Mister i Miss Jones, de Manchester -Els beneficis del cacau. -Una
indirecta per a la Societat de la Pau. -La finestra, com a argument
medieval -La distracció cristiana predilecta. -El llenguatge del
guia. -Com reparar les malifetes del temps. -George prova uns xops.-
La planeta del bevedor de cervesa alemanya. -Harris i jo ens decidim
a fer una bona acció. -La mena corrent d'estàtues. -Harris i els
seus amics. -Un paradís sense cacera. -Les dones i les ciutats.
Anàvem a Praga i ens trobàvem esperant a la gran sala de l'estació
de Dresde fins que poguéssim passar a l'andén. George, que havia
anat a la taquilla, retornà amb una fera mirada i digué:
-Ho he vist!
-Què és el que haveu vist?
George estava molt excitat, i respongué, en forma que quasi no se
l'entenia:
-És ací. Vénen tots dos per ací. Si us espereu els podreu veure pels
vostres propis ulls. No és cap broma: són els autèntics.
Com és costum a l'època present, els periòdics portaven alguns
paràgrafs més o menys seriosos sobre la serp marina, i jo vaig
pensar per un moment si s'hi referia. Amb una mica de reflexió,
recordant que ens trobàvem a Europa i a tres centes milles de la
costa, vaig compendre que no era possible. Abans no pogués fer-li
cap més pregunta, va agafar-me pel braç i va dir-me:
-Mireu: vos sembla exagerat?
En girar el cap vaig veure el que suposo que mai no haurà vist cap
anglès: el viatger anglès, acompanyat de la seva filla, segons és
representat a l'estranger. Venien cap a nosaltres, en carn i ossos,
a no ésser que estiguéssim somiant: eren vius i reals. L'anglès
_milord_ i l'anglesa _miss_, talment com, anys i més anys, han estat
pintats en els diaris humoristics del món i a l'escenari dels
teatres. Anaven, de detalls, amb tots els ets i uts. L'home era alt
i magre, de posat resolt, de nas enorme i unes llargues patilles
característiques. Sobre el vestit de color de sal i pebre, portava
un abric clar, que li baixava gairebé als peus. Son _kepis_ blanc
anava ornat d'un vel de color verd de lletuga. Uns _lentes_ de
teatre li penjaven a un costat; i en la mà, curosament ficada en el
guant de color de làudanum, duia un bastó d'alpinista més alt que
ell mateix.
La seva filla era llarga i angulosa. El seu abillament m'és difícil
de descriure. El meu pobre avi, si visqués, potser podria fer-ho,
car li seria, segurament, més familiar. Sols puc dir que em semblava
innecessariament curt, lluint un parell de turmells (si m'és permès
parlar d'aquests extrems) que, des del punt d'obir artístic,
demanaven anar ben tapats. El seu capell em va fer pensar en
Mistress Hermans, però no puc dir per què. Usava sabates de gomes
als costats, que en el comerç em sembla que en deien _prunella_;
mitenes i mocadoret. També duia el seu bastó d'alpinisme (encara que
a Dresde, i cent milles a l'entorn, no n'hi ha, de muntanyes) i una
bossa negra nuada amb corretja a la cintura. Les seves dents sortien
fora dels llavis, a la faisó d'un conill. La visió del total de sa
figura suggeria el pensament d'una escombra amb esclops.
Harris cercà la màquina d'instantànies, sense trobar-la. Mai no la
troba en necessitar-la. Sempre que veiem Harris corrent amunt i
avall com un gos perdut, cridant: «-¿On és, la meva màquina
fotogràfica? Què diantres n'he fet? ¿No sabeu, vosaltres, on l'he
deixada?», tot seguit comprenem que per primera vegada ha vist
aquell dia quelcom que mereix ésser retratat. Més tard va recordar
que era al seu cabàs de viatge, on aleshores li pertocava d'estar.
La pintoresca parella no es satisfeien amb sols l'apariència. A cada
moment guenyejaven i obrien la boca, badant per qualsevol motiu
d'estranyesa. El senyor duia obert, a la mà, un _Baedeker_, i la
noia un vocabulari. Parlaven un francès que hom no entenia, i un
alemany que ells mateixos no podien traduir. Ell donava cops, amb
son bastó d'alpinista, als empleats de l'estació, per tal
d'avisar-los, i ella, en advertir un anunci de cacau de qualsevol
marca, deia: «_Shocking!_» (-Quin escàndol!), i girava la vista a
l'altre costat.
