# Escenas de la vida pagesa
Joaquim Riera i Bertran
1878
`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per
l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte
Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`
## Las ballas
### I
La sala-menjador del oncle Toni, batlle constitucional del poble, es
llargaruda, gran y emblanquida de poch há.
Trenta caps s'hi belluguejan; trenta caps que recorran tota l'escala de
població de cabells: desde la més abundant á la més castigada, desde 'l
cap tantost calvo al més ben guardat per la mare naturalesa de sas
inclemencias de madrastra.
Aquexos trenta caps ho son, casi sens escepció, de trenta familias que
recorran un' altra escala: la de la riquesa: vull dir que barrejada hi
há gent ab molt per perdre y gent ab molt per guanyar. Tot es hu
tractantse de lo que motiva la reunió.
Se tracta d'honrar ab musica y diversió honrada la festa del Roser, que
s'escau al mes en que las flors se donan uns petons que fan venir ganas
de rébren d'altras flors, y en que tota la Naturalesa se remou y 's fa
veure com si anés acasarada.
Escoltéu al oncle Toni, vell... es á dir, jove de sexanta tres anys
fets, ab humor d'estudiant de Cervera corrent la tuna, ó de marxant
afavorit per un vol de solteras.
"--No he hagut de menester al nunci pera pregonar qu' enguany hi há un'
anyada com no s'havía vist tres vegadas, del meu recort: prou qu' ho
sabeu tots, com també sabeu que ja no tenim guerra que se 'ns menjava de
viu en viu. Ara bè: la festa del Roser no ha de desdir de la dels altres
anys, sinó al contrari. Vull dir que no hi han de faltar ballas, perque
sense ballas el jovent cauría malalt, y ab ballas han d'espigarse més
festeigs y tractes y han d'emparaularse més casoris en un sol dia, que
'ls que s'han fet de cinch anys ensá. Sou vintinou caps de familia que
m' escoltéu, y son vintinou mares las que, ara com ara, s'están á casa
la segretaría ab la dona, més engrescada, de segur, qu' engrescats estém
nosaltres... Calléu!... Ja las sento... Ah, ah, ah!"
Axís termina l'oncle Toni, es á dir, rihent ab més satisfacció que cap
frare al olorar xocolata ben carregada de canyella.
Los concurrents s'entregiran com ell, y, encara no se n' adonan, que ja
's veuhen rodejats d'una garlanda de donas que competexen en quina
cridará més fort:
--Ballas! Ballas!
--Sí: volem duas coblas lluhidas!
--Volem puntejar dos dias seguits!
--Volem ballar! Volem ballar!
### II
La cobla dels Guixetayres es una cobla de cinch musichs, homes
revellidots, que van afeytats de cara y dos d'ells ab patilla curta á la
antiga usansa. Los instruments que tocan son, com més de quatre lectors
sabrán ó presumirán: flaviol y tamborí, dos tiples, tenora y fiscorn.
La cobla dels Sastres (tres dels musichs ho son, encara que no 'u
semblin) se composa de sis joves que, com los Guixetayres, passarán á
l'historia avuy per demá que s'escriga la de las coblas d'Ampurdá. De
menos granadas se n' escriuhen y 'n parlan els sabis en lletras grossas,
y més encara en lletras menudas al capdevall de las planas y ab cada
abreviatura de mots qu' hi canta 'l misteri, perque no 's capeix un sabi
sense lletra menuda y ménos sense abreviaturas.
Tornem á las coblas.
Allí, á la gran plassa, s'están assegudas sobre duas carretas posadas de
través, sense pals en lo costat que fa cara á la gent, y un gran piló
sota las junturas de las llansas. Devant per devant se troban sens
esperit de rivalitat, si bé animadas de natural y llegítima aspiració de
victoria. ¡Com que hi va l'honra qu' al mon se coneix més gran, que es
la de musich!
Part-devall de las duas coblas, se balandreja un estany de variadas
barretinas, vermellas casi totas com los quicaraquichs, de mocadors
llampants, de flors rojas, moradas y groguencas y de capets ben
clenxinats. Aquí dos aplegadors, ó com si diguessem dos sacristans
êxterns d'hermitas (qu' axó venen á ésser) mostran l'altaret, penjant
del coll, als nens y nenas que miran boca-badats l'imatje entre
semprevivas y darrera 'l trapat de filferro, tirant algun quarto per la
justa obertura posada al efecte en la part inferior del xich altar. Més
ensá, van els avellanayres, (un d'ells ranco, y mitj tocat de l'ala), no
cansantse de cridar: "Apa, jovent! Apa, quitxalla!... Torradas y
grossas; sospeséu! sospeséu!..." Més enllá, passejan, ab sa gran
cistella y la mitja cana penjant del plech del bras, el marxant y la
marxanta, y, competint ab ells, una gitaneta que mostra tiras de randa y
de punta, ab los brassos allargats ondulant d'una ma á l'altra. En
llochs més apartats hi há 'ls venedors de rosquillas, d'aiguardent, de
vi y de resolis, vigilant las baboyas é incitant á un joch en que may
perden perque saben á la prima lo que 'ls convé. Ells que sabis!
### III
Ja arriva á la plassa 'l batlle, de parella ab el jutje de pau, tots dos
vestits de las festas y enmangalats tots dos; davant d'ells lo
nunci-agotzil-guardaboscos, etc; darrera, 'ls regidors y 'l secretari, y
més endarrera y per l'entorn, alguns xavalots estrafent, sense malicia,
las autoritats del poble. Son el diable! (Els xicots: ey!)
La jovenalla los reb ab cridoria y picaments de mans.
Alguns minyons més espansius van á festejar de prop al alcalde, peró
aquest no vol que 'l rebreguin: lo que vol es puntejar lo contrapás.
Repara en la corpulenta muller del jutje, se n' hi va de dret y la trau
á ballar, mentre que 'l jutje, que no hi veu gayre, va lluquejant,
lluquejant á cassa de l'alcaldesa per' obsequiarla d'igual modo que
obsequiat se veu en sa costella. De tant que vol veure á la dona del
batlle, no sab véurela; l'alcalde ho contempla rihent, perque está en
autos de la brometa que s'está jogant á son colega; lo jutje,
desesperantse ja, sent una tos molt marcada y se n' hi va de dret. Exía
la tos de la boca de l'alcaldesa, la qual, fent un signe espressiu á son
marit y á la corpulenta balladora, dòna 'l bras al jutje.
Lo fluviol de la cobla dels Guixetayres, á un signe del batlle, enjega
llarch y refilat intróhit. Lo contrapás brolla com una corrent d'aigua
fresca per entre olorosos romanins.
### IV
Tant bon punt ha comensat la dansa, arriva una xicota corrent
desesperada, com si la perseguís alguna mala cosa.
--¡Ajudéume!... ¡Socors!... ¡Amparéume!...
S'esclama, veu al jutje de pau, y va á abrassarshi com si ell fos arbre
de bondat y ella eura necessitada de sosteniment.
