrement mirall de subordinació, gran jogador de pilota
durant los quamquas, vulgo estonas perdudas dels dias de feyna, y gran
cassador de conills tant bè á jas com al corrent y fins á bastonadas
(més d'un n' hi havía estebornit) los dias festius per aquells
semi-deserts entorns del gran casal d'ensenyansa.
Algunas vegadas qu' entre interns y êxterns del Collell s'havían
declaradas y enverinadas las hostilitats; alguns cops que, per desgracia
y malgrat las amonestacions dels reverents director y catedrátichs, las
fonas y mandrons havían substituhit als discursos, las pedras á las
rahons, y més d'un raig de sanch verge havía envermellit algun cap y
algunas herbas, l'heréu Esteve Pagés y Vibó (tals eran sos noms de fons
y de casa) s'havía distingit pèls seus laudables instints de
conservació, que 'l convertían en minyó d'emuladas dots
internacionalistas, sense qu' ell se n' ergullís sinó tot lo contrari.
¡Quánts armisticis se debían á n' ell, y fins quánts tractats de pau
octaviana, duraders... fins que s'hi tornava!
Ab axó teniu l'heréu Pagés: cristiá de pau, (no sempre s'ha d'ésser
moro) gras y fresch com un prior idealisat, amich de passársela bè y
disposat tothora á ferse valdre sa personalitat de fill únich de casa
bona.
En las nomenadas y célebres "academias", que cada mitja anyada se
celebravan alashoras al Collell y en las quals, pera satisfacció dels
interessats, los dexebles ostentavan llurs dots oratorias y dramáticas,
representant al viu escenas de clara, inmediata y ben profitosa
moralitat; en tals actes, dich, lo talent del Esteve no causava, ni de
tros, l'admiració ó l'entussiasme que 'l d'altres estudiants, á pesar
d'esser êxterns y pobres molts d'ells, pero acreditava, en cambi,
l'Establiment, ab sas galtas de suís y ab sa rubicunda corpulencia. Y
com los establiments de la classe del que 'ns ocupa necessitan crédit de
carácter espiritual y de carácter corporal, si hi havía alumnos que
conseguían el de la cátedra y la vela, l'heréu Pagés y Vibó era, fet y
fet, lo qui més reputació donava á la cuyna y á la sala de refató. Los
primers alumnos satisfeyan als pares; n' Esteve y 'ls seus companys de
galtas, á las mares, las quals, desde 'l dia de las "academias" se
convencían de l'apremiant necessitat d'engrandir las camisas dels
xicots. Y axó esplica la marcada consideració que 'ls encarregats del
Establiment dispensavan al noy Pagés, crédit y reclam de parroquia pera
las familias zelosas del benestar dels fills.
Certa tarde, mentre nostre jove amich s'afanyava buscant en lo
Vocabulari castellá-llatí uns quants termes pera la composició
reglamentaria del dia següent, y 's dalía sentint ja l'animació del joch
de pilota que li feya bellugar els brassos, entrá un servidor del colegi
y, ab veu benigna, no de grat, sinó per habitut, li digué: --Noy tendre:
acaba d'arrivar ara mateix un mosso de ca teua y m' ha donada aquesta
carta pera que desseguida te la fes á mans. Prévia la venia del Reverent
pare Director, aquí la tens: pots desclóurela sens escrupulositat.
N' Esteve obrí 'l plech, mentre se 'n tornava 'l dependent, y moltissima
fou sa sorpresa, al llegir, en groxuts caracters de lletra, las
següents:
"Molt caríssim fill: suposat que la tua salut sia tan bona com la nostra
(g. á D.) demá ó demá passat, á tot tardar, te posarás en camí envers
esta ta casa. Per assó fer t' he enviada l'euga Blanca ab en Toy."
"He de parlarte d'un afer que s'ho val. Ara se 'ns presenta la
conjuntura, y has de saber, fill, que quan passa passa, ja sía que no
sol passar duas voltas."
"T' ho repetesch: es de tota conveniencia y fins de necessitat que, si
pot ser, demá mateix te tinga al costat meu."
