Harris contravé la llei. -L'home servicial. Els perills dels seus
serveis. -George comença un seguit de delictes. -Aquells per als
quals l'Alemanya arribarà com un regal i una benedicció. -El
bullangós anglés. Els seus desenganys. -El bullangós alemany. Els
seus excepcionals aventatges. -El que un hom no pot fer amb les
robes del seu llit. -Un gaudi amb poques despeses -El gos alemany.
La seva bona educació. -El dolent comportament d'un escarabat. -Un
poble que marxa pel camí que ha de marxar. -El noi alemany. El seu
amor a la legalitat. -De com es pot deambular amb un
cotxet-bressol. -L'estudiant alemany. Les seves entremaliadures
mesurades.
Tots tres ens arreplegàrem per un mitjà o altre, entre Nuremberg i
la Selva Negra, per embolicar-nos de debò. Harris se'ns avançà, a
Stuttgart, insultant un oficial.
Stuttgart és una ciutat encisadora, neta i brillant, com una petita
Dresde. Té la doble atracció de sortir al pas amb el que conté digne
de veure's: un museu de mitjanes proporcions, un petit museu
d'antiguitats i mig palau. Ara ja és tot vist, i un hom es troba en
disposició d'esbargir-se.
Harris no sabia que era a un oficial, que insultava. El va pendre
per un bomber (talment ho semblava), i va dir-li _dummer Esel_. A
Alemanya no és permès dir a un oficial _ase estúpid_. Però aquest
home particular ho era sens dubte. El que passà fou que Harris, al
Stadgarten, desitjós de sortir-ne i veient davant seu una porta
oberta, sortí al carrer saltant un cordó de filferro. Harris sosté
que no el va veure, però segurament que, penjat del filferro, hi
havia l'avís «Durchgang Verboten». L'home, que era prop de la porta,
detingué Harris, fent-li veure l'avís. Harris li donà les gràcies i
seguí avant. L'home li anà darrera, i va explicar-li que allò volia
dir que el pas no era permès. Calia, per a deixar les coses bé, que
Harris tornés a saltar el filferro i entrés de nou al jardí. Harris,
aleshores, digué a l'oficial que l'avís prohibía el pas, i, per
tant, passant de nou, contravindria la llei altra vegada. L'home ho
va ben compendre; i, perquè Harris no tingués inconvenient, li digué
que havia de tornar a entrar al jardí per l'entrada pròpia, que era
en girar la cantonada, i després sortir per aquesta mateixa porta.
Fou llavors que Harris li digué _ase estúpid..._; cosa que ens
endarrerí un dia el nostre viatge i costà 40 marcs a Harris.
Jo vaig tenir la meva a Carlsruhe furtant una bicicleta. No era pas
el meu intent. Simplement tractava de fer una bona obra. El tren es
trobava a punt de marxar, quan vaig adonar-me que la bicicleta de
Harris, segons creia, era al furgó. No hi havia ningú a prop per a
ajudar-me, i vaig saltar al furgó agafant-la amb el temps just.
Arrossegant-la triomfalment per l'andèn, vaig topar amb la veritable
bicicleta de Harris arrambada a un mur darrera uns càntirs de llet.
La bicicleta que jo havia pres era, doncs, d'algú altre.
La situació esdevingué difícil. A Anglaterra hauria anat al cap
d'estació i li hauria explicat la meva errada; però a Alemanya no es
satisfan que un hom expliqui una petita questió semblant: el porten
amunt i avall, i cal que ho expliqui a mitja dotzena de persones; i
si succeeix que una d'aquestes no és a prop, o no té, de moment,
temps per a escoltar un hom, tenen el costum de retenir-lo per tal
que l'altre dia recomenci l'explicació.
Jo vaig pensar, solament, deixar la bicicleta fora de la vista, i
més tard, sense moure soroll ni mostrar-me massa, fer una petita
correguda. Vaig trobar un cobert de fusta que em semblà precisament
el que em feia falta; i, en estar ficant-hi la bicicleta, un oficial
del ferrocarril, de gorra vermella, amb posat de mariscal de camp,
em sorprengué d'un cop d'ull i vingué cap a mi preguntant-me:
-¿Vol dir-me el que fa, vostè, ací, amb aquesta bicicleta?
