Baden-Baden des del punt de vista del visitant. -La bellesa del matí
com es capeix des del vespre anterior. -La distància amidada amb el
compàs. -La distància amidada amb les cames. -George en comptes amb
sa consciència. -Una màquina peresosa. -Muntar en bicicleta segons
el cartell. La seva facilitat. -El ciclista de cartell: son vestit,
son mètode. -El grif com una joguina domèstica. -Un gos amb dignitat
pròpia. -El cavall insultat.
Des de Baden, sobre el qual sols cal dir que és lloc de gaudis,
semblant als altres de la seva categoria, començàrem a anar d'allò
més en bicicleta.
Vàrem projectar una excursió de deu dies, amb la qual contemplaríem
la Selva Negra, incloent el _Donau-Thal_, que, a vint milles des de
Tuttlingen a Sigmarigen, és potser la vall més formosa d'Alemanya.
El Danubi passa per aquest lloc, serpentejant son estret camí entre
pobles pintorescos i característics i antics monestirs mig ocults
per l'herbatge, (on encara hi ha el frare descalç i descobert, amb
el cordill cenyit als lloms, i el pastor que, gaiato en mà, cuida
les ovelles escampades per les vores dels turons); entre boscos
rocosos; entre clars munts de pedres coronades per un enrunat
castell, o una església, o una fortalesa; amb un misteriós reflex de
les llunyanes muntanyes dels Vosgues, on la meitat dels naturals
resten fastiguejats si hom els parla francès, i l'altra meitat es
sent insultada si hom els parla alemany, i tots plegats s'indignen
en oir el més breu so d'anglès: una situació veritablement difícil
per al foraster.
No vàrem poder realitzar totalment el nostre projecte. Sempre
l'acció resta endarrerida per la intenció humana. És cosa fàcil el
dir i el creure, a les tres de la tarda: -Ens llevarem a les cinc,
ens desdejunarem lleugerament al cap de mitja hora, i començarem la
marxa a les sis.
-Haurem fet un bon camí abans no comenci la calor del dia- diu un
altre.
-En aquesta època, de l'any, la matinada és la més agradosa part del
dia. No us sembla?- diu un tercer.
-Segurament.
-Tan agradosa, tan fresca!...
-La mitja llum és exquisida.
El primer matí tot va bé. La colla es reuneix a dos quarts de sis.
Tots hi són silenciosos, un xic rondinant, abocats a murmurar pel
menjar i quasi per cada cosa. L'atmosfera és carregada de la
condensada irritabilitat que cerca com desfogar-se. A la nit, la veu
temptadora diu:
-Em sembla que llevar-nos a dos quarts de set en punt ja fóra bona
hora.
La veu de la virtut protesta dèbilment, i diu:
-Això fóra tant com trencar la nostra resolució.
La temptació respon:
-Les resolucions han estat fetes per a l'home, i no pas l'home per a
les resolucions.- El dimoni pot fer retrets per reforçar sos
arguments amb les mateixes escriptures. -A més, això és molestar tot
l'hotel. Cal pensar en els pobres criats.
La veu de la virtut continua, però més feble cada cop:
-Però si tothom es lleva de bon matí, en aquests llocs!
-No s'hi llevarien, si no s'hi veiessin obligats, els pobres.
Acordem que el desdejuni sigui a dos quarts de set en punt, i així
no farem nosa a ningú.
Així, disfressat el mal amb arguments de bondat, hom jeu i dorm fins
a les sis, donant a sa consciència l'explicació (que no és creguda
per aquella) que hom fa el que fa per generosa consideració als
altres. Jo sé el que és allargar aquesta consideració fins a les
set.
De la mateixa manera, la distància amidada amb un compàs no és
exactament igual que quan s'amida anb les cames.
-Deu milles per hora, durant set hores, fan setanta milles. Una bona
diada.
-Hi ha turons bastant pesats de pujar.
-Però es guanya després en baixar. Diguem vuit milles per hora i
posem-n'hi seixanta en total. _Gott in Himmel!_ Si no hem de fer
vuit milles per hora tant se val que anem en un cotxet d'invàlids.