Realment tenia certa excusa, la noia. Es veu sovint, fins a la
mateixa Anglaterra, _el país de la justesa_, que a la dama que pren
cacau sembla que li escau, segons els cartells, una lleugera
mussolina per tot abillament. Pel que es veu, la dona acostuma a
excedir-se en moltes necessitats: no sols en el cacau i la beguda,
sinó també en la roba, segons idea de l'anunciant (tot sigui dit de
passada).
Com que calia esperar, la nostra pintoresca parella fou tot seguit
el blanc de tothom. Aprofitant l'avinentesa de fer-los un petit
servei, vaig guanyar-me la sort de poder enraonar cinc minuts amb
ells. Eren ben amables. El senyor em va dir que el seu cognom era
Jones i que venia de Manchester; però semblava no recordar la part
de Manchester vista, ni on queia Manchester. Li demaní on anava, i,
evidentment, no ho sabia. Va dir que... segons. Després vaig
preguntar-li com no havia trobat un bastó groller, per a passejar a
ciutat. Em respongué que el seu _alpenstok_ li anava bé: sols que se
li posava entre les cames, de vegades. També volguí informar-me de
si el vel espatarrant que duia al capell no li feia nosa en venir-li
a la cara; i aleshores va explicar-me que solament el deixava caure
quan les mosques esdevenen massa turmentoses.
A la noia li vaig demanar si no trobava que el vent bufava fred, i
digué que ho havia comprovat a les cantonades i encreuaments dels
carrers.
Aquestes preguntes no vaig fer-les una darrera l'altra, tal com van
escrites: les barregí amb la conversa; i ens separàrem com a bons
amics.
Moltes vegades he pensat sobre aquesta aparició, i he arribat a
assolir-ne un concepte clar. Un company que vaig trobar a Francfort
i al qual descriguí la parella, em va dir que també ell els havia
vistos a Paris, tres setmanes després de l'incident de Fashoda;
mentre un viatjant d'objectes d'acer anglesos que trobàrem a
Estrasburg, recordava d'haver-los vistos a Berlin durant l'excitació
dels afers del Transval. La meva conclusió és que es tracta de
còmics especials, llogats per anar d'aquesta manera pel món, en bé
de la pau internacional. El Ministeri de Negocis Estrangers, a
França, desitjós de calmar l'excitació del poble francès, que
demanava la guerra contra Anglaterra, es procurà aquesta admirable
parella i l'envià per la ciutat, tot convençut que un hom no pot
divertir-se amb una cosa i desitjar a l'ensems d'acabar amb ella. La
nació francesa veié els dos ciutadans anglesos (no en caricatura
dibuixada, sinó de carn i ossos), i la seva indignació esclatà en
rialles. L'èxit de l'acudit posà la parella en condicions d'oferir
llurs serveis al Govern alemany, amb els meravellosos resultats que
hom coneix.
El nostre propi govern podria apendre la lliçó. Podria tenir a la
cantonada del carrer Downing uns quants francesos petitets i
grassons, per enviar-los per tot el pais en arribar l'ocasió, fent
moviments amb els muscles i menjant sandwichs de granota. També li
escauria una colla d'alemanys deixats per treure'ls a passeig fumant
llargues pipes i dient: «-So!» El públic riuria, tot exclamant:
«Guerra amb semblants persones? Fóra massa absurd.» Si no és
acceptat pel Govern el meu projecte, el recomano a la Societat de la
Pau.
* * *
Ens vàrem veure obligats a prolongar la nostra estada a Praga.
Praga és una de les ciutats més interessants d'Europa. Les seves
pedres són saturades de llegenda i d'història. Cada suburbi deu
haver estat un camp de batalla. És la ciutat que concebé la Reforma
i va incubar la guerra dels trenta anys. Però un hom pensa que la
meitat dels seus disturbis se'ls podia haver estalviat si hagués
tingut finestres menys grans i menys propícies i temptadores. La
primera de les seves terribles catàstrofes començà llançant set
consellers catòlics des de les finestres del Rathhaus a les piques
dels hussites que hi havia a sota. Més avant en començava una altra
llançant els consellers imperials des de les finestres de l'antic
Burg al Hradschin, el segon _Fenstersturz_ de Praga. D'ençà
d'aleshores s'han, decidit a Praga altres qüestions profundament
transcendentals. Hom suposa, pel fet d'haver-se terminat sense
violència, que tals qüestions foren tractades als soterranis. La
finestra, com a argument, hauria estat una temptació massa forta per
a un veritable fill de Praga.