No es eura, no, qu' es una de las donzellas més agraciadas del poble, y
tant de bo hagués sigut jo alashoras jutje, que no m' hauría esparverat
com ell al véurem abrassat.
Mes ¿cóm s'esplica la conducta de tan gentil y honesta minyona? ¿Cóm
s'atreveix á fer abrassadas á un home enmaynadat deu anys há á rahó
d'una criatura per any?
Si: 'l jutje 's queda tot alelat; la sèva balladora, ó sia la dona del
batlle, xiscla; aquest vola al lloch del sinistre, estiragassant del
bras á la rodona jutjesa, que 's sent venir un desmay y 's desmaya á la
fi, per no veure... lo qu' hauría de veure; anhelant, ansiosa, va
acostantse la gent á contemplar aquella may vista ni somniada escena:
tothom s'hi agrupa, fora qui primer debía agruparshi, ço es l'agutzil
que, sota uns sálzers, está traguejantne del dols ab una viuda y dos
casats que tenen las donas fora, gracias á Dèu. Los musichs baxan de las
carretas á veure en qué parará aquell ball, ja que han hagut de parar el
seu; los baboyers s'apartan de las baboyas, y 's mou un axám tan gran y
espés de ditxos y de conversas, d'empentas, de trepitjadas y de cops de
tota mena, que sembla que algú haja capgirat un buch y que, enverinadas
las abellas, pessiguin á dret y á tort.
Pero ¿de qué pervé y en qué parará tal y tanta gresca?
Miréu: s'acosta y arriva corrent un home de cinquant' anys, garrot en
ma, perseguint á la donzella. ¿Que si n' es de lleig? Més que las
medecinas per qui está bo; més que un desengany quan un hom es pobre;
més lleig que 'l mon. ¡Y pensar qu' es oncle d'aquell pom de flors y
que, irritat, fora de sí, la persegueix pera castigarla de lo que no
mereix cástich sinó enhorabonas! ¡Pensar que tota la culpa de la noya
está en no voler donar paraula de casament á n' aquell vell insensat!
--¡Ay! vol matarme! --crida la pobra, agenollantse als peus del batlle,
agafantli las duas camas y fentlo sorollar.
--¿Matarte? Ara ho veuràs, polla rossa!
Diu axís un minyó d'uns vintivuyt anys, alt, ben plantat, llicenciat del
eczércit, segons se veu per la cinta de seda que li volta 'l coll y per
lo canó de llauna que li apunta d'una butxaca. Mentres ho diu, ja m' ha
desarmat al oncle de son garrot y ja s'ha posat devant de la donzella.
--Senyor jutje: segresto la noya. Senyor oncle, ja pot picar de peus
tant com li sembli: me casaré ab ella perque 'm vol, y prometo donar á
vosté, en cambi,... ¿may diría qué? Set nevots que li prenguin set
nevodas en diadas consemblants á las d'avuy. Per ara, li dono grans
mercés d'haverme portat la festejadora devant de las autoritats.
No 'us podeu imaginar l'alegría del concurs al veure tan franca y
aixeridament castigada la tiranía del perseguidor. Semblava que tothom
hagués tinguda una gran sort. Al senyor batlle, especialment, li agradá
tant la jogada y trobá tan bonica la parella que feyan el minyó y la
minyona, anant ja de brasset, que ordená á las duas coblas tocar al
plegat l'himne de Riego: única pessa de música que plegadas podían
tocar. ¡Gat dels frares!... ¿Oy que va bè 'l calificarlo axís?
Després seguiren las ballas com si res hagués estat, y l'endemá l'oncle
de la noya se n' aná á pendre las aiguas de Caldas, perque... 'l reuma
que patía se li accentuá horriblement.
## La molinera Blanca
### I
Un camí desigual y tortuós en un vessant de montanya; fruyterar y hortas
á cada costat; la bassa del rogench molí fonda y migplena; aquest, més
avallet, traquetejant com un cor alegre; una fresca veu de noya modulant
una cansó, ara dominant y ara dominantla 'l soroll del molí.
Lo molí no es gens rich, ni té vanitat de mostrar lo que no es; ans al
contrari, s'enfonza y arrauleix darrera gran espessor de fullam de
noguera y castanyer, maridats desde 'l temps dels besavis, que Dèu
tinga.
Humil sense baxesa, com la caseta-molí, n' es la molinera Blanca:
minyoneta de setze anys, fets per l'entrant de primavera, y filla única
dels vells molinerets que 's guaytan en ella com ella 's mira en ells.
Es cap al tart d'una xafagosa diada d'agost. Los pares de la Blanca son
á l'horta que regan: la muller, més ben conservada que 'l jay, trámach
en mans, obra escorreguda á l'aygua qu' ha de passar justa pèls
reguerons, y 'l marit, desde l'altra banda, y fincantse un cop qu' altre
dins del tros ó partió, cuyda de que la corrent no s'esgarríe sense
quant val ni quant costa. Ha sigut any de pluja regatejada, y cal
recordar, com may, la dita vella: "no 's tè sinó lo que s'aprofita."
La molinera Blanca travalla sola al molí. Tota emblanquida, á clapas,
desde 'ls revolucionaris cabells y las conservadoras ceyas y pestanyas á
las espardenyas de beta vermellosa, seu en un cantó fent mitja.
Comensa nova cansó més alegroya de tonada que cap oriol:
"Ne pararém las taulas
de palmas y de rams,
de llor y d'olivera
y un ciri molt galan:
Jesús, María;
y un ciri molt galan."
"Allá en lo Paradís
si n' hi há un banch molt gran:
á un cap hi seu sant Pere
y al altre sant Joan:
Jesus, María;
y al altre sant Joan."
De tant en tant, observa si va bè 'l raig de farina, hi posa la má de
través, frega suaument los dos primers dits un ab l'altre, y repren ab
alegría l'interrompuda cansó, cerciorada de que la feyna va per ella
matexa.
"En mitj dels dos dexebles
Jesús está plorant...
¿De qué ploréu, Jesús?
¿De qué ploréu vos tant?
Jesús, María;
¿de qué ploréu vos tant?"
### II
Comensa á fosquejar, quan s'escau á passar per devant del molí 'l
carboner Ben Plantat, (per lo molt que n' era duya tant agradós motiu,)
ennegrit per lo polsim del carbó, á peu y tirant dels caps de corda sos
dos matxos carregats.
Per no ésser sentit de la Blanca, ha empallats los esquellinchs del
bestiar, y cuyda molt de que aquest camini sense fregar solzament cap
roch dels que hi há al mitj del pas.
La Blanca no n' ha hagut esment, y canta la quarta posada de la bella
cansó, que fa:
"Son tres de companyía,
la mort me van cercant:
lo un n' es el mal Judas
y l'altre 'l Barrabám:
Jesús, María,
y l'altre 'l Barrabám."
Lo darrer só dura que dura, tot apagantse, com si á la cantadora li
recás abandonarlo. Sembla que l'amanyaga al despedírsen.