Mirant-ho en el mapa, sembla impossible que es pugui fer menys.
Però, a les quatre de la tarda, la veu del deure us fa pensar:
-És cosa de seguir avant.
-No cal cuitar tant; no avalotis. ¡Fixa't quin bell panorama, d'ací
estant!
-Molt bonic. No oblidis que som a vint-i-cinc milles de Saint
Blasien.
-Quantes?
-Vint-i-cinc, o potser més.
-¿Vols dir, que sols havem caminat trenta cinc milles?
-Ni una més.
-Ximpleria! No hi crec, en el mapa vostre. No fóra possible. Havem
estat caminant de ferm des de bon principi.
-No és pas així. De primer, no varem sortir fins a les vuit.
-A tres quarts de vuit.
-Està bé, a tres quarts de vuit. I a cada mitja dotzena de milles
ens havem aturat.
-Ens havem aturat sols per fruir les vistes. No val la pena, de
venir a veure un país i després no veure'l.
-...I, a més, hem hagut d'arrossegar les màquines en algunes costes
molt violentes.
-...I, a més, ha estat un dia extraordinàriament xafogós.
-Bé, no oblidem que Saint Blasien és encara a vint-i-cinc milles.
Heu's aquí tot.
-Resten gaires pujades?
-Dues, n'hi ha.
-Em semblava haver-vos sentit dir que fins a Saint Blasien tot anava
de baixada.
-Això és a les deu milles darreres, en som a vint-i-cinc milles, de
Saint Blasien.
-No hi ha cap vila, pel mig? ¿Què pot ésser, allò que es veu més
amunt del llac?
-No és Saint Blasien ni cap vila propera. Començar aquestes
observacions vol dir un perill...
-És un perill, afadigar-se massa, Cal ésser sempre moderat: Segons
el mapa, aquell lloc, Titisee, és molt bonic i agradós. Em sembla
que per allí deu córrer bon ventet.
-Potser sí. Però vau ésser vosaltres, els que donàreu la idea
d'anar-hi, a Saint Blasien.
-Creieu que no tinc gaire interès a anar-hi. Un lloc, al capdavall,
petit i trist. Aquest Titisee és, ben segur, molt més bonic.
-És molt a prop: oi?
-Cinc milles.
Chor general:
-Anem-hi, a Titisee!
George va fer el descobriment de la diferència entre la teoria i la
pràctica el mateix primer dia de les nostres excursions. Digué:
-Jo creia que el programa era de pujar les costes en tren i
baixar-les en bicicleta.- Aleshores ell anava a la bicicleta, una
mica endarrerit, i Harris i jo al tàndem.
-Així ho fem quasi sempre- respongué Harris, -Però els trens no
pugen totes les costes de la Selva Negra.
-Ja m'ho recelava, jo- rondinà George. I tots emmudírem.
-Altrament- digué després Harris (que de bon segur ho havia meditat
bé), -no hem pas de desitjar que tot sigui baixada. La cosa no seria
completa. Cal un xic de dolent, entre el que és bo.
De nou es féu el silenci, i altra vegada el trencà George:
-No us esforceu massa, per mi.
-Què voleu dir?- li preguntà.
-Vull dir que on hi hagi un tren que pugi les costes no refuseu de
pendre'l per temença d'ofendre'm. Per la meva part, encara que fos
no fer les coses completes, hi estic disposat, a pujar aquestes
muntanyes en tren. Ja me les entendré amb la meva consciència. Ja fa
una setmana que m'estic llevant a les set cada dia, i em sembla que
això em dóna algun dret. No us amoïneu massa, per mi.
Li vàrem prometre de tenir-ho en compte, i esdevinguérem silenciosos
de nou fins a l'altra frase de George:
-Quina bicicleta vau dir que era, aquesta?
-No recordo ben bé la fàbrica.- respongué Harris; -però tant se val.
-Vols dir?
-Prou. Però, per què ho pregunteu? ¿Què us passa?
-Que no és el que diu l'anunci.
-Quin anunci?- preguntà Harris.
-L'anunci d'aquesta particular marca de bicicletes- digué George.
-En vaig veure un, exposat al carrer Sloane, un parell de dies abans
de sortir. Un home muntava aquesta marca de màquines; un home que
duia a la mà una bandera. Es veia clarament que no feia cap mena de
esforç: estava assegut senzillament, i, sense més ni més, corria que
volava. La bicicleta anava sola, i anava d'allò més bé. Aquesta
màquina vostra deixa que un hom ho faci tot. És una mala bèstia
malfeinera. Si hom no l'empeny, ella, per si, no es belluga. Jo, de
vós, reclamaria.
Si hom ho pensa, cal dir que poques bicicletes són el que diuen
llurs anuncis. Tan sols en un anunci recordo haver vist demostrant
esforç el que la muntava: bé és veritat que era perseguit per un
bou. En el cas concret, l'objecte de l'artista és de convèncer el
neòfit que dubta, que l'esport d'anar en bicicleta consisteix a
seure sobre una luxosa selleta i ésser dirigit cap on es vulgui per
invisibles i celestials poders.
Per regla general, en els cartells, el ciclista acostuma ésser una
dama, i hom imagina que per al perfecte descans del cos, juntament
amb l'absoluta despreocupació mental, res no val el dormitar sobre
les aigües d'un llac, comparat amb l'anar en bicicleta pel més
accidentat camí. Cap viatge meravellós sobre un núvol d'estiu no
faria les coses amb més facilitat que la dama de la bicicleta,
segons el cartell. El seu vestit de muntar, en temps d'estiu, és
ideal. És ben possible que la bona mestressa de sa casa, acostumada
a les antigues habituds, no la volgués admetre a dinar vestida així,
i que policies de caràcter mesquí tractessin d'assegurar-la
embolcallant-la amb un cobertor abans de denunciar-la.
Però ella no se'n preocupa gens ni mica. Amunt i avall, per entre el
més gran tràfic, sobre camins que entrebancarien una piçonadora,
ella passa com una visió de suggestiva bellesa. El seu cartell
oneja; sa figura sembla la d'una sílfide, col·locada airosament,
l'un peu sobre la selleta i l'altre descansant lleugerament sobre el
fanal. De vegades s'avé a seure: llavors posa els peus en els
ressalts de la màquina, encén una cigarreta i fa flamejar sobre el
cap una llanterna xinesa.
Excepcionalment és un home qui munta la màquina; però aquest no és
un acròbata tan perfecte com la dama. Tot el que arriba a fer són
equilibris, com l'anar de peu dret sobre el seient i flamejar
banderetes, o beure cervesa mentre corre. Hom suposa que ha d'ocupar
la seva imaginació en qui sap què: seure tranquilament a la màquina
una hora i una altra hora sense res a fer ni res a pensar fóra cosa
per a fastiguejar qualsevol home de temperament actiu; i és per això
que el veiem aixecar-se sobre els pedals, en arribar al bell cim
d'un turó, per enraonar al sol o declamar versos al paisatge que el
rodeja.
Qualques vegades el cartell pinta una parella de ciclistes, i hom
capeix amb justesa fins a quin punt és superior, per a dir amoretes,
la moderna bicicleta sobre l'antic salonet o l'abusada porta del
jardí. Ell i ella munten llurs bicicletes, tenint bona cura que
sigui de la marca anunciadora; després, un i altra no tenen altra
cosa a pensar que el dolç diàleg de l'eterna història, pels carrers
ombrívols, per ciutats de gran moviment els dies de mercat, deixant
anar les rodes de la «Bermondsey Company's, la millor de la Gran
Bretanya», o la «Camberwell Company's Eureka, sense juntura». No els
cal fer anar pedals; tampoc els cal menar en cap direcció. Mirar-se
l'un a l'altre, i saber l'hora per tornar a casa, és tot el que els
pertoca. Mentre Edwin s'inclina per dir a Angelina paraules a cau
d'orella, i ella gira el rostre a l'horitzó per amagar-li la
vermellor de ses galtes, les màgiques bicicletes segueixen llur
fàcil cursa.