-Vaig a posar-la ací, fora del pas.- I amb suau accent, vaig tractar
de fer-li veure que el que procurava era una bona acció d'home
servicial, per la qual havien de restar-me agraïts els empleats del
ferrocarril. Però ell no va respondre res. Sols m'interrogà:
-Es de vostè, la bicicleta?
-Precisament meva... no, senyor.
-De qui és, doncs?- em preguntà autoritàriament.
-No sabria dir-li-ho. No sé pas de qui sigui.
-D'on la va treure, vostè?- fou la següent pregunta. I a la seva veu
hi havia una sospita que quasi insultava.
-La vaig treure- responguí amb tota la calma i dignitat que vaig
poder -del tren. El fet és que he comès una errada...
No va donar-me temps d'acabar. Va dir-me secament que ell pensava el
mateix, i féu sonar un xiulet. Els detalls del que seguí, pel que em
pertoca, no tenen res de divertits. Per un miracle de la sort (diuen
que la Providència vetlla per alguns de nosaltres) l'incident va
ocórrer a Carlsruhe, on tinc un amic alemany, oficial de cert
valiment. No vull pensar el que hauria passat i el que m'hauria
pertocat si l'estació no hagués estat la de Carlsruhe o el meu amic
no s'hagués trobat a casa seva. Com van anar les coses, puc dir que
em vaig salvar agafant-me a un clau cremant. Em plauria d'afegir que
vaig deixar Carlsruhe sense màcula per a mi; però no fóra dir la
veritat: el sortir lliure de despeses és mirat fins avui, per la
policia, com un greu delicte contra la justícia.
Aquests pecats nostres no són res comparats amb el que va fer
George. L'incident de la bicicleta ens havia confós tant, que, com a
conseqüència, perdérem George. Semblava natural que ens esperés a la
porta de la delegació de policia; però, de moment, només ens ho
semblà. No trobant-lo, vàrem pensar que potser se n'hauria anat tot
sol a Baden; i, desitjosos de sortir de Carlsruhe, vàrem pujar al
primer tren vers Baden, sense cap seguretat que obréssim bé.
En arribar George a l'estació, trobà que nosaltres no hi érem i que
el seu equipatge havia desaparegut.
Harris duia el bitllet de George; i, com que jo actuava de banquer
de tots tres, ell no portava a la butxaca sinó algunes monedes.
Prenent peu d'aquesta situació, George començà un seguit de
il·legalitats que, llegit més tard tal com era escrit fredament al
sumari judicial, a Harris i a mi ens posava la pell de gallina.
Cal advertir que viatjar per Alemanya és una mica complicat.
Comprant un bitllet, a l'estació de sortida, per a l'estació on es
vol anar, hom creu tenir-ne prou. Res d'això; en arribar el tren que
us interessa, aneu a pujar tot seguit; però un guàrdia us deté amb
el gest i un senyal de la mà.
-Vejam els vostres papers!
Hom exhibeix el seu bitllet; però l'oficial us fa veure que el
bitllet, per si sol, res no significa: és solament el primer pas per
a viatjar. Cal tornar a la taquilla i treure el que se'n diu
_addició (schnellzug)_. Hom pensa, en tenir-la, que ja està tot
llest. Hom té permís per a muntar al tren: tot va bé, doncs. Però
hom no pot asseure's enlloc, ni pot anar dret, ni pot passejar amunt
i avall: Cal un altre bitllet que se'n diu de _«platz»_ i dóna dret
a un lloc.
Sovint he pensat què faria un hom si no prengués més que un bitllet.
¿Se li permetria de córrer darrera el tren? ¿Podria posar-se una
etiqueta i ficar-se al furgó de les mercaderies? Altrament, ¿què
podria fer un hom que, havent comprat els dos primers bitllets, no
volgués o no tingués diners per al tiquet de lloc? ¿Li seria permés
de jeure a la xarxa d'equipatges? ¿Podria penjar-se a la part de
fora d'una finestra?
Tornem, però, a George. Ell tenia justos els diners per a un bitllet
de tercera classe, en un tren mixt, per a Baden. Heu's-ho ací tot.