"Recados á tos senyors Director y Mestres, particularment al senyor
Organista, de part del servidor llur y pare teu que molt t' aprecía Pere
Mártir Pagés."
"P. D. Vina tan endressat que pugas, per lo que pot ser. Si 't falta
roba y tens llarchs los cabells, cómprat la primera y feste escursar los
segons á Banyolas, que servexen bè, y faràs pler á ton pare Ut supra."
La carta entranyava, com veyeu, una orde que no admetía réplica ni
dilació.
Lo bordegás tancá y penjá á la llexa ó prestatje 'l fexuch diccionari;
xuclá la barbada ploma ab que escribía, ennegrintse 'ls llabis; s'alsá,
s'estirá, 's rascá 'l molsut clatell ab las duas mans, doná un cop d'ull
á la celda pera veure, desde llavoras, lo que li calía arretglar, y 'n
surtí ab precipitació reprimida als pochs passos.
Trucá á una porta de la celda del primer pis y comunicá la carta al
Reverent senyor Director (qui 'n va rebre molta estranyesa, puix dins
poch debía celebrarse una "academia" que prometía ésser molt
concorreguda) y ab llicencia visiblement forsada del sacerdot, baxá á
trobar al Toy qu' estava xerricántsen mitja del vermell.
--¿Estéu bo, Esteve? --preguntá 'l mosso, interrompent la tirada, no bè
vegè al xicot.
--Bè: ¿y tu?
--Graci' á Deu.
--Demá, á punta de dia, cap á casa.
--Seréu servit.
L' heréu aná á despedirse dels seus companys de glorias y fatigas, y
desprès á amanirse la roba pera la martxa, dexantne la major part, per
creure qu' hauría de tornar avans de gayre.
Lo mosso torná á guaytar lo cel á través del cos botarut y blavench de
la porrona.
### II
L' endemá de l'arrivada del Esteve, y passadas deu horas seguidas ab un
son de benaventurat, en Pere Mártir lo cridá á la cambra anomenada per
antonomassia "del senyor Oncle" (puix en ella hi posava aquest quan se
trobava á la casa); lo feu entrar al requartet "de la llibrería", que ab
més propietat se n' hauría dit "de la pols y de las trenyinas"; lo va
fer seure devant per devant d'ell, genoll per genoll, y, prévia una
llarga mirada fesomista, li dirigí las següents paraulas solemnes:
--Fill meu, sabs l'amor que 't porto, com y també sabs que 'l principal
de mos desitjos es el de fer la teva felicitat junt ab la meva. Ets carn
de ma carn y os de mon os, com diuhen los Sagrats Llibres, y m' he
afanyat, m' afanyo y m' afanyaré sempre pera que trobis tan poch
desagradable, com possible 'm sía, 'l camí del cel.
--Sí, pare; --respongué 'l xicot que, tot y sos escassos instints
retórichs, conegué que 'l seu pare acabava d'enllestir l'êxordi del
sermó.
--Ara bè: --prosseguí 'n Mártir, posantse una cama sobre l'altra;--
l'ocasió de demostrarte tot mon afecte paternal, en bè y profit teu,
acaba de presentársem.
--¿Qué voleu dir, pare?
Lo vell, assegurantse de que no escoltava ningú:
--Tu sabs, Esteve, --prosseguí-- que 'l nostre vehí Murgalat, que ho es
de la vila de Besalú, tè una noya; qu' aquexa noya es pubilla y que
aquexa pubilla es casadora.
L' Esteve conegué que 'l discurs paternal acabava d'entrar á la
proposició, y torná á respondre:
--Sí, pare.
--Essent casadora,... pot maridarse quan hi vingan bè 'ls seus
superiors, y jo sé... ¿M' entens?
--No encara!
--Jo sé --continuá somrihent en Mártir-- que 'ls seus superiors tindrán
á molta satisfacció 'l casarla ab tu. ¿Qué hi dius?
--¿Qué hi diheu vos?
