George, estranyat. -L'amor a l'ordre, dels alemanys. -«La banda dels
Ocells Negres de Schwarzwald, donarà concert a les set». -El gos de
porcel·lana.- La seva superioritat sobre tots els altres gossos. -
L'alemany i el sistema solar. -Un pulcre país. -La vall com devia
ésser segons el pensament alemany. -Com corren les aigües a
Alemanya. -La vergonya de Dresde. -Harris fa un passatemps que no és
ben capit. -George i la seva tia. -George, un coixí i tres dametes.
En un lloc entre Berlin i Dresde, George, que havia romàs atalaiant
atentament per la finestreta durant l'últim quart d'hora, demanà:
-¿Per què a Alemanya és costum de posar els bussons del correu
penjats als arbres? ¿Per què no els posen, com fem nosaltres, a la
porta de casa? De mi puc dir que m'empiparia molt haver de pujar a
un arbre per arreplegar les meves cartes. Altrament, perjudica el
carter. Ultra ésser ben cansat per a un hom que estigui gras, ha
d'esdevenir un perill arreplegar-les a les nits ventoses. Almenys,
si han de posar-los als arbres, ¿per què no els col·loquen baix?
¿per què penjar-los a les branques més altes?- I, amb un nou acudit,
seguí dient: -Potser judico malament el país: amb seguretat que els
alemanys, que ens avancen en tantes coses, han perfeccionat un
correu de coloms missatgers. Però, encara així, no puc estar-me de
pensar que, essent tan aciençats aquests coloms, podien
acostumar-los a deixar les cartes un xic més prop de terra.
Arreplegar-les d'on són deu ésser una feina difícil a l'alemany de
mitjana edat.
Jo, seguint son esguard per la finestreta, li diguí:
-Això no són pas bussons: són nius d'ocells. Cal compendre aquesta
nació. L'alemany ama els ocells polits. Un ocell abandonat a si
mateix fa son niu ça i lla, i aleshores no esdevenen decoratius,
segons el concepte particular de decoració. Els ocells no l'haurien
pas pintat d'enlloc, ni posat cap figureta de guix a prop, ni
solament una bandera. Un cop acabat el niu, l'ocell segueix sa vida
fora d'ell, i va llançant coses sobre l'herba: branquetes, bocins de
cucs; tota mena de components que troba. No sap de polideses.
Galanteja la dona, la renya; alimenta sos fills, tot completament en
públic. L'alemany, s'escarota, i diu a l'ocell: -M'agrades per
moltes coses. Em plau de mirar-te, d'oir-te cantar; però no em
plauen les teves maneres. Té aquesta capseta, i deixa les teves
escombraries dintre, on jo no les pugui veure. Surt així que vulguis
cantar, però els teus afers íntims reserva'ls per a l'interior de la
capsa. Estigues-hi i no facis malbé el jardí.
A Alemanya es respira amor a l'ordre, amb l'aire. A Alemanya els
nens de pit baten llur temps amb el bergansí, i l'ocell alemany ha
arribat a preferir la capsa i tenir en menyspreu els pocs vagabunds
incivilitzats que romanen construint llurs nius als arbres. Amb el
temps, cada ocell alemany tindrà son lloc propi al chor. Llur variat
i promiscuós refilet, hom pensa que esdevé irritant al perfecte
alemany. És un cantar sense mètode; i l'alemany, amant de la música,
l'organitzarà. Algun gros ocell, de pap respectable, serà
ensinistrat per dirigir; i, en compte de perdre's al bosc a les
quatre del matí, cantarà en un jardí on es despatxa cervesa, a
l'hora anunciada i acompanyat d'un piano. L'ambient aquest fa via
així.