Per evitar les preguntes de l'empleat, esperà que el tren estigués
en marxa i saltà corrents.
Els seus delictes eren, doncs:
1er delicte:
a) Muntar a un tren en marxa.
b) No fer cas de l'oficial que l'havia amonestat.
2on delicte:
a) Viatjar en un tren de luxe que no corresponia al bitllet que
portava.
b) Refusar el pagament de la diferència en ésser-li reclamada.
(George diu que no el va refusar: senzillament va comunicar a
l'oficial que no tenia la quantitat).
3er delicte:
a) Viatjar en un departament de classe superior a la del seu
bitllet.
b) Refusar el pagament de la diferència en ésser-li reclamada.
(Altra vegada George discuteix l'exactitud de la denúncia. Mostrà el
fons de les seves butxaques, i oferí tot el que portava: uns 80
cèntims en diner alemany. Va oferir-se a passar a tercera classe,
però en aquell tren no n'hi havia. Va oferir-se a anar al furgó,
però no ho admeteren.)
4rt delicte:
a) Ocupar un lloc sense pagar el seient.
b) Passejar amunt i avall del passadís. (Com que no el deixaven
seure sense pagar, i com que no no podia pagar, esdevenia difícil
escollir el que s'havia de fer.)
Les explicacions, però, no són de gaire profit, a Alemanya; i el
viatge de George de Carlsruhe a Baden fou el més car que registra la
història. Tot pensant en la facilitat i freqüència amb què un hom
s'embolica a Alemanya, arribem a la conclusió que, aquest país és un
regal i una benedicció per al terme mitjà dels anglesos. A
l'estudiant de medicina, al concurrent als restaurants del Temple, a
l'empleat en vacances... la vida a Londres li és un monòton i
fastigós seguit. Al britànic de bona salut li plau el gaudi
il·legal, o, si no, no li esdevé gaudi. Res del que _pot fer_ el
satisfà. Trobar-se ficat en un embolic qualsevol és la seva major
felicitat. Anglaterra li dóna, en aquesta concepte, no gaires
oportunitats. Embolicar-se d'aquella manera suposaria una gran
persistència a cercar-ho.
Un dia vaig parlar d'aquestes coses amb el sagristà de la meva
parròquia. Era al matí del 10 de novembre, i estàvem llegint les
notícies de la policia amb certa ansietat. Un jove (la mena de jove
que sempre és) havia estat denunciat per promoure un de tants
avalots al restaurant «Criterium». El meu amic, el sagristà, té
fills, i, per la meva part, jo tinc un nebot que miro amb ulls de
pare i que la seva mare suposa a Londres amb motiu dels seus estudis
d'enginyeria. Cap nom conegut, afortunadament, no trobàrem a la
llista dels detinguts per la policia; i, descansats aleshores,
començàrem a moralitzar i considerar la bogeria i depravació de la
joventut.
-Ja és molt notable- digué el meu amic -que el «Criterium» sostingui
el seu lloc de bullangues. En la meva joventut era talment el que és
ara. La nit sempre acabava amb un avalot al «Criterium».
-Amb tot i la seva poca solta.- vaig dir jo.