Com es ja tant esmortida la claror, la tendra molinera va per situarse
al pas de la porta, tot just en lo moment en qu' entra, no sens rezels,
lo carboner.
Ella s'esglaya y fa una passa enrera, perque l'aspecte del jove revela
clar la maldat dels intents.
Lo carboner sab y coneix de cert qu' han d'ésser vanas las paraulas, y
abusará de la forsa brutal contra 'l desvaliment de la pobra donzella.
Sembla ja un corp anant á llensarse damunt d'una coloma que creu
agonitzant. S'ha assegurat de que ningú pot aydar á la fadrina, y la
seguretat de la victoria li posa en llabis una rialleta tan vil com lo
vilíssim brillejar de sos ulls.
Mes la serenitat no abandona á la donzella, y als crits de: "¡Malvat!
¡Pervers!" rebat als ulls del infame un grapat de farina que l'encega de
moment, donant temps y ocasió á lleugeríssima fuyta de la noya.
### III
Pares, bons pares, bé podéu anar regant! Vostra Blanca, tant com será
molinera, no 's dexará ennegrir per carboners malvats.
Dexáula ésser sempre molinera, que no han de faltarli honrats moliners
per triar.
La mort del tasta-vins Era l'home de qui vull parlarvos en la present
relació, un d'aquexos tant familiarisats ab lo such dels rahims, que 's
semblan als metjes êxperts, los quals, sóls ab pendre 'l pols dels
malalts, conexen los antecedents y circunstancias de la malaltía, de
modo que quan intentan ressenyar uns y altras, alsan una má com pera
taparvos la boca, á fí de que no 'ls hi poseu observacions que no
necessitan, y somriuhen fent signes afirmatius ab suaus moviments.
Donchs lo tal mestre, sens rival en l'art d'endevinar y fins en lo de
presentar bè 'l paladeig dels vins, arrivá una vegada á la masía de cert
oncle mèu á fer compra de garnatxa.
Mon oncle agafá un gros y negríssim llum de cuyna, l'encengué y, ab lo
corresponent got á la ma, conduhí 'l traficant al saller fresch com una
rosa.
S'obrí l'axeta de la bota, rajá furient y escumosa la garnatxa, y quan
n' hi hagué al got dos ó tres travessos de dit, lo traficant, ab lo
cap-jup, baxa la vista y repicant á terra la planta del peu dret, apoyat
pèl taló, va practicar devotament lo tast.
--Aquest vi es cullit á Espolla l'any...
Lo traficant no pogué acabar. Va venirli un accident y caygué aplomat al
sol de terra.
Mon oncle, qu' es tot un galan y bondadós pagés, l'aconduhí y tractá com
si fos persona de sa casa.
S'enviá á cercar al metje, y 'ls remeys varen reviscolar al pacient.
Tornat en sí, la primera idea que li vingué á la memoria fou la del tast
de la garnatxa, y digué, concloguent l'interrompuda frase: "...L' any
1792."
Y morí rihent.
## Desavinensa
### I
L' Assumpta y la Margaridoya, noyetas de primera volada, filla del amo
la primera y del masover la segona, jugan per l'era enllosada de nou.
Quant més jugan, més s'aburrexen de jogar perque 's divertexen ménos.
¿Qué ho fa?
Ara mateix provan de jogar "á la cuyt", com deyam per Girona; "á fet",
com diuhen los barcelonins.
Se fan á palletas, á parells y sanassos, fins á cara y creu (ab una
pessa de dos que tè la mestresseta) y á tot lo que més podría equilibrar
la sort, quina de las duas tè d'amagar y á quina toca l'amagarse. Tant
se val santa com salve: la Margaridoya es sempre la desgraciada, sempre
la víctima. Ni que s'hagués persignat y senyat ab la ma esquerra; ni que
hagués vessat un quarteró de sal.
L' avi Lluch, jayo d'aquells que 's troban en lo poble més
insignificant, qual seny es una recopilació de tots los senys del
vehinat; crónica de lo succehit y oracle de moltas cosas qu' han de
passar y que ningú espressa ab tan catalana justesa de pensament y de
llenguatje; en Lluch, repetexo, després de veure y contemplar, ab
rialleta agra-dolsa, lo dol y trista condició de la filla de la masovera
xica, s'alsa del soch, arrambat á la pallissa, hont pren lo sol, y
s'acosta poch á poch, --l'esquena encorvada y 'l cap rossench de tant
blanch,-- á las duas nenas, quan la novena prova castiga á la pobreta.
S'hi acosta 'n Lluch, se coloca entre las duas, recalca la ma esquerra
en lo gayato nusós, y fa una carinyosa festa, ab l'altra ma, á una y
altra xicota.
Retornadas de l'alegra sorpresa, la filla dels masovers esplica, ab una
candidesa que sembla treta de la flor del lliri, lo que l'avi Lluch prou
y massa havía observat desde 'l soch, y fineix alsant los seus ullassos
negres y clavantlos en los del jayo.
--¿Qué ho fa, padrí?
--¿Qué ho fa? --respon lo vell.-- No vullas saberho; mes si 'm voléu
creure á mí,...
--Diguéu.
--Pleguéu el joch.
--¡Oh! --fa ab recansa la mestresseta.
L' altra petita calla, com si una vinguda d'enteniment se li hagués
anticipada.
--A lo menos, --prossegueix l'avi compadescut,-- joguéu tan poch com
pogau.
--¿Per qué?
--¿Per qué, padrí?
--Perqué... quí té y quí no té may solen lligar bé; --afirma 'l vell,
inventor de més de quatre parells d'adagis locals, d'alguns de districte
y fins de més enllá y tot.
--¡No sé pas qué voléu dir!
--Jo tampoch ho sé. Diguéunosho!
--Sou encara massa petitas... Dexéu fer, dexéu fer, macas! Quan seréu
espigadas ja m' entendréu, y Dèu fes que poguesseu desmentirme!
Y l'avi Lluch dirigeix sos passos cap á veure un seu amich malalt, pèl
corriol del regadiu que de dret hi conduheix, girantse duas ó tres
vegadas, com si no 's sapigués avenir d'alguna cosa.
Las noyetas quedan mirantlo y mirantse.
Després... després tornan á jogar.
### II
La filla del amo y la del masover anaren, com pogueren, jogant y
crexent.
Vehína una de l'altra, se mantingueren amigas en dias feyners.
Los genis de cada una varen anarse fent, desplegant y accentuantse com
las sevas fesomías. Lo de l'Assumpta resultá viu, bellugadís, imperiós.
Lo de la Margaridoya 's mostrá cada jorn més aturat, més dócil y més
sofert. La mestresseta era bonicament rossa; la masovereta bellament
morena. L' una tenía 'l cabell llis; l'altre crespat. La noya rica
altejava; la pobra era de la bona mida. Sóls se semblavan en totas
aquellas cosas que no singularisan las personas.