A l'alemany li plau la naturalesa, però la seva idea de la
naturalesa és una arpa glorificada a l'estil de Gal·les. Es pren
força interès pel seu jardí. Planta set rosers a la part nord i set
a la part sud; i, si tots no creixen d'iguals dimensions i forma, es
capfica tant que a la nit no pot adormir-se. Cada flor la nua a un
pal. Això perjudica la visualitat de la flor; però ell té la
satisfacció de saber que la flor és allí i que es porta bé. El llac
és recobert de zinc, i un cop a la setmana se l'emporta a la cuina i
el renta. Al bell mig matemàtic del jardí, que de vegades és tan
gran com una tovallola, amonjoiat amb ferro, hi posa un gos de
porcel·lana. Els alemanys són molt aficionats als gossos, però
generalment els prefereixen de porcel·lana. El gos de porcel·lana
mai no fa forats al jardí per enterrar ossos, ni mai no desordena un
massís de flors amb les potes de darrera. Des del punt d'obir
alemany, és el gos ideal. Roman on se'l deixa i mai no és on no se'l
vol. Se'l pot tenir a tot arreu, segons s'indiqui al «Kennel-Club»,
o pot deixar-se anar la fantasia i tenir-lo al grat d'una
originalitat. Amb ell hom va més enllà d'educar-lo. En porcel·lana
es pot tenir un gos blau o de color de rosa: fins i tot pot tenir-se
un gos amb dos caps.
A certa data fixa de la tardor, l'alemany posa els pals i cordills a
les flors, i les cobreix amb una catifa xinesa; i a una certa data
fixa de la primavera les descobreix, deixant-les com eren. Si es
tractés d'una excepcional tardor o una excepcional primavera, tant
pitjor per a les plantes. Cap alemany permetrà que els seus costums
siguin entrebancats per cosa tan ingovernable com el sistema solar.
Impossibilitat de dominar-lo, el deixa de costat.
Entre els arbres, el favorit de l'alemany és l'àlber. Altres països
desordenats poden cantar els encisos de l'aspre roure, l'esbarjós
castanyer i l'olm balandrejant. A l'alemany, tots aquests arbres amb
llurs salvatges i desordenades maneres, li són de mal veure. L'àlber
creix on es planta i tal com es planta; no té aspres idees pròpies,
que no li escauen; no li cal balandrejar-se ni estendre's; creix
recte i dret, talment com ha de créixer un arbre alemany. I per
això, de mica en mica, Alemanya arrenca tots els altres arbres i
planta àlbers en llurs llocs.
A l'alemany li plau el camp, però el prefereix tal com la dama de la
rondalla pensà que li agradaria més el bon salvatge més vestit. Li
plau de passejar pel bosc... i trobar un restaurant. Altrament, els
viaranys no han d'ésser massa en rampa. Li caldria un canal, però
enrajolat, per a dessecar-lo i rentar-lo; i a cada vint metres
reclama un seient per a descansar i eixugar-se el front, car per a
l'alemany, seure sobre l'herba fóra un somni com per a un bisbe
anglès fer tombarelles per One Tree Hill.
Li plau la visualitat de dalt de la muntanya estant, però li agrada
de trobar allí un rètol sobre una pedra dient-li el que ha de mirar,
i una taula i un banc, en el qual pugui seure per beure un xop i
fer-se el _belegte semmel_, que ha tingut bona cura de dur amb ell.
Si, demés, pot trobar un avís policíac col·locat a un arbre i en el
qual se li prohibeix de fer tal cosa, això li és com una sensació de
comoditat i seguretat.
L'alemany no és, altrament, enemic del panorama rústec, mentre no
sigui massa rústec. Si el veu massa rústec, aleshores comença a
treballar per polir-lo. Recordo que als voltants de Dresde vaig
descobrir una estreta i pintoresca vall que conduïa vers l'Elba. El
sinuós cami era a la vora d'un torrent, el qual, cosa d'una milla,
corria escumejant sobre les roques i entre riberes de boscatge. Jo
anava tot corprès, fins a trobar en un revolt una colla d'un
centenar de treballadors ocupats en reparar la vall i donar al
corrent un caient respectable. Totes les pedres que entrebancaven el
curs de l'aigua, les recollien curosament i se les emportaven a
carretades. Les riberes les recobrien amb rajola i ciment. Els
arbres que s'inclinaven a llur vora, les parres i plantes
afiladisses, les arrencaven o podaven. Una mica més avant vaig veure
com allí era l'obra acabada: la vall, com devia ésser segons el
pensament alemany.