-I la seva monotonia,- replicà. -No teniu idea...- (i una expressió
de somni creuà sa fesomia) -no teniu idea del que hom arriba a
fatigar-se del passeig de Piccadilly Circus a la delegació de
policia de Vine Street. Però... quina altra cosa podia fer-se? Res,
ben bé. De vegades apagàvem un fanal del carrer, i tot seguit venia
un home i l'encenia. Si hom insultava un policia, aquest,
senzillament, girava l'esquena. Potser ni s'adonava que era
insultat; i, si ho sabia, tant se li'n donava. Es podia anar a
pinyes amb un camàlic de Covent-Garden, si us passava pel cap; i
generalment el camàlic en treia el millor partit, i la broma us
costava 5 xílings. En cas contrari, el preu era mitja lliura. En
aquest esport jo mai no hi he vist un veritable encís. Una vegada
vaig provar de manar un cotxe _hansom_, cosa que sempre ha estat
mirada com el més alt grau de l'esbarjo en la joventut que imposa
les modes de la bullanga. Una nit, ja avançada l'hora, sortia d'una
cerveseria del carrer Dean, i la primera cosa que em va esdevenir
fou l'ésser cridat a Golden Square per una vella amb tres nens, dos
dels quals ploraven i l'altre anava mig adormit. Abans que jo pogués
fer-me a un costat, llançà els nois dalt del cotxe, i, prenent el
meu número, va pagar-me un xíling més del que valia, segons deia, i
em donà la direcció, que era una mica més enllà del nord de
Kensigton. Realment va esdevenir-se que la casa era a l'altre part
de Willesden. El cavall estava fatigat, i en el viatge vam trigar
més de dues hores. Era la bèstia més peresosa que mai he tractat. Un
parell de vegades volguí convèncer els nois que fóra millor
retornar-los a la vella que me'ls havia encomanat; però, cada vegada
que obria la porteta el noi més menut cridava sorollosament. I, en
voler transferir el negoci a altres cotxers, la major part em
responien amb les paraules d'una cançó popular aleshores: «O Jordi!
no et sembla que et propasses un xic massa!» Un em va oferir de
portar a la meva dona l'encàrrec que volgués, mentre un altre em va
prometre d'organitzar una colla per treure'm, a la primavera, de la
fossa on aniria. Quan ja havia muntat al pescant, m'imaginava que
conduïa un vell coronel a una isolada regió, mitja dotzena de milles
més enllà d'on ell volia, i que el deixava al mig del camp renegant.
Amb això potser hauria tingut una bona diversió, segons el caràcter
del coronel. La idea de l'excursió als afores amb uns noiets que res
podien per si, mai m'hauria acudit que a Londres fos possible.
Londres- continuà el meu amic fent un sospir -dóna poques ocasions
als que cerquen aventures.
* * *
A Alemanya l'embolic es té quan menys un hi pensa. A Alemanya hi ha
moltes coses que no poden fer-se i que són ben fàcils de fer. A
qualsevol jove anglès que es complagui en aventures que no gaudirà a
Anglaterra, li aconsello de pendre bitllet vers Alemanya, amb cura
de no pendre'n d'anar i tornar, perquè potser li'n passaria el
temps.
A les Ordenances de la policia de la _Fatherland_ trobareu una
llista de les coses que, si les feu, us esdevindran interessants i
fins emocionants. A Alemanya hom no pot treure a la finestra les
robes del llit. Qui cerqui embolicar-se pot començar per això.
Espolsant-les de la finestra estant, assoliria l'embolic abans
d'esmorzar. Al seu país podria penjar-se ell mateix, i poca cosa li
succeiria mentre no obstruís la vista o la llum dels veïns, o no
nafrés el vianant.
A Alemanya no es poden usar pel carrer vestits de fantasia. Un meu
amic escocès, que vingué a passar l'hivern a Dresde, ocupà els
primers dies a discutir aquesta qüestió amb el Govern saxó. Li
preguntaren què feia, amb semblant abillament de faldilles i lluint
les cames. Ell, que no tenia res d'amable, respongué que no feia
sinó portar-les. Tornaren a preguntar-li per què les usava, i
respongué que per anar vestit. Aleshores varen dir-li que no s'ho
creien, i l'enviaren al seu estatge en un cotxe tancat. Fou
necessari el testimoni personal del ministre anglès per a
assegurar-los que el vestit de _Highland_, a Escòcia, és
l'abillament de consuetud, i que el porten molt respectables
persones que viuen dins la llei. Obligats per la diplomàcia,
acceptaren l'explicació; però sembla que, malgrat això, serven
l'opinió llur.
Al turista anglès ja hi estan acostumats. Però un senyor de
Leicestershire, convidat de cacera per uns oficials alemanys, en
sortir de l'hotel fou enviat, amb cavall i tot, per a explicar la
seva lleugeresa, a la delegació de policia.
Una altra cosa que no pot fer-se als carrers d'Alemanya és donar
menjar als cavalls, mules o ases, ja siguin propis o d'algú altre.
Si a un hom li ve de gust donar menjar a qualsevol cavall d'altri,
cal citar-lo, i cal que el menjar tingui lloc en un indret
pròpiament autoritzat.
