Una casa a la Selva negra: la seva sociabilitat; son perfum. -
George, decididament, resol no restar al llit després de les quatre.
-El camí que no té pèrdua. -El meu especial instint. -Una companyia
desagraïda. -Harris, home de ciència. La seva animosa confiança. -El
poble: on era i on havia d'ésser. -El projecte de George. -Passegem
a la francesa. -El cotxer alemany adormit i despert. -L'home que
propaga la llengua anglesa a l'estranger.
Una nit, afadigats i lluny de tot poble o vila, vàrem pernoctar en
un mas de la Selva Negra. El gran encís dels estatges a la Selva
Negra, és llur sociabilitat. Les vaques són a la cambra del costat;
els cavalls, al pis de dalt; els ànecs, a la cuina; els porcs, els
nens i les gallines, per tot arreu. Hom es troba vestint-se, i
escolta un grunyit darrera seu.
-Bon dia. ¿No teniu cap pela de patata, per ací, si sou servit? No:
ja veig que no. Déu vos guard.
Després un escateineig, i es veu sortir el coll tivat d'una gallina.
-Bonic mati: oi? No us farà nosa, que porti ací aquesta cuca meva:
veritat? ¡És tan difícil, en aquesta casa, de trobar una cambra on
poder fruir el menjar tranquilament! Des de pollet que sempre he
menjat molt a poc a poc, i en arribar que vam ésser mitja dotzena...
pensi que mai no em deixarien sol. Ara tots vénen demanant un
bocinet. Vós no hi teniu cap inconvenient, que pugi al llit: no?
Potser així ells no s'adonaran d'on sóc.
Encara hom no està llest de vestir-se, que uns quants capets
curiosos guaiten la porta. Evidentment miren la cambra com una
eventual _ménagerie_. Un hom no pot dir si els caps corresponen a
nois o a noies: seria de desitjar que fossin masculins. De res no
serveix tancar la porta, car no podeu subjectar-la, i, així que
l'ajusteu, la canalla torna a obrir-la, d'una empenta, de bat a bat.
Un hom es desdejuna talment com acostuma a ésser representat dinant
el fill pròdig.
Un porc o dos se us acosten per fer-vos companyia. Una colla d'oques
velles us critiquen de la porta estant. Capiu, de llurs
murmuracions, fetes amb avalotada expressió, que parlen mal d'un
hom. Potser una vaca es redreçarà per mirar-vos.
Aquesta societat a la faisó de l'arca de Noé és el que dóna son
perfum característic a l'estatge de la Selva Negra, tal com ho veig.
És, aquest, un perfum singular: talment com si hom prengués roses i
formatges de Limburger, i greixum dels cabells, i un xic de brossa i
de cebes, i préssecs i sabó, tot barrejat amb regust de flaire
marina i cadàver que es descompon. No pot definir-se amb precisió
cada olor, però un hom les capeix totes: totes les olors que al món
són conegudes fins aleshores. Als que viuen en aquestes cases, els
complau aquest baf. Mai no obren una finestra, per tal que no es
perdi: el serven curosament embotellat. Si un hom vol sentir una
altra flaire, ha de sortir al camp per olorar violes o pins. A la
casa, res més que el havem dit. Diuen que un hom s'acostuma aviat al
perfum d'aquesta: tant que, mancant-hi, no podria dormir en altre
ambient.
* * *
Havíem preparat una llarga passejada per a l'endemà, i ens calia
llevar-nos d'hora: allà a les sis del matí, si això era possible
sense destorbar els de la casa. Vàrem dir a la mestressa si ho creia
oportú, i ens ho afirmà, afegint, amb tot, que potser ella no es
trobaria a casa, perquè era dia d'anar a ciutat, a unes vint milles
de distància, i en tornar serien les set; però que segurament el seu
marit, o un dels nois, es trobaria de retorn per a fer l'apat a
l'hora fixada: un o altre s'encarregaria de despertar-nos i
servir-nos el desdejuni.
Tal com anaren les coses, no ens calgué que ningú ens despertés: pel
nostre propi impuls ens despertarem a les quatre. És a dir, no ben
bé pel nostre propi impuls, sinó per l'avalot incommensurable que
ens omplí el cap i del qual necessitàrem fugir. No podria dir
exactament l'hora en què es lleva el pagès de la Selva Negra a
l'estiu. A nosaltres ens va semblar que tota la nit estava
llevant-se.
La primera cosa que fa, el pagès, en eixir del llit, és posar-se el
parell de sabates de pell groixuda i soles de fusta, i donar un tomb
constitucional a tota la casa. Fins a haver pujat i baixat tres
vegades l'escala, no creu estar despert. Un cop completament
despert, el que li cal fer és anar dalt, a l'estable, i enllestir un
cavall. (Com que la casa, com tota la Selva Negra, es construïren
generalment al costat d'un turó, el pis superior correspon, per
l'altra part, al nivell de la terra, i el de baix és destinat a
porxos i andanes.) Després, sembla que el cavall ha de donar també
el seu tomb per la casa. L'home baixa tot seguit a tallar llenya, i,
en acabat, es sent satisfet i comença a cantar a cor què vols cor
què desitges.
Considerant-ho tot, varem decidir que el més encertat fóra seguir
l'exemple que ens donaven. Fins i tot George mostrava desigs de
llevar-se, aquell matí. A dos quarts de cinc prenguérem un lleuger
desdejuni, i a les cinc iniciàrem la marxa.
El nostre camí era per dalt d'una muntanya, i, per les preguntes que
havíem fet, semblava ésser un d'aquests camins pels quals hom no es
pot perdre. Jo suposso que tothom coneix aquesta mena de camins:
ordinariament porten a un hom al punt mateix on ha començat; i quan
no, hom desitjaria que així fos, per saber, almenys, on es troba. Jo
li vaig agafar mania de bon principi, i, encara no havíem caminat un
parell de milles, topàrem amb el primer entrebanc. El camí es
dividia en tres. Un pal amb cartell indicador, corcat per cert, deia
que el camí de l'esquerra conduïa a un lloc que ens era desconegut i
que no trobaríem en cap mapa; l'altre braç del pal, que assenyalava
la direcció del camí del centre, havia desaparegut; quant al tercer
camí, nosaltres convinguérem que conduïa al lloc de partida.
-El vell ho va dir ben clarament- ens recordà Harris: «-Vagin tot
dret pels volts del turó.»
-Però quin turó?- preguntà oportunament George.
Ens voltaven cosa de mitja dotzena de turons: els uns més baixos, i
els altres més alts.
-Ens va dir que arribaríem a un bosc...- continuà Harris.
-Això res vol dir- afegí George: -amb qualsevulla camí que seguíssim
ací, ens passaria igual.
La veritat era que un bosc inmens cobria tots els turons.
-...i ens va advertir que en cosa d'una hora i mitja arribaríem al
cim.
-Vet aquí on jo començo a malfiarme- digué George.
-Doncs què hem de fer?
Jo sempre he tingut un secret instint d'orientació. Ho dic sense
vanaglòria, car no es tracta de cap virtut. És simplement un instint
animal, independent de la meva voluntat. Que les coses se'm posin
pel mig (muntanyes, abismes, rius i altres semblants entrebancs), no
és pas culpa meva. El meu instint és com cal: la terra, és la que no
és com cal.
Els vaig fer anar pel camí del mig. Que hi hagués algú sense traça
de seguir gaire llargària en la mateixa direcció, o qui, després de
tres milles de caminar pujant i baixant, anés a parar de cop i volta
a un niu de vespes, en això jo no hi tenia res que veure. Si el camí
del mig hagués dut la direcció que havia de dur, ens hauria menat on
voliem anar, n'estic ben cert.
Amb tot i això, jo hauria continuat fent servir el meu do, per a
descobrir un nou camí, si l'esperit dels altres m'hagués estat
fidel. No sóc un àngel, altrament, i refuso d'esforçar-me en servei
de desagraïts. També dubto si Harris i George m'haurien volgut
seguir, digués el que digués, i per això em vaig rentar les mans de
responsabilitat i Harris ocupà la vacant d'orientador.
-Bé- em digué aquest: -suposo que us deveu trobar satisfet de l'obra
vostra.
-Completament satisfet- vaig afirmar des del munt de pedres en que
m'havia assegut. -Fins ací jo us he conduït amb seguretat, i
seguiria guiant-vos més enllà. Però a tot artista li cal, per a
treballar, l'encoratjament dels altres. Sembla que no sabeu on sou;
però potser sou on voleu ésser. De totes maneres, jo no vull dir res
més de l'assumpte. Podeu anar per allà on us plagui. Jo he acabat
amb vosaltres.
No sé si vaig parlar amb amargor, però no vaig poder estar-me'n. Ni
una amable paraula se m'havia dit durant tot el fastigosíssim camí.
-No ens entengueu malament- digué Harris. -Tant el mateix George com
jo sabem que sense vostra assistència no ens trobariem on som. En
això teniu tota la raó. Però l'instint pot errar. El que proposo és
substituir-lo per la ciència, que mai no erra. Anem a veure: on és
el sol?
-¿No us sembla- digué George -que si retornèssim al mas i lloguèssim
un noi per un marc, per tal que ens guiés, ens estalviariem temps,
tanmateix?
-Això fóra bo per a perdre hores- digué Harris resoltament.
-Deixeu-ho per a mi. He llegit d'aquestes coses i hi he pres
interès. -I, traient el rellotge, començà a donar voltes entorn
d'ell mateix. -És tan senzill com l'abecé- continuá. -S'assenyala el
sol amb la sageta petita, després es divideix el segment entre
aquesta i les dotze, i s'obté el nord.
Llavors passà una estona turmentant-se, i fixà el rellotge.
-Ja el tinc!- va dir. -Aquell és el nord: on es troba el niu de
vespes. Ara doneu-me el mapa.- Li'l donàrem, i ell, seient de cara a
les vespes, començà a examinar-lo.. -Todtmoos d'ací estant, es troba
al sud, pel sud-oest.
-Què voleu dir, d'ací estant?- demanà George.
-Què? D'ací, d'on som ara.
-Però, on som ara?- tornà a preguntar George. Harris restà capficat,
i digué, tot animós:
-Tant se val, on siguem ara. Sigui com sigui, Todtmoos es troba al
sud, pel sud-oest. Anem-hi i no perdem més temps.
-No entenc com feu aquesta deducció- rondinà George aixecant-se i
col·locant-se la motxilla.- però suposo que tant se val. Havem
sortit perquè ens provi a la salut, i tot és igualment bonic.
-Anirem bé- digué Harris amb la seva encoratjadora confiança. -Serem
a Todtmoos abans de les onze: no passeu neguit. I a Todtmoos pendrem
alguna cosa.
Va afegir que li venien ganes de pendre un biftec i una truita.
George, per la seva part, no volia que li vingués gana fins veure
Todtmoos.
Durant una hora caminàrem per sortir un lloc espaiós, des del qual
veiérem el poble per on haviem passat aquell matí. Tenia una
esglèsia estranya, amb una escala per la banda de fora, cosa que mai
havia vist. Jo restí lassat i entristit. Haviem estat caminant de
ferm durant tres hores i mitja, i havíem fet cosa de tres milles,
pel que semblava. Però Harris estava entusiasmat.
-Gràcies a Déu, que ja sabem on som!
-Creia haver-vos sentit a dir que tant vos feia- recordà George.
-I tant me fa, certament. Però no perdem res a estar segurs. Ara
tinc més confiança en mi mateix.
-Què voleu que us digui! No sé si hi guanyarem res...- murmurà
George.
Però em sembla que Harris no va escoltar-lo.
-Ara ens trobem- digué aquest- a l'est del sol, i Todtmoos és al
sud-oest d'aci. És a dir que...
Harris callà de sobte, i després continuà:
-A propòsit: ¿recordeu si vaig dir que assenyalava la línia
divisòria d'aquest segment, al nord o al sud?
-Diguéreu que assenyalava el nord.
-N'esteu segurs?
-Seguríssim- respongué George. -Però no feu retret per als vostres
càlculs. Probablement havieu errat.
Harris reflexioná un xic. Després desplegà el front i digué:
-Això és. Naturalment que és el nord. Deu ésser el nord. Com havia
d'ésser el sud? Ara havem d'anar cap a l'oest. Anem-hi.
Estic conforme amb anar cap a l'oest- digué George. -Qualsevol punt
de la brúixola m'és igual, a mi. Sols em permeto d'assabentar-vos
que en el moment d'ara anem cap a l'est.
-Res d'això. Anem cap a l'oest- insistí Harris.
-Vos dic que anem cap a l'est.
-El que voldria és que restéssiu callant, si us plau; perquè em
confoneu.
-Doncs tant me fa, si us confonc. M'estimo més això que no pas anar
equivocats. I vos dic que anem ben drets cap a l'est.
-Quina ximpleria!- exclamà Harris. -Heu's aquí el sol.
-Sí, sí; ja veig el sol perfectament. Potser és allà on ha d'ésser,
segons vós i la ciència, o potser no. El que sé és que, quan
nosaltres érem al poble, aquest mateix turó, amb aquest munt de
roques, el teníem al nord, i en el moment d'ara anem encarant-lo a
l'est.
-Teniu raó- afirmà Harris. -De cop i volta havia oblidat que havem
donat una virada.
-Doncs jo, de vós, ho tindria ben en compte; car serà cosa, aquesta,
que repetirem més d'un cop.
Esguardàrem a tots indrets, per ací i per allà, i ens dirigírem en
l'altra direcció. Després d'una costa de quaranta minuts, novament
arribàrem a un lloc espaiós, i novament el mateix poble era als
nostres peus. Ara el vèiem al sud nostre.
-És ben extraordinari!- digué Harris.
-No sé pas per què- digué George. -Si hom camina seguit, seguit al
voltant d'un poble, és ben natural que el vegi a estones. Jo estic
molt content de veure'l. Això em prova que no anem perduts del tot.
-Però havia d'ésser a l'altre costat- digué Harris.
-Ja hi serà abans d'una hora, si continuem caminant.
Per la meva part, jo vaig dir ben poca cosa. Em sentia molestat amb
tots dos, però em plaïa de veure que George anava empipant-se amb
Harris. Era absurd l'acudit d'aquest de trobar el camí pel sol.
-Voldria saber- digué Harris, tot capficat, -voldria saber ben de
segur si la línia divisòria assenyala el nord o el sud.
-Ja ho pensaré- digué George. -És una cosa important, aquesta.
-És impossible que sigui el nord, i us diré per què.
-No us cal amoïnar-vos. Estic disposat a creure que no ho és.
-Però haveu dit que era el nord- digué Harris en to de reprotxe.
-Jo no vaig dir res. Jo vaig dir que vos havíeu dit que ho era. No
és igual. Si vos creieu que no, anem per l'altre camí. Almenys
canviarem.
Harris girà els seus càlculs completament al contrari, i ens
internàrem en el bosc. I, un cop més, després de mitja hora de pujar
costes i més costes, tornàrem a veure el mateix poble. S'ha de dir
que èrem una mica més amunt, i aquesta vegada el poble era entre
nosaltres i el sol.
-Em sembla- digué George, mirant el poble -que aquesta és la millor
vista del poble que fins ara hem tingut. Sols resta un altre lloc
des del qual el puguem veure: Després, proposo que baixem i
descansem una mica.
-No puc creure que sigui el mateix poble- digué Harris. -No pot ser
de cap manera.
-Aquesta esglèsia no pot pas equivocar-se- digué George. -Però bé
podrien ésser, les quatre visions que havem tingut, un cas com
aquell de l'estàtua de Praga. Potser les autoritats de per ací han
fet alguns models de dimensions naturals d'aquest poble, i els han
col·locat per la Selva per tal de veure on fa més bonic. Sigui com
sigui, ¿quin camí prenem, ara?
-No ho sé pas, ni res se se'n dona- digué Harris. -Jo he fet tot el
que he sabut. Vós no haveu fet, en canvi, més que rondinar i i
fer-me equivocar.
-Potser que hagi criticat una mica, però cal posar-se al meu lloc.
L'un diu que té un instint especial, i em dirigeix a un niu de
vespes al bell mig del bosc.
-No és culpa meva, que les vespes facin llur niu al mig del bosc-
vaig dir-li jo.
-No dic que sigui culpa vostra. No discuteixo. Simplement estic
relatant els fets exactes. L'altre, que em condueix amunt i avall de
la muntanya sota principis científics, no sap distingir el nord del
sud, i mai no està segur de si ha fet una volta o no. Pel que a mi
es refereix, jo no tinc altres instints que els ordinaris, ni sóc
home de ciència, i el que vaig a fer és el següent: arribar-me a
aquell home que veig allà dalt, i oferir-li tant com valgui la feina
que està fent de tallar alfals (que potser no passarà d'un marc i
mig), per tal que em condueixi a la vista de Todtmoos.
Aquest projecte de George no era gaire original, però de moment ens
va semblar encertat. Per sort nostra havíem caminat una distància
curta des del punt on començarem a anar perduts, i s'esdevingué que,
ajudats pel cavaller de la falç, retrobàrem el camí i arribàrem a
Todtmoos quatre hores després del que havíem calculat, i amb tanta
gana que, per a calmar-la, necessitàrem quaranta cinc minuts de
treball ferm i silenciós.
De Todtmoos intentàrem anar caminant fins al Rin; però, recordant
els esforços del matí, acordàrem caminar... a cavall: talment allò
que és dit pels francesos _passejar en cotxe_. Llogàrem un vehicle
d'aspecte pintoresc, arrossegat per un cavall que podria anomenar de
_cos de barril_, però encara com un contrast amb el cotxer; car,
comparat amb aquest, semblava una arengada. A Alemanya tot vehicle
está disposat per enganxar-hi dos cavalls, però ordinàriament no
n'hi va més que un. Això dóna als cotxes un aspecte estrany, que se
serva així per servar una cosa pròpia. La idea que es persegueix és
fer entendre que hom porta de consuetud dos cavalls, però dóna la
casualitat d'haver distret l'altre.
El cotxer alemany no és el que podriem anomenar un fuet de primera.
Acostuma a fer les coses més bé quan dorm. Aleshores és inofensiu,
almenys; i com que el cavall generalment és intel·ligent i
experimentat, l'anar així és bastant segur. Si a Alemanya poguessin
ensenyar el cavall a replegar el preu del viatge en acabar-lo,
llavors no caldria en absolut el cotxer. Fóra un aventatge per al
passatger; car, en ésser despert el cotxer i no donar fuetades en
l'aire, s'ocupa invariablement a fer o desfer bullits. Recordo una
vegada que baixava en cotxe una rampa aguda de la Selva Negra amb
dues senyores; un d'aquests camins que semblen cargolar-se com un
tirabuixó per una muntanya. La costa s'aixecava en un angle de 75
graus per la banda de fora, i queia a l'altra part en igual
inclinació. Marxàvem bastant bé; vèiem complaguts que el cotxer duia
closos els ulls. De cop i volta, quelcom (potser el mal somni d'un
païr dificultós) va despertar-lo. Agafà els ramals, i, amb un
moviment ràpid, tirà cap a l'abisme, llançant fora del camí el pobre
cavall, que anava d'aquell costat, i deixant-lo penjat al cotxe. El
nostre home no semblava sorprès ni enutjat poc ni molt. Es veia
també que els animals es prenien la situació com una cosa a que
estaven acostumats. Nosaltres baixàrem, i el cotxer també. Aquest va
treure de sota el seient un ganivet reservat expressament, i tallà
el corretjam amb força traça. Un cop deslliurat així el cavall, anà
rodolant i rodolant fins a raure al camí per la part baixa, a uns 50
peus. Allí s'aixecà novament i romangué esperant-nos. Nosaltres
tornàrem a muntar al cotxe, i, amb l'altre cavall, continuàrem el
camí de baixada fins a assolir el caigut. Allí, el cotxer, amb
l'ajut d'uns cordills, enganxà de nou el cavall, i reprenguérem la
cursa.
El que més va estranyar-me fou l'evident costum que tant el cotxer
com el cavall tenien d'aquell mètode de baixar la muntanya. Potser
pensaven que així fèiem el camí més aviat. No m'hauria sorprès gaire
si el cotxer ens hagués proposat d'anar també nosaltres rodolant amb
cavalls i cotxe fins al capdavall de la muntanya.
Una altra particularitat del cotxer alemany és que mai no usa els
ramals per detenir els cavalls o aupar-los; mai no regula la marxa
pel pas del cavall, sinó per l'ús del fre. En voler una marxa de
vuit milles per hora, deixa caure una mica el fre fins a només
rascar la roda, produint un soroll seguit com el d'esmolar una
espasa; i, per a una marxa de quatre milles, el referma més, i es
viatja amb un acompanyament de gemecs i de crits que donen idea d'un
concert de porcs agonitzants. En desitjar aturar-se, tanca el fre
completament. Si el fre és de bona mena, calcula que pot aturar son
cotxe, a menys que son cavall no sigui ultra poderós, en una meitat
de sa llargària. Ni el cotxer alemany ni el cavall alemany sospiten
que hi hagi altre mètode d'aturar el cotxe. El cavall continua
tirant amb tota sa força fins que es veu impossibilitat de moure's
una polzada més enllà. Llavors descansa. Els cavalls d'altres països
estan disposats a aturar-se en fer-los un crit. He conegut cavalls
satisfets d'anar a pas de combregar; però el cavall alemany sembla
nascut per a una sola velocitat, i no li és possible de sortir-se'n.
Parlo literalment, la veritat nua, en dir que he vist un cotxer
alemany amb els ramals deixats anar sobre el davant del pescant,
cargolant el fre amb ambdues mans, espaordit pel perill d'un
atropellament.
* * *
A Waldshut, una d'aquestes petites ciutats del segle XVI per les
quals passa el Rin al principi de sa cursa, varem trobar-nos amb ço
que tan excessivament conegut és per tot arreu del continent; el
turista británic sorprès i agreujat en veure com és desconeguda a
l'estranger la sotilesa de la llengua anglesa.
En entrar a l'estació, parlava un anglès bastant correcte, malgrat
un xic d'accentuació _somerstshire_, explicant a un mosso d'estació
per tercera vegada, segons va dir-nos, el fet senzillíssim que,
encara que duia un bitllet per Donaueschingen i desitjava d'anar-hi
per veure el naixement del Danubi (que no és allí, per més que
diguin), volia que li enviessin sa bicicleta a Engen i el seu
equipatge a Constança perquè l'hi esperessin. Estava acalorat i
rabiós per l'esforç que havia fet explicant-se. El mosso d'estació,
d'edat jovenívola, semblava, de moment, vell i decaigut. Jo vaig
oferir els meus serveis, però aviat em sabé greu d'haver-ho fet, i
més greu va saber al qui no parlava. Totes tres direccions eren
complicades i calen canvis i recanvis. No hi havia temps per a una
explicació calmosa, car el tren nostre sortia tot seguit. El viatger
rondinava cosa de no dir; sempre s'embolicava a cada aclaració, i el
mosso només desitjava acabar l'assumpte per poder alenar a plaer.
Deu minuts després, tot pensant, al vagó, sobre l'assumpte, vaig
adonar-me que havia convingut amb el mosso que fóra millor enviar la
bicicleta per Immendingen i que la facturés així; però havia oblidat
de donar les instruccions perquè sortís d'allí. Si jo fos home de
tornar gaire sobre les coses, a hores d'ara estaria turmentant-me
considerant que la bicicleta ha d'ésser encara a Immendingen; però
sóc d'opinió que és bona filosofia fer per manera de veure les coses
per llur part favorable. Penso que el mosso d'estació devia esmenar
la meva omissió, o potser que devia anar a parar a mans del meu
paisà en temps oportú. Quant al seu equipatge, vàrem enviar-lo a
Radolfzell; però tinc el consol de recordar que anava retolat a
Constança, i potser els empleats de Radolfzell l'havien enviat ací
en trobar que allà ningú no el reclamava.
Tot el que precedeíx és a part de l'ensenyança que vull treure de
l'incident. El veritable quid de la situació era la indignació de
l'anglès en veure que el mosso de l'estació alemanya no comprenia la
llengua nostra. Al moment que va parlar amb nosaltres expressà la
seva indignació amb paraules un xic fortes.
-Moltes gràcíes- em va dir. -És bastant senzill. Vull anar a
Donaueschingen en tren. De Donaueschingen vaig a Geisengen tot
caminant. A Geisengen pendré el tren per a Ensen i d'Ensen aniré en
bicicleta fins a Constança. El que no vull és portar amb mi
l'equipatge; vull trobar-lo a Constança en arribar. He tractat
d'explicar-ho a aquest ximplet fa deu minuts, però no li ho puc
ficar al cap.
-És una dissort- vaig dir-li. -La major part d'aquests empleats
alemanys no coneixen més llengua que la llur.
-Li ho he explicat amb la guia de ferrocarril, a la mà i fent tota
mena de mímica; però no li entra al cervell.
-Sembla mentida! La cosa s'explica ella sola.
Harris s'havia empipat amb aquest home. Desitjava reprovar-li la
seva bogeria de viatjar per indrets poc freqüentats d'un país i
volent realitzar complicades combinacions de trens sense saber una
paraula de la llengua del país. Però jo vaig aturar els impulsos de
Harris fent-li veure la gran tasca que duia a terme malgrat sa
inconsciència.
Shakespeare i Milton han fet llur paper per propagar la llengua
anglesa entre la resta del món. Newton i Darwin han fet esdevenir
llur llengua quelcom necessari entre els pensadors i homes cultes de
l'estranger. Dickens i Ouidea (la gent que pensa que el món literari
és limitat pels prejudicis del carrer New Grub es sorprendria de la
posició assolida a l'estranger per aquest mofeta casolà) han ajudat
més encara a popularitzar-la. Però l'home que ha difós el
coneixement de la llengua anglesa des del cap de Sant Vicens als
Monts Urals és l'anglès, que, incapaç d'apendre ni una paraula de
cap altre idioma, o no volent apendre-la, viatja cartera en mà per
tots els recons del continent.
Un hom pot escandalitzar-se de la seva ignorància, enutjar-se de la
seva estupidesa, empipar-se de sa pretensió; però el fet pràctic
s'esdevé. És ell qui anglesitza Europa. Per ell el pagès suís viatja
sobre la neu, les nits d'hivern, per assistir a la lliçó d'anglès,
que es dóna a cada poble; per ell el cotxer i el policia, i la
cambrera i la bugadera, fullegen la gramàtica anglesa o manuals de
conversació anglesos; per ell el botiguer estranger i el comerciant
envien llurs fills i filles, a milers, perquè estudiïn a les ciutats
angleses; és per ell que a tots els hotels i restaurants estrangers
posen als anuncis: «Inútil presentar-se sense saber-l'anglès
correctament.»
Si les races que parlen anglés es proposessin de parlar a més un
altre idioma, el meravellós progrés de la llengua anglesa arreu del
món, finiria de cop i volta. L'home de parla anglesa fa sonar l'or
en sa butxaca al mig dels estrangers, i diu: -Aquí hi ha la paga per
als que sàpiguen parlar anglès.
És el gran educador. Nosaltres podem fer-li retrets, però en
realitat hauríem de treure'ns el capell quan passa. És el missioner
de la llengua anglesa.