--Jo ray! Dich que no pot serme més grat, tota vegada que, casante ab
una galant noya, engrandiríam lo camp del Xay, y podríam fer vinya y
oliverar de tot lo puig de l'Alsina Reclamadora, y no tindríam casi bè
cap vehí, bo ó dolent, que 's fiqués á lo del nostre, y podríam conresar
lo tros que se 'ns menja 'l camí de servitut, y podríam fer regadius y
arranjar en tanta manera lo que tenim, que no hi hauría qui 'ns empetés
la basa.
Totas las precedents indicacions va abocarlas en Mártir ab una especie
de crexent frenesí, brillantli y moguéntseli 'ls ulls com fochs-follets.
L' heréu no 's mirava al seu progenitor, y si bè esmentá que s'havía
acabada la confirmació del discurs, va callar.
--Ja ho veus, noy: --insistí 'l pare entussiasmat;-- ja ho veus tu
mateix si n' hi faríam de guany ab semblant casament!
--Prou que me 'n faig cabal; peró...
--¿Qué?
May heu sentit un "qué" més aspre.
--Primerament, jo só molt jovenot encara.
--De més joves se 'n casan.
--Després... la noya, la Eugenia, no es massa... massa... ¡Vaja! me
sembla á mí que podría ésser molt més axerida de lo qu' es.
--¡Ah, feste frare!... ¿Quínas máculas me li trobas?
--Que té massa bella espessor de cabells.
--Axó es una boniquesa.
--Que tè 'ls ulls massa grossassos.
--Axó n' es un' altra.
--Qu' es massa primota y desnerida.
--Axó ja fòra un desmérit; mes ella es d'aquella mena de donas primas
que may son secas. La sèva primor es de bona lley, y creu que la
favoreix.
--Després, sembla tota desganada y tota pioca.
--Tot axó es prudencia y res més que prudencia; humilitat y res més que
humilitat. Sí: prudencia en no menjar massa, y més prudencia en ésser
dócila y obedienta.
Lo minyó conegué que no surtiría victoriós pèl camí de las acusacions ú
observacions objectivas, y torná á las purament subjectivas.
--Jo, pare, no he acabat encara d'estudiar la retórica: me 'n falta un
curs.
--Mellor: ab las donas, quanta ménos retórica 's tè més bè s'hi lliga.
--Donchs ¿per qué me 'n feyau estudiar? --s'atreví á insinuar
l'Estevanet.
--Perque... perque la retórica es bona per altras moltas cosas:
--respongué 'l pare, trobantse confós.
Las preguntas y respostas cessaren.
En Pere Mártir conegué que se las havía ab un minyó content del seu
estat de solter, á qui li recava abandonarlo sens poderossíssim motiu.
Per ço, alsantse, va dirli:
--Esteve, jo no vull ferte ditxós per forsa, sinó de bon grat. Ab axó,
lo mellor que podem concertar des d'ara es que t' hi pensis avans de
donarme contesta resolutoria. Ets jove, cert; mes ets ja home format; no
has acabats los teus estudis del Collell, peró tampoch els necessitas.
La fadrina que 't proposo per muller podrá no agradarte molt, peró 'l
fet es qu' es bonicoya y minyona de bè perque... perque n' es y perque
ja 'n vè de mena. Per fi; ton casament ab ella 't faría un rey petit
dels terratinents de per aquexos vols y de mes enllá, y tothom te diría
"don" per tot dia, encara que no volguesses. Ja veus totas las
ventatjas: desventatjas no n' hi sè veure cap.
En Pere Mártir tenía, com ja veyeu, grans y malaguanyadas qualitats
d'orador clássich y fins de contista, puix sabía fer un ram d'arguments
y sumarlos al revés per' assegurarse de que surtía bè 'l compte.
L' Estevanet conegué que s'havía conclós l'epílech, rahó per la qual
s'alsá á imitació del seu pare.
### III
Pochs dias després de la relatada conversa, tingué lloch la festa major.
La cullita havía sigut passadora, segons los pagesos, es á dir molt
bona, segons los qui no 'n som, y 's llogá, en conseqüencia, la cobla
dels "Panots", recientment aumentada ab dos músichs que representavan
quatre instruments y una veu, á saber: un violí d'esglesia, tiple de
ballas; un fiscorn d'esglesia, cornetí de plassa en cas de duos, y una
veu de barítono (la del violinista) si poch grata, per lo ronca, de
incontestable forsa.