No ha de trencar-se vidre ni porcel·lana al carrer; tampoc a cap
lloc públic. Si hom trenca qualque cosa, ha d'arreplegar els bocins.
El que no sé dir és quina cosa pugui fer-se'n dels bocins, un cop
arreplegats. L'únic que sé del cert és que no poden llençar-se
enlloc, ni deixar-los enlloc, ni anar amb ells enlloc. Segurament
esperen que hom els porti sempre a sobre fins que mori i sigui
enterrat amb ells, o potser permeten que hom se'ls empassi.
Pels carrers d'Alemanya no és permès que hom tiri a la ballesta. El
legislador alemany, no satisfet amb els delictes vulgars...
(diguem-ne els que un hom pot sentir que desitja, tot comprenent
llur mal), es preocupa imaginant les coses perilloses que un errant
maniàtic podria fer. A Alemanya no hi ha encara un càstig contra qui
es posés al carrer cap per avall. No se'ls ha acudit. En anar un
estadista alemany al circ i veure-hi acròbates, reflexionarà
l'omissió, però aleshores es posarà a treballar seguidament, i
planejarà una clàusula prohibint a la gent de posar-se cap per avall
al mig dels carrers i fixant una multa.
Aquest és l'encís de la llei alemanya. La mala conducta té el seu
preu fixe, a Alemanya. No us tenen despert tota la nit, com a
Anglaterra, preocupat amb el dubte de si rebreu només una senzilla
amonestació o si sereu obligat al pagament de quaranta xilings, o bé
si el jutge estava malhumorat i us imposara uns quants dies
d'arrest. A Alemanya se sap exactament el que tot us costarà. Podeu
posar els diners sobre la taula, obrir el llibre de les ordenances
policíaques i planejar-vos el que fareu i el que pagareu, cèntim per
cèntim.
Per passar una vetlla barateta, recomanaria passejar portant
l'esquerra i continuar després d'ésser advertit.
Penso que, triant el barri i anant per carrers apartats, es podria
passejar tota una nit, en direcció incorrecta, per un total de tres
marcs, si fa o no fa.
A les ciutats alemanyes no es pot anar a correcuita en colla, un cop
fet fosc. No sé del cert quants constitueixen una colla; i cap
policia a qui he preguntat sobre l'assumpte no s'ha cregut competent
per a fixar-ho. Una vegada ho vaig dir a un meu amic alemany que
anava al teatre amb la seva dona, la sogra, cinc fills, sa germana
amb un promès, i dues nebodes: li vaig preguntar si no contravenia
la llei; i ell, no pensant que fos una broma meva, llançà una mirada
al grup i va dir solament:
-Oh! Em sembla que no. Tots som família.
-Les ordenances no diuen si el grup és format de família- vaig
replicar-li: -només parla de grup o colla. Per la meva part (tot i
no volent molestar-vos) jo penso que formeu grup. Manca saber què en
pensarà la policia. Jo sols faig l'advertiment.
El meu amic no en prengué cura; però la seva esposa, pensant-s'ho
millor i per no posar-se en perill que la policia desfés la colla de
bon principi, va fer que es separessin, per reunir-se de nou a la
porta del teatre.
Una altra temptació que hom ha de dominar, a Alemanya, és la de
llençar cap cosa per la finestra. Cal comptar que els gats no en són
exceptuats. Durant la primera setmana de la meva estada a Alemanya,
em desvetllaven sovint els gats. Una nit em feren tornar boig. Vaig
arreplegar tot un arsenal (dos o tres bocins de carbó, unes quantes
peres molt dures, un parell de culs d'espelma, un ou que vaig trobar
a la cuina, una ampolla buida de llimonada, i altres semblants
articles), i, obrint la finestra, començo a bombardejar el lloc on
pensava que era l'enemic. Suposo que no vaig fer cap blanc: mai no
he conegut cap home que encertés un gat, àdhuc veient-lo, a no
ésser, potser, per atzar. Fins he vist tiradors de primera, que
havien guanyat el premi de la reina, fer fallença tirant amb rifle
sobre gats, a distància de cinquanta metres: ni un pél no els
tocaren. Sovint he pensat que, en lloc de blancs de cartró, de
cérvols corrent i d'altres coses per l'estil, el tirador
veritablement superior seria el que pogués envanir-se d'haver
encertat un gat.