Al Teynkirche hi ha la trona corcada des d'on predicà Joan Huss. De
la mateixa trona, hom pot oir avui la veu d'un sacerdot catòlic;
mentre, a la llunyana Constança, una rústega massa de pedra, mig
amagada entre les eures, marca el lloc on Huss i Gerome moriren
cremats. I és que també l'Església es complau amb petites ironies.
En aquesta Teynkirche hi ha enterrat Tycho-Brahe, l'astrònom que
caigué en l'error vulgar de creure que la terra, amb ses onze mil
creences i una humanitat sola, era el centre de l'Univers. D'altra
part, observà les estrelles encertadament.
A través dels bruts carrerons vorejats de palaus, deu haver passat
amb pressa el cec Ziska i Wallenstein, el del seny despert, a qui
han conferit, a Praga, la dignitat de _l'heroi_, amb orgull d'haver
estat ciutadà llur. En son ombrívol palau de la plaça Waldstein, es
mostra com un sagrat lloc la cambra on feia ses oracions, i el poble
sembla convençut que tal home tenia ànima. Les seves aspres i
sinuoses maneres degueren ésser sacsejades una dotzena de cops,
almenys, ara per les legions rabents de Segimon, seguides dels fers
i devastadors taborites, ara pels pàl·lids protestants perseguits
pels victoriosos catòlics de Maximilià, i tan aviat saxons com
baveresos o francesos, o els sants de Gustavus Adolphus, o les
màquines guerreres d'acer de Frederic el Gran que tronaren a ses
portes i lluitaren sobre els seus ponts.
Els jueus han estat sempre un important aspecte de Praga. Alguna
vegada han ajudat els cristians en llur predilecta ocupació de
matar-se els uns als altres; i la gran bandera onejant al cim de
Altneuschule és prova del coratge amb què ajudaren el catòlic Ferran
a resistir el protestant Swedes.
El Ghetto de Praga ha estat un dels primers d'establir-se a Europa,
i a la seva petita sinagoga, en peu encara, el jueu de Praga ha fet
son culte per vuitcents anys, mentre llurs dones, devotament,
escoltaven, de fora estant, pels forats fets als murs perquè hi
posessin l'orella. Un cementiri jueu, a la vora, de nom Bethchajim,
o _casa de la vida_, sembla que vessa els cadàvers. En son recinte
estret, o enlloc del món, segons llur llei, havien de reposar els
ossos dels israelites. Avui, les tombes trencades, són apilotades
confusament, com si haguessin estat llançades i giravoltades pels
morts de les tombes de sota.
Les parets del Ghetto han estat anivellades temps ha. Però els jueus
vivents de Praga s'agafen encara als seus pestilents carrerons,
malgrat ésser aquests ràpidaments reemplaçats per belles vies noves
que transformaran aviat aquest barri, fent-lo esdevenir la més
formosa part de la ciutat.
* * *
A Dresde varen aconsellar-nos que no parléssim alemany a Praga. Per
molts anys, l'animositat de raça entre la minoria alemanya i la
majoria txeca ha estat efervescent en tota la Bohèmia; i l'ésser
confós amb un alemany per certs carrers de Praga, és un entrebanc
per a qui, avui per avui, res d'alemany no té. Malgrat tot, vàrem
parlar alemany en alguns carrers, car érem al cas de parlar alemany
o tancar la boca. El dialecte txec es diu que assoleix gran conreu
científic i és de molt antiga data. El seu alfabet conté quaranta
dues lletres, ço que a un hom li suggereix la idea del xinès. No es
tracta, certament, d'una llengua que es pugui apendre a correcuita.
Vàrem decidir que fóra millor, per a nosaltres, enraonar alemany, i
res de particular no ens va ocórrer. Jo solament m'ho explico així:
l'home de Praga és molt agut: qualsevol subtil falsedat d'accent,
qualsevol petita inexactitud gramatical que trobessin al nostre
lèxic, degué palesar el fet que, malgrat les apariències en contra,
nosaltres no érem veritables teutons. Aquesta explicació no la poso
com a cosa certa, sinó com a possibilitat solament.