Los pabordes ó administradors, y més encara las pabordessas, se
disposaren á rivalisar entre sí y á emular los mellors temps dels
antecessors, fent una neteja general d'esglesia, que prou la
necessitava; comprant molta cera; emplatayant la corona á la Verge de
l'Assumpció; netejant, ab gran gasto d'alé, 'l salomó daurat, qu' en
temps normal, ficat dins de la funda, estava á la frega de la volta;
axís com candeleros, canadellas y altres objectes sagrats; planxant
d'açí, cosint d'allà, y desplegant, vessant un eccés de laboriositat y
d'enginy per tot lo temple y, en especial, á la reconstruhida capella de
la Mare de Dèu de las Donas.
No cal dir que 'l senyor Rector, jove y vingut de nou, travallá y
travallá en tots conceptes, ja per virtut ó bonhomía espontánea, y ja
per premeditat desitj de ferse benvoler dels parroquians.
Per lo que diu á la majordona, vos asseguro que si no eclipsá las
glorias de l'anterior, fou per ésser massa fresca la viudedat que
l'havía obligada á servir.
Finalment: totas aquellas personas que, sens ésser pabordes ni
pabordessas, rectors ni majordonas, son com ánima oculta peró viva de
las solemnitats de llur poble, á las quals prestan lluhiment y vida ab
consells intelectuals y material concurs, no hi plangueren uns ni altre.
Precedida de tan grats auspicis, va celebrarse la festa major.
Dexem de banda las vespras, en que, ademés de cinch ó sis capellans, hi
cantaren las personas avans indicadas y, entr' ellas, en Pere Mártir
Pagés y son fill Esteve. No parlem de la missa-ofici matinal, ni del
ofici-missa major, si concorreguda y brillant la primera, molt més
brillant y concorregut lo segon; ni de las moltas y saborosas caritats
que hi reculliren los varis captants arrenglerats y precehits pèl de las
ánimas del purgatori, ab gran safata y un' ánima encarnada de poch, al
mitj sobrexint d'un cúmul de flamas; ni 'm cal ponderar lo bon preu en
que, al encant de pans y cocas, foren uns y altras venuts, mercé á la
molt piadosa y jamay desmentida competencia entre 'ls parroquians.
Trasladémnos, per ésser lo que fa al cas, á las ballas de desprès del
ofici y avans del tradicional y enamorador "llevant de taula."
Una de las pabordessas, filla de pare y mare tan honrats com de bon
regent y passament, roja y fresca com una rosa gemada; ayrosa com verda
espiga; ab ulls desperts y bellugosos com los de cap aucell; boca feta
aposta pera riure sens ofendre may, ó, si ho voleu en altres termes,
pera riure ab la rialleta que faría la Ignocencia, si fos persona, si bè
no mostraría, ben segur, unas rastilleras de dents tan blancas com las
de la Remey; cintura prima de sí y semblantho molt més, per sustentar
unas rodanxonetas espatllas, --está al cap-de-vall del aplech de noyas
del seu bras, donantse ayre á la cara roja y mollada de suor, y rihent y
plaguejant ab una de sas companyonas perque també l'ayreja, fregantla,
de tant en quant, ab lo mocador.
Ara escolteume bè.
Lo noy Esteve Pagés mira fit á fit á la Remey, de qual boniquesa sana y
molt viva s'havía atalayat ja á l'ofici, y sent que hi troba un bo!...
un bo! desconegut fins llavoras, al contemplarla.
S'hi ficsa més y pensa:
"¡Qu' estrany que s'haja feta tan bonicoya desde que no l'havías
vista!... ¡Oh! No me 'n sé avenir!..."
Segueix contemplantla ab major insistencia, com si ell sigués sant Pere
y ella la Montanya del Tabor glorificada.