Sigui com sigui, els gats d'aleshores fugiren. Potser l'ou els va
enutjar: em va semblar, en pendre'l, que no era gaire bo. I novament
me'n vaig anar al llit, pensant que havia acabat l'assumpte.
Deu minuts després sonà violentament el timbre elèctric. Jo vaig
tractar de fer el distret, però allò era massa persistent; i,
posant-me una bata, salto a la porta, i em trobo al davant un
policia que duia fent pila totes les coses que jo havia llançat per
la finestra. Totes menys l'ou. I em digué:
-Són de vostè, aquestes coses?
-Eren meves, sí, senyor; però ja no les vull per a res. Les pot
donar a qui vulgui. Per a vostè mateix.
El policia, sense remerciar-me l'oferiment, seguí:
-Vostè ha llançat aquestes coses per la finestra.
-És veritat: les hi he llançades.
-Per què les ha llançades per la finestra?
Tot policia alemany té el seu codi de preguntes. Mai no les canvia
ni les oblida.
-Les he llançades contra uns gats.
-Quins eren aquests gats?
Era aquesta la precisa pregunta que esqueia a un policia alemany. Jo
vaig respondre, amb clara ironia, que, malgrat avergonyir-me de la
meva ignorància, la veritat era que no coneixia els gats, estranys
en absolut per a mi. Vaig oferir que, si la policia arreplegava tots
els gats del veïnat perquè pogués veure'ls, jo els reconeixeria per
llur miol.
La policia alemanya no comprèn les bromes; i més val així, per cert,
car em sembla que hi ha assenyalada una grossa multa per al cas que
és apel·lat «tractar un oficial amb ultratge».
Sols em va objectar que no era deure de la policia ajudar-me en
reconèixer els gats. El seu deure era de multar-me per haver llançat
objectes per la finestra. Aleshores vaig preguntar-li què pot fer,
un hom, a Alemanya, quan és desvetllat pels gats; i em va dir que em
pertocava denunciar l'amo i sumariar-lo: llavors la policia
procediria contra l'amo, i, en tot cas, ordenaria destruir el gat.
El que no va dir-me és la persona que destruiria la bèstia, ni el
que aquesta faria mentre s'instruïa el sumari.
Vaig consultar-li els mitjans per a descobrir el propietari dels
gats. Es posà a rumiar-ho una estona, i m'aconsellà seguir els gats
fins a casa llur. Amb tal consell no volguí continuar enraonant: el
que hauria dit, potser hauria deixat les coses més malament. La
festa, així, em va costar dotze marcs.
Ni un sol dels quatre funcionaris que m'interrogaren sobre
l'assumpte no hi veié absolutament res de ridícul.
Però a Alemanya quasi totes les faltes i bogeries humanes esdevenen
un no-res comparades amb l'enormitat de passejar sobre l'herbatge
dels jardins. Enlloc, ni en cap ocasió ni temps, no és permès de
trepitjar l'herba. L'herba, a Alemanya, és quelcom sagrat. Posar el
peu sobre herba alemanya fóra sacrilegi tan gran com ballar una
polca sobre una catifa mahometana de fer oració. Fins el gossos
respecten l'herba, a Alemanya. Cap gos alemany somiaria de posar-hi
la pota a sobre. Si és vist un gos corrent sobre l'herba alemanya,
es pot fer la juguesca que és el gos d'algun infidel estranger. A
Anglaterra, en voler evitar que un gos entri a determinat lloc, s'hi
posa una xarxa de filferro de sis peus d'alçada, sostinguda per
estaques i defensada amb punxes per dalt. A Alemanya col·loquen una
posteta al centre, amb un avís que diu: «Hunden verborten» («Es
prohibeix d'entrar als gossos.») I un gos que porta a les venes sang
alemanya, el mira i marxa.