Per evitar l'innecessari perill, vàrem fer la nostra visita a la
ciutat amb l'ajut d'un guia. Jo mai no he topat amb un guia
perfecte. Aquest tenia dues faltes: l'anglès que usava era
francament dolent. No n'era pas, d'anglès, en realitat, ni sé com
apel·lar-lo. La culpa no era tota seva: havia après a parlar-lo amb
una senyora escocesa. Jo entenc bastant bé l'escocès que cal per a
estar al tant de la moderna literatura anglesa; però entendre
l'escocès vulgar, pronunciat amb accent eslau i ornamentat de frases
alemanyes, esdevé una lluita impossible per a la intel·ligència. De
primer antuvi hom tenia la idea que aquell guia s'ofegava de
l'esforç de parlar. D'un moment a l'altre esperàvem que morís als
nostres braços. A mesura que passava el temps ens hi anàvem
acostumant, i deixàrem el pensament, que fèiem de bon principi,
d'estendre'l a terra i descordar-li la roba. Arribàrem a entendre
part del que deia, i llavors descobrírem la seva segona falta.
Sembla que el nostre guia havia inventat, de poc, un restaurador
dels cabells, i que havia convençut un amic local perquè l'acceptés
i propagués. La meitat del temps ens anà explicant això en lloc de
mostrar-nos les belleses de Praga: tot sigui pels beneficis que
assoliria la humanitat amb l'ús d'aquesta cocció. El convencional
assentiment nostre, que donàvem sota la creença que es desfeia en
eloqüència pels bells indrets i l'arquitectura de la ciutat, el bon
guia l'estimava com a simpatia i interès envers la seva beneïda
loció.
El resultat fou que ara no hi havia manera de separar-lo del seu
assumpte. Els palaus enrunats i les esglésies esfondrades els
deixava de costat amb breus referències, com a coses frívoles, digne
alè del morbós gust d'un decadent. El seu deure, tal com el
comprenia, no era de conduir-nos entre les ruines dels temps, sinó
més bé dirigir la nostra atenció a la manera de reparar-les. ¿Què
n'haviem de fer, nosaltres, d'herois de cap trencat o sants de
closca pelada? El nostre interès havia d'ésser, segurament, pel món
dels vius, per les donzelles de trenes onejants, o potser amb les
trenes onejants que podrien assolir amb l'ús del _Kophkeo_; pels
joves de bigotis abundosos... com els pintats en el seu anunci.
Sense adonar-se'n, ell havia dividit el món en dues seccions: el
passat (abans d'usar-lo), un món malaltís, d'aspecte desplaent i
mancant d'interès; i el futur (després d'usar-lo), un món de
persones satisfetes i sortoses. Tot això l'impossibilitava d'ésser
un bon guia dels monuments medievals.
A cada un de nosaltres va enviar-nos, a l'hotel, una ampolla de
_Kophkeo_. Potser en un principi de la nostra coneixença li ho
haviem demanat sense saber-ho. Per la meva part no puc elogiar-lo ni
censurar-lo: un llarg seguit de desenganys m'han desanimat.
Altrament, viure sempre en una atmòsfera de petroli, per feble que
sigui, ha de produir objeccions a l'entorn, especialment en un home
casat. Ara mai no en provo ni la mostra. Així la meva ampolla la
vaig donar a George, que me l'havia demanada per a un seu amic de
Leeds; i més tard vaig saber que Harris també havia donat la seva
amb la mateixa destinació.
* * *
Un regust de ceba ens obsessiona des que sortírem de Praga. George
ho nota igualment, i ho atribueix al predomini de l'all a la cuina
continental.
Va ésser a Praga que Harris i jo férem un favor a George. Ens havíem
adonat d'algún temps ençà, que George s'anava acostumant massa a la
cervesa Pilsen. Aquesta beguda alemanya és insidiosa, sobretot quan
fa calor; però cal beure-la amb cura. No puja al cap; però, passat
cert temps, treu gentilesa a la cintura. Jo sempre em dic, en entrar
a Alemanya:
-Ara no he de beure cervesa alemanya: vi blanc del pais amb sifó; de
tant en tant un vas d'_Ems_ o aigua alcalina; però mai cervesa... o,
almenys, gairebé mai.
És una bona i benefactora decisió que recomano a tots els viatgers.
Sols voldria no separar-me d'ella. George, per més que vaig
dir-li-ho, refusà de lligar-se a semblant límit. Digué que, usada
moderadament, la cervesa alemanya era bona.
-Un xop al matí- deia George, -i un o dos al vespre, em penso que no
pot fer mal a ningú.