L'aigua relliscava, ací, peresosament per un canal regular i pla,
afinat amb grava, entre dos murs coronats amb cavallets de pedra. A
cada cent metres vessava suaument per tres plataformes baixes de
fusta. A tots dos costats havia estat aclarit el terreny, i, a
distàncies regulars, s'havien plantat àlbers. Cada renou o rebrot,
era protegit per un escut de vímets i una vareta de ferro.
L'esperança del municipi d'aquella vall era d'acabar, als dos anys,
les obres en tota sa llargària i deixar-ho tot segons la naturalesa
alemanya, polida amb ordre. Hi haurà un banc a cada cinquanta
metres; un avís de la policia a cada cent; un restaurant a cada
mitja milla.
Des del Memel al Rin, fan el mateix. Estan polint el camp. Recordo
perfectament de Wehrthal, que era, a son temps, el barranc més
romàntic que hi havia a la Selva Negra. La darrera vegada que m'hi
vaig passejar, hi havia acampats alguns centenars de treballadors
italians fent obres, ardidament, per endegar el riu Wehr pel camí
que li esqueia, ací posant rajoles, allà barrinant les roques i fent
escales de ciment perquè vessés per ells i fes son viatge sòbriament
i sense avalotar.
A Alemanya no es diuen nimietats sobre els entrebancs de la
naturalesa. A Alemanya la naturalesa ha de fer bondat i no donar
dolents exemples a la canalla. Un poeta alemany, veient caure les
aigües, com Southey les descriu amb una mica d'inexactitud, al
Lodore, s'estranyaria d'haver d'aturar-se a escriure versos sobre el
fet: més aviat correria, cames ajudeu-me, per denunciar-ho a la
policia. Aleshores l'escumejar de les aigues fóra cosa de curta
durada.
-Vejam, vejam, què vol dir, això!- diria a les aigües la veu severa
de l'autoritat alemanya. -Això no ho podem permetre. ¿És a dir que
no podeu baixar sense avalotar així? On creieu que sou?
I el municipi alemany proveiria les aigües de canonades de zinc i
obis de fusta i una escala de cargol, i les ensenyaria a baixar com
pertoca a l'estil alemany.
N'és ben bé, de polida, aquesta Alemanya!
* * *
Vàrem arribar a Dresde en dimecres al vespre, i hi romanguérem fins
passat el diumenge.
Comptant amb tota mena de consideracions, Dresde és la ciutat més
atractívola d'Alemanya. Però és una ciutat per a viure-hi d'estada,
més bé que visitar-la en viatge. Sos museus i galeries, sos palaus i
jardins, sos formosos i històricament rics voltants poden oferir
gaudi tot un hivern, però maregen en una setmana. No té pas
l'alegria de Paris o Viena, que de cop i volta s'esvaeix. Sos
encisos són més fortament alemanys i més perdurables. És la Meca del
músic; Per cinc xílings hom pot comprar una butaca al teatre de
l'Opera, i amb ella s'adquireix la ferma inclinació a mai més
pendre's el fàstic de seure en cap representació d'òpera de cap
teatre francès, anglès o americà.
* * *
La principal vergonya de Dresde és encara, d'aleshores, a l'entorn
de la figura d'August _el Fort_ («el pecador», com sempre
l'anomenava Carlyle), del qual diu la veu del poble que turmentà
l'Europa amb més de mil criatures. Els castells on empresonava
aquesta i l'altra coneguda (entre els quals encara avui es mostren
els estrets salons on es corsecà i morí la pobra senyora que passà
quaranta anys sospirant per una millor recompensa); els castells,
vergonyosos per aquest o l'altre fet infamant que jauen escampats
com els ossos en un camp de batalla (i les històries en llur major
part, que us contarà el guia) són de tal mena, que el jove educat _a
l'alemanya_ faria millor de no anar-hi.
El seu retrat, de dimensions naturals, penja al magnífic _Zwinger_
que construí com a circ per a lluita de bèsties feres quan la gent
estigué fastiguejada de tenir-les a la plaça del mercat: un home amb
front d'escarabat, amb la cultura i gust que sovint acompanya
l'animalitat. El modern Dresde li deu molt, indubtablement.