Vol anar á tráurela á ballar; se frisa, 's consum per anarhi, y... ¡no
gosa! No gosa y maleheix un temor que, quant més vol esplicársel, ménos
se l'esplica, y que quant més se creu véncel, domina més son esperit.
L' amiga qu' ans ventava á la Remey s'adona de las ulladas del heréu
Pagés y Vibó, primer que la segona (cosa com axó passa sempre) y las hi
fa notar, estimulantla vivament á correspondre á n' ellas.
La Remey, després de ferse la desentesa y de mirar á tot arréu, fora al
lloch qu' ocupa l'Esteve, dòna á n' aquest una mirada, y ell sent pujar
á las galtas una escalfor semblant á la que l'hi pujava en las
"academias" públicas del Collell, peró... de molta més dolsura.
Per fi 'l minyó 's decideix, fent un titánich esfors, á passar á traure
per' ballar á la Remey, no bè li han fet á saber que 'l contrapás que 's
va á tocar es lo qu' á n' ell li pertany, com heréu de la tercera casa
del poble.
Dòna 'l bras á la xicota, y sent l'êx-colegial reproduhírseli, ab major
intensitat qu' avans, la puja d'una fogarada á tot lo rostre. Vol
mantenir conversa ab sa balladora; aquesta enrahona que t' enrahonarás
perque no está gens enamorada, sinó molt joyosa, y á n' ell se li 'n van
las paraulas com pa beneyt!
¿Quí t' ho havía de dir, tranquilíssim Estevenet?... ¡*Tu quoque,
Brutus*! --que 't diría 'l teu mestre de retórica.-- ¡També tu, á despit
de ta patriarcal complecsió, de tas moderadas aficions y del teu greix,
prestas tribut á primerencas necessitats del cor!... ¡Ah! Eras sossegat
estany, y, de cop y volta, t' has convertit en mar borrascós! ¡Eras la
matexa calma y mansuetut, y ara ets lo mateix desfici y la matexa
rebelió contra tu propi!
¡Insensat! ¿No reparas en que, mentre tu ballas, ton pare está
conversant, calmosa y alegrement, ab lo senyor Murgalat, lo propietari
de las terras vehinas á las vostras, lo pare de aquella Eugenia que 'l
teu va proposarte per esposa, ansiós de realisar l'ideal de son ideal?
No, insensat, no! Axís com ells platican ab massa afició per' adonarse
de tu, tu sents massa pera véurels platicant é induhir res de sa
plática! Ets peix á l'aigua del amor.
Escolta bè lo que 't diré, y veurás com succehirá ad pedem litterae.
Vindrá 'l dinar y menjarás poquíssim, á pesar de seure á ton costat un
musich que acreditará alló de Dèu nos guart de mala anyada,
Dèu nos guart d'un enamich,
y Dèu nos guart més encara
de la gana d'un musích.
Vindrá la mitjdiada, y t' ajeurás al elevat llit; clucarás los ulls per
gust, y somniejarás sense dormir gens.
Vindrá 'l jogar á la "barrotada" ó al "solo" y farás cada burrada que se
'n passará la claror, y renegarás de la cobla dels Panots perque may més
acaba de comensar las ballas de tarde.
Comensarán aquexas, y 't consumirás d'angunia perque la gent de casa
teva, pretestant la massa calor, no voldrán anar á plassa fins al cayent
del sol.
Per fí, provehirás de bastons á dos cosins que no 'n tenen; ireu á
ballas y... ¡pobre Estevanet! no hi trobarás á la Remey, y sabrás per
s'amiga del matí que, de resultas de la massa feyna, s'ha hagut aquella
de quedar á casa.
Y 't capficarás, y t' anyorarás y 't despacientarás y farás veure que 't
dol un peu, perque la sabata rossa te l'estreny massa, á fí de no
ballar, y la companyona de la Remey riurá de veure que no ballas y tu no
sospitarás res del seu riure.
Y arrivará la tardanera nit, y á cada punt farás un surt, somniant que
't casan ab la Eugenia Murgalat y que la Remey te fa vavarotas vestida
de monja. ¡Horror dels horrors!... Ja podrás anatematisar y ecsecrar la
impietat de semblant somni! Hi tornarás com perduda l'esma.