Potser tenia raó. El que ens preocupava, a Harris i a mi, era la
mitja dotzena de xops.
-Hauriem de pendre mides per aturar-ho- digué Harris seriosament.
-És cosa hereditària, segons ell mateix va indicar-me. Sembla que a
la seva família tothom ha patit de set.
-Doncs per això hi ha l'aigua d'Apollinaris- replicà Harris, -que
amb unes gotes de llimona és inofensiva. En el que penso és en la
seva figura: perdrà tota la seva natural elegància.
Tot parlant de l'assumpte vingué la Providència donant-nos un pla.
Per aquells dies s'havia fos una estàtua per a l'ornament de la
ciutat. He oblidat ja de qui era l'estàtua: recordo solament que era
de la mena usual d'estàtues que es veuen pels carrers, ací i allà,
representant el cavaller segons consuetud, amb el coll ert, muntant
el cavall típic... el cavall típic que sempre camina amb les potes
de darrera, reservant les de davant per batre el temps. Però, en
detall, no mancava d'individualitat. En lloc del clàssic fre a la
mà, aquell duia estès a la mà el seu propi capell de plomes; i el
cavall, en lloc de la usual cascada per cua, tenia un apèndix
atenuat, que semblava, en certa manera, no estar en relació amb son
posat ostentós. Hom pensava que un cavall amb semblant cua no era
cavall per a encabritar-se gaire.
Era, l'estàtua, en una petita plaça propera a Karlsbrücke; però hi
era només temporalment. Abans de decidir on col·locar-la en
definitiva, les autoritats havien resolt, amb bon seny, de fer la
prova pràctica per veure on esqueia més bé. Per això havien fet tres
senzilles còpies, perfils en fusta, que de prop no eren cosa de
veure, però de lluny produïen el necessari efecte. Una d'elles havia
estat col·locada prop de Franz-Josepsbrücke, una altra era darrera
el teatre, i la tercera al bell mig de Wenzelsplatz.
-Si George no està en el secret de la cosa- va dir Harris, tot
passejant ambdós sols, una hora en què George restava a l'hotel
escrivint a la seva tia, -si ell no ha observat aquestes estàtues,
ens aprofitarem d'elles per a fer de George un millor home i més
magre. Ho començarem aqueix mateix vespre.
Així, tot sopant, tantejant-lo i trobant-lo ignorant de la qüestió,
ens l'enduguérem, per carrers laterals, envers la plaça on era la
veritable estàtua. George anava a mirar-la lleugerament i passar tot
seguit, segons acostuma amb les estàtues; però nosaltres insistírem
a aixecar el cap i contemplar-la atentament. Vàrem donar amb ell
quatre voltes a l'entorn de l'estàtua, i la hi férem veure des de
tots els punts de vista possibles. Em sembla que, en definitiva,
vàrem donar-li la llauna d'allò més; però el nostre objecte era que
li restés ben gravada. Li contàrem la història de l'home que muntava
el cavall; li diguérem el nom de l'artista que l'havia feta, el pes
i l'alçada. Férem allò que se'n diu _fer l'article_ de l'estàtua. En
acabar de parlar-li, ell sabia de l'estàtua tantes de coses i
detalls com de cap altra cosa al món. Nosaltres, a la fi, accedírem
a anar-nos-en amb la condició de tornar-hi al matí per veure-la
millor amb la llum del dia; la qual feina cuidàrem que George
l'anotés al seu carnet, amb el lloc on era l'estàtua.
Vàrem acompanyar-lo després a la seva predilecta cerveseria, seient
amb ell i contant anècdotes d'homes que havien begut massa cervesa
alemanya no tenint-ne el costum, i havien esdevingut boigs amb la
mania homicida; d'altres que havien mort en plena joventut per la
cervesa alemanya; d'enamorats que per ella havien hagut de renunciar
a la bella estimada.
A les deu de la vetlla retornàvem a l'hotel. La nit era borrascosa,
amb núvols foscos que corrien ràpidament sobre la lluna clara.
Harris va dir:
-No tornem pel mateix camí per on hem vingut. Anem-hi per la vora
del riu, que farà bo de passejar-hi, amb claror de lluna.
