Cap pare auster no va muntat, recelós, seguint-los; no porten al
costat cap tia que els vigili; cap endiablat germanet no treu el cap
a una cantonada per atalaiar-los. Mai no hi ha entrebancs. I més
d'un cop m'han fet exclamar: -Senyor, senyor! ¿per què no existirien
les «millors de la Gran Bretanya» o els «Camberwell Eureka», per
llogar, essent jo jove?
De vegades el «Camberwell Eureka» o «la millor de la Gran Bretanya»
és arrambada contra una porta: problablement es troba afadigada. Ha
estat treballant rudament tota la tarda portant la parella de joves.
Com que aquests tenen bon cor, han baixat perquè descansi. Ells són
asseguts sobre l'herba, sota l'ombra de gracioses branques. L'herba
és alta i eixuta. Un rierol corre a llurs peus. Tot és pau i
descans.
Aquesta és sempre la idea que el dibuixant de cartells de bicicletes
desenrotlla perquè hom imagini... descans i pau.
Però no parlo amb certitud en dir que cap ciclista de cartell mai no
treballa. Ara que hi penso, recordo haver vist cartells representant
ciclistes treballant durament, fins a exhaurir-se en l'esforç.
Aquests són magres i unes feres per al treball. El suor els cau a
doll del front. Un hom pensa que, si resta una rampa més enllà del
cartell, o cauen de la bicicleta o expiren en la feina. Però això
s'esdevé per motiu de llur mateixa bogeria. Si anessin amb
bicicletes «Putney Popular» o «Batterset Bounden» (talment com fa
l'altre del centre, home de seny), aleshores estalviarien aquest
treball innecessari. Tot el que haurien de fer és pendre el posat
d'home feliç: potser, a tot fer, empènyer el pedal un xic cap enrera
quan la màquina, amb sa jovenívola lleugeresa, perd el cap un
instant i corre massa ràpidament.
Tu, jove afadigat, que seus en una pedra mil·lenària, massa afadigat
per a adonar-te de la ferma pluja que t'entra fins als ossos; tu,
donzella fastiguejada, amb els cabells caiguts i humits, neguitosa
per l'hora, que desitjaries dir renecs i no saps com dir-los; tu,
home gras i calb, que t'esvaneixes visiblement, mentre alenes
treballosament i rondines per l'interminable camí; tu, enrogida i
lassada matrona, que condueixes penosament la lenta roda que no vol
anar... ¿per què no pensàreu a comprar «la millor de la Gran
Bretanya» o una «Camberwell Eureka»? ¿Per què aquestes bicicletes de
tan inferior classe són les més populars en el país?
¿Succeeix, amb les bicicletes, ço que s'esdevé amb tota cosa: que
hom no capeix el bo que diuen els anuncis?
*.* *
El que a Alemanya mai no deixa d'encisar-me és el gos. A Anglaterra
hom arriba a fastiguejar-se de les antigues races de gossos a força
de conèixer-les: el mastí, el de _plum-pudding_, el terrier (negre,
blanc o de pèl aspre, segons els casos, però sempre amb ganes de
barallar-se), el collie, el bull-dog... mai res de nou.
A Alemanya n'hi ha gran varietat. Hom es troba amb gossos que mai no
ha vist ni per semblança; que, fins que els sentim lladrar no sabem
del cert que siguin gossos. És cosa ben interessant.
George aturà un gos a Sigmaringen i ens cridà l'atenció. Jo vaig dir
que potser fóra un encreuament de bacallà i gos d'aigua. No em
plauria si era altra cosa que fill de gos d'aigua i bacallà. Harris
procurà de retratar-lo, però la bèstia es posà a córrer i va
amagar-se sota unes brolles.
Jo no comprenc la idea que porten els alemanys amb la barreja de
races de gossos. Avui per avui és un secret. George diu que cerquen
un grif i són bastants els que s'ho pensen. Realment en un o dos
casos que he topat, diria que han assolit l'èxit en això. Però estic
abocat a creure que eren simples casualitats. L'alemany és home
pràctic, i no encerto jo l'objecte que pugui tenir un grif.
Si el que es vol és una cosa ben estranya, ¿no té, per ventura el
_dachshund_? ¿Per què demanar més? Altrament, un grif fóra un
inconvenient, en una casa. Tots anirien trepitjant-li la cua seguit
seguit. Penso que ço que els alemanys volen assoiir és una sirena,
per ensinistrar-la a caçar peixos.
L'Alemany no vol passar per la inactivitat de ningú. Es complau a
veure com treballen els seus gossos, i els gossos alemanys amen el
treball. Això és indubtable. La vida dels gossos anglesos deu ésser
ben insuportable, per aquells. Cal imaginar un ésser fort, actiu i
intel·ligent, de temperament enèrgic i excepcional, condemnat a
passar les vint-i-quatre hores del dia a no fer res: ¿com podria
complaure'l? Res d'estrany, doncs, que es trobi incomprès i desitgi
l'inversemblant i es fiqui en avalots i bullangues.
D'altre costat, el gos alemany té moltes coses en què ocupar la seva
intel·ligència. Sempre té feina i fa son paper important. Mireu-lo
anant enganxat al carret de la llet: cap sagristà es sentiria més
complagut al moment de passar la plata entre els feligresos.
Realment, no és treball, el que fa: l'home l'empeny i ell lladra. És
la idea de la divisió del treball. El que ell es diu a si mateix és:
-El vell no pot lladrar, però pot empènyer: ja em va bé.
L'interès i l'orgull que pren en l'assumpte és bonic d'observar. Un
altre gos que passa, potser li fa alguna burlesca consideració sobre
la qualitat de la llet que condueix. Ell s'atura, de cop i volta,
sense cura del tràfec.
-Dispensi: què ha dit, vostè de la llet?
-Res, no he dit, de la llet- respon l'altre gos amb gest de gentil
innocència. -He dit, només, que feia un bon dia, i he demanat el
preu del midó.
-Vol dir que demanava el preu del midó: oi? ¿Li plauria de saber-ho?
-Sí, si és servit. No sé per què he pensat que m'ho podria dir.
-I sí, que puc dir-li-ho. Val...
-Apa, anem-hi!- interromp l'amo, afadigat, sufocat de calor i amb
desig d'acabar la volta.
-Sí, sí; però... voto a!... ¿No ha sentit el que ha dit, aquest,
sobre la nostra llet?
-Ah! No en facis cas. Hi ha un tramvia que ve per la cantonada i ens
trepitjaria.
-Sí, que en vull fer cas. Tinc el meu orgull. Aquest ha demanat el
preu del midó, i ara ho sabrà. Val vint vegades més...
-Ep, que vas a llençar-ho tot!- diu el vell patèticament, lluitant
amb ses poques forces per contenir-lo. -Ai, ai! Així t'hagués deixat
a casa!
El tramvia li ve a sobre. Un cotxer els avisa a crits. Un altre gos,
enorme, esperant ficar basa en la questió, tot arrossegant un carret
de pa i seguit d'un vailet que li fa crits, s'ha aturat a l'altra
part del carrer. Es forma un grupet de gent, i un policia acut
precipitadament a l'escena.
-Val...- diu el gos de la llet -val vint vegades el que tu vals
abans no acabi jo amb tu.
-Vols dir?- exclama l'altre.
-Sí, sí, nét de gos d'aigua francès, menja cols!...
-Mare de Déu! ¡Ja deia jo que ho llençaria tot!- diu el lleter. -Ja
t'ho deia jo!
Però ell està massa ocupat per a fer-ne cas. Cinc minuts després, en
retornar el tràfic a son moviment, en haver replegat el vailet del
pa sos llonguets plens de fang i haver marxat el policia amb els
noms i domicilis de tots els que troba en el grup, aleshores el
nostre gos gira el cap i mira enrera.
-Sembla que ha caigut alguna cosa- diu en to indiferent. Després,
sacsejant-se tot ell amb tranquilitat, afegeix, triomfant: -Però em
sembla que li he fet saber el preu del midó. Penso que no tornarà a
ficar-se amb nosaltres.
-Déu ho faci!- diu el vell contemplant tristament la llet vessada.
Aquest gos treballador, però, té el seu esport predilecte: esperar,
al capdamunt d'un carrer en davallada, un altre gos, per començar
aleshores una carrera vertiginosa. El paper de l'altre gos, en cas
semblant, és córrer darrera replegant els articles escampats: pans,
cols o camises, així que van caient. En arribar al final del carrer
s'atura i espera el seu amic.
-Ha estat una bona cursa: oi?- diu amb un pam de llengua fora i
mentre son amo arriba carregat fins dalt del cap amb el que sembrava
son gos. -Em sembla que hauria guanyat si no hagués estat per aquell
estúpid noiet que se m'ha posat al davant en girar la cantonada. Ho
has vist? El mala pell! I què fa, que crida tant i avalota així?
Potser perquè l'he empaitat, llançat a terra i li he passat per
sobre? Doncs que s'hagués apartat a una vora. És una poca solta això
de deixar les criatures al carrer perquè un hi ensopegui. I ara?
totes aquestes coses havien caigut? Això és que no les devien
col·locar bé. Calia que t'haguessis preocupat de fer-ho millor.
Potser no creies que jo fos capaç de baixar el carrer a vint milles
per hora. Pensaves que hauria deixat passar pel meu costat el gos
dels Schneider sense fer un _tour de force_? Sí, sí, hom mai s'ho
pensa tot. ¿Estàs ben segur d'haver replegat totes les coses?
N'estàs ben segur? Jo, al teu lloc, no, que no n'estaria. Jo
tornaria enrera per assabentar-me'n. Vols dir que et trobes
afadigat? Doncs així no em facis retret si es perd quelcom: vet-ho
aquí.
És un gos de tan bona llei! Està tan completament segur que la volta
que els correspon és la segona cantonada a la dreta, que res no el
convenceria que fos la terça. Està igualment segur que té temps de
creuar el carrer amb traça, i no creuria el contrari fins a veure
son carret fet a bocins. Aleshores, ell, prou es plany de debò; però
¿què hi hem de fer? Com que, generalment, ell té l'alçada i la força
d'un vedellet, i el seu amo és un vell o vella de poca empenta o un
noi petit, el gos fa sempre la seva. El major càstig que se li
podria imposar fóra deixar-lo a casa i portar el carret son amo.
Però l'alemany té massa bon cor, per a castigar-lo sovint.
És imposible de creure que ell sigui enganxat al carro per altra
cosa que el propi gaudi. Estic segur que el pagès alemany estableix
el carret perquè això agrada al seu gos. En altres països (Bèlgica,
Holanda, França...) he vist aquesta mena de gossos maltractats i
obligats excessivament al treball. Però, a Alemanya mai de la vida.
Insultar les bèsties, prou que es fa, a Alemanya. He vist un
alemany, davant el seu cavall, dient-li tots els insults que tenia a
mà. El cavall no va amoïnar-se gaire, per això. N'he vist un altre,
cansat de dir grolleries a la seva bèstia, cridar la seva dona
perquè l'ajudés en la tasca. La dona es va empipar d'allò més, i
cada un a un costat del pobre cavall, començaren a posar-lo verd a
força d'insults. Li insultaren la mare i el pare; es ficaren amb la
seva figura i apariència, amb el seu cervell, amb el seu sentit
moral i les seves dots i capacitats de cavall. La bèstia resistí la
ruixada amb una paciència de no dir. Després va fer el que millor
podia aleshores: serenament, començà a caminar a passes reposades.
La dona tornà als seus quefers, i l'home seguí carrer avall sense
deixar de boca la bèstia.
Cap poble tan bondadós com el poble alemany. La crueltat amb les
criatures o les bèsties és cosa inconeguda en el país. El fuet, per
a ells, esdevé sols un instrument musical. La fuetada, hom l'escolta
del matí a la nit; però, un cotxer italià que en els carrers de
Dresde va usar el fuet per colpejar el cavall, va ésser quasi linxat
pel públic indignat. Alemanya és l'únic pais d'Europa on el viatger
pot muntar a un cotxe de lloguer confiat que son servicial amic que
va entre barres no serà obligat a treballar escandalosament ni
maltractat de fet.