Però el que més crida l'atenció de l'estranger, a Dresde, són els
tramvies elèctrics, colossals vehicles que creuen ràpids pels
carrers amb una velocitat de deu a vint milles per hora, prenent les
corbes i cantonades segons el costum d'un carreter irlandés. Tothom
viatja en ells, llevat dels oficials, l'uniforme dels quals ho
prohibeix. Les senyores, abillades amb vestits de _soirée_ en anar a
un ball o a l'Òpera, i els camàlics, amb llurs fardells, tots seuen
l'un al costat de l'altre. Són tan per ells els carrers, que tot i
tothom ha de cuitar a apartar-se'n. Si hom no se n'aparta i
esdevingués que el trobessin amb vida en arreplegar-lo de terra,
després, en tornar als sentits, és multat per haver-se posat al pas
del tramvia.
Una tarda Harris se n'anà a fer una excursió tot sol. A la nit,
mentre sèiem escoltant la banda al Belvedere, Harris digué, de cop i
volta:
-Aquests alemanys no tenen el sentit de l'humor.
-Per què ho dius?- li vaig preguntar.
-Per què? Perquè aquesta tarda he pujat a un tramvia elèctric. Com
que volia veure la ciutat, he romàs de peus a la petita
plataforma... ¿Com se'n diu, de la plataforma?
-La _Stehplatz_.
-Justament- exclamà Harris. -Bé: tots sabeu com els tramvies
sacsegen un hom, i com s'ha de tenir cura dels revolts i de les
parades i arrencades.
Jo vaig fer un gest afirmatiu.
-Hi havia mitja dotzena de persones a peu dret, allà. Jo reconec que
no estic acostumat a estar-hi. El tramvia començà a córrer de sobte,
i jo vaig recular, caient sobre un senyor gras que era justament al
darrera, el qual no devia estar gaire afermat i va caure enrera
contra un noi que duia una trompeta amb la seva funda de baieta
verda. Ningú no va riure: ni l'home gras ni el noi de la trompeta.
Restaren malhumorats. Estava per dir-los que ho sentia molt, que em
perdonessin, quan, abans que jo trobés les paraules, el tramvia,
sigui pel que sigui, va aturar-se sobtadament, i, naturalment, jo
vaig caure cap endavant aplastant un vell de cabells blancs, que va
mirar-me amb la severitat d'un catedràtic. Bé, doncs tampoc no va
somriure: ni solament mogué un muscle de la cara.
-Potser anava distret- vaig dir jo.
-Però no hi anirien pas tots, de distrets; i compteu que, durant
aquest viatge, dec haver caigut sobre cada un tres cops almenys. Es
suposa que ells sabien el moment de les voltes i la direcció per a
refermar-se. Jo era un estrany i, naturalment, portava desaventatge.
La manera com vaig bellugar-me i balandrejar-me i perdre els peus en
aquella plataforma, agafant-me cruelment a un i altre passatger,
degué ésser verament còmica. No vull dir que sigui espectacle de
primera classe, però hauria divertit molta gent. Aquests alemanys,
però, sembla que no trobaven broma a la cosa. Estaven una mica
inquiets i res més. N'hi havia un, un home petit, que estava de peus
i d'espatlles contra el fre. Vaig caure sobre d'ell cinc vegades
(vaig comptar-les), i hom hauria esperat que a la quinta vegada
hagués esclatat en una rialla. Doncs res d'això: semblava
fastiguejat solament. Són tots massa seriosos, vaja!
* * *
George va tenir a Dresde, també, la seva aventura. Hi havia una
botiga, prop d'Almark, en els aparadors de la qual es presentaven a
la venda alguns coixins, baldament el propi negoci de la botiga fos
d'objectes de cristall i porcel·lana. Els coixins semblaven ésser
per via de prova. Eren ben bonics, brodats a mà sobre setí. Sovint
passàvem per la botiga, i cada cop George s'aturava per examinar els
coixins. Ens va dir que pensava que a la seva tia n'hi plauria un.