En un parc alemany, he vist un jardiner passejar-se molt curosament
amb sabates de feltre, anar a un tapís d'herba, agafar-hi un
escarabat, i deixar-lo seriosament, però decididament, sobre la
vorera empedrada. Un cop això fet, restà mirant l'escarabat per si
gosava tornar a l'herba. I l'escarabat, completament avergonyit de
si mateix, començà a córrer cap al punt d'on havia vingut, potser, i
retornà pel bell mig de la vorera, marcant amb ufana un caminar
_ausgang_.
En els parcs alemanys hi ha senderons separats, amb destinacions
pròpies; i cap persona, sense perill de la seva vida i fortuna, no
pot anar pel camí indegut. Hi ha camí propi per als que van sobre
rodes, i andens especials per als que van a peu; avingudes per als
que cavalquen; camins per als que porten vehicles de poc pes, i
camins per als que porten vehicles pesats; camins per a infants i
per a senyores soles. Que no hi hagi camins per a homes calbs i per
a sufragistes, és cosa estranya.
Al _Grosse Garten_ de Dresde vaig trobar-me una senyora vella,
desemparada i confosa al bell mig de set camins. Cada un d'aquests
era guardat per un cartell amenaçador recomanant que tothom se'n
separés si no es trobava comprès en la destinació que tenia.
-Dispensi que el molesti, senyor- em va dir en saber que jo podia
parlar anglès i llegir l'alemany: -¿Em podria dir el que jo sóc i
per on he d'anar?
Jo me la vaig mirar de cap a peus, curosament, i arribí a la
conclusió que es tractava d'una «persona adulta» i «un caminant».
Aleshores vaig indicar-li el seu camí. Ella el contemplà tota
acorada.
-Però és que jo no he de fer res per aquí- va dir-me. -¿No puc anar
en aquesta direcció?
-Oh! no! I ara! Aquest camí és destinat als infants.
-Però si jo no els faré cap mal!- digué ella somrient. I ben de debò
que no semblava capaç de fer-los cap mal.
-Senyora, si fos per mi, jo em refiaria de vostè perquè anés per
aquest camí, encara que el meu hereu s'hi trobés a l'extrem; però
vostè, com a «adulta», aventurar-se per aquest camí, és guanyar-se
una multa o que la tanquin a la presó, si fa o no fa. Ve-li ací el
seu camí, ben clarament marcat: «Nur für Fussganger»; i, si vol
seguir el meu consell, vagi per aquí, car no és permès d'aturar-se i
dubtar.
-Però si no és de cap manera la direcció que m'és precisa!
-És la direcció que és precís que li sigui precisa.- I vam
separar-nos.
En els parcs alemanys hi ha bancs expressos retolats: «Solament per
a adults» («Nur für Erwachsene»); i el noi alemany que té desig de
seure, en llegir l'anunci passa de llarg cercant un banc permès per
als nois. Allí seu, amb cura de no tacar la fusta amb el fang de les
seves sabates. Cal imaginar un banc al parc de Regent, o de Saint
James, amb el rètol: «Solament per a adults»! Tots els nois, en cinc
milles a l'entorn, tractarien de fer-se lloc al banc, i cridarien
als que hi seurien perquè els hi deixessin seure a ells. Quant a un
adult, no podria pas acostar-s'hi de mitja milla per la confusió de
nois.
El noi alemany que casualment seu a un banc d'adults sense
adonar-se'n, fuig corrents en fer-li veure l'equivocació, i marxa
espaordit, amb el cap abatut, avergonyit d'allò més, amb dolor i
remordiment.
No és pas que el noi alemany es trobi oblidat del paternal Govern.
En els parcs alemanys i en els llocs públics té assenyalats llocs
expressos (Spielpütze) amb munts de sorra. Allí pot seure a plaer, i
pot fer pastissos de fang i castells de sorra. Per al noi alemany,
un pastís fet amb qualsevol fang que no fos aquest, li semblaria un
pastís immoral: no el satisfaria gens ni mica: la seva ànima li'n
faria retret.
-Aquest pastís- es diria ell mateix -no és talment com devia ésser,
fet amb el fang que el Govern dóna per a fer-ho. No ha estat fet en
el lloc destinat i conservat pel Govern per a fer pastissos de fang.
No pot reeixir. És un pastis il·legal (diguem-ne clandestí o de
contraban). I fins que el seu pare hagués satisfet la multa
corresponent, i ell hagués rebut el que li pertocava, la seva
consciència seguiria amoïnant-lo.
Una altra excel·lent cosa per a treure gaudi, a Alemanya, és el
senzill i pràctic cotxet-bressol per als nens. El que pot fer-se amb
un _kinderwagen_, com són anomenats, i el que no pot fer-s'hi, ocupa
qui-sap-les pàgines de les ordenances alemanyes. Després de
llegides, s'arriba a la conclusió que el qui pot conduir un cotxet
d'aquests sense mancar a la llei, ben bé podria ésser un perfecte
diplomàtic. Amb ells no s'ha de vagar ni s'ha d'anar massa de
pressa. Hom no s'ha de posar, amb ells, al davant de ningú; i, si
algú es posa al davant seu, ha de deixar-li el camí franc. Si hom
vol aturar-se amb un cotxet així, ha d'anar al lloc destinat
expressament per aturar-los, i, up cop allí, ha de romandre aturat.
No es pot creuar el carrer amb ell. Si el que el porta o el nen
viuen a l'altra part, això no és compte de les ordenances. No és
permès de deixar aquest cotxet enlloc, i solament se'l pot dur a
determinats indrets. En mitja bora de menar un cotxet d'aquests per
Alemanya, hom cauria en tants embolics, que li donarien un mes de
feina. Qualsevol jove anglès que se les volgués heure amb la
policia, res millor podria fer que portar a Alemanya un
_kinderwagen_.
A Alemanya no es pot deixar oberta la porta del carrer després de
les deu de la nit, i hom no pot tocar a casa seva el piano més tard
de les onze. A Anglaterra mai no he sentit la necessitat de tocar el
piano, ni se m'ha acudit d'oir-lo, després de les onze. Però és ben
diferent que a un hom se li digui que no pot tocar-lo. Ací, a
Alemanya, mai sento veritable desig d'oir el piano sinó després de
les onze. Aleshores em plauria de seure i oir _La pregària d'una
verge_ o _l'obertura de Zampa_. Altrament, a Alemanya, la música
després de les onze deixa d'ésser música: esdevé un pecat, i, com a
tal, no en pervé gaudi.
L'únic individu que de vegades somia de passar per sobre de la llei,
a Alemanya, és l'estudiant; i encara, aquest, fins a una llinda ben
definida. Per habitud li són permesos certs privilegis, però
estrictament concretats i clarament entesos. Per exemple:
l'estudiant alemany pot embriagar-se i caure adormit a la vora d'un
camí, sense més càstig que el d'haver de donar una propina, el matí
següent, al policia que va trobar-lo i el va conduir a casa seva.
Però, tractant-se d'un carrer, ha d'escollir, per deixar-s'hi caure,
els carrers apartats. L'estudiant alemany, assabentat de la
facilitat de l'oblit, treu totes les forces que li resten per passar
la cantonada fins als llocs on pot caure despreocupadament. En certs
barris pot jugar amb els timbres de les cases. La renda dels pisos
d'aquestes cases és més batxa que als altres indrets de la població.
La dificultat la troba cada família en preparar-se un secret, per
tocar son timbre, amb el qual pugui saber si el toc va per a ells o
és distracció o brometa. Si s'ha de visitar de nit una d'aquestes
cases, val la pena de conèixer el secret del timbre; car, si massa
s'insistís, es podria arreplegar amb el cap tota una galleda
d'aigua.
També a l'estudiant alemany li és permès, a la nit, apagar llums;
però sempre i quan no siguin molts. L'estudiant alemany tranuitador
en porta generalment el compte, i resta satisfet quan arriben a
mitja dotzena cada nit. Igualment pot cridar i cantar, en anar-se'n
a casa, fins a dos quarts de tres de la matinada, i en certs
restaurants li és permès passar el braç per la cintura de la
cambrera. Per evitar un més enllà, les cambreres de restaurants
sovintejats per estudiants són sempre escollides curosament entre el
tipus de dona seriosa i ficada en anyets, pel qual motiu l'estudiant
alemany pot fruir el gaudi del flirt sense temença ni retrets.
Els alemanys són poble que viu sota la llei.