Tantas diferencias no haurían volgut dir res, á no afegirshi la notable
de la fortuna. Aquesta no las dexá ésser bonas amigas ni solzament bonas
companyeras en dias de travall. Varen anarse separant com los dos
aplechs de xicotas, (de ricas l'un, y l'altre de menestralas,) que per
las plassas esperan als balladors que las trauhen ab un petit signe, y á
quals dos aplechs respectivament s'ajuntavan.
Quan la riquesa no hi es ficada pèl mitj, duas personas oposadas, si
logran ferse amigas, son, molt sovint, las que arrivan á fer mellor y
més durable lliga. Res hauría significat, donchs, la divergencia de
carácters; mes eczistía la diversitat de fortuna, y per çó 'l
companyerisme, un temps natural y de grat, se convertí en companyerisme
per forsa. Vol dir que caminá á sa perdició y morí.
Las duas noyas grans no feyan ja més que saludarse y encara bon goig...
per la Margarida.
### III
Al poble més proper d'aquell en que passa nostre senzill relat, hi havía
una familia d'acomodats menestrals, composta sóls de mare, fill, mosso y
minyona de servey, puix feya un any llarch que 'l pare era passat á
mellor vida.
Lo jove, anomenat Prim, que tenia vint y quatre anys ben cumplerts, y no
patía d'altre mal que d'algunas fibladas de dolor á una cama en certs
dias, pensá en casarse, tant y més que per voluntat propia y espontánea,
per rahonat consell de sa mare, la qual, tot desant las robas de dol, li
digué una vetllada:
"--Noy, me faig vella y he menester ajuda."
Comensá, per tant, l'heréu Prim de Ca-Mitjana á fer bona cara al
barber-sangrador pera que li dexés ben arrodonidas y proporcionadas las
patillas; á parar esment en dur ab tota la possible gracia y
desinvoltura la barretina morada, --qu' ab lo temps del dol no s'era
malmesa encara del tot;-- á ferse ben cutonoy lo nus del mocador del
coll; á lligarse la faxa ben ajustada á la cintura; á plegarse los
caps-de-vall de las calsas y á creuhuarse y cordarse l'ample betam de
las espardenyas de la més axerida faysó.
Axis disposat y no descontent de sí mateix, sinó tot lo contrari, va
dedicarse, per espay de dos ó tres mesos, á passejar investigadoras
ulladas d'una cara á l'altra cara de noyas del sèu bras, y á la fí va
aturarlas, regalada y dolsament, en la Margarida.
La pobra noya ho notá ab complacencia; escoltá, després, ab fe y goig
los mots d'avansada del heréu Ca-Mitjana, y l'amor comensá á regnar en
l'esperit de la candorosa minyona, rodejat y precehit, al cap de poch,
d'aquexas incomparables boniquesas que se 'n diuhen esperansas.
### IV
Massa depressa hi regná!
L' Assumpta, l'antiga companyona de jochs infantils, havía vist al jove
Prim de la Ca-Mitjana y se 'n sentí agradada. Va notar que 's dirigía á
s'amiga masovera y... l'agrado 's redoblá. ¡Ay! lo regadiu que mellor
sab als mals sentiments del cor es lo de la gelosía. Tenim afecció per
qualsevulla cosa, mes no 'ns decidim á travallar per ferla nostra.
Sabem, de prompte, qu' algú la vol, y sentim febra per' adquirirla.
L' amor naxent de l'Assumpta 's feu, donchs, gran passió: lo desitj se
convertí en ansietat, en afany perdurable.
Temps passá, y ab poch esfors lográ la rica minyona que 'n Prim fos
conexedor de la voluntat qu' ella li duya.
Lo jove no 's decidí de moment. La imatje de la pobra 'l contenía;
mes... ¡las paraulas rica y bonica lligan molt bè y las de bonica y
pobra no lligan gens!...
La masovereta, estremadament zelosa de sa conciencia y del seu bon nom,
havía pecat més de callada que d'enrahonadora ab son galantejador. Volía
donar al temps lo que 's demana, y esperava que li digués lo jove, cóm y
quán bè li semblés, las pretensions que l'animavan. Triat eczemplar
entre 'ls de noyas discretas y confiadas en la paraula d'un home, era
flor que no volía malbaratar sos parfums, sinó que fos aspirada, de bon
grat, sa finíssima essencia.
Per çó, encara que la opinió pública donava, ab rahó, com á certa la
formalitat de las relacions entre 'n Prim y la Margarida, aquesta sóls
formulá débil quexa contra 'l seu promés quan est, com rech que pren
mare nova, aná separantse d'ella per dirigirse á la rival, la que 'l
rebé ab cara de mes de maig y ab triomfals, ja que no humiliadoras
ulladas á la desventurada filla dels masovers.
### V
Passá un mes: temps suficient pera que l'Assumpta vencés las
repugnancias, obstacles y dificultats que sa familia, parents y arents
oposaren, de primer, al seu festeig y en conseqüencia al natural y
honrat ideal del mateix, que no es altre que 'l matrimoni.
Aplanats, vensuts ó á punt d'esserho tots los destorbs nacionals é
internacionals (casulans y de fora casa); agonitzant la diplomacia d'un
cosí valenciá, --advocat dels de més crit de la vila del farro,
vulgarment Olot,-- y derrotada, per tant, la dels altres consellers de
la pubilla (pigmeus en comparació del compatrici de 'n Fontanella);
preparada la cosa, dich, un bell dematí de Tots Sants la mare de 'n Prim
se posá sas mellors robas, se calsá y estrená unas sabatas de vellut
negre ab floch de seda y cotó (que per cert li foren massa justas y la
feyan caminar ab pena) y va anársen á demanar en regla la jove Assumpta.
D' aquell dia en vuyt, á las primeras horas de la matinada, sortía 'n
Prim de casa sua y, muntat en la revinguda mula del vehí Jep Rahim,
s'encaminava, montanya avall del poble, vers la ciutat, á fi de preparar
y enllestir los múltiples elements necessaris pera 'l casament. Aquell
dia no li feu al minyó casi bé gens de mal lo dolor sort que de temps en
temps patía, com sabeu ja.
A posta de sol era tornat á sa casa y, al cap d'una estoneta, després
d'haver ensenyats á sa mare joyas, robas y llemins de bodas, doná una
abrassada á la viuda, mentre aquesta s'afanyava á cusirli dos botons del
gech, trencats un á l'anada y altre á la vinguda de ciutat.
Semblava qu' aquella dona s'hagués tret deu anys de sobre y qu' estés
disposada á tráuresen altres deu.
### VI
Altre mes passá volant.
Lo sol, que no fa com las personas, que 's cansan de tenir bondat, sinó
que sembla que quant més ne vèssa en aquesta banda de mon més n'
arreplega á l'altra, lo sol comensava á escampar los raigs de sa
puríssima llum, quan exiren de casa l'Assumpta dos mossos ab escopetas
de dos canons sobre las espatllas, muntaren en duas bravas cavalcaduras,
que comensaren á trotar joyosament vers l'esglesia del poble, y al cap
de breu estona, varen sentirse, ab curt espay d'una á l'altra, quatre
descárregas de las duas escopetas de dos canons.
Seguidament exí de la casa, en ordenat desorde, una gran colla de gent:
pares y avis, padrins y oncles, cosins y amichs de l'Assumpta y de 'n
Prim, destacantse, entre tots y sobre tots, l'espiritual si bè
maltractat barret del jurisconsult olotí, personatje del qual portém
feta lleugera y per lleugera injusta menció honorífica, puix merexería
no sóls planas enteras, sinó tambè ilustracions, notas y comentaris.
Tota aquella bellugosa y endiumenjada reunió de convidats semblava
l'estudiat, encara que capritxós, mostruari d'un venedor de flors y
fruytas las més variadas.
Pujaren los més joves á caball de matxos y eugas y la gent de més edat
als dos entoldats carros preparats á l'era.
Aparegué la ditxosa parella dels nuvis.
En Prim ajudá á muntar y á acomodarse en l'envellutat silló d'una
robusta euga á la nuvia; entregá á n' aquesta, ab una ma, lo mocadorat
de confits y atmetllas qu' ella havía dexat damunt del pujador,
arreglantli, ab l'altra ma, 'ls plechs del devant del vestit de seda
negra; esperá á qu' ella s'acomodés bè un' arrecada que s'havía mal
posada ab la branzida del muntar; li entregá després las riendas,
estrenyentli las mans de passada, y, retornadas espléndidament las
rialletas que l'Assumpta endressá al jove, va pujar aquest y afermarse
en altra euga pariona, tot portant, al igual que la donzella, un mocador
ple de confits, que lligá part-devant de la sella.
La comitiva emprengué la ruta en igual direcció que 'ls dos avansats ó
batidors mencionats, los quals anaren dexant sentir, de tant en quant,
trets y cridoria cada cop més secundada per altra cridoria popular.
Tothom arrivá sa y bo á l'esglesia, puix l'únich dolor que la indiscreta
trepitjada d'una tia grassa y arrugada causá en lo tercer ó quart ull de
poll (no puch desgraciadament precisarlo) del émul de Papinianus en la
terra hont lo fajol es sempre insegur, s'havía ja casi del tot calmat.
Los nuvis se donaren la má y 'l sí sagramental, --aquell sí qu'
instantáneament fineix en l'espay, durant per sempre en lo temps,-- y
seguits, més que á l'anada, de donas pobras, homes vagamundos y xicots
galifardeus, se 'n tornaren més alegres que cap mitjorn.
### VII
Mentre las esposallas de l'Assumpta y de 'n Prim tenían lloch, una pobra
noya, postrada al llit, sufría abrusadora febra. Tots la conexeu.
¡Pobr' ánima celestial!... ¡Pobra filla! Miréusela. Está sópita y
respira ab la fatiga dels vells de vuytant' anys.
Un cop qu' altre bada 'ls ulls, y, al cap de petit moment de ficsarlos
en una de las ratllas de llum viva que separan els finestrons, los
acluca com pera retenir lo plor que vol exirli á flor de cara.
Tornéula á guaytar y tornaréu á admirarla.
Apar una santeta, ab son front resplandent de cristiana resignació, sas
galtas esblanquidas, com si un arcángel n' hagués esborrat ab un cop
d'ala tota mostra d'humana condició; sos llabis purs com un místich
pensament.
Ara sembla que la son s'haja dolgut de son mortal sufrir... Ara sembla
que s'es condormida del tot.
Tal creu lo bon jayo, conegut nostre, que mitjbada la porta de la cambra
y trau lo cap; mes no tè temps d'haver esmentat bè la donzella, qu'
aquesta, somrihent, li diu:
--Entréu, entréu, avi Lluch! No dormo.
--Bona l'hem feta! --respon lo vell entre formalisat y rioler. --Es la
quarta vegada que 'm passa avuy lo mateix. Totas quatre vegadas m' has
donat marso. ¡Ni may qu' ho encerti!
--Mellor, home de Dèu, mellor!
--¿Per qué?
--Perque axís podeu entrar y ferme companyía.
--No, no; á tú 't convé dormir y no vull esgarriarte la son.
--¡Son!... No 'n tinch gota, ben gota! --respon la noya fentse un xich
per amunt del llit.
--Ténte compte! --fa 'l pobre vell, avansant y acotxant á la Margarida.
--¿Veyéu com bado 'ls ulls?... No, no 'n tinch de son.
--Donchs jo vull que 'n tingas, que qui mal dorm mal allarga, y...
--¡Oh, vos!... ¡Vos voldríau que tingués jo tantas cosas que no tinch!
A tan ingénuas paraulas seguí una estona de silenci.
Lo pobre vell se sentía perturbat y confós, malgrat son gran caudal
d'esperiencia. Per fí, no sabé qué respondre, y succehí... lo que
succeheix en semblants casos: que respongué lo pitjor:
--Tens rahó, noya.
Y com que semblant contesta fou seca y 'l vell se penadí d'haverla
donada, comensá per reflecsionar qu' era un tonto de primera, y acabá
per desconcertarse y callar com un mut.
En mal punt callá! Justament era quan la comitiva del casament tornava
de l'esglesia, y 's sentia clar lo ressó de la tabola, mercés á la
procsimitat y á una ratxa de vent favorable.
Al óurela 'l bon jayo, esparpellá la vista; s'alsá esferahit, y, sens
obrir boca, acostá son cap blanch al cap de la noya y 'l protegí y
amanyagá, ab la vista en la porta, com si temés qu' algú entraría á
robarli.
La donzella plorá, mes no dexá de somriure y de semblar una imatge del
cel.
### VIII
Los primers dias, setmanas y mesos que seguiren al casament de
l'Assumpta y de 'n Prim foren veritable floreig de ditxas, mustigada
l'una al esclatarne altra de mellor.
¡Quántas vegadas permet Dèu que una ventura desmesurada sia preparació
d'un gran escarment!
Tot just anava á cumplir un any de matrimoni, quan en Prim sentí créxer
y tornarse molt agut lo dolor de la cama que fins alashoras no havía
tingut casi bé gens de malicia. Comensá aquella á flaquejarli, á
debilitárseli y á perdre l'antiga flecsibilitat.
De principi, bastá que la muller recordés al marit que 'l dolor podía
ésser efecte de certa relliscada qu' ell havía tinguda ajudant á
carregar un sach de blat; mes tal y tant insidiós va tornarse
l'adoloriment, que la cara del pubill se posá fosca, al adonarse de que
la condemnada cama li ranquejava á despit de greus esforsos de flaquesa.
Lo dolor se feu més intens; no hi valgueren metjes ni batxilleras, y
hauríau presenciat lo següent espectacle, al cap de tretze mesos de las
esposallas.
Al peu d'un llit, fregantli 'l cim dels cabells un pany de cortina del
alcova, seya en cadira de brassos y apoyant una cama en dos ó tres
coxins, un jove de vint y cinch anys, enarcat, ab barba crescuda, galtas
esgroguehidas, ulls enfonzats y llabis contrets y esmortits.
Devant sèu, una dona també jove, trista com nit d'hivern, seya
igualment, y á cada punt se li clucavan els ulls abatuts per la son; lo
cap li era traydor, s'inclinava damunt del pit, y, arrivant al major
grau de contracció possible, la infortunada esperimentava un sobressalt
y tornava á obrir els ulls. ¡Feya tantas nits de carrera que no podía
dormir mitja hora seguida! ¡Feya tantas y tantas nits que sentía ab
esglay totas las remors, atribuhíntlashi lo més supersticiós significat!
No hi há traydora més traydora que la son: vè quan no la volém y quan la
voldríam ens fuig, ab rialla de bruxota.
L' inconsolable jove atravessava un d'aquells moments tristíssims en que
la fantasía supera la realitat matexa.
Ab los vidriosos ulls esgarriats no veya res de lo que semblava mirar, y
mirava las cosas ab major esment que si las hagués, una per una, vistas
y palpadas. Puch dir que tenía 'l pensament al aguayt, ja que, com als
cassadors que al aguayt cassan, res li passava desapercebut. Se sentía
jove, y 's trobava vell; se sentía vessar la copa de las ilusions y de
las esperansas, y 's trobava al plé d'un inesperat y horrible desengany;
se sentía capás d'assaborir totas las ditxas, y 's trobava postrat per
una desditxa inmensa. ¿Podém formárnosen cabal los qui, si anomeném
"vall de llágrimas" la vida, es perque ho diu la Salve, quan no per
donarnos ayres d'homes cansats del mon á fí d'interessar? ¿Podém ben
imaginarnos nosaltres que, gracias á Dèu tenim salut, l'esgarrifós
roséch d'un cor que, al any de disfrutadas las venturosas riquesas
morals y materials d'un estat volgut ab anhel, se troba presoner d'un
cos condempnat á no móures d'un seti fatal?
### IX
Llarga estona feya que la inmaginació del malaventurat vagava d'una pena
á l'altra y que la esposa 's condormía pera dexondirse al moment, quan
se sentiren dos truchs seguits á la entrada del aposento.
--¿Quí hi há? --interrogá 'l pacient ab enrogullada veu; y mentre tossía
per' aclarírsela:
--¿Dònas llicencia? --va demanar una persona ab débil accent.
--Endavant! --contestá 'l primer.
--Bon dia que Dèu nos dó; --digué l'avi Lluch, entrant y alsant una
miqueta 'l cap, que li penjava ran de la boca del cor.
--Dèu nos lo dó bo y la Mare de Dèu; --afegí l'Assumpta, passantse una
ma per la cara á fi de desensopirse.
--Y donchs: ¿cóm anem desd'ahir? --feu en Lluch.
--Sempre pitjor! --esclamá 'n Prim.-- Cada dia --prosseguí després d'un
fort suspir,-- cada dia 'm trobo més carregat de dolor, y conech que la
desgana, la falta de son y aquexa febra sorda qu' estich covant...
--Resignació, fillet, resignació! ¡Son tants que 's troban com tu! Creu
un meu consell: pensa tothora en un pitjor: pensarhi es mitja cura.
--¡Ay, avi Lluch, qué n' hi há de diferencia del receptar al pendre!
--Ja ho sé; pero 'l teu mal no es mal de mort; es...
--Prou heu dit! --interrompé 'l jove ab desesper.-- No es mal de mort,
sinó mal d'anarse consumint com un miserable.
--O d'anarse aconhortant com un bon crestiá! --Sí; --digué l'esposa;--
sí, avi Lluch: animéulo, déuli coratje, perque jo no sé cóm fermho. Hi
há vegadas que li agafa un tremolor que fa basarda y li venen ganas de
malmetrho tot.
--Y... ¿es sóls fruyt de la malaltía semblant desvari? ¿No s'hi barreja
per res algun remordiment de la passada vida? ¿Tretze ó catorze mesos
há, ton marit hauría desvariejat com dius, Assumpta?
Llarch silenci fou la contesta á las preguntas del vell.
Lo pacient clavá la ullada á terra, contrahénseli las cellas.
Ella mirá fit á fit á 'n Lluch y després baxá també 'ls ulls, no sabent
qué férsen.
--A la bona de Dèu! --esclamá 'l vell, picant de mans com un nen al
veure la lluna.-- Donéume gent que no 's senti mal de penadirse! Qui 's
penadeix condol mereix... Sí: vosaltres esteu penadits, y jo vull fervos
dolç com una bresca brescada 'l vostre penadiment. Reconexeu lo mal que
causáreu á una noya ignocenta... y jo vull... En fi: lo que s'ha
d'empenyar que 's venga d'un cop y fora mal de caps!
--¿Qué voléu dir? --insinuá l'Assumpta ab ansietat.
--Sí: ¿qué voléu dir? --repetí l'espós dalejant.
--Vull dir qu' aquella pobra donzella, que vosaltres sabéu, d'avuy en
vuyt, si á Dèu plau, será muller d'un galan, virtuós y ben apanat minyó.
--Gracias, Senyor! --esclamá 'n Prim, volentse agenollar debades.
L'Assumpta axecá 'ls ulls al cel y duas llágrimas ennobliren sas galtas.
Lo bon vell afegí:
--No he acabat encara. Escoltéu: ¿voldríau véurela? ¿Vos agradaría
sentir de sos llabis que 'us estima perque 'us perdona y que 'us perdona
perque... perque us estima?
La tendresa, borbollant com aigua santa d'alegría dels llabis del bon
Lluch, no 'l dexava parlar clarament. Los dos joves ne participaren, y,
en defecte de mots, ab eloqüents signes mostraren llur ansietat.
L' avi Lluch aná al brancal de la porta y acompanyá als brassos dels dos
esposos una donzella moreneta com una verge de retaula antich y
agraciada ab la plenitud de galas de la joventut.
Lo desventurat Prim feu un nou esfors per' agenollarse á las plantas de
l'angelical Margarida; mes, detingut per lo vell, se consolá ab plegar
las duas mans y abaxar lo front.
Resaren tots quatre, y la oració acabá d'esventar per un sempre més la
desavinensa entre la filla dels amos y la dels masovers.
### X
¿Me preguntaréu ara cóm y quán termená la malaltía del pobre pubill?
Als qui 'us dexéu dominar y véncer pèl sentiment, ó als qui trobéu bo en
veure sacrificada la justicia á la clemencia, apreciant aquella sempre
cruél y may eccessiva la segona: á vosaltres sento havervos de dir que
solzament se curaren los desvaris del jove espós, mes que no hi
valgueren los esforsos de l'Assumpta, secundats pèls de la Margarida,
pera remeyar al malalt. La enfermetat se feu crónica, precipitant la
mort de la primera, mentre la segona, ditxosa ab son marit ditxós, ab un
galindoy més maco que cap fruyta y una nena bonica com una vara de
jessé, va viure y morir donant grat y gracias al cel.
En quant al avi Lluch,... respiréu: seguí essent lo mateix avi Lluch
inventor d'adagis y esmenador d'alguns. Un dia 's vegé en perill de
mort; tothom per mort lo donava, mes ell ne sortí y va riure á esclat de
mort perque n' havía exit; pero 'l dia que va morirse... també 's quedá
fent una rialla ben sancera perque s'havía mort.
## Presa de vistas
### I
Lo galan va á pendre vistas;
mare y filla ja l'esperan:
la mare aguanta la troca
y la xicota capdella.
Aquesta mare, viuda y ben conservada com empallada poma, tè un minyó
fet, que temps há porta 'ls rems de la casa, y duas noyas casadoras. La
qu' ara capdella es la més gran y no diré la més bonica perque totas
duas germanas ho son prou; sinó que la qu' ara poso devant vostre tira
més aviat á rossa y tè 'l cabell crespadet, mentre que l'altra, qu' está
amanint beguda pèl servey de la casa, es de la bella morenó.
Y diu la mare, contemplantse á "la gran", besada en la part superior de
sa cara per un daurat y puríssim raig de sol:
--Noya, tén compte ab lo que farás! Mira que 's tracta d'un pretendent
qu' ha seguit més firas qu' esglesias y més mercats que capellas...,
sense que vulga dir ab axó que no es bon crestiá com tots els seus!...
Mira que 't mirará y remirará de tots cantons, y que tu has de fer com
aquella que no se n' adona, de massa que sab adonársen!... Pensa que 'ls
homes, quanta més vivor tenen, ménos volen que 'n tingan las que 'l dia
de demá han d'essérloshi donas propias! Jo haig de servirte de mostra:
jo, que si no arrivo á eixalar els meus alegroys, encara podé m' estaría
esperant á la terra á ton pare (Dèu li perdó!) com espero, anys há,
véurel al cel. ¡Ténte compte! Mira y pensa bé tot lo que t' he dit,
filla meva, ó 't pots quedar per vestir sants, esbullant la sort de ta
germana, que no s'ho mereix.--
### II
Lo vistayre arriva.
Es un galan jove tan ben plantat, ben vestit y ben agradós com el primer
hi haja.
Saluda, y la viuda li fa pendre seti vora la porta de l'exida ó terrat,
perque hi passa una dolsa fresca, després de donarli la benvinguda.
Seguidament, crida á la minyona de servey, li encarrega que tragui lo
convenient per fer "deu horas", y la criada para un bon tros de cap de
taula ab las blanquíssimas estovallas plegadas, de modo que, per la
gruxa, més semblan bánova qu' estovallas; hi posa una llangonissa
groxuda y llarga, qu' es sobrera de mitj pam per cada banda de plat;
atmetllas y atmetllons barrejats en altre (no puch afirmar si ab
intenció simbólica y oportuna); pa blanch, ampolla de ví, gots y una
tassa per estrenar... sens intent de que 'l convidat la estreni,
preferint un d'aquells, encara que, per si ho fa, no manca broch ben
generós á la tassa.
Y la mare torna á la feyna d'aguantar la troca, y la noya qu' está per
meréxer torna á capdellar.
### III
La conversa recau, com es natural, en... lo ménos natural, ço es en lo
que ménos se relaciona ab la vinguda del minyó.
A cada pausa de la conversa, 'l rostre de la donzella s'enrogeix y
s'esblanqueheix y 's torna á enrogir. Lo cap se li mou, los rissets del
cabell se li belluguejan sobre 'l front, y las pestanyas superiors baten
sobre las de baix com si volguessen castigarlas.
"¡Ara!... ay!... ara!..." --pensa y esclama interiorment.-- "Ara
sortirán á parlarne... Ara!"
Mes lo temps va passant y l'heréu (perque crech qu' encara no 'us ho he
dit: se tracta d'un hereuás de casa més forta que cap pineda;) l'heréu
no s'esplica, no s'insinúa, no 's dexa entendre molt ni poch.
¡Quánta rojor y quánta eccessiva blancura malversada ja, pobra noya! Dèu
no t' ho tinga en retret.
"¿Qué 'n dech fer de cumplir los encárrechs de la mare?" --segueix
pensant la xicota.-- "M' estich reprimint, capdella que capdellarás, com
qui no hi veu més enllá ni més ensá de la troca, y... res. No puch
sapiguer si li agrado ó no. De segú que no dech agradarli. Si li
agradés, bé m' ho demostraría. ¿Qui l'en priva?"
Los instants semblan centurias á la pobra víctima; mes, continguda per
las ulladas de sa mare, encara no ha mormurat totas plegadas cinch
paraulas. ¡Qué satisfeta n' está la mare de tanta discreció filial! La
noya segueix sas amonestacions, creu sos consells: la imita.
S'alsa l'heréu, va á la taula, agafa la llangonissa, 'n talla un bossí,
separantlo en varias particions, y n' ofereix á mare y filla.
--Grans mercés! --diu la primera.
La xicota, en cambi, oblidant de sopte 'l paperot, que li ha encarregat
fer sa mare, accepta, y... com veu á esta contrariada, com coneix que ja
s'ha enagenat s'admiració, abandona 'l fingiment y 's demostra tal com
es: viva sense desvergonya, franca sense mals modos, enrahonadora sense
pecar de xerrayra.
Ja en lloch de ficsar los ulls en la troca, los posa en los negres y
brillejants del minyó, y somriu y no 's torna roja sinó sóls vermelleta
com una vora de nuvol tocada per la flonja llum matinal.
Lo jove fa un respir com qui surt d'un paratge en que s'ofegava;
s'axeca, y dirigintse á la viuda, diu reconvenintla:
--Mestressa, al cap som y parlém clar. La vostra filla aquí present ¿es
com suara ó com ara? ¿es com avans, vull dir aturada, tonta y
escorreguda, ó es com la estich veyent? Si es com avans..., bon profit
fassa á qui la vulga; si com ara, bon profit me fará á mí tot sol.
--¿Qué vols dir, heréu?
--Vull dir que jo no estich per entremesos ni disfressas sinó fora de
casa. ¿Penséu que l'haver seguit firas y mercats y festas majors me fa
diferent dels altres? La prova de que no 'u sò es qu' he vingut á veure
la vostra noya, com tantas n' he vistas y no m' han convingut á causa de
tenir mares massa... mares com sou vos. ¡Se m' han aparentat tant
diferentas de lo que serían l'endemá de casadas!... ¿Estéu
avergonyidota? No s'ho val, dona, no s'ho val! En lo vostre temps de
soltera debía anar mellor vostre estil, y las donas sou axís: penseu
massa en aquell temps. Axó de ferse estimar dels homes y arreplegarlos
fa com tantas altras cosas: tè sas modas, y jo m' he ficat á la
barretina seguirne una de nova: la de voler que las noyas no fingexin lo
que las mares creuhen qu' han de fingir. ¿M' entenéu? Ademés, com tinch
fama de sapiguerla llarga, he resolt que la meva nuvia no li sápiga tant
com jo, perque... m' afrontaría y perque entre tots dos l'hi sabríam
massa.
### IV
L' heréu 's casa ab "la gran", y l'esmena de la viuda es tal, que 'l dia
en que la filla segona reb vistas... la noya aguanta la troca
y es la mare qui capdella.
## Calumniadors y calumniat
### I
Uns pagesos menestrals tenían tres fills grans.
Com en totas las rondallas, en esta brevíssima, veritable y crech que
ben eczemplar historia, 'l petit era qui mostrava més judici y cor més
sa, y més boniquesa y gracia en tot y per tot. Los altres tenían ja fins
mala nomenada.
Engelosits, de primer, los altres dos germans, envejosos després y més
tart rencorosos, per tal de veure que tot lo vehinat s'embadalía ab lo
més xich, contemplantlo tan prudent, dócil, carinyós y encertat en totas
sas paraulas y accions, en compte d'emularlo, pensaren la mellor manera
de tráuressel del devant ó de desacreditarlo al ménos.
Res tan avinent com la calumnia, y resolgueren calumniar al bondadós
Francesch.
Se n' anaren á escometre al batlle del poble, y pe 'l camí trobaren una
vella pobra que més no podía esserho.
--Una gracia de caritat per l'amor de Dèu, jovent! --digué la dona,
allargant una ma hont talment s'hi llegía lo travalladora que la pobra á
son temps n' havía estada.
Los dos germans s'aturaren; guaytaren de cap á péus á la velleta; se
miraren un al altre y, com de las bategadas de llurs cors per cada deu
de dolentas una era bona, varen ficarse ma á la butxaca, 'n tragueren
los mocadors y dels nusos d'aquestos una moneda ab que feren almoyna á
la pobra.
--Dèu vo ho pach, bons minyons! --feu la pobra suspirant. Després besá
las duas monedas y 's posá á llabiejar la oració de las oracions, lo
parenostre, en tant que 'ls joves seguían depressa camí-enllá.
Arrivaren á casa 'l batlle y entraren.
--Bona tarde!
--Bonas y moltas, minyons. Prenéu seti. Sí, heréu: ja 'n pots traure 'l
garbell: déxal arrambat á la finestra... Vosaltres direu en qué 'us puch
servir.
--Parla tu, Jan!
--No, Anselm: dígali tu 'l que fa al cas.
--Un ó altre, noys.
--Vaja! no estiguem pas aquí; --digué 'n Jan, llensant la punta d'un
cigarro apagat que, estona feya, tenía enganxada al llabi de baix.
--Esplícat --insinuá 'l batlle, y 's llevá la barretina colocántsela
sobre la cuxa dreta.
N' Anselm va traure 'ls arreus de fumar pera dissimular, ab la ocupació
de mans y ulls, sa turbació.
--Heu de sapiguer y entendre, senyor batlle, --prosseguí 'n Janot-- que
nostre germá petit nos n' ha feta una de grossa, de molt grossa!
--Bala!
--Tan grossa, que crech haurá de regnarhi paper sellat, si se li ha
d'aplicar tota la justicia que 's mereix més que 'l pa que menja.
--Conta, Jan, conta! --insistí 'l batlle acostant sa cadira al
calumniador.
--veus aquí qu' aquet y jo anárem l'altre dia á mercat; vam fer la
nostra firota, aquet ab las cistellas y jo ab els esclops que, com
sabeu, nos enginyém á guarnir los dias de pluja ó de massa neu, y...
--Digas, digas!
--L' endemá de la venuda era la festa petita de Crespiá, y veus aquí que
'ns vam trobar á faltar, jo de l'arca y aquet de la caxa...
--¿Qué?
--¿Qué voleu que fos? Los diners guanyats l'endemá.
--¡Com l'endemá!
--Vull dir despús d'ahir...
--No: 'l dia avans; --indicá n' Anselm, no gosant alsar els ulls.
--Bala, bala! --torná á esclamar l'autoritat, que res tenía de guerrera,
á pesar de sa esclamació predilecta.
--De pérdrels... no pot ser, per que á més á més de que 'ls duguérem ben
guardats sota la faxa... ¿no fa, Anselm?
--Oy qu' es ben cert!
--Donchs sabém que 'ls varem ficar hont vos hem dit.
--¿Y bè?
--En Francesch dorm á la matexa cambra que nosaltres dos: ab axó...
¡vaja! ab axó ja 's veu prou clar que ningú pot haver comés el furt més
que 'l mosca-balva.
Lo senyor batlle, per tota contesta inmediata, s'alsá; mirá una bella
estona de fit á fit als dos germans, y aquestos, no podent resistir
tranquils la investigadora ullada, pretestaren una escusa y se n'
anaren, despedintse fins á més veure.
### II
Un dihent d'ave-maría no havía trascorregut que, per lo cantó oposat al
de vinguda dels germans calumniadors, arrivava á la casa del batlle 'l
calumniat.
L' autoritat passejava cap-ficada amunt y avall del menjador, quan se
presentá devant d'ella 'n Francesch boig d'alegría.
--Dèu vos hi guart, senyor batlle; --digué 'l bon minyó ab êxtrems de
goig.-- Vinch á contarvos una feta que 'us demostrará...
--¿Que 'ls teus dos germans son uns murris y uns calumniadors?
--Al contrari: que son dos xicots tan de bè com els primers, y que la
gent no tè rahó en guardárloshi malavolensa.
--Alabat sia Déu! Esplícat.
--Donchs paréu esment. Passava jo pèl carrer de Crespiá, y 'ls he
contemplat enternirse y fer caritat á una pobre vella. Donchs bè: qui fa
almoyna y s'enterneix fentne, no pot, no, ésser dolent. ¿Sentíu? Si algú
ve á prevenirvos contra 'ls meus germans, diguéuli que ment. Cada hu tè
'l seu geni, axó va de banda, pero 'ls meus germans no son dolents. Ho
juraría devant d'un Sant Crist.
L' honrat batlle contemplá al êxtasiat jove, y aquest sentí avivar més y
més s'alegría, puix ni presumir podía la causa certa de semblant
contemplació.
Després, per tota contesta, estrenyé en sos brassos á 'n Francesch, y,
d'allí en avant, sempre que tingué de formar concepte, va ficsarse molt
en la opinió que un acusat mereix á un acusador, y diu que descobrí més
calumnias que cabells al cap de sa muller, qual cabellera fou sempre
famosa d'alló més.
## Las erradas no las fan las montanyas
### I
Pagés de part de fora y pagés de part de dins; pagés de pensament, de
paraula y d'obra; pagés ab las virtuts y ab los defectes de molts
pagesos era 'n Pere Mártir Pagés y Bosch.