Y la Remey continuará malalta durant los dos dias y próroga de festa
major, y tu no caurás malalt perque ets més fort que l'Alzina
Reclamadora en que tants tòrts hi has cassat ab embescadas palletas.
¡Ay! altra vegada. ¡Quina festa major tan lluhida y agradosa pera
tothom, Esteve!
¡Quina festa major tan fosca, tan trista pera tu!...
### IV
Las erradas no las fan las montanyas, sinó que las fan las personas, y
en aquest mon molts no ensopegan perque... perque cauhen sens ensopegar.
En Pere Mártir feu l'errada de voler casar á son fill ab la pubilla del
vehí Murgalat. N' Esteve feu l'errada de dexarse casar ab l'Eugenia, á
despit de las taras ó dels reparos que 'us he referit, y del enamorament
en que 's sentí pres per las gracias de la pabordessa Remey, indicat en
lo precedent capítol.
L' heréu Pagés, donchs, contragué matrimoni ab la Eugenia Murgalat,
filla del rich vehí propietari de las terras cobdiciadas, gruadas y
regruadas per en Pere Mártir, y succehí: que, com la noya era pubilla y
bon tros més rica que l'Esteve, aquest se vegé, de prompte, obligat á
fer llargas estadas á casa la dona; qu' aquesta, observant que son marit
se li distreya més del degut ab la bonicor de certa donzella anomenada
Remey, cada volta incitá més al seu home pera que llur permanencia en la
casa payral s'escursés tot lo possible. Tot axó, per un costat, y per
altre l'ésser població mes agradosa la de Navata que la patria de
l'Esteve, junt ab lo bon art del sogre en cercar distraccions y
divertiments al gendre, (vedant terras pera que hi trobés molta cassa,
guarnintli un colomar; arreglantli un torn y proporcionantli, en fí, los
gustos més refinats), foren estímuls suficients pera que l'Esteve
preferís, com á principal y més tart casi única, la residencia á la casa
de la sua muller.
Axis fou com, poch á poch, En Pere Mártir va quedar sol y vern; puix,
satisfeta s'ambició, ni aquesta li restá per companyía.
Y axís fou com aná venint l'hora de l'anyoransa sorda, d'aquella
anyoransa que s'entortolliga al cor y l'estreny y 'l matzola y n'
esprimeix tota la dolcesa que guardava.
L' ánima del pobre pare comensá á viure un continuat hivern, semblant
als cims de las montanyas en que las neus hi son perpétuas.
¿Quí pot resistir tal situació sense fer un esfors suprem pera
desviarla?
En Pere Mártir escrigué á son fill pintantli sas angunias ab tota la
tendresa de que fou capás; empero 'l noy, convertit en afortunat fill
pródich, li respongué ab una carta dictada pèl sogre, plena d'escusas
qu' acabaren d'abatre al vell Pagés.
Est havía vingut á dir á son fill: "m' anyoro de véuret!" y l'Esteve li
contestá en resúmen: "primer la obligació de ma nova casa que la devoció
de visitarvos."
V Resposta tan irreverent, com la qu' acabeu de llegir, indigná de tal
modo al abandonat pare, que en compte d'escitarlo al sacrifici d'anársen
á viure ab son heréu, (suposat un molt difícil acort ab son compare),
l'empenyé á trencar d'un cop y per sempre tota mena de relació ab lo
desagrahit xicot y ab la familia de l'Eugenia.
Després de l'indignació vingué 'l plorar com una criatura, peró no
l'humiliarse ó 'l rebaxarse.
"Que s'hi estiga!... Que s'hi estiga, ja que per ell son primer els
sobrevinguts que jo."
Més tart, l'amor á una casa en que ja no hi habitava 'l noy, y l'afició
al conreu d'unas terras que ja no llevavan per una familia, y 'l mateix
desitj de venjarse obligaren á 'n Mártir á fer un pensament y á adoptar
un determini: lo pensament de tornar á pendre estat y 'l determini de
casarse ab dona més aviát jove que vella.
Aquí comensa la part segona de l'êxpiació.