-Doncs no podem servir-lo.
Jo anava empipant-me. Si no hagués volgut el coixí, hauria sortit de
la botiga tot seguit; però els coixins eren a l'aparador per a ésser
venuts, evidentment. No podia compendre per què no me n'havien de
donar un. I vaig dir-los:
-Doncs me l'han de donar.
Aquesta és un frase senzilla, i la vaig dir resoltament.
Una tercera dameta va acostar-se. Jo crec que totes tres
representaven la força total de la botiga. Aquesta tenia uns ulls
espurnejants i un caient de descarada: un cap verd, diguem-ne. En
qualque altra ocasió m'hauria plagut de trobar-la; però ara no
aconseguí sinó empipar-me més i més. Jo no comprenia la necessitat
de tres noies per a tan senzill negoci.
Les dues primeres varen explicar la cosa a la tercera; i, abans
aquestes no foren a la meitat, la tercera xicota començà a fer
brometa. Era d'aquesta mena de noies que fan burla de tot. Llavors
totes tres es posaren a enraonar com a lloros, i a cada mitja
dotzena de paraules em miraven; i, com més em miraven, més broma
feia la tercera xicota, i totes tres reien com a beneites. Hom
hauria cregut que jo era un _clown_ donant una sessió privada. Quan
la tercera noia pogué aguantar-se dreta, vingué cap a mi, i, tot
bromejant, em digué:
-Si li donem, ¿fumarà al camp, vostè?
Jo no l'havia compresa exactament, i va repetir-me:
-En donar-li aqueix coixí, marxarà tot seguit?
Res més volia, i així li ho vaig fer avinent; però declarant que de
cap manera me n'anava sense. Havia fet el determini d'endur-me'l,
encara que hagués d'esperar-me tota la nit. Ella va ajuntar-se amb
les altres. Vaig creure que anaven a donar-me el coixí, i tot estava
llest. Però, ben al contrari, va passar la cosa més extraordinària.
Les altres dues noies es posaren darrera aquella, i, totes tres,
vinga fer broma, Déu sap per què; i varen donar-li una empenta cap a
mi, i després, abans jo no m'adonés del que passava, posà les mans
als meus muscles, s'estirà de puntetes i va petonejar-me. Després,
cobrint-se la cara amb el davantal, començà a córrer seguida de la
segona noia. L'altra va obrir la porta, tot esperant que me n'anés.
Jo, tot confós, vaig sortir, deixant allí els meus vint marcs.
No vull dir que el petó m'hagi sentat malament, àdhuc no
esperant-lo, realment: el que volia era el coixí. I no puc compendre
absolutament el que ha estat, i no em plauria tampoc de tornar a la
botiga.
-Però... ¿què és el que vau demanar?- insistí jo.
-Un coixí.
-Això és el que volíeu: prou que ho sé. El que us pregunto és el mot
alemany que heu dit.
-Un _kuss_.
-No teniu, doncs, per què exclamar-vos. És quelcom que pot
confondre. Un _kuss_ sona com si fos un coixí, però no ho és: és un
petó; mentre que un _kissen_ és un coixí. Vós haveu cónfós els mots,
i n'hi ha d'altres que han fet com vós, abans. Jo no en sé gaire,
d'aquestes coses; però vau demanar un petó de vint marcs, i, per la
descripció que haveu fet de la noieta, pot pensar-se que el preu és
raonable. De totes maneres, jo res no li diria, a Harris: si mal no
recordo, ell també en té una, de tia.
George convingué que això era el més ben pensat.