Ens agreugen els instints prosaics dels alemanys. -Un paisatge
esplèndid en el qual no hi ha restaurant. -L'opinió que al continent
es té de l'anglès que no sap com fer-ho per sortir de la pluja. -
S'apropa un fastigós viatger amb una rajola. -La cacera del gos. -La
casa d'una família desplaent. -Una regió fecunda. -Una ànima joiosa
puja per la muntanya. -George, alarmat per l'hora avançada, cuita a
baixar per l'altra part. -Harris va a mostrar-li el camí. -
M'entristeixo de romandre tot sol i segueixo Harris. -Pronunciació
expressament designada per a ús de l'estranger.
Quelcom que agreuja bastant l'esperit anglo-saxó veritable és el
prosaic instint que indueix l'alemany a posar un restaurant a la fi
dels indrets propis per a excursió. Al cim d'una muntanya, a la vall
riallera, al camí en solitud, a la vora d'una cascada o un rierol
serpentejant... ací i allà, el concorregut _Wirtschaft_. ¿Com
poetitzar la rústega bellesa d'un paisatge, voltat de taules tacades
de cervesa? ¿Com perdre's en embadaliments d'històries o llegendes,
amb l'olor de carn rostida i espinacs?
Un dia, amb intent d'enlairar l'esperit, anàrem vers un bosc espès.
En un descans del camí, mentre respiràvem amb tota la boca oberta i
ens subjectàvem més fort el cinturó, Harris va dir, amargament:
-A dalt de tot trobarem un ostentós restaurant, on la gent
s'empassarà biftecs i coques de cirera, i força vi blanc.
-Voleu dir?- preguntà George.
-Segurament. Bé sabeu com ho arreglen els alemanys. Ni una sola
arbreda consentiran deixar lliure per a la contemplació i la
solitud. Ni un sol turó deixaran per a l'enamorat de la naturalesa
rústega, sense fer-lo malbé amb una grolleria o una vulgaritat o un
materialisme.
-Penso- vaig dir jo -que hi arribarem abans de la una, si no ens
distraiem gaire.
-El _mittagstisch_ serà a temps- murmurà Harris- i, probablement,
amb alguna d'aquestes truges blaves que es crien per ací. A Alemanya
sembla impossible apartar-se del menjar i beure. N'hi ha per a
tornar-se boig.
Alleugerírem un xic, i, davant la bellesa del paisatge, oblidàrem la
nostra indignació. El meu càlcul sortí exacte. A tres quarts d'una
va dir Harris, que anava al davant:
-Ja hi som. Ja veig el cim.
-Hi ha cap indicació del restaurant?- vaig preguntar a Harris.
-No veig res, però de segur que és aquí, i així Déu el desfaci.
Cinc minuts després arrivàrem al cim. Miràrem al nord, al sud, a
l'est i a l'oest. Després ens miràrem els uns als altres.
-Bonic paisatge, oi?- exclamà Harris.
-Magnífic- vaig dir jo.
-Esplèndid- adjectivà George.
-Per una vegada, han tingut el bon sentit de posar el restaurant
lluny de la vista.
-Sembla que l'han amagat ben bé- féu notar George.
-A un hom no li fa tanta de nosa, si no l'hi posen als nassos- digué
Harris.
-Naturalment- vaig dir jo -que, posat al seu lloc, un restaurant va
bé.
-Em plauria de saber on l'han ficat- digué George.
-Anem-ho a veure?- proposà Harris, inspirat.
Era un bon acudit. Jo mateix en sentia la curiositat. Convinguérem
d'explorar en diferents direccions, tornant al cim per comunicar-nos
el que descobríssim; i al cap de mitja hora ens reunírem de bell
nou. No ens calgueren paraules. Les fesomies de tots tres deien
clarament que a la fi haviem descobert un recó de naturalesa
alemanya no fet malbé per la suggestió de menjada i beguda.
-Mai de la vida ho hauria cregut- digué Harris. -I vós?
-Jo diria que aquest és l'únic quart de milla quadrada en tota la
Fatherland, que no en té de restaurant.
-¡I nosaltres, tres estrangers, ho havem descobert!- digué George.
-És veritat- vaig observar. -Per pura bona sort podem ara festejar
els nostres refinats sentiments sense que siguin agreujats pel
record de la prosa de la vida. Mireu aquella llum, sobre els pics
llunyans. Oi, que n'és, d'encisadora?
-Parlant de la naturalesa- digué George -Quin vos semblaria el camí
més curt per a baixar?
-El camí de l'esquerra- vaig respondre, després de consultar la Guia
-ens condueix a Sonnensteig (on, per cert, observo que es parla bé
del Goldener-Adler) en cosa de dues hores. El camí de la dreta,
encara que un xic més llarg, domina perspectives més extenses.
-Una perspectiva és molt semblant a una altra- digué George. I
Harris i jo el seguírem. Però no arribàrem a baix tan aviat com era
el nostre compte.
En aquestes regions les tempestats vénen a correcuita. Abans d'haver
caminat un quart d'hora, es féu questió de cercar refugi o passar la
resta del dia amb les robes mullades completament. Ens decidírem per
la primera cosa, i elegírem un arbre que en qualque altre cas ens
hauria donat esplèndida protecció. Però, a la Selva Negra, una
tempestad no és pas cosa de broma. De primer antuvi ens volíem
animar l'un a l'altre dient-nos que, caient l'aigua d'aquella faisó,
no podia durar gaire. Després ens esforçàrem a reflexionar que, si
durés, restaríem tan mullats que poc ens faria mullar-nos més.
-Talment com això es posa- digué Harris -em sembla que m'hauria
agradat de trobar un restaurant ací dalt.
-Certament, no veig l'aventatge de trobar-se mullats i amb gana-
digué George. -Esperaré altres cinc minuts, i després me n'hi vaig.
-La solitud d'aquestes muntanyes- vaig observar -és ben agradosa amb
bon temps. En un dia de pluja (especialment si un hom té certa
edat), quan...
De sobte ens cridà la veu d'un senyor grassó, a la distància d'uns
cinquanta peus, sota un gran paraigua...
-Què potser voldrien passar a dintre?- ens digué.
-A dintre de què?- vaig cridar jo, tornant la pregunta.
De primer antuvi em va semblar un d'aquests graciosos que fan broma
de tot sense tenir solta de res.
-A dintre del restaurant!- respongué.
Deixàrem el nostre refugi corrent envers ell. Desitjàvem
informar-nos més bé.
-Els he cridat de la finestra estant- digué el senyor grassó, en
apropar-nos; -però em sembla que no m'han sentit. Aquesta tempestat
pot durar una hora, encara; i vostès es mullarien tant!...
Era un senyor vell i amable. Demostrava passar neguit per nosaltres.
Jo vaig dir-li:
-Vostè és ben amable d'haver sortit. Nosaltres no seríem tan boigs
d'haver-nos,estat aquesta mitja hora sota l'arbre sabent que hi
havia un restaurant amagat a quatre passes de nosaltres. No teníem
la més lleugera sospita d'ésser a prop de cap restaurant.
-Ja deia jo!- respongué el vell senyor. -Per això he sortit.
Sembla que tot el públic del restaurant ens havia estat atalaiant
des de les finestres, estranyats de la nostra pobra situació. Sense
aquest afectuós senyor, penso que el públic s'hauria divertit
mirant-nos durant tota la tarda. Per la seva part, l'amo del
restaurant ens va dir que no prengué cap determini, perquè... li
havíem semblat anglesos: així, tal com sona. Al continent creuen de
bona fe que tots els anglesos són excèntrics o boigs. N'estan tan
convençuts com els pagesos d'Anglaterra creuen que els francesos
s'alimenten amb granotes. Per més que un hom faci un personal esforç
per dissuadir-los, no assoleix gaire èxit.
Era un petit i còmode restaurant, on feien guisats prou regulars i
el _tischwein_ era ben passable. Romanguérem allí un parell d'hores,
ens eixugàrem, menjàrem i parlàrem del paisatge. En trobar-nos
disposats per a marxar, ocorregué un incident que demostra fins a
quin punt, en el món, es belluguen més les influències del mal que
les del bé.
Va entrar un viatger. Semblava un home ple d'inquietud. Portava a la
mà una rajola penjant d'un cordill. Va entrar nerviós i sobtadament,
tancà la porta amb tota cura darrera d'ell, assegurant-se de
refermar-la, i guaità a la finestra llarga estona, seriosament; i
després, amb un sospir de descans, posà la rajola al banc del seu
costat i demanà menjar i beure.
Quelcom misteriós surava de tot això. Un hom es preguntava què podia
fer-ne, de la rajola; per què havia tancat la porta tan curosament;
per què havia guaitat amb tanta d'ànsia per la finestra. Però el seu
posat era massa apocat per a fer-hi conversa, i ens abstinguérem de
preguntar-li res.
A mesura que menjava i bevia, esdevenia més alegre i sospirava menys
seguit. Després allargà ses cames, encengué un cigar pestilent, i
bufà el fum amb joia pausada.
El que succeí més tard, passà massa de pressa perquè pugui
explicar-ho amb detalls. Recordo que una dameta entrà de la cuina
amb una cassola a la mà. La vaig veure que anava a la porta de fora
en ocasió que tot el públic estava en una confusió.
Un hom es recordava de les escenes de transformació en les
pantomimes, en què, entremig de núvols flotants, música lenta, flors
flamejant i fades recolzades, son transportats de cop i volta a un
quadre de policies que salten sobre una colla de nois avalotadors,
histrions inflats com a salsitxes diformes, arlequins, llesques de
pa amb mantega i clowns...
Així que la dameta de la cassola tocà la porta, aquesta s'obrí de
sobte com si tots els esperits de l'Infern haguessin estat fent
pressió i esperant. Dos porcs i una gallina entraren sobtadament. Un
gat que havia romàs dormint sobre un barril de cervesa botà
ferament. La dameta llançà sa cassola per terra. L'home de la rajola
es posà de peu dret com mogut per un ressort, bolcant la taula del
davant seu amb tot el que hi havia. Tothom mirava per ací i per allà
cercant el motiu del desastre. Aviat fou descobert en forma d'un
terrier entravessat, d'orelles agudes i cua d'esquirol. L'amo del
restaurant entrà sobtadament per una altra porta intentant treure'l
fora de la casa d'una puntada de peu; però, en compte d'encertar-lo,
féu blanc en un dels porcs, el més gros de tots dos. Fou una
vigorosa puntada de peu, magníficament dirigida, que el porc va
rebre de ple: res no fou malversat. Un hom ho deplorava per la pobra
bèstia, però cap sentiment podia comparar-se amb el d'ella mateixa.
Deixà de córrer, seié al bell mig de la sala, i clamà al cel perquè
veiés la injustícia que li havia caigut a sobre. Els seus planys
degueren oir-se des de les valls dels voltants, fent preguntar a
aquell que els sentís quina mena de cataclisme tenia lloc entre
muntanyes.
La gallina començà, per son compte, a avalotar, fent corredisses per
tots els recons. Era, aquesta, una meravellosa au de corral, que
semblava trobar la cosa més fàcil del món enfilar-se per una paret
llisa. Entre ella i el gat llançaren per terra el que encara no hi
era.
En qüestió de pocs segons hi havia a la sala nou persones tractant
d'aconseguir un sol gos amb el peu. Potser de tant en tant qualque
persona l'encertava, car la bestiola també de vegades deixava el
lladruc per un udol de gemec; però per això no s'amoïnava pas. Sens
dubte pensava que en el món tot es paga, fins la caça d'un porc i
una gallina: al cap i a la fi la presa bé s'ho mereixia. Altrament
tenia la satisfacció de veure que, per cada puntada de peu que
rebia, els altres éssers vivents de la sala en rebien dues.
Quant al porc dissortat (el qual romania encara al bell mig del
saló, quiet i aixecant sos crits llastimosos), rebia uns quatre cops
per cada un que en rebien els altres. L'encertar el gos amb el peu
esdevenia com jugar al foot-ball amb una pilota que fugia en anar a
tocar-hi; però, en haver-hi apuntat amb força, com que la puntada
havia de donar-se de totes maneres, el que hom desitjava era que el
peu trobés quelcom sòlid per aturar-se i estalviar-se d'haver de
seure a terra d'una faisó violenta i sorollosa. Les vegades que hom
encertà el gos foren per pura casualitat; i el mateix que pegava
esdevenia tan desprevingut que queia sobre la pobre bèstia després
d'encertar-la. I tothom, a cada instant, topava amb el porc assegut,
sense que res no pogués evitar-ho; a la bestiola li era impossible
apartar-se del mig de cada un que corria.
Hom no sabria dir quant durà l'aldarull, que finí pel bon seny de
George. Havia anat un moment perseguint, no pas el gos, sinó l'altre
porc, que era capaç de bellugar-se encara, i, agafant-lo en un recó,
el va convèncer, a la fi, que no havia de donar més volts per la
sala, i que ben bé podria anar a donar-los fora; de manera que el va
fer sortir per la porta, no sense haver fet un agut i prolongat
crit.
Sempre es desitja allò que no es té. Un porc, una gallina, nou
persones i un gat no valien res, segons opinió del gos, comparats
amb la presa que fugia; i, en escapar al seu darrera per
perseguir-la, George pogué tancar la porta darrera el gos i passar
el forrellat.
Aleshures s'aixecà l'amo d'el restaurant, que també havia anat a
raure per terra; l, mirant totes les coses escampades per ací i per
allà, digué a l'home que havia entrat amb la rajola:
-És de vostè aquest gosset tan enjogassat?
-No, no és pas meu- respongué amb fermesa.
-Doncs de qui és, aquest gos?- tornà a preguntar el fondista.
-No sé pas de qui pugui ésser.
-No em satisfà gaire, la resposta: sap?- digué el primer mentre
replegava de terra un quadre de l'emperador alemany i eixugava amb
la mànega la cervesa que havia caigut.
-Jo m'ho semblava, que no havia de satisfer-lo- respongué l'home.
-No esperava altra cosa. N'estic tip, de dir a tothom que el gos no
és meu i que ningú em cregui.
-Doncs com és que va amb ell, si nò és seu? Quin atractiu li troba?
-Jo no vaig amb ell- respongué l'home de la rajola: -és ell, que ve
amb mi. M'ha replegat aquest matí, a les deu, i no vol deixar-me. En
entrar ací pensava haver-me'n alliberat: l'he deixat entretingut
matant un ànec a una distancia de més d'un quart d'hora. Suposo que
l'hauré de pagar així que hi torni.
-No ha provat de llançar-li pedres?- intervingué Harris.
-Que si he provat de llançat-li pedres!- exclamà l'home amb
menyspreu. -Li he llançat pedres fins a adolorir-se'm el braç de
tant llançar-ne; però es veu que ell pensa que ho faig per broma, i
em torna les pedres amb la boca. Aquesta rajola la porto fa més
d'una hora amb l'esperança de poder-lo encertar; però mai no
s'acosta prou a mi per a atrapar-lo: s'asseu justament a unes sis
polzades fora del meu tret, i roman amb la boca oberta mirant-me.
-És la història més divertida que he escoltat des de molt temps
ençà- digué el fondista.
-Em plau que faci gràcia a algú- afegí l'home.
Vàrem deixar-lo ajudant el fondista a replegar de terra la
trencadissa, i marxàrem. A uns dotze metres de la porta veiérem el
gos fidel esperant el seu amic. Semblava estar afadigat, però
satisfet. Es tractava evidentment d'un gos d'estranys i sobtats
capricis, i de moment temérem que ens agafés afecte a nosaltres;
però ens va deixar passar amb total indiferència. La seva lleialtat
envers aquest home, que no la corresponia, era corprenedora. Però no
volguérem ficar-nos a destruir-la.
* * *
Havent finit satisfactòriament la nostra excursió per la Selva
Negra, ens dirigirem amb les nostres bicicletes, per l'Alt Breisach
i Colmar, a Münster, des d'on començàrem una breu exploració dels
Vosges, en els quals, segons la dita de l'actual emperador
d'Alemanya, acaba la humanitat.
De fa molt temps l'Alt Breisach, una fortalesa de roca, amb el riu
tan aviat per una part com per l'altra (car, en sa inexperta
joventut, no sembla que mai hagi estat completament segur de sa
cursa), deu haver agradat, per a viure-hi, solament a l'enamorat de
les coses extranyes i emocionants: fos la guerra entre els que fos i
sobre el que fos, l'Alt Breisach era sempre pel mig. Tothom
l'assetjava, i la major part dels que ho feien el capturaven:
després el perdien. Ningú no semblava capaç de conservar-lo.
L'habitant de l'Alt Breisach mai no estigué completament segur del
que era i a qui pertanyia el seu país. Un dia era francès; i de
sobte, abans d'haver pogut parlar prou el francès per a pagar les
seves contribucions, es trobava que era austríac. Mentre es
preocupava a descobrir què havia de fer per ésser un bon austríac,
s'esdevenia que ja no era austríac, sinó alemany, encara que la mena
d'alemany, entre tantes, deu haver romàs sempre en dubte per a ell.
Un dia descobria que era catòlic: al següent es trobava que era un
fervorós protestant. L'únic que degué donar certa estabilitat a la
seva existència, fou, segurament, la monòtona seguretat d'haver de
pagar durament el privilegi d'ésser, de moment, el que es volia que
fos. Però, en començar a pensar en semblants coses, un hom resta
estranyat de per què a l'Edat mitjana es prengué ningú la molèstia
de viure, llevat dels reis i els cobradors de tributs.
Les muntanyes de Suïssa po poden pas comparar-se amb els Vosgues
quant a varietat i bellesa. Els aventatges d'aquests, des del punt
de vista dels turistes, són per llur major pobresa. El pagès dels
Vosgues no té aquest caient poc romàntic d'home content que viu en
l'abundor, i que no és grat de trobar a través del Rin. Els pobles i
les granges posseeixen l'encís de la decadència. Altre atractiu són
llurs ruïnes: molts de llurs nombrosos castells es troben en indrets
on solament les àligues podrien fer-los; en alguns, començats pels
romans i acabats pels trobadors, que ocupen una gran extensió amb el
laberint de llurs murs desafiant el temps, pot un hom encara vagar
hores i hores abandonant-se a la pròpia fantasia.
El venedor de fruita com el de verdura, són desconeguts als Vosgues.
Aquests productes, en llur major part, creixen silvestres, i
s'obtenen simplement collint-los al camp. Així, esdevé cosa difícil
de portar a cap un projecte d'excursió per aquestes muntanyes; car,
els dies xafogosos, la temptació d'aturar-se a menjar fruita és
invencible. Els gerds més deliciosos que mai s'hagin menjat, les
maduixes, les groselles i el raïm, creixen al peu de la muntanya
talment com les móres pels camins d'Anglaterra. Al nen dels Vosgues
no li cal furtar en els horts: pot emmalaltir-se de tip sense
cometre delicte. Els horts sovintegen per aquests indrets; però
assaltar-ne un amb el propòsit de furtar fruita fóra tan gran
bogeria com la del peix que volgués anar per les aigües d'un
balneari sense pagar entrada. Malgrat això, no manca qui erra així.
Una tarda, tot anant d'excursió, sortírem a la planura, en la qual
potser ens entretinguérem massa temps, menjant més fruita de la que
realment ens era bo. Era tan abundosa al nostre entorn, tan variada!
Vàrem començar per unes quantes maduixes endarrerides, i d'aquestes
passàrem als gerds. Després Harris trobà una prunera amb fruita
primerenca, però en el seu punt.
-Vet aquí el millor que havem trobat, potser- digué George. -I
fariem be de donar-ne bon compte.
No cal dir que era un bon consell, trobant-nos davant l'arbre.
-La llàstima és que les peres siguin tan dures- digué Harris.
Semblava que de moment es planyia molt; però després topàrem amb
unes prunes bellament grogues que l'aconhortaren una mica.
-Segurament que ens trobem ací massa al nord perquè hi hagi pinyes-
digué George. -Em sento amb ganes de menjar-me'n una. Aquesta
fruita, tan comú, esdevé una obsessió al cap d'una estona de
pensar-hi.
-El que hi ha és massa fruita d'abrutxell i poca d'arbre- observà
Harris. -M'hauria agradat menjar unes quantes prunes més.
-Ací puja un home que sembla del país,- vaig fer notar jo -i potser
ell ens podrà dir on trobaríem més prunes.
-Camina bastant bé, pel que sembla, a la seva edat- digué Harris.
Certament pujava la muntanya a un pas notable. Altrament, pel que a
distància ens semblava, venia content i satisfet de la vida, cantant
i cridant amb tota la seva veu, guenyejant i movent els braços.
-Quina bona ànima de vell!- exclamà Harris. -Fa goig de veure.
Però... escolteu: ¿per què dimoni deu portar el bastó al muscle, en
lloc de servir-se'n per a pujar la muntanya?
-Sabeu que no em sembla pas que porti bastó?- digué George.
-Què podria ésser, aleshores?
-Em sembla més aviat una escopeta.
-Potser ens havem equivocat- digué Harris. -¿Què va que aquests
terrenys són de propietat privada?
Aleshores no vaig poder estar-me de contar-los el record que
m'acudí:
-¿No recordeu un trist succés esdevingut al Sud de França, no fa
gaires anys? Tot passant per una finca un soldat va collir unes
cireres; i l'hortolà francés a qui pertanyien sortí i, sense dir
paraula, li engegà un tret que el matà.
-Però segurament que ni a França cap persona té dret de matar a
trets a un home per collir fruita!- exclamà George.
-Ben cert que no- li vaig respondre. -El fet fou absolutament
il·legal. La sola excusa que va donar el seu advocat defensor era
que es tractava d'un hortolà de temperament molt excitable i que
s'estimava molt aquelles cireres.
-Ja en recordo quelcom, ara que ho dieu- féu Harris. -Em sembla que
el departament on va ocòrrer el fet (crec que s'anomena el
_Commune_), hagué de pagar una forta indemnització a la família del
soldat, la qual cosa era ben justa.
De cop i volta digué George:
-N'estic cansat, d'aquests indrets. Altrament és ja massa tard.
Nosaltres restàrem mirant com s'allunyava a bon pas, i Harris va
afegir, per son compte:
-Si segueix com va, aviat caurà i pendrà mal. El que em sembla és
que no sap el camí.
I anà per a acompanyar-lo. Jo em vaig trobar tot sol, i, en veure'm
sense ningú amb qui parlar, vaig entristir-me sobtadament. També
vaig pensar que des de petit no havia gaudit d'una corredissa
baixant una costa dreta. Se'm va acudir, doncs, de reviure aquesta
sensació. És un exercici violent però em sembla que va bé per al
fetge.
* * *
Aquell vespre vàrem dormir a Barr, una agradosa ciutat petita,
situada en el camí de St. Ottilienberg, que no és altra cosa que un
interessant convent antic entre muntanyes, on els monjos serveixen
un hom, i després li passen el compte.
Mentre érem a Barr, en disposar-nos per a sopar va entrar un turista
que tenia aparença d'anglès, però que enraonava un idioma com mai no
n'havia sentit cap de semblant.
Malgrat això, era un llenguatge elegant i de so agradós. El fondista
se'l mirà sense entendre'l ni d'una paraula; la seva dona bellugava
el cap. El foraster féu un sospir i provà de parlar una altra
llengua que em dugué no sé quins records, encara que no poguí de
moment precisar-la. Tampoc aquesta vegada no l'entengué ningú.
-Això és horrorós!- va exclamar aixecant la veu.
-Però vostès són anglesos!...- digué el fondista adreçant-se a
nosaltres- amb el semblant tot il·luminat.
-I _monsieur_ sembla afadigat...- afegí la dona, petita i ardida.
-_Monsieur_ voldrà sopar...
Tots dos parlaven l'anglès perfectament, quasi com el francès i
l'alemany, i anaven amunt i avall cercant de complaure el foraster.
En anar a sopar segué al costat meu, i jo vaig parlar-li així:
-Digui (i dispensi):- (jo estava molt intrigat per la cosa) -¿quina
llengua era aquella que parlava en entrar?
Ell, molt seriosament, em va respondre:
-Alemany.
-Ah!- vaig fer. -Dispensi, dispensi.
-No ho ha entès?- em preguntà ell.
-Sens dubte és culpa meva. El meu coneixement d'aquest idioma és
molt limitat. Hom replega una mica d'ací i d'allà durant el viatge;
però, naturalment, això no és pas saber l'alemany.
-Però és el cas que ni el fondista ni la seva dona m'han entès, i es
tracta de la pròpia llengua d'ells.
-Potser no- vaig dir. -Els nois d'aquests indrets parlen alemany, i
el nostre patró i la seva dona el coneixen també fins a cert punt;
però la gent vella, a tota l'Alsàcia i la Lorena, encara parlen
francès.
-Però ¡si he parlat francès, també, i amb tot i això no m'entenien!
-És estrany, certament...
-És més que estrany- replicà -en aquest cas és incomprensible. Jo
tinc premi en llengües vives: vaig guanyar el grau, precisament, pel
francès i l'alemany. La meva construcció correcta i la puresa de la
meva pronunciació es consideraven, en el meu col·legi, com a cosa
notable. Però surto a l'estranger, i quasi ningú no entén ni una
paraula del que dic. M'ho pot explicar, vostè?
-Penso que sí. La seva pronunciació és massa correcta. Ja sap vostè
el que va dir l'escocès en tastar el veritable whisky per primera
vegada: «-Potser que sigui veritable, però no m'agrada.» Doncs així
succeeix amb l'alemany que vosté parla. El que vostè fa, sembla més
aviat una demostració de la seva ciència. Jo li aconsellaria que
pronunciés tan malament com li fos possible. A tot arreu passa el
mateix. Tots els països tenen llur pronunciació especial per als
estrangers... una pronunciació que mai no somiarien d'usar entre
ells, car tampoc no la podrien entendre. Recordo haver oït, una
vegada, una dama anglesa explicant a un francès la pronunciació de
la paraula anglesa _have_.
-Vostè la pronuncia- deia la dama, fent-li retret -com si fos
escrita _hav_. Fixi's que no ho és: porta una _e_ a la fi.
-Però em semblava- deia el deixeble -que la _e_ de la fi de _have_
no tenia so.
-I, certament, no en té pas- explicava la professora: -és el que
se'n diu una _e_ muda; però exerceix una influència modificadora
sobre la vocal precedent.
Succeí que abans el deixeble deia _have_ de faisó que se'l podia
entendre: després, en haver de pronunciar el mot s'aturava mig mort,
feia un esforç per concentrar els seus pensaments, i produïa un so
que solament per tota la frase es podia compendre.
Deixant de costat els sofriments dels primers màrtirs, em sembla que
pocs homes han passat tantes d'angúnies com jo en tractar d'assolir
la pronunciació alemanya _kirche_, que vol dir església. Molt abans
d'haver-la assolida vaig decidir-me a no anar mai a l'església,
trobant-me a Alemanya, per la preocupació que em proporcionava la
beneïda parauleta.
-No, no- m'explicava el meu professor, un bon home de força
paciència. -Vostè pronuncia com si estigués escrit _kirchhe_: no hi
ha aquesta _h_. És...- (I em pronunciava la paraula per vigèsim cop.
El trist del cas és que mai, per res del món, no vaig trobar cap
diferència entre la seva pronunciació i la meva. I tractava
d'explicar-m'ho d'altra manera.) -Vostè fa el so a la gola- (i era
veritat) -i jo vull que el faci des d'ací sota.- I amb el dit índex
m'indicava el lloc des d'on havia de començar. Després de penosos
esforços, que donaven per resultat uns sons amb els quals es
suggeria la idea de qualsevol cosa, menys la d'un lloc sagrat, no em
calia sinó excusar-me dient:
-Em penso que no em serà possible. Fa molts anys que vinc parlant
amb la boca, tal com és. Mai no he conegut ningú que enraonés amb
l'estómac, i segurament que he fet tard per a aquests equilibris.
Després de passar hores i més hores fent pràctiques pronunciant la
paraula pels carrers silenciosos, esfereint els vianants, vaig
arribar a assolir la correcta fonètica. El meu professor
s'entusiasmà amb mi, i fins a arribar a Alemanya vaig estar satisfet
de mi mateix. A Alemanya em trobí que ningú no entenia el que volia
dir amb aquella paraula: mai no vaig arribar a prop d'una església,
amb ella. Vaig haver d'abandonar la meva correcta pronunciació i
tornar a la dolenta, amb tot el dolor del meu cor. Aleshores veia
que s'il·luminaven les fesomies per dir-me que l'església era en
girant la cantonada, o al carrer immediat, segons el cas.
Em sembla també que la pronunciació d'una llengua estrangera podria
ensenyar-se per altre mètode, millor que el de demanar al deixeble
aquests exercicis acrobàtics interns, impossibles, generalment, i
inútils sempre. Vegeu, si no, com se'ns ensenya:
-Arrambi les glàndules de la llengua sobre el costat a sota de la
larinx. Després, amb la part convexa de les dues cavitats corbades,
cap a dalt, de faisó que quasi es trobi (sense arribar-hi
completament) amb l'úvula, tracti de portar la punta de la llengua
fins a la gola. Aspiri profundament i comprimeixi la glotis.
Després, sense obrir els llavis, digui _garoo_.
Després un hom ho fa i no en queden satisfets.