Harris, tot caminant, contà una trista història sobre un home que va
conèixer i ara és en un sanatori de boigs inofensius. Digué que li
venia al cap la història, perquè, una nit semblant, anava de passeig
amb ell: la darrera que va veure el dissortat amic. Digué que anaven
voltant pel Tàmesis fins a arribar a Embankment, i el seu amic
s'espaordí, insistint que veia l'estàtua de Wellington a la
cantonada del pont de Westminster, quan sap tothom que l'estàtua és
a Piccadilly.
Arribant ací, érem a la vista de la primera de les còpies de fusta.
Ocupava el centre d'una petita plaça i era rodejada en quadre per
una balustrada, al costat contrari del camí.
George, sobtadament, s'aturà, arrambant-se contra el mur.
-Què és això? Vos trobeu malament?- vaig preguntar-li.
-Sí, una mica- digué. -Descansem ací una estona, si us plau.
Tenia els ulls fixos sobre l'estàtua, i va dir, bruscament:
-Ja que parlem d'estàtues, a mi em crida l'atenció el molt que
s'assembla l'una estàtua a l'altra.
-No hi puc estar d'acord- digué Harris. -Els quadres potser sí: hi
ha quadres molt semblants; però a les estàtues sempre hi ha quelcom
que les diferència. Suposem aquella que ens havem mirat abans
d'entrar a la sala de concerts. Representava un home muntat a
cavall. A Praga hi ha moltes estàtues muntades a cavall; però cap
com aquella.
-Sí, sí- insistí George: -són totes iguals. És sempre el mateix
cavall i és sempre el mateix home. Són totes exactament iguals. És
una veritable ximpleria voler negar-ho.
Semblava enfadar-se amb Harris. Aleshores vaig intervenir-hi jo,
preguntant:
-I què us fa pensar així?
-Què em fa pensar així? Què?- digué enfurismat: -Mireu aquesta
maleïda cosa d'allà dalt!
-Quina maleïda cosa?- li vaig preguntar.
-Aquella. Mireu-la! El mateix cavall, amb la mateixa mitja cua,
sostingut amb les potes de darrera; el mateix home sense capell; el
mateix...
-Esteu parlant de l'estàtua que vàrem veure al Ringplatz- digué
Harris.
-Res d'això: estic parlant de l'estàtua aquella!
-Quina estàtua?
George se'l mirà; però Harris és home que fàcilment hauria pogut
ésser un bon còmic: la seva fesomia expressava certa sorpresa i
alarma. Llavors els ulls de George es giraren vers mi. Jo em vaig
esforçar el possible per copiar l'expressió de Harris, afegint per
la meva part un gest de reconvenció.
-Voleu que prenguem un cotxe?- vaig dir a George tan afectuosament
com sabia, -En un moment el trobaré.
-I ¿per quins set sous vull jo el cotxe?- respongué desagraït. -No
podeu compendre una broma? No sembla sinó que em trobi en companyia
d'un parell de vellotes.
I començà a caminar pel pont, fent que el seguíssim. Harris, en ser
novament al seu costat, digué:
-Me n'alegro molt, que hagi estat una broma vostra. Sé d'un cas de
reblaniment cerebral que va començar...
-Oh! ¡Vós sou un ase amb tots els ets i uts!- cridà George
tallant-li la paraula. -Vós ho sabeu tot!
La situació en què George s'havia col·locat era d'allò més
desplaent. El portàrem per la banda del teatre, dient-li ésser el
camí més curt, com ho era realment. Part darrera del teatre, com hem
dit, hi havia la segona d'aquelles aparicions de fusta. George va
admirar-la i novament s'aturà.
-Què passa?- preguntà Harris afectuosament. -Oi que no esteu malalt?
Veritat?
-Penso que no és aquest, el camí més curt- digué George.
-Paraula que sí- insistí Harris.
-Bé, doncs me'n vaig per l'altre.- I es girà i marxà; i nosaltres,
com abans, el seguírem.
Per Ferdinand-Strasse, Harris i jo anàvem enraonant de manicomis
particulars, els quals, segons Harris, eren mal dirigits, a
Anglaterra. Digué que un seu amic, malalt en un manicomi...
George interrompé cridant:
-¡Sembla que hi teniu molts amics als manicomis!
Ho va dir amb accent d'agressivitat, com indicant que en els
manicomis era on es trobaven quasi tots els seus companys. Però
Harris no va enfadar-se, i li replicà suaument:
-Certament és extraordinari, quan un comença a pensar-ho. ¡Quants hi
són anats per aquest camí, més aviat o més tard! De vegades em poso
nerviós.
A la cantonada de Wenzelplatz, Harris, que era a poques passes
davant nostre, va aturar-se i digué, ficant-se les mans a les
butxaques i mirant a tot arreu:
-Que n'és, de bonic, aquest carrer!
George i jo el seguírem. A dos cents metres, al bell mig, hi havia
la tercera d'aquelles estàtues-fantasmes. Em sembla que era la
millor de totes tres, la més semblant a l'autèntica, i per això la
més enganyosa. Es destacava atrevidament retallada sobre el fons del
cel: el cavall sobre les seves potes de darrera, la seva cua
curiosament empetitida; l'home descobert, assenyalant, amb son
capell de plomes, la lluna, que era completament visible ara.
-Em sembla:- digué George en un to de veu quasi patètic, del qual
havia desaparegut tota l'agressivitat -em sembla, si no ho preneu a
mal, que fóra bo de pendre un cotxe, si n'hi ha per ací.
-Bé deia jo que fèieu una cara estranya- digué Harris amb afecte.
-És el cap, oi?
-Potser sí, que és el cap- respongué.
-Ho anava observant mentre veníem, però no us volia dir res. Us
imagineu visions estranyes: oi?
-No, no: no és això- replicà George sobtadament. -No ho sé ben bé,
el que és.
-Doncs jo sí- seguí Harris solemnial; -i us n'assabentaré: és la
cervesa alemanya que beveu. Sé del cas d'un home que...
-No m'ho conteu, ara!- cridà George. -Probablement serà cert, però
ara no em trobo per escoltar-ho.
-Vós no hi esteu acostumat, a la cervesa alemanya.
-Des d'avui la deixo. Em penso que teniu raó. Sembla que no em va
bé.
Una vegada a casa, el vàrem deixar al llit. Es trobava apaivagat i
profundament agraït.
Passat algun temps, una nit, després d'una llarga passejada a cavall
i un àpat d'allò més satisfactori, començàrem a enraonar, donant-li
un bon cigar; i, retraient les coses des de llur començ, li contàrem
l'estratagema que haviem ordit pel seu bé.
-¿Quantes còpies de l'estàtua dieu que vam veure?- preguntà així que
parlàrem.
-Tres- digué Harris.
-Tres solament? Ja n'esteu ben certs?
-Certíssims- replicà Harris. -Per què ho dieu?
-Res, res- respongué. Però em sembla que no va creure el que Harris
deia.
* * *
Des de Praga vàrem anar a Nuremberg, per Carlsbad. Els bons
alemanys, segons el dir, van, un cop morts, a Carlsbad, com els bons
americans a París. Jo ho dubto un xic, car trobo que és un lloc
petit que no té condicions per a una multitud.
A Carlsbad un hom es lleva a les cinc. L'hora de moda per al
passeig, quan la banda toca sota la Colennade i el _Sprudel_ és ple
de públic en més d'una milla, és de set a vuit del matí. Ací poden
oir-se més llengües que les que arreplegà el ressò de la torre de
Babel. Jueus, polacs i prínceps russos; mandarins xinesos i baixàs
turcs; noruegs que semblen sortits d'un drama d'Ibsen; dones dels
boulevards; grans d'Espanya i comtes anglesos; muntanyesos de
Montenegro i milionaris de Chicago... són per tot arreu. Tot el luxe
del món ofereix, Carlsbad, a sos visitants, amb l'excepció de la
caça. Aquesta és metzina que contagia les quatre quintes parts de la
ciutat; però, volent més aviat preveure que no pas curar, han fet
per manera d'allunyar-la del veïnat. Les partides de caça són
formades a Carlsbad per dirigir-se a qualsevol lloc dels afores i
donar-se el gaudi d'un embriagament d'escopetades.
* * *
Si hom espera, a Nuremberg, trobar una ciutat de caient medieval,
resta defraudat cosa de no dir. De recons característics i
pintorescos panorames, n'hi ha abundosament; però a tot arreu són
voltats i envaïts de vida moderna, i el que resta d'antic no és pas
tan antic com hom imaginava. Al cap i a la fi, una ciutat, el mateix
que una dona, no té, de vella, sinó el que sembla; i Nuremberg és
encara una dama de bon veure. La seva edat és un xic difícil de
concretar sota la seva pintura fresca i el seu estuc, al llum del
gas i de l'electricitat; però, vista de prop, surten de relleu els
seus murs esberlats i les seves torres grises.