George, val a dir-ho, ha pensat molt en sa tia durant el nostre
viatge. Li ha escrit una carta diariament, i des de cada ciutat on
ens hem aturat li ha enviat un obsequi. Penso que exagera una mica,
i així li ho he dit mantes vegades. La seva tia trobarà altres
persones que siguin també ties, i els contarà el que fa George; i el
conjunt de ties serà desorganitzat i ingovernable. No m'avinc amb el
model inversemblant de nebot que George representa. Però ell no vol
pas atendre.
Succeí que dissabte ens va deixar ben dinats, dient que anava a la
botiga per comprar un d'aquells coixins per a sa tia. Digué que no
trigaria, i proposà que l'esperéssim;
Durant una bona estona vàrem esperar-lo, i, en tornar, vingué amb
les mans buides i gest d'empipat. Nosaltres li demanàrem pel coixí,
i va dir-nos que no l'havia pas comprat, car havia fet altre
pensament, i que, altrament, potser la seva tia no tenia grans
desigs d'un coixí. Pel que sembla, quelcom havia anat malament, i
nosaltres volguérem fer-lo enraonar; però ell no es mostrà gaire
comunicatiu. Les seves respostes, després de vint preguntes, eren
cada cop més breus.
A la nit, en succeïr que tots dos ens trobàrem sols, George retragué
l'assumpte per si mateix, dient-me:
-Aquests alemanys són ben particulars, en moltes coses!
-Vols dir?
-Veureu. El coixí aquell que desitjava...
-Per a la vostra tia: oi?- vaig remarcar-li.
-Per què no?- respongué, empipat sobtadament: mai no he conegut cap
hom tan susceptible en qüestions de la seva tia. -¿Per què no he
d'enviar un coixí a la meva tia?
-No us exciteu. Jo no us faig objeccions. Jo respecto el vostre
pensament.- I ell, apaivagant son cop de gènit, continuà:
-Hi havia quatre coixins a l'aparador, si recordeu: tots ells molt
semblants, i marcats clarament amb vint marcs. Jo no dic que parli
l'alemany correctament; però, en general, em faig entendre amb un
petit esforç i puc arreplegar el sentit del que em diuen, mentre no
enraonin massa. Doncs bé: vaig entrar a la botiga, i se m'encarà una
noia (molt maca, per cert, i molt seriosa). Podria dir que era
sòbria: no la mena de noia de la qual calia esperar tal cosa. Mai no
me n'he dut semblant sorpresa, a la meva vida.
-Sorpresa? Per què?...
George sempre pensa que hom sap el final de la història que conta,
quan ell tot just comença. Relata amb sistema enutjós.
-Sorprès del que s'ha esdevingut, del que us estic contant- va
seguir George. -Ella, amb un lleu somrís, em va preguntar què volia.
Això ho vaig compendre perfectament, sense cap errada. Vaig deixar
al mostrador una moneda de vint marcs, i vaig dir-li:
«-Doni'm un coixí, si és servida». Ella restà mirant-me estranyada,
tal com si li hagués demanat un matalàs de ploma. Vaig pensar que
potser no ho havia oït, i vaig repetir-ho amb veu més forta. Si li
hagués fet una broma (pessigar-li la barbeta, per exemple), no
s'hauria mostrat més indignada. Em va dir que anava equivocat; i,
com que jo no gosava entrar en una llarga explicació, em vaig sentir
entrebancat d'allò més. Li diguí que no veia l'equivocació, i,
assenyalant-li la moneda de vint marcs, vaig repetir per tercera
vegada que volia un coixí, un coixí de vint marcs. Aleshores va
acostar-se una altra dameta de més edat, i la primera va
traslladar-li lo que jo havia dit. Semblava molt excitada per
l'assumpte. Aquesta segona noia no la volgué creure. Digué que jo no
feia la cara d'ésser la mena d'home que desitjava un coixí; i, per
assabentar-se bé, en preguntà ella mateixa:
-Ha dit vostè que desitja un coixí?
-Tres cops, ho he dit; i ho repetiré: desitjo un coixí: