Un examen del caràcter i costums de l'estudiant alemany. -El
_mensur_ alemany. -Usos i abusos de l'ús. -Punts de vista d'un
impressionista. -La gràcia de la cosa. -Recepta per a fer salvatges.
-La noia alemanya.- el seu gust especial quant als rostres. -El
_kneipe_. -De com brindar un _Salamandra_. -Consell al foraster. -
Una història que pogué acabar tristament. -De dos homes amb llurs
esposes i un solter.
De retorn a Anglaterra vàrem passar per una ciutat alemanya que té
Universitat, tot desitjant veure de prop la vida de l'estudiant;
curiositat que, afavorits per la cortesia d'alguns amics alemanys,
poguérem satisfer.
El noi anglès juga fins que té quinze anys, i després treballa fins
que arriba a vint. A Alemanya el qui treballa és el noi, i el gran
és el qui juga. El noi alemany va a estudi a les set a l'estiu, i a
les vuit a l'hivern; i, a estudi, estudia. El resultat és que a
setze anys té un complet coneixement dels clàssics i de les
matemàtiques, i sap tanta d'història com qualsevol polític; tot
plegat amb un bon coneixement de les llengües modernes. Per això els
seus vuit semestres de col·legi, durant quatre anys, abracen potser
massa, a menys que es vulgui fer d'ell un mestre.
No és pas _sportman_, la qual cosa és llastimosa, car podria ser-ho,
i molt apte. Juga una mica al foot-ball i no és gaire aficionat a la
bicicleta: li plau més de jugar al billar als cafès, on l'ambient és
enrarit; però, en general, en el major nombre dels casos, es passa
el temps de barrila, bevent cervesa i provant les pròpies forces a
la lluita.
Si és fill de casa bona, entra a formar part d'un cos o classe:
pertànyer a un de primera categoria costa unes quatre centes lliures
l'any. Si es tracta d'un jove de la classe mitjana, s'allista a un
_Burchenschaft_ o un _Landsmanschaft_, que surt una mica més barat.
Aquestes companyies es subdivideixen en cercles més reduïts, als
quals s'intenta de servar la nacionalitat. Hi ha els suabians, o de
Suàbia; els franconians, descendents dels francs; els turingians,
etc., etc. En la pràctica s'esdevé com en tots els intents d'aquesta
naturalesa. (Jo crec que la meitat dels nostres highlanders de
Gordon són de Londres.) Però s'obté un resultat pintoresc en dividir
cada Universitat en una dotzena, si fa o no fa, de companyies
isolades, cada una amb la seva gorra diferent i amb els seus colors,
totes importants; amb la seva cerveseria especial, a la qual no pot
entrar cap estudiant que no porti els colors seus.
L'objecte principal d'aquestes companyies d'estudiants és la lluita
entre elles, o bé el celebrat _mensur_ alemany amb algun cos rival o
_shaft_.
El _mensur_ ha estat descrit tan sovint, i tan completament, que no
goso de fastiguejar el llegidor fent-n'hi una relació detallada.
Sols he de parlar-ne per la impressió que va produir-me. I d'intent
escric la impressió que va produir-me el primer _mensur_ per creure
que les primeres impressions són més veritables i útils que les
opinions desfigurades per l'amistat o la influència d'uns i altres.
Un francès o un espanyol procuraran persuadir a un hom que la festa
dels bous és una institució que té per objecte principal donar gaudi
al bou. El cavall, que hom imagina renillant de dolor, no fa altra
cosa que riure's del còmic aspecte dels seus budells penjant. El
francès o l'espanyol contrasten llur mort gloriosa i emocionant al
circ amb la brutalitat a sang freda del torneig. Si hom no té el cap
ben enganxat sobre els muscles, surt amb el desig de començar un
moviment d'opinió per tal d'establir la festa dels braus a
Anglaterra com a ajut a la cavallerositat. No hi ha dubte que
Torquemada estava convençut de com esdevenia humana la Inquisició.
Per a un home gras que patís de rampes o reumatisme, una horeta al
turment fóra realment un benefici físic. S'aixecaria sentint-se més
lliure en ses articulacions, més elàstic, diríem, del que s'havia
sentit per molts anys. Els caçadors anglesos miren la guineu com una
bèstia mereixedora d'enveja, a la qual donen tot un dia d'excel·lent
esbarjo lliure de despeses, durant el qual és ella el centre
d'atracció.
El costum cega a un hom per totes les coses que no desitja veure.
Per cada tres alemanys que trobeu al carrer, n'hi ha un que porta
encara, i portarà fins a la tomba, les cicatrius dels duels dels
seus dies d'estudiant. Els nois alemanys juguen al _mensur_ en llur
cambra i es perfeccionen en el gimnàs. Els alemanys han arribat a
convèncer-se que no hi ha brutalitat en el _mensur_, com no hi ha
res d'ofensiu ni de degradant. Argumenten, a favor seu, que acostuma
el jove alemany a la sang freda i al valor; però, si es pogués
provar, en un país on tots els homes són soldats, l'argument fóra
molt parcial. ¿És, potser, la virtut del lluitador el mateix que la
del soldat? Això és molt dubtós. El nervi i el coratge són
segurament de més utilitat, al camp de batalla, que no pas un
temperament d'indiferència envers el que està passant. Certament que
a un estudiant alemany li caldria molta més valentia per a no
lluitar. No és pas per donar-se gaudi, que es desafia, sinó per
satisfer una opinió general que viu amb dos cents anys de retard.
Tot el que pot fer el _mensur_ és embrutir. Potser hi ha art en ell
(es diu que n'hi ha); però no s'hi veu pas. La lluita s'assembla a
un combat d'espasa ampla en un espectacle de Richardson. El
desenrotllament no és més que un intent de combinar ço que és còmic
amb ço que desplau. A l'aristocràtic Bonn, on es té en compte
l'estil, i a Heidelberg, on els visitants d'altres nacions són en
major nombre, es fa tot amb més solemnitat. M'han dit que en altres
indrets el combat té lloc en formosos salons; que hi ha metges de
cabells grisos, esperant els nafrats, i criats de lliurea que
ofereixen quelcom per a pendre; que l'assumpte es porta a terme amb
no poca cerimònia pintoresca. A les Universitats més alemanyes, on
els estrangers són més escassos, solament es porta a cap
l'essencial, i això no és pas de naturalesa atractívola. Tan no
gaire atractívola, en veritat, que jo aconsello al llegidor apocat
d'evitar-ne la descripció. La cosa no pot presentar-se bonica, i
altrament jo no he de guarnir-la.
L'habitació té les parets nues i greixoses; parets que són
esquitxades de taques, barreja de cervesa, sang i greix d'espelmes.
El sostre és fumat, i el pis cobert de serradures. Hi ha un munt
d'estudiants rient, fumant i xerrant, asseguts uns a terra, altres a
cadires i bancs, que formen el marc de l'escena.
Al bell mig, encarats, hi ha els combatents, que semblen guerrers
japonesos talment com ens els han fet familiars les plates del Japó.
Afectats l rígids, amb els ulls protegits per unes ulleres, els
colls tapats, sufocats els cossos per una mena de flassades brutes
de llit, i amb els braços recoberts de cotó fluix estesos per sobre
el cap, se'ls podria pendre per un parell de figures sense solta
d'aquelles que es mouen donant-los corda.
Els padrins més o menys lentament (amb els caps i cares protegits
per grans capells de cuiro que acaben en punta), donen el senyal
perquè es posin en posició. Aleshores pot oir-se el vol d'una mosca.
L'àrbitre ocupa el seu lloc; es diu la paraula, i tot seguit
s'escolten els ràpids cops de les llargues espases. Cap interés no
hi ha a veure la lluita; no té animació, ni art, ni traça, segons la
meva personal impressió. Guanya el més fort; el que amb el seu braç
molestosament forrat, sempre en posició anormal, pot sostenir la
seva colossal i grollera espasa per més temps sense afadigar-se per
la defensa i l'atac.
Tot l'interès és concentrat a observar les nafres que es produeixen,
sempre en els mateixos llocs: dalt del cap o al costat esquerre de
la cara. Algunes vegades un bocí de pell del cap o un tros de galta
vola per l'aire, per a ésser després conservat curosament pel seu
orgullós amo primitiu i ésser mostrat a les reunions familiars. De
cada nafra aflueix naturalment, un abundós rierol de sang que
esquixa els metges, els padrins i el públic, rega el sostre i
parets, mulla els lluitadors i forma bassiots sobre les serradures.
A la fi de cada volta s'aixequen els metges, i, amb les mans plenes
de sang, comprimeixen les boques obertes de les ferides, i les
estanquen amb pilotetes de cotó fluix humit que un criat té
preparades en una plata. Naturalment, així que el ferit s'aixeca
altra vegada i continua el duel, la sang surt a doll altre cop, mig
cegant-los i deixant relliscós el terra. De vegades deixen a un hom
les dents al descobert quasi fins a l'orella, de faisó que fins al
terme del desafiament sembla estar fent ganyotes a la meitat dels
espectadors, mentre l'altra banda de la cara roman seriosa. Algunes
vegades li és arrencat a un hom el nas, la qual cosa li dóna cert
posat d'arrogància per a la resta de la lluita.
Com que el pensament de tots els estudiants és deixar la Universitat
sortint-ne amb el major nombre possible de cicatrius, dubto molt que
es prenguin mesures per evitar tant com es pugui aquests
guarniments. El veritable vencedor és qui surt amb més quantitat de
ferides. El que vagi més ple de culcosits i pegats, fins al punt que
se'l reconegui dificultosament i deixi de semblar un ésser humà,
aquest pot passejar-se, durant el mes següent, essent l'enveja de la
joventut alemanya i l'admiració de les damisel·les. El que sols obté
unes quantes nafres sense importància, se'n va malhumorat, com qui
porta una gran decepció.
La lluita és, però, solament el principi de la diversió, de la
gràcia de la cosa. El segon acte de l'espectacle passa a la cambra
tocador. Els metges són, generalment, estudiants de medicina i joves
que, havent finit la carrera, estan desitjosos de fer-ne pràctica.
La veritat m'obliga a dir que els que vaig conèixer eren homes de
posat groller, que semblaven fruir en llur treball. Potser no se'ls
n'ha de fer retret, per això: forma part del programa que s'ha de
patir tant com es pugui. Al metge ideal no li plauria gaire, la
tasca. L'observar com resisteix l'estudiant la cura de les nafres,
és tan important com veure com les rep. Totes les operacions han de
fer-se tan brutalment com es pugui, i els seus companys l'observen
curosament per veure si ho suporta amb caient de tranquil·litat i
gaudi. Una ferida ben tallada, que s'obre i vessa sang, és el que
tots desitgen, i es cus expressament d'una faisó grollera amb
l'esperança que així durarà tota la vida. Una ferida d'aquesta mena,
mal tractada amb intenció durant la següent setmana, pot generalment
assegurar al seu afortunat posseïdor una esposa amb un dot de cinc
xifres, per la part baixa.
Així són ordinàriament els _mensurs_ bisetmanals, en els quals un
estudiant pren part una dotzena de cops l'any si fa o no fa. Altres
n'hi ha en els quals no s'admet gent de fora. En considerar-se que
un estudiant s'ha desprestigiat per algun lleuger i involuntari
moviment del cap o del cos mentre durava la lluita, solament pot
assolir la consideració perduda encarant-se amb el millor espadatxí
de la companyia. Aquest reclama; però és acordat, no pas un
desafiament, sinó un càstig. El seu contrincant procura produir-li
la major quantitat de ferides i les més sagnants possibles. El paper
de la víctima és demostrar als seus companys que pot romandre quiet
mentre gairebé li pelen la closca.
Dubto molt que res no es pugui dir a favor del _mensur_ alemany;
però si per cas serien els combatents els que podrien dir-ho: als
espectadors (n'estic convençut), solament mal pot esdevenir-los. Jo
em conec bastantment bé per a no estar segur que sigui d'una
disposició sagnant poc comú. De primer antuvi, abans de començar el
desafiament, la meva sensació era de curiositat barrejada amb el
desig de saber l'efecte que em produiria, encara que, tenint algun
coneixement de les sales de dissecció i taules d'operacions, em
capficava menys, tot això, que en qualsevol altre cas. Així que
començà a brollar sang i a descobrir-se els nervis i músculs, vaig
experimentar una sensació mesclada de repugnància i de commiseració;
però, al segon desafiament, he de confessar que els meus bons
sentiments anaven desapareixent, i, quan el tercer es trobava en el
més fort i el saló era ple de l'olor pròpia de la sang, comencí a
veure roges les coses, com diuen els americans.
Jo en desitjava més. Vaig mirar les fesomies del meu entorn, i en el
major nombre vaig veure reflectides les meves pròpies impressions.
Si és cosa bona l'excitar aquesta set de sang a l'home modern,
llavors el _mensur_ és una institució útil. Però, ¿pot dir-se que
sigui cosa bona? Parlem de la nostra civilització i del nostre
humanitarisme; però aquells de nosaltres que no porten massa lluny
la hipocresia amb si mateixos, saben que a sota de les nostres
camises emmidonades atalaia el salvatge, amb tots els salvatges
instints complets. Pot ésser que qualque vegada el necessitem, però
no ens cal tèmer que se'ns mori. Altrament, sembla que no és molt
savi d'alimentar-lo en excés.
Moltes coses hi ha per al·legar a favor del duel, però el _mensur_
en absolut no té cap objecte: és una joguina de nois i pel fet
d'ésser cruel i brutal, no ho és menys, d'infantil. Les ferides no
tenen vàlua pròpia: és llur causa, ço que les dignifica, i no pas
llur extensió. Guillem Tell és, certament, un dels herois de la
humanitat; però, ¿què pensaríem d'una societat de pares formada amb
l'exclusiu objecte de reunir-se dos cops per setmana i tirar a la
ballesta, fent blancs en pomes col·locades sobre els caps dels fills
llurs? Aquests joves alemanys podrien assolir el resultat de què
tant s'enorgulleixen empaitant un gat rabiós. Ingressar en una
societat amb el sol objecte que un hom sigui fet a bocins, és
posar-se al nivell intel·lectual d'un dansant dervís. Els viatgers
ens conten que al centre d'Africa els salvatges expressen llurs
sentiments, a les festes, saltant i donant-se ganivetades; però no
hi ha raó perquè els imitem a Europa. El _mensur_ és, en realitat,
la _reductio ad absurdum_ del desafiament; i, si els alemanys no
poden veure per si el ridícul del cas, l'únic que hom pot fer és
deplorar llur manca de traça.
Malgrat no podent mostrar-se d'acord amb la pública opinió, la qual
és a favor del _mensur_ i ho demana, un hom pot arribar a
compendre'l. Més difícil de defensar són les lleis de la
Universitat, que, si no emparen l'embriaguesa, la perdonen. No tots
els estudiants alemanys s'embriaguen: en realitat llur majoria són
moderats i laboriosos; però llur minoria, que són tinguts pels
veritables representants del clàssic, es troben en perpètua
embriaguesa, dissimulada amb habilitat, que els ha costat llur
treball d'apendre i que els permet d'embriagrar-se mig dia i tota la
nit, servant fins a cert punt llurs cinc sentits. No els afecta a
tots, per igual; però és molt corrent, en qualsevol ciutat que
tingui Universitat, de veure un jove que no ha complert els vint
anys amb el posat d'un Falstaff i el gest d'un Bacus de Rubens.
És un fet provat que la noia alemanya pot enamorar-se d'una cara
tallada, a ganivetades, que dóna la sensació d'haver estat feta amb
materials desiguals que mai no es podran ajustar: el que no pot
compendre's és que trobi atracció en una pell inflada i coberta de
corfes de mal, i en una _corba de la felicitat_ tan sortint que
amenaça desnivellar tota l'estructura. Però, ¿quina altra cosa cal
esperar del jove que comença a beure cervesa a les deu del matí, amb
un _fruhschoppen_, i no acaba fins a les quatre de l'altre mati, amb
un _kneipe_ aleshores?
El _kneipe_ és el que nosaltres anomenaríem una barrila estudiantil,
i pot ésser molt innocent o molt accidentada segons els qui la
facin. Un estudiant convida els seus condeixebles (una dotzena o un
centenar) a beure cervesa i fumar cigars barats en un cafè, tants
com els permeti llur mareig. De vegades és el mateix cos estudiantil
qui convida. En fi, com en totes les coses, s'observa l'instint
germànic de l'ordre i la disciplina; cada vegada que n'arriba un de
nou, tots els que són a l'entorn d'una taula s'aixequen i, ajuntant
els talons, saluden. En ésser la taulada completa, s'elegeix
president, el deure del qual consisteix a anar dient el número que
correspon a la cançó que ha de cantar-se. Cada dos estudiants tenen
un llibre imprès de cançons. El president assenyala el numero 29.
-Primer vers!- crida. I comencen el cant cada dos estudiants amb el
llibre, el mateix que si fos un llibre d'himnes sostingut per dos
devots a l'esglèsia. Hi ha una pausa al final de cada estrofa, fins
que el president comença la immediata, Com que tots els alemanys
estudien de cant i tenen bones veus, l'efecte és sempre magnífic.
Malgrat que la forma qe cantar recordi a un hom els himnes de
l'Esglèsia, la lletra de les cançons canvia aquesta impressió. Totes
són cantades seriosament, sense rialles i sense fallar cap nota,
tant si es tracta d'una cançó patriòtica com d'una balada
sentimental o d'una composició de naturalesa capaç d'avergonyir la
mena corrent de jove anglès. En acabar, el president diu: -_Prosit_-
i tots responen -_Prosit_-; i de cop i volta tots el gots són
buidats. El pianista s'aixeca i saluda, i aquest salut és contestat
per tothom. Després entra la cambrera i torna a omplir els gots.
D'una cançó a l'altra es brinda i es contesten els brindis, però amb
no gaires aplaudiments i cap rialla: la mitja rialla i les
inclinacions de cap són considerats de més significat i vàlua pels
estudiants.
Un brindis especial hi ha, anomenat _Salamandra_, que es fa en llaor
dels convidats de particular distinció, i que es realitza amb molta
solemnitat.
-Anem ara- diu el president -a brindar un _Salamandra_.
Tothom s'aixeca i roman com un regiment al toc d'atenció.
-És preparat el líquid?- pregunta el president.
-_Sunt_- responen tots a una sola veu.
-_Ad exercitium Salamandi_- diu el president. I tots resten
disposats.
-_Eins!_- I cadascú frega el seu got sobre la taula amb moviment
circular.
-_Zwei!_- I altra vegada dringa el got.
-_Drei!_- I la mateixa cosa.
-_Bibite!_ (a beure!).- I, amb unitat d'autòmates, buiden tots els
gots i els sostenen aixecats. El president repeteix:
-_Eins!_- I la base de cada got buidat toma a fer giravoltes sobre
la taula, la qual cosa produeix un soroll com el de les ones, a les
costes pedregoses, en descendir de la terra.
-_Zwei!_- I el moviment augmenta i disminueix de bell nou.
-_Drei!_- I tots els gots donen un sol cop sobre la taula, i tothom
s'asseu.
L'esbarjo del _kneipe_ consisteix que els estudiants s'insultin
(naturalment, de broma), i després es desafien a beure. Es nomena un
Jutge i s'omplen dos gots colossals. Els dos estudiants seuen l'un
davant l'altre, amb llurs mans a les anses dels gots i l'esguard
fixe en ells. El jutge dóna el senyal de començar, i tot seguit
baixa la cervesa per les goles. El que primer dóna un cop a la taula
amb el got ben buit, és el vencedor.
Als estranys que vulguin fer un _kneipe_ i desitgin de fer-lo al pur
estil alemany, el millor que els caldria, abans de començar, fóra
escriure llur nom i adreça en un tros de paper, i subjectar-lo amb
una agulla al trau del gec. L'estudiant alemany és tot amabilitat,
i, qualsevulla que sigui el seu estat, es preocuparà, per un mitjà o
altre, que el seu convidat arribi sense entrebancs a casa seva abans
no es faci clar, però no cal esperar que recordi una adreça.
Varen contar-me una història de tres convidats a un _kneipe_, a
Berlín, que pogué finir tràgicament. Els neòfites volgueren fer la
cosa amb tots els ets i uts; digueren llur intenció i els
aplaudiren, i cada un escrigué llur adreça en una targeta que
col·locà a les estovalles al davant seu. El que havien d'haver fet
era, com he aconsellat, posar-se-les amb una agulla a llurs
americanes. Hom pot canviar de lloc en una taula; sense adonar-se'n
pot anar d'una banda a l'altra; però a tot arreu hom porta
l'americana.
Molt avançada l'hora, el president proposà, per afavorir als que
podien sostenir-se encara, que se'ls acompanyés a casa llur. Entre
els que havien perdut tot interès per fos el que fos que pogués
passar, hi havia els tres anglesos, i va decidir-se de ficar-los en
un cotxe a càrrec d'un estudiant que semblava romandre serè, si fa o
no fa. Si haguessin estat quiets en llurs llocs durant tota la nit,
tot hauria anat a cor què vols cor què desitges. Dissortadament,
havien estat voltant amunt i avall, i era impossible d'encertar a
qui pertanyia cada targeta; ningú no ho sabia, i menys que ningú els
tres convidats. En els moments de general alegria no semblava que
ningú donés importància al que s'esdevindria. Eren tres cavallers i
tres adreces: és de creure que es pensà que, àdhuc en el cas
d'equivocar-se, tot s'arreglaria al matí. El fet és que varen
col·locar en un cotxe els tres anglesos; l'estudiant que semblava
romandre serè, prengué les tres targetes, i el grup marxà entre les
aclamacions i els bons desitjos de la colla.
La cervesa alemanya té un aventatge: no embriaga un hom a la faisó
com aquesta paraula és entesa a Anglaterra. Res no fa nosa; solament
hom sent una sensació de fatiga; no es vol enraonar; es desitja
romandre sol per dormir... a qualsevol indret: tant se val.
L'estudiant féu aturar el cotxe a l'adreça més propera, i es
desembarassà del cas pitjor; això era cosa instintiva i natural. Amb
ajut del cotxer el pujà a dalt, i fou tocat el timbre de la pensió.
Un criat mig adormit va obrir la porta. Cercant lloc on deixar-lo,
trobaren una habitació, la porta de la qual era oberta casualment.
L'habitació era buida. Podien trobar cosa millor? El ficaren allí,
el despullaren de totes aquelles coses que sortien fàcilment, i el
deixaren al llit. Un cop fet, marxaren satisfets de si mateixos i
tornaren al cotxe. Trobada la nova direcció, s'aturaren de nou.
Aquesta vegada fou una dama qui sortí a la porta, abillada amb una
lleugera bata i amb un llibre a la mà. L'estudiant mirà la targeta
que portava sobre l'altra que li restava, i preguntà si tenia el
plaer de parlar amb la senyora. I s'esdevingué que era així; sols
que això del plaer semblava cosa exclusiva de l'estudiant. Aquest va
explicar-li que el cavaller que en el precís moment dormia contra la
paret, era el seu marit. Ella no s'entusiasmava gaire a reveure'l, i
altra cosa no va fer que obrir la porta del dormitori i marxar.
Entre l'estudiant i el cotxer el ficaren dintre i el posaren al
llit; però no es molestaren a despullar-lo, car començaren a
sentir-se afadigats. No veient la dama, sortiren sense acomiadar-se.
La darrera targeta corresponia a un solter que vivia en un hotel, i
allí portaren llur darrer home, confiant-lo al vigilant d'aquell.
Tornem ara al lloc on vàrem deixar el primer. El que havia passat
era el següent: Amb unes vint hores d'anterioritat havia dit el
senyor X a la senyora X.:
-Em sembla haver-te dit, noia, que he estat convidat aquest vespre a
ço que, si mal no recordo, és anomenat un _kneipe_.
-Alguna cosa me n'havies dit- respongué la senyora. -I, què cosa és
un _kneipe_?
-És una mena de reunió de solters a la qual van els estudiants per
cantar, xerrar i... fumar: vet aquí. Comprens?
-Està bé. Que et diverteixis força, doncs- va fer la senyora X., que
era molt amable i raonable.
-Serà ben interessant- observà el senyor X. -Sempre he tingut
curiositat per assistir a una d'aquestes reunions. Segurament (és a
dir, és molt possible) que retornaré tard a casa.
-A quina hora dius tard?- preguntà la senyora X.
-És un xic difícil de dir. Ja saps que aquests estudiants són gent
de molta bullanga, i en trobar-se plegats... També em sembla que
s'hi escau de brindar una pila de vegades. No sé pas com m'anirà. Si
trobo ocasió de fer-ho tornaré aviat: és a dir, si ho puc fer sense
que s'ho prenguin malament. Si no...
La senyora X., que, com he dit, era dona molt raonable, respongué:
-El millor que pots fer és que et deixin una clau de la casa. Jo
jauré amb Dolly, i així no em faràs nosa a qualsevol hora que
retornis.
-Em sembla molt bé l'acudit, car hauria sentit amb tot el cor de
fer-te nosa. Entraré a poc a poc, i em ficaré al llit sense moure
soroll.
A cosa de mitja nit, o, més bé, al principi del matí, Dolly, que era
la germana de la senyora X., s'assegué al llit i restà una estona
escoltant.
-Jenny- digué Dolly: -estàs desperta?
-Sí, noia- respongué la senyora X. -No et capfiquis: torna a dormir.
-Però que dimoni és, això?- preguntà Dolly. -No et sembla que sigui
foc?
-Suposo que serà Percy, que haurà topat a les fosques. No et
neguitegis. Dorm.
Però, així que Dolly restà adormida de nou, la senyora X., que era
el que se'n diu una bona esposa, s'aixecà del llit i a poc a poc se
n'anà a veure si passava alguna cosa a Percy. Es posà les sabatilles
i un salt de llit, i anà pel passadís a la seva habitació. Per
despertar el que era al llit hauria estat necessari un terratrèmol.
La senyora encengué una espelma i anà al llit; però el qui hi havia
allí no era pas Percy ni ningú que se li assemblés.
Va sentir que aquell home mai de la vida podia haver estat el seu
marit: en cap cas.
A l'hora present sentia envers ell una clara sensació de desgrat, i
el seu únic desig era de veure com el treia d'allí. Però quelcom hi
havia, en ell, que li semblava conegut. S'acostà una mica més i se'l
mirà millor. Llavors va recordar. Segurament era el senyor J., un
senyor amb qui ella i Percy havien dinat el dia que arribaren a
Berlin.
Per què aquest senyor era allí? Deixà l'espelma sobre la taula i,
amb el cap entre les mans, segué per pensar-s'ho. L'explicació li
arribà de sobte. Percy havia anat amb aquest senyor J. al _kneipe_,
i segurament s'havia sofert una equivocació. Havien portat al senyor
J. a l'adreça de Percy, i a hores d'ara Percy...
La terrible possibilitat de la situació l'espaordia; i, tornant a la
cambra de Dolly, es vestí de cop i volta i baixà silenciosament
l'escala. Per sort trobà un cotxe, i amb ell anà a casa del senyor
J. Tot dient al cotxer que s'esperés, pujà les escales com un llamp,
i començà a trucar seguit, seguit. La porta va ésser oberta, com
abans, per la senyora J., amb la bata, encara, i el llibre a la mà.
-La senyora X.!- va exclamar la senyora J. -Com vostè per ací?
-El meu marit!- fou tot el que la pobra pogué dir de moment. -No és
aquí?
-Senyora X.!- féu la senyora J. amb un pas enrera. -Com gosa
vostè...?
-Oh! dispensi. No confonguem. S'ha comés una equivocació horrible.
Deuen haver portat ací el meu pobre Percy en lloc de portar-lo a
casa... N'estic ben certa. Per favor, vagi-ho a veure!
-Filleta...- respongué la senyora J., que era molt més vella i de
posat maternal; -no s'espanti. El portaren ací fa cosa d'una hora, i
ben cert que ni me l'he mirat. És a dintre, i em sembla que no es
prengueren ni el treball de treure-li les sabates. Perquè vostè es
tranquil·litzi, el baixarem entre totes dues, i el portarem a casa
seva sense que ningú del món se n'adoni.
Certament la senyora J. semblava estar desitjosa d'ajudar la senyora
X. Obrí la porta, i entrà aquesta. Tot seguit sortí pàl·lida i
esparverada.
-No és pas Percy. Què s'ha de fer?
-Senyora, havia d'anar amb una mica més de cura i no tenir aquestes
equivocacions- va dir la senyora J. entrant a la cambra. La senyora
X. la deturà dient-li:
-No és pas el seu marit, tampoc.
-Però quines ximpleries diu, ara?
-No l'és. Ho sé ben bé, perquè l'he deixat adormit al llit de Percy.
-I què està fent, allí?- preguntà la senyora J. amb veu de tro.
-El portaren allí, i allí el deixaren- explicà la senyora X. plorant
mocs i llàgrimes. -És per això que he cregut de trobar ací Percy.
Totes dues restaren mirant-se a la cara, i hi hagué un silenci
trencat solament pels roncs de l'home que hi havia a l'altra part de
la porta mig oberta.
-Doncs qui és, aquest que jeu ací?- preguntà la senyora J., que fou
la primera de sortir de l'esparverament.
-No ho sé pas. Mai no l'he vist ¿No podria ésser algú que vostè
conegui?
La senyora J. no feia sinó colpejar la porta.
-Què farem?- digué la senyora X.
-Jo ja ho sé, el que he de fer: aniré amb vostè per replegar el meu
marit.
-Està adormit com un plom.
-Ja l'he vist d'aquesta manera mantes vegades- digué la senyora J.
mentre es cordava la capa.
-Però on pot ésser, el meu pobre Percy?- gemegava la pobrissona
senyora X. mentre anaven baixant les escales.
-Aquesta pregunta, filleta, pot fer-la a l'autor de la gràcia.
-Si van fent errades d'aquesta mena, és un horror, per a mi, de
pensar el que hagin fet amb ell!
-Ja ho investigarem demà, filleta- digué la senyora J. per
aconhortar-la.
-Em sembla que els _kneipes_ són cosa molt desplaent, i no he de
deixar anar Percy a cap altre mai de la meva vida.
-Filleta, si vostè sap el seu deure, mai no necessitarà d